El Vallespir. Les Gorges de la Fou

A només 2km d'Arles de Tec es troben les Gorges de la Fou que permet endinsar-nos durant 1.500 metres per una de les gorges més estretes del món que segueix el curs de les aigües del riu Fou (que ve d'una antiga paraula que vol dir precipici), a través d'espectaculars cascades, cingles, petites coves i penya-segats.

Ha sigut aquestes aigües, les quals des de fa milers i milers de segles ha tallat l'enorme massa del congost a una profunditat de 200 a 250 metres. L'aigua ha vençut la pedra i ha obert el seu passatge a força d'obstinació. Aquesta perforació de les aigües dins l'enorme bastió de la Fou ha estat tant intensa que tota una xarxa de galeries i de grutes existeixen dins el seu si i encara més dins les parts baixes del massís calcari on l'element líquid continua el seu treball d'erosió.

Hi ha 2-3 zones de parking on deixar els vehicles, a al voltant de la taquilla hi ha diversos bars i restaurants, així com una botiga. Per entrar, et donen un casc d'ús obligatori. Tot el trajecte es realitza sobre una passarel·la amb baranes, ambdues d'acer; pis enreixat i tota l'estructura està sostinguda per vigues clavades en les parets rocoses mitjançant tensors fixos. Per damunt del cap, una xarxa metàl·lica ens protegeix d'eventuals caigudes de pedres o roques.

El congost té una llargària de més de 1.700 metres, i el trajecte per la passarel·la té 1.500 metres de llarg, per un camí sempre en pujada, amb un desnivell de 157 metres, la qual cosa suposa una pendent del 9%. Alguns sectors són tant estrets que hi ha menys d'un metre entre les dues parets. El recorregut, anada i tornada, per la mateixa passarel·la es fa al voltant d'uns 90 minuts. Per aquestes característiques, hi ha diverses plataformes, cada 500 metres, amb seients per a descansar i telèfons d'emergència.

Aquest curs a través dels segles ve perforant la pedra amb gran força. L'intens soroll de l'aigua que circula per nombroses galeries i grutes a la part inferior del massís calcari, acompanya tot el trajecte.

La llegenda explica que en aquestes gorges vivien bruixes i genis hostils i cap ésser humà s'aventurava a passar per aquests congosts. Cap transmissió oral ha deixat constància de la més mínima temptativa d'exploració. Fa més d'un segle i mig, els bandolers van ser els primers agosarats que van entrar-hi amb la finalitat d'ocultar-se en la part baixa del congost i evitar la captura dels miquelets, soldats catalans, que els perseguien.

En 1928 un grup d'aventurers de la regió, d'Arles i d'Amelie, va decidir enfrontar a la llegenda i van emprendre la travessia total dels congosts. Així es va iniciar el que molts anys més tard (1989) es va convertir en un complex turístic que va posar en valor el lloc després de la construcció del sistema de passarel·les.

L'avanç exigeix fer-ho de manera tranquil·la perquè hi ha trams que obliguen a ajupir-se i a més hi ha nombroses escales metàl·liques que sortegen els desnivells. El primer pas interessant és la Gruta de Sant Joan Baptista, on es troba una imatge del sant.

Més endavant, una gran roca s'encaixa entre les parets verticals, havent de passar per sota, a mode de tunel, i el lloc es conegut con el niu de les àligues.

Passant per petites coves i trams estrets, es segueix avançant fins arribar a la imatge de la Nostra Senyora de les Canyons de la Fou...

Una mica més endavant, una nova gruta, a meitat del recorregut: la de Can Pey. Un cartell indica que s'està a 750 metres de l'inici. Per damunt, les parets del congost s'uneixen i es puja per una escala.

En el punt 1.100m hi ha la Gruta dels Trabucaires, de 28 metres, i el seu nom es déu al record dels bandolers del segle XIX que van rondar per aquí. Es una de les coves més espectaculars del recorregut.

A partir d'aquí el congost s'obre, i ens trobem amb tall de pedra més gran del congost, a 205 metres, en el lloc anomenat la Pedra del Soldat. En aquest punt, una llegenda indica que anys enrere, a mitjan segle XX, una ovella va caure del penya-segat i el pastor va aconseguir recuperar-la viva i amb el pelatge tot blanc... tot un miracle.

El recorregut s'acaba metres després. El so de l'aigua acompanya en tota el cami, fent-se més fort i poderós en els trams més estrets. Per la composició del lloc, la humitat del congost també acompanya, i per tot el congost es pot veure plantes, falgueres i enfiladisses, moltes d'elles catalogades i amb un cartell explicatiu per a conèixer-les millor.




Tornar a: Tres dies pel Vallespir i pel Conflent

Llegir més

El Vallespir. Arles de Tec

Situat al cor del Vallespir, a la confluència de dos rius, el Riuferrer i el Tec, el territori d'Arles de Tec (Arles-sur-Tech en francès) està ocupat des del Neolític. Les mines de ferro atragueren poblacions a l'època romana. La ciutat es desenvolupà a l'Edat Mitja entorn de la seva abadia benedictina construïda a partir dels segles IX i X. Així, a l'igual que el de Vallbona de les Monges, el monestir es troba al centre del poble.

L'Ajuntament es troba en la casa de Les Indis. Joseph Pierre Monin (1837-1910), enginyer civil de mines, adquirí a finals del segle XX diverses concessions de mines de ferro dins del comú de Corsavy, i una d'elles s'anomenava Las Indis. Entre 1901 i 1902, va fer construir aquesta casa. A l'igual que les grans cases dels industrials del nord de França, aquesta villa havia de simbolitzar l'èxit de la seva funció social i demostrar el seu nou poder dins de la ciutat i la regió. Diverses fonts d'informació van conduir a construïr un edifici d'estil eclèctic mesclant el neo-romànic, el neo-gòtic, el neo-barroc i l'Art Nouveau de la Belle Epoque. La Societat Anònima de Mines de Batère van vendre la casa al poble en 1936, convertint-se posteriorment en l'Ajuntament.

L'abadia de Santa Maria és una de les més antigues que es fundaren a Catalunya, a la primeria de la reconquesta per Carlemany (778-780). Es va establir en les ruines de les termes romanes situades al lloc dels actuals Banys d'Arles, en Amélie-les-Bains. Al segle IX, després de les terribles incursions normandes, recercant més seguretat, els monjos van trasl·ladar l'abadia a l'indret actual, sota la direcció de l'abat Sunifred, membre de la família comtal rossellonesa.

Aquesta procecció de la família comtal i després la dels comtes-reis de Barcelona, que els van succeir, assegurà a l'abadia previlegis, proteccions i donatius de santes relíquies. Nombrosos donatius van permetre a Santa Maria del Vallespir una forta empenta, posant-la a les primeres files de les abadies catalanes a l'Edat Mitjana. Després, vingué una certa decadència. A la Revolució Francesa, els sis darrers monjos van deixar el monestir i l'església abacial va esdevenir, per la voluntat dels vilatans, l'església parroquial de la ciutat, mentre que els seus béns i dependències eren venuts.

S'entra a l'abadia per l'oficina de turisme, i el primer que es veu és el claustre, molt senzill, sense volta, d'esperit gòtic, obra de l'abat Ramon Desbac (1261-1303) i que va construïr-se sobre un altre de més antic.

Al mig del claustre, hi ha la Creu del Gra, obra dels forjaires catalans del segle XVI. Situada abans a l'entrada del poble, va ser col·locada en el claustre al segle passat per protegir-la. El seu nom s'explica per la bola de ferro, que representa un gra de blat, presa a la base, considerada una obra mestra de l'art de la forja.

L'església, consagrada l'any 1046, és de planta basilical, de tres naus. Al segle XII, es van establir voltes de canó trencat que reposen sobre pilars que doblen els del segle XI. La nau central més elevada és il·luminada per unes finestres altres.

En les naus laterals, hi ha diverses capelles com la dels Sants Abdó i Sénen, dos martirs molt venerats per la gent d'Arles, i de Sant Benet, fondador de l'ordre benedictina.

L'església té la particularitat de ser orientada a ponent. A l'est, al revés de la paret de la façana se desenvolupà una mena de contrasanctuari, amb tres àbsides, record llunyà dels massissos occidentals de les església carolingies. En el pis de dalt, hi ha els orgues; l'instrument actual, del segle XVIII va substituir un de factura catalana, guarda la seva sonoritat antiga.

La portalada, amb la seva llinda de granit de forma triangular, porta l'alfa (A) i l'omega (Ω) i les lletres AA (per Arles?). Sobre el timpà hi ha la figura de Crist en majestat, envoltat dels símbols dels evangelistes: una àguila (Joan), un lleó (Marc), un brau (Lluc) i un àngel (Mateu).

Al segle XI, l'abadia es va dotar de sòlides fortificacions, dominades per quatre talaies: a l'oest, els dos campanars de l'església (només en substitueix un) i a l'est les dues torres que emmarquen l'atri.

Al costat de la portalada i d'una de les talaies hi ha la Santa Tomba, un sarcòfag paleocristià del segle IV de marbre blanc, que hauria protegit, fa mil anys, quan van arribar des de Roma les relíquies dels Sants Abdó i Sénen (patrons entre altres llocs de l'Espluga de Francolí). Un manuscrit del 1591, escrit per Miquel Llot, testimonia la presència d'aigua dins el sarcòfag, tanmateix aïllat del sòl. Se tirava d'aquesta aigua miraculosa per una escletxa, mitjançant un petit sifó d'argent. La permanència de l'aiga, pels uns és el senyal de la presència sempre viva de les relíquies dels sants patrons d'Arles, pels altres el producte natural de fenòmens de condensació.

A dalt encaixat dins de la paret, el jacent -una pedra funerària- de Guillem Gaucelm, senyor de Tellet, mort el 1204. L'escultura es atribuïda a Ramon de Bianya, escultor de l'inici del segle XIII, que va firmar dos jacents més al claustre d'Elna.

De la resta del poble, indicar que l'antiga parròquia, fins a la Revolució Francesa, va ser l'església de Saint-Saveur (Sant Salvador), que es fundà a principis del segle XII. En el seu interior guarda una col·lecció de retaules de fusta esculpits. Destaca pel seu campanar romànic de considerable alçada de planta quadrada.



A 2-3km, es troben les Gorges de Fou...

(Bibliografia de l'abadia: documentació feta per G. Brousse, H. Loreto, en col·laboració amb Aimat Catafau)

Tornar a: Tres dies pel Vallespir i pel Conflent

Llegir més

Tres dies pel Vallespir i pel Conflent

Al nord de Catalunya i dels Pirineus, hi ha el que es coneix com la Catalunya Nord que està formada per sis comarques històriques que no corresponen amb l'actual divisió administrativa existent en França: el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir, l'Alta Cerdanya i la Fenolleda. Eren una part dels comtats de la Marca Hispànica, que amb el llarg del temps passà a mans del comtes de Barcelona i posteriorment a la corona catalano-aragonesa.

El 1659, amb la firma del Tractat dels Pirineus, entre les monarquies espanyoles i franceses, aquests territoris passaren a mans de França, excepte el poble de Llívia, al tenir la consideració de villa, que li va donar l'emperador Carles V.


L'allotjament

Ens allotgem en els apartaments Les Balcons du Canigou, situats a prop del massís del Canigó, en el poble de Vernet-les-Bains. Està relativament ben indicat, agafant una carretera a l'esquerra abans d'arribar al poble, però tenint en compte que en la façana el nom que surt és el d'Hotesia, el grup que s'encarrega de gestionar aquests apartaments.

Davant de l'edifici, a l'altre costat de la carretera, hi ha una zona d'aparcaments on deixar el vehicle. L'habitació estava equipada amb cuina amb microones, una petita nevera i els utensilis de cuina necessaris, una taula amb cadires, un sofà-llit, la cambra de bany amb una petita tovallola, i sense TV. No s'ha de portar llençols, però si que és necessari endur-se de casa tovalloles, paper higiènic i algun producte de neteja.

La recepció roman tancada gairebé tot el dia, i si hi ha un problema has d'anar a l'edifici veí VTF (que és la mateixa companyia), on atendre't. Quan deixes l'habitació l'últim dia, has de netejar-la si no vols pagar el servei. Abans de tornar la clau, un encarregat revisa l'habitació per a veure que tot estigui correcte.


L'itinerari

Dia 1 (12/10/2012): Sortim a primera hora del matí en direcció al Vallespir, per l'E-15/AP-7, on ens aturem abans de la frontera, en l'àrea de servei de la Jonquera, per a esmorzar. A França seguim per l'E-15/A9 en direcció a Perpinyà, on prenem la sortida 43-Le Boulou, per anar en direcció a Céret, per la carretera D115, fins arribar a Arles de Tec (Arles-sur-Tech), on visitem l'abadia de Santa Maria.

Seguint la mateixa carretera D115 en direcció a Prats de Molló, a uns 2-3km hi ha les Gorges de la Fou, un afluent del riu Tec. Hi ha 2-3 zones de parking on poder deixar el cotxe. Comprades les entrades i equipats amb un casc i per una passarel·la metàl·lica d'un 1,5km, visitem una de les gorges més estretes del món.

A 15-20 minuts, al final de la Vall del Vallespir, es troba Prats de Molló (Prats-de-Mollo-la-Peste), que acaba amb el balneari de La Preste. Dinem en el centre del poble; concretament en l'hotel restaurant Le Relais, on agafem el menú-crêpe de 10€ format per un crep de pernil, formatge i ou i un postre que pots triar entre un crep de sucre o dues boles de gelat. Després de menjar, donem un tomb per aquesta petita ciutat fortificada, dominada per una església del segle XVI i al capdamunt d'un turó, el Fort Lagarde, al qual pugem pel seu passadís subterrani.

Sortim de la fortalesa, i ja a mitja tarda, és hora d'anar apropant-nos cap al Conflent i cap als apartaments on ens allotjàrem, en Vernet-les-Bains. Tenim dues opcions: tornar cap Le Boulou, per la mateixa carretera, agafar l'autopista cap a Perpinyà i des d'aquí agafar la N116, o passar, que és la que triem, una vegada s'arriba a Amélie-les-Bains, ciutat balneària, per la D618, una carretera de muntanya de més de de 40km, plé de corbes, on passes per poblets diversos, i panoràmiques diverses de les valls que envolten aquesta zona (un dels pobles interesants és Boule-d'Amont, on hi ha l'abadia de Santa Maria de Serrabona). Al final de la carretera enllaça amb la N116, la carretera central de la vall del Conflent, i on estarem els dos propers dies.

Abans d'arribar a Prada, a mà dreta, ens apropem a Eus, un dels pobles més macos de la comarca que s'alça al costat de la muntanya, amb l'església de Sant Vicenç, del segle XVIII, al capdamunt. D'aquí a Vernet-les-Bains, hi ha uns 25m, i després d'una volta localitzem els apartaments, que estan sota el nom d'Hotesia. Desfeta la maleta, fem el sopar i abans de les 23h ja estàvem dormint... A l'endemà, ens esperava pujar a Sant Marti de Canigó.


Peatge Granollers-Frontera E-15/AP-7: 13,70€
Peatge Frontera-Le Boulou A9: 0,70€
Abadia de Santa Maria d'Arles: 4€
Les Gorges de la Fou: 9,50€ (l'entrada val 10€, però a l'abadia ens donaren un descompte de 0,50ct)
Fort Lagarde: 3,50€

Dia 2 (13/10/2012): la primera visita del dia es arribar-nos al monestir de Sant Martí de Canigó, i fer-ho abans de les 10h, hora de la primera visita. Esmorzats lleugerament, deixem el cotxe a Castell de Vernet (Casteil), als peus del Canigó i a menys de 10 minuts dels apartaments. A l'entrada del poble hi ha un parking gratuït per a deixar els vehicles. Seguint les indicacions cap al monestir, tardem uns 25-30 minuts en recórrer el camí, de 1600 metres i 300 metres de desnivell. Van tenir temps de menjar-nos l'entrepà que ens havíem preparat i veure una mica l'entorn on hi ha una font i una petita ermita.

Les entrades es compren en la botiga, i la mateixa venedora és la que ens fa de guia per aquest monestir medieval que va ser restaurat en el segle XX pel bisbe de Perpinyà, en Juli Carsalade du Pont, que va conèixer de la existència del mateix pel poema Canigó del seu amic mossen Cinto Verdaguer.

Al costat del monestir hi ha un altre camí que porta cap a Casteil, però tornem a agafar el mateix camí d'anada.

A pocs metres de Vilafranca de Conflent, hi ha les Grans Canaletes, un autèntic palau natural subterrani. Es tracta d'unes coves plenes d'estalactites i estalagmites dibuixades per l'aigua amb el pas del temps. En la última cova, hi ha un espectacle visual de llum i só on es pot gaudir d'una acústica increible amb música com la del Virolai. En un radi de 500 metres, hi ha dos conjunts subterranis més, les Canaletes i la cova Bastera, que només estan obertes al públic a l'estiu.

Seguidament, anem a la ciutat medieval i fortificada de Vilafranca de Conflent (Villefranche-de-Conflent), on dinem en el bar braseria Le Canigou on hi ha diversos plats combinats i una mica de tapes (presentant el tiquet a l'entrada del Fort Liberia, s'aconsegueix un euro de descompte). La ciutat es visita molt ràpida ja que bàsicament són dos carrers principals.

Per una de les seves portes, i passant la via del Tren Groc, hi ha l'entrada al Fort Liberia pel seu passadís subterrani. Al costat d'aquest passadís, hi ha una persona amb una tauleta i una cadira (una mica cutre) on compres l'entrada. Pujar per les escales pot ser molt dur, però també hi ha un camí que porta a la fortalesa, encara que la pujada també cansa una mica. S'arriba adalt en uns 20 minuts. Després de visitar el recinte militar, baixem pel passadís subterrani...


Agafem el cotxe en direcció a Prades de Conflent, per anar a l'altre gran monestir de la zona, el de Sant Miquel de Cuixà. Es pot arribar a partir de Prades o agafant una mica abans el desviament cap a Codalet. Arribem al voltant de les 16:30h i ens trobem amb la sorpresa que a les 17h tanquen i ja no es pot entrar, i a l'endemà al ser diumenge i haver misa, no obren fins a les 14h. En la web ficava que tancaven a les 18h; per tant s'ha de tenir en compte aquest fet.

Com encara es aviat, anem cap a Prades de Conflent (Prada), capital de la comarca del Conflent, on fem un cafè al costat de l'església parroquial de Sant Pere, el monument principal de la vila. Es va reconstruir i engrandir al segle XVII i posseix un magnific retaule barroc realitzat per mestre Josep Sunyer.

Pau Casals va triar Prada per al seu exili i hi va viure diverses dècades. Va crear, amb els més grans solistes del moment, el Festival de musica de cambra que porta seu nom. Pompeu Fabra, un altre republicà, també hi va trobar refugi amb la seva gent quan fou obligat a exiliar-se el 1939, en estat estranger però en terra catalana. Tots els estius, des del 1968, també s'hi celebra la Universitat Catalana d'Estiu. Després, tornem cap als apartaments, i donem com a finalitzat el dia (Foto: casa de Pompeu Fabra).


Sant Martí del Canigó: 4€ (tenim 1€ de descompte)
Les Grans Canaletes: 10€
Fort Liberia: 6€ (amb el descompte)

Dia 3 (14/12/2012) Deixem l'apartament, una vegada hem esmorzat, netejat el mateix i deixada la clau a l'encarregada. Per la carretera N116, a uns 30 minuts, es troba Montlluís (Mont-Louis), en la comarca de l'Alta Cerdanya, un altra villa fortificada i amb una fortalesa militar, que avui encara està ocupada per l'exèrcit francès; per tant, la seva visita es restringida i només es realitzen a determinades hores per algun guia... i al ser diumenge, és un dels dies que no la realitzen.

Per fer temps, i donat que volem visitar Sant Miquel de Cuixa, i no obren fins a les 14h, seguim la carretera i anem cap a Font-Romeu, a uns 15 minuts i on es troba l'estació d'esquí més antiga dels Pirineus. Després de fer un cafè, tornem per la mateixa carretera, en direcció a Vilafranca de Conflent.

Aquesta part, per la N116, també la recorre el Tren Groc, amb diverses parades pels poblets de la zona, i amb grans estructures i viaductes per salvar l'orografia de la comarca. En molts llocs de la carretera, hi ha on parar per a descansar i/o admirar el paissatge.

Arribats a Vilafranca de Conflent, dinem en el restaurant Le Patio on es pot menjar en un menjador interior o en un pati interior d'origen medieval. Ofereix diversos menús i mengem molt bé.

A continuació, anem cap al monestir de Sant Miquel de Cuixà, on fem la visita pel nostre compte. Acabada la visita, tornem cap a casa, passant per la N116 en direcció a Perpinyà, on seguidament agafem l'autopista E-15/A9, en direcció a la frontera de la Jonquera.




Monestir de Sant Miquel de Cuixà: 5€
Peatge : 2,10€
Peatge Frontera-Granollers: 13,70€


Relació d'entrades:
Arles de Tec
Les Gorges de la Fou
Prats de Molló
Eus
De Casteil al monestir de Sant Martí del Canigó
Les Grans Canaletes
Vilafranca de Conflent
Montlluís
El Tren Groc
El monestir de Sant Miquel de Cuixà

Llegir més

Granera

(06/10/2012) Excursió a peu que transcorre per pistes forestals, sense gaire dificultat (lleugeres pujades i baixades), que no arriba als 11km, i per les quals anem descobrint un seguit d'antigues masies que conformen el municipi de Granera, així com seu nucli urbà i el seu castell al capdamunt, dominant el poble i la carenada que marca el límit natural de l'altiplà del Moianès, una comarca històrica però no reconeguda geogràficament a dia d'avui, format per deu municipis i amb capital a Moià.

(KM 0 - 0h)
L'itinerari surt de l'ermita de Santa Cecília, just a l'entrada del poble de Granera. Es tracta d'una capella construïda en el segle XI, en estil llombard; de planta rectangular, volta de canó, està coberta a doble vessant i amb un absis semicircular. S'entra per la façana de ponent, on hi ha una portalada amb arcada adovellada i un del bou emmarcats per una arcada, coronada per un campanar de cadireta (tot ells corresponen a una restauració que es va fer el 1975 després d'ensorrar-se el 1924). Al seu costat, es troba el cementiri parroquial.

L'exterior de l’absis presenta cinc bandes, amb arcuacions llombardes separades per sis lesenes, ràfec i sòcol. Cada banda té dues arcuacions, amb mènsula. La finestra absidal està centrada i és de doble esqueixada.

Agafem el camí que ens duu al poble (400m), i just a l'entrada, on es troba una senyal indicativa de camins, prenem el camí que marxa a l'esquerra, en direcció a Monistrol, seguint les marques blanques i vermelles del GR177.

Darrera de la senyal, hi ha el Mirador de Can Cucut, on es troba la figura d'una jove recolçada en una paret, amb vistes del Parc Natural de Sant Llorenç i l'Obac amb la Mola i les muntanyes de Montserrat, entre altres.

(KM 1,4 - 20')
Carena de la Roca. Deixem el GR i prenem la pista que marxa a la dreta, amb un camí que transcorre sempre per boscos de pins i alzines.

(KM 3,5 - 50')
A mà esquerre hi ha Can Girbau, una antiga masia catalana que s'està restaurant. Seguim per la mateixa pista sense deixar-la en cap moment.

(KM 4,1 - 1h)
Arribem al Forn d'obra del Girbau, datat del primer quart del segle XX. S'utilitzava per a l'obtenció de teules o maons mitjançant la cocció de l'argila, que hi era introduïda en motlles. De planta més o menys quadrangular, el parament dels murs és de pedres amb formes irregulars i mides diverses. A l'interior del forn s'observen restes del que devia ser el paviment de la cambra de cocció.

Uns 100m més avall, trobem la cabana del Girbau, una barraca de vinya molt ben conservada que data del segle XIX, per donar aixopluc als pagesos i guardar els seus estris. Continuem per la pista principal.

(KM 5,7 - 1h25')
Ens incorporem a la pista que prenem a la dreta, recuperant els senyals del GR. Uns quants metres més avall, ens trobem a la nostra esquerra la finca de Vila-rúbia. Seguim per la mateixa pista.

(KM 8,2 - 2h05')
Pocs metres després del trencall de Ca la Manyosa, hi ha la posibilitat de prendre una pista que marxa a la nostra dreta i que porta a Roc Castellar, a 833m d'alçada. Però, continuem la mateixa pista fins a trobar el trencall de l'Agulló.

(KM 9,3 - 2h25')
Trencall de l'Agulló. Seguim per la mateixa pista fins a sortir del bosc. Aquí el paisatge s'obre, i al fons, es pot veure el poble de Granera.

(KM 10,5 - 2h40')
Arribem de nou a Granera, i concretament al barri del Castell. Amb notables cases, la que destaca més és la que es troba adossada al peu del castell, que té una moderna torre de pedra rodona, a imitació dels castells. A llevamt, es troba el Barri de Baix. Encara hi ha un altre nucli, el Barri de l'Església, al voltant de l'església parroquial de Sant Martí. Un bon nombre de masies disseminades, que hem anat veient pel trajecte, completen el terme municipal.

(KM 10,8 - 2h45')
Arribem, al Castell de Granera, documentat ja l'any 971, en què el castrum de Granaria consta com a integrat en el comtat de Manresa. Encara conserva tots els murs que delimiten el recinte. Presenta una planta poligonal per adaptar-se al penyal rocós que li fa de peanya, a 830m d'altitud.

S'accedeix per dues rampes empedrades i no es pot entrar en el seu interior, tancat per una porta de ferro. A l'interior hi ha restes d'un gran casal amb estructures gòtiques d'una capella i altres edificacions. Vers ponent té uns atrevits arcs en gradació fets per a sostenir el mur i salvar un espai buit entre penyals.

Bibliografia: Itineraris pel Vallès Oriental

Llegir més