Ruta modernista per Sabadell

La ciutat de Sabadell va ser una de les principals ciutats d'activitat fabril durant la revolució industrial de Catalunya. Al segle XIX, Sabadell era un centre de producció tèxtil d'abast estatal dedicat a la fabricació de teixits de llana, especialment. El Modernisme arribà a Sabadell a finals del segle XIX i s'hi desenvolupà fins a principis del segle XX, i es van construir edificis modernistes per encàrrec de la burgesia local, des de cases familiars i despatxos tèxtils fins a escoles, comerços i un hotel.

L'itinerari modernista pel centre històric de Sabadell transcorre per una àrea a prop de l'antiga estació dels ferrocarrils. El carrer de la Indústria, on hi havia diversos despatxos tèxtils (els despatxos eren els punts de venda, on es 'despatxaven' les robes que feien a la fabrica), algun vapor i un hotel, era el punt d'arribada tant de viatjants de comerç com de matèries primeres i va ser on es desenvolupà la major part de l'activitat mercantil de principis del segle XX de Sabadell.

I comencem així la ruta amb l'Hotel Suís (C/ de la Indústria, 59), situat al davant de l'antiga estació del ferrocarril. Originalment era un conjunt d'habitatges i que va ser reformat entre el 1902 i 1903 per l'arquitecte Juli Batllevell per transformar-lo en hotel.

La porta principal, situada a la cantonada, és precedida per un pòrtic amb una pilastra que suporta la balconada principal, amb força voladís.

Els elements que destaquen són les línies corbes de les façanes, la decoració amb motius florals, els esgrafiats i els mosaics de trencadís amb representacions de plantes i dos rètols, on es pot llegir el nom de l'hotel amb lletres irregulars i la "i" de "Suizo" és cap per avall. També podem veure tres senyeres al xamfrà de la façana.

Seguim pel carrer de la Indústria i ens parem davant de la Casa Ponsà (C/ de la Indústria, 32), que acull actualment l'Arxiu Històric de Sabadell. Aquesta casa va ser construïda l'any 1891 per Gabriel Borrell com a habitatge del banquer i industrial Francesc de Paula Ponsà i Cantí. És tracta d'un palau urbà, amb una clàssica divisió en tres cossos i tres pisos: a la zona baixa es trobava situat el despatx, a la planta noble hi havia les estances privades i la planta alta estava destinada al servei o golfes.

Tot i que les línies de l'edifici no són modernistes, si que es fan tots els acabats en aquest estil, destacant els plafons de rajola d'una de les façanes i els motius de les escultures dels capitells. A la banda esquerra de l'edifici, sobre la llinda d'una porta, trobem les inicials "F P" corresponents al propietari.

Malgrat que al llarg dels anys s'ha transformat la casa conserva en el seu interior els sostres enteixinats, l'escala de marbre i les pintures del sostre de diverses cambres.

Gairebé al davant, hi havia el Despatx i Fàbrica Sallarès Deu (C/ de la Concepció, 20). Projectat el 1912 i construït el 1914 per Eduard Maria Balcells i Buigas, el mateix any que va morir Josep Sallarès Deu, fundador de la fàbrica que portava el seu nom i que es dedicava a la fabricació de teixits d'home i complements d'alta qualitat.

L'edifici original es concep com una nau fabril de planta baixa i primer pis, però va patir una remodelació a causa del continu creixement de la fàbrica, de manera que el segon pis es va afegir als anys 40, preservant els detalls modernistes. Els elements modernistes que hi destaquen són les línies corbes de la façana, estilitzacions vegetals i símbols del nacionalisme català com la senyera en el ferro forjat i la coberta en forma de dents de serra.

Actualment és la seu de la Companyia d'Aigües de Sabadell i s'hi troba, també, el Museu de l'Aigua de Sabadell.

Més amunt, hi ha la Casa Buxó (C/ de l'Illa, 10), construït a mitjan segle XIX per a ús residencial i que va ser ampliat i reformat el 1913 per Josep Renom i Costa.

Destaca la torre que es troba al pati, amb una teulada de rajola verda i groga; també els balcons superiors i la façana corba que dóna al pati. Actualment acull una escola taller i un grup d'esplai.

Seguim fins al carrer de la Creueta, i en una cantonada es troba la Casa Arimon (C/ d'Arimon, 24), actual seu d'una agència de marketing.

Originalment és del 1858 i va ser construït per l'arquitecte, matemàtic i urbanista empordanès Josep Oriol i Bernadet. El 1910 la comprà en Joaquim Arimon i encarregà obres de reforma a l'arquitecte Josep Renom, el qual, el 1911, redissenyà gairebé tota la casa, convertint-la en un edifici modernista amb esgrafiats amb motius florals, estucats, mosaics i vitralls, ceràmica vidriada verda que decora finestres i teulades, la porta de la façana oberta en arc trilobulat i ferro forjat en les reixes. El 1941 Santiago Casulleras i Forteza la va modificar parcialment en estil postnoucentista.

Pugem un carrer cap amunt, per anar a l'Escola Enric Casassas (C/ de Llobet, 77) que va ser construïda per en Juli Batllevell i inaugurada el 1897. Amb una façana d'obra vista i molt treballada, recorda al Castell dels Tres Dracs de Lluís Domènech i Muntaner o l'Arc de Triomf de Josep Vilaseca que podem trobar en l'àrea del Parc de la Ciutadella. Les tres obres són fetes bàsicament amb el mateix material i a totes es tracta d'adornar les parets amb les diferents posicions del maó, posant-lo verticalment o fent-lo sortir de la paret. La teulada estava decorada amb ceràmica vidrada verda i al xamfrà es troba un gran mural ceràmic de rajoles policromades amb l'escut de Sabadell que realitzà el ceramista Marià Burguès amb la tècnica de l'aresta.

A pocs metres, hi ha els Safareigs de la Font Nova (C/ de les Paus, 36), que daten del 1833, si bé l'edifici actual és del 1892, obra de l'arquitecte Miquel Pascual i Tintorer. Destaquen les façanes d'obra vista amb sanefes elaborades amb el mateix totxo, la ceràmica amb motius florals i la font.

Rehabilitats el 1997, es va conservar la façana modernista i es va reconstruir un dels dos safareigs que hi havia i també es va restaurar la coberta, que aprofita l'aigua de la pluja que cau directament dins la pica.

Tirem carrer avall, i passem pel costat del Despatx Genís i Pont (C/ de Sant Josep, 29), fet per Eduard Maria Balcells el 1915, amb la funció de despatx tèxtil. L'edifici que fa cantonada està format per una planta baixa i un pis, i presenta una gran varietat de materials, entre els que destaca la ceràmica daurada de les finestres amb forma de trèvol. A la façana s'observen dragons, una senyera a sobre del balcó i el símbol del comerç representat pel cadoceu de Mercuri a ambdós costats de la porta del balcó.

De nou en el carrer de la Indústria, tenim un davant de l'altre el Despatx Lluch i l'Escola Sagrada Família.

El promotor del Despatx Lluch (C/ de la Indústria, 10) va ser en Joaquim Taulé i Soley i va ser projectat el 1908 per Juli Batllevell. Un cop acabat, els Taulé van llogar l'edifici  a fills de Miquel Tous i, anys més tard, el 1921, a la família Lluch, que finalment, el 1923, el compraren per comercialitzar els teixits de la seva fàbrica.

Com a elements modernistes, destaquen la balconada situada al primer pis que imita un passadís d'un claustre medieval amb la decoració dels capitells que presenten roses esculpides, símbol del nacionalisme català. També hi ha un tipus de merlets al cim de la façana, com els que s'utilitzaven en els castells medievals.

Grans finestrals permeten l'entrada de llum natural, i a la part inferior destaca la pedra treballada, tot i que la resta de la façana és d'obra vista amb sanefes fetes del mateix totxo. Entre les finestres hi ha unes llaçades amb un pom de roses de trencadís a l'interior. A l'interior es conserva l'estructura metàl·lica amb l'enteixinat de fusta.

Restaurat entre els anys 2002 i 2004, actualment acull el servei d'Atenció Ciutadana de l'Ajuntament de Sabadell.

L'Escola Sagrada Família (C/ de la Indústria, 9) va ser construïda per Gabriel Borrell l'any 1909 per fer l'ampliació d'una antiga escola de pàrvuls. Els elements que destaquen són l'arc parabòlic de la porta i la finestra, i també el treball del ferro forjat i la decoració amb trencadís tant de les cornises dels diferents pisos, com de les formes arrodonides del pati i el nom de l'escola.

Anem cap al carrer de Sant Joan per veure la Casa Taulé (C/ de Sant Joan, 35), construïda per Enric Fatjó i Torres l'any 1902 per a Antoni Taulé i Soley. És un casal amb pati interior de base rectangular on s'hi troba rajola decorativa i exemples de ferro forjat. Al pati ressalta la decoració mural amb les quatre estacions fetes per Ricard Marlet l'any 1941.

Seguidament passem per la Plaça Major, on es troba l'Ajuntament i l'església de Sant Fèlix per trobar-nos amb els edificis modernistes de l'antiga Caixa Sabadell. Primer tenim l'antiga seu central de la Caixa Sabadell (C/ de Gràcia, 17-27). Després d'un concurs on es van presentar diversos projectes, es va decidir que l'arquitecte barceloní Jeroni Martorell i Terrats fos l'encarregat de la seva construcció. Les obres s'iniciaren el 1906 i es van acabar el 1915.

Destaca la seva façana asimètrica de pedra amb el rosetó gòtic al capdamunt. En tot l'edifici hi ha un molts elements simbòlics com l'estalvi, la cultura, la maduresa, la virtut, el comerç... Josep Llimona també hi participà amb dues escultures que adornen el primer pis: la Pietat i el Treball.

A l'interior destaca el pati d'estil medieval, el saló d'actes amb planta basilical, i elements decoratius diversos.

Jeroni Martorell també s'encarregà de l'antiga Escola Industrial d'Arts i Oficis (C/ d'en Font, 1-25), impulsada per la Caixa Sabadell i actual seu de l'Espai Cultura Fundació Sabadell 1859, que destaca per l'alta torre cilíndrica amb influències medievals i concepció goticista, en la qual s'utilitza la ceràmica vidriada verda i on hi ha grans finestrals. Va ser construït durant els anys 1907 i 1910.

Després, passem per davant de dues cases particulars (C/ de l'Escola Industrial, 16 i 18), construïdes per Juli Batllevell el 1904 i 1906. La línia superior de la façana és en una en forma de torre i en l'altra amb formes ondulats. Com a materials trobem la pedra treballada, l'obra vista, escultura amb formes vegetals, trencadís i ferro forjat.

Per últim, ben a prop a la plaça del Mercat, es troba el Mercat Central (Plaça del Mercat), d'estil noucentista, construït entre els anys 1927 i 1930 i que és obra de l'arquitecte Josep Renom i Costa, projectes del qual ja hem comentat en aquesta entrada anteriorment. Es remarcable la complexa estructura metàl·lica interior, i en els vèrtex de l'edifici es situen les entrades de caràcter monumental.

Llegir més

Modernisme a Sant Cugat del Vallès

Sant Cugat del Vallès va esdevenir ciutat el 1978 i va tenir fins a mitjan segle XX una activitat fonamentada en l'agricultura, i especialment en la vinya, conreu desenvolupat de manera significativa després de la Guerra del Francès i, sobretot, en obrir-se, el 1877, la carretera de Gràcia, que va afavorir el comerç amb Barcelona i va treure Sant Cugat del seu aïllament ancestral. Apart dels beneficis en permetre transportar els productes de Sant Cugat (vi i llenya principalment), també va significar un apropament i interès creixent dels barcelonins per Sant Cugat com a lloc de passeig i estiueig. La proximitat, i l’entorn agradable de la serra de Collserola, feien de la ciutat vallesana un indret ideal on construir-hi el somni d’una casa en l’estil que ja despuntava a molts carrers de Barcelona.

El tram entre Barcelona i Sant Cugat va rebre el nom de l'Arrabassada, i es va establir en aquesta època les primeres colònies d'estiuejants, com ho demostren les magnífiques torres modernistes a la banda sud, a banda i banda de la carretera. El 1887, però, amb l'aparició de la fil·loxera, el creixement econòmic va patir un fort sotrac, degut també a l'estancament de l'activitat constructora i l'absència d'una burgesia local d'economia prou sanejada per donar un impuls modernitzador a la vila, paral·lel al que s'havia engegat en altres llocs. Els terrenys de vinyes abandonades per culpa d'aquesta plaga van ser també claus per alçar torres i xalets prop del centre de la ciutat

A Sant Cugat hi ha magnífics exemples de cases d’estil modernista. El fet que cap dels tres grans noms de l’arquitectura modernista catalana, Gaudí, Domènech i Montaner, i Puig i Cadafalch, treballés a la ciutat, i que la majoria de cases segueixin avui en mans privades i no se’n pugui visitar els interiors, fa que modernisme i Sant Cugat siguin dos conceptes que no han acabat d’anar plegats des del punt de vista de l’interès turístic. Però un passeig per l’avinguda de Gràcia i altres carrers del centre pot sorpendre gratament a la gent.

La primera i millor aportació modernista a Sant Cugat vindria de la mà de l'arquitecte i urbanista Ferran Romeu i Ribot, que el 1899 va projectar una casa per a un estiuejant barceloní, Manuel Armet, a l'Eixample Sud. La Casa Armet, després coneguda com Can Massana ja que aquesta família la va adquirir, ocupa una parcel·la que confronta amb tres carrers: la carretera, avui avinguda, de Gràcia -aleshores batejada com carrer Cánovas del Castillo-, el carrer Bergara i el carrer de Barcelona. La casa està construïda amb maó d'obra vista, però té una rica decoració a totes les façanes. Hi ressalten la ceràmica vidriada decorada en gran part amb elements gòtics. La casa, orientada al migdia, té tres pisos i s'hi accedeix a través d'un extens pati.

A la façana que dóna a l'avinguda de Gràcia s'hi poden observar els volums en forma de mòduls de línies rectes amb elements neogòtics i un fris de majòliques de colors. Destaca la balconera del primer pis i un dintell gòtic que sembla una rèplica del finestral de la masia de Can Bell. L'imaginari local diu que quan van fer el motllo per la finestra gòtica sobre l'original de Can Bell, l'hi van escapçar l'orella a un angelot, i efectivament un dels angelots de la finestra de Can Bell no té orella.

Ferran Romeu va influir-se a l'hora de dissenyar-la en l'edifici d'Els Quatre Gats, projectat només dos anys enrere per Josep Puig i Cadafalch. Igualment queda palesa la influència dels edificis més representatius de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, especialment en la complexa concepció de les façanes, el joc de volums, la diversitat formal de les obertures i el cromatisme assolit per la combinació de l'obra vista amb la ceràmica vidriada.

Del conjunt destaquen altres elements com la torratxa que s'aixeca a la part esquerra de l'edifici, coronada per teulades estintolades de color blau i per una agulla de trencadís. Un altra singularitat és el pou i el molí de vent que hi ha al jardí. Aquests es van haver de construir l'any següent d'acabar la construcció per la necessitat de proveir-se d'aigua. També s'hi va fer un dipòsit d'aigua al costat, elevat sobre pilars de totxo vist.

Front al carrer Barcelona es troben les quadres i les antigues caves, de construcció més senzilla. La tanca està formada per arcs invertits amb un remat de majòliques i aparellat de totxos singular.

Un dels arquitectes que més empremta modernista van deixar a Sant Cugat va ser el barceloní Eduard Maria Balcells i Buïgas, autor d'un bon nombre de cases dins de la vila antiga i fora. Una d'elles és la Casa Mir. Manuel Mir i Foix li va encarregar, el 1908, el projecte d'una casa aïllada en una parcel·la de l'Eixample Sud, alineada a l'avinguda de Gràcia i propietat de la família Barnils des dels anys 60. L'arquitecte li donà un aire de castell, accentuat per la torre prismàtica emmerletada al centre de la qual emergeix una torrella cilíndrica amb coberta cònica revestida de trencadís de tons suaus. La imatge que ofereixen avui les façanes no correspon totalment a l'obra original, sinó a una reforma portada a terme pel mateix Balcells pocs anys després de construir-se.

L'edifici de dues plantes està decorat amb parets arrebossades imitant carreus amb la superposició d'un ampli repertori de formes naturalistes, de flors i garlandes i motius vegetals moldejades en morter i combinades amb un fons d'imitació de mamposteria rústica, no visibles actualment a causa de l'heura que recobreix gran part de la casa. La façana està dominada per un balcó-baldaquí amb unes esbeltes columnes trebolades amb capitells d'inspiració coríntia de quatre roses mig obertes. Al carrer Sant Josep hi dóna la masoveria i la torre del molí de vent.

També a l'avinguda de Gràcia, Balcells projectà la reforma d'una casa, la Casa Mònaco o Monés, per encàrrec de Josep P. Monès, afegint el balcó porxada, modificà les obertures i decorà el parament amb un fals carreuat i decoració floral sobre les finestres, transformant l'edifici en una obra modernista. La casa va passar per diferents propietaris, que la van reformar i ampliar. A la dècada del 1950 el propietari, Sr. Gil va ampliar-lo seguint la línia de Balcells i afegint als jardins elements d'estil noucentista com la pèrgola de columnes salomòniques fetes amb terracota, la llotja i la pèrgola del lleó. L'obertura d'un bar amb piscina a la dècada de 1960, el Mònaco, és l'origen del nom popular de la casa. Actualment, acull diversos serveis municipals.

Destaca l'esmentada pèrgola de columnes salomòniques de terracota en forma helicoïdal, amb motius geomètrics noucentistes, barroquitzants i naturalistes amb capitell i base d'ordre corinti, arrenglades per parelles sobre una mateixa pilastra. El model de les columnes fou extret del retaule barroc de l'accés a l'Església de Santa Maria de Taüll.

La lòggia de la piscina està formada per finíssimes columnes d'ordre dòric sobre les quals es recolzen les voltes per aresta. Finalment, hi ha la pèrgola del lleó, formada per columnes jònico-corínties que emmarquen un nínxol i una font amb el relleu d'un cap de lleó sobre majòlica blanca.

Altres elements d'interès és la tanca de l'avinguda de Gràcia, feta amb pilastrons d'obra de fàbrica de maons vistos, amb motllures formant marcs rectangulars, i paredat rematat amb un ampit de maons. Els pilastrons tenen un remat noucentista en forma de cornisa i una base per a recolzar uns gerros de morter moldejat. La serralleria de ferro és de disseny noucentista, i destaca l'elaborat cancell.

Dins del mateix eixample encara trobem dues obres més de Balcells que mostren la seva capacitat d'adaptació als estils i als capricis dels propietaris. Per molt que el modernisme pur i dur marqués la pauta, ja hi havia en aquells mateixos anys qui intentava distingir-se del seu veí. Justo Sánchez Juárez va encarregar l’any 1919 un habitatge d’estil neoàrab, a la cantonada dels carrers Sant Francesc Xavier i Elisenda Ribatallada, després d'una primera temptativa d'edificar una casa semblant en un solar proper. El resultat va ser la Casa Generalife, de llises parets blanques, on no manquen les finestres geminades i coronelles d'arcs ultrapassats, les tribunes mirador inspirades en l'Alhambra o l'autèntic Generalife de Granada, les arcuacions lobulades ni la torre minaret emmerlatada i cupulada.

La tanca amb merlets, que imiten els del Monestir, i un jardí magnífic arrodoneixen la composició del conjunt.

La segona d'aquestes obres es va portar a terme a prop, a la confluència del carrer Bergara amb l'avinguda de Gràcia i el carrer de Barcelona, tocant a la Casa Armet. És el conjunt conegut com les cases d'Àngela Salles. Maria Angeles Sallés encomanà a Balcells, el 1916, dues cases bessones, separades pel jardí i la reixa alineada al carrer Bergara, les façanes de les quals segueixen un procés d'esquematització tendent a la línia recta propera a l'estètica Déco i a la contenció ornamental.

L'edifici, però, més espectacular i monumental de Balcells s'alça al vessant nord de la serra Collserola, al començament de la carretera de l'Arrabassada, en un ampli terreny poblat de boscos, una part dels quals Balcells va domesticar en un jardí esquitxat de mobiliari d'acord amb l'estil de la casa. És la Casa Lluch, un encàrrec de Gabriel Lluch com a casa d'estiueig de la seva família, que anys després el va vendre a Robert Chaveaux Davin de Vasconcel, un escultor francès amic i deixeble d'Auguste Rodin, fet que ha provocat que també sigui coneguda com a Casa Vasconcel. L'artista va fer ampliar la casa a càrrec del mateix Balcells, i que es van fer amb motiu de la instal·lació en la casa de la fàbrica de cosmètics Vasconcel, que dirigia el mateix escultor al costat de les seves nebodes Emelina i Solange Chauveau.

Va ser una de les primeres obres de Balcells, bastida el 1906, un any després de debutar en la casa Calado -amb decoració arabesca i desapareguda avui en dia-, tot just en acabar la carrera. L'edifici, que amb merlets i finestres de caràcter gòtic sembla inspirat per un castell, segueix les tendències historicistes catalanes però exhibeix clares influències europees, especialment del secessionisme vienès. La façana combina falsos carreus de morter vermell, amb estucs blancs i ceràmica blava. Hi destaquen diferents treballs de ferro forjat. La construcció també consta d’una masoveria a part, que tot i ser un edifici independent, segueix la mateixa línia de construcció, de la mateixa manera que la torre del molí de vent.

En aquesta zona de Collserola, l'arquitecte Andreu Audet Puig, el constructor de teatres i sales d'espectacles aixecaria, per encàrrec de Josep Sabadell Giol, l'efímer Casino de l'Arrabassada, al costat del Gran Hotel Restaurante del mateix nom, bastit el 1899. El casino s'ignaugura el 1911, però va ser tancat definitivament per ordre governamental un any després, a causa dels suïcidis provocats per la pèrdua de grans fortunes. Del conjunt només en queden ruïnes: alguns elements de l'escalinata del jardí, amb delicats relleus escultòrics figuratius i florals, i algun pany de mur, que apareixen fantasmagòricament enmig de la vegetació.

Tornem cap al centre de la ciutat, i en la plaça d'en Coll, es troba un altra de les obres més reconegudes d'en Eduard Maria Balcells. Es tracta del Xalet Negre, que deu el seu nom a qui va la seva propietària, Josepa Negre, que va encarregar la seva construcció l'any 1917. Balcells va idear un xalet a quatre vents en el qual comença a abandonar els postulats modernistes cap a un eclecticisme amb voluntat de conjugar elements locals i clàssics. D'aquesta casa en destaquen especialment les finestres d'arc de punt rodó, l'ornamentació de ceràmica als ampits i les jardineres.

Una recent rehabilitació per part de l'Ajuntament, ha convertit l'antiga finca en un equipament municipal dedicat principalment a la gent gran.

Al costat mateix, hi ha un altre xalet, de formes molt semblants, que va encarregar la mateixa Josepa Negre, i en aquest cas el projecte fou signat per l'arquitecte municipal Enric Mora i Gosch. Destaca el torreó amb la galeria de tres finestres d'arc de punt rodó, les guirnaldes modernistes esgrafiades que decoren les obertures. A les dues cases cal destacar la tanca, tant per l'obra com per la feina de la serralleria.

Molts dels elements de les obres arquitectòniques d’aquells anys van sortir de la Terrisseria Arpí, propietat d’una família activa a Sant Cugat des de mitjans del XIX fins la guerra civil. Apropant-se a la plaça d'Octavià, es pot veure la seva façana, de principis del XX, on s'observen elements escultòrics policroms de ceràmica, el fris superior multicolor i la decoració de les obertures i de la balconada.

Fruit de la demanda dels estiuejants barcelonins, es va construir el Mercat Municipal, que es troba ben a prop en la plaça Pere San, l'única construcció municipal d'estil modernista i el primer mercat de la ciutat. Construït per Ferran Cels, l'any 1911, la seva façana és de maó vist amb ceràmica de motius en blau sobre blanc. Hi són remarcables les obertures, arcades, pilastres d'entrades, finestres i arcs parabòlics falsos. El 1927 s'amplià amb una segona nau dissenyada per l'arquitecte Enric Mora. I posteriorment, s'afegiren els porxos de les peixateries i una marquesina a l'entrada, damunt la qual sobresurten un rellotge amb ornamentació de ferro forjat i ceràmica, un panell piramidal amb un campanar, un parallamps i una sageta amb l'escut de Catalunya.

No podem acabar aquesta ruta modernista sense anar fins al carrer de Sant Medir, on es troben davant per davant el Celler Cooperatiu i les cases d'Enric Pi.

Cèsar Martinell, conegut pels seus cellers a les comarques tarragonines, va deixar per a la ciutat el Celler Cooperatiu que li va encarregar el Sindicat Vitivinícola i Caixa Rural de Sant Medir, una associació que agrupava molts dels pagesos locals per a l’elaboració, conservació i comercialització del vi. Malauradament, la manca de finançament va deixar el projecte inacabat, i només es va construir una part del projecte inicial. L'any 1988 va ser el darrer que va entrar raïm al celler, i poc després la cooperativa es dissolia, motivant anys després l'enderroc de la sala de tines i traspassant la sala d'elaboració a la ciutat. No obstant, es poden veure la bellesa de les línies amb els arcs parabòlics, els pilars, suports i nervis.

Al costat del celler, les cases adossades d'Enric Pi que destaquen sobretot per la seva ornamentació. Obra de l'arquitecte Juli Batllevell, van ser construïdes l'any 1907 amb un disseny modernista observable a la balustrada de coronament, els brancals, els dentells i els arrambadors, tots ells de decoració feta a base d'elements florals que envolten les obertures i que, al pis de dalt, envolten les espirals de la cambra d'aire. També cal mencionar el treball de serralleria aplicat als balcons i les baranes, amb un disseny amb ferro helocoïdal i els botons florals de l'artesania local. A sobre les portes, a més, hi ha un relleu amb les inicials del propietari.



Més informació i bibliografia en: Revista B30 N.23 /// 5.02.2010. Article 'Una ruta per sant Cugat. La petja de la burgesia que s'avenia amb els artistes' per Teresa Vallbona | L'art del segle XX a Sant Cugat 1900-2000 per Josep Canals i Gual | Diari de Sant Cugat núm. 1039 /// 20.02.2015. Llegat modernista | Catàleg patrimonial de Sant Cugat

Llegir més

Un passeig matinal per Rubí

De Rubí ja havíem parlat en una entrada anterior quan vam parlar sobre el seu celler modernista, obra de Cèsar Martinell, en un moment en què la ciutat vivia bàsicament de l'agricultura i d'indústries tèxtils que es van instal·lar a la vora de la riera, un curs d'aigua afluent del Llobregat, que travessa la ciutat.

Té coses a veure Rubí, una ciutat gens coneguda pel seu turisme? Doncs si, i un passeig pel matí o per la tarda pel seu centre et pot permetre veure cases interesants, el seu castell museu, i conèixer una mica més aquesta ciutat que va quedar marcada per un fet tràgic ocurregut el 25 de setembre de 1962 que va canviar la fisonomia de la vila amb una gran riuada provocant grans danys humans, amb centenars de morts, i materials en la comarca, i concretament al voltant de la riera.

Un bon lloc per començar a visitar la ciutat és per l'Escardívol, al costat mateix de la rieraon hi ha una zona àmplia de parking, o a prop del Castell-Ecomuseu Urbà.

En lo alt d'un petit turó, orientat de nord a sud, hi ha el Castell de Rubí, datat en 1233. L'edifici té fins a cinc etapes constructives, de les quals trobem restes, com les finestres geminades del pis superior (una romànica i dos gòtiques) o un grafit amb motius navals del segle XV ubicat en una de les sales nobles.

Amb la forma d'un gran casal gòtic, l'ajuntament el va adquirir i rehabilità i s'obrí definitivament en l'any 1996, convertint-se en el Castell-Ecomuseu Urbà, sent la col·lecció de l'antic museu de Rubí el punt central del fons que avui dia es pot visitar i que permet endinsar-nos en la història antiga i contemporània i el seu patrimoni social, cultural i natural.



A l'altre costat de la riera, hi ha el conjunt arquitectònic de l'Escardívol, una de les antigues fàbriques més importants de Rubí i seu actual de diverses dependències culturals i educatives. Consta de dues naus allargades comunicades per un estret corredor i la xemeneia d'obra vista. L'edifici era conegut popularment com la Pelleria, per l'antiga activitat industrial de tints i acabats.

Aquesta zona va ser fins el segle XIX un meandre de la riera, i llavors es va reconduir el curs de l'aigua i gran part de les terres drenades, convertides en horts, van passar a ser propietat de Francesc Escardívol. Quan arribà la indústria, aquest va esdevenir un lloc adequat per instal·lar-hi fàbriques, i ja al 1835 hi havia una filatura de seda, que va anar passant de mans i ampliant-se. El 1888 es va convertir en una pelleria i Rubí Industrial S.A. va adquirir l'edifici en 1921, i després d'un incendi que destruí part del complex, s'encarregà a Lluís Muncunill, arquitecte municipal de la vila durant un temps, el disseny de la nau nord el 1923, amb un ritme de dobles finestres separades amb pilastres.

D'aquí podem anar a l'Ajuntament, d'estil noucentista, que era la casa pairal de la família Rufé fins el 1922. Un any després, Lluís Muncunill va iniciar la reforma de la façana, amb un acabat que imita la pedra a la planta baixa i el maó vist a la planta noble, i afegint la tribuna sostinguda per dues columnes dòriques, habituals en el noucentisme. A pesar de l'estil neoclàssic predominant, s'afegí un coronament abarrocat amb un rellotge i l'escut heràldic del municipi.

Davant de l'edifici es va construir una plaça, on abans hi havia els jardins i horts de la casa. L’any 1988 es va fer una segona reforma, conservant els trets principals de l'estructura original, i es va substituir la llegenda de Casa Consistorial per la de Casa de la Vila.

El passeig de Pau Claris es projectà el pla d'eixamplament del municipi del 1875, que havia de donar continuïtat a la vila, en sentit nord, partint de la casa pairal de can Rufé. Durant el primer quart del segle XX es va construir un conjunt arquitectònic singular format per sis cases unifamiliars amb unes característiques semblants de regust afrancesat destacant especialment Ca l'Archs, al número 36. La forma de la mansarda coberta de pissarra permet un pis més que queda il·luminat per finestres decorades d'arc de punt rodó. La resta de cases no tenen aquest tipus de coberta, però mostren una teulada plana amb una balustrada decorada. Destaquen també les portes encapçalades per esgrafiats, estuc que imita els carreus punxonats i coronaments de cornisa i balustrada.

Pujant pel carrer d'Orso, s'arriba a la Torre Llopis o Torre Bassa, un edifici noucentista amb planta en forma de creu grega, amb soterrani, planta baixa, pis, golfa i una torre-mirador central de planta quadrada. Totes les obertures presenten esgrafiats i una jardinera de ceràmica vidriada blanca i blava recoberta amb la tècnica del trencadís. Destaquen les fusteries de les finestres, cobertes amb cristalls de colors i protegides per persianes mallorquines.

Van fer construir aquesta casa, en el seu moment als afores de Rubí en un lloc envoltat d'horts, el matrimoni Llopis, barcelonins que es van enriquir fent d'actors en el teatre Romea. L'interior de la torre ha estat molt remodelat per qüestions de funcionalitat i actualment és l'Espai Jove Torre Bassas i depèn del Servei de Joventut de l'ajuntament.

D'aquí ens arribem a la Plana de Can Bertrán on es troben un conjunt d'habitatges unifamiliars de caire colonial on l'estil urbà de les ciutats-jardí del moment queda palès, sent les residències d'alguns rubinencs retornats d'Amèrica, els indians, enriquits pel comerç del guano, i que volien demostrar la seva riquesa. És un conjunt format per les torres de l'Ateneu, Gaju o Marbà, Teixidor, Can Riba, Torre Samaranc i l'Escola Balmes.

Climent Riba que havia fet fortuna a Xile (fet que donà lloc al nom del carrer) va construir el 1912 la primera gran torre que s'edificava a Rubí. Estem parlant de l'actual Ateneu Municipal que s'allotja dins d'una torre modernista colonial coneguda amb el nom de Torre Riba o Ezpeleta. És l'edifici més representatiu del modenisme de Rubí, presentant elements d'una forta influència gaudiniana, fet que s'aprecia en les ondulacions i en els angles arrodonits de l'edifici, tant interiorment com exteriorment, en el trencadís que recobreix les dues pilastres que flanquegen l'entrada principal i en l'acurat treball de la forja de les baranes.

L'edifici, exempt i de planta rectangular, presenta un cos polièdric format per un soterrani, planta baixa, planta pis i una torre quadrangular de dos pisos amb teulada de ceràmica vidriada a quatre vertents. A més, consta d’un terrat on la torrassa o miranda s'orienta cap a una cantonada delimitada amb una baraneta d'elements prefabricats. Les finestres de la torrassa mostren uns interessants vitralls de colors que donen un gran dinamisme. La façana de la torre, tot i que es caracteritza per una patent sobrietat, veu interromput el seu acabat lliscat i pintat per la gran quantitat de finestrals amb arcs rebaixats i balcons que es distribueixen a les quatre bandes.

La distribució de l'interior ha sigut parcialment alterada pel canvi d'ús al llarg del temps. Dues plantes amb paviments hidràulics es comuniquen per una escala de volta a la catalana, compostos bàsicament pel passadís longitudinal de nord a sud que va, a la planta baixa, des de la porta d'accés fins a una altra que dóna als jardins, i a la planta superior, entre dos balcons. Els passadissos centrals donen un únic accés a les diferents estances, no comunicades entre elles. Remarcar que és un dels pocs edificis de la zona que conserva al seu interior les decoracions pintades pròpies de l’estil modernista, com demostra el trompée l’oeil del sostre amb motius celestials de la gran sala ubicada a la planta baixa, actualment reutilitzada com a sala d'actes.

La torre es envoltada per una zona ajardinada que originàriament eren les vinyes que delimitaven el conjunt. Les característiques de l'obra han fet sospitar que de forma directa o indirecta la participació de Lluís Muncunill en el projecte.

Amb l'Ateneu, la Torre Gaju o Marbà marca l'entrada a l'heteroni conjunt d'aquesta zona. El senyor Gaju, sogre del metge rubinenc Maximi Fornés, va fer aixecar aquesta torre. Era un vinyataire arruïnat a causa de la fil·loxera que, com Climent Riba, va emigrar a Amèrica per enriquir-se. El nom de Torre Marbà, ve a propòsit del cognom dels segons grans propietaris, que van comprar l'habitatge als hereus del senyor Gaju, després de la seva mort.

Va ser construïda cap l'any 1920 i es tracta d'una torre de planta quadrada amb una torre-mirador de dos pisos en un dels angles, i amb façanes molt ornamentades amb mènsules, relleus figurats i garlandes, que segueixen la tradició dels esgrafiats del segle XVIII. La torratxa està coberta amb una teulada a quatre vessants de ceràmica vidriada. Els balcons tenen tots la barana de balustres.

Al costat hi ha Ca la Rosa, construïda l'any 1912 aprofitant la pedra i alguns elements de l'antiga masia de can Bertran, situada en aquest mateix lloc, l'enderrocament de la qual va donar lloc a la zona residencial del carrer Xile. Destaquen especialment les finestres triforades de la galeria, amb columnes helicoïdals de maó massís, i la finestra gòtica procedent de la vella masia, d'arc conopial i traceria sobre l'eix de simetria.

Donant a la plaça d'Estanislau Figueras, hi ha la Torre Teixidor, construïda, al voltant del 1918, per a Vicenç Pérez, que va fer fortuna venent arnesos per als cavalls als combatents de la Primera Guerra Mundial. La seva muller, impressionada per les dimensions de l'habitatge, no la va voler i fou adquirida posteriorment pel barceloní Hugo Teixidor. La torre consta de soterrani, planta baixa i pis, a més de la típica torre-mirador coronada amb teulat de ceràmica. Les façanes estan ornamentades amb relleus, garlandes i esgrafiats.

Una mica més allunyada, en el carrer Plana de Can Bertran, es troba la Torre Vilardell, construïda el 1911, d'acord amb la indicació del capcer, amb una ornamentació de les façanes amb llindes ornades amb relleus de flors, un coronament ondulant i una balconada de pedra calada que s'inscriuen en el vessant més popular del modernisme. Els mestres d'obres van ser Rovira i Marcet, els mateixos de la Torre Riba, i va ser construïda pel fotograf Vicenç Vilardell, que va instal·lar el primer estudi fotogràfic de Rubí en aquesta casa.

Girem cua i anem cap a la plaça Catalunya on hi ha el Casino Espanyol, que s'atribueix a Lluís Muncunill, i que va ser reformat posteriorment per Antonio Puig Gairalt. Construït durant els anys 20 del segle XX, és d'un estil que barreja elements de l'ard déco amb altres de noucentistes. La seva façana principal està flanquejada per dos cossos a mode de torres amb unes obertures circulars enllaçades verticalment. Al centre hi ha l'entrada i la sala principal, amb un balcó semicircular, i tres finestrals amb les llindes decorades amb esgrafiats. Durant bona part del segle XX va ser el centre social de Rubí, amb balls, teatre, òperes i cine entre altres fets.

Seguim per la plaça del doctor Guardiet on es troba l'església de Sant Pere, que per les restes arqueològiques trobades es creu que es va erigir sobre un emple paleocristìa. Dedicat a Sant Pere, ha tingut diverses etapes constructives i la façana, amb una sèrie de petites arqueries, mostra l'estil romànic llombard. En el seu interior es troba un retaule barroc dels segles XVI-XVII.

Al costat mateix, hi ha Cal Palet, una de les cases més antigues del nucli urbà de Rubí i on havia estat l'antiga rectoria. En una de les finestres hi ha la data de 1600. L'edifici, que conserva el portal adovellat i algunes finestres amb llinda i brancals de pedra, va ser molt alterat el segle XIX, després de ser adquirit per la família Palet, l'any 1817, i ha estat restaurat modernament.

Tocant a la mateixa plaça, en el carrer Xercavins, es troba la Farmàcia Freixas, una de les primeres que va haver a Rubí, fundada per Agustí Pannon, i un dels primers exemples del modernisme aplicat a establiments públics del municipi. L'edifici destaca pel disseny modernista de la façana així com pel grau de conservació del mobiliari de la farmàcia i dels paviments originals. A l'espai destaquen les dues pilastres de l'accés i una esvelta columna central, totes de marbre blanc vetejat.

D'aquí ens dirigim cap al carrer Colom on es troba les Esglésies Evangèliques, un edifici inaugurat en 1930. La façana, d'estil neogòtic, té tres grans arcs ogivals separats per quatre pilastres que s'enlaire en forma de pinacles. Comunica amb les Escoles Evangèliques, que es troba al darrera mateix.



A continuació, anem cap a la plaça Pearson urbanitzada a partir de l'any 1875 i que va tenir el seu major impuls amb l'arribada del ferrocarril al 1918, l'antiga estació del qual es troba ben a prop. El nom de la plaça ret homenatge a Frank S. Pearson, un dels impulsors del ferrocarril de la línia del Vallès.

En una cantonada de la plaça, es troba la Casa Imbert, construïda al voltant dels anys de la Primera Guerra Mundial, i on va viure el barceloní Enric d'Imbert. Consta de planta baixa i dos pisos, amb un gran finestral que permitia contemplar, com si fos un aparador, el modus vivendi de la burgesia.

L'edifici és una mescla d'estil neogòtic amb elements modernistes, fet que es pot veure en els pinacles medievals o el tirador de ferro amb forma de drac de la porta principal, la qual es troba ornamentada amb columnes helicoïdals.

Al costat del finestral, es pot veure també un relleu en pedra de Sant Jordi i el drac.

En la mateixa plaça hi ha unes cases modernistes, projectades per Lluís Muncunill. Es tracta d'un conjunt de sis habitatges en planta baixa amb una façana unitària. Cada casa té un portal enmig de la façana, flanquejat per dos finestrals balconers. Les obertures de les tres primeres cases estan ornamentades d’una manera i les altres tres d’una altra. Unes presenten baranes de pedra esculpida i les llindes de les obertures decorades amb un relleu sota una motllura corbada. En les altres tres la decoració és més simple. En totes sis els respiralls es guarneixen amb un fris d’esgrafiats. Algunes de les cases s'ha afegit un pis posteriorment, trencant la unitat del conjunt.

Per últim, podem arribar-nos a les Escoles Riba, que es troba en el carrer Lluís Ribas, nom de l'industrial tèxtil que va morir l'any 1908 deixant un llegat per construir una escola per als fills dels treballadors. L'arquitecte Emili Sala i Cortés s'encarregà del seu disseny modernista format per diverses naus que conformen un claustre central.

En les ales laterals, corresponents al sector dels nens i el de nenes (separats com era habitual en l'època) destaquen els finestrals i cobertes a dues aigües, amb teula de ceràmica vidriada bicolor. En els timpoans de les entrades es troben relleus esculpits que fan referènci a les ciències i a les arts, de tradició noucentista, al costat d'altres elements més modernistes com el ferro forjat en la tanca del jardí, en la barana i en les cobertes, i la ceràmica de rajola verda, els botons ceràmics i les vidrieres. Té amplis jardins inspirats en les escoles angleses de l'època i les escoles van ser inaugurades en l'any 1916.


Bibliografia: Pobles de Catalunya | Rubí Identitat | Rubí inform@!

Llegir més