Les Cinco Villas (II): Sádaba, Ejea de los Caballeros i Tauste

Sortim de Uncastillo em direcció a Sádaba. Ens aturem un moment a Layana, un petit poble aprop del riu Reguel, on es ben visible una restaurada torre de defensa medieval del segle XII, que ja es anomenada en un document de l'any 1186, pel qual el rei Alfons II confirma la seva posessió a Sancho de Biota.



Al costat mateix, l'església de Santo Tomás de Canterbury del segle XIII, on es conserven retaules dels segles XVI i XVII. D'aqui, surt un camí que et pot portar al jaciment roma de Los Bañales, que pertany al municipi de Uncastillo, on destaca les seves termes i l'aqüeducte, del qual es conserven 32 columnes.

Sádaba

Arribem a Sádaba, coneguda en els seus origens com Sebub, que s'ha desenvolupat al costat del riu Reguel, en una planura on es veu la torre de la seva església gòtica i les set torres del seu castell. Com les restants villes que hem anat visitant, Sádaba estava en zona fronterera, primer amb els musulmans i després amb el regne de Navarra. Durant anys va pertanyer a aquest regne, fins que el rei Jaume I la reconquereix, en 1261. Finalment, en el 1400, el rei Martí I l'Humà confirma els previlegis dels anteriors reis i ratifica la incorporació del castell i la villa a la corona catalanoaragonessa. Amb la unificació dels regnes hispànics, durant l'època dels Reis Catòlics, la comarca de les Cinco Villas va perdre la seva importància estratègica.

El castell va ser construït en el segle XIII en època del rei Sancho VII de Navarra. Amb una planta rectangular de més de 1000m2, disposa de set torres amb merlets on sobresurt, en el mur sudoest, l'anomenada Torre del Rei que presenta diferents elements nobles. En l'interior, es pot veure el pati d'armes i una capilla decorada amb elements cistercencs. Un passeig de ronda permet la vigilància de tot el perímetre. Després de segles d'abandonament, el castell ha sigut últimament rehabilitat i restaurat.

A un costat, hi ha un pou de gel, orientat cap al nord, que permetia emmagatzemar i la conservació del gel pel seu consum en l'època estival. Aquests exemples d'arquitectura varen començar a mitjans del segle XVI i deixaren d'usar-se a principis del segle XX amb la fabricació artificial del gel. El que veiem, presenta un aspecte exterior de túmul, revestida per parets de mamposteria de pedra arenisca amb una coberta abovedada.

Seguidament ens endinsem en el nucli medieval, passejant pels seus carrers estrets, amb sobris caserons senyorials, com el que ocupa l'Hospederia, del segle XII, situada en el carrer Mayor. Al costat de la façana pot veure's un passadís que comunica amb la terrassa, en la qual seveix com a tallavents un troç de l'antigua muralla romana.


L'altre edifici important de Sádaba és l'església de Santa María, consagrada el 1549, d'estil gòtic llevantí. Presenta un planta de nau única, a la qual s'afegiren posteriorment dues capilles, al costat del presbiteri, el que li dóna una forma falsejada d'una planta de creu llatina.



La portada principal està organitzada mitjançant arquivoltes apuntades sota relleus de tipus flamíger, amb alguns detalls de tipus renaixentista posteriors. La seva torre es considerada con un dels millors exemples del gòtic aragonés.


Després de dinar, anem a veure les restantes dues villes que queden del recorregut marcat. Una llarga recta, de gairebé 20km, ens porta a la capital de la comarca...

Ejea de los Caballeros

Tercera població de la província de Zaragoza, amb més de 15000 habitants, l'enclau d'Ejea es coneix des de 600 anys abans de Crist, quan es coneixia com a Sekia. Durant l'època que pertanyia a la Taifa de Zaragoza, s'anomenava Siya, fins que Alfons I va conquerir el 1105 la villa, passant a anomenar-se Exea. Va obtindre molts drets reials, al llarg del temps i va contar amb un important call jueu, fins a l'expulsió dels jueus, l'any 1492. També va sofrir forts cops com el saqueig del futur rei Felip V, el 1706, i el setge de les tropes franceses durant la Guerra de la Independència.

Només entrar al poble, ens trobem amb la impresionant imatge de l'església de San Salvador, romànica i gòtica, del segle XIII, presidint la zona baixa del casc històric, en un punt estratègic que temps enrera donava entrada al recinte enmurallat. La torre gòtica enmerlada i trets defensius li donen un aire de baluart militar de l'època medieval.




Té dues portades historiades, decorades amb magnífics relleus del mestre de San Juan de la Peña. La portada oest es l'anomenada de penitents i recull un perfecte cristograma sostingut per dos angels en el timpà, acompanyat de capitells decorats.






La nord és la portada principal i conté en el recorregut de les arquivoltes una evolució de la vida de Crist. En el timpà està representada l'Últim Sopar i una escena d'un flautista i una ballarina.




Pels diferents carrers, existeix una bona mostra de caserons palaus d'estil aragonés, que abarquen des del segle XVI fins al XVIII. Un dels més destacats, és la Casa del Carlista (s. XVI).



En el lloc més elevat de la població, tenim l'església de Santa María de la Corona (s. XIII). De nau única, un àbsid semicircular i un cor de grans dimensions, els seus merlets exteriors denuncien la seva antigua condició d'església fortificada.



De les dues portades, només la sud roman en l'estat original, una síntesi de la senzillesa del primer romànic, amb les arquivoltes i columnes adosades decorades amb elements geomètrics i ornaments florals. La torre campanari, de maó, no es original i va construïda, amb la façana oest, entre els anys 1649 i 1650.



Situada en els extramurs de la villa històrica, hi ha l'església de Nuestra Señora de la Oliva, una construcció barroca popular del segle XVIII, i que va ser ermita des del segle XIII. Dins es troba la imatge de la Verge de l'Oliva, patrona d'Ejea.




Tauste


Per últim, passem per Tauste, porta natural de la comarca, ubicada en el marge esquerre del riu Arba, ja proper a la desembocadura de l'Ebre. Destaca per sobretot la seva torre mudèjar de Santa Maria (s. XIV), octogonal i esbelta, fins el punt que se la coneix amb el nom de la ben plantada. El seu remat enmerlat recorda una constant de la majoria de les edificacions religioses de la comarca, i que hem anat fent esment: la seva condició d'esglésies i fortaleses.

Les Cinco Villas (I): Sos del Rey Católico i Uncastillo

(11/09) L'últim dia visitem la part septentrional de la província de Zaragoza, amb un ampli territori que baixa des del pre-pirineu, limita amb la Jacetania, fins a la vall de l'Ebre, i que s'articula al voltant de les anomenades Cinco Villas, formada per Sos, Uncastillo, Sádaba, Ejea i Tauste. Comarca fronterera durant la major part de l'Edat Mitja, el seu terreny separava cristians de musumans i posteriorment entre els regnes cristians. Farem la visita de nord a sud.

Sos del Rey Católico

Tocant al prepirineu trobem aquesta villa medieval, Sos, que és un goig veure-la i passejar pel seu nucli urbà, declarat Conjunt Històric Artístic el 1968. Plaça fronterera cristiana i posteriorment entre els regnes d'Aragó i Navarra, està assentat sobre un turó, la Serra de la Penya, i enmurallat per a defendre's millor dels conflictes bèl·lics de l'Edat Mitjana. El nom es deu a què, en la casa de la família Sada, el 10 de març del 1452, va neixer el que seria rei Ferran el Catòlic.





Entrem pel Portal de la Reina, un dels set portals d'accés que es conserven...





passegem una mica per l'antic call jueu...






...i arribem a la Casa-Palau de Sada, lloc de naixement del rei catòlic. Erigit sobre l'antic castell, té una façana austera rematada en merlets i sobre la porta d'accés, es troba l'escut de la família Sada, i arran del palau hi ha l'església de San Martín de Tours (s. XIII). Avui allotja un centre d'interpretació on es pot coneixer la vida del monarca.


Tirem cap al carrer principal de Ferran el Catòlic, on hi ha el Palau Español de Niño (s. XVI). Era el palau nobiliar dels Español de Niño convertint-se a mitjans del segle XIX en el col·legi de les nenes de Sos. Destaca la seva portada i la galeria d'arcs.


En el mateix carrer, arribem a la Plaça de la Vila, envoltat d'edificis emblemàtics. Primer una porxada, on es realitzava el mercat setmanal durant l'època medieval i moderna. En la unió dels arcs interiors es troba un buit on poder penjar la balança romana i un esquerda vertical corresponent a la mesura de la vara aragonesa o jaquesa, elements necessaris per a l'oficial del mercat, l'almutazaf.

En una de les cantonades, el Col·legi Isidoro Gil de Jaz (s. XVIII), un col·legi escolapi pels nens de Sos, i que va impulsar i fondar Isidoro Gil de Jaz, ministre del rei Carles III. Avui en dia segueix sent el col·legi de la villa. Es tracta d'un edifici de quatre plantes, la última d'elles amb una sèrie d'arquets que es remata amb un aleró de fusta i l'escut del fondador.

Davant, la Casa de la Villa, un ajuntament renaixentista del segle XVI. Sobre la porta d'accés, es troba l'escut de la villa. Com molts palaus aragonessos, podem veure una galeria d'arcs de mig punt en la planta superior i un gran aleró de fusta. Al costat, la llotja medieval, lloc de mercat i espai de reunió del concejo en l'època medieval.



Seguim caminat, i passem per un altra porxada, i veiem en l'església de San Esteban, mig amagada per l'antic caseriu que l'envolta. Entrem per la portada romànica en aquest temple de tres naus, on destaca una pila baptismal del segle VIII. Un vigilant, t'explica quatre coses del temple, i per una propina, pots baixar a la cripta per una escala de cargol.















Baixem a la cripta o església de Santa María del Perdón (segle XII) on es conserven pintures murals gòtiques en cadascuna de les tres capilles absidals.





Sortim de l'església, i al costat, en el punt més alt de la villa, roman el vestigi més important de l'antic castell del segle XII: la Torre de l'Homenatge, de planta quadrada.










Uncastillo

Arribem a la següent villa, assentada al costat del riu Cadenas, marcada per les torres de les seves esglésies, així com les restes del castell en la penya d'Ayllón. Les primeres referències d'aquest enclau daten del segle X, quan sota domini del rei navarrés Sancho Garcés I va construir la fortalesa que va donar nom a la villa. Primer davant dels musulmans i després amb el regne de Navarra, una vegada passà a la corona aragonessa, Uncastillo tenia un gran valor estratègic. Durant el segle XII, el seu esplendor era màxim com queda reflexat en les sis esglésies que conserva la villa.



Deixem el cotxe i caminem a la vora del riu, on veiem a mà dreta dues esglèsies sobre unes petites elevacions. Primer, hi ha l'església de San Felices (s. XII), d'estil romànic, on destaca l'escultura de les seves dues portades, relacionada amb el taller del Mestre de San Juan de la Peña.


L'altra església és la de San Juan (s. XII), situada sobre una necròpoli medieval. D'una sola nau, i molt austera des de fora, difereix de la resta de les esglésies de la villa, per la seva planta amb fals creuer conformat per dues capilles laterals. Des d'aqui, tenim unes vistes magnífiques d'Uncastillo.



Tornem a creuar el riu, endisant-nos en el nucli medieval, amb la magnífica església de Santa María la Mayor. Va començar a construir-se el 1135 amb el recolçament del rei Ramir II i consagrada en 1155. Va obtindre nombrosos favors reals, que confirmen la importància d'aquest temple, que també va ser col·legiata. Edificada en pedra d'excel·lent talla, consta d'un àbsid semicircular i una única nau, dividida en sis trams i coberta amb una bòveda de canó lleugerament apuntat sobre arcs doblats. Destaca la seva torre, de caràcter defensiu i amb un elegant remat gòtic...




... i la seva portada meridional, considerada una de les més belles del romànic espanyol, ricament decorada amb una gran varietat de personatges: músics, ballarins, acròbats, personatges en actituts quotidianes, animals i éssers fantàstics.








Seguint pel carrer principal, arribem a la Casa Consistorial (s. XVI), que presenta una típica façana renaixentista, de clara influència italiana, desenvolupada en tres plantes. La virtut de la justícia presideix la portada principal, juntament amb l'escut de la villa, franquejat per la fortalesa i la prudència. Figures de la fe, l'esperança, la caritat i la templança les trobem pels frontons dels quatre finestrals de la planta noble. La terçera planta presenta una galeria de finestres arquitravades, que es poden veure en el pati d'entrada.


Tirem direcció cap al castell on hi ha l'església de San Martín de Tours. Primer va ser un temple romànic, del segle XII, d'una sola nau amb un àbsid semicircular, amb alguna influència de la catedral de Jaca i l'estil jaquès. En el segle XVI va ser reformada, afegint-se nous trams, noves capilles i també es va construir un petit claustre tocant al mur nord. Tancada al servei religiós, l'edifici acull un centre d'interpretació d'art religiós i l'oficina de turisme.

I des d'aqui, a pocs metres, es troba el castell, que ocupava una extensió de més de 6000m2, i del qual en queden dos edificis emblemàtics; la Torre de l'Homenatge, de planta quadrada que té els seus origens en la línia defensiva que organitzà Sancho Garcés I en el segle X per defendre el sud dels seus dominis davant l'expansió musulmana. L'altre és el Palau de Pere IV, un palau gòtic del segle XIV, amb dos plantes de saló cobertes amb bòvedes de creuaria, i amb una torre octogonal adosada al palau.

Baixem, i arribem a la Plaça dels Cinquanta Cavallers, anomenada així en 1997, quan la villa va conmemorar els 1000 anys d'un fet considerat històric en el qual el cabdill musulmà Almançor va capturar cinquanta cavallers d'Uncastillo, que llavors pertanyia al regne de Navarra. Se'ls emportà a Còrdoba com a garantia que els cristians no atacarien places musulmanes. Tres anys després, un atac cristià va motivar la decapitació dels cavallers.

Finalment, arribem a la Plaça del Mercat. Com la villa disposava de dues parroquies, la de San Martín i la de Santa María, aquesta divisió incidia en la vida social i econòmica, com la singular existència de dos mercats. Un en la Plaça de Santa María, i l'altre en la que fins avui ha conservat el nom de la Plaça del Mercat. Presenta els tradicionals pòrtics on mercaders i públic es protegien de les inclemències hivernals i la canícula estival.



La plaça està ubicada al costat d'una de les portes de la villa, per on entrava la mercancia i es pagava els corresponents impostos. Testimoni, és el lloc on es penjava la vara aragonessa, visible en un dels laterals de l'arc d'accés.

I amb això, donem com acabada la visita, i agafem carretera direcció Sádaba... (continua en la següent entrada)

Olite (Erriberi)

A 42km, al sud de Pamplona, i a 130km de Zaragoza, es troba el petit poble de Olite (Erriberi, en euskera), amb uns 3500 habitants. Els seus origens daten de l'època romana, i durant l'Edat Mitja, va ser la seu reial del regne de Navarra.




Deixem el cotxe al costat de la carretera principal i ens endinsem en aquest poble d'estrets carrers que donen pas a nobles caserons de pedres amb escuts d'armes i alerons de fusta, galeries medievals i esglésies diverses. Una d'elles, és l'església de Sant Pere (s. XII-XIII), la més important de la seva època, amb la seva portada romànica de mig punt i les seves sis arquivoltes llises, i la seva torre gòtica, acabada en fletxa, de forma octogonal.

Al cap d'uns metres, es troba el Palau Reial, l'emblema més significatiu del vell Reine de Navarra. L'artifex va ser el rei Carles III i la seva muller Lionor, i tenia tantes habitacions com dies l'any, convertint el palau en un dels més esplèndids d'Europa, en la seva època. El Palau és un complex conjunt irregular de torres, estances, galeries, jardins i patis que li donen un aspecte anàrquic, però amb un aspecte exterior majestuós. Iniciat el 1399, durant el reinat de Carles III, Olite va gaudir de pau i es celebraren vàris cops les Corts del Reine. Grans festes i espectacles també es celebraren.

Fins que l'any 1512, el regne passà a mans del regne castellà-aragonés, i el palau es convertí en la residència dels virreis, segons els acords de les corts que Ferran el Catòlic convocà en Burgos, el 1516. Anys posteriors conduiren al decliu de la ciutat, perdent la seva importància política, provocant un deteriorament continu degut a l'abandó i el costós del seu manteniment. Durant la Guerra de la Independència, es quan el castell gairebé cau a terra. L'any 1913, es adquirit per la Diputació Foral de Navarra, i l'any 1937 es comença la seva reconstrucció de la mà de José Yarnoz. Unes maquetes, dins del palau, ens ofereix com estava l'edifici abans i després de la seva restauració.




Dividit en dos grans edificis, el Palau Vell, que avui en dia és un parador de turisme, i que veurem per fora després, i el propi Palau Reial, el Palau Nou. Voltant per les muralles, podem veure el pou de gel, una estructura en forma d'ou, que servia com a dipòsit de gel. Situat en la part més freda del palau, ficaven capes de neu coberta amb palla que feia d'aillant, de tal manera que es conservava fins a l'estiu. Ens dirigim cap a la Plaça de Carles III, on es troba l'entrada i les taquilles (anirem indicant els llocs i números d'acord amb el planol).




El primer que veiem és el Jardí Vell (1), un pati irregular on a mà esquerra hi ha la part exterior de l'àbsid de l'església de Santa María, que visitarem a la sortida. Aquest pati, avui pavimentat en pedra, era antigament un jardí ple d'arbres i flors.



L'itinerari ens porta a unes sales fosques, i una d'elles és la Sala dels Arcs (4), també coneguda com la Sala dels ratspenats, i que es va construïr per a aguantar el pes del petit jardí de la reina, que es troba al damunt.



El següent punt és pujar fins a dalt de tot, arribant a la Torre de l'Homenatge (5), a uns 40m d'alçada. Durant la pujada, entre plantes, podrem veure la història del castell, fotografies antigues, la seva reconstrucció... Des d'aqui, una vista magnífica dels voltants d'Olite i de tot el palau, amb les seves torres i formes.








Entre edificis que veiem, el Convent de Sant Francesc, una reedificació del segle XVIII, encara que es conserva la seva portada original del segle XV. La llegenda diu que el mateix Francisco de Asís el fondà, quan es va detindre a Olite, camí de Santiago de Compostela.



Passem per la Sala del Rei (9), una habitació gran que s'utilitzava com a sala de recepció. Disposa d'una xemeneia de pedra i amplis finestrals gòtics amb bancs per seure's.



Al costat, la Galeria del Rei (11), que dóna al Pati de les Moreres, construïda mitjançant dues arqueries superposades, la superior de menor alçada. Els capitells estan decorats amb diferents motius vegetals. Coneguda també com la Galeria Daurada, és un dels millors exemples que queden d'aquest tipus en Europa.






Tenim al costat de la Càmara de la Reina, la Galeria de la Reina (13), un petit jardí d'ús exclussiu per a la reina. Sota, com s'ha esmentat abans la Sala dels Arcs, que aguanta aquest jardí penjant. Es va reconstruir seguint les emprentes dels pilars que es conservaven.








Seguim cap a la Torre de les Tres Corones (19), una de les més originals del palau, per la seva forma, de planta octogonal i dividida en tres cossos.




D'aqui podem veure les restes de la Capilla de Sant Jordi (21), la capilla privada dels reis. De planta rectangular, només es conserva els seus murs perimetrals.




Anem cap a l'altre punta del palau, per a veure més torres, passant pel Portal de Fenero, i d'on tentenim una vista de la part ja visitada...




La torre de la dreta, és la Torre de l'Atalaia (14), i un dels elements del palau que menys ha calgut restaurar. De planta quadrangular, hi ha adosada un cilindre que allotja una escala de cargol que comunica les diferentes estançes de la torre, i que acaba en l'elevat lloc de vigilància.



A l'esquerra, la Torre dels Quatre Vents (15), un mirador-torre de planta quadrada, obert en tres dels seus costats per grans finestrals d'arc apuntat. Des d'aqui, els reis podien veure els espectacles que es celebraven al peu del castell. Com la torre anterior, té una un torreó més elevat, però de secció quadrada, molt exposat al vent.



Baixem a la planta inferior, cap a la sortida, passant pel Pati de l'Ocelleria (12), on es guardava la col·lecció reial d'ocells. En els seus murs, es poden observar tota una sèrie de forats, que servien com a nius per les aus.


Sortim cap a la plaça, i entrem a l'església de Santa María La Real de Olite (segle XIII), que està al costat mateix del palau reial, i que va ser usada pels reis navarressos en les festivitats i actes solemnes de l'època: les Corts, bautissos, bodes i exèquies reials. D'una sola nau, exhibeix un retaule major d'estil renaixentista, obra del pintor Pedro de Aponte, format per 28 taules pintades a l'oli.

La seva portada és espectacular i ricament decorada que constitueix un dels cojunts més significatius de l'escultura gòtica navarra. Als dos costats, hi ha desplegat un fris amb els apòstols, presidit pel Salvador; enmarcat per arqueries, ornamentades per animals fantàstics i diferents personatges. La resta d'elements; les arquivoltes, capitells, el timpà... també estan profussament decorats amb una iconografia variada i ornaments diversos.



Passegem per la Plaça dels Teobaldos, on podem observar el parador, que abans era el Palau Vell, i que formava part de la fortalesa del recinte primitiu romà i que va ser reutilitzat pels reis navarressos. De l'antic edifici, només es conserven els murs exteriors amb les torres en les seves cantonades.



Sota de la plaça de Carles III, aprop de l'Ajuntament, es poden visitar unes galeries medievals, que daten del segle XIV. Avui en dia, tenen la finalitat de museu i galeria d'exposicions.

En la mateixa plaça, trobem la Torre del Chapitel, que després del palau, és l'element més significatiu de l'arquitectura civil del poble. Utilitzada inicialment com a lloc de control de productes, més tard va ser seu del concejo de la villa, fins el 1401. També coneguda com la torre del rellotge, en la part superior, va allotjar un dels primers rellotges de campana de la península. Apart d'assenyalar les hores, indicava als regidors i veins l'inici de les sessions del consistori, el toc de queda nocturn...

Amb això, donem com acabada la visita a l'antigua seu reial de Navarra i tornem cap a Zaragoza. Destacar també que Olite conserva el recinte enmurallat més complet i conservat de la Comunitat Foral, i que podem anar veient per diferents indrets. Si voleu coneixer més sobre el Palau Reial, podeu visitar una pàgina no oficial, però molt completa: http://www.ctv.es/USERS/sagastibelza/navarra/olite/olite.htm

Borja, el Monestir de Veruela i Tarazona

BORJA

(10/09/2009) Visitem la part oest de la província de Zaragoza, i ens aturem primer en la població de Borja, capital de la comarca del Campo de Borja i que acull a uns 4600 habitants. Va ser la ciutat romana de Bursau, i el topònim de l'actual nom ve de l'àrab que significa la torre, en referència la imponent fortalesa musulmana. D'aqui sorgiren els Banu-Qasi, que van dominar una àmplia zona, durant el segle IX, arribant a enfrontar-se obertament al califat de Còrdoba.

Reconquerida durant la època d'Alfons I el Batallador, don Pedro de Atarés, descendent de la casa real aragonessa i que va fondar el monestir de Veruela, va ser anomenat senyor de Borja i d'un ampli territori del voltant. Borja estava situada estratègicament entre Castella i Navarra. El 1363 va ser presa, i quemada parcialment, pels castellans en la Guerra dels dos Peres, en la qual s'enfrontaren Pere I de Castella i Pere IV d'Aragó, durant una sèrie d'anys. La reina Violant, dóna de Joan I inicià el procés de reconstrucció, i el 1438, Alfons V, li dóna el títol de ciutat. Durant els segles XVI i XVII, la ciutat va prosperar, sent d'aquesta època la major part dels convents que hi havia. Avui en dia, la ciutat ha experiment un auge, després de la decaiguda dels últims segles, assentat en els vins de la denominació d'origen Campo de Borja.




Donem un tomb ràpid pel centre de la ciutat. Deixem el cotxe, aprop de la Casa d'Aguilar (segle XVI), amb una façana de maó, que correspon a la tipologia de les anomenades cases solariegues aragonesses.





La plaça del mercat va ser el centre comercial de la ciutat durant segles. Era la plaça més gran de totes les que hi havia dins del recinte amurallat. Destaquen els seus soportals, en forma d'arc i adintellats.



Un carrer perpendicular, porta cap a l'antic call jueu. Al costat, hi ha la Casa de las Conchas, o Palau dels Vera. Va ser hospital de peregrins, i la denominació actual de l'edifici es degut a les conxes que ornamenten la porta principal i que és el distintiu dels peregrins que fan el cami de Santiago.


Ben aprop hi ha la Col·legiata de Santa Maria, un conjunt resultant d'una superposició d'estils, fruit de les diferentes reformes i ampliacions a les quals va ser sotmesa al llarg dels segles.



Tenim en la plaça Espanya, també coneguda com la plaça del Campo del Toro, la Casa Consistorial (segle XVI), que destaca exteriorment per la seva porta d'accés, els balcons de forja en la planta noble, la galeria d'arcs dobles en les golfes i l'aler de fusta. En la planta noble, en l'anomenat Saló dels Reis, hi ha una col·lecció de retrats dels monarques aragonessos que varen concedir previlegis a la ciutat.




Passem per davant d'altres edificis religiossos...






... veient per últim l'actual Auditori Municipal, en el lloc que era l'església de Sant Pere Mártir de Verona, que formava part del Convent dels Pares Dominics. Es tracta d'una edificació barroca del segle XVI, amb una curiosa façana i realitzada en maó.


EL MONESTIR DE VERUELA



El següent punt del dia es troba en una petita vall formada pel riu Huecha: el Monestir de Veruela, aprop del qual neix el riu, i protegit pel Moncayo. Es el primer monestir cistercenc de l'Aragó, i el seu origen data de l'any 1145, en una zona on es volia activar la repoblació i zona fronterera.

Es pot distingir tres grans etapes constructives: 1) la de la fondació (s. XII-XIV) a la qual pertanyen l'església, el claustre i la majoria de les altres dependències; 2) de consolidació, coincidint amb els abats del segle XVI, especialment d'Hernando de Aragón, net del rei Fernando el Católico, i el seu successor Lope Marco; i 3) d'ampliació, durant el segle XVII, etapa en la qual s'edificà un gran claustre en el qual el dormitori comú cedeix el pas a les cel·les individuals.

La tant esmentada desamortització de Mendizabal va provocar l'abandonament del monestir, i es va convertir en un lloc romàntic i d'estiu, on viatgers es quedaven per difrutar dels paratges naturals de la zona, entre ells el poeta Gustavo Adolfo Bécquer i el seu germà, el pintor Valeriano. Durant els anys 1877-1973, es va instal·lar un noviciat pertanyent a la Companyia de Xesus, i avui en dia, és propietat de la Diputació de Zaragoza.




A l'altre costat de la carretera, a pocs metres, trobem la Creu negra (segle XVI), la creu del terme que representa la justícia civil i criminal que impartien els abats de Veruela en el seu senyoriu. Feta en marbre de les veines canteres de Trasmoz, es evocada pel poeta Bécquer en una de les seves cartes.

Tot el recinte es troba enmurallat per a la protecció dels monjos i de les seves instal·lacions. Les muralles (1541-44), amb un traçat en forma d'hexàgon irregular, tenen gairebé 1km de perímetre que protegeixen una superfície d'unes cinc HA. El torreó d'ingrés disposa de dues portes, una petita per a la gent, i un altra més gran pels carros i caballeries. Per protegir millor la porta, es va construir el 1546, un recinte defensiu davant de la portada, que es coneix amb el nom de barbacana.


Seguim pel camí principal, i a mà dreta hi ha el Palau abacial (s. XVI), una àmplia construcció de maó, on tenia la residència l'abat, la botica i el frare encarregat dels magatzems.





Al final del camí, la portada de l'església (segle XII), de mig punt d'estil romànic.




Entrem en l'edifici, per la porteria del monestir (s. XVI-XVII) i la primera sala, a mà esquerra és el magatzem (s. XVIII-XIV) de grà i la bodega. Abans de la seva remodelació, en el segle XVI, hi havia el passadís dels conversos que donava pas a l'església per la porta romànica que s'obre en el seu mur nord.



I ens endisem en el claustre (s. XIX), que dóna i distribueix els accessos a les diferents parts que formen part d'un monestir. D'estil gòtic levantí, va ser reconstruït després de la Guerra dels dos Peres, durant la qual les tropes castellanes varen arrassar aquesta part del cenobi. Els capitells són senzills amb formes vegetals, d'acord amb l'esperit del císter.






El refectori (s. XIII i XVI), era on menjaven conjuntament els monjos (Del llatí refectorium que vol dir que repara les forces).






Al costat, el calefactori i la cambra abacial. En el mur est, on hi havia la cambra, havia un mural amb una galeria de membres destacats de la Ordre del Císter. En el mur oest, tocant al refectori, hi havia el calefactori, un dels pocs llocs on hi havia una xemeneia i on els monjos podien calentar-se en cas de necessitat.



Comunicant amb les letrines i l'enfermeria, enderrocada en el segle XVII, hi ha la Sala dels monjos (s. XIII), que era el lloc on estudiaven.




En el locutori (s. XIII), s'estava permés parlar, i era on el prior ordenava als monjos les feines a fer durant el dia.


A continuació, ve la Sala Capitular (s. XIII), el lloc més solemne després de l'església en un monestir, i que era on es reunia la comunitat per prendre decissions, l'elecció de l'abat... En els murs nord i sud, hi ha uns sepulcres corresponents a un noble aragonés i a un abat.






Del segle XVII, tenim la Sacristia nova, d'estil barroc. L'entaulament i la bòveda està decorada amb guix a base de motius naturals i geomètrics. S'entrava des de l'església per una gran porta monumental en guix policromat, que inclou nombrossos àngels nens, figures al·legòriques i rematant-lo la Inmaculada i el Crist recussitat nen.



















L'església abacial de Santa Maria de Veruela (s. XII-XIII) s'estructura en tres naus cobertes amb creueria simple gòtica, i era on els monjos passaven una quarta part del dia resant, des de maitines fins a completas.




A un costat, hi ha la capella de Sant Bernat, erigida per l'abat Lope Marco per a la seva sepultura. També s'exhibeix, la llosa sepulcral de l'infant Alfons d'Aragó, fill del rei Jaume I el Conqueridor, amb l'escut de la corona catalano-aragonessa amb els quatre pals o barres.



Abans de marxar, al costat de la taquilla, en un edifici annex, visitem el Museu del Vi de la D.O. Campo de Borja, un espai on es mescla la tradició i modernitat, amb diferentes sales i arees d'història i de viticultura i enologia.




TARAZONA

A 15km, es troba Tarazona, capital de la comarca de Tarazona y el Moncayo i ben aprop de la Comunitat Foral de Navarra. Aqui dinàrem i fèrem una petita visita. Disposa d'uns 11.000 habitants i la seva història sorgeix de l'època romana, quan la ciutat era coneguda amb el nom de Tvriaso, al voltant del riu Queiles.

Després de la decadència de l'imperi romà i la presència visigoda, l'any 713 Tarazona va caure davant els musulmans i reconquerida l'any 1119 pel rei Alfons I, convertint-se en seu episcopal. Ciutat fronterera entre Castella, Navarra i el regne catalano-aragonés, va cobrar una gran importància estratègica. Durant tota la edat mitja, cristians, jueus i musulmans van conviure conjuntament, com reflexa en l'arquitectura d'edificis d'estil mudèjar. La ciutat també va patir danys durant la Guerra dels dos Peres, que ja hem anomenat abans...

Ja en el segle XX, va ser un important centre industrial en el qual destacava la producció de fòsfors i el textil, sent substituis a finals del segle, per altres indústries.

Començem la visita per l'Ajuntament (1557-63), en la Plaça Major o del Mercat. Edificada al costat de la muralla per a la funció de Llotja, mirador de bous i graners. A mitjans del segle XVII passà a ser usat com casa consistorial pròpiament dita. Contava en la seva última planta d'un mirador on la corporació municipal contemplava els espectacles taurins, les manifestacions religioses... Es creu que contava originalment de quatre plantes, encara que només tres han arribat a dia d'avui.

Destaca el seu aspecte exterior amb una decoració ecultòrica única. La façana està divida per un llarg fris tallat en guix, que representa la marxa de Carles V després de la seva coronació en Bolònia, com emperador del Sacro Imperi Germànic, pel sant pare Climent VII, el 24 de febrer del 1530. Tres escuts sobre cuirs retallats que pertanyen a l'emperador Carles V, al d'Aragó i al de Tarazona. A cada costat de la porta principal, dues figures al·legòriques que representen a la Justícia i a la Sabiduría, i tres personatges mitològics (entre ells Hèrcule) que al·ludeixen a la fondació mítica de Tarazona.



A mitjans del segle XX, l'arquitecte Fernando Chueca Goitia va emprendre una restauració radical de l'edifici, buidant l'edifici i respectant únicament la zona inferior de la façana i la escapa principal, creant una galeria d'arcs, imitant a la del sobreclaustre del monestir de Veruela.



La Catedral de Nuestra Señora de la Hidria es troba tancada, doncs estava en unes condicions deprobables i s'està restaurant poc a poc. No se sap si les obres van començar en el segle XII o XIII. Situada fora de les antigues muralles, aquesta situació va provocar que durant els enfrontaments entre els reis Pere de Castella i d'Aragó, fos utilitzat com a quarter militar.





El Santuari de la Vírgen del Río (1667-72) va ser construït per acollir la imatge de la verge que va apareixer al costat del riu, i passant a ser la patrona de la ciutat, sent el 7 de novembre, la seva festivitat.


Un edifici particular i únic és la Plaça de braus vella. Constuïda per iniciativa d'uns propietaris particulars entre 1790 i 1792, és de planta octogonal, formada per 32 cases disposades al voltant d'un espai central, on es celebraven els festeijos taurins, fins l'any 1870 quan es va ignaugurar una nova plaça de braus. Una restauració recent, van que s'obrissin de nou les balconades que donen a l'interior de la plaça des de les quals originalment es contemplaven els espectacles taurins.




Ens endinsem de nou al centre històric, passant pel Palau Episcopal, que consta d'un conjunt d'edificis de planta irregular, assentats sobre l'antigua Suda musulmana. Va ser residència temporal dels reis aragonessos. Des del seu mirador, podem contemplar diferentes vistes de la ciutat...



Aprop, l'església de Santa Maria Magdalena, ben visible des del riu, per la seva alta torre mudèjar. Va ser la primitiva catedral de Tarazona, existent ja en el segle XII.




Passem per l'antic call jueu, on trobem les Cases volades (s. XIV), on sobrevolen les cases amb un sistema de maons volats, per guanyar terreny al recinte enmurallat de la ciutat.




Per últim, en el carrer principal, passem per davant del Teatre de les Belles Arts (1921), amb una traça que respon al mòdul clàssic de teatre italià. Disposa d'un aforament de 577 places.


Aprop de la comunitat navarra, ens apropem a Olite, i que comentarem en la següent entrada...

El Monestir de Piedra

Dins de la comarca de Calatayud, en el terme municipal de Nuévalos, i a 105km de Zaragoza, trobem el Monestir de Piedra.



EL MONESTIR

Antigament, era una fortalesa de defensa dels musulmans i durant la Reconquesta, Alfons II d'Aragó va cedir el castell i les terres que el rodejaven a l'Orde del Cister. Dotze monjos i un abad procedents de Poblet venen aqui per a consolidar la fe cristiana. 23 anys es tarda a construir el Monestir (1195-1218), prenent la pedra de la muralla i del castell arab. Amb els monjos, arribaren gent dels regnes del voltant, per a repoblar la zona i seran qui construeixin el monestir dirigit pels monjos.

La distribució del monestir es semblant a la dels altres monestirs cistercencs, aprofitant al màxim la llum solar. Els monjos hi visqueren aqui, durant gairebe 700 anys, fins a la coneguda desamortització de Mendizábal, vàlid d'Isabel II que manà l'expropiació de les terres a les ordes contemplatives, degut a la bancarrota de l'estat al perdre totes les colònies americanes i a la guerra carlina. L'any 1840 va ser adquirit per la família Muntadas, que al llarg dels anys transformaren part de les instal·lacions del monestir en un hotel i acondicionaren l'entorn natural en el qual es troba com a parc turístic.



Visitem primer el monestir, situat al costat de l'hotel. A l'entrar, a mà dreta, mentre esperem l'hora de la visita guiada, hi ha el Museu de la història de la xocolata, on hi ha una exposició monogràfica explicada gràficament tot el relacionat amb el món de la xocolata, des de l'origen del cacau, el procés de transformació, els tipus que hi ha, els sabors... El frare Jerónimo de Aguilar va acompanyar a Hernán Cortés a Mèxic, i va enviar el primer cacau, a Europa, amb la recepta de la xocolata a l'abat del monestir, i en la cuina que veurem després és on es va fer per primer cop aquest manjar...


Començem la visita pel claustre, de planta quadrada amb un pati central, que per les seves galeries facilitaven la circulació dels monjos cap a les diferentes sales del monestir. D'estil gòtic cistercenc, té una decoració austera, sense ornaments, d'acord amb la regla de Sant Benet.






En la galeria del capítol (zona est), hi ha la Sala capitular, un espai quadrat compartimentat per quatre columnes amb una bòveda gòtica amb arcs apuntats. Aqui es reunien els monjos diàriament després de la misa de prima i es llegia el capítol. També es prenien les decisions que afectaven a la vida monacal i també l'elecció de l'abat.






Al final de la galeria, un altar barroc (segles XVII-XVIII). La imatge central correspon a Sant Benet de Núrsia, fondador de la orde benedictina (72 normes amb la premisa principal: Ora et labora (resar i treballar)).



Entrem en l'església, que està a l'aire lliure al caure la bòveda, després de quedar-se abandonat el monestir. Està format per tres naus longitudinals i dos de transversals, en forma de creu llatina. En l'altar major es pot veure els diferents estils arquitectònics en els quals està construït el monestir: del romànic al gòtic, i inclús algo de mudèjar. A un dels costat, hi ha una capilla barroca, del segle XVIII, que es va fer amb la donació d'una noble de la zona.










Tornem al claustre, per anar cap al passadís dels conversos, i entrar en la bodega i el graner monacal, on es guardaven les provisions del monestir. Consta de dues plantes i allotja l'exposició et labora d'aparells agrícoles i alimentació i on podem veure les neveres, forats de gran alçada on els monjos prensaven palla amb neu per a conservar la sala fresca i mantindre els seus aliments. També hi ha el Museu del Vi de la Denominació d'Origen de Calatayud on es pot veure el procés tradicional d'elaboració del vi, la importància d'aquest en diferents aspectes de la cultura i aspectes històrics i geogràfics de fer el vi en la comarca.







Al costat, una sala que allotja el Museu de Carruatges, amb una exposició de carruatges entre els quals es pot veure del segle XIX un carruatge anglés, la diligència (que feia trajectes d'anada i tornada des de l'Alhama d'Aragó fins al monestir) i una tartana del segle XX.





Seguidament veiem la cuina, tota enfosquida en les seves parets i bòveda degut al foc que hi havia en el centre de la sala. Aqui és on es va cuinar per primer cop la xocolata en Europa, tal com hem comentat abans.

A la sala del costat, el refectori, o menjador, de planta quadrangular i una bòveda sexpartita. Al fons de la sala, es troba una còpia del Tríptic-Relicari, que es va fer l'any 1390, un moble sortir de la fusteria gòtic-mudèjar destinat a exhibir la relíquia del Sant Misteri de Cimballa, una òstia que va sangrar davant els dubtes d'un clergue que no acabava de creure's la transformació del pa i del vi en cos i sang de Crist, i va ser donada per Martí I l'humà.


I per últim, entrem en el calefactori, que s'utilitzava per a calentar als monjos durant l'hivern. S'usava la tècnica de les termes romanes, on en la part inferior de l'habitació es mesclava palla, fusta... amb foc i calentaven el sòl de l'habitació.

Dinem en un dels dos restaurants que hi ha, en el Restaurant Piedra Vieja, que disposa d'una gran sala, en la segona planta, i que ofereix un menu i plats combinats, i seguidament iniciem el trajecte pel parc.

EL PARC

Situat en el Sistema Ibèric, la corrent del riu Piedra ha moldejat la pedra formant llacs, grutes i cascades, formant impressionants paratges naturals. El parc acull a més un ecosistema de gran riquesa biològica, amb moltes espècies d'animals i gran varietat d'arbres gegants. L'impulsor del mateix i descobridor de la gruta Iris va ser Joan Federic Muntadas, que havia heretat el lloc del seu pare Pablo Muntadas, fomentant el turisme i la visita al monestir i parc.






Començem l'itinerari del parc, que es pot fer entre 2,5h i 3h tranquilament, seguint les fletxes vermelles, i les blaves per a tornar. El primer que veiem són les terraces de l'hotel (4)... i seguint el cami, ens endinsem a la zona coneguda com El vergel, amb diferents cascades i coves a veure...


Cascada Trinidad (9): d'una alçada no gaire gran, però espectacular veure com l'aigua rellisca entre les pedres cobertes de molsa.














Cascada la Caprichosa (13): un salt d'aigua impresionant. Si t'apropes a la barana, l'aigua pulveritzada et mullarà una mica, fet que a l'estiu s'agraeix molt. Al costat una escala, entre les pedres, ens condueix adalt de la cascada, on es pot veure la part de dalt i seguir pel trajecte marcat...














Mirador de la Caprichosa (14)








Adalt, unes corrents d'aigua més tranquiles, sent la zona coneguda com els vadillos o parc de Pradilla (15).






Camí avall, arribem a la Cascada de los fresnos (16), que ens acompanya per les escales que baixem. La humitat fa que es formi una molsa verda sobre la pedra que realça la bellesa del lloc.










Abans d'entrar per la gruta Gris, el camí es desdoble, i primer veiem la Cascada Iris (7)








...i el Bany de Diana (8)






Tornem cap a l'entrada de la Gruta Iris (17), descoberta per Joan Federic Muntadas, en l'abril del 1860. El camí baixa per unes escales estretes, i s'ha d'anar en compte en no relliscar. A mida que anem baixant, miradors naturals et permet veure l'impresionant salt d'aigua que forma la Cascada Cola de Caballo, de més de 50m d'alçada, i que és el salt més gran que veurem en el parc.















I abaix de tot, podem disfrutar de l'espectacularitat del lloc, on sembla que estigui plovent. Un caminet et condueix al fons de la cova.







Sortim per un altre tunel, en el qual també et mulles, i arribem a un altre mirador al peu de la cascada (18).



A partir d'aqui entrem en la zona de les piscifactories (19). Muntadas va instal·lar en les aigues del riu Piedra, la primera piscifactoria d'Espanya, arrendant-la posteriorment a l'estat, preocupat davant de l'empobriment de les aigues dolces i el precari estat de la pesca. Al llarg de les diferentes piscines, es va explicant l'objectiu i cria de les truites...




A continuació ve el Lago del Espejo (20), que reuneix al voltant d'un llacuna d'aigües cristal·lines la més variada flora i fauna aquàtica.












Per últim, donem una volta per la zona d'exposició, exhibició i vol d'aus rapaços, on es mostra els valors d'aquestes aus, la seva funció i conservació en el medi ambient. Es pot veure falcons, voltors, mussols, àligues i altres espècies. Durant el dia fan tres sessions d'exhibició, dos al mati i una per la tarda...








Sortim del parc, i abans de tornar cap al cotxe, donem un tomb per darrera del monestir, on podem veure l'entrada a l'església, l'antiga hospederia i la torre de l'homenatge.