A la Mola des del Coll d'Estenalles

(02/04/2011) Una de les excursions més populars a fer pel Parc Natural de Sant Llorenç i l'Obac es pujar a la Mola des del Coll d'Estenalles. El recorregut és d'uns 6km; es tracta d'una excursió llarga però agradable de fer. El punt d'inici serà des del Centre d'Interpretació del Coll d'Estenalles, que es troba passat Terrassa i Matadepera, en direcció a Mura. A mà esquerra, una mica abans d'arribar, es troba un ampli aparcament per a deixar el cotxe.



L'origen del Centre d'Interpretació del Coll d'Estenalles té a veure amb la construcció de la carretera dins el Pla de vies de comunicacions de la Mancomunitat (1914-1923), on s'allotjava els peons i es guardaven les eines per a la construcció i el manteniment de les carreteres. Amb la qualificació de parc natural i la seva situació central, van suposar un gir, acollint des de l'any 1982 el centre d'interpretació del parc que, a més d'una exposicio permanent, facilita informació general als visitants.

Prenem el cami asfaltat, que es troba al costat del centre, seguint les fites amb etiquetes color taronja, i començem amb un fort pendent, que no s'allarga molt. Seguim recte per un camí suau i sinuós, havent deixat a l'esquerra el camí senyalitzat del Montcau. Les clapes d'arbustos del sec i pedregós turó del Montcau constraste, a la dreta, amb els boscos espessos del Cellerot i de la carena del Roure del Palau. Arribem al final del camí asfaltat i ens endinsem al coll d'Eres.

A mesura que avancem, l'alzinar que ens envolta és més frondós. El perfil de la Mola es visible des de diferents llocs del camí, recordant-nos que l'objectiu és més aprop. Abans d'arribar a un altre encreuament, hem de seguir per un sender rocós que baixa bruscament. Aquest encreuament condueix al cingle dels Òbits, on es troben diverses balmes, que es van aprofitar per construir-hi habitacles.

Seguim pel camí principal, i passat un temps sortin inesperadament del bosc, per començar a transitar per damunt de la cincera de Sescorts. Una panoràmica es destapa davant nostre amb un primer pla de la Mola amb el monestir vestint el cim. A l'altra banda, l'Obac s'enfila, de Nord a Sud, superant els 900 m d'alçada als turons de la Pola, del Castellsapera i de la Carlina.




Seguint la cinglera, fem una giragonsa a l'esquerra, on hem d'anar pel rocam inclinat per on transcorre el camí. Després de superar un tram estret de fort pendent i de rocam esberlat, arribem al morral del Drac, situat enmig d'un coll on conflueixen quatre camins.



El morral del Drac és un monòlit, una de les formes més peculiars del relleu d'aquest massís on l'erosió ha modelat figures capritxoses que ha donat origen a un gran nombre de topònims: el Cavall Bernat, el Paller de Tot l'Any o la Castellassa. El morral del Drac deu el seu topònim a una llegenda que explica com els moros van portar un drac a Sant Llorenç que tenia horroritzada tota la comarca. Després de doblegar tots els cavallers que s'hi enfrontaren, el comte de Barcelona el va ferir de mort en aquest monòlit.

Marxem del coll. A pocs metres deixem el camí planer i, seguint la fita, pugem pel rocam. Fem mitja volta a mà esquerra per seguir l'ascens per una canal estreta i ombrívola. Sortim d'aquesta i, després de creuar un prat, veiem el monestir dalt del cim de la Mola, punt final de l'itinerari i on un munt de gent ja es troba descansant i/o fent un mos.


En termes de relleu, una mola significa turó escarpat acabat en planell. Aquest cim va estar ocupat de forma més o menys continuada des del segle II a.C. fins al segle III, segons es despren de les troballes arqueològiques de l'època ibera i romana. Es creu que hi havia un lloc de guaita o un santuari.



Una de les primeres coses amb la qual et topes és una rosa dels vents, per a orientar-te geogràficament, i poder reconèixer i situar-te amb tot el que et veus al voltant, en forma de 360º.




El monestir de Sant Llorenç del Munt que dóna nom al parc és d'estil romànic i molt auster arquitectònicament, amb tres naus amb absis i un creuer amb cimbori al centre. Tot el conjunt es va erigir amb pedra tosca extreta de la mateixa muntanya.





En el claustre o pas de migdia del monestir, podem trobar uns sarcòfags adossats a les parets de l’església, amb unes inscripcions.





A l'alta edat mitjana es va fundar a Catalunya prop d'un centenar de monestirs que van tenir un paper cabdal en la repoblació i cristianització dels territoris conquerits als sarraïns. A finals del segle X, Sant Llorenç del Munt ja estava plenament assentat dins dels dominis del comtat de Barcelona, amb una petita comunitat sota la protecció del monestir de Sant Cugat del Vallès. La fundació definitiva del monestir benedictí fou l'any 1013 per iniciativa dels comtes de Barcelona, que el van independitzar de Sant Cugat del Vallès i el van dotar econòmicament amb terres i drets senyorials.

Consagrada el 1064 pel bisbe de Barcelona, va viure la seva època de màxim esplendor durant aquests anys, arribant a tenir vint monjos, però malgrat les rendes i jurisdiccions que tenia durant els segles XII-XIV, el monestir no va aconseguir augmentar la comunitat ni les dependències, degut en gran part per la seva ubicació. A partir del segle XV, va entrar en una absoluta devallada, extingint-se la vida monàstica el 1608 amb la mort del seu darrer abat comandatari, anant l'edificació enrunant-se progressivament.

Al costat de l'església, es troba un restaurant on es pot dinar i sopar. Els queviures són portats per una colla de rucs que podem veure en una esplanada més avall del monestir. Després de dinar pels voltants i descansar durant una bona estona, seguim la ruta al revés fins arribar al cotxe i tornar cap a casa...