Tenerife (V): La Laguna

Deixem La Orotava, i en direcció cap a Santa Cruz, i aprop de l'aeroport nord, es troba el municipi de La Laguna. El seu nom complet és
San Cristóbal de La Laguna, sent el seu centre històric declarat Patrimoni de la Humanitat l'any 1999. Apart de ser el primer exemple de ciutat colonial no fortificada, precedent de les noves fundacions americanes, és un arquetipus de ciutat-territori, sent concebuda segons un planol inspirat en la navegació, la ciència de l'època, segons un nou ordre social pacífic inspirant per la doctrina religiosa del mil·leni que suscità l'any 1500. Així, el planol de la ciutat es llegeix com un mapa estel·lar, en que els punts coincideixen amb punts particulars de la ciutat, interpretant-se com una carta marina o un mapa de constel·lacions de l'època.

Després de la derrota dels guanches a mans dels espanyols, en el Realejo. Alonso Fernández de Lugo, l'any 1497, decideix fondar una població en la zona del Aguere (topònim aborigen que significa llacuna). El lloc es triat per estar allunyat de la costa, evitant així els atacs pirates; per ser lloc de pas d'una zona de la illa a l'altra; pel seu clima i sol fèrtil així com l'existència d'aigua potable, als voltants.

El primer assentament es realitza al voltant de l'actual església de Nuestra Señora de La Concepción, configurant-se el que s'anomena "Villa de arriba", ressentint-se d'una organització urbana planificada. Davant de l'afluència de gent, es va traçar un eixample cap al sud, la "Villa de abajo", establint una quadrícula de carrers ordenades segons la planimetria que imperava en l'Europa d'aquells moments. El casc històric quedà configurat definitivament a finals del segle XVI, mantenint-se a dia d'avui pràcticament inalterable.

Paralel·lament a aquesta construcció civil, es succeeixen edificacions religioses destinats al culte o allotjar a quins dediquen la seva vida a la fe; ermites, calvaris, esglésies, convents... Fins el 1843, va ostentar la capitalitat de la illa. La va perdre enfront de Santa Cruz, antic petit port pesquer, que a partir de la destrucció del port de Garachico, l'any 1706, va començar a assumir tasques administratives i seu de noves institucions creades per l'administració estatal. A aquest procés decadent contribueix l'emancipació administrativa de moltes poblacions del voltant.

Després de deixar el cotxe en un parking, començem l'itinerari per l'església i ex-convent de Santo Domingo, situada en la plaça del mateix nom. Va ser fondat pel pare Mendoza el 13 de maig del 1522. L'església consta de dos naus i en el seu interior destaquen els artessonats mudèjars i quadres del pintor canari Cristóbal Hernández de Quintan. La espadanya amb les campanes descansa sobre les parets del gairebé desaparegut convent dominicà. Per la part de darrera es pot veure un dels dracos més populars de la illa.

Aprop, hi ha el punt inicial d'algunes de les rutes que es poden veure les guies: la plaça del Adelantado. El nom es deu a Alonso Fernández de Lugo, el primer adelantado (oficial de la corona castellana que tenia competències judicials i de govern sobre una circumscripció determinada) de La Palma i Tenerife tenia la seva residència en un extrem de la plaça. Es va crear per realitzar les funcions de plaça major, tant per les seves dimensions com els edificis que la circundaven durant el segle XVI. Es celebraven els actes públics més rellevants: festes, dies de mercat, braus, execució de penes...

En un extrem de la plaça hi ha la Casa Anchieta (segle XVI), propietat del capità i escribà públic de Tenerife, Juan de Anchieta. La tradició històrica també diu que va viure, en la seva joventut, el pare José de Anchieta, apòstol de Brasil i fondador de la ciutat de Sao Paulo.


També hi ha l'Ajuntament, amb una façana d'estil neoclàssic, revestida amb aplacat de canteria blava. En el frontis, està rematat per un àtic amb l'escut de marbre de la ciutat i una placa on s'indica Reinando don Fernando VII.




Al costat, el Monestir de Santa Catalina de Siena. La família Cabrejas donà a la congregació dominica, a inicis del segle XVII, el solar on hi havia la casa del Adelantado. En l'interior allotja un patrimoni d'excepcional riquesa artística, així com el cos incorrupte de Sor María Jesús, monja catòlica que es va veure envoltada de miracles i curacions, segons els seus fidels.

Agafem el carrer del mig, el Obispo Redondo, per començar a passejar pel seu centre, i el primer edifici important que es veu, és la Casa de la Alhóndiga, construït entre 1705 i 1709, on Reinando Felipe V, com diu una inscripció de la façana. S'usà per allotjar les dependències administratives i de control de les activitats econòmiques de les illes, fins a la meitat del segle XIX, quan s'instal·laren dependències del Jutjat de Partit.

Al costat, la Casa Alvarado Bracamonte o dels Capitans Generals. Edificada pel Capità General de Tenerife de 1624 a 1631, del mateix nom, formà part del patrimoni dels seus descendents durant molts anys, els Marqueses de Breña-Mejorada. Durant les primeres dècades del segle XVIII va ser residència dels Capitans Generals de Canàries, trasl·ladant-se des de Gran Canaria.


L'exterior de l'edifici resalta per les seves finestres, enmarcades en canteria vermella, distribuides assimètricament. La portada, també de toba vermella, dóna accés a l'interior de la casa que s'articula entorn d'un pati, amb una font hexagonal en el centre, amb una escala d'accés, meitat de pedra, meitat de fusta, que ens introduïx en la part noble de la mateixa. En la planta baixa es distribuiren les sales pròpies de l'època: bodegues, estables, dipòsits, bodegues...





Seguim pel carrer, i entre altres edificis, es poden veure cases, com la Casa Riquel, del segle XVIII, construïda per ordres de Antonio Riquel de Angulo. De la seva façana destaca la portada principal de canteria vermella, que enmarca la porta principali la finestra central del pis superior, i que inclou l'escut d'armes de la família.

L'església-catedral de Nuestra Señora de los Remedios té el seu origen en la primitiva parroquia de Los Remedios del segle XVI, que sofrirà nombrosses reformes durant els següents segles. El temple es converteix en Catedral l'any 1819, quan s'instal·la en La Laguna la nova diòcesi del bisbat, segregat del de la seu de Las Palmas, que agrupa a les illes occidentals de les Canàries: Tenerife, La Palma, La Gomera i El Hierro. En el seu interior destaca el conjunt del Retaule de Mazuelos, un púlpit de marbre italià de Carrara així com obres de Luján Pérez, Cristóbal Hernández de Quintana i Fernando Estévez.

El Teatre Leal, va ser construït per ordre de Antonio Leal l'any 1915, amb planols de l'arquitecte Antonio Pintor. D'estil eclèctic, la seva façana simètrica, de dues plantes amb torreons als costats, i destaca el seu elevat contingut decoratiu amb profussió d'elements florals, animals i personatges. Utilitzat en espectacles variats, es reconegut com a seu de les primeres projeccions de cine de la ciutat.

Al final del carrer, l'església de Nuestra Señora de la Concepción, la més antigua de la illa (1496-97). Durant els segles, hi hagut diferentes ampliacions i remodelacions, el que porta avui en dia a veure un conglometat d'edificacions d'èpoques i estils diferents que no guarden una unitat en la seva construcció. L'element més característic és el seu campanari (la última remodelació data de finals del segle XVII), feta amb canteria. El cos sota la torre, al qual s'accedeix des d'una capella interior, es utilitzat com a baptisteri i està coberta per una bòveda gòtica.

Baixem per un dels carrers paral·lels a l'usat per a pujar, i trobem l'església-convent de San Agustín. Fondat cap a l'any 1506, per frares agustins que acompanyaven als conqueridors de Tenerife. Durant el període de 1530-60 s'aixecaren el claustre, els dormitoris i les cel·les, continuament reformats i ampliats durant els següents segles. L'any 1964, la seva església annexa va sofrir un important incendi, trobant-se avui en dia encara pendent la seva restauració. El convent arrastra una llarga tradició docent, havent sigut seu de la primera Universitat de Canàries, entre altres fets.



Seguim carrer avall, passant per diversos edificis com el Palau Salazar (seu del bisbat) i la Casa dels Jesuites (del segle XVIII), entre altres, fins que girem a l'esquerra pel carrer Viana, on al final del mateix, hi ha la plaça de San Francesc, on hi ha el Església-Convent de Sant Francesc, amb categoria de Santuari on es venera el Santíssim Crist de La Laguna. Fondat per un grup de franciscans, les obres s'allargaren molt en el temps, fins que el 1810 un incendi destruí pràcticament el conjunt. A la seva reedificació, s'instal·là un regiment militar, que només serà retornat a l'ordre franciscana l'any 1917.


Tirem camí pel carrer Nava y Grimón, per a retornar a la plaça del Adelantado, on apart de l'església-convent de Santa Clara de Asís (segle XVI), tenim el Palauet Rodríguez de Azero (1908-09), d'estil eclèctic, on predomina l'estil modernista en els balcons laterals que apareixen tancats per finestrals i ferro...

i el Palau de Nava, del segle XVI. L'aspecte actual de la façana data de l'any 1776 quan el marquès de Villanueva del Prado, creador del jardí botànic de la Vall de La Orotava, realitzà reformes diverses, afegint-se motius ornalmentals neoclàssics i cobrint-la amb canteria blava. La mescla d'estils arquitectònics - manierista, bàrroc i neoclàssic - li confereix a l'edifici un caràcter híbrid i eclèctic.

Es hora de dinar i tornem cap al carrer Viana, i en el número 35, es troba el Bodegón Viana, molt recomanable per a fer un mos. Sempre està ple de gent, però val la pena esperar-se i per un preu molt mòdic degustar algun dels menjars típics de la illa.

Després de dinar i fer un cafè pels voltants, tornem cap al cotxe, passant per davant de la Capella de la Cruz Verde, dedicada a la Creu que va ser edificada amb caràcter expiatori per un crim comès en aquest lloc. La iniciativa es deu als germans Quintana, propietaris de la casa del costat; un dels quals serà un famós pintor canari del segle XVIII.

Llegir més

Tenerife (IV): La Orotava

(10/01) Ben aprop del Puerto, la primera parada del dia és la Villa de la Orotava, situada en la vall que porta el mateix nom, envoltada de plantacions de plàtans.

Marcat pel desnivell de la zona, La Orotava té els seus origens l'any 1502, quan s'inicià el repartiment de les terres entre els espanyols, una vegada conquerida la illa, aconseguint l'època de major esplendor durant el segle XVII, amb l'exportació de vi, i decliu al següent segle per la crísi vinicola. Pel nuci, es van erigir ermites i convents vinculats a les famílies terratinents amb l'objectiu de consolidar el veinatge i erigir referents culturals per l'alta societat.


El seu centre històric està degudament delimitant i està classificat com a Conjunt Històric-artístic. Aparquem en un parking i sortim davant de la Casa Llarena (segle XIX) que projectà l'arquitecte Manuel de Oraá, amb un estil clasicista de tipus romàntic.



Al final del carrer, l'església de la Concepció, inaugurat l'any 1788, i erigit on hi havia una ermita del segle XV. Constitueix l'edifici més important d'art barroc de les illes. En el seu interior destaquen els seus retaules així com joies que van ser portades d'Amèrica.


La casa del carrer León número 1 és la Casa Urtusáustegui, on va neixer l'humanista Juan Antonio de Urtusaústegui. De tendència racionalista d'estirp clàsica, segueix la moda que hi havia en les illes canàries durant la meitat del segle XVIII.



En la plaça de la Constitució, sobre l'antigua ermita de San Roque, l'any 1671 començaren les obres del Convent de Nuestra Señora de Gracia. El conjunt actual està format pel recinte del convent, organitzat al voltant d'un claustre, i l'església de San Agustín, de planta basilical, dividida en tres naus mitjançant columnes d'ordre toscà.




Com en moltes altres parts de la illa, el Teide omnipresent es visible.











La Casa Salazar (1910), en el carrer Inocencio García número 1, sobresurt per la seva façana on es mesclen l'estil del Modernisme amb el Neogòtic. Es una composicio assimètrica on s'usen elements medievals, com l'arc apuntat, òculs, florons... i modernistes, com el ferro forjat dels balcons, vitralls i elements d'ornament interior.


Passant per la plaça Patricio García, hi ha la Casa Machado. Aqui va morir el bisbe de Canàries Bernardo de Vicuña y Suazo, el 1705, i l'any 1836 va neixer Felipe Machado y Benítez de Lugo, un reconegut pintor i alfombrista.




Al final del carrer Cólogan, la Casa Cólogan. Externament destaca la coberta a quatre aigues, pròpies de l'arquitectura mudèjar, finestres de guillotines i una porta d'accés a un extrem. La escalinata de pedra li dóna un aspecte senyorial. Dins de la casa, sobresurt un pati al qual del mateix es distribueixen les dependències i uns grans jardins en la seva part de darrera.

Situada en el carrer Colegio número 6, trobem la Casa Monteverde. A mitjans del segle XIX va ser el bressol d'una de les tradicions que més defineixen a La Orotava: les alfombres de flors del Corpus Christi. La família Monteverde, sota la inspiració de Leonor del Castillo, van fer una alfombra de flors per a festejar el pas de les Andas del Corpus per davant de la seva casa particular. Així, aquests tapissos de flors i arenes volcàniques van començar a fer-se populars. Confeccionats en els carrers del casc antic on es mostren escenes religioses i motius ornamentals, la més important es la que es fà en la plaça de l'ajuntament, cobrint-la tota. Davant de la casa, es pot veure un esbòs de la primera alfombra realitzada l'any 1847.

Tornant a la casa, l'edifici s'articula a partir d'un gran pati central, al qual s'accedeix per un ampli vestíbul obert des de la façana. Aqui va residir, l'any 1864, l'infant Enric de Borbó, el primer membre de la família real que va visitar les Illes Canàries.

Ben aprop, la Casa Ponte Fonte (Lercaro), que va construir-se per ordres de Jerónimo de Ponte Fonte y Pagés, per a vincular el seu mayorazgo (institució de l'antic dret castellà que permitia mantindre un conjunt de bens vinculats entre si de tal manera que no es pogués trencar aquest vincle al passar a mans dels hereus). Sobresurt la tasca de fusteria de les finestres i balcons.













Una mica més amunt, comença una sèrie de molins d'aigua. Des del segle XVI, n'hi havia tretze i aprotitaven la força de l'aigua per a generar l'energia necesària per a poder moldre el gofio, una farina de cereals torrats, que va constituir durant molts segles l'aliment bàsic dels canaris. Avui en dia, es conseven deu, i es localitzen sobre un imaginari cami de l'aigua, un canal que els vincula i on també es troben safarejos i beuradors d'ús públic.



Al final del mateix carrer Colegio, o començament segons d'on es vingui, hi ha la Casa Díaz Flores, d'estil clasicista articulada en dos alçades. Abans, sobre aquest solar, es trobava un col·legi jesuita, i després de l'expulsió de l'ordre, l'inmoble desenvolupà funcions de pressó, magatzem i consistori, fins que es cremà l'any 1841.

Finalment arribem a la joia de la Villa, les Cases dels Balcons. Està formada per tres cases: la Casa Méndez-Fonseca (1657), on destaca la façana articulada en tres alçades on sobresurt un balcó corredor de fusta i cinc balcons descoberts de forja. Al costat, la Casa Jiménez-Franchi (1642), que aporta una major elegància a l'anterior casa a nivell de façana, on el balcó corredor i les finestres presenten una profusa ornamentació. Per últim, la Casa Molina (anterior al 1593), on destaca la seva portada tard-renaixentista, franquejada per dues pilastres encaixades i singularitzada per un balcó.

Té un pati interior, que es pot visitar, molt decorat amb flors i plantes, on també podem veure decoracions i peces de fusta molt treballades. La funció de l'inmoble està destinada a la divulgació de la cultura i tradicions canàries. En les diferents cambres de la casa s'exposen a la venda productes artesanals com terrisseria, cistelleria i brodats, entre altres.



Una mica més amunt, davant d'una petita plaça, hi ha l'església de San Francisco i l'Hospital de la Santisima Trinidad. Erigit sobre l'antic convent de San Lorenzo (1519), el 1801 va ser destruit per un incendi. Va ser reconstruït amb l'ús d'antics elements del convent, com el pòrtic d'entrada, l'alçat de galeries al voltant del pati i l'escala d'accés a la clausura. L'església va quedar singularitzada per una portada de canteria d'estil barroc. Després de la desamortització del 1848, es trasl·lada a aquestes dependències l'Hospital.

Tirem cap a l'ajuntament, i aprop de la plaça hi ha la Casa Benítez de las Cuevas, del segle XVII, emplaçada entre dos carrers, presentant un parell de façanes, i la Casa Benítez de Lugo, també del segle XVII. La vinculació als Marqueses de la Florida, el feren convertir en un referent cultural i polític de les personalitats que visitaven la villa.




En la plaça de l'ajuntament, es forma l'alfombra més gran del Corpus. Sobre el lloc on hi havia un antic convent, la desamortització que hi va haver en tota Espanya, va fer que l'any 1868 es derribés i erigís l'actual edifici d'estil neoclàssic.



De camí cap al cotxe, passem per davant de la Casa Benítez Lugo Viña, d'estil neoclàssic.

Aprop de la ciutat, es troba Pueblo Chico, un petit parc temàtic on es recrea amb miniatures l'arquitectura i paissatges més emblemàtics de les Canàries.

Llegir més

Tenerife (III): El Nord. Icod, Garachico i Masca

(09/01) Dia per coneixer la part nord de la illa. Agafem la carretera en direcció a Icod. A pocs minuts de sortir, el mirador de San Pedro ens permet veure la Rambla de Castro. Situat en el municipi de Los Realejos, un cami permet endinsar-se dins d'aquest lloc d'extraordinària riquesa, amb el seu palmerar. El lloc va ser donat a Don Hernando de Castro, una vegada es va acabar el conqueriment de Tenerife, que va establir la seva hisenda, la qual també es pot veure, dedicada inicialment al cultiu de la canya de sucre i del raïm. Al fons es pot veure el fortí de San Fernando, de caràcter defenstiu, construït a finals del segle XVIII.



Arribem a Icod de los Vinos, on es troba el Drago milenari, un dels símbols de Tenerife. Mideix 17m d'alçada, amb una copa enorme amb gairebé 300 branques i un pes de 80 tones. No s'ha pogut valorar exactament la edat d'aquest arbre, considerant-se que té uns centenars d'anys, sense arribar als 1000 que es pot suposar pel nom. La seva espècie, la Dracaena Draco, era molt valorada per la seva sàvia vermella, o sang de draco. Apreciada des de l'antiga Roma, on la utilitzaven com a colorant i remei contra malalties.


Es pot veure perfectament, sense haver d'entrar a pagar, i visitar el parc adjunt, des del parc Andrés de Lorenzo Cáceres, on es troba també l'església de San Marcos (segle XVI). D'estil colonial canari, consta de cinc naus on es guarda una creu de filigrana d'argent, i allotja un museu d'art sacre.




A l'igual que passava amb els Roques de García, l'altre costat de l'antic bitllet de 1000 pesetes, està representat un drago, al costat del rostre de Benito Perez Galdós.







Després de donar un tomb fins a l'ajuntament, emprenem camí, per la mateixa carretera que haviem vingut.


Pocs minuts després, s'arriba a la Villa i Port de Garachico. Fondada pel banquer genovès Cristóbal de Ponte, després de la conquesta de Tenerife en 1496. Durant els segles XVI i XVII va ser el principar port de la illa, des d'on salpaven vaixells carregats de vi i sucre cap a Amèrica i Europa. Una erupció del volcà Negre, el 5 de maig del 1706, va arrasar i sepultar gran part de la villa i el seu port. La Caleta del Genovès va quedar anegada i la seva profunditat es reduí considerablement. Així, els vaixells de gran tonelatge es van veure imposibilitats de recalar en la villa, acreixentant la fallida del comerç local i la ruina de la seva població. A partir d'aquest moment els comerciants passaren a utilitzar el moll del Puerto de la Cruz, quedant Garachico com un petit port de pescadors.

Deixem el cotxe en l'avinguda maritima, gairebé al costat del Roque de Garachico; un illot amb 5ha de superfície, formada per bugades basàltiques, de fa milions d'anys, que va quedar aillada degut al retrocés de la costa per l'erosió marina. El seu territori constitueix un punt de nidificació i refugi per a diferents aus migratòries.




L'erupció del volcà abans esmentada va fer que la bugada de lava que arribà al mar va fer guanyar al municipi territori i va provocar unes les piscines i tolls coneguts com el Caletón.






Guardant la costa, es troba el castell de San Miguel (1575-77). L'alcalde de la villa i regidor de Tenerife, Fabián Viña Negrón, obtingué permís del rei Felip II de remodelar la fortalesa, ja que la primitiva que hi havia era insuficient per a salvaguardar el concurregut port local. Segons el disseny de l'enginger Francés de Álava es convertí l'edifici en una torre quadrada de 11,2m de costat.

Damunt de la porta del castell es poden veure els blasons que han de demostrar la força del mateix i el poder del rei. Així, es pot veure en la part superior central, l'escut imperial de Carles V. A sota, d'esquerra a dreta, l'escut d'armes de la família del Hoyo, el de la illa de Tenerife, el del governador Juan Alvárez de Fonseca i per últim el de la família Viña Negrón.

En la plaça Juan González de la Torre (alcalde de la villa en 1903), dins d'un petit parc, es conserva la Porta de la Terra, resta de les instal·lacions de l'antic port de Garachico, per on es controlava l'entrada i sortida de persones i productes. L'any 1991, s'instal·là un bust dedicat al poeta Rafael Alberti.


Al costat, hi ha la Iglésia Matríz de Santa Ana. Els seus origens daten de 1520 i va ser afectada per l'erupció de 1706. Reedificada entre els anys 1714 i 1721, a partir dels fonaments restants, la façana principal mescla elements platerescs i renaixentistes. Dins, es poden troban diverses capelles amb retaules, escultures i pintures diverses.

Davant, hi ha la Plaça de la Llibertat, on destaca el seu quiosq de fusta (1913) i el monument dedicat a Simón Bolivar (1970), obra de Juan Jaén Díaz. Antepassats seus són originaris d'aquesta villa. Pel paviment de la plaça, es poden veure incrustats els escuts dels païssos bolivarians treballats en bronze (són les nacions sudamericanes que varen aconseguir la seva independència degut a la gesta revolucionària i militar promoguda, ideada i realitzada per Simón Bolívar, i que corresponen als territoris actuals de Colombia, Venezuela, Ecuador, Perú, Bolívia i Panamá).



Darrera del quiosq, hi ha la Casa Palau dels Comtes de la Gomera, que es començà a construir l'any 1666. Afectada per l'esmentada erupció, la reconstrucció sembla ser que es va adeqüar a la original, amb la seva façana de canteria. Els primers propietaris van ser la família Ponte, passant després a mans dels comtes de La Gomera mitjançant el matrimoni amb membres d'aquella família.



A l'altre costat de la plaça, en l'esplenada, es troba la Casa dels Marquesos de la Quinta Roja (segle XVII), avui en dia un hotel rutal i model de l'arquitectura domèstica canària, on es conserva la seva artística escala de pedra i el mirador, inspirat en l'art mudèjar.


Tot junt, hi ha el Convent de San Francisco de Asís i l'Església de Nuestra Señora de los Ángeles (tots dos fondats l'any 1524). En el convent, el més antic de la ciutat, es troba la biblioteca municipal, la casa de la cultura, diferents museus, on s'explica la volcanologia de la illa i l'arxiu. Disposa de dos claustres en fusta de tea, on destaca les seves balconades.



L'església presenta una façana elegant i austera, i la seva planta és de creu llatina; consta d'una sola nau, i en el retaule major es troba la imatge de la Nostra Senyora de la Llum, una de les talles més antigües de Garachico, trobat per un barquer l'any 1525 en les costes del sud de la illa. Annex a aquests edificis, es troba l'ajuntament amb façana d'influències neoclàssiques.

Caminant pels seus carrers, podem trobar altres convents, com el de San Julián (1621), que va ser seu d'un important Col·legi d'Art i Llatinitat, i el convent de Concepcionistas Franciscanas.



Després de dinar, tirem cap a Buenavista del Norte, per anar cap a Masca, per una carretera corbada, situat en un impresionant cràter, envoltat de les montanyes de Teno. Envoltat d'un paissatge espectacular i que val la pena visitar, el nucli de Masca està format per un conjunt de petites i antigues cases, amb la seva església, diferents bars restaurants i botigues d'artesania i records.













Tornem cap a Puerto de la Cruz, per un altra carretera, passant per Santiago del Teide i el Tanque...

Llegir més