La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Conflent. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Conflent. Mostrar tots els missatges

El Conflent. El monestir de Sant Miquel de Cuixà


El conjunt actual de Sant Miquel de Cuixà és un dels monuments més interessants de l'arquitectura preromànica o del romànic inicial. Està format per l'església i un dels dos campanars, la meitat del claustre, uns fonaments davant l'església, resta de la capella de la Trinitat, i la cripta subterrània del Pessebre.



Història del monestir

Cap al 840, una comunitat de monjos benedictins van fundar l'abadia de Sant Andreu d'Eixalada, en una gorja del riu Tet prop de l'actual Oleta i Èvol (Olette-et-Évol). Prop es van agrupar a Cuixà un altre grup de religiosos al voltant d'un tal Protasi, utilitzant una església dedicada a Sant Germà d'Auxerre. Les dues comunitats estaven relacionades, quan el 878 un aiguat va destruir totalment Eixalada. Els supervivents es reagruparen a Cuixà, i l'any següent es fundà el monestir de Sant Germà de Cuixà, sent nomenat Protasi abat.

Sota la protecció dels comtes de Cerdanya-Conflent, el monestir es va desenvolupar ràpidament, i el lloc es comença a esmentar-se com a Sant Miquel i Sant Germà de Cuixà. El comte Sunifred II de Cerdanya va obtenir del papa Agapit II una confirmació de bens, a més del previlegi d'exempció, que indicava que no depenia de cap seu episcopal. Alhora impulsà la construcció d'una nova església, consagrada el 953.

L'afluència de nombrosos fidels va fer que immediatament es procedís a la construcció d’una nova església (956-974), la tercera i actual més gran que l’anterior. Durant aquesta època, l'abat Garí, que va venir de Cluny, era qui governava, i va acollir a Pere Orsèol, el Dux de Venècia, que hi va morir l'any 988 i que va ser reconegut sant, i la seva tomba encara es conserva en el claustre.



Oliba, fill del comte Oliba Cabreta, va heretar els comtats de Berga i Ripoll, però el 1002 va ingressar com a monjo de Ripoll deixant els afers comtals als seus germans. El 1008 fou elegit abat de Ripoll i Cuixà, esdevenint més endavant bisbe de Vic i fundador de Montserrat. Durant el seu govern, va reforçar el prestigi de l'abadia, esdevenit un centre destacat de peregrinatge, i el recinte s'amplià amb més construccions. El 1046 va morir a Cuixà.


L'època de puixança va tenir continuïtat fins a finals del segle XII, quan la mala administració de l'abadia va portar-lo a la seva decadència. Cuixà va viure les vicissituds del Rosselló, primer depenenent del comte de Barcelona, i durant alguns anys sota dominació francesa. A l'època dels abats comandataris va haver d'aguantar les extorsions de les grans famílies i amb el Tractat dels Pirineus, va passar a França.

Durant la Revolució Francesa, es va decretar la nacionalització dels bens del clergat, sent els últims monjos expulsats i l'abadia va ser posat a la venda com a bé nacional i comprat per Antoni Laverou, comerciant de Prada. Aixo va provocar la degradació arquitectònica del recinte, amb l'esfonsament primer de la coberta de l'església i després s'ensorrà el campanar nord. Una part del claustre va ser venuda als Estats Units, i es pot veure en el Metropolitan Museum of Art de Nova York.

El 1919, Sant Miquel de Cuixà va renéixer de les cendres, és recomprat i posat a disposició dels monjos cistercencs de Fontfroide. Després va venir l'època de l'estudi i la recuperacio arquitectònica, en bona part gràcies a la intervenció de Puig i Cadafalch i posteriorment amb l'ajuda i sota la direcció del Ministeri de Cultura francès. A partir de 1965, s'establiren una nova comunitat benedictina vinguda de Montserrat.


Visita del monestir

La visita es comença per les criptes del segle XI, construïdes durant el mandat de l'abat Oliba, on es troba la Capella de la Mare de Déu del Pessebre, amb la finalitat de venerar les relíquies del pessebre i que està formada per una volta de mig punt anellada que s'enrotlla entorn d'un pilar central. L'estàtua de la Mare de Déu és una rèplica de l'original que data del segle XV i que es troba en l'església de Cornellà de Conflent. En els laterals, es troben les capelles de Sant Gabriel i Sant Rafael.


El claustre, de marbre rosa de Vilafranca de Conflent, va ser el primer esculpit a Catalunya. Totalment destruït i dispersat amb la Revolució Francesa, el que es veu avui és una reconstrucció del 1954 amb els elements que es van poder recuperar. D'estil romànic, està construït en forma de quadrilàter irregular i és un dels més grans de la zona, amb uns 29m per 37m.



Disposa d'un total de 35 capitells, dels quals 27 són originaris del claustre construït en el segle XI, mentre que els vuits restants, més petits, formaven part de la tribuna interior de l'església, i que van ser recol·locats en la seva reconstrucció.




Donant un tomb pel claustre, es pot entrar a una sala d'exposició on es descriu la història de l'abadia, amb fotos i escrits.


La portalada de l'església que dóna a la galeria sud del claustre està ornamentada pels vestigis de la tribuna. Originalment, en el segle XII, estava construïda a l'oest, en la nau de l'església, es va desmuntar al segle XVI, i només va quedar una de les arcades de la façana oriental i algun dels capitells. El vestigi que es va resituar aquí està format per un frontal a mode d'arc de triomf, amb un arc de mig punt format per dovedes decorades amb una cinta perlada ondulada en què s'inscriuen animals com lleons i àguiles. En els laterals, apareixen dos quadrants en què s'inscriuen la figura d'un lleó rampant sobre un fons estriat en diagonal, portant un llibre que identifica la figura com la de l'evangelista Sant Marc i la d'un toro amb l'evangeli que el identifica com a Sant Lluc. Sota les dues figures, dos àngels i sengles mènsules amb la forma d'un simi i un rostre monstruós.



Sota l'arc, dos grans blocs de pedra provinents també de la tribuna, servirien abans de muntant laterals de la porta d'entrada a l'interior de la tribuna, apareixen en ells la imatge de Sant Pere i Sant Pau, així com medallons amb figuració animal i vegetal en el que seria l'intradós d'aquesta porta. Aquestes dues peces s'han recol · locat sota les restes de la tribuna, a banda i banda de la porta d'entrada a l'església.




L'església està formada per tres naus separades per murs gruixuts amb obertures amb arcs ultrapassats. Dedicada a l'arcàngel Sant Miquel, és una de les grans esglésies preromàniques més ben conservades. Les naus laterals són més curtes. Aquest conjunt és rematat per un creuer. Als costats del presbiteri, de planta quadrada, hi havien unes obertures que portaven a l’exterior, seguides per dues parelles d’absidioles, una de les quals s’ha perdut. El presbiteri fou modificat en època gòtica.




Al segle XI es van aixecar els campanars, uns dels més antics d’aquesta mena i que més endavant serviren de model per d’altres. Ocuparen els extrems del transsepte, tancant les absidioles exteriors. El campanar que roman en peu té 38m d'alçada i quatre pisos. El seu estil llombard del segle XI es caracteritza per un decorat a base de petites arcuacions i de faixes verticals.

A l'oest de l'església, hi ha la reconstrucció de la casa del sagristà major, edificiada al segle XVII sobre el lloc de la capella de la Trinitat que ara s'ha refet per tal de protegir les restes descobertes el 1950. Aquesta capella fou edificada al segle XI sobre la de la Mare de Déu del Pessebre i probablement va ser destruida pel terratrèmol del 1428. Les restes retrobades demostren la construcció d'un pla complexe i únic format per tres cercles que s'entrellacen a l'interior d'un quadrat formant el símbol de la Trinitat.



Fotos i informació en:
Monestirs de Catalunya
El romànic català


Tornar a: Tres dies pel Vallespir i pel Conflent

Els Pirineus. El Tren Groc

El Tren Groc (en francès Train Jaune) recorre la vessant nord dels Pirineus, enllaçant Vilafranca de Conflent amb La Tor de Querol via Font-Romeu. Es va construir amb la finalitat d'apropar l'Alta Cerdanya amb Perpinyà amb una longitut total de 62km i resseguint el curs del riu Tet. Com que no era posible un tren de via ampla, es va construir un tren de via mètrica (una via estreta d'un metre d'ample), amb tracció elèctrica, proveïda per un tercer carril que genera un corrent continu de 850 volts, que prové de generadors hidroelèctrics del Tet (foto: estació de Vilafranca, des del camí d'ascens cap al Fort Libèria).



La línia es va posar en servei el 1910 entre Vilafranca de Conflent i Montlluís, prolongada fins a La Guingueta el 1911 i La Tor el 1927. els primers 28km es desenvolupen pel Conflent, superant un desnivell de més de 1100 metres, pujant des dels 427m d'alçada a Vilafranca fins als 1593m a Bolquera-Eina, al coll de la Perxa, que és l'estació ferroviària més alta de la xarxa dels ferrocarrils francesos (i també de la península ibèrica si descomptem el cremallera de Núria). Això fa que les rampes al voltant d'aquest coll tinguin un desnivell sostingut d'un 6%. El seu recorregut comprèn diferents túnels i ponts, com el pont de Gisclard o el viaducte de Séjourné. Els altres 34km són per la comarca de la Cerdanya, en els que la línia ha de fer un munt de voltes per tal d'evitar les fronteres administratives i l'enclavament de Llívia, que pertany a Espanya (foto: línia del tren, entre Vilafranca i el passadís soterrani).

Els trens són de color groc i poden circular a una velocitat màxima de 55km/h. Avui en dia, el seu ús és gairebé turístic, amb un recorregut d'interès cultural (pels diferents pobles on es pot baixar com la mateixa Vilafranca o Montlluís, dos llocs considerats Patrimoni de la Humanitat), paisatgístic i un dels més espectaculars que es poden fer sobre ferrocarril als Pirineus.

En el punt quilomètric 24 de la línia hi ha el pont penjant de Gisclard, al terme municipal de Sautó. Construït amb un innovador sistema de tirants, està suportat per dues pilastres de 28 i 32 metres, separades per 156 metres, té una altura de 80m sobre el riu. Va ser dissenyat per l'enginyer Albert Gisclard, comandant del cos d'enginyers de l'exèrcit, amb la col·laboració del també enginyer Jules Lax i de l'empresari Ferdinand Arnodin. Va ser construït de 1905 a 1908, però la inauguració es va endarrerir fins el 1910 a causa d'un accident que es va produir l'any anterior, durant les proves del pont, i que va provocar la mort de sis persones, entre elles la de Gisclard, quan el tren que circulava es va desfrenar.


Un monument situat a la carretera RN 116, per sobre del pont, obra de l'escultor Jean-André Rixens, commemora l'accident.

El viaducte de Séjourné, obra de l'enginyer Paul Séjourné, salva a través d'un únic pont a la vegada el riu profund i estret i el conjunt del vall. Es tracta d'una construcció de pedra de més de 226 metres de llarg, per 65 metres d'altura sobre el riu, amb una pendent constant de 60 mm/m. Concebut en dos pisos, el pis inferior franqueja el riu i el pis superior, tota la vall.

El pis inferior del viaducte està formada per un arc ogival de 30 metres d'apertura i 18 metres d'altura. Aquest arc es recolça directament en la pedra del llit del riu, que encara té altres 17 metres d'altura, el que vol dir que la part superior de l'ogiva es troba a 35 metres sobre el nivell de les aigües del riu.


D'altra banda, el pis superior està dividit en tres parts diferenciades amb dos viaductes d'aproximació, un a cada costat de la vall i un viaducte central que descansa sobre el pis inferior. Sobre la volta de l'ogiva descansa un pilar de 25 metres d'altura del qual parteixen als seus costats arcs de 17 metres d'apertura, que reposen sobre altres dos pilars que es recolzen directament sobre el llit pedregós del riu.


Fotos i més informació en les pàgines El Tren Groc de la Cerdanya i iGuadix

Tornar a: Tres dies pel Vallespir i pel Conflent


El Conflent. Vilafranca de Conflent



Al cor dels Pirineus i del Canigó, es troba la petita ciutat medieval de Vilafranca de Conflent (Villefranche-de-Conflent), fundada en el segle XI, i fortificada per Vauban en el segle XVII. Formada bàsicament per dos carrers planers i paral·lels, domina la vila el Fort Libèria, que comunica amb la ciutat mitjançant el seu passadís subterrani de 734 esglaons.


Tant el recinte com el fort i la Cova Bastera són una de les dotze obres militars realitzades per Sébastien Le Prestre, marquès de Vauban, reconegudes com a Patrimoni Mundial de la Humanitat, juntament amb les d'Arràs (ciutadella), Besançon (ciutadella, recinte urbà i el fort Griffon), Blaia-Cussac-Fort-Médoc (ciutadella i els forts Paté i Médoc), Briançon (el seu recinte urbà i fortaleses, el pont d'Asfeld i la Comunicació Y), Camaret-sur-Mer (la torre Dorée), la plaça forta de Longwy, la plaça forta de Mont-Dauphin, Montlluís (recinte i ciutadella), la plaça forta de Neuf-Brisach, Saint-Martin-de-Ré (ciutadella i recinte) i les torres observatoris de Saint-Vaast-la-Hougue.


La vila fortificada

A finals del segle XI, el comte de Cerdanya Guillem Ramon I va decidir construir una vila on conflueixen els rius Tet (Têt), Cady i Rotja per protegir-se de les invasions i desplaçar el centre del Conflent que estava llavors a Cornellà de Conflent. A la nova vila se li concedeix el títol de vila franca, els previlegis de la qual incitaren a diferents oficis com els teixidors, drapaires, adobers, picapedrers, negociants... Posteriorment també se li autoritzà a fer un mercat setmanal, l'únic de tot el Conflent. La seva ubicació ja era important en aquella època per a la defensa del nord de Catalunya.

Durant la Guerra dels Segadors, el 1654, l'exèrcit francès va assetjar i prendre la vila, i ja no l'abandonaren més, en virtut del Tractat dels Pirineus. Vauban va modernitzar l'antic sistema defensiu, força malmès per la guerra, fent de la vila una gran fortalesa de planta pentagonal, amb un gran baluard a cada angle. També va fer bastir altres fortificacions externes complementàries, entre les quals la de la Cova Bastera, una gran caverna natural d'uns 200m d'extensió, convertint-la en casamata, i sobretot, el fort Libèria, bastint a mig vessant de la muntanya de Bell-lloc. Al segle XIX, Napoeló III uní Vilafranca amb la fortalesa, des del nivell del pont de Sant Pere, per un soterrani conegut com el dels 1000 esglaons, encara que en té uns quants menys.


Després de l'annexió a França, la tradicional indústria tèxtil va desaparèixer i la capitalitat del Conflent passà poc a poc a Prada, ja que el terme municipal estava limitat al clos fortificat i tota l'economia depenia de la guarnició que hostatjava. Al començament de la Revolució Francesa el municipi prengué el nom de Commune-Franche, i durant la Guerra Gran (el 1793), les tropes espanyoles aconseguiren mantenir-se a la vila durant unes setmanes. L'exèrcit francès va abandonar la fortalesa el 1919.


A la vegada que fou fundada la vila, Artau II, bisbe d'Elna, inicia la construcció de l'església parroquial de Sant Jaume, sota la dependència del priorat de Cornellà de Conflent. Originalment estava format per una única nau amb un claustre arran de la muralla. Durant el segle XIII, el claustre desapareix donant pas a una segona nau i prolongant-se totes dues. A finals del segle XIV s'afegí un campanari de planta quadrada de tres plantes, amb merlets acabats en forma piramidal i finestres amb arcs apuntats.

La porta principal està formada per una doble arquivolta decorada i quatre columnes amb els seus respectius capitells llaurats, amb llinda i timpà llis. L'arquivolta exterior apareix decorada amb caps d'humans i d'animals. Els quatre capitells són idèntics en dimensions i en iconografia a quatre capitells existents en el proper monestir de Sant Miquel de Cuixà, fet que fa pensar que el mateix taller que va esculpir el claustre de`l monestir també ho va fer per a Vilafranca.

Dos llargs carrers formen el traçat urbà de la vila: el de Sant Joan, que dóna a la porta d'Espanya, i el de Sant Jaume, a la porta de França. Passant pel costat del baluard de la Carnisseria i del pont de Sant Pere (del segle XII), i traspassant les vies del Tren Groc, un camí s'enfila cap al Fort Libèria. Entre el camí i el soterrani hi ha una persona a la qual comprar les entrades per visitar la fortalesa. Es recomanable, encara que faci sol, pujar pel camí i després baixar per les escales del subterrani.





Pujant pel camí, es pot veure l'estació del Tren Groc, d'on surt i que té com a destinació final Latour-de-Carol, a 10 minuts de la frontera espanyola. També es pot observar al lluny el poble elevat d'Eus.





El Fort Libèria

El nom actual de la fortalesa recorda a la denominació fundacional de Vilafranca com a Vila Libera (ciutat lliure, ciutat o vila franca), encara que inicialment Vauban li va ficar el nom de Castell de Vilafranca. El 1669 Vauban va veure la necessitat d'un fort per protegir la ciutat que era massa vulnerable. El seu projecte que pujava a 66.000 lliures va ser refusat, però deu anys després, quan Vauban va esdevenir Comissari de les fortificacions, va dibuixar els plans del fort i va fer acceptar el seu projecte. El 1681, la fortalesa ja albergava dues companyies de soldats, un centenar d'homes. Vauban la va considerar com una de les seues millors realitzacions. Adaptada a la manca de terreny, la construcció s'estén sobre tres nivells compartimentats amb una caserna independent cada un.




En el primer nivell, es pot veure com el camí de ronda és vorejat de baranes de ferro forjat català. El mineral que era extret del Canigó i treballat a les fargues catalanes, era fàcil d'afaiçonar i es rovellava poc.


La construcció de la muralla va ser feta amb pedra que conté molt marbre rosa, abundant en el massís calcari de Bell-lloc on està assentat el fort. La part alta de la muralla és de maons, material més tendre per a què les bales enemigues s'aixefessin i no poguessin rebotar sobre els defensors darrera les espitlleres. Les garites (les postes de guaita sortint de la fortalesa) foren plaçades a cada punta de la construcció limitant així els angles morts. Amb un cop d'ull es vigilaven les valls de Prada, de Vernet, Cerdanya i la ciutat a baix de tot.

Per accedir al segon nivell es fa únicament per dues portes que travessen una muralla interior amb boques de canó i espitlleres que donen sobre el primer nivell. Així en cas d'invasió del primer, els soldats podien contraatacar. De cada banda de la caserna foren afegits refugis suplementaris quan aparegueren les bales de canó explosives. Aquestes cambres al recer de les bombes tenien parets fetes d'una forta espessor de terra continguda dins de dues parets de maons que protegien eficaçment els soldats dels bombardeigs de la muntanya. Dins d'aquest nivell, es trobava la caserna dels soldats.


L'itinerari de la visita ens porta en el tercer nivell, pel camí de ronda, on es troba la caserna dels suboficials, en el primer pis, i en la planta baixa hi havia el forn de pà, i un magatzem que va ser transformat en posta de policia. En el soterrani hi ha la pressó. Aquestes dependències són visitades posteriorment.



El sistema de defensa del tercer nivell era el més vulnerable. Per protegir-se de les peces d'artilleria que l'enemic hagués pogut ficar a la muntanya darrera del fort, Vauban va imaginar un doble sistema de defensa. D'antuvi donà a la part superior del fort una forma panxaguda, com una proa d'un vaixell, per mor de fer rebotar les bales de canó.



El dispositiu defensiu s'ha reforçat mitjançant una galeria cavada en la contraescarpa, la cara o pla que es troba més pròxim a la cara exterior del fossat. Pels seus tunels es podia arribar a diferents punts de la fortalesa i era on hi havia els polvorins.




Arran del nivell tres, a la caserna dels suboficials, hi ha el forn de pa on es podia cuinar 1800 racions de pa en 24 hores. Per emmagatzemar la farina, hi havia un soterrani sota la capella que podia contenir 300 sacs, ficades en barrils.


Sota la caserna hi ha la presó de les dames on van estar entre altres la Marquesa de Brinvilliers i La Voisin, la primera per haver enverinat la seva família i la segona per proveir verí, filtres d'amor i practicar màgia negra. Es va obrir un tribunal d'excepció per descobrir qui eren les clientes de La Voisin. Les persones arrestades i interrogades van implicar a dames de la Cort i quan van mencionar el nom de Madame de Montespan, favorita del Rei, aquest va témer l'escàndol i va fer tancar el tribunal. Va enviar tothom sense judici el més lluny posible de la Cort, primer a la fortalesa de Salses. Sis de les detingudes, i després dues més, van arribar més tard a Vilafranca de Conflent. El governador va ser avisat que les presoneres havien calumniat les dames de la Cort i que si gosaven parlar-ne havien de ser apallissades. Louvois, Ministre de la Guerra, va donar ordres severes: havien de ser cuidades per algú de confiança i encadenades a la paret. Per evitar tot contacte amb l'exterior, es va edificar davant la finestra una paret que només deixava l'espai suficient per donar claror i ventilació a la presó. Dues de les preses varen sobreviure durant molt de temps: La Guedon, 33 anys, i La Chapelain, 44 anys.


A partir del segle XVII es van incloure les capelles dins les fortaleses medievals i va ser Vauban qui va otorgar el descans dominical als soldats. La capella del fort està dedicada a Sant Pere de la Roca. Quan l'exèrcit es va retirar, la capella va tornar al culte el 1957. Les vidrieres i l'altar són d'aquella època. La cripta servia de presó per als soldats. El campanar, d'estil romànic, va ser edificar el 1930 i és la part més recent de la fortalesa.


Al segle XIX, sota Napoleó III, es pensà modernitzar la fortalesa, afegint-se tres bastions amb casamates, amb un canó en cada un d'ells dirigit cap a cada vall. A la mateixa època, entre la vila i el fort es va instal·lar una bateria i van connectar tots aquests dispositius per una escala subterrània. Aquest passadís amb els seus graons de marbre rosa i la seva volta de pedres tallades baixa fins al a ciutat amb un desnivell de 180 metres. Es tracta del passadís subterrani més llarg d'Europa, amb 734 esgraons.



Tornar a: Tres dies pel Vallespir i pel Conflent