El Teatre-Museu Dalí de Figueres

Origens i creació del museu

Figueres, capital de la comarca de l'Alt Empordà, va veure néixer a Salvador Dalí l'any 1904, dins d'una família burguesa en un moment on a la ciutat hi respirava un moviment intel·lectual que va ajudar a desenvolupar l'esperit de l'artista. Aquest deixà a la Figueres el major objecte surrealista del món: El Teatre-Museu Dalí, que conté la major col·lecció d'obres que descriuen la trajectòria artística de Dalí (1904-1989), des de les seves primeres experiències artístiques i les seves creacions surrealistes fins a les obres dels últims anys de la seva vida.

El museu ocupa l'edifici de l'antic Teatre Municipal, obra de l'arquitecte Roca i Bros, que va ser construït entre 1849 i 1850, i que va ser destruït per un incendi al final de la Guerra Civil Espanyola en 1939. El sostre de la platea s'havia enfonsat, de les llotges només quedaven els pasadissos d'accés, i de l'escenari, l'arc de la boca d'escena i els magatzems laterals. El vestíbul i el saló de descans van ser les úniques parts que es van mantenir en gran mesura intactes.

En 1961, Ramon Guardiola, llavors alcalde de Figueres, proposa a Salvador Dalí fer un museu dedicat a la seva obra. Dalí va decidir agafar com a seu del seu futur museu el fantasmagòric teatre: "On si no a la meva ciutat ha de perdurar el més extravagant i sòlid de la meva obra, on si no? El Teatre Municipal, el que va quedar d'ell, em va semblar molt adequat i per tres raons: la primera, perquè soc un pintor eminentment teatral; la segona, perquè el teatre està davant de l'església on vaig ser batejat; i la tercera, perquè va ser precissament en la sala del vestíbul del Teatre on vaig exposar la meva primera mostra de pintura". L'artista va intervenir totalment en la construcció i disseny del museu durant més d'una dècada, i finalment, encara que no s'havien acabat les obres, va obrir-se al públic el 1974.


L'exterior del museu

Davant de la façana, s'erigeix el monument a Francesc Pujols, filòsof català i amic de la família Dalí, i pel qual va mostrar un especial interès pel seu pensament. El monument està format per un cos cobert per una toga romana de color blanc i culminada amb un ou daurat que configura el cap recolçat en una mà, en una actitut semblant a la de El pensador de Rodin. De la base, neix una olivera per a simbolitzar l'estima a la terra catalana i el coneixement.

En la plaça Gala-Dalí, al costat, hi ha més obres en el carrer, com la d'un cap d'un personatge de cartró, regal del pintor Rafael Durán, que es recolça sobre un suport d'ous amb caps de nines que fan d'ulls i un televisor incorporat en la front.

Tot l'edifici està coronat per una sèrie de maniquís amb diferents postures. En els extrems de la façana principal, hi ha dos maniquís que alçen al cel dos àtoms d'hidrògen. Sobre el balcó, escultures de bronze amb muletes i barres de pa sobre els seus caps, i al mig un bus, que rememora la conferència que Dalí, vestit de bus, va donar en l'Exposició Internacional del Surrealisme de 1936 en Londres.



El Teatre-Museu

El Cadillac plujós és l'element central de l'antic pati de butaques del Teatre Municipal. Es tracta del cotxe que conduia Gala i amb el qual, durant la seva estada a Estats Units, havien viatjat de costa a costa. Adins, hi ha dos maniquís humans i ficant unes monedes en una caixa que hi ha al costat, es pot veure com comença a ploure dins del taxi. Damunt del capó del cotxe, l'escultura La gran Esther d'Ernest Fuchs, que estira amb les seves cadenes, la columna trajana de pneumàtics, homenatge a l'emperador romà Trajà que havia nascut en Hispània. El conjunt es rematat per un bust de marbre de François Girardon i l'Esclau dalinitzat de Miquel Angel, conjuntament amb la barca de Gala i un paraigues negre. En les parets tornem a veure els maniquís que haviem fist a les afores.

A partir d'aquí, es anar passejant per les diverses sales i gaudir de la col·lecció permanent de Salvador Dalí que inclou tot tipus d'obres d'art: pintura, dibuix, escultura, gravat, instal·lació, holograma, estereoscopia, fotografia, etc. En una de les sales, es pot veure la col·laboració de Dalí amb el mateix Walt Disney en un projecte de dibuixos animats titulat Destino, que s'havia de produir el 1946, però que no acabà de fructiferar, fins que el 2003, es va enllestir l'obra a partir del material generat en l'època.

Algunes de les obres més destacades que s’hi exposen són Autoretrat amb l’Humanité (1923), Port Alguer (1924), L’espectre del sex-appeal (1932), Retrat de Gala amb dues costelles de xai en equilibri sobre la seva espatlla (1933), Autorretrat tou amb bacon fregit (1941), Poesia d’Amèrica-Els atlètes còsmics (1943), Galarina (1944-45), La panera del pa (1945), Leda atòmica (1949) i Galatea de les esferes (1952), entre moltes d’altres.

També cal destacar el conjunt d’obres realitzades per l’artista amb la finalitat expressa de ser exposades de forma permanent al museu, obres que van des de pintures i escultures fins a complexes instal·lacions monumentals com el Monument a Francesc Pujols i el Cadillac plujós, que hem vist anteriorment, i les sales Mae West i del Palau del Vent que es veuen durant la visita.

Una de les atraccions del museu és la cúpula geodèsica, que va realitzar Emilio Pérez Piñero, l'any 1969, sobre l'escenari de l'antic teatre. L'any 1988 es va dur a terme la reconstrucció de la mateixa pel deteriorament sofert per algun dels materials originals i per la necesitat d'optimitzar el control de la llum i la temperatura en l'interior del museu. La nova cúpula és exactament igual a la que es va construir originalment, però amb nous materials. Està realitzada integrament en acer inoxidable a base de pentàgons i hexàgons prefabricats amb acristallament estructural d'altes prestacions.

En un dels laterals es troba el quadre de Gala despullada mirant al mar, que a una distància de 20 metres, es converteix en el retrat d'Abraham Lincoln, format per rectangles de colors, on predominen el groc i el blau. Es un homenatge al pintor americà Rothko.

Des de la mort de Salvador Dalí, en 1989, també es pot visitar la cripta amb la seva tomba, situada en el centre del museu. El fet que les despulles estiguin aquí va causar polèmica en el seu moment, doncs tothom creia que havia d'estar en el Castell de Púbol, juntament amb la seva musa Gala.

Una de les sales més famoses és la Sala Mae West, un apartament surrealista amb la imatge de l'actriu nordamericana Mae West: els llavis fan la funció d'una butaca, el nas és una doble xemeneia i els ulls són dos quadres. Una gran cabellera daurada i un joc de pendents enmarquen la imatge a mode d'escenari, que es pot veure a través d'una escala que puja a una passarel·la on des d'on es pot veure l'escena completa per un vidre òptic.

L'altre gran sala és la Sala Palau del Vent. El poeta Joan Maragall va anomenar la zona de l'Empordà com el Palau del Vent, en al·lusió a l'habitual tramuntana. En el sostre hi ha una pintura que porta el mateix nom, realitzada per Dalí per a mostrar la funció que volia que complís el Teatre-Museu. En ella està representada com s'imaginava Dalí que seria el seu enterrament, el seu viatge a l’altra vida, i com una pluja deixaria caure la diversa iconografia daliniana des del cel de l’Empordà. Dalí va realitzar aquesta obra de grans dimensions des del seu taller a Portlligat, a partir de 5 teles que va encolar al sostre, i va finalitzar el conjunt in situ amb la tècnica del fresc. La seva ubicació és el Saló Noble o foyer de l’antic teatre de la ciutat.

Apart d'obres de Salvador Dalí, també n'hi ha d'altres artistes que va voler incloure el genial artista com: El Greco, Marià Fortuny, Antoni Pitxot, Marchel Duchamp, entre molts altres.


Dalí Joies

Sortint del museu, i amb l'entrada completa, es pot entrar a un edifici annex al museu que allotja la col·lecció Dalí Joies, inaugurat l'any 2001, formada per trenta-set joies d'or i pedres precioses (com diamants, robins, maragdes...) de l'antiga col·lecció Owen Cheatman, dues joies realitzades posteriorment, i els vint-i set dibuixos i pintures sobre paper que Salvador Dalí va realitzar per dissenyar cada peça, configurant un conjunt excepcional creat per l'artista entre 1932 i 1970.

La Torre Galatea i Casa Gorgot

De l'antic recinte emmurallat de la ciutat només es conserva la part que hi ha al costat del Teatre-Museu Dalí, format per una torre i l'edifici annex, que allotja una part de les sales del museu i és la seu de la Fundació Gala-Salvador Dalí.

Fins el segle XVIII, la Torre Gorgot limitava el nord-oest de la vila, i en segle XIX, la torre va ser transformada en dipòsit d'aigües municipals. Després d'un procés d'abandonament i ruïna parcial, la família Gargot, propietaris d'ençà del segle XVII, van impulsar, en la dècada de 1930 un projecte de reforma sota la direcció de Pelai Martínez per tal d'obrir el casal interior cap al carrer de la Pujada del Castell amb un portal d'accés i finestrals verticals amb relació als quals es desplegaria la planta noble. Les parets, d'un gruix 2 metres, foren reduïdes a 80 cm.

L'any 1983, l'Ajuntament de Figueres i la Generalitat de Catalunya, van adquirir el conjunt per tal d'ampliar el Teatre-Museu Dalí, sent el conjunt rebatejat amb el nom de Torre Galatea i decorat seguint un projecte del pintor figuerenc concebut com a homenatge a Gala i a tots els enigmes, transformant el seu aspecte amb color, pans (símbol de la nutrició essencial) i ous (símbol de la vida futura).

Des de l'octubre de 1984, va ser la residència de Dalí, després de l'accident que va patir en l'incendi de les seves habitacions en el Castell de Pubol.

Pàgina oficial: Fundació Gala Dalí
Teatre-Museu Dalí
Dalí Joies
(Entrada completa 12€)





El triangle dalinià: Casa-Museu Castell Gala Dalí de Púbol | Casa-Museu Salvador Dalí de Portlligat | Teatre-Museu Dalí de Figueres

Tornar a Quatre dies per l'Empordà

Llegir més

Castelló d'Empúries

La primera certesa històrica que es té de Castelló és l'any 879, en una menció que es fa en ua acta de judici "in villa castilione in territorio Petralatense", en presència de Dela, comte d'Empúries, i de Teotari, bisbe de Girona. Amb l'ocupació franca, les terres de l'Empordà van quedar incloses en el Comtat d'Empúries, convertint-se en un petit estat. Empúries era la capital, mentre que Castelló era un petit nucli rural. Al darrer terç del segle XI, els comtes abandonaren la ciutat i decidiren trasl·ladar-se a Castelló, convertint-se en la capital del comtat, i durant els segles vinents es va anar convertint en una de les ciutats més importants de Catalunya. Castelló oferia als comtes una residència a l'interior menys exposada als atacs a la costa dels àrabs i pirates, alhora que permetia un millor control dels recursos agraris i ramaders del comtat.

El títol de comte, amb moltes propietats del comtat, passà al segle XVII als ducs de Medinaceli, que encara el conserven a dia d'avui. L'arxiu del comtat d'Empúries va ser un dels pocs fons documentals que es van crear en els primitius estats que van sorgir en època carolíngia. L'any 1960, després de passar per diferents indrets de la península, van dispositar-se a la Casa Pilatos de Sevilla, juntament amb un ampli conjunt d'arxius nobiliaris, que formen l'Arxiu Ducal de Medinaceli. Una còpia microfilmada va ser donada a l'Ajuntament de Castelló, que els conserva en la Cúria.

El Castelló monumental

Els dominics van fondar el Convent de Sant Domenec l'any 1317 vora la muralla de la vila. A la segona meitat del segle XIV, s'edificà el palau comtal, que el comte Pere II va cedir als frares l'any 1401. La reconstrucció del convent als segles XVII-XVIII incorporà una torre de la muralla i altres parts de l’edificació medieval, com la sala gòtica, i s'aprofità les valles estructures del palau.

La façana de l’església és d’estil barroc classicitzant, datada l’any 1701. Al seu costat hi ha el claustre, a mena de pati porticat, on s’exposen algunes peces antigues, decoratives i epigràfiques, i on hi ha l'actual ajuntament de la vila.

A pocs metres es troba l'edifici de la Llotja de Mar medieval o Casa del Consell municipal, que va ser convertida en l'antiga casa de la vila. Conserva l'estructura de final del segle XIV, amb reformes del segle XVIII. Destaca en la seva façana l'escut en relleu, i l'espai interior amb volta de creueria gòtica que té l'emblema de la vila a la clau i les obertures laterals amb columnes i capitells.

Davant de la basílica de Santa Maria, es troba una creu de terme gòtica del segle XV, notablement esculpida. Originalment estava a les afores de la vila, i durant molt de temps es trobava al cementiri, d'on va ser traslladada l'any 1963 cap al lloc que ara ocupa. En un costat de la creu s'hi afigura la Crucifixió, amb la Verge i Sant Joan als extrems, el pelicà, al·lusiu a la compassió i amor de Crist, a dalt, i la resurrecció d'Adam, que simbolitza la redempció, als peus. Al revers, es pot veure la mare de Déu amb el Fill, acompanyada pel Tetramorf: els símbols dels evangelistes. Al nus o capitell octagonal, petites imatges de vuit apòstols sota dossers.

L'edifici més notable de la població és sens dubte la Basílica Menor de Santa Maria de Castelló (segles XIII-XV), també coneguda com la Catedral de l'Empordà. Es una església gòtica iniciada a mitjans del segle XIII, en temps del comte Ponç IV d'Empúries, i acabada en el segle XV, quan es construí la façana amb la rellevant portada de marbre. En aquells moments, Castelló ja feia dos segles que era la capital del comtat, i els comtes van voler recuperar la seu episcopal, construïnt una catedral que en fos digna. Malgrat els intents, no va poder aconseguir la distinció. S'alça en el mateix lloc on hi hagué una altre església romànica, consagrada l'any 1064, i de la quan en resten molt pocs vestigis. Va ser dirigida inicialment per l'arquitecte Ramon de Xartres.

La façana principal està dividida en tres espais: dues torres campanars amb un capcer central, que posseix una portalada de marbre esculpida al segle XV. Està formada per sis arquivoltes apuntades amb decoració vegetal que delimiten el timpà i el frontó. Al timpà està representada l'adoració dels Reis Mags, i les sis arquivoltes estan rematades per dotze fornícules que allotgen als dotze apòstols. Algunes d'aquestes escultures són reproduccions de les originals, que pel seu deteriorament van ser substituides i actualment es troben exposades a l'interior del museu. Damunt dela portalada, una gran rosassa gòtica, que dóna claror a l'interior del temple.

La planta és de tres naus, amb una central molt més ample que les laterals, separades per columnes i arcs formers. Els grans finestrals de la part absidal presentaven vitralls, dels quals només se'n conserva un. Els altres van ser coberts amb plaques d'alabastres translúcid.

En el seu interior destaca l’altar major i el retaule gòtic. El retaule, d'alabastre, va ser construït per Ponç Gaspar i es considerada com una de les millors obres de l'escultura gòtica de la segona meitat del segle XV. Es divideix en dos registres: l'interior, que conté deu figures d'àngels sostenint els escuts o símbols dels promotors de 'obra; el superior vuit quatres representen escenes de la Passió. Al centre del retaule, dins d'una gran fornícula, la imatge de la patrona de la vila, la Mare de Déu de la Candelera amb l'infant en el braç esquerre, presentada amb molt de realisme, dramatisme i detallisme anatòmic i dels plecs de les vestidures.

Al costat del presbiteri, hi ha els sepulcres d'alguns membres de la família comtal d'Empúries que inicialment havien estat enterrats en una capella de l'ordre dels dominics als afores de Castelló. L'any 1733, les restes van ser traslladades al nou convent de Sant Domènec i després de la desamortització de 1835, el 1841, es van dipositar a Santa Maria.

A mitjan segle XVIII es van construir les dues grans capelles laterals entre la nau i el presbiteri, a mode de fals transsepte. La capella de Nostra Senyora dels Dolors destaca pel seu magnífic retaule barroc que, tot i haver perdut les imatges originals, conserva tot el seu esplendor. La imatge actual de la Mare de Déu és moderna, obra de Josep M. Bohigas.

L'orgue s'hi troba present des de finals de l'Edat Mitjana, a finals del segle XV, i reforçava i acompanyava diàriament els actes litúrgics i el cant gregorià. L'intrument actual data de principis del segle XIX, i va ser restaurant durant els anys 1974 i 1981. Es considerat com un dels més antics i més importants de la diòcesi.

A la banda de tramuntana s'alça el campanar romànic (segles XII-XIII) amb decoració llombarda, obertures d’arcs de punt rodó amb columnes i capitells, frisos d’arcuacions i dents de serra.

Al costat de la catedral, en la Plaça de Joan Alsina, es pot veure dos rengles d'arcades gòtiques que formen una nau rectangular, amb un altre cos que dóna a la plaça de l'Església, tancat per una façana de portals rectangulars i grans òculs. Tot i que segons algunes opinions era una llotja de mercaderies complementària a la Llotja de Marc, també es creu que podria pertànyer a la duana medieval, o bé a les sales de l'Hospital Major o dels pobres de la vila que va ésser fundat l'any 1252 en aquest indret. Donant a la plaça de Joan Alsina també es troba la casa Ametlla, un gran casal que ocupa un solar de grans dimensions, en forma d'ela, amb jardí interior.

Una de les entrades al recinte fortificat de Castelló, pel costat de llevant era a través del Portal de la Gallarda, a la base d'una torre rectangular o torre-portal gòtica. Es troba sobre el rec del Molí, que aprofita l'antic fossat en el sector de muralla encara més conservat de la vila, formant part del traçat altmedieval, que va ésser renovat als segles XIII-XIV. A extramurs es pot contemplar aquest tram de fortificació, a tocar l'absis de la catedral.

Pel poble, es presenten diverses casalots de diversos segles, com la Casa Contreras (segle XIX), construït en el solar on hiavia hagut el palau dels abats de Sant Pere de Rodes.

El Palau Macelli (segle XVII) va ser construït per la família Macelli, s'articula al voltant d'un pati interior porticat, amb gran arcades de mig punt.

La façana principal s'obre amb diversos portals adovellats i finestres de llinda recta emmarcades en pedra.

Per últim, passem pel Convent de Santa Clara (segle XVII), un convent de monges clarisses que es va fundar a extramurs de la població l'any 1260. Va ésser traslladat dins del nucli de la vila a final del segle XVII degut als efectes desastrosos de les guerres. L'actual edifici consta de l'església d'una sola nau, al costat de migdia, i d'un auster claustre amb galeries d'arcs de mig punt, al voltant del qual s'organitzaven les dependències monàstiques.


Amb més temps, es pot visitar a les afores de la vila el Pont Vell, en l'antic camí de Figueres, construït en temps del comte Pere I (1325-41), que encara conserva l'estructura del segle XIV, format per set arcs de forma rebaixada i d'amplades diferents.

I també l'Ecomuseu-Farinera, una farinera construïda l'any 1905 on hi havia hagut l'antic Molí del Mig, d'origen medieval, que aprofitava les aigües del Rec del Molí, les quals ressegueixen la muralla a mode de fossat. L'any 1995 l'edifici va ser adquirit per l'Ajuntament de Castelló d'Empúries per transformar-lo en ecomuseu.

Tornar a Quatre dies per l'Empordà

Llegir més

Les ruïnes d'Empúries

Empúries ha donat el nom a l'Empordà. El seu jaciment arqueològic és l'únic d'Espanya i Portugal on conviuen les restes d'una ciutat grega amb les restes d'una ciutat romana. Va ser la porta d'entrada d'aquestes dues cultures a Catalunya i lloc a través del qual s'inicia la romanització de la península ibèrica. Després va ser la capital dels comtats carolingi i medieval d'Empúries entre els segles VIII i XI, fins que el comte trasl·lada la capital a Castelló; bressol de l'actual poble de l'Escala, per part d'un petit nucli de pescadors, en el segle XVI.

El nom actual d'Empúries prové del terme grec Emporion que significa centre de compres o centre comercial i descriu correctament el propòsit del lloc perquè la ciutat estava a l'origen situada al delta antic del Fluvia, a l'encreuament de diverses rutes comercials i posseïa un port natural que oferia una bona protecció per a les naus comercials.

Les excavacions es troben entre l'Escala i Sant Martí d'Empúries. Des d'ambdues poblacions pot accedir-se al recinte a través d'un passeig peatonal, si no es vol anar en cotxe fins el recinte, inaugurat com a tal l'any 1992 amb motiu de l'arribada de la flama olímpica. Només des d'aquest passeig, que voreja les platges de St.Martí, pot observar-se un moll hel·lenístic en excel·lent estat de conservació.



Els origens. La ciutat grega

Comerciants grecs procedents de Focea, ciutat de la Jònia a l'Àsia Menor en l'actual Turquia, es van establir en el segle VI a.C. en un petit promontori situat a l'extrem sud del golf de Roses, la Palaia Polis, a l'actual Sant Martí d'Empúries. Poc temps més tard, els grecs crearen un nou nucli urbà a l'actual jaciment d'Empúries.

L'entrada la fem per les seves muralles meridionals de la ciutat. El sistema defensiu del sud va experimentar diverses reformes al llarg del temps. Els fonaments actuals corresponen a les construïdes a mitjans del segle II a.C., i presentaven dues torres que protegien la porta principal d'accés i una tercera torre a l'angle sud-oest.

El serapieion (segle I a.C.) era el santuari dedicat a Isis i a Serapis, divinitats egípcies de la medicina i de la salut. Construït per Noumas, un comerciant originari d'Alexandria, el santuari estava format per un recinte porticat de forma rectangular, amb un temple, a l'extrem occidental amb escales laterals (que encara es poden veure) que allotjava les estàtues de les divinitats.

L'asklepieion (segle II a.C.) era un centre terapèutic i religiós consagrat a Asklepios, déu grec de la medicina, que comprenia tota una àrea religiosa amb l'abaton, un edifici destinat al gauriment dels malalts. L'estàtua d'Asklepios, Esculapi pels romans, símbol del jaciment, va ser trobada aquí el 1909 a l'interior de la gran cisterna que hi ha al davant del temple. Enfront del temple, es pot veure un altar on es feien les ofrenes, sacrificis i cerimònies dedicades al déu. L'estàtua que veiem és una còpia i l'original es pot veure en el museu (Un dels asklepieions més importants de l'antigüitat es trobava en Pèrgam).

Passejant entre les restes, passem per una factoria de salaons, destinada a l'elaboració de conserves i salses de peix, pel domus de Peristil, una casa de clara tradició arquitectònicament grega, pel macellum, un petit mercat a tocar del carrer principal i molt aprop de l'agora. Aquesta era la plaça pública de la ciutat grega i constituia el seu centre cívic, polític i econòmic. De planta rectangular, estava envoltada per un porticat en tres dels seus costats, al qual obrien diferents edificis destinats a les funcions públiques.


El Museu monogràfic

Abans d'entrar en la zona romana, a mig camí, es pot visitar el Museu monogràfic que conté els objectes descoberts durant les excavacions, així com la sala monogràfica de l'Esculapi.

La peça més important del museu és evidentment l'estàtua d'Asclepi, una escultura grega del segle II a.C. formada per dos blocs principals: el bust, fet amb marbre de l'illa de Paros, i el cos, fet de marbre de les pedreres del Pantèlic (a l'Àtica). Segons la mitologia, Asclepi, fill d'Apol·lo i Coronis, va ser confiat al centaure Quiró qui li va ensenyar les arts de la medicina, amb les quals va gosar tornar la vida als morts. Zeus, indignat, el va fulminar amb un llamp. Les serps li van ser consagrades i es creia que es va encarnar amb la forma d'aquests animals, símbol de les farmàcies. Segons els estudis estilístics, aquests no han sigut unànimes a l'hora de proposar una atribució de l'estàtua i també s'ha plantejat que pugui representar a Júpiter (déu suprem dels romans), Agathodaimon (un dimoni benèfic tipus geni) o Serapis.

En el jardí del peristil d'una casa romana es trobar aquesta ara amb pintures figurades, on en un dels seus costats apareix un gall, mentre que en el contrari es pot veure l'existència d'un recipient de peu alt amb nanses que conté una pinya que es menjada per dues serps, els cossos de les quals continuen extenent-se per la superfície de les altres dues cares laterals. Es creu que estava consagrat al culte domèstic d'Asclepi.



Procedent d'una casa romana encara no excavada, i on decorava el paviment d'una de les sales principals, es va trobar un mosaic policrom amb la representació de l'escena mitològica del sacrifici d'Ifigènia a Aúlide. Aquest fet és un episodi de la Ilíada d'Homer, on Ifigènia, la filla major d'Agamèmnon, comandant de l'exèrcit grec, va ser sacrificada als deus , quan de camí a la guerra de Troia, els vaixells grecs van quedar aturats a Aúlide per la falta de vent. Els deus van demanar a canvi del vent el sacrifici de la filla major.

Datat del segle I a.C., és el més important que s'ha trobat en el jaciment i va ser elaborat a partir de tessel·les de diferents colors. A primer pla hi ha un altar, envoltat de branques, on es recolça una torxa, un bucrani (un crani de bou) i un quadret amb una herma ithyphálica. A l'esquerra de l'altar es troba Agamèmnon; al centre, Ulisses i Ifigènia; més a la dreta Calcant, un oracle, de blanc; amb una cinta al cap i a la ma destra l'empunyadura del ganivet, i Menelau, duent un ceptre. En un segon terme, quatre joves sense armes, un d'armat, i un cap femení, que es mostra darrera de l'espatlla d'Ulisses. Sobre una columna hi ha una estàtua d'Apol·lo. Darrere, Diana amb un cérvol i uns xiprers. Al peu de la columna s'hi recolza un escut.

Com a testimoni de la comunitat cristiana, també hi ha una lauda funerària feta amb mosaic polícrom, procedent de l'església de Santa Margarida, que cobria un sarcòfag de pedra. L'espai central està ocupat per una inscripció de tres línies, encerclada per bandes de sanefes. El text podria recordar a un dels bisbes que va regir la seu emporitana. La transcripció és: "... S/QVIESCET GAVDET/SPIRITVS/QVE/IN/CRISTO/LETATVR·PLVS/MINVS/VIXIT/ANIS/LX" i una proposta de tradició podria ser: "... bisbe?, {aquí} descansa. Frueix l'esperit que s'alegra en Crist. Va viure més o menys seixanta anys."


La ciutat romana

L'any 218 a.C., amb motiu de la Segona Guerra Púnica, un exèrcit romà comandat per Cneus Corneli Escipió desembarcà al port d'Emporion amb l'objectiu de tancar el pas per terra a les tropes cartagineses. S'iniciava així el procés que portaria a la romanització de la península ibèrica. El 195 a.C., Marc Porci Cató instal·là un campament militar que va ser l'embrió d'una nova ciutat, creada a principis del segle I a.C. Durant el govern de l'emperador August, les ciutats grega i romana s'uniren física i jurídicament amb el nom de Municipium Emporiae. Gerunda (Girona), Barcino (Barcelona), Tarraco (Tarragona) i altres ciutats romanes van adquirir cada cop més importància, i Emporiae la perdia progressivament. Així, a la meitat del segle III d.C. la ciutat era abandonada, i la població es concentrà a Sant Martí d'Empúries.

Mentre que els grecs van adaptar les seves construccions al terreny, els romans dissenyaren un pla urbanístic semblant a un tauler d'escacs, fent que el terreny s'acomodés a les seves necessitats. Les cases conserven nombrosos mosaics i es pot veure la distribució de les mateixes.

Les thermae facilitaven la higinie personal de les ciutats, i també feien una funció social, ja que eren un lloc de trobada i reunió dels ciutadans. Apart de les sales diverses (d'aigua freda, templada i calenta), hi havia una palestra oberta a l'aire lliure on practicar exercicis gimnàstics, les latrines públiques i diferents àmbits per al funcionament de les termes (forns, magatzems...). L'aigua necessària s'extreia del subsòl a través d'un gran pou de més de 27 metres de fondària escavat a la roca.

El fòrum, com l'àgora grega, era el centre polític, religiós i econòmic de les ciutats romanes i on es concentraven els edificis públics més importants. Format per un gran espai a l'aire lliure (area) delimitat per un pòrtic perimetral per tres dels seus costats. Al costat nord, hi havia la zona religiosa, amb un gran temple dedicat a Júpiter, Juno i Minerva. A banda i banda d'aquest, hi havia altres temples petits dedicats a altres divinitats. Al sector est, hi havia els edificis administratius com la cúria (la seu del consell municipal) i la basílica, destinat als afers de la justícia. Als sectors oest i sud, hi havia locals comercials (tabernae), oberts als carrers que delimitaven el fòrum.

La part nord del fòrum estava delimitada per un criptopòrtic format per tres naus semisubterrànies diposades en forma de U, de les quals s'han conservat els murs perimetrals i els tambors inferiors de la columnata central. Damunt d'aquest nivell inferior, reconstruït puntualment en l'angle nord-oest, s'aixecava un segon pis amb un pòrtic doble que emmarcava tota l'àrea religiosa del fòrum. En el subsòl es poden observar algunes sitges per guardar gra corresponents a una fase precedent.

La ciutat romana estava delimitada per unes muralles perimetrals de 300m d'ample per 700m de llarg. El més ben conservat és la part meridional, que presenta dues portes d'accés a la ciutat: una porta central que donava pas al cardo maximus, el carrer principal, i una altra porta situada a l'angle sud-oest. A la banda dreta de la porta, en un dels carreus hi ha esculpit un fal·lus com a símbol de protecció de la ciutt. Al llindar de la porta es poden veure les empremptes deixades per les roderes dels carros que entraven i sortien de la ciutat. Les muralles, del segle I a.C. van construir-se amb una base o sòcol de blocs de pedra calcària i una part superior de formigó.

A fora de les muralles, es trobava l'amfiteatre, amb una capacitat per a més de 3.000 espectadors, on es realitzaven les lluites de gladiadors i caceres, o lluites de feres salvatges. De planta ovalada, en l'espai central s'efectuaven els jocs, envoltat per unes graderies per als espectadors. A Empuriae, les graderies eren de fusta i descansaven sobre uns murs radials de pedra, que és l'únic que s'ha conservat.

També fora de la ciutat romana, hi havia la palestra, un edifici de planta rectangular de 111x68m envoltat per una galeria porticada on es duien a terme exercicis gimnàstics que formaven part del cicle formatiu i de l'educació dels joves de la ciutat.



Tornar a Quatre dies per l'Empordà

Llegir més