Comillas. Ruta monumental

A més de tot el modernisme que podem trobar a Comillas i que hem comentat en les dues entrades anteriors, la vil·la dels arquebisbes -tal com també es coneix popularment ja que en el seu municipi van néixer un bon nombre de religiosos que van arribar a tenir alts càrrecs dins de la jerarquia eclesiàstica- també ens ofereix una ruta turística pels seus principals monuments, i que es pot anar combinant amb la ruta modernista.


Comencem des del centre del poble fins arribar al port:

La Casa Ocejo és una casa indiana que va adquirir el primer Marquès de Comillas, en Antonio López y López, per a la seva mare i que era utilitzada per la família en els mesos d'estiu. L'any 1881, el marquès va convidar alco rei Alfons XII a passar en aquesta casa les seves vacances, per la qual cosa va encarregar un projecte d'ampliació i millores a l'arquitecte català Cristóbal Cascante, projecte en el qual van intervenir diversos artistes i entre ells Antoni Gaudí, el qual va dissenyar per als jardins un quiosc xinès i també del disseny de la xemeneia i el saló d'Ocejo.

A finals del segle XIX, Manuela del Piélago Sánchez va promoure la construcció d'aquest gran edifici destinat per a escoles gratuïtes de pàrvuls i dirigit per la congregació de les Filles de la Caritat. Amb el temps va perdre la seva funció docent i es transforma en l'any 2003 en la seu del nou ajuntament. En un dels laterals de l'edifici es troba una imatge de la Verge i el Nen en els seus braços, que podria ser obra de l'escultor Josep Llimona.

Entre l'ajuntament i l'església hi ha el Corro Campíos. Un corro (en català, una rotllana) era el lloc on es jugava a les bitlles o on es celebraven balls i festes. Es solien ficar antigament en la plaça del poble, a prop de l'església, la campana de la qual marcava la fi de la missa i l'inici del joc de bitlles. Avui en dia, es segueix usant com a punt de trobada i reunió tant de veïns com de turistes.

L'església de Sant Cristòfor és un temple construït i pagat pels propis vilatans, els quals van reservar durant els anys que van durar les obres un dia a la setmana per treballar en aquest projecte després d'un conflicte ocorregut amb el Duc de l'Infantat en l'antiga església que es trobava on actualment hi ha el cementiri modernista de Domènech i Montaner. De planta quadrangular, amb tres naus i una imponent torre, acull en el seu interior al Crist de l'Empara, patró dels pescadors, sota l'advocació dels quals sortien els mariners de Comillas i a qui s'encomanaven en els moments de major perill.

Erigit en l'antic solar on es trobava l'hospital i l'ermita de Sant Joan, trobem el vell ajuntament del segle XVIII. Destaquen tres de les seves façanes, sostingudes per arcs de cadirat, els quals emparen un ampli portal i sobre els quals es varen instal·lar els escuts dels arquebisbes que havien nascut en el poble. També es poden observar dos peces heràldiques, una d'elles sota una corona real i l'altre per un elm d'hidalgo, i presenta una nau que trenca les cadenes de Sevilla amb la seva proa. En el cantó superior la torre andalusa i en punta d'onades d'aigua. Són les armes de l'Ajuntament de Comillas.

Ben a prop tenim el Corro Sant Pere, delimitat per vàries construccions del segle XVIII, com un casalot amb un balcó volat i un gran escut. Davant d'ell, l'antic Parador, conegut posteriorment com l'Hotel Sant Pere i on es troba una imatge d'aquest apòstol en un lateral. Sant Pere està molt lligat també a Comillas i concretament als pescadors.

Més amunt hi ha l'Espolón, un edifici que va manar construir Juan Domingo González de la Reguera, arquebisbe de Lima, i que lluny d'oblidar-se del seu poble natal va decidir fundar una escola per a nens i una càtedra de llatí. Presenta una planta quadrangular, que s'articula al voltant d'un pati interior, espaiós i esvelt, i en la seva façana un escut amb atributs episcopal, timbrat per un barret clerical, acompanyat d'una mina i un llibre obert.

Vagarejant pels carrers tirant cap a mar, tenim l'antiga presó, un edifici que contava amb dos calabossos i un pati interior que va ser construït en 1879 i que avui en dia és alberg de pelegrins, per als que fan el Camí de Sant Jaume o la ruta de Sant Toribi.

Gairebé coronant un turó, al costat del prat on s'erigeix l'estàtua del Marquès de Comillas es troba el xalet conegut com El Duc. Finalitzava el segle XIX quan la influència de l'arquitectura anglesa va arribar a Comillas i degut a l'admiració de la burgesia espanyola cap al món anglosaxó, Francisco Hernández Rubio va projectar per al Duc d'Almodóvar del Río aquest xalet, amb elements com l'asimetria, multiplicitat d'eixos, feines de fusta i maó.... que contrasten amb el Palau de Sobrellano, la Universitat o el Caprixo que responen a tendències eclèctiques i modernistes.

Sobre la platja i divisant la línia de costa, en el mirador de Santa Llúcia, es va projectar aquesta senzilla ermita, que en el seu interior guarda la imatge de la Verge de Santa Llúcia, i a ella acudien els pescadors a resar abans de sortir a la mar.

Per acabar la ruta, tenim el port. Comillas va ser l'últim poble càntabre que va mantenir la seva tradició balenera. Després de dos segles de plets i pugnes pesqueres amb San Vicente de la Barquera pels privilegis que aquesta vil·la tenia, van aconseguir construir el seu port en el segle XVII. Per a la seva defensa es van instal·lar tres garites, un fortí i diverses peces d'artilleria.



Anar a: Uns dies per Cantàbria | Comillas modernista | El Capricho de Gaudí

Llegir més

El Capricho de Gaudí

Eusebi Güell havia recomanat Antoni Gaudí a Antonio López, marquès de Comillas, per al disseny dels mobles de la Capella-Panteó del Palau de Sobrellano l'any 1878. Just al terreny el costat, Máximo Díaz de Quijano, germà de Benita, la cunyada del marquès, li va encarregar la residència d'estiu anys després. Máximo Díaz era un advocat carlista que va recolzar la insurrecció cubana contra Espanya, i va patir un consell de guerra, però també va defensar els interessos dels López i d'altres indians a l'illa. Va poder gaudir de Vila Quijano, com es va conèixer inicialment a la casa, pocs anys ja que va morir pocs anys després, i es troba enterrat en el cementiri modernista de la mateixa vil·la.

L'encàrrec del Capricho (1883-1885), també conegut com a Vila Quijano, era projectar una casa original i moderna en una parcel·la irregular, llarga, estreta i plena de pendents. Com Gaudí estava ocupat amb la Casa Vicens, va esbossar les primeres línies del seu projecte sobre plànols, encara que després es va desplaçar diverses vegades a Comillas per continuar la marxa de l'obra, la direcció de la qual va confiar al seu amic, l'arquitecte Cristóbal Cascante.

Díaz de Quijano era solter i afeccionat a les plantes, i per això Gaudí li va projectar una casa d'estiu d'una sola habitació dormitori -la resta són salons- i construïda al voltant d'un gran hivernacle amb plantes exòtiques d'ultramar. Les cambres de llit del servei eren a les golfes o mansardes i les dependències de servei, cuines i la cotxera eren al semisòtan.

La planta de l'edifici és una espècie de rectangle molt irregular. La cara est recorda l'absis trilobulat de les esglésies romàniques, mentre que l'oest és quadrada com una fortificació militar. Per tot l'edifici es trobem reminiscències d'estils orientals i exòtics, tant en la decoració com en les estructures. Totes les cambres de la planta principal giren al voltant de l'hivernacle, i s'obren a l'exterior en petits balcons i dues terrasses. La decoració és molt significativa sent l'element més important les rajoles de gira-sols grocs i fulles verdes en relleu i esmaltats al foc. Es combinen amb filades de maó, i amb pedra al basament. També tenen importàncies les baranes de ferro forjat que formen banc o bé decoracions en coup de fouet i fulles de parra.

Gaudí va concebre la casa per a què la funció dels seus espais estigués d'acord amb el moviment del sol, ubicant les habitacions d'ús matutí orientades a llevant i les d'utilització vespertina, a ponent. Als interiors, la fusteria té un disseny molt acurat, amb arrambadors combinats amb ceràmica, amb enteixinats diferents per a cada sala i encavallades molt elaborats, i amb peces d'ebenisteria dissenyades a mida de cada gest de tancar i obrir les fulles de les portes.

Al morir Díaz de Quijano, i ja en mans dels seus hereus, el 1914, la casa va passar per una sèrie de canvis entre els quals es va substituir l'hivernacle per cambres amb sostres i parets d'obra. Més tard, tota la casa va ser abandonada completament. Una empresa local el va comprar i va decidir refer l'hivernacle. Amb l'obertura d'un restaurant, va ser utilitzat com a sala-menjador.

Les residències d'estiu de Comillas es construïen amb el propòsit addicional d'exhibir la riquesa del seu propietari, i el Capricho respon perfectament a aquesta intenció, amb un aspecte exterior ple de color i originalitat. La part nord, que es desenvolupa en paral·lel al passeig que comunica amb el Palau de Sobrellano, té l'entrada principal -dissenyada a partir d'un pòrtic amb columnes que sosté la torre-mirador- i els espais públics de la casa: la sala de visites, el saló principal i el menjador.

Per la part sud, Gaudí va preveure que els espais estiguessin dedicats a les activitats privades del propietari, com el dormitori principal, la sala de jocs-dormitori auxiliar i l'hivernacle, que ocupa bona part de l'esmentada façana.

L'exterior

La façana principal, orientada al nord, es desenvolupa en paral·lel al camí d'accés al palau de Sobrellano. Marcat pel pronunciat desnivell del terreny, aquest front es caracteritza per l'horitzontalitat que transmeten les seves línies. Per a corregir el desnivell, el sòcol delimita exteriorment l'altura del semisòtan i contribueix a aquesta sensació de horitzontalitat de la façana amb les franges de ceràmica que decoren el llenç de maó vist que correspon a la planta noble.

Façana principal amb el pòrtic d'entrada

Emplaçat en un angle de la casa, i utilitzat com a base de la torre-mirador, el pòrtic en el qual Gaudí va situar l'accés principal destaca per la monumentalitat que aporten les escales i les fortes columnes de pedra.

Sobre aquestes columnes s'erigeix la torre-mirador, el punt culminant de l'edifici i el detall orientalista tingut per més gaudinià. La torre està revestida de rajoles verdes i rematades per una terrassa coberta per un baldaquí d'obra de formes geomètriques molt originals, sostingut per pilars de ferro colat. La barana, forjada en ferro, reprodueix motius musicals -claus de sol- dissenyats en honor a les aficions musicals de Díaz de Quijano.

La façana orientada a ponent, marcat per la presència de la torre-mirador i part de l'entrada principal a la casa, també té la seva importància per l'encarregada de rebre als visitants de Máximo Diaz, i va disposar en front d'ella una zona de recepció i maniobra de vehicles i carruatges i, d'aquesta manera, al baixar dels seus vehicles, els convidats quedaven sorpresos per la singularitat de les formes i colors d'un habitatge atípic, propi d'un indià adinerat. Per això Gaudí, va donar a aquesta façana un especial treball de volums -el templet d'accés i la galeria de la sala de jocs- que contrasta amb la uniformitat i horitzontalitat del maó.

La façana posterior, encarat al sol del migdia i per tant la que rep la llum del sol la major part el dia, està dissenyat per a la realització de les activitats privades, amb l'hivernacle com a gran protagonista. Gaudí va ubicar a més el dormitori principal i la sala de jocs.

Façana posterior amb l'hivernacle com a gran protagonista

El dormitori del propietari, amb els seus grans finestrals, monopolitza la façana oriental en la seva planta principal, amb sortida a una gran terrassa, que s'estén sobre tota la coberta de la cotxera del semisòtan, aprofitant el sector baix del terreny, i amb una gran presència de la base de pedra encoixinada sobre la qual s'assenta l'habitatge.

Façana oriental amb la terrassa del dormitori principal

Com en altres projectes com el Park Güell o els Jardins Artigas, Antoni Gaudí sempre donava una gran importància al disseny de l'entorn i als jardins dels edificis que l'encarregaven. Així, respectant l'entorn i reutilitzant els mateixos materials el lloc va fer extraure pedres d'un costat per rebaixar el terreny, mentre que de l'altre va utilitzar aquestes mateixes pedres per a fer camins, murs i escales. Al costat de la façana de ponent, ens trobem amb una ferradura delimitada per un parterre, que permetia als vehicles i carruatges girar cap a la sortida.

A fi de comunicar el pati posterior amb el camí que envolta el jardí, Gaudí va dissenyar una escala-pont que va materialitzar en maó vist i que va decorar amb rajoles ceràmiques blanques. En l'extrem occidental, va dissenyar una gruta dins del qual hi ha un banc de pedra on descansar a l'ombra i/o protegir-se de la pluja.

També podem trobar una escultura de bronze de l'arquitecte català, que sembla observar la seva obra acabada, assegut còmodament sobre un banc de pedra.

L'interior

La distribució interior es va adaptar a les circumstàncies del seu propietari, un aristòcrata solter, amb un sola habitació permanent i diversos espais destinats a les activitats socials i d'oci personal. El seu nebot i hereu, Santiago López y Díaz de Quijano, es va veure en la necessitat de portar a terme una profunda reforma de la casa, per a poder allotjar en ella la seva família.

El Capricho presenta una organització tradicional basada en la juxtaposició d'habitacions al llarg d'un corredor que les comunica. Així, la casa presenta tres nivells, cadascú amb diverses funcions: el semisòtan i les golfes dedicades a les activitats del servei, mentre que la planta noble es troba en un pla intermedi, ubicació que va conduir a Gaudí a concebre una comunicació que tendís a reduir la circulació entre plantes, amb dues caixes d'escales gairebé ocultes i sorprenentment estretes per a tractar-se d'una casa d'un aristòcrata.

Per al vestíbul va projectar un espai senzill i amb base hexagonal que complia amb la funció de distribuïdor cap a la planta noble o cap als espais del servei. Sobre la porta que comunica amb el corredor es va dissenyar una vidriera que donés calidesa a la llum que entra en el vestíbul.

Tant espaiosa com el saló principal, la sala de jocs va ser concebuda per a convertir-se en la sala més versàtil de la casa. La senzilla estructura de la casa, inicialment dissenyada amb un únic dormitori, va conduir a pensar en aquesta habitació com un espai per a ficar un billar, de convertir-se en la sala de fumar per a les tertúlies de a hora del cafè i de transformar-se en dormitori ocasional per als convidats. Orientada cap a ponent, la sala permet gaudir del sol del migdia, a través d'un gran finestral obert a la façana sud.

Situada entre el vestíbul d'entrada i el saló principal, la sala de visites es situa en l'inici del recorregut natural plantejat per Gaudí, des de les sales més públiques fins a les més privades de la casa. Aquesta sala fa el paper de rebedor amb una doble vocació: ser suficientment còmoda per a les visites de minsa confiança o convertir-se en l'avantsala d'un recorregut cap al saló principal i el menjador, espais normalment reservats a amics i familiars.

El saló principal és la sala central de l'àmbit públic de la casa i combina la calidesa d'una habitació de dimensions proporcionades amb la solemnitat que li confereix el seu alt sostre amb forma e nau invertida, probablement disseny per a tenir una coberta de vidre que mai s'arribà a construir.

El gran finestral de la sala està dotat d'un enginyós sistema de corredisses que es mouen a base de contrapesos, generant curiosos sons, i que Gaudí va concebre en honor als gustos musicals de Máximo Díaz.

Al costat, una sala més modesta, es on hi havia el menjador, d'acord amb les necessitats del seu propietari, amb més inclinació a la via social que a la familiar, i per a facilitar el treball del servei es troba al costat una escala que comunica directament amb la cuina del semisòtan.

A pesar que va ser demolit amb motiu de la reforma del 1914, l'hivernacle es va tornar a reconstruir el 1988. L'hivernacle era tot de vidre amb estructura de ferro, a l'estil del Crystal Palace de Londres i de tota l'arquitectura tècnica i industrial del segle XIX. Tenia el terra refractari per conservar la calor i escampar-la per tota la planta, escalfant d'aquesta manera les cambres de la façana nord. Aquest espai era el cor del Capricho i distribuïa la llum a la resta d'habitacions a través d'una galeria ovalada a la planta noble, i el seu sostre prolongava el terrat del primer pis, a través del qual s'accedia a les dependències del servei.

El dormitori principal és la sala més gran de la casa, fet que demostra la importància que donava el propietari a la seva via privada i Gaudí la va dotar de l'enteixinat més treballat. Amb la reforma del 1914, es va dividir la sala en dos habitacions.

El quarto de bany és l'únic lloc de la casa on es van ficar vidrieres en les finestres, com a model del que volia fer-se en la resta d'habitacions. De la decoració, deliberadament neutra, destaca el sòcol de ceràmica blanca amb relleus, d'influències mudèjars.

Coberta per una enginyosa estructura de bigues de fusta, les golfes van ser concebudes com un regulador tèrmic per a evitar que les temperatures exteriors arribessin a la planta noble de la casa. Des d'aquí es pot accedir a la terrassa baixa de la torre-mirador.




Bibliografia i més informació en: Guia visual · Colección Antoni Gaudí · Villa Quijano. El Capricho (Dos de Arte Ediciones) | Gaudí 2002. Capítol 2: Pavellons Güell (diari El Periódico)


Anar a: Uns dies per Cantàbria | Comillas modernista

Llegir més

Comillas modernista

Comillas és una de les localitats més precioses i conegudes de la regió, amb un conjunt arquitectònic a destacar emmarcat per un entorn natural i paisatgístic d'excepció. Al marge d'edificis medievals i barrocs, Comillas té un llegat excepcional del modernisme català en obres que deixaren en aquesta vil·la arquitectes tant importants com el mateix Antoni Gaudí o Lluís Domènech i Montaner, entre altres.

El conjunt de Sobrellano des de la Universitat Pontifícia

Durant l'edat mitjana, Comillas era una petita població que vivia del seu petit port pesquer i de la seva activitat agrícola i ramadera. Aviat va caure sota el poder dels marquesos de Santillana, amb els que la població local van mantenir nombroses tensions. A finals del segle XIX, la història de la població va donar un gir important gràcies a Antonio López y Lopez, un home de família humil, que després d'emigrar a Amèrica i fundar importants empreses navals i tabaqueres en la ciutat de Barcelona, va començar a realitzar importants inversions en Comillas, encarregats a arquitectes catalans. Així va contactar amb Joan Martorell per a construir el Palau de Sobrellano amb la seva capella-panteó o el que avui és la Universitat Pontifícia, en el seu origen un seminari de pobres. En 1881, i després d'haver sigut anomenat Marquès de Comillas pel rei Alfons XII -per les seves aportacions per a la guerra de Cuba- va convidar al rei a apadrinar la seva capella-panteó i presentar-li els seus projectes el palau i el seminari. La vinguda del rei va comportar l'adequació de carrers, fonts, places, portar l'electricitat i aigua a la vil·la... El llegat cultural del Marquès va continuar amb el seu fill Claudi, que va seguir amb les obres que no es van acabar amb la mort del seu pare.

Ruta modernista de Comillas

La ruta modernista està formada pels següents monuments i espais:

La font de les tres canelles (Lluís Domènech i Montaner, 1899): monumental font-farola feta en pedra i dedicada a Joaquín del Piélago, fill política del primer marqùes, per la seva generosa aportació per les obres de portar aigua a Comillas. L'arquitecte va plantejar una columna central amb tres registres laterals que recorden a un canelobre barroc, decorat amb motius florals i vegetals.

La columna culmina amb el punt de llum que simbolitza que Comillas va ser el primer poble d'Espanya amb llum elèctrica. Altres elements decoratius destacats són un dofí en la part central i uns àngels coronant les columnes laterals.

El Capricho (Antoni Gaudí, 1883-1885): situat en el Parc de Sobrellano, al costat del Palau del mateix nom i la Capella-Panteó, va ser un encàrrec realitzat per Máximo Díaz de Quijano, concunyat del marquès de Comillas, a Antoni Gaudí, el qual va dissenyar els plànols i la direcció de les obres va ser duta a terme per l'arquitecte català Cristóbal Cascante i Colom. És un dels tres únics edificis (les altres són el Palau Episcopal d'Astorga i la casa de Los Botines, en Lleó) que Antoni Gaudí va construir fora de Catalunya.

Es tracta d'una casa de petites proporcions, amb formes arrodonides sense arestes, utilitzant com a motiu decoratiu més utilitzat la flor de gira-sol, a més d'elements hispanoàrabs. El Capricho consta d'un semi soterrani, pis i golfes, amb una torre lateral que ressalta per la seva verticalitat en un conjunt marcadament horitzontal. En la planta noble destaquen un saló a doble altura, un menjador, unes quantes habitacions, mentre que en el semi soterrani i en les golfes estaven la cuina, la cotxera i altres espais per al servei.

La Capella-Panteó (Joan Martorell i Montells, 1878-1881): es tracta del primer edifici modernista que es va construir en Comillas, en el qual l'arquitecte va seguir models del gòtic anglès i centre-europeu, donant lloc a una catedral en miniatura, d'acord amb l'esperit profundament religiós dels dos primers marquesos. Està totalment realitzada en pedra de cadirat i la seva façana principal acaba amb una torre alta i fina. En la seva decoració interior destaquen les vidrieres, els primers mobles dissenyats per un jove Antoni Gaudí i els panteons d'artistes com Josep Llimona o els germans Barbany i Agapit Vallmitjana.

El Palau de Sobrellano (Joan Martorell i Montells, 1881-1888): el conjunt de Sobrellano es completa amb les obres del palau, en el qual es recullen diferents tendències, que anaven des del gòtic civil anglès fins al record dels palaus venecians, passant per un tractament dels relleus amb reminiscències musulmanes. La façana principal disposa d'una generosa ornamentació, mentre que la posterior és més continguda.

Façana principal del Palau de Sobrellano

En el seu interior destaquen els materials nobles utilitzats per a la seva construcció com les tarimes dels terres, de roure i banús o les portes de noguera. La majestuosa escala de marbre del vestíbul, amb doble tir i una il·luminació zenital a través d'una claraboia de vidrieres policromes i les xemeneies dissenyades per Cristóbal Cascante.

Interior del Palau de Sobrellano

La sala més important és el saló central o del tron, on es pot admirar el seu enteixinat i les parets decorades amb pa d'or i diversos panells pintats per Eduard Llorens que representen les aportacions del marquès de Comillas a la història d'Espanya. Els quatre temes van ser triats pel segon marquès i són la inauguració del Seminari de Comillas en 1887 per aquest últim, la benedicció de la Capella-Panteó en 1881, la gran Revista Naval oferta en el port de Comillas durant la visita reial de 1881, i l'embarcament en el port de Barcelona, el 24 de març de 1869, dels voluntaris catalans en el vapor España, cedit per la Compañía A. Lopez y Cía. com a recolzament del primer marquès al rei en la guerra contra Cuba.

Inauguració del Seminari de Comillas, obra d'Eduard Llorens

La porta de la Universitat Pontifícia (Lluís Domènech i Montaner, 1892): porta d'accés a la finca de la Cardosa, on es trobava el Seminari i que va ser eixamplada posteriorment per al transit de vehicles, on s'uneix el maó, la ceràmica amb reflexos metàl·lics i pedra llaurada en l'escut, on apareixen la tiara i les claus pontifícies al costat de l'anagrama JHS (Jesús, dels Homes Salvador).

Portant l'escut apareixen dos patges duent riques vestidures en els que s'inscriu l'any de l'obra 1892, i al Papa al qual s'oferí la propietat del seminari, Lleó XIII. Sota dels patges, als seus peus, dues figures grotesques d'influència oriental i l'arc amb reminiscències medievals i al·lusions a arquitectures exòtiques. Les portes d'aquest arc, avui desaparegudes, tenien ornaments en forma de flors de la Passió, anomenada així per la referència a Jesucrist.

La Universitat Pontifícia (Joan Martorell i Montells, 1883-1892): després de la construcció del conjunt de Sobrellano, al marquès va promoure una gran obra pia en el qual buscava guanyar-se el cel i qui sap si perdonar el pecat del comerç d'esclaus, una de les múltiples activitats que havia realitzat en les Amèriques, i perpetuar també el seu nom. Així, va estudiar la possibilitat d'erigir un gran centre docent de segona ensenyança, encara que finalment es va destinar a seminari de pobles (posteriorment Universitat Pontifícia, per un decret el del Papa Pius X l'any 1904) dirigit pels jesuïtes i destinats a joves religiosos catòlics sense possibilitats econòmiques. El 20 de maig del 1883 es ficava la primera pedra, uns mesos després de la mort del marquès, i el seu fill Claudi va assumir el compromís de continuar amb la obra. Va ser realitzada per Joan Martorell i dirigida per Cristóbal Cascante i a la seva mort per Lluís Domènech i Montaner.

Façana de la Universitat Pontifícia

És un edifici rectangular de tres pisos dividits en el centre per la nau de l'església i amb dos patis porticats interiors que serveixen d'eix per a estructurar les habitacions. En les façanes es va utilitzar el maó amb maçoneria col·locada entre els panys.

Domènech i Montaner va incorporar la seva empremta amb un estil més audaç i ornamental, ple de detalls i gestos de complicitat al modernisme català. Així va donar una nova vida a la rigidesa del projecte previ projectant l'anomenada Porta de les Virtuts, amb escultures d'Eusebi Arnau; les decoracions del saló d'actes, amb pintures d'Eduard Llorens; l'escala principal i la porta monumental.

Façana de la Universitat amb la Porta de les Virtuts

També es va recrear en els aspectes decoratius, introduint obres de ceràmica modernistes amb un llenguatge iconogràfic ple de símbols marians, evangèlics i de Jesús.

El Cementiri (Lluís Domènech i Montaner, 1893): situat en un turó enfront del mar, està enclavat dins de les restes gòtiques d'una antiga església de la vil·la, de la qual encara es conserva algunes arcades ogivals i algun tram del mur de cadirat.

En 1891, els hereus de Manuel de Bustamante van cedir al consistori uns terrenys per eixamplar el cementiri. El projecte de reforma fet per Lluís Domènech va integrar les restes de l'església per emfatitzar la decadència del lloc en la seva estructura projectant una nova tanca plegada d'elements pintorescs com pinacles, creus, un arc d'accés...

Contribueix a donar un aire màgic l'Àngel Guardià, obra de Josep Llimona, feta en marbre i situada sobre els murs de l'antiga església. Es diu que va ser un encàrrec del primer marquès de Comillas, per al mausoleu del seu fill primogènit però que finalment  ho va donar al seu poble, deixant-lo lliure, per a velar per l'ànima dels morts.També es conserva alguns mausoleus d'interès, entre els que destaca els de la família de Joaquín del Piélago, projectat per Lluís Domènech i realitzat per Llimona.

El Monument al Marquès de Comillas (Lluís Domènech i Montaner, 1890): el poble de Comillas va voler realitzar un homenatge a Antonio López pel gran benefici que aquest va portar al poble. El primer projecte de Cristóbal Cascante el va aplicar Lluís Domènech amb algunes modificacions d'elements ornamentals, amb un original pedestal en forma de proa de vaixell i la columna sobre la qual s'aixeca l'estàtua del marquès. L'estàtua s'erigí sobre un turó, albirant el mar, com si el marquès esperés un vaixell de la seva Companyia Transatlàntica, acompanyat per unes estàtues d'unes imatges de dones en bronze, com a al·legories dels seus viatges per les Filipines i les Antilles, obres de Venanci Vallmitjana, i desaparegudes durant la Guerra Civil ja que van fondre els metalls. Entremesclat podem veure un munt de simbolismes, tant modernistes com referents a la vida del Marquès de Comillas.

La portada de la casa Moro (Antoni Gaudí, 1900): en la casa de Moro, que té una enorme efígie del Sagrat Cor de Jesús sobre la façana de la seva torre quadrada, es va acordar realitzar una porta per a vehicles. Gaudí la va crear amb trossos de pedra col·locats de forma irregular, amb superfícies ondulades i cantonades arrodonides. A més d'una porta per a vehicles i per a vianants, també va deixar un tercer forat rodó, coneguda també com la porta dels ocells.

La Coteruca: inicialment era la casa d'estiu de la família Riera i posteriorment la morada permanent del Marquès de Movellan, qui la va heredar. Amb forma de castell emmerletat, després de la Guerra Civil només es va salvar les seves torres quadrades i els murs perimetrals, quedant destruït tota la resta. A finals del segle XX l'edifici va ser rehabilitat com a edifici d'apartaments.

L'Asil Hospital de Comillas (Cristóbal Cascante, 1880-1888): Claudi López, germà del primer marquès de Comillas -a l'entrada es troba un bust seu obra de l'escultor Agapit Vallmitjana- i Benita Díaz de Quijano van ser els promotors d'aquest centre per a la cura de malalts i d'asilats. Actualment és una residència per a la tercera edat i l'edifici ha quedat molt desvirtuat, encara que el seu esquema compositiu recorda al Palau de Sobrellano, per la seva façana amb galeria, aquesta en fusta, amb el pòrtic escalonat sobre el qual s'assenta la capella dedicada a Nostra Senyora del Carme, un pati central i quatre cossos que franquegen els angles.


Anar a: Uns dies per Cantàbria | El Capricho de Gaudí | Comillas monumental

Llegir més