El cremallera de Montserrat

El massís de Montserrat és un dels símbols de Catalunya amb les seves formes fàcilment identificables, situada a cavall de les comarques del Bages, l'Anoia i el Baix Llobregat. Aqui s'aixeca l'abadia benedictina de Montserrat, consagrada a la Mare de Déu de Montserrat, la verge negra i icona de Catalunya.


El monestir està situat a 725 m d’altitud sobre el nivell del mar, i Sant Jeroni, a 1.236 m, és el cim més alt. La muntanya pot semblar més alta perquè s'enlaira bruscament cap amunt. Tampoc no hi ha cap muntanya pròxima que hi pugui competir de manera que queda aïllada en aquest sector, i això fa que es pugui veure des de molts quilòmetres a la rodona. La seva silueta inconfundible recorda a les fulles dentades d'una serra. D'aquí, el seu nom: mont (muntanya) i serrat (cadena muntanyosa).

L'origen geològic del massís és sedimentari. Les roques són molt dures i resistents a l'erosió, i estan formades per un conglomerat de còdols afermat amb ciment calcari. Tanmateix, el vent i la pluja al llarg del temps han modelat les agulles o monòlits fins a donar-hi formes molt diverses.

Amb aquesta entrada i les següents, coneixerem una mica més la història del monestir i el que podem fer i veure...

El Cremallera de Montserrat

Es pot arribar al bell mig del monestir amb el cremallera, i deixar el cotxe en l'aparcament de l'estació de Monistrol-Vila. En 15 minuts de trajacte, i envoltat per la silueta peculiar de la muntanya, podem gaudir d'una visió privilegiada i espectacular de l'entorn, en un dels trens amb vidres panoràmics.



Al costat de l'estació actual, hi ha una exposició del cremallera, en un edifici de l'antiga estació de Monistrol-vila, rehabilitada per a donar a conèixer la història d'aquest transport mitjançant documents gràfics, objectes i audiovisuals.

Entre el material exposat hi ha la Locomotora E-2, construïda a la ciutat suïssa de Winterthur l'any 1930. Prové de la Vall de Núria, on circulava des de la seva inauguració, l'any 1931. Té dos motors que li permeten aconseguir una velocitat màxima de 30km/h en adherència i 13km/h en cremallera. La locomotora exposada, va ser modificada i restaurada l'any 1989. Exteriorment es pot apreciar la major dimensió de les finestres de la testera oposada a la cabina.

Els origens d'aquest tren es remunten a finals del segle XIX, i neix de la necessitat de millorar l'accés al santuari per als devots i pelegrins per diferents camins tradicionals. Així, el 1892, s'inaugurava el cremallera per l'impuls de l'enginyer Joaquim Carrera, un enamorat de Montserrat i dels trens de muntanya suïssos. El temps que es tardava en arribar era d'una mica més d'una hora.

L'antic cremallera va fer el seu darrer viatge l'any 1957, després d'un declivi progressiu de la línia, fins que el 2003 s'inaugura el nou cremallera, sota un projecte dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.


El desnivell que s'ha de salvar és de gairebé 550 metres, de 152 metres d'altitud a 700 metres, al llarg de cinc quilòmetres, quatre dels quals són en cremallera. El recorregut ens durà per diferents túnels i ponts, fins arribar a la Plaça de la Creu.



El sistema de cremallera consisteix a intercalar un carril dentat o cremallera entre els dos carrils de rodolament d'una via convencional. Això permet superar grans rampes i garanteix la frenada i la immobilització dels trens. Es pot instal·lar en una línia de ferrocarrils convencional, permetent que hi hagi trams amb cremallera i d'altres sense.





** Més informació de Montserrat en:
El monestir de Montserrat
El camí de la Santa Cova
Vistes de la muntanya de Montserrat
Ermites de Montserrat



** Bibliografia:
Cremallera i Funiculars de Montserrat
Abadia de Montserrat
Montserrat

Llegir més

Olèrdola

Al bell mig del Parc Natural d'Olèrdola, i dominant les comarques del Penedès i del Garraf, trobem un dels jaciments ibèrics més importants del país, una talaia natural coronat per un conjunt monumental que queda tancat per una muralla, obra successiva d'ibers, romans i medievals.



Olèdorla ocupa un enclavament estratègic ocupat per l'home des de la prehistòria fins a l'època medieval, en una situació inmillorable amb cingleres que envolten la muntanya i disponibilitat de recursos hidraúlics. Els primers pobladors estan datats dels inicis de l'edat del ferro (segles VIII-VI a.C.). Al voltant del segle I a.C. els romans establiren un campament militar per tal de controlar el territori, i especialment la via d'accés cap a Tarraco.


Prop de mil anys, la zona va quedar deshabitada o ocupada temporalment per nuclis residuals de població, fins que sota els auspicis dels Comtes de Barcelona, el recinte fortificat va tornar a ser ocupat, amb la construcció d'una nova muralla, les esglésies de Sant Miquel (dins de la muralla) i de Santa Maria (fora muralla) i el castell.


El castell d'Olèrdola tingué un destacat paper en el control i defensa de la Marca i les lluites territorials entre cristians i musumans. Amb el desplaçament de la frontera cap al sud, s'inicia la decadència d'Olèrdola i el gradual desplaçament de la població vers la plana. L’any 1963 la Diputació de Barcelona va adquirir la finca i anys després s'obrí el conjunt monumental d'Olèrdola al públic...


El primer que veiem és la muralla romana (segle I a.C.), que defensava l'únic punt de l'enclauament que no estava envoltat de cingleres. Feta amb blocs de pedra poligonals, presenta una única porta central i quatre torres disposades al llarg d'un tram de 145m adaptat al terreny. La muralla se sobreposa parcialment en el seu traçat a la muralla ibèrica precedent.

Les entrades es compren en el Centre d'Interpretació, un edifici de nova planta, ubicada on hi havia una masia-rectoria que es va enderrocar l'any 1967.

Ens endinsem en el jaciment arqueològic, i veiem la cisterna romana (segle I a.C.), excavada íntegrament a la roca, i s'usava per emmgatzemar l'aigua de la pluja, que era recollida de la part superior de la muntanya i conduïda a través de dos canals fins a una petita bassa situada davant la cisterna que feia de filtre de les pedres i fang. Per les escales es baixava per netejar-la. La seva capacitat és de 350.000l.



La pedra de la muntanya és calcària recifal tova i fàcil de treballar. Es coneixen dues pedreres, una d'elles situada a l'interior. D'aquesta, van extraure la pedra per edificar la muralla i la talaia. Durant l'època medieval, també es continuà explotant, per aixecar l'església, la muralla medieval i el castell.




Seguim pujant cap amunt, on tenim l'element més distintiu de la muntanya: l'església de Sant Miquel. Sobre una primera necròpolis cristiana, s'aixecà un temple preromànic de tres naus, del qual només es conserva l'absidiola nord i l'arc de ferradura de la porta principal. Va ser consagrada l'any 935, sota l'advocació de Sant Miquel i de Sant Pere, i manada construir perl comte Sunyer de Barcelona.


A inicis del segle XI, s'erigí un edifici romànic d'una sola nau, i durant el segle posterior, es va construir un combori amb campanar de torre, i una nova porta a la façana de ponent. Amb la despoblació d'Olèrdola, l'església va continuar en ús, i va ser devastada durant la Guerra del Francès i la Guerra Civil.




Al costat, hi ha la necròpolis de Sant Miquel, amb tombes antropomorfes, característiques de l'alta edat mitjana. La tomba era excavada a la roca amb la forma del cos humà.





Tirem més amunt, cap al castell, i podem tenir una vista magnífica de l'església amb les montanyes de Montserrat al fons.




El castell medieval (segle XII), del qual queda molt poc, està adossada a la talaia romana. Era la residència dels castellans, administradors del lloc en nom del comte de Barcelona.






La talaia romana (segle I a.C.) es va aixecar amb la finalitat de controlar tant la plana del Penedès com la costa, amb els suport visual d’altres torres estratègicament situades. De planta rectangular, està feta amb grans blocs regulars de pedra.






Baixem, pel costat d'un carrer medieval (segles X-XII), on es pot observar les escales tallades a la roca i un desguàs central per a l'evacuació de les aïgues pluvials. A banda i banda, es trobaven les cases.



Tornem cap al parking, i un caminet, ens condueix al Pla dels Albats (segles X-XIII), on es va desenvolupar un nucli de problació al voltant de l'església de Santa Maria, fora del recinte murat. Les cases estaven excavades parcialment a la roca.



La Capella de Santa Maria (segles X - XII) es troba en runes. Es creu que la seva construcció va ser conjuntament o abans que l'església preromànica de Sant Miquel. Devia de tenir una sola nau dividida en dues estances comunicades per un gran arc del qual s'entreveu l'arrancada.




Entorn la capella, hi ha la necròpolis del Pla dels Albats, amb un munt de tombes antropomorfes del mateix tipus que hem vist al costat de l'església de Sant Miquel. Moltes d'elles pertanyen a neonats i infants molt petits. D'aquí, el nom d'albats que va donar origen al topònim de l'indret.



** Els dibuixos són restitucions hipotètiques de com era l'entorn i els edificis. Els podeu trobar, amb més informació a la web del Museu d'Arqueologia de Catalunya

Llegir més

Les Caves Codorniu

(29/01/2011) Sant Sadurní d'Anoia, capital del cava, ens ofereix diverses bodegues i caves a visitar. Conjuntament amb les de Freixenet, les Caves Codorniu són les més importants i més poderoses del mercat. Codorniu ofereix a més un afegit, i és l'important conjunt monumental d'edificis que va construir l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, impulsada per Manuel Raventós i Domènech, on podem trobar tot un catàleg de solucions diverses del modernisme més experimental, i amb diferents edificis catalogats com a Monument Historicoartístic Nacional.

Benvinguts a Codorniu

L'entrada es compra, prèvia reserva, en l'antiga Sala d'Expedició, que és actualment la Sala de Recepció. La volta d'aquesta sala se sustenta sobre arcs de concepció parabòlica, tot en maó cuit vermell. Els finestrals hexagonals il·luminen l'interior amb generosa lluminositat, tot permetent que la llum s’hi escoli de biaix. A la façana destaquen el vitrall i els pinacles, tan característics del Modernisme. L'ús sistemàtic de la rajola i el maó vist li dóna un aire descarnat i de senzillesa

El guia que ens acompanyarà durant tota la visita ens condueix en un primer moment a una sala on podrem veure un documental presentat per la presidenta actual del Grup Codorniu, on ens expliquen una mica la història de la família Reventós i les empreses que formen part d'aquest conglomerat empresarial.


La història de la família Codorníu es remunta a mitjan segle XVI. Un document de l'època dóna fe de l'existència de Jaume Codorníu i confirma que, llavors, la família ja posseïa premses, barrils i bótes. El 1659, es casen Anna, la pubilla dels Codorníu, i Miquel Raventós. Anna va ser l'última de la saga familiar que va portar el cognom Codorníu. Els hereus de la casa van passar a anomenar-se Raventós. Dos segles després, Josep Raventós reorienta el negoci familiar i aporta una indústria innovadora a la regió.


El 1872, Josep Raventós i Fatjó, després de viatjar a la regió francesa de Champagne, produeix les primeres ampolles d'un vi escumós de qualitat i amb identitat pròpia. Aplica el mètode tradicional i combina les varietats tradicionals del Penedès: la Macabeu, la Xarel·lo i la Parellada. Codorníu ja és pioner de la indústria del cava a Espanya.


Llar i arrels

Abans d'entrar pròpiament als jardins, veiem la casa pairal de Codorniu, la residència familiar de Manuel Raventós. Allunyada de l'àrea de treball, només el mínim per aconseguir una certa intimitat i ubicada actualment en un entorn d'estanys i jardins acurats. Es tracta d'una edificació blanca, impregnada de modernisme mediterrani, de planta quadrada, soterrani, pis i golfes. Disposa d'un pati interior i una esvelta torratxa circular en un dels angles amb una coberta cònica d'escates de ceràmica vidrada.

Un passeig pels jardins



Els cellers i el museu Codorniu

Els imponents cellers de Codorníu van ser construïts entre finals del segle XIX i començaments del XX (1895-1915). Dissenyats per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, es combina la creativitat i el respecte a les necessitats específiques i la funcionalitat d'aquesta mena d'instal·lacions.




D'inspiració medieval, el Porxo de les Premses recorda el dormitori d'un monestir del Cister: la sala és grandiosa, formada per un seguit de naus cobertes amb els seus grans arcs torals de mig punt que arrenquen directament de terra i les seves amplíssimes voltes de maó de pla, que li donen un nou aire industrial.



Aqui hi ha el Museu d'Eines i d'Aparells que ens expliquen la història de la indústria del cava. A la façana, cada tram de les voltes correspon a una obertura en forma d'arc apuntat, i cada tram està acabat amb un coronament esglaonat decorat amb un original trencadís d'ampolles de cava.




Baixant per unes escales, accedim al Celler Gran. Aqui trobarem una escultura d'en Josep Maria Subirachs. Si la veiem per darrera, des del celler, veurem que té la forma d'una ampolla de cava.



El Celler Gran va ser l'antiga sala de fermentació dels mostos de Codorníu. És un grandiós espai de dos mil metres quadrats, que recorda a una airosa llotja gòtica, dividit en tres naus en arc, amb els massissos pilars de maó vist d'on surten als quatre aires uns arcs torals de mig punt (de 5m de llum), entre els quals també s'hi disposen unes voltes de maó pla amb bigues de ferro.

S’hi emmagatzemaven originàriament les barriques i les grans bótes de roure. La majestuositat dels amplis finestrals permet una integració paisatgística absoluta. És una obra plenament funcional, sense gaires decoracions. Cada any, iniciats els treballs de la verema, el Celler Gran es converteix en un previlegiat auditori musical que reuneix a la família Raventós, col·laboradors de la casa, veins i amics.

En una de les parets hi ha una reproducció d'una carta del rei Alfons XIII a la seva muller, que va visitar les caves en 1904, on va presidir un banquet oferit en el seu honor: "En este momento acabamos de almorzar en Casa Codorniu. Estoy muy bueno y muy contento. Maura muy bien. Os abraza a todos. Linares te saluda respetuosamente".



Les caves subterrànies

Sota terra, les caves subterrànies, excavades al terreny i construïdes també en maó cuit que ocupen més de 200.000 m2. Aquí, el cava es cria pausadament seguint el mètode tradicional, fins a la seva plenitud. Els vins de reserva, que s'empren després del degollament, envelleixen també en aquestes caves.

Després, arriba el trajecte en un trenet per alguns dels seus interminables i ombrívols passadissos, i ens podem fer una idea de l'amplitud de les caves, amb més de 30km...





Abans de tornar a pujar cap adalt, passem per la cava original on es va produir el primer cava, gràcies als treballs d'en Josep Raventós.






Com a colofó de la visita, se'ns ofereix la degustació d'un parell de copes de cava, i probar l'excel·lència dels productes que fan, conjuntament amb unes galletes salades.

Llegir més