La Casa-Museu Cal Gerrer de Sant Cugat del Vallès

El 21 d'abril del 2015 la Casa-Museu Cal Gerrer, gestionada per la Fundació Cabanas, obria les portes al públic deu anys després de l'inici de les obres del que havia estat l'antiga seu de la fàbrica de productes ceràmics Arpí, coneguda popularment com a "Cal Gerrer", i situada a la plaça d'Octavià a tocar del Monestir de Sant Cugat. El nou museu compta amb diferents espais per tal d'acollir tres mostres permaments i també exposicions temporals. D'una banda, podem veure una col·lecció de peces ceràmiques de la família Arpí; en un segon espai, l'exposició de fotografies, objectes i documentació sobre Marilyn Monroe de la col·lecció privada de l'actual propietari de la casa i director de la Fundació, en Frederic Cabanas, i la darrera exposició permanent està formada per l'obra fotogràfica i artística dels tres germans Cabanas Alibau. Pel que fa en l'anomenat Pis del Cònsol, l'espai està reservat per acollir exposicions temporals, sent la primera la que recull fotografies d'abans i d'ara de l'edifici que ocupa aquest museu. Igualment, hi ha una sala d'audiovisuals on els visitants podran escollir quina projecció veure durant la visita, a més de ser un espai preparat per fer les funcions de sala d'actes.

Abans d'endinsar-nos en el museu, coneguem primer la història d'aquest edifici emblemàtic de la vila que va ser el taller artesà del la família de terrissaires Arpí i el seu habitatge. La quarta generació d'aquesta família es van establir a Sant Cugat a mitjan del segle XIX. Pere Arpí Savalls va fer construir aquesta casa, on hi van seguir l'ofici dues generacions més, fins a cessar definitivament la seva activitat l'any 1945. La terrisseria va produir peces de vaixella i principalment ornaments ceràmics d'arquitectura, entre els quals les balustrades que coronen les façanes d'alguns edificis de Sant Cugat. Tenien l'obrador, amb el forn i les basses per al fang i els vernissos, a la part posterior, juntament amb les estances d'ús agrícola, on hi tenien animals, estris de camp i un celler.

La façana-mostrari pre-modernista que dóna a la plaça fou obra, a inicis del segle XX, del fill i del nét del primer propietari, Francesc i Pere. En destaquen els elements escultòrics policroms de ceràmica, el fris superior multicolor així com la decoració de les obertures i de la llarga balconada. Animats pels veïns, van decidir decorar la gran façana tot reforçant la balconada disposant a sota unes exagerades mènsules amb peces que tenia arraconades al taller o amb altres peces que van fer expressament per l'ocasió; després van guarnir-la tot col·locant al damunt de cada balconada del primer pis, unes cornises jòniques rematades per unes corones de trèvols amb uns ratpenats amb les ales obertes al bell mig. En els brancals i les impostes de les balconades disposaren una barreja de peces inspirades tant en el classicisme com en diverses formes vegetals o animals com serps, màscares, fulls de palmeta o de sarment, etc.

Un extraordinari fris, dividit en tres nivells, corona ambdues façanes: el nivell més baix és una sanefa de peces de ceràmica de color daurat sobre roig i motius zoomorfs, en el nivell del mig hi ha els espiralls de terracota i una franja de rajoles de València amb un dibuix geomètric, al damunt hi ha el rètol de la "GRAN TERRISSERIA DE ARPI - FABRICA DE PRODUCTES CERAMICS DE ARPI", amb lletres de ceràmica vidriada de color lila. Finalment la coberta de teules envernissades es recolza en un ràfec amb mènsules invertides de terracota.

Tornem a parlar del museu; un cop adquirida la corresponent entrada (4,00€), es baixa a la planta -1 on es troba l'exposició dedicada a la Terrisseria Arpí, amb una mostra de treballs com balustres, mènsules o capitells, a més d'un recull de peces de ceràmica decorativa, en les quals s'hi entrellaça la combinació de les vessants funcional i artística.

En el subsòl es trobaven diverses cisternes on s'emmagatzemava l'aigua per a l'ús de la terrisseria així com pous, que junt amb el tipus d'argila que es trobava en aquesta zona, convertien l'enclavament en un lloc propici per a la producció ceràmica.

Agafem l'ascensor fins a la quarta planta, i pujar per unes escales fins al mirador on es pot veure la teulada de l'edifici així com una vista magnífica del monestir de Sant Cugat.

A més podem observar una figura de bronze, que havia estat amagada durant molt temps, de més de dos metres d’alçada titulada “L’art a Sant Cugat”. Creació del director del museu, Frederic Cabanas el 2008, és un homenatge a tots els artistes que hi han hagut a Sant Cugat i encara han d’aparèixer. També és una al·legoria a la terra, a la dona, a la ceràmica i a la història.

Tornem a la quarta planta on es troba l'exposició Cabanas-Alibau, una família que es va establir a Sant Cugat l'any 1922, i que han tingut una de les trajectòries més rellevants en l'àmbit artístic local. Les diferents sales donen a conèixer una antologia d'obres dels tres germans Cabanas Alibau: Joan, Francesc i Miquel, dividida en tres àmbits.

El primer està dedicat a l'obra fotogràfica del germà més gran, en Joan, que va ser un pioner en aquesta disciplina a Sant Cugat. Seguidament el recorregut descobreix la pintura paisatgística del Francesc, pintor i dramaturg. Finalment, el recorregut acaba amb l'obra pictòrica i literària del Miquel.

 A la tercera planta tenim l'exposició permanent del museu dedicada a Norma Jeane/Marilyn Monroe, així com l'Arxiu Frederic Cabanas, sent el primer museu dedicat a l'actriu nord-americana a Europa. Aquí trobem objectes i documents, principalment llibres, de la col·lecció privada de Frederic Cabanas. L'Arxiu presenta una biblioteca, amb quasi 2.000 volumns, que conforma el fons literari més extens del món dedicat a l'actriu.

També podrem veure des de fotografies d'una jove Norma Jeane, com el seu famós nu en un calendari del 1954, fins a objectes de culte com els guants negres de la pel·lícula Gentlemen Prefer Blondes, l'ukelele que tocava la Marilyn en el film Some Like It Hot, així com les emprentes de les mans de l'actriu extretes directament del Grauman's Chinese Theatre d'Hollywood.

En el Pis del Cònsol, dedicada a exposicions temporals, trobem amb motiu de la inauguració de la Casa-Museu, l'exposició Cal Gerrer - Abans i ara, una successió d'antigues i noves fotografies dels diferents espais de Cal Gerrer.

Baixem a l'altre pis, el primer, on es troba la Sala d'Audiovisuals, i des de la sala de vitralls poder veure el cel obert interior format per unes galeries amb capitells jònics, balustrades i un fris de peces ceràmiques piramidals ("puntes de diamant") envernissades de color bru, i a una bonica terrassa que forma part de l'actual negoci que es troba en la planta baixa de l'edifici: el restaurant La Plaça.



I amb això, acabem la visita a aquest nou museu de Sant Cugat, i desitjar-los que les coses els li vagin bé i que molta gent, tant de la mateixa ciutat com de fora, vinguin a visitar aquest magnífic espai.

Llegir més

Modernisme a Sant Cugat del Vallès

Sant Cugat del Vallès va esdevenir ciutat el 1978 i va tenir fins a mitjan segle XX una activitat fonamentada en l'agricultura, i especialment en la vinya, conreu desenvolupat de manera significativa després de la Guerra del Francès i, sobretot, en obrir-se, el 1877, la carretera de Gràcia, que va afavorir el comerç amb Barcelona i va treure Sant Cugat del seu aïllament ancestral. Apart dels beneficis en permetre transportar els productes de Sant Cugat (vi i llenya principalment), també va significar un apropament i interès creixent dels barcelonins per Sant Cugat com a lloc de passeig i estiueig. La proximitat, i l’entorn agradable de la serra de Collserola, feien de la ciutat vallesana un indret ideal on construir-hi el somni d’una casa en l’estil que ja despuntava a molts carrers de Barcelona.

El tram entre Barcelona i Sant Cugat va rebre el nom de l'Arrabassada, i es va establir en aquesta època les primeres colònies d'estiuejants, com ho demostren les magnífiques torres modernistes a la banda sud, a banda i banda de la carretera. El 1887, però, amb l'aparició de la fil·loxera, el creixement econòmic va patir un fort sotrac, degut també a l'estancament de l'activitat constructora i l'absència d'una burgesia local d'economia prou sanejada per donar un impuls modernitzador a la vila, paral·lel al que s'havia engegat en altres llocs. Els terrenys de vinyes abandonades per culpa d'aquesta plaga van ser també claus per alçar torres i xalets prop del centre de la ciutat

A Sant Cugat hi ha magnífics exemples de cases d’estil modernista. El fet que cap dels tres grans noms de l’arquitectura modernista catalana, Gaudí, Domènech i Montaner, i Puig i Cadafalch, treballés a la ciutat, i que la majoria de cases segueixin avui en mans privades i no se’n pugui visitar els interiors, fa que modernisme i Sant Cugat siguin dos conceptes que no han acabat d’anar plegats des del punt de vista de l’interès turístic. Però un passeig per l’avinguda de Gràcia i altres carrers del centre pot sorpendre gratament a la gent.

La primera i millor aportació modernista a Sant Cugat vindria de la mà de l'arquitecte i urbanista Ferran Romeu i Ribot, que el 1899 va projectar una casa per a un estiuejant barceloní, Manuel Armet, a l'Eixample Sud. La Casa Armet, després coneguda com Can Massana ja que aquesta família la va adquirir, ocupa una parcel·la que confronta amb tres carrers: la carretera, avui avinguda, de Gràcia -aleshores batejada com carrer Cánovas del Castillo-, el carrer Bergara i el carrer de Barcelona. La casa està construïda amb maó d'obra vista, però té una rica decoració a totes les façanes. Hi ressalten la ceràmica vidriada decorada en gran part amb elements gòtics. La casa, orientada al migdia, té tres pisos i s'hi accedeix a través d'un extens pati.

A la façana que dóna a l'avinguda de Gràcia s'hi poden observar els volums en forma de mòduls de línies rectes amb elements neogòtics i un fris de majòliques de colors. Destaca la balconera del primer pis i un dintell gòtic que sembla una rèplica del finestral de la masia de Can Bell. L'imaginari local diu que quan van fer el motllo per la finestra gòtica sobre l'original de Can Bell, l'hi van escapçar l'orella a un angelot, i efectivament un dels angelots de la finestra de Can Bell no té orella.

Ferran Romeu va influir-se a l'hora de dissenyar-la en l'edifici d'Els Quatre Gats, projectat només dos anys enrere per Josep Puig i Cadafalch. Igualment queda palesa la influència dels edificis més representatius de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, especialment en la complexa concepció de les façanes, el joc de volums, la diversitat formal de les obertures i el cromatisme assolit per la combinació de l'obra vista amb la ceràmica vidriada.

Del conjunt destaquen altres elements com la torratxa que s'aixeca a la part esquerra de l'edifici, coronada per teulades estintolades de color blau i per una agulla de trencadís. Un altra singularitat és el pou i el molí de vent que hi ha al jardí. Aquests es van haver de construir l'any següent d'acabar la construcció per la necessitat de proveir-se d'aigua. També s'hi va fer un dipòsit d'aigua al costat, elevat sobre pilars de totxo vist.

Front al carrer Barcelona es troben les quadres i les antigues caves, de construcció més senzilla. La tanca està formada per arcs invertits amb un remat de majòliques i aparellat de totxos singular.

Un dels arquitectes que més empremta modernista van deixar a Sant Cugat va ser el barceloní Eduard Maria Balcells i Buïgas, autor d'un bon nombre de cases dins de la vila antiga i fora. Una d'elles és la Casa Mir. Manuel Mir i Foix li va encarregar, el 1908, el projecte d'una casa aïllada en una parcel·la de l'Eixample Sud, alineada a l'avinguda de Gràcia i propietat de la família Barnils des dels anys 60. L'arquitecte li donà un aire de castell, accentuat per la torre prismàtica emmerletada al centre de la qual emergeix una torrella cilíndrica amb coberta cònica revestida de trencadís de tons suaus. La imatge que ofereixen avui les façanes no correspon totalment a l'obra original, sinó a una reforma portada a terme pel mateix Balcells pocs anys després de construir-se.

L'edifici de dues plantes està decorat amb parets arrebossades imitant carreus amb la superposició d'un ampli repertori de formes naturalistes, de flors i garlandes i motius vegetals moldejades en morter i combinades amb un fons d'imitació de mamposteria rústica, no visibles actualment a causa de l'heura que recobreix gran part de la casa. La façana està dominada per un balcó-baldaquí amb unes esbeltes columnes trebolades amb capitells d'inspiració coríntia de quatre roses mig obertes. Al carrer Sant Josep hi dóna la masoveria i la torre del molí de vent.

També a l'avinguda de Gràcia, Balcells projectà la reforma d'una casa, la Casa Mònaco o Monés, per encàrrec de Josep P. Monès, afegint el balcó porxada, modificà les obertures i decorà el parament amb un fals carreuat i decoració floral sobre les finestres, transformant l'edifici en una obra modernista. La casa va passar per diferents propietaris, que la van reformar i ampliar. A la dècada del 1950 el propietari, Sr. Gil va ampliar-lo seguint la línia de Balcells i afegint als jardins elements d'estil noucentista com la pèrgola de columnes salomòniques fetes amb terracota, la llotja i la pèrgola del lleó. L'obertura d'un bar amb piscina a la dècada de 1960, el Mònaco, és l'origen del nom popular de la casa. Actualment, acull diversos serveis municipals.

Destaca l'esmentada pèrgola de columnes salomòniques de terracota en forma helicoïdal, amb motius geomètrics noucentistes, barroquitzants i naturalistes amb capitell i base d'ordre corinti, arrenglades per parelles sobre una mateixa pilastra. El model de les columnes fou extret del retaule barroc de l'accés a l'Església de Santa Maria de Taüll.

La lòggia de la piscina està formada per finíssimes columnes d'ordre dòric sobre les quals es recolzen les voltes per aresta. Finalment, hi ha la pèrgola del lleó, formada per columnes jònico-corínties que emmarquen un nínxol i una font amb el relleu d'un cap de lleó sobre majòlica blanca.

Altres elements d'interès és la tanca de l'avinguda de Gràcia, feta amb pilastrons d'obra de fàbrica de maons vistos, amb motllures formant marcs rectangulars, i paredat rematat amb un ampit de maons. Els pilastrons tenen un remat noucentista en forma de cornisa i una base per a recolzar uns gerros de morter moldejat. La serralleria de ferro és de disseny noucentista, i destaca l'elaborat cancell.

Dins del mateix eixample encara trobem dues obres més de Balcells que mostren la seva capacitat d'adaptació als estils i als capricis dels propietaris. Per molt que el modernisme pur i dur marqués la pauta, ja hi havia en aquells mateixos anys qui intentava distingir-se del seu veí. Justo Sánchez Juárez va encarregar l’any 1919 un habitatge d’estil neoàrab, a la cantonada dels carrers Sant Francesc Xavier i Elisenda Ribatallada, després d'una primera temptativa d'edificar una casa semblant en un solar proper. El resultat va ser la Casa Generalife, de llises parets blanques, on no manquen les finestres geminades i coronelles d'arcs ultrapassats, les tribunes mirador inspirades en l'Alhambra o l'autèntic Generalife de Granada, les arcuacions lobulades ni la torre minaret emmerlatada i cupulada.

La tanca amb merlets, que imiten els del Monestir, i un jardí magnífic arrodoneixen la composició del conjunt.

La segona d'aquestes obres es va portar a terme a prop, a la confluència del carrer Bergara amb l'avinguda de Gràcia i el carrer de Barcelona, tocant a la Casa Armet. És el conjunt conegut com les cases d'Àngela Salles. Maria Angeles Sallés encomanà a Balcells, el 1916, dues cases bessones, separades pel jardí i la reixa alineada al carrer Bergara, les façanes de les quals segueixen un procés d'esquematització tendent a la línia recta propera a l'estètica Déco i a la contenció ornamental.

L'edifici, però, més espectacular i monumental de Balcells s'alça al vessant nord de la serra Collserola, al començament de la carretera de l'Arrabassada, en un ampli terreny poblat de boscos, una part dels quals Balcells va domesticar en un jardí esquitxat de mobiliari d'acord amb l'estil de la casa. És la Casa Lluch, un encàrrec de Gabriel Lluch com a casa d'estiueig de la seva família, que anys després el va vendre a Robert Chaveaux Davin de Vasconcel, un escultor francès amic i deixeble d'Auguste Rodin, fet que ha provocat que també sigui coneguda com a Casa Vasconcel. L'artista va fer ampliar la casa a càrrec del mateix Balcells, i que es van fer amb motiu de la instal·lació en la casa de la fàbrica de cosmètics Vasconcel, que dirigia el mateix escultor al costat de les seves nebodes Emelina i Solange Chauveau.

Va ser una de les primeres obres de Balcells, bastida el 1906, un any després de debutar en la casa Calado -amb decoració arabesca i desapareguda avui en dia-, tot just en acabar la carrera. L'edifici, que amb merlets i finestres de caràcter gòtic sembla inspirat per un castell, segueix les tendències historicistes catalanes però exhibeix clares influències europees, especialment del secessionisme vienès. La façana combina falsos carreus de morter vermell, amb estucs blancs i ceràmica blava. Hi destaquen diferents treballs de ferro forjat. La construcció també consta d’una masoveria a part, que tot i ser un edifici independent, segueix la mateixa línia de construcció, de la mateixa manera que la torre del molí de vent.

En aquesta zona de Collserola, l'arquitecte Andreu Audet Puig, el constructor de teatres i sales d'espectacles aixecaria, per encàrrec de Josep Sabadell Giol, l'efímer Casino de l'Arrabassada, al costat del Gran Hotel Restaurante del mateix nom, bastit el 1899. El casino s'ignaugura el 1911, però va ser tancat definitivament per ordre governamental un any després, a causa dels suïcidis provocats per la pèrdua de grans fortunes. Del conjunt només en queden ruïnes: alguns elements de l'escalinata del jardí, amb delicats relleus escultòrics figuratius i florals, i algun pany de mur, que apareixen fantasmagòricament enmig de la vegetació.

Tornem cap al centre de la ciutat, i en la plaça d'en Coll, es troba un altra de les obres més reconegudes d'en Eduard Maria Balcells. Es tracta del Xalet Negre, que deu el seu nom a qui va la seva propietària, Josepa Negre, que va encarregar la seva construcció l'any 1917. Balcells va idear un xalet a quatre vents en el qual comença a abandonar els postulats modernistes cap a un eclecticisme amb voluntat de conjugar elements locals i clàssics. D'aquesta casa en destaquen especialment les finestres d'arc de punt rodó, l'ornamentació de ceràmica als ampits i les jardineres.

Una recent rehabilitació per part de l'Ajuntament, ha convertit l'antiga finca en un equipament municipal dedicat principalment a la gent gran.

Al costat mateix, hi ha un altre xalet, de formes molt semblants, que va encarregar la mateixa Josepa Negre, i en aquest cas el projecte fou signat per l'arquitecte municipal Enric Mora i Gosch. Destaca el torreó amb la galeria de tres finestres d'arc de punt rodó, les guirnaldes modernistes esgrafiades que decoren les obertures. A les dues cases cal destacar la tanca, tant per l'obra com per la feina de la serralleria.

Molts dels elements de les obres arquitectòniques d’aquells anys van sortir de la Terrisseria Arpí, propietat d’una família activa a Sant Cugat des de mitjans del XIX fins la guerra civil. Apropant-se a la plaça d'Octavià, es pot veure la seva façana, de principis del XX, on s'observen elements escultòrics policroms de ceràmica, el fris superior multicolor i la decoració de les obertures i de la balconada.

Fruit de la demanda dels estiuejants barcelonins, es va construir el Mercat Municipal, que es troba ben a prop en la plaça Pere San, l'única construcció municipal d'estil modernista i el primer mercat de la ciutat. Construït per Ferran Cels, l'any 1911, la seva façana és de maó vist amb ceràmica de motius en blau sobre blanc. Hi són remarcables les obertures, arcades, pilastres d'entrades, finestres i arcs parabòlics falsos. El 1927 s'amplià amb una segona nau dissenyada per l'arquitecte Enric Mora. I posteriorment, s'afegiren els porxos de les peixateries i una marquesina a l'entrada, damunt la qual sobresurten un rellotge amb ornamentació de ferro forjat i ceràmica, un panell piramidal amb un campanar, un parallamps i una sageta amb l'escut de Catalunya.

No podem acabar aquesta ruta modernista sense anar fins al carrer de Sant Medir, on es troben davant per davant el Celler Cooperatiu i les cases d'Enric Pi.

Cèsar Martinell, conegut pels seus cellers a les comarques tarragonines, va deixar per a la ciutat el Celler Cooperatiu que li va encarregar el Sindicat Vitivinícola i Caixa Rural de Sant Medir, una associació que agrupava molts dels pagesos locals per a l’elaboració, conservació i comercialització del vi. Malauradament, la manca de finançament va deixar el projecte inacabat, i només es va construir una part del projecte inicial. L'any 1988 va ser el darrer que va entrar raïm al celler, i poc després la cooperativa es dissolia, motivant anys després l'enderroc de la sala de tines i traspassant la sala d'elaboració a la ciutat. No obstant, es poden veure la bellesa de les línies amb els arcs parabòlics, els pilars, suports i nervis.

Al costat del celler, les cases adossades d'Enric Pi que destaquen sobretot per la seva ornamentació. Obra de l'arquitecte Juli Batllevell, van ser construïdes l'any 1907 amb un disseny modernista observable a la balustrada de coronament, els brancals, els dentells i els arrambadors, tots ells de decoració feta a base d'elements florals que envolten les obertures i que, al pis de dalt, envolten les espirals de la cambra d'aire. També cal mencionar el treball de serralleria aplicat als balcons i les baranes, amb un disseny amb ferro helocoïdal i els botons florals de l'artesania local. A sobre les portes, a més, hi ha un relleu amb les inicials del propietari.



Més informació i bibliografia en: Revista B30 N.23 /// 5.02.2010. Article 'Una ruta per sant Cugat. La petja de la burgesia que s'avenia amb els artistes' per Teresa Vallbona | L'art del segle XX a Sant Cugat 1900-2000 per Josep Canals i Gual | Diari de Sant Cugat núm. 1039 /// 20.02.2015. Llegat modernista | Catàleg patrimonial de Sant Cugat

Llegir més

El Celler Cooperatiu de Sant Cugat del Vallès

El 24 d'octubre del 2013, amb la visita d'Ana Pastor, ministra de Fomento, a Sant Cugat del Vallès, es donaven per finalitzades les obres de remodelació del seu Celler Cooperatiu, que s'han allargat més de 10 anys, molts d'ells aturades, per diversos problemes administratius. D'aquesta manera, el municipi vallesà recupera una de les seves joies arquitectòniques més preuades: una obra del 1921 de l'arquitecte Cèsar Martinell, corresponent al modernisme tardà, i que a principis del segle passat va servir a la comunitat vitivinícola de la zona per a fer vi embotellat i engarrafat.

I gairebé dos mesos després, el 13 de desembre, s'obrí al públic -passant a formar part del Museu de Sant Cugat, juntament amb la Casa Aymat i el Monestir- l'exposició permanent del Celler, on s'explica els trets essencials de l'edifici i recorda la importància de la indústria del vi en la ciutat a principis del segle XX.

Foto: Artur Ribera

Ubicada en l'antiga sala d'elaboració del vi, l'exposició permanent està estructurada en tres eixos temàtics:

1) En una introducció s'explica el context històric en el qual es va fundar la cooperativa Sindicat Vitivinícola i Caixa Rural de Sant Medir i es va construir el celler. Els temes centrals d'aquest part són la crisi al voltant del cultiu del raïm i l'elaboració del vi a finals del segle XIX, el cooperativisme i la innovació industrial i arquitectònica, entre altres.

La cooperativa va ser fundada el 1921 i estava formada per 51 homes, sobretot petits propietaris i parcers o arrendataris més alguns hisendats. Aquesta entitat va ser creada amb l'objectiu de dur a terme conjuntament l'adquisició del material de viticultura, l'elaboració i venda del vi i dels derivats de la vinificació, i la construcció d'un celler cooperatiu. El primer president fou Joaquim Prou Margenat, propietari de can Volpelleres, i els inicis no van ser fàcils i repetides desavinences amb alguns dels hisendats vam comportar la seva retirada del projecte i de la seva aportació econòmica, i només van poder construir aleshores una petita part del celler encarregat a Cèsar Martinell, la sala d'elaboració, i s'acordà construir les tines al ritme de les necessitats.

El celler des de la Rambla del Celler, anys 1930 (Foto arxiu TOT Sant Cugat)

El 1922, amb el celler en marxa, ja es vinificava col·lectivament, i la cooperativa es consolidà amb nous socis que accentuen el seu perfil de pagesia de base i una participació més democràtica a través del vot per persona. Amb la Guerra Civil i el franquisme, es va portar a perdre part d'autonomia, confiscacions, repressió i control, però el vi es continuà elaborant. El 1946, l'entitat, sota el nom de Cooperativa Vitícola de Sant Cugat del Vallès, comença a reviure i a finals dels anys 40 la collita fou tant important que, com que no va poder encabir en totes les seves tines, s'hagué de vendre most sense fermentar, tal com explica Tomàs Grau Garriga al llibre La vinya i el blat a Sant Cugat (1996), el qual narra amb profusió de detalls l'activitat que hi havia:

Els dies més intensos de la verema era normal trobar una llarga cua de carros que anaven a buidar el raïm. Hi havia moments, tant al migdia com al vespre, en què al carrer de Balmes, que era per on entraven, s'hi formava una cua fins al carrer de Santiago Rusiñol, per la part de dalt, i fins a l'actual rambla del Celler, per la part de baix. Un carro de cada cua entrava a descarregar al pati de les andanes de descàrrega. Se seguia aquesta ordre de manera estricta, ja que els retards dels viatges dels carros feien anar malament les colles de veremadors a les vinyes, i aquest fet havia provocat més d'una discussió en la qual s'intercanviaven paraules molt gruixudes. Aquests embussos es van produit, sobretot, a finals dels anys cinquanta i primers dels seixanta, motivats per les noves plantacions que es van fer en acabar la guerra. Aleshores les vinyes es trobaven en ple rendiment i la producció era òptima.

Foto: Arxiu TOT Sant cugat

Durant la dècada del 1950, amb les obres de construcció del celler acabades i millores a la sala d'elaboració, la producció de vi arriba a la seva màxima quota amb 1.297.500 litres l'any 1960. Una nova crísi vinícola i, sobretot la reconversió del sòl agrícola en residencial en un Sant Cugat que estava esdevenint ciutat, van reduir els ceps i el vi fins que el 1988 se n'elaborà el darrer. Poc després la cooperativa es dissolia, i el celler es diluïa al nou entramat urbà.


2) La segona part tracta sobre l'elaboració del vi i mostra el procés de vinificació seguit en la bodega, des de la verema fins a l'obtenció del vi preparat per a comercialitzar. Així, a partir de 1952, la data de veremar es decidia en l'assamblea d'inicis de setembre segons la maduració dels raïms, i es comprovava sobre el terreny la seva qualitat. Els primers vins del celler reposaven uns sis mesos, però després s'optà per un vi més jove, que sortia a la venda a partir de desembre de l'any de la verema.

Temps de veremar el 1910. Foto Arxiu Tomàs Grau

També es pot veure la maquinària i la infraestructura conservada, com les premses, vagonetes, bàscules... així com el sistema de transmisió d'energia a través d'embarrats i politges.




3) La última part, titulada Un edifici calculat, ofereix l'evolució i l'adaptació de la bodega a nivell arquitectònic. Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí, dissenyà un edifici totalment inserit en la seva arquitectura agrària i que recull l'experiència adquirida als seus cellers previs. Construït el 1921, és un dels darrers dels 24 que construí a l'intens període entre 1918 i 1922. L'edifici consisteix en un conjunt d'arcs parabòlics, construïts amb maó vermell vist, que sustenten una coberta amb voltes catalanes tensades per tirants de ferro. Acollia els molls de descàrrega del raïm i la sala de tractament inicial del raïm i del most.

Havia de ser un celler de gran extensió i de capacitat mitjana. El projecte preveia la construcció de quatre naus paral·leles d'obra homogènia, arcs equilibrats fets amb totxo de plantilla i voltes de maó de pla. A cada nau s'hi situaven dues fileres de dipòsits amb un pas central. A la part posterior, aprofitant un lleuger pendent del terreny hi anava la nau d'elaboració, transversalment, unint les quatre anteriors, també realitzada amb arcs equilibrats i voltes de maó de pla a diferent alçada. Aprofitant la llargada de la nau d'elaboració, es preveia duplicar la zona de recepció de raïm, amb dues parelles de tremuges, dues bàscules i els seus corresponents dipòsits. Aquest fet és inusual als cellers de Martinell, i només es dóna als dos últims que projectà, el de Sant Cugat i el de Rubí.

El projecte original

Els problemes econòmics van dificultar l'execució del projecte, i l'extensió es va reduir a dues terceres parts del previst. Només se'n va arribar a construir poc més de la meitat de la sala d'elaboració, la marquesina de recepció i la base d'un dels dipòsits d'aigua. També es construïren algunes de les tines, que van quedar-se sense cobrir.

Què es va fer?

Si s'hagués acabat totalment, aquest celler, hauria estat un dels més grans construïts per Martinell. L'edifici acabat hauria tingut un aspecte exterior semblant al del celler de Gandesa, cobert amb voltes de maó de pla a diferent alçada i il·luminat a partir dels espais que queden vuits entre les voltes. La seva distribució interior és però, més pròxima a la del Pinell de Brai.

Què en queda?

 

La fi de l'activitat agrícola de l'antiga cooperativa motivà l'enderroc de la sala de tines i el traspàs de la sala d'elaboració a la ciutat, l'any 1992.

Llegir més