La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

El castell de Montesquiu

El Parc del Castell de Montesquiu és un dels espais protegits que forma part de la Xarxa de Parcs Naturals que gestiona la Diputació de Barcelona; de fet, és el més petit d'ells. Apart del seu entorn natural, un dels seus grans atractius és el castell que dóna nom al parc, envoltat d'uns amplis jardins. Documentat des de 1285, és un gran casal fortificat amb orígens en el segle IX que amb el pas del temps ha estat sotmès a diferents modificacions, fins a arribar a l'estat actual.

Castell de Montesquiu

L'àmbit del parc ocupa part dels termes de quatre municipis -Montesquiu, Santa Maria de Besora, Sant Quirze de Besora i Sora- que, juntament amb Vidrà, constitueixen la comarca natural del Bisaura.

Vista del parc des del castell de Montesquiu

Història del castell
Alguns historiadors expliquen que ja al segle IX existia una torrassa solitària que hauria fet construir el comte Guifré el Pelós, pare de l'abadessa Emma, personatge documentat a l'arxiu del castell. Emma va ser la primera abadessa del monestir de Sant Joan de Ripoll, avui anomenat de les Abadesses, fundat pel seu pare. Aquesta talaia servia per vigilar el pas del riu Ter durant la definitiva repoblació de la plana de Vic, que va tenir lloc en aquella època. És probable que la talaia se substituís, més tard, per una altra construcció més consistent.

Castell de Montesquiu

Durant l'època medieval, el castell va ser utilitzat pels senyors del feu de Besora i va estar sempre vinculat al castell de Besora -del qual avui en queden només runes-, veritable centre de poder de la zona durant la baixa edat mitjana. A mitjan segle XIV, Arnau Guillem de Besora va ser el primer personatge de la seva nissava que va habitar al castell, desplaçant la residència habitual de Besora a Montesquiu. Segurament, l'antic casalot que fins aleshores havia estat una estructura militar dedicada a la vigilància, va esdevenir un lloc de residència habitual.

Castell de Montesquiu

Durant el segle XVII, Lluís Descatllar, tot i que residia habitualment a Barcelona, va ampliar i ennoblir el casal, coincidint amb les noves cultures urbanes de l'època moderna. A ell es deu la construcció de la capella actual, sota l'advocació de Santa Bàrbara, i l'ampliació del sector nord-est del castell, a més d'altres actuacions que van significar un important canvi en la imatge global de l'edifici.

Castell de Montesquiu

A principi del segle XX, Emili Juncadella, figura representativa de l'alta burgesia del moment, va donar a l'antic casal l'aparença actual i el completa amb jardins. Va fer realitzar diverses modificacions que van afectar especialment l'interior del castell. Una de les més destacables va ser  l'aïllament físic de l'espai reservat al servei i el reservat als nobles, creant dos espais clarament diferenciats. La galeria porxada de la façana nord també és d'aquest període.

Castell de Montesquiu

La família Juncadella va ser la darrera propietària privada del castell fins que el 1976, després de la mort, el 1972, de Mercedes Juncadella, germana d'Emili, passà a ser propietat de la Diputació de Barcelona d'acord amb el testament d'Emili Juncadella, el qual va ser assassinat durant la Guerra Civil.

Castell de Montesquiu
Pou fals que ennobleix els jardins del castell

Visitant el castell
Castell de Montesquiu
La visita és guiada, aproximadament d'una hora, comença amb un audiovisual d'uns quinze minuts, en la sala del celler, per seguir després per les diverses sales del castell.

Celler | Coneguda popularment com la presó, aquesta estança coincideix probablement amb l'estructura fundacional del castell, com ho palesen les espitlleres de la seva façana exterior i el gruix extraordinari dels seus murs.

Capella de Santa Bàrbara | Petita capella feta construir per Lluís Descatllar i consagrada el diumenge 13 d'abril de 1642. L'advocació a Santa Bàrbara era habitual dels castells catalans. Del seu conjunt destaca l'esplèndid arrambador de ceràmica del segle XVII amb escenes de la vida de la santa.

Castell de Montesquiu

Escala | L'actual escala noble del castell va ser introduïda per Emili Juncadella durant les obres dutes a terme entre els anys 1917 i 1920 i no correspon, per tant, a l'estructura original de l'edifici. Probablement, aquest element arquitectònic prové de l'enderroc d'algun antic casal gòtic de Barcelona provocat per l'obertura de la Via Laietana.

Castell de Montesquiu

Sala | La Sala, en alguns documents anomenada Salassa, és l'estança més destacada de les activitats familiars i representatives del castell. L'ordenació actual de la Sala, fins i tot l'esplèndid fumeral de la llar de foc, és resultat de les obres d'arranjament de 1917-1920.

Castell de Montesquiu

Cambra del Ter | Aquest espai arranjat actualment com la cambra de la senyora Mercedes Juncadella -la figura de la qual apareix reproduïda en dos olis, en dos moments de la seva vida-, era l'antiga cambra del Ter. Des del seu finestral es podia veure el riu, visió que avui amaguen els grans arbres del sector de ponent del jardí.

Castell de Montesquiu

Menjador | Aquesta sala menjador a prop de la Sala, com indica un document de 1383, ha conservat la seva condició durant més de set segles. El seu aspecte actual, així com també l'esplèndida llinda neogòtica de la llar de foc, és resultat de les reformes empreses per Emili Juncadella.

Castell de Montesquiu

Cambra | Aquesta estança, denominada genèricament com a cambra durant el segle XVIII, reprodueix l'estructura tradicional de cambra i alcova característica de les residències catalanes benestants durant segles.

Castell de Montesquiu

Estances del sector nord | Les dues sales corresponien a la cuina i als seus espais subordinats (cambra de la cuina, rebost i pastador), anteriors a les grans reformes d'Emili Juncadella. La singular obertura de la Sala Blava -anomenada així pel color de les cadires mallorquines que ara la moblen- és testimoni de l'ús primigeni d'aquests espais.

Castell de Montesquiu

Castell de Montesquiu

Terrassa nord - terrat | L'única modificació introduïda per Emili Juncadella a la configuració volumètrica del castell va ser l'addició d'aquesta terrassa a la façana nord, des d'on el visitat pot gaudir d'una àmplia vista del par comarcal, tancada al fons pels cims dels Pirineus Orientals.


Castell de Montesquiu

Parc del castell de Montesquiu

Castell de Montesquiu

Dades pràctiques: Web del Parc del Castell de Montesquiu | Es pot visitar tots els caps de setmana de l'any i durant l'estiu està obert cada dia | Preu entrada: 3,50€ (24/07/2016)

Bibliografia i més informació en: El Bisaura. Rutes a peu i en BTT (Montserrat Vilalta i Prat | Col·lecció Azimut - 55) | Tríptic Parc del Castell de Montesquiu. Benvinguts al parc! (Diputació de Barcelona) | Tríptic Parc del Castell de Montesquiu. Castell de Montesquiu (Diputació de Barcelona) | Rètols de les diverses sales del castell

Vidrà. El Salt del Molí

Si esteu per Vidrà una de les excursions més maques i fàcils de fer, a més de curta, és la que ens permet acostar a la cascada del Salt del Molí, un salt de 20 metres d'alçada del riu Ges que va ser aprofitar, com les antigues ruïnes ho demostren, per fer funcionar un molí; d'aquí en deriva el seu nom. És un indret de gran bellesa, tant a l'hivern, quan es pot veure la cascada glaçada, com a la primavera, quan amb el desglaç, l'aigua baixa més abundant. Nosaltres, que vam estar a finals de juliol no vam veure el salt amb tot el seu esplendor però va valdre la pena igualment.

El camí passa per corriols, resseguint el curs del riu Ges. La ruta és senzilla i apta per a tothom, i en poc recorregut es salva un gran desnivell. Si vas amb nens petits -en el nostre cas, amb nenes de dos anys- has d'estar preparat per portar-les a coll o amb motxilla, i evidentment anar amb una mica més de compte.

Ruta cap al Salt del Molí
Des de Vidrà, passada la masia del Cavaller i davant del camp de futbol, és on comença la ruta. El camí, degudament senyalitzat ens durà a la depuradora, i just passada aquesta s'agafa un corriol que surt a l'esquerra, deixant la pista de baixada que va a Sant Pere de Torelló.

Després d'un tram més planer, el corriol comença a baixar més pronunciadament. Passem a prop d'una torre d'alta tensió i seguim baixant per la dreta. Quan aquest corriol es torna més dret i de pedra, a l'esquerra ens desviem per seguir baixant més suaument.

Ruta cap al Salt del Molí

El corriol canvia de direcció a la dreta i arribem al pont romànic de Salgueda. Realment no és romànic, i gravat a l'entrada de llevant, a la barana de pedra, s'hi pot llegir la data de 1846. El pont duu el nom de la masia de Salgueda, situada a llevant del riu (1).

Ruta cap al Salt del Molí

Travessem el pont i, a partir d'ara, seguim les marques grogues i blanques del camí vora Ges. Després d’una pujada del camí i quan comença a baixar, trobem una bifurcació. Continuem baixant pel camí de la dreta tot seguint les marques.

Ruta cap al Salt del Molí

Seguim pel camí principal de l’esquerra, el que baixa per la dreta ens porta a la part superior del salt. Després d’una ziga-zaga de baixada, trobem les restes del Molí vell de Salgueda i arribem al riu.

Ruta cap al Salt del Molí

Seguint a la dreta, riu amunt, en pocs metres arribem al salt.




Després de passar una bona estona en el salt retornem pel camí que hem baixat fins a arribar un altre cop al pont de Salgueda. Passat el pont, en lloc de seguir recte pel camí que hem baixat, ens desviem a la dreta i seguim paral·lels al curs del riu, seguint les marques grogues i blanques.

Ruta cap al Salt del Molí

Baixem arran de riu i el travessem, per unes pedres anant en compte, deixant a la dreta les runes del molí nou de Salgueda.

Ruta cap al Salt del Molí

Continuem pel camí ben fresat. Deixem a la dreta diversos corriols que baixen a la riera i arribem a uns prats. Som als plans del Molí nou. Seguint les marques, voregem els prats per la dreta en lleugera pujada, fins arribar a la pista pavimentada que va de Vidrà a Sant Bartomeu de Covildasses. Seguim la pista cap a l’esquerra. La ruta ens faria seguir per altres pistes, però al anar amb criatures, fa que seguim íntegrament la pista principal fins arribar a la part final de Vidrà. A l’esquerra, hi ha el càmping i a la dreta, de baixada, veiem la carretera de Ciuret. Tirem recte i s'arriba a l'inici de la ruta.

Ruta cap al Salt del Molí

Bibliografia i més informació en: Wikiloc - Ruta Salt del Molí des de Vidrà | (1) Pont de Salgueda | Patrimoni existencial

Un cap de setmana a Vidrà

El cap de setmana, del 22 al 24 de juliol, després de molt temps parlant-ne ens vam reunir gairebé tota la colla d'amics per passar un cap de setmana a una casa rural. El lloc triat va ser La Rania, a Vidrà, en el pre-pirineu gironí, que ofereix sobretot natura per recórrer i repòs enmig d'un paisatge acollidor.

La Rania és una casa que va fer construir Pere Freixas, creador de l'empresa lletera Rania. Aquest empresari volia disposar d'un lloc de trobada familiar i encarregà a l'arquitecte Josep Maria Bosch i el decorador Jordi Vilanova una casa gran amb espais compartits com el menjador la cuina, la terrassa-jardí i zones de descans dividides en sectors de manera que cada nucli familiar disposés d'una habitació de matrimoni, unes habitacions pels fills i un lavabo. Però, en Pere Freixas va morir abans que el 1972 la casa fos inaugurada. La seva família va gaudir de la casa els anys següents i els fills es van anar fent grans, fins que es va decidir obrir un allotjament de turisme rural, iniciant-se l'activitat la primera quinzena d'octubre del 2015.

Vidrà. La Rània

El lloc és ideal per a passar un grup nombrós de gent, d'uns 16-18, amb nens petits. Nosaltres no érem tants, però vam poder gaudir dels seus 350m2 de superfície útil, i un terreny de més de 13.000m2. Disposa de tres sales d'estar, llar de foc, d'una cuina ben equipada, terrasses i jardins. A més de les dues zones d'habitacions, hi ha unes golfes, amb llits, ideals per als més petits.

Vidrà. La Rània

La casa està rodejada d’un ampli espai enjardinat que li atorga la característica d’independència i tranquil·litat, però a la vegada no és lluny del nucli del poble de Vidrà, al qual es pot accedir caminant uns 200 metres. Més a prop encara de la casa, trobem el nucli de la Creu de l’Arç, on s’emplaça la fonda i la botiga de queviures del poble. Com a hostes de la casa, es pot gaudir de la piscina del càmping, accedint-hi de forma totalment lliure.

Vidrà. La Rània

Vidrà, que no arriba ni als 200 habitants, és un municipi format per el nucli de Vidrà, la Creu de l'Arç i el veïnat de Ciuret, i diferents cases de pagès. Al nord de la comarca d'Osona, a la qual pertany des de 1989, encara que, de fet, forma part de la demarcació de Girona. Voltada per les muntanyes del pre-Pirineu, al nord - amb la Serra de Milany i Santa Magdalena- i per la Serralada Transversal al sud-est, amb els Cims de Puigsacalm, Puig Curull, Puig Tosell, Puig dels Llops i Puig de les Àguiles.

Església de Sant Hilari de Vidrà

Té un terreny molt accidentat amb cims que superen els 1.300 metres com els de Milany, Puig de l'Olbiol, Puig Cubell i Puig de Miralles. Des d'alguns dels seus cims es poden contemplar la Badia de Roses, la Plana de Vic-Montseny, el Pedraforca o les Serralades del Cadí i del Canigó. Quant al paisatge, el bosc predominant és la fageda en els indrets més elevats i humits mentre que en terres més baixes predomina el roure martinenc, amb la presència de bosc mixt de roures i fagedes, alternant amb les terres de conreu o de pastures que ocupen les terres més fèrtils.


També formen part del ric patrimoni natural i cultural de Vidrà les diverses ermites del terme -com el santuari de Bellmunt, Santa Margarida de Cabagés, Sant Bartomeu de Covildases, Santa Magdalena de Cambrils-, els arbres monumentals, les fonts, salts d'aigua i basses, així com masies. Tot això es visitable a través d'una xarxa de carreteres rurals i camins, molt adients per a fer excursions a peu o amb bicicleta de muntanya.


El nucli antic de Vidrà està format per un grup de cases repartides en un parell de carrerons i una placeta, en l'antiga sagrera o terreny que gaudia d’immunitat eclesiàstica de l’església parroquial de Sant Hilari. Aquesta sagrera era murada, amb portes per a l’accés, al principi del segle XIV, però les cases es renovaren als segles XVII i XVIII.

L’església de Sant Hilari, a la part alta, fou renovada entorn del 1780, segons plans fets anteriorment pels germans Josep i Jacint Moretó. Procedent d’aquesta església es conserva al Museu Episcopal de Vic un frontal romànic centrat per la Mare de Déu sedent amb Jesús a la falda que és envoltada de dos àngels i que a cada costat té dos compartiments sobreposats amb un grup de dos apòstols cadascun, llevat de l’esquerre superior, que representa sant Hilari celebrant missa, ajudat per un diaca. D'una sola nau i amb capelles laterals, de l’antic edifici romànic resta només el mur de migdia, que es deixà per aprofitar-lo en la nova construcció de caràcter neoclassicista.


La major part de les masies de Vidrà tenen al costat grans cabanes per a emmagatzemar-hi l’herba dels prats i acollir els ramats, i és característic un gran arc de pedra a la façana. Entre el nucli antic i la Creu de l'Arç es troba la notable masia del Cavaller de Vidrà, casa pairal dels Vila-Abadal, documentada des del segle XIII.


L’edifici és barroc, de la fi del segle XVIII, amb una galeria i afegits posteriors i una capelleta dedicada a la Mare de Déu de la Mercè. En va dirigir la construcció, un mestre d'obres francès.



El nostre cap de setmana, vam pujar tots a mitja tarda del divendres, va consistir en fer una sortida pel matí de dissabte al Salt del Molí, una ruta circular de no més de 5km, de dificultat baixa en principi, però que al anar amb nens -els més petits, de 2 anys- fa que hagis d'anar amb molt de compte per diversos trams per no caure i que els hagis de portar en braços, si no tens una motxilla adequada, en bona part del camí. La tarda va ser ben relaxada, arribant-nos al poble per a comprar diversos queviures i embotits.


El diumenge, ens vam dividir en dos: la majoria aprofitaren per anar a la piscina del càmping i els altres, vam visitar el Castell de Montesquiu, a uns 30 minuts en cotxe de Vidrà. Després de dinar, vam deixar la casa i vam fer camí avall, per anar cadascú a casa seva.



Bibliografia i més informació en: Web Oficial de l'Ajuntament de Vidrà | La Rània - Una casa singular per a grups

Xalets d'estiueig a Salou

Salou, municipi del Tarragonès, és una vila d’antigues arrels marineres. Les seves platges van ser, des de mitjan segle XIX, un dels llocs d'estiueig preferits pels reusencs. Cada estiu eren envaïdes per una multitud. Els matins dels dies festius, una professó de carros i tartanes enfilava la carretera de Salou i retornava al vespre. La construcció del Carrilet, inaugurat el 1887, va facilitar l'accés a la platja. Aviat, tenir una caseta de bany a la platja significà assolir un bon estatus social. A la dècada de 1920 es van construir els primers xalets de Salou, assenyalant l'inici del desenvolupament turístic de la vila, que s'obrí a turistes procedents d'altres indrets de l'estat i de l'estranger.

El gran impulsor va ser l'empresari Ciríac Bonet (1871-1934), originari de Picamoixons que va fer fortuna en el tèxtil barcelonès i que va decidir convertir el petit nucli de pescadors que era Salou en un centre d'estiueig a l'estil del Biarritz o del Sitges de la època. Va escollir al seu amic Domènec Sugrañes i Gras per a què erigís el seu xalet: la Casa Bonet o Voramar. Sugrañes va ser deixeble i col·laborador d'Antoni Gaudí i, en 1926, seria el seu successor en les obres de la Sagrada Família de Barcelona. A la família Bonet se li deuen les iniciatives de l'arribada de la línia elèctrica a Salou, de la fundació del Club Nàutic i de la construcció del passeig marítim, entre altres.

El xalet, que va precedir els seus veïns, ja noucentistes, es va establir a l'antic passeig Miramar, actualment anomenat com a Passeig Jaume I. El passeig es troba paral·lel a la platja de Llevant, la platja més extensa de Salou. És el passeig marítim per excel·lència i que ha estat un model adaptat per moltes altres poblacions de la costa mediterrània. El protagonista és l’amplada que disposa i la gran varietat de jardins amb les palmeres com a punt de referència. Al mosaic que decora el terra del passeig hi trobem tot un seguit d'escuts heràldics d'alguns dels nobles que van acompanyar el rei Jaume I en l'expedició de Mallorca, que van salpar des de Salou.


Així, un al costat de l'altre, ens trobem amb:

Casa Bonet o Voramar (Passeig Jaume I, 1-2 - Plaça Bonet, 8)
Un dels primers xalets construïts davant de la platja en uns terrenys on només hi havia alguns horts. Construït per Domènec Sugrañes, es tracta d'un edifici d'estil modernista tardà  que presenta planta quadrada, amb planta baixa, pis noble i a sobre un altre, i un lloc destinat a les cotxeres. L'arquitecte va dissenyar un palau arabitzant que orienta la seva façana sud-est cap la la platja, la sud-oest cap a la plaça, i va deixar que la nord-est mirés als jardins anglesos que gairebé donen la volta a la illa,

Les façanes principals que donen a la plaça i al passeig estan tractades amb xamfrans a les cantonades o cossos sortints a manera de torres. Des de la plaça s'obre l'accés a l'edifici mitjançant una gran escalinata que duu a la porta d'accés principal. A sobre la porta de la terrassa s'observa un rellotge de sol realitzat amb ceràmica blava i verda. Es llegeix "aprofita el temps que passa i no torna" en lletres neogòtiques. La utilització de tons ocres a les rajoles marrons que emmarquen les obertures es ressalten amb els contorns blaus i verds i amb les baranes. La construcció està coronada per una cornisa graonada que combina les peces de terra cuita i la rajola blava, de la que arrenca una coberta inclinada amb acabat de teula vidriada verda i vermella.

Salou. Xalet Voramar

Existeix un element de la construcció de Voramar que ens remet de manera constant a Gaudí. Es tracte dels sostres: d'estructura radial concèntrica, en zig-zag, en paral·leles. Les petites voltes que integren cadascú dels sostres de Voramar, com la teranyina d'arcs parabòlics en les golfes, que fa recordar indefectiblement als sostres de la capella de la Colònia Güell. Un altre gest de complicitat de Sugrañes al seu mestre és la xemeneia de mosaic blau i blanc, a l'estil de la Pedrera i la casa Batlló.

Un altra característica del modernisme, l'ús del ornament com a símbol, es utilitzat per Sugrañes en els seus plafons ceràmics, ferros forjats i mosaics d'iconografia religiosa i catalanista: els deu manaments, Sant Jordi i el drac... Sugrañes treballava com un artista total, i dissenyava personalment tots els ornaments. En Voramar va usar el maó per a construir la seva retòrica ornamental, va alicatar amb rajoles elements de la façana i dels interiors i en teulat va col·locar tres divertits gerros esmaltats en verd, sobre els quals es sustenten tres parallamps.

Al jardí, trobem una mena de glorieta que sembla ser la coberta del pou de la finca, que portava un recobriment de trossos de manises blaves i blanques, i que ha desaparegut.

A l'interior de l'habitatge, remarcar, les pintures murals que decoren la planta noble, obra d'Agustí Ferrer i Pino, representant diferents temes, sent el motiu principal la partida del rei Jaume I des de les platges de Salou cap a la conquesta de Mallorca, en 1228

Conegut com Xalet Voramar, tal i com ho indica una cartel·la localitzada a la façana posterior de l'edifici. Tot i que la tradició popular i molta de la bibliografia afirmen que és del 1918, l'expedient constructiu conservat a l'Arxiu del COAC, és del 1921.

Villa Enriqueta o Xalet Pellicer (Passeig Jaume I, 3)
Va ser bastida per Pau Bartolí el 1923 i és un xalet d'estil noucentista estructurat en planta baixa, pis noble i torratxa. La planta baixa té un porxo realitzat amb arcs rebaixats sobre el que s'observa la terrassa del primer pis. La família Pellicer-Querol va estrenar el xalet -avui conegut com a Villa Enriqueta el 1923 amb motiu del casament de la seva filla. El 1929 s'hi va afegir la torre-mirador, que recorda un campanar. Estructurada a la manera de planta de creu llatina, al braç del creuer, que dóna al mar, es pot veure el nom de la casa.

Salou. Xalet Pellicer

Durant la Guerra Civil espanyola va ser seu de la comandància republicana, i actualment és un restaurant:Villa Alexander.

Casa Torremar o Xalet Recasens (Passeig Jaume I, 4
Aquest xalet elegant i auster de línies és obra de l'arquitecte Josep Simó Bofarull, d'estil noucentista, construït entre els anys 1928-1929. Presenta planta baixa, pis i torre. Destaca a la planta baixa hi ha un porxo emmarcat per dues columnes dòriques, sobre el qual, i a nivell de la planta noble, s'hi col·loca una terrassa. Dalt l'edifici hi ha una torratxa quadrada, als costats de la qual estan guarnits amb finestres tripartides amb arc de mig punt peraltat.

Era propietat del financer i polític catalanista, Eduard Recasens Mercadé, un dels impulsors del Banc de Catalunya i del Banc de Reus. Aquest finançava les primeres actuacions urbanístiques a Salou, endegades per promotors reusencs, entre ells l'arquitecte Josep Simó Bofarull.

Salou. Xalet Recasens

Recorda vagament alguns xalets de la urbanització Terramar de Sitges, un dels projectes de ciutat-jardí més emblemàtics. L'edifici va ser restaurat el 1994 i ara és la seu del Patronat de Turisme de Salou.

Casa Verge de la Pineda o Xalet Miarnau Navàs (Passeig Jaume I, 5)
Amb tres edificis singulars a cada banda, aquest xalet d'estil eclèctic ocupa el centre del tram monumental del passeig de Jaume I. El propietari va ser l'empresari Josep Miarnau Navàs, fundador l'any 1891 de Construccions Miarnau, SA. Era oriünd de Vila-seca, i per aquest fet la façana és presidida per un mosaic amb una imatge de la Mare de Déu de la Pineda. El projecte es deu a Josep Miarnau Ciurana, fill del propietari. A Reus podem trobar la seva casa familiar, el Mas Miarnau.

Al xalet, de planta quadrada i tres pisos, hi destaquen les tres torres quadrades decorades amb una franja d'esgrafiats geomètrics -que emmarquen la façana principal i la del carrer Illes Balears-, la galeria del tercer pis, i l'entrada porxada amb cinc arcs rebaixats de mig punt, sobre columnes toscanes. A la planta baixa trobem un porxo decorat amb motius geomètrics pintats sobre la paret. Aquest porxo està delimitat per unes arcades suportades per columnes dòriques, sobre les quals s'hi col·loca una terrassa orientada cap el mar.

Salou. Xalet Miarnau Navàs
L'edifici, obra de Josep Miarnau Ciurana, construït el 1928, es caracteritza per les tres torres de planta quadrada que emmarquen la façana principal, i la que dóna al carrer Illes Balears, decorades amb esgrafiats.

Les façanes principals que dóna al carrer Illes Balears, estan emmarcades per dues torres situades als extrems de la construcció. El conjunt es completa amb una sanefa de motius geomètrics de color marró contrastant amb el blanc que domina en la resta del parament. Sobre les finestres de la planta noble es realitzen unes decoracions que combinen els motius clàssics i les rajoles. A la façana principal, i concretament al pis noble, s'observa una imatge de la Verge de la Pineda realitzada en rajola, i rematada per un ràfec. La teulada és de teula àrab i a quatre aigües sobre les torres i d'un sol vessant en la resta del perímetre. La cornisa està suportada per uns tornapuntes de fusta i conté un entramat de fusta decorat amb rajoles.

Vil·la Rosa o Xalet Mallorquí (Passeig Jaume I, 7)
Va ser construït amb una intenció més modesta que la que té avui dia, sense les torres dels seus veïns, amb només dues plantes i sense la tribuna amb escalinates laterals del pis principal. La família Mallorquí, exportadora de fruita seca establerta a Reus, el va vendre a una família alemanya que anys després el va vendre a la família salouenca propietària actual. Una reforma posterior va afegir a l'edifici de planta quadrada i façana simètrica el tercer pis, amb teulada, amb quatre aiguavessos, i el mirador del principal amb tres finestres d'arc rodó, que emulen les finestres coronelles del gòtic català. Les escales d'accés al primer pis li atorguen al conjunt un cert aire colonial accentuat pels diferents tipus de palmeres del jardí. Destaca també el treball artesanal dels dos fanals de ferro dels replans de l'escalinata i el modern disseny de la reixa d'entrada, mostra de l'estilització del Noucentisme del final dels anys 20.

Salou. Xalet Mallorquí

Torre Loperena (Passeig Jaume I, 8)
Xalet noucentista projectat per l'arquitecte Domènec Sugrañes el 1925, per a Josep Loperena Romà. Aquest, va ser un notari gironí que s'establí a la Selva del Camp, Reus i Tarragona, i va ser un personatge catalanista socialment destacat.

És un edifici que intenta transportar els trets característics d’un mas propi de terres de l’interior prop de la costa. Aquest fet es constata amb la galeria sota teulada, el portal d’accés principal amb un regust historicista i decoració amb puntes de diamant, els guardapols de les obertures, la ceràmica vidriada amb els escuts de Catalunya i de Sant Pere, el ràfec sota teulada amb rajoles amb decoració popular.

La iconografia de la façana reprodueix icones de l'ofici de notari i patriòtiques catalanes

De l'interior destaquen els sostres, pintures i esgrafiats, i les xemeneies de trencadís, de caire modernista, com a gest de complicitat de Sugrañes cap a Gaudí.

Torre del Passeig Jaume I, 9 (Passeig Jaume I,9)
Torre noucentista de planta rectangular, amb teulada a quatre vessants, inspirada en les cases rurals dels segles XVI-XVII. L'emmarcament de les obertures i les cantoneres imiten els carreus de pedra característics d'aquella època. A la façana principal cal destacar dos mosaics ceràmics, l'un amb una imatge de la Verge i l'altre és un rellotge de sol que duu la llegenda Que sigui llum i llum fou.



Més informació i bibliografia en: De ruta pels xalets modernistes de Salou, origen del turisme a la vila | FestaCatalunya: Salou | Mapa de recursos de la Diputació de Tarragona

La festa de Corpus de la Garriga

El passat 29 de maig, diumenge, es celebrava la festa més popular de la Garriga: el Corpus Christi, una commemoració destinada a retre homenatge al cos de Jesucrist mitjançant processons, animals imaginaris, catifes de flors i ous ballarins. A la Garriga destaca les seves catifes de flors i enguany era una edició ben especial; es celebrava el 200 aniversari de la primera festa del Corpus documentada (encara que se sap que se celebra des e més antic, la més antiga documentada data del 1816).

Corpus de la Garriga
Catifa de 200 metres quadrats commemorativa del 200 aniversari a la plaça de l'Església

El Corpus Christi, de caràcter religiós, amb el pas dels anys, els habitants de la Garriga l'han fet seu convertint-lo en una diada especial on tot el poble s'uneix per crear postals plenes de colors.


Durant aquest dia es confeccionen per diferents carrers del poble catifes florals, amb clavells, acompanyats d'altre tipus de flors i elements vegetals com el xiprer, el bruc, la terra de pi o l'esclòfia d'arròs. De generació en generació, les creacions es representen damunt de l'asfalt, amb milers i milers de flors que perfumen la vila i omplen el cel de colors.


Les catifes es fan al matí i, durant tot el dia, el públic visitant pot passejar-se pels carrers de la Garriga i admirar els seus dissenys florals. Entitats, escoles veïns i veïnes de totes les edats són els encarregats de l’elaboració de les catifes amb la col·laboració de tothom qui hi vulgui participar.







La jornada de Corpus va comptar amb moltes activitats complementàries com exposicions, concurs d'aparadors, una actuació castellera i jornada de portes obertes a determinats punts d’interès, entre d’altres propostes culturals. 








Els carrers engalanats marquen el camí d'aquells que volen descobrir el patrimoni local i els seus secrets més amagats: darrera un vitrall o una reixa modernista de ferro forjat, d'un retaule medieval o de la memòria històrica més recent.

Can Raspall

Entre els llocs que es podien visitar aquest any, de manera totalment gratuita i algun d'ells oberts excepcionalment per aquesta festivitat, han sigut: el Refugi Antiaeri de l'estació, Can Raspall, el jardí de la Casa Barbey, les Cases en Miniatura Olivé-Bullbena, els Balnearis Blancafort i Termes la Garriga, la Doma, la Fundació Maurí, la Torre Edelweiss i la Vil·la Romana de Can Terrers.

En la casa particular de Lluís Olivé i Maria Bullbena s'hi exposen diverses reproduccions de cases en miniatura
Construït el 1938, el refugi antiaeri de l'estació és un dels molts refugis que es van construir durant la Guerra Civil espanyola a la reraguarda catalana per a protegir la població civil dels bombardejos de l'aviació franquista. Excavat directament a la roca natural, té més de 100 metres de galeries subterrànies.

La Fundació Maurí recull el legat testamentari de l'il·lustre notari i erudit garriguenc Josep Maurí i Serra. Ubicada en la que fou la seva casa natal, la fundació mostra, a més d'una important selecció de materials arqueològics, importants col·leccions de pintura i escultura.