El castell de Montesquiu

El Parc del Castell de Montesquiu és un dels espais protegits que forma part de la Xarxa de Parcs Naturals que gestiona la Diputació de Barcelona; de fet, és el més petit d'ells. Apart del seu entorn natural, un dels seus grans atractius és el castell que dóna nom al parc, envoltat d'uns amplis jardins. Documentat des de 1285, és un gran casal fortificat amb orígens en el segle IX que amb el pas del temps ha estat sotmès a diferents modificacions, fins a arribar a l'estat actual.

L'àmbit del parc ocupa part dels termes de quatre municipis -Montesquiu, Santa Maria de Besora, Sant Quirze de Besora i Sora- que, juntament amb Vidrà, constitueixen la comarca natural del Bisaura.

Història del castell
Alguns historiadors expliquen que ja al segle IX existia una torrassa solitària que hauria fet construir el comte Guifré el Pelós, pare de l'abadessa Emma, personatge documentat a l'arxiu del castell. Emma va ser la primera abadessa del monestir de Sant Joan de Ripoll, avui anomenat de les Abadesses, fundat pel seu pare. Aquesta talaia servia per vigilar el pas del riu Ter durant la definitiva repoblació de la plana de Vic, que va tenir lloc en aquella època. És probable que la talaia se substituís, més tard, per una altra construcció més consistent.

Durant l'època medieval, el castell va ser utilitzat pels senyors del feu de Besora i va estar sempre vinculat al castell de Besora -del qual avui en queden només runes-, veritable centre de poder de la zona durant la baixa edat mitjana. A mitjan segle XIV, Arnau Guillem de Besora va ser el primer personatge de la seva nissava que va habitar al castell, desplaçant la residència habitual de Besora a Montesquiu. Segurament, l'antic casalot que fins aleshores havia estat una estructura militar dedicada a la vigilància, va esdevenir un lloc de residència habitual.

Durant el segle XVII, Lluís Descatllar, tot i que residia habitualment a Barcelona, va ampliar i ennoblir el casal, coincidint amb les noves cultures urbanes de l'època moderna. A ell es deu la construcció de la capella actual, sota l'advocació de Santa Bàrbara, i l'ampliació del sector nord-est del castell, a més d'altres actuacions que van significar un important canvi en la imatge global de l'edifici.

A principi del segle XX, Emili Juncadella, figura representativa de l'alta burgesia del moment, va donar a l'antic casal l'aparença actual i el completa amb jardins. Va fer realitzar diverses modificacions que van afectar especialment l'interior del castell. Una de les més destacables va ser  l'aïllament físic de l'espai reservat al servei i el reservat als nobles, creant dos espais clarament diferenciats. La galeria porxada de la façana nord també és d'aquest període.

La família Juncadella va ser la darrera propietària privada del castell fins que el 1976, després de la mort, el 1972, de Mercedes Juncadella, germana d'Emili, passà a ser propietat de la Diputació de Barcelona d'acord amb el testament d'Emili Juncadella, el qual va ser assassinat durant la Guerra Civil.

Pou fals que ennobleix els jardins del castell

Visitant el castell

La visita és guiada, aproximadament d'una hora, comença amb un audiovisual d'uns quinze minuts, en la sala del celler, per seguir després per les diverses sales del castell.

Celler | Coneguda popularment com la presó, aquesta estança coincideix probablement amb l'estructura fundacional del castell, com ho palesen les espitlleres de la seva façana exterior i el gruix extraordinari dels seus murs.

Capella de Santa Bàrbara | Petita capella feta construir per Lluís Descatllar i consagrada el diumenge 13 d'abril de 1642. L'advocació a Santa Bàrbara era habitual dels castells catalans. Del seu conjunt destaca l'esplèndid arrambador de ceràmica del segle XVII amb escenes de la vida de la santa.

Escala | L'actual escala noble del castell va ser introduïda per Emili Juncadella durant les obres dutes a terme entre els anys 1917 i 1920 i no correspon, per tant, a l'estructura original de l'edifici. Probablement, aquest element arquitectònic prové de l'enderroc d'algun antic casal gòtic de Barcelona provocat per l'obertura de la Via Laietana.

Sala | La Sala, en alguns documents anomenada Salassa, és l'estança més destacada de les activitats familiars i representatives del castell. L'ordenació actual de la Sala, fins i tot l'esplèndid fumeral de la llar de foc, és resultat de les obres d'arranjament de 1917-1920.

Cambra del Ter | Aquest espai arranjat actualment com la cambra de la senyora Mercedes Juncadella -la figura de la qual apareix reproduïda en dos olis, en dos moments de la seva vida-, era l'antiga cambra del Ter. Des del seu finestral es podia veure el riu, visió que avui amaguen els grans arbres del sector de ponent del jardí.

Menjador | Aquesta sala menjador a prop de la Sala, com indica un document de 1383, ha conservat la seva condició durant més de set segles. El seu aspecte actual, així com també l'esplèndida llinda neogòtica de la llar de foc, és resultat de les reformes empreses per Emili Juncadella.

Cambra | Aquesta estança, denominada genèricament com a cambra durant el segle XVIII, reprodueix l'estructura tradicional de cambra i alcova característica de les residències catalanes benestants durant segles.

Estances del sector nord | Les dues sales corresponien a la cuina i als seus espais subordinats (cambra de la cuina, rebost i pastador), anteriors a les grans reformes d'Emili Juncadella. La singular obertura de la Sala Blava -anomenada així pel color de les cadires mallorquines que ara la moblen- és testimoni de l'ús primigeni d'aquests espais.

Terrassa nord - terrat | L'única modificació introduïda per Emili Juncadella a la configuració volumètrica del castell va ser l'addició d'aquesta terrassa a la façana nord, des d'on el visitat pot gaudir d'una àmplia vista del par comarcal, tancada al fons pels cims dels Pirineus Orientals.

Dades pràctiques: Web del Parc del Castell de Montesquiu | Es pot visitar tots els caps de setmana de l'any i durant l'estiu està obert cada dia | Preu entrada: 3,50€ (24/07/2016)

Bibliografia i més informació en: El Bisaura. Rutes a peu i en BTT (Montserrat Vilalta i Prat | Col·lecció Azimut - 55) | Tríptic Parc del Castell de Montesquiu. Benvinguts al parc! (Diputació de Barcelona) | Tríptic Parc del Castell de Montesquiu. Castell de Montesquiu (Diputació de Barcelona) | Rètols de les diverses sales del castell

Llegir més

Vidrà. El Salt del Molí

Si esteu per Vidrà una de les excursions més maques i fàcils de fer, a més de curta, és la que ens permet acostar a la cascada del Salt del Molí, un salt de 20 metres d'alçada del riu Ges que va ser aprofitar, com les antigues ruïnes ho demostren, per fer funcionar un molí; d'aquí en deriva el seu nom. És un indret de gran bellesa, tant a l'hivern, quan es pot veure la cascada glaçada, com a la primavera, quan amb el desglaç, l'aigua baixa més abundant. Nosaltres, que vam estar a finals de juliol no vam veure el salt amb tot el seu esplendor però va valdre la pena igualment.

El camí passa per corriols, resseguint el curs del riu Ges. La ruta és senzilla i apta per a tothom, i en poc recorregut es salva un gran desnivell. Si vas amb nens petits -en el nostre cas, amb nenes de dos anys- has d'estar preparat per portar-les a coll o amb motxilla, i evidentment anar amb una mica més de compte.

Des de Vidrà, passada la masia del Cavaller i davant del camp de futbol, és on comença la ruta. El camí, degudament senyalitzat ens durà a la depuradora, i just passada aquesta s'agafa un corriol que surt a l'esquerra, deixant la pista de baixada que va a Sant Pere de Torelló.

Després d'un tram més planer, el corriol comença a baixar més pronunciadament. Passem a prop d'una torre d'alta tensió i seguim baixant per la dreta. Quan aquest corriol es torna més dret i de pedra, a l'esquerra ens desviem per seguir baixant més suaument.

El corriol canvia de direcció a la dreta i arribem al pont romànic de Salgueda. Realment no és romànic, i gravat a l'entrada de llevant, a la barana de pedra, s'hi pot llegir la data de 1846. El pont duu el nom de la masia de Salgueda, situada a llevant del riu (1).

Travessem el pont i, a partir d'ara, seguim les marques grogues i blanques del camí vora Ges. Després d’una pujada del camí i quan comença a baixar, trobem una bifurcació. Continuem baixant pel camí de la dreta tot seguint les marques.

Seguim pel camí principal de l’esquerra, el que baixa per la dreta ens porta a la part superior del salt. Després d’una ziga-zaga de baixada, trobem les restes del Molí vell de Salgueda i arribem al riu.

Seguint a la dreta, riu amunt, en pocs metres arribem al salt.

Després de passar una bona estona en el salt retornem pel camí que hem baixat fins a arribar un altre cop al pont de Salgueda. Passat el pont, en lloc de seguir recte pel camí que hem baixat, ens desviem a la dreta i seguim paral·lels al curs del riu, seguint les marques grogues i blanques.

Baixem arran de riu i el travessem, per unes pedres anant en compte, deixant a la dreta les runes del molí nou de Salgueda.

Continuem pel camí ben fresat. Deixem a la dreta diversos corriols que baixen a la riera i arribem a uns prats. Som als plans del Molí nou. Seguint les marques, voregem els prats per la dreta en lleugera pujada, fins arribar a la pista pavimentada que va de Vidrà a Sant Bartomeu de Covildasses. Seguim la pista cap a l’esquerra. La ruta ens faria seguir per altres pistes, però al anar amb criatures, fa que seguim íntegrament la pista principal fins arribar a la part final de Vidrà. A l’esquerra, hi ha el càmping i a la dreta, de baixada, veiem la carretera de Ciuret. Tirem recte i s'arriba a l'inici de la ruta.

Bibliografia i més informació en: Wikiloc - Ruta Salt del Molí des de Vidrà | (1) Pont de Salgueda | Patrimoni existencial

Llegir més

Un cap de setmana a Vidrà

El cap de setmana, del 22 al 24 de juliol, després de molt temps parlant-ne ens vam reunir gairebé tota la colla d'amics per passar un cap de setmana a una casa rural. El lloc triat va ser La Rania, a Vidrà, en el pre-pirineu gironí, que ofereix sobretot natura per recórrer i repòs enmig d'un paisatge acollidor.

La Rania és una casa que va fer construir Pere Freixas, creador de l'empresa lletera Rania. Aquest empresari volia disposar d'un lloc de trobada familiar i encarregà a l'arquitecte Josep Maria Bosch i el decorador Jordi Vilanova una casa gran amb espais compartits com el menjador la cuina, la terrassa-jardí i zones de descans dividides en sectors de manera que cada nucli familiar disposés d'una habitació de matrimoni, unes habitacions pels fills i un lavabo. Però, en Pere Freixas va morir abans que el 1972 la casa fos inaugurada. La seva família va gaudir de la casa els anys següents i els fills es van anar fent grans, fins que es va decidir obrir un allotjament de turisme rural, iniciant-se l'activitat la primera quinzena d'octubre del 2015.

El lloc és ideal per a passar un grup nombrós de gent, d'uns 16-18, amb nens petits. Nosaltres no érem tants, però vam poder gaudir dels seus 350m2 de superfície útil, i un terreny de més de 13.000m2. Disposa de tres sales d'estar, llar de foc, d'una cuina ben equipada, terrasses i jardins. A més de les dues zones d'habitacions, hi ha unes golfes, amb llits, ideals per als més petits.

La casa està rodejada d’un ampli espai enjardinat que li atorga la característica d’independència i tranquil·litat, però a la vegada no és lluny del nucli del poble de Vidrà, al qual es pot accedir caminant uns 200 metres. Més a prop encara de la casa, trobem el nucli de la Creu de l’Arç, on s’emplaça la fonda i la botiga de queviures del poble. Com a hostes de la casa, es pot gaudir de la piscina del càmping, accedint-hi de forma totalment lliure.

Vidrà, que no arriba ni als 200 habitants, és un municipi format per el nucli de Vidrà, la Creu de l'Arç i el veïnat de Ciuret, i diferents cases de pagès. Al nord de la comarca d'Osona, a la qual pertany des de 1989, encara que, de fet, forma part de la demarcació de Girona. Voltada per les muntanyes del pre-Pirineu, al nord - amb la Serra de Milany i Santa Magdalena- i per la Serralada Transversal al sud-est, amb els Cims de Puigsacalm, Puig Curull, Puig Tosell, Puig dels Llops i Puig de les Àguiles.

Té un terreny molt accidentat amb cims que superen els 1.300 metres com els de Milany, Puig de l'Olbiol, Puig Cubell i Puig de Miralles. Des d'alguns dels seus cims es poden contemplar la Badia de Roses, la Plana de Vic-Montseny, el Pedraforca o les Serralades del Cadí i del Canigó. Quant al paisatge, el bosc predominant és la fageda en els indrets més elevats i humits mentre que en terres més baixes predomina el roure martinenc, amb la presència de bosc mixt de roures i fagedes, alternant amb les terres de conreu o de pastures que ocupen les terres més fèrtils.

També formen part del ric patrimoni natural i cultural de Vidrà les diverses ermites del terme -com el santuari de Bellmunt, Santa Margarida de Cabagés, Sant Bartomeu de Covildases, Santa Magdalena de Cambrils-, els arbres monumentals, les fonts, salts d'aigua i basses, així com masies. Tot això es visitable a través d'una xarxa de carreteres rurals i camins, molt adients per a fer excursions a peu o amb bicicleta de muntanya.

El nucli antic de Vidrà està format per un grup de cases repartides en un parell de carrerons i una placeta, en l'antiga sagrera o terreny que gaudia d’immunitat eclesiàstica de l’església parroquial de Sant Hilari. Aquesta sagrera era murada, amb portes per a l’accés, al principi del segle XIV, però les cases es renovaren als segles XVII i XVIII.

L’església de Sant Hilari, a la part alta, fou renovada entorn del 1780, segons plans fets anteriorment pels germans Josep i Jacint Moretó. Procedent d’aquesta església es conserva al Museu Episcopal de Vic un frontal romànic centrat per la Mare de Déu sedent amb Jesús a la falda que és envoltada de dos àngels i que a cada costat té dos compartiments sobreposats amb un grup de dos apòstols cadascun, llevat de l’esquerre superior, que representa sant Hilari celebrant missa, ajudat per un diaca. D'una sola nau i amb capelles laterals, de l’antic edifici romànic resta només el mur de migdia, que es deixà per aprofitar-lo en la nova construcció de caràcter neoclassicista.

La major part de les masies de Vidrà tenen al costat grans cabanes per a emmagatzemar-hi l’herba dels prats i acollir els ramats, i és característic un gran arc de pedra a la façana. Entre el nucli antic i la Creu de l'Arç es troba la notable masia del Cavaller de Vidrà, casa pairal dels Vila-Abadal, documentada des del segle XIII.

L’edifici és barroc, de la fi del segle XVIII, amb una galeria i afegits posteriors i una capelleta dedicada a la Mare de Déu de la Mercè. En va dirigir la construcció, un mestre d'obres francès.

El nostre cap de setmana, vam pujar tots a mitja tarda del divendres, va consistir en fer una sortida pel matí de dissabte al Salt del Molí, una ruta circular de no més de 5km, de dificultat baixa en principi, però que al anar amb nens -els més petits, de 2 anys- fa que hagis d'anar amb molt de compte per diversos trams per no caure i que els hagis de portar en braços, si no tens una motxilla adequada, en bona part del camí. La tarda va ser ben relaxada, arribant-nos al poble per a comprar diversos queviures i embotits.

El diumenge, ens vam dividir en dos: la majoria aprofitaren per anar a la piscina del càmping i els altres, vam visitar el Castell de Montesquiu, a uns 30 minuts en cotxe de Vidrà. Després de dinar, vam deixar la casa i vam fer camí avall, per anar cadascú a casa seva.

Bibliografia i més informació en: Web Oficial de l'Ajuntament de Vidrà | La Rània - Una casa singular per a grups

Llegir més

Nucli històric de Rupit

Rupit és un trosset de món, enfonsat al cor de les fagedes de Collsacabra, un poble d’aquells que potser d’aquí vint anys ja haurà perdut la fesomia, però ara encara aguanta amb les teulades que ballen, amb els balcons de fusta primparada, amb els carrerons de pujades i de baixades, i amb unes casetes adormides, alguna amb finestres gòtiques i la majoria del disset, de l’època dels sants barrocs, de les Mares de Déu carregades de llàgrimes, de les cançons d’amor, dels bandolers, de l’Hereu Riera, d’En Serrallonga, i de Perot el lladre. El disset català és tota la Catalunya heroica i sentimental, és la flor del nostre cançoner i la túnica platejada de les nostres llegendes. I el poble de Rupit és això,un trosset viu, humilíssim i amagat del segle disset català.

Amb aquestes paraules, així defineix el municipi de Rupit, el gran Josep Maria de Sagarra, poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor català.  En el cor del Collsacabra -un extens altiplà alçat sobre cingles de centenars de metres d'alçada i amb boscos de faig, roure, alzina, bedolls, avets, etc.- s'erigeix Rupit a 845 metres d'altitud, un poblet construit sota el penyal on s'aixecava el Castell de Rupit d'origen mil·lenari, i que ha conservat el seu passat medieval, de tal forma que passejar pels seus carrers és endinsar-se fins a la Catalunya dels segles XVI-XVII amb els seus carrers empedrats i cases rústiques. És per això que hi ha reproduccions idèntiques de carrers i cases de Rupit al centre turístic del Poble Espanyol de Barcelona. Amb Pruit, una extensa àrea agrícola amb típiques masies rurals disseminades de segles d’existència, formen el municipi de Rupit i Pruit, des de l'any 1977.

El castell de Rupit, que domina tota la vila, va substituir al castell de Fàbregues (documentat el 963). Apareix per primera vegada documentat el 1040 en el testament del bisbe-vescomte Eribau de la casa d'Osona-Cardona. La casa principal dels Cardona va conservar el castell fins l'any 1276 que passà a Bernat Amat, fill segon de Ramon Folc V, i d'ells als comtes de Pallars. L'any 1369 es va vendre a Gilabert de Cruïlles, família a la que va pertànyer fins a la seva destrucció, que no se sap quan va ser. Al voltant del castell i al seu recer es van anar construïnt les primeres cases (actualment és impossible l'accés al castell per les cases que envolta el penyal). Pel que sembla, la roca -que en llatí és 'rupes'- on s'assenta el castell, és l'origen del nom del poble.

Un dels grans atractius del poble és el seu pont penjat, que va ser construït l'any 1945 de la mà dels ferrers, Francesc i Pere Rovira, el paleta Santi Villa i Joaquim Marsal de la fonda amb l'objectiu de salvar la riera que tot formant un congost encercla Rupit, i que passa molt profunda i crear un pas directe a la població.

La riera de Rupit desemboca al pantà de Susqueda i hi ha una abundància de fonts i molins. El pont va ser reconstruït el 1994 i conserva la mateixa estructura original.

Els molins de la riera són presents des del segle X. Un d'aquests va ser el molí fariner d'en Marandes del segle XVII i que va estar actiu fins el 1962, i va passar de fer farina a moldre pel bestiar. Altres molins no tingueren tanta continuïtat, i alguns acabaren destrossats per les riades de 1940. Eren molins per moldre blat, blat de moro, farinetes..

Al nucli antic hi ha vells casals de pedra dels segles XVI al XVIII, molts dels quals amb data i el nom dels fundadors, amb bonics portals i entrades, finestres treballades, balconades de fusta i escuts. Durant aquesta època Rupit era, segurament, la població més important de la zona amb un gran nombre d'artesans i comerciants i mostra d'això ho tenim a les nombrosses llindes de les cases que hi ha que a més testimonien molts dels oficis que s'hi desenvolupaven. Algunes d'aquestes cases són la Ferreria o Ca l'Apotecari.

L'origen de la Ferreria (C/ Barbacana, 8) data del 1711 quan un fadristern (fills que no eren hereus) de la masia Rovira de Pruit s'establí de ferrer aquí, activitat artesana que va ser continuada fins fa pocs anys. La singularitat arquitectònica del seu portal dovellat ha fet que estigui reproduïda en el Poble Espanyol de Barcelona.

Rupit també disposava d'un apotecari, el farmacèutic de l'època, i en la llinda de la seva casa Ca l'Apotecari (actualment Cal Mestre, C/ Manyà, 1) es pot veure la inscripció: IESUS MARIA, ALTISSIMUS CREAVIT DE TERRA MEDICAMENTA, ET VIR PRUDENS NON ABHORREBIT ILLA. STEPHANUSBEGUERIE 1688 que vol dir Déu de la terra, va crear els medicaments, i l'home prudent no els avorrirà - Esteve Beguerie 1688.

El carrer més pintoresc del poble és el carrer del Fossar, on les cases són dels segles XVI-XVII i mostren una arquitectura característica. El seu nom prové de que antigament havia confrontat amb l'antic fossar o cementiri. És un carrer cantellut, costerut i esgraonat, de pedra calcària, amb una creu de terme en el seu inici.

Algunes de les cases d’aquest carrer tenen algun detall representats al Poble Espanyol com l'entrada i porxo de Can Banús (número 23), la finestra, balconera i barana de Can Betes (número 11) o la doble finestra a l'antlge de la casa de Can Lo (número 2).

Al capdamunt del carrer es troba la Plaça dels Cavallers, amb raconades i notables casals adossats al penyal del castell. En temps remots era lloc de reunió i de tertúlia de gent distingida.




A la part baixa el poble continua pel carrer de l'Església, que forma la plaça principal i una segona placeta amb la casa de la notaria o del Soler.

L'església de Sant Miquel és un edifici barroc amb elements neoclàssics en forma de creu llatina, amb capelles laterals i el creuer acabat amb el cimbori. Té origen al segle XII i fou dedicada a Sant Miquel Arcàngel. Amb l'augment de població durant els segles XVI-XVII es va construir l'actual església i posteriorment el campanar entre 1786 i 1869.El retaule major barroc que presideix l’església, obra dels germans Costa el 1633, fou venerat a Olot fins el 1832, i per això és dedicat a sant Esteve, patró d’aquesta ciutat. Fou filial de la parròquia de Sant Joan de Fàbregues -a les afores del poble- fins el 1878, any en què s’invertiren els termes.

Just després de l’església entrem a la plaça major on està ubicat l’ajuntament i on trobem un altre detall representat al Poble Espanyol, la finestra gòtica de Can Sallent (Plaça Major, 3). La Notaria Soler va ser regentada durant quasi 500 anys per la família Soler. La primera notícia que trobem d’aquesta notaria data de l’any 1356. Podem veure-hi el portal principal, dovellat, coronat d’un escut barroc amb un sol com a símbol de la casa i la data 1608.

Molt a prop, sobre un turó rocós visible des del poble i mig envoltada per la riera que passa entremig del profund esvoranc obert a la roca i que la separa de Rupit,es troba l'església de Santa Magdalena del segle XVII. El seu interior recorda les capelles romàniques amb un petit altar de pedra en l'absis frontal. A la part de ponent hi té adossada una petita capella en forma d'absis amb una tomba oberta en la roca, al seu centre. L'any 1973 va ser restaurada, i els seus voltants foren convertits en parc públic.

L'encant de Rupit no es queda aquí. Des de la vila, es pot arribar a altres llocs i fer excursions vàries com anar a l'església de Sant Joan de Fàbregues -que va ser la parròquia principal de Rupit en el seu moment- o el Salt del Sallent amb una caiguda vertical de 100 metres. El camí clàssic es caminar pel corriol que segueix la riera i que desemboca a una cinglera on es pot contemplar des d'un mirador les vistes del salt i de l'Agullola, un dels penyals més característics del Collsacabra. Durant el trajecte es pot veure altres saltants com el del Molí Rodó, el de la Pomareda i el de Sabaters. El recorregut segueix la cinglera dreta cap a Sant Joan de Fàbregues i es pot tornar per l'altre cantó de la riera o enllaçar amb l'itinerari de les Tombes del Bassis.

Llegir més