La Casa-Museu Cal Gerrer de Sant Cugat del Vallès

El 21 d'abril del 2015 la Casa-Museu Cal Gerrer, gestionada per la Fundació Cabanas, obria les portes al públic deu anys després de l'inici de les obres del que havia estat l'antiga seu de la fàbrica de productes ceràmics Arpí, coneguda popularment com a "Cal Gerrer", i situada a la plaça d'Octavià a tocar del Monestir de Sant Cugat. El nou museu compta amb diferents espais per tal d'acollir tres mostres permaments i també exposicions temporals. D'una banda, podem veure una col·lecció de peces ceràmiques de la família Arpí; en un segon espai, l'exposició de fotografies, objectes i documentació sobre Marilyn Monroe de la col·lecció privada de l'actual propietari de la casa i director de la Fundació, en Frederic Cabanas, i la darrera exposició permanent està formada per l'obra fotogràfica i artística dels tres germans Cabanas Alibau. Pel que fa en l'anomenat Pis del Cònsol, l'espai està reservat per acollir exposicions temporals, sent la primera la que recull fotografies d'abans i d'ara de l'edifici que ocupa aquest museu. Igualment, hi ha una sala d'audiovisuals on els visitants podran escollir quina projecció veure durant la visita, a més de ser un espai preparat per fer les funcions de sala d'actes.

Abans d'endinsar-nos en el museu, coneguem primer la història d'aquest edifici emblemàtic de la vila que va ser el taller artesà del la família de terrissaires Arpí i el seu habitatge. La quarta generació d'aquesta família es van establir a Sant Cugat a mitjan del segle XIX. Pere Arpí Savalls va fer construir aquesta casa, on hi van seguir l'ofici dues generacions més, fins a cessar definitivament la seva activitat l'any 1945. La terrisseria va produir peces de vaixella i principalment ornaments ceràmics d'arquitectura, entre els quals les balustrades que coronen les façanes d'alguns edificis de Sant Cugat. Tenien l'obrador, amb el forn i les basses per al fang i els vernissos, a la part posterior, juntament amb les estances d'ús agrícola, on hi tenien animals, estris de camp i un celler.

La façana-mostrari pre-modernista que dóna a la plaça fou obra, a inicis del segle XX, del fill i del nét del primer propietari, Francesc i Pere. En destaquen els elements escultòrics policroms de ceràmica, el fris superior multicolor així com la decoració de les obertures i de la llarga balconada. Animats pels veïns, van decidir decorar la gran façana tot reforçant la balconada disposant a sota unes exagerades mènsules amb peces que tenia arraconades al taller o amb altres peces que van fer expressament per l'ocasió; després van guarnir-la tot col·locant al damunt de cada balconada del primer pis, unes cornises jòniques rematades per unes corones de trèvols amb uns ratpenats amb les ales obertes al bell mig. En els brancals i les impostes de les balconades disposaren una barreja de peces inspirades tant en el classicisme com en diverses formes vegetals o animals com serps, màscares, fulls de palmeta o de sarment, etc.

Un extraordinari fris, dividit en tres nivells, corona ambdues façanes: el nivell més baix és una sanefa de peces de ceràmica de color daurat sobre roig i motius zoomorfs, en el nivell del mig hi ha els espiralls de terracota i una franja de rajoles de València amb un dibuix geomètric, al damunt hi ha el rètol de la "GRAN TERRISSERIA DE ARPI - FABRICA DE PRODUCTES CERAMICS DE ARPI", amb lletres de ceràmica vidriada de color lila. Finalment la coberta de teules envernissades es recolza en un ràfec amb mènsules invertides de terracota.

Tornem a parlar del museu; un cop adquirida la corresponent entrada (4,00€), es baixa a la planta -1 on es troba l'exposició dedicada a la Terrisseria Arpí, amb una mostra de treballs com balustres, mènsules o capitells, a més d'un recull de peces de ceràmica decorativa, en les quals s'hi entrellaça la combinació de les vessants funcional i artística.

En el subsòl es trobaven diverses cisternes on s'emmagatzemava l'aigua per a l'ús de la terrisseria així com pous, que junt amb el tipus d'argila que es trobava en aquesta zona, convertien l'enclavament en un lloc propici per a la producció ceràmica.

Agafem l'ascensor fins a la quarta planta, i pujar per unes escales fins al mirador on es pot veure la teulada de l'edifici així com una vista magnífica del monestir de Sant Cugat.

A més podem observar una figura de bronze, que havia estat amagada durant molt temps, de més de dos metres d’alçada titulada “L’art a Sant Cugat”. Creació del director del museu, Frederic Cabanas el 2008, és un homenatge a tots els artistes que hi han hagut a Sant Cugat i encara han d’aparèixer. També és una al·legoria a la terra, a la dona, a la ceràmica i a la història.

Tornem a la quarta planta on es troba l'exposició Cabanas-Alibau, una família que es va establir a Sant Cugat l'any 1922, i que han tingut una de les trajectòries més rellevants en l'àmbit artístic local. Les diferents sales donen a conèixer una antologia d'obres dels tres germans Cabanas Alibau: Joan, Francesc i Miquel, dividida en tres àmbits.

El primer està dedicat a l'obra fotogràfica del germà més gran, en Joan, que va ser un pioner en aquesta disciplina a Sant Cugat. Seguidament el recorregut descobreix la pintura paisatgística del Francesc, pintor i dramaturg. Finalment, el recorregut acaba amb l'obra pictòrica i literària del Miquel.

 A la tercera planta tenim l'exposició permanent del museu dedicada a Norma Jeane/Marilyn Monroe, així com l'Arxiu Frederic Cabanas, sent el primer museu dedicat a l'actriu nord-americana a Europa. Aquí trobem objectes i documents, principalment llibres, de la col·lecció privada de Frederic Cabanas. L'Arxiu presenta una biblioteca, amb quasi 2.000 volumns, que conforma el fons literari més extens del món dedicat a l'actriu.

També podrem veure des de fotografies d'una jove Norma Jeane, com el seu famós nu en un calendari del 1954, fins a objectes de culte com els guants negres de la pel·lícula Gentlemen Prefer Blondes, l'ukelele que tocava la Marilyn en el film Some Like It Hot, així com les emprentes de les mans de l'actriu extretes directament del Grauman's Chinese Theatre d'Hollywood.

En el Pis del Cònsol, dedicada a exposicions temporals, trobem amb motiu de la inauguració de la Casa-Museu, l'exposició Cal Gerrer - Abans i ara, una successió d'antigues i noves fotografies dels diferents espais de Cal Gerrer.

Baixem a l'altre pis, el primer, on es troba la Sala d'Audiovisuals, i des de la sala de vitralls poder veure el cel obert interior format per unes galeries amb capitells jònics, balustrades i un fris de peces ceràmiques piramidals ("puntes de diamant") envernissades de color bru, i a una bonica terrassa que forma part de l'actual negoci que es troba en la planta baixa de l'edifici: el restaurant La Plaça.



I amb això, acabem la visita a aquest nou museu de Sant Cugat, i desitjar-los que les coses els li vagin bé i que molta gent, tant de la mateixa ciutat com de fora, vinguin a visitar aquest magnífic espai.

Llegir més

L'Ateneu Barcelonès

En el carrer de la Cernuda de Barcelona número 6 es troba l'Ateneu Barcelonès (1), una de les institucions i entitats més emblemàtiques de la ciutat. La seva seu està situada en el Palau Savassona, un palau senyorial erigit per Josep Francesc Ferrer de Llupià Brossa, baró de Savassona i originari de la plana de Vic, el 1779. És una casa senyorial inspirada en els palaus gòtics, però amb les dimensions i l'ordenació neoclàssiques, encara que des de llavors ha tingut moltes remodelacions, tant a nivell de volum com d'organització. La primera, del 1796, que en modificava la façana i el pati, va ser projectada pel mateix baró.

Durant el segle XIX la finca canvia de mans i passa entre d’altres a mans dels germans Serra. És en aquesta època que s’annexionen al palau alguns edificis veïns remodelats o fets de bell nou, conservant l’estructura de nivells que el palau ja tenia. Són d’aquesta època la consolidació del jardí romàntic i la construcció de dos nous braços a l’edifici, testimoni dels quals són els sostres bellament enteixinats encara visibles a la primera planta.

L’any 1906 sent president de l’Ateneu Barcelonès en Lluís Domènech i Montaner, l’entitat
compra el Palau Savassona i trasllada la seva seu en aquest edifici. Les obres de condicionament d’edifici residencial a entitat pública són encomanades a l’arquitecte Josep Font i Gumà, que en aquells moment té al despatx un jove Josep Maria Jujol que liderarà bona part de les obres de reforma de l’entitat: la construcció d’una nova escala central i l’ascensor, l’adequació de la planta principal i la seva connexió amb el jardí romàntic i molt especialment l’adequació de la nova biblioteca a la planta noble. La intervenció d'en Jujol es fa trenada amb les existències preexistents i el resultat és un conjunt artístic d’una gran força, amb un conjunt de l’edifici que ha arribat a una gran maduresa.

La postguerra representa una etapa de dificultats no només per l’Ateneu. En el seu entorn es produeixen canvis. El convent Carmelita annex, incendiat en els propers moments de la guerra civil, no es refarà i en el seu buit urbà s’hi descobriran els anys 50 els vestigis de la via sepulcral romana de Barcino. Finalment aquest buit urbà s’urbanitzarà amb la creació de l’actual Plaça de la Vila de Madrid, i la construcció d’uns nous fronts d’habitatges ens els costats sud i est de la plaça. Finalment l’any 1968 i sota la intervenció d'en Josep Bassegoda i Adolf Florensa, a l’Ateneu es produeix una remunta de 3 plantes d’oficines sobre l’edifici històric, que ofegaran les qualitats del Palau i que acabaran amb una remodelació de la façana que condemna al Palau Savassona a una imatge falsa d’edifici d’habitatges, en la línia dels nous edificis de la plaça.

L'accés principal a l'Ateneu es realitza des de l'entrada de carruatges, que data del moment inicial de l'edifici, així com el pati, descobert en l'origen i avui culminat amb una lluerna, i d'on arranca la impressionant escala noble que condueix directament a la recepció de la biblioteca.

A través d'una magnífica escala noble, els antics estadants del palau accedien a les estances residencials, a la planta primera. L'any 1906, però, l'arquitecte Josep Maria Jujol va obrir un accés directe a la planta entresòl, que avui és la planta principal on hi ha els espais de màxima sociabilitat de l'entitat: les sales de conversa, el jardí romàntic i el bar. La restauració i reforma de la planta primera de l'edifici, que va culminar l'any 2008, va suposar la reobertura del segon tram d'aquesta escala, que condueix directament a la recepció de la Biblioteca. D'aquesta manera, s'ha recuperat l'accés original a la planta noble del palau. Al peu de l'escala noble, es troba l'escultura Atenea, de Lluís Montané.

L'Ateneu disposa de moltes sales -la Sala Verdaguer, la Sala de la Canuda, la Sala Pompeu Fabra, la Sala Sagarra-, però n'hi ha unes el nom de les quals ens projecta directament al segle XIX: les Sales de Conversa, on la gent s'hi asseia, intercanviaven respectuosament opinions i idees... acompanyats per les columnes -que emmarquen el pas al jardí romàntic- i vidrieres de Jujol.

Quan, el 1906, l'Ateneu Barcelonès va adaptar el Palau Savassona per acollir la seva seu, el va convertir en un dels primers edificis barcelonins que va tenir ascensor. El va construir Josep Maria Jujol, i ha arribat als nostres dies amb el seu aspecte original amb la seva cabina de fusta d'acabat modernista, amb un tancament de mallat per a la caixa d'escala de platina de ferro treballada i un vitrall a la seva part superior. Les tecnologies de què es disposava en aquell moment obligaven que només s'aturés a plantes alternes: a la segona i a la quarta.

En el pis principal, es troba el Jardí romàntic, un espai tranquil i silenciós aïllat del soroll del brogit de la ciutat que batega a escassos metres, amb parterres de flors de formes geomètriques, altíssimes palmeres i un estany amb nenúfars i peixos vermells, i una font que fa ballar l'ou per la diada de Corpus.

 La joia de la institució és la Biblioteca. De les privades i civils, és la més important de Catalunya. Conté uns 300.000 volums, i és un privilegi asseure's a consultar llibres o a llegir els diaris sota els frescos mitològics de finals del segle XVIII de Francesc Pla -pintor tardobarroc català conegut també com El Vigatà i autor també de les pintures del Palau Moja o del Palau Episcopal- respectats i emmarcats per les decoracions de Jujol. S'entra per una sala -originalment el menjador del Palau de Savassona i coneguda pels seus socis com la rambla- on conflueixen les dues ales de la biblioteca que envolten el jardí romàntic. La presideix una arcada modernista pensada per oferir la visió simultània de les dues sales des d'un mateix punt. Es pot veure la intervenció de Josep Maria Jujol en la paret del rellotge amb la inscripció en lletres modernistes de les inicials de la institució AB i de la data d'execució, 1906.

En l'espai anomenat mesquita -probablement per raó de les seves múltiples entrades- disposa d'un sostre amb una escena dels amors de Mart i Venus acompanyats per un cupido amb torxa.

Formant part de la biblioteca, hi ha La Canuda, antic saló d'actes de l'Ateneu, que acull el fons bibliogràfic d'actualitat. El fresc del seu sostre, també obra de Francesc Pla, és el més espectacular del recinte.

En un pis superior es troba la sala Pompeu Fabra, completament envoltada de llibreries, acull periòdicament tertúlies, sent escenari habitual d'actes de debat i discussió monogràfica sobre els més diversos temes de l'actualitat cultural, econòmica i social del país. La sala rep el nom de qui fou president de l'Ateneu del 1924 al 1926. La vinculació entre Fabra i l'Ateneu va ser molt estreta i la biblioteca de la institució va ser una eina cabdal en la seva formació lingüística autodidacta.

Amb les darreres restauracions, aquesta sala ha pogut recuperar el sostre de bigues de fusta i revoltons ceràmics enguixats, amb motius decoratius modernistes pintats que havien quedat ocults, amagats per un fals sostre des de finals dels anys 60.

Una sala més moderna és la sala Oriol Bohigas amb més de dues-centes butaques i una tribuna que acull els actes més importants de les programacions de l'Ateneu i que es cedeix també per a l'ús de tota mena d'institucions i organitzacions de la vida ciutadana.




(1) L'Ateneu Barcelonès va ser fundat el 1872 com a resultat de la fusió del Centro Mercantil Barcelonès i de l'Ateneo Catalàn, i des d'un bon principi l'entitat va sabé guanyar-se un gran prestigi principalment com a centre promotor de la cultura, celebrant conferències i exposicions, organitzants cursos, dotant premis per als Jocs Florals i altres competicions... i va anar aplegant una rica biblioteca al llarg dels anys. També va exercir una notable influència en la vida pública catalana, i personalitats significatives del país n'ocuparen la presidència com Àngel Guimerà, Valentí Almirall, Lluís Domènec i Montaner, Pompeu Fabra, i molts d'altres.


Més informació i bibliografia: web oficial de L'Ateneu Barcelonès. El Palau Savassona | La Barcelona del vent: un viatge pels racons de la Barcelona secreta inspirats per L'ombra del ven

(*) Element 21 de la Ruta del Modernisme

Llegir més

El Parc de Torreblanca. La màgia d'un jardí romàntic

El Parc de Torreblanca amb una extensió de 12 hectàrees està situat en els termes municipals de Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern i Sant Joan Despí: el seu límit nord és l'antiga carretera general N-340, on es troba l'entrada des de Sant Feliu; pel sud-est es tanca el carrer de Torreblanca, on hi ha la porta de Sant Just i per l'oest l'avinguda de la Generalitat amb l'accés des de Sant Joan i el ferrocarril de Renfe.

La seva història ens apropa a les transformacions experimentades per una de les finques agrícoles més notables d'aquesta zona del Baix Llobregat. La finca té els seus orígens a l'Edat Mitjana on destacava una torre de defensa envoltada d'una muralla que, amb el pas dels anys i de diferents propietaris, es va anomenar Torre Blanca. El 1564, en uns documents d'una venda de la finca, apareix per primer primera vegada el seu nom (la grafia actual, en una sola paraula, és moderna), i es detalla la composició de la finca amb la torre, un trull, un form, dues farineres i una capella.

En el segle XIX, els propietaris, els marquesos de Monistrol d'Anoia va aixecar-hi un palau d’estil neogòtic i uns jardins romàntics per on es va passejar la societat benestant de Barcelona i de Madrid. El palau, de planta baixa i tres pisos, era orientat al nord i s’aixecà sobre les runes de l’antic mas, en el lloc on avui hi ha l’esplanada del laberint. Amb uns elements estructurals de baixa qualitat i una ornamentació interior extremament luxosa, contenia importants col·leccions de pintures, llibres, mobles, tapissos i altres objectes de gran valor. El palau comunicava amb la capella de Santa Anna, una construcció que es creu que ja existia al segle XIII (Foto extreta de la web: http://www.elbaixllobregat.cat/parctorreblanca/historia).

L’any 1887, Simó Dot i Canalies, capatàs i apoderat de Torreblanca, dirigí les obres de construcció de diferents edificis a la finca (cotxeres, corts, habitacles de carreters i pastor, vaqueria, magatzems i safareigs), edificis que avui ocupen entre altres entitats el Consell Comarcal del Baix Llobregat.

Durant la Guerra Civil, la finca va quedar molt malmesa,  sent ocupada primer per refugiats, més tard per guàrdies d'assalt, i un cop acabada la guerra, per la cavalleria moruna. Els marquesos de Monistrol van reorganitzar-la per tal de fer-la viable econòmicament, construint una granja d'aviram i ous i fomentant novament la comercialització de les roses. Les destruccions que patí el palau foren encara més irreversibles i finalment, l'any 1958, va ser enderrocat. Sota seu, aparegueren les restes de l'antiga Torreblanca: un recinte rectangular, limitat per grans murs, amb una torre rodona a cada cantonada.

Finalment, l'any 1982, la Corporació Metropolitana va adquirir la finca que passà amb tots els seus elements al patrimoni públic. Els terrenys de la vall baixa del Llobregat, concretament els de la riba esquerra, s'han vist afectats, des de mitjan segle XX, per l'ocupació industrial, les vies de comunicació i l'expansió urbana. La zona del parc era un dels pocs espais lliures del Baix Llobregat i, per aquesta raó, s'emprengué la recuperació de la finca, d’origen privat, per convertir-la en un espai verd per a l’ús col·lectiu. Traces de la seva història són encara en gran part identificables; alguns elements han arribat intactes fins avui; altres, reconvertits per als requeriments de fer un parc modern, permeten identificar el traçat de les parcel·les sobre les quals creixien les vinyes, els rosers, els fruiters i les hortes. Al cor del parc, el jardí romàntic de finals del segle XIX que ens introdueix a un món ple d'encant i misteri, amb un disseny fantasiós que parteix de la idea d'imitar les formes i els elements propis de la natura, amb grutes, illes, coves, llacs i salts d'aigua, envoltats d'una vegetació exuberant i diversa.

Els jardins històrics

(A) El mirador del laberint i el bosquet

Aquesta és la part dels jardins que es trobava més a prop de l’antic palau i que constituïa un indret de complement de la vida familiar. Un terreny suaument ondulat, cobert per una vegetació de perennifolis amb predomini d’alzines i pins, han creat aquest ambient ombrívol i acollidor, idoni per als moments tranquils. A dins, una petita bassa, la gàbia amb els paons, la curiosa font, parterres i brolladors i el camí que s’endinsa en el bosquet, acaben de dibuixar el conjunt.

Des del mirador, se’ns ofereix una panoràmica de l’esplanada del laberint i més enllà, a l’altra banda del riu, Santa Coloma de Cervelló i el massís de Garraf amb el cim de Montpedrós (304m) que per la seva forma recorda un con volcànic.

(B) Les places de la Gerra i de la Gruta

Palmeres, castanyers d’Índia, tells i pins entre d’altres, encerclen la plaça al centre de la qual sobresurt una gran gerra ornamental decorada amb motius vegetals. Una barrera de flors de l’amor l’envolta i converteix cada estiu aquest indret en una taca de flors blaves que, com petits paraigües, s’obren sobre les llargues tiges. Molt a prop hi ha “El Lledoner Peus Llargs” un dels arbres singulars del Parc.

La plaça de la Gruta, amb grans parterres que imiten formes vegetals, ocupats també per la flor de l’amor, és ombrejada per plàtans, troanes, robínies i lledoners. La gruta, amb una marededéu apareguda, presideix el conjunt. A la dreta, una marca a la paret indica el lloc on hi havia la placa commemorativa de la visita que va fer el rei Alfons XIII a Torreblanca.


(C) El llac

La vegetació, les roques (moltes d’elles portades des de Montserrat) i l’aigua donen forma a aquesta fantàstica creació d’un paisatge natural que ens fa oblidar les fronteres amb el paisatge lliure. És plaent d’entrar-hi per camins i corriols, per descobrir el món del llac: les grutes fantàstiques, les coves misterioses, l’espectacular salt d’aigua, els ponts, les illes, els ànecs i els ocells i, per damunt de tot, l’ombra protectora d’una massa vegetal densa, rica i diversa que embolcalla tot el conjunt i que es fon en el mirall de les aigües.

Per un dels corriols de l’illa gran s’arriba al templet eclèctic d'inspiració grega, de planta circular amb vuit columnes estriades d'estil corinti, pedestals de granit grisenc amb daus esculpits i volta hemisfèrica, que havia custodiat una autèntica ara romana (altar per als sacrificis). Malgrat el simbolisme de l’indret, on la mitologia ens aproparia a cultes i ofrenes als déus, el seu ús ha estat sempre molt més terrenal, ja que era un dels llocs predilectes per al festeig de les parelles d’enamorats.

La vegetació, amb predomini de perennifolis, ofereix tot l’any un aspecte verd i dens, amb tonalitats marcadament fosques, només alterades lleugerament per les pinzellades acolorides que, amb el pas de les estacions, ofereixen els caducifolis i per la successió contínua de flors i fruits al llarg de l’any. Alzines, aladerns, troanes, pins, teixos, cedres, palmeres, eucaliptus i magnòlies mantenen les fulles sempre verdes; roures, àlbers, oms, desmais i lledoners les perden a l’hivern. Plegats componen un mosaic esplèndid, amb bells exemplars, molts d’ells.

El parc modern

(D) El laberint

El laberint, ocupa el centre de la magnífica plaça on es trobaven el palau i la capella. En aquest enigmàtic recinte, centenars de xiprers acuradament esporgats configuren un entramat de camins que no duen enlloc. Els laberints han tingut al llarg de la història diferents simbologies (culte als morts, mitologia, màgia, religió), però avui són, bàsicament, un espai de joc i entreteniment per a la mainada.

Els altres elements de la plaça són els mateixos que acompanyaven el palau -els dos grups de belles palmeres de Canàries “Les Dames de la Torre”, la rocalla amb el “Ficus de la Paret” sota el mirador, les restes de l’antiga balustrada envaïdes per l’heura- i que junt amb aquest componien l’espai central, on va desenvolupar- se durant segles la vida quotidiana de Torreblanca.


(E) L’estany

Una mica enclotat en relació al laberint i separat d’aquest per un talús perfumat de romaní, hi ha l’estany, envoltat de moreres. Per una passera s’arriba a la illeta-mirador que s’alça en un dels seus
extrems. D’allà estant, es gaudeix d’una bona panoràmica del massís de Garraf; al mig de l'estany una escultura silenciosa i vigilant.


(F) El passeig de les Esfinxs i la plaça de la Torre

Damunt l’empremta d’un antic camí, el passeig de les Esfinxs és alhora eix articulador i carrer major del Parc. Dues esfinxs amb cara humana i cos de lleó (antigues guardianes de l’entrada principal de la finca al costat de la riera d’en Pahissa) són immutables sentinelles de l’entrada central; una línia d’elegants xiprers flanqueja el seu recorregut, fins a obrir-se en la plaça de la Torre, gran estança assolellada, idònia per a la celebració de variades activitats a l’aire lliure. A la banda de baix hi ha la torre d’un antic pou.

(G) El roserar

No podia faltar a Torreblanca algun element que vinculés el parc actual amb una de les activitats més tradicionals a la finca, com va ser durant molts anys el conreu de les roses. Als prats de la part baixa, s’alternen diferents varietats de rosers amb peus joves d’arbres que els ombregen. L’Associació d’Amics de les Roses de Sant Feliu de Llobregat, amb la finalitat de promoure i difondre el coneixement del món de la rosa, s’ocupa del cultiu d’una part dels rosers.

(H) La pineda i la plataneda

Cobertes per plantacions regulars de pins pinyers i plàtans respectivament, són molt utilitzades com a zona per a la pràctica d’activitats lúdiques i esportives. Entre aquesta zona i l’aparcament, s’alça un petit turó amb dos grans dipòsits a dalt. Antigament recollien aigües d’una mina procedent de Sant Pere Màrtir, que donava per cobrir les necessitats de la finca i part de les de Sant Feliu.



Més informació i bibliografia en: Tríptic Parc de Torreblanca. La màgia del jardí romàntic (Xarxa de Parcs de l'Àrea Metropolitana de Barcelona)

Llegir més

Nucli històric de Rupit

Rupit és un trosset de món, enfonsat al cor de les fagedes de Collsacabra, un poble d’aquells que potser d’aquí vint anys ja haurà perdut la fesomia, però ara encara aguanta amb les teulades que ballen, amb els balcons de fusta primparada, amb els carrerons de pujades i de baixades, i amb unes casetes adormides, alguna amb finestres gòtiques i la majoria del disset, de l’època dels sants barrocs, de les Mares de Déu carregades de llàgrimes, de les cançons d’amor, dels bandolers, de l’Hereu Riera, d’En Serrallonga, i de Perot el lladre. El disset català és tota la Catalunya heroica i sentimental, és la flor del nostre cançoner i la túnica platejada de les nostres llegendes. I el poble de Rupit és això,un trosset viu, humilíssim i amagat del segle disset català.

Amb aquestes paraules, així defineix el municipi de Rupit, el gran Josep Maria de Sagarra, poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor català.  En el cor del Collsacabra -un extens altiplà alçat sobre cingles de centenars de metres d'alçada i amb boscos de faig, roure, alzina, bedolls, avets, etc.- s'erigeix Rupit a 845 metres d'altitud, un poblet construit sota el penyal on s'aixecava el Castell de Rupit d'origen mil·lenari, i que ha conservat el seu passat medieval, de tal forma que passejar pels seus carrers és endinsar-se fins a la Catalunya dels segles XVI-XVII amb els seus carrers empedrats i cases rústiques. És per això que hi ha reproduccions idèntiques de carrers i cases de Rupit al centre turístic del Poble Espanyol de Barcelona. Amb Pruit, una extensa àrea agrícola amb típiques masies rurals disseminades de segles d’existència, formen el municipi de Rupit i Pruit, des de l'any 1977.

El castell de Rupit, que domina tota la vila, va substituir al castell de Fàbregues (documentat el 963). Apareix per primera vegada documentat el 1040 en el testament del bisbe-vescomte Eribau de la casa d'Osona-Cardona. La casa principal dels Cardona va conservar el castell fins l'any 1276 que passà a Bernat Amat, fill segon de Ramon Folc V, i d'ells als comtes de Pallars. L'any 1369 es va vendre a Gilabert de Cruïlles, família a la que va pertànyer fins a la seva destrucció, que no se sap quan va ser. Al voltant del castell i al seu recer es van anar construïnt les primeres cases (actualment és impossible l'accés al castell per les cases que envolta el penyal). Pel que sembla, la roca -que en llatí és 'rupes'- on s'assenta el castell, és l'origen del nom del poble.

Un dels grans atractius del poble és el seu pont penjat, que va ser construït l'any 1945 de la mà dels ferrers, Francesc i Pere Rovira, el paleta Santi Villa i Joaquim Marsal de la fonda amb l'objectiu de salvar la riera que tot formant un congost encercla Rupit, i que passa molt profunda i crear un pas directe a la població.

La riera de Rupit desemboca al pantà de Susqueda i hi ha una abundància de fonts i molins. El pont va ser reconstruït el 1994 i conserva la mateixa estructura original.

Els molins de la riera són presents des del segle X. Un d'aquests va ser el molí fariner d'en Marandes del segle XVII i que va estar actiu fins el 1962, i va passar de fer farina a moldre pel bestiar. Altres molins no tingueren tanta continuïtat, i alguns acabaren destrossats per les riades de 1940. Eren molins per moldre blat, blat de moro, farinetes..

Al nucli antic hi ha vells casals de pedra dels segles XVI al XVIII, molts dels quals amb data i el nom dels fundadors, amb bonics portals i entrades, finestres treballades, balconades de fusta i escuts. Durant aquesta època Rupit era, segurament, la població més important de la zona amb un gran nombre d'artesans i comerciants i mostra d'això ho tenim a les nombrosses llindes de les cases que hi ha que a més testimonien molts dels oficis que s'hi desenvolupaven. Algunes d'aquestes cases són la Ferreria o Ca l'Apotecari.

L'origen de la Ferreria (C/ Barbacana, 8) data del 1711 quan un fadristern (fills que no eren hereus) de la masia Rovira de Pruit s'establí de ferrer aquí, activitat artesana que va ser continuada fins fa pocs anys. La singularitat arquitectònica del seu portal dovellat ha fet que estigui reproduïda en el Poble Espanyol de Barcelona.

Rupit també disposava d'un apotecari, el farmacèutic de l'època, i en la llinda de la seva casa Ca l'Apotecari (actualment Cal Mestre, C/ Manyà, 1) es pot veure la inscripció: IESUS MARIA, ALTISSIMUS CREAVIT DE TERRA MEDICAMENTA, ET VIR PRUDENS NON ABHORREBIT ILLA. STEPHANUSBEGUERIE 1688 que vol dir Déu de la terra, va crear els medicaments, i l'home prudent no els avorrirà - Esteve Beguerie 1688.

El carrer més pintoresc del poble és el carrer del Fossar, on les cases són dels segles XVI-XVII i mostren una arquitectura característica. El seu nom prové de que antigament havia confrontat amb l'antic fossar o cementiri. És un carrer cantellut, costerut i esgraonat, de pedra calcària, amb una creu de terme en el seu inici.

Algunes de les cases d’aquest carrer tenen algun detall representats al Poble Espanyol com l'entrada i porxo de Can Banús (número 23), la finestra, balconera i barana de Can Betes (número 11) o la doble finestra a l'antlge de la casa de Can Lo (número 2).

Al capdamunt del carrer es troba la Plaça dels Cavallers, amb raconades i notables casals adossats al penyal del castell. En temps remots era lloc de reunió i de tertúlia de gent distingida.




A la part baixa el poble continua pel carrer de l'Església, que forma la plaça principal i una segona placeta amb la casa de la notaria o del Soler.

L'església de Sant Miquel és un edifici barroc amb elements neoclàssics en forma de creu llatina, amb capelles laterals i el creuer acabat amb el cimbori. Té origen al segle XII i fou dedicada a Sant Miquel Arcàngel. Amb l'augment de població durant els segles XVI-XVII es va construir l'actual església i posteriorment el campanar entre 1786 i 1869.El retaule major barroc que presideix l’església, obra dels germans Costa el 1633, fou venerat a Olot fins el 1832, i per això és dedicat a sant Esteve, patró d’aquesta ciutat. Fou filial de la parròquia de Sant Joan de Fàbregues -a les afores del poble- fins el 1878, any en què s’invertiren els termes.

Just després de l’església entrem a la plaça major on està ubicat l’ajuntament i on trobem un altre detall representat al Poble Espanyol, la finestra gòtica de Can Sallent (Plaça Major, 3). La Notaria Soler va ser regentada durant quasi 500 anys per la família Soler. La primera notícia que trobem d’aquesta notaria data de l’any 1356. Podem veure-hi el portal principal, dovellat, coronat d’un escut barroc amb un sol com a símbol de la casa i la data 1608.

Molt a prop, sobre un turó rocós visible des del poble i mig envoltada per la riera que passa entremig del profund esvoranc obert a la roca i que la separa de Rupit,es troba l'església de Santa Magdalena del segle XVII. El seu interior recorda les capelles romàniques amb un petit altar de pedra en l'absis frontal. A la part de ponent hi té adossada una petita capella en forma d'absis amb una tomba oberta en la roca, al seu centre. L'any 1973 va ser restaurada, i els seus voltants foren convertits en parc públic.

L'encant de Rupit no es queda aquí. Des de la vila, es pot arribar a altres llocs i fer excursions vàries com anar a l'església de Sant Joan de Fàbregues -que va ser la parròquia principal de Rupit en el seu moment- o el Salt del Sallent amb una caiguda vertical de 100 metres. El camí clàssic es caminar pel corriol que segueix la riera i que desemboca a una cinglera on es pot contemplar des d'un mirador les vistes del salt i de l'Agullola, un dels penyals més característics del Collsacabra. Durant el trajecte es pot veure altres saltants com el del Molí Rodó, el de la Pomareda i el de Sabaters. El recorregut segueix la cinglera dreta cap a Sant Joan de Fàbregues i es pot tornar per l'altre cantó de la riera o enllaçar amb l'itinerari de les Tombes del Bassis.

Llegir més