Périgueux. La ciutat gal·loromana

Périgueux, capital del Périgord, es va aixecar al voltant de les ribes de l'Isle, i amb més de 2.000 anys d'història ha sigut durant molt de temps cruïlla de camins de la regió. Declarada ciutat de l'art i de la història, disposa d'un conjunt arquitectònic excepcional. Per una part tenim el seu passat llegat gal·loromà, que va ser antany l'important assentament de Vesunna, i per una altra, tenim la ciutat medieval-renaixentista, erigida al voltant de la catedral de Saint-Fronte. En aquesta primera entrada, parlarem de la part més antiga de Périgueux: la ciutat gal·loromana.

Mosaic del Museu Gal·loromà Vesunna

El nom de Périgueux ve de Pétrocores o Pétrocoriens, i llatinitzat com a Petrocorii (del nom celta que significa "quatre tribus"), que era el poble gal que vivia en la regió abans de la conquesta romana. Aquesta tribu gal·la es va establir en el que és actualment la vall del Dordogne i la seva capital era Vesunna.

Part de la muralla gal·loromana de Périgueux

Comencem la visita d'aquesta part de la ciutat amb el temple de Vesone (I), edificat en el segle II pels romans. Només es conserva avui en dia la cella, el recinte sagrat al qual només podia accedir el sacerdot per a dedicar-se al culte de la deesa celta Tutela Vesunna, adoptada pels romans i relacionada amb el culte a les aigües. Amb una altura de 27 metres i un diàmetre de 20 metres, la torre estava envoltada per una columnata que permitia el pas dels fidels i el depòsit d'ofrenes. L'accés a la torre es realitzava a través d'una escala colosal orientada cap a l'est, on avui es pot veure un enorme forat. La llegenda diu que aquest forat es va deure a una maledició de Saint Fronte per acabar amb el temple pagà. La realitat va ser que la torre va ser usada pels ciutadans com a cantera fins a finals del segle XIX quan es va proclamar una legilsació per a la protecció dels monuments històrics.

En el cor del casc antic, es troba el Museu Gal·loromà Vesunna (II), que es troba sobre les restes d'una gran domus, amb uns 4.000m2 de superfície, una casa gal·loromana que va pertànyer probablement a un ric personatge de la ciutat. L'edifici que allotja el museu és obra de l'arquitecte Jean Nouvel, l'autor entre altres projectes de la Torre Agbar de Barcelona.

Un sistema de passarel·les ens permet veure l'interior de la domus romana per damunt del seu terra sense danyar la superfície original. Els orígens de la casa s'ha datat a mitjans del segle I, conservant una excepcional mostra de pintures murals. Els objectes trobats en les excavacions estan exposats en dos circuits complementaris: la "ciutat i la vida pública" i la "domus i la vida privada".

En aquesta zona també tenim el castell de Barrière (IV), edificat en el segle XII i ornamentat en l'època renaixentista amb una torre-escala, amb una porta d'estil gòtic flamíger i amb finestres bellament esculpides. Durant les Guerres de Religió va haver un incendi l'any 1575, i el castell mai va ser reconstruït i durant anys es va utilitzar com a teatre a l'aire lliure.

A prop, hi ha la porta normanda (V), una de les portes de la muralla que la època del Baix Imperi protegia la 'Civitas Petrocoriorum', un enclavament ciutadà que substituiria a l'extinta Vesone. La denominació de la porta deu el seu nom a les invasions dels víkings durant el segle IX.

La muralla gal·loromana (VI), que es va començar a construir en el segle III per a resistir les invasions els bàrbars, va servir de fonaments per a les posteriors construccions medievals. Algun dels edificis il·lustren perfectament aquesta situació, i els dos períodes de construcció poden veure's en les seves pedres.

En el Jardí de les Arenes es troben els vestigis de l'antic amfiteatre (VII). L'edifici de forma elíptica va ser construït en el segle I per a un públic de 20.000 espectaors i en el seu temps s'assemblava als de Nimes o Arles. En l'Edat Mitjana el recinte es va transformar en foralesa, en el segle XVII va ser un convent i ja en el segle XIX passa a ser el jardí públic actual.

Anant cap al centre històric i medieval de la ciutat, ens trobem amb l'Església de Saint-Etienne de la Cité (VIII). Fins el 1557 l'església va ser la primera catedral de Périgueux. Durant les Guerres de Religió, els protestants van destruir dos de les seves quatre cúpules i el campanar, i en el període històric de La Fronda, que correspon amb la minoria d'edat del rei Lluís XIV, l'edifici s'utilitzà com a picador. Perd el títol de catedral en benefici de l'església de Saint-Front.

De les dues cúpules que queden, la del costat oest del segle XI pertany a la tradició del més pur estil romànic i la del costat est va ser restaurada en el segle XVII. En l'interior destaquen l'elegant arqueria de la tomba del bisbe Jean d'Asside, l'orgue de Carriouges, del segle XVII i restaurant en 1993, i un calendari perpetu que assenyala les festivitats pascals de 1163 a 1253.

Anar a: El Perigord | Périgueux. La ciutat medieval