L'any 1901, un grup de socis, entre ells Eusebi Güell, amic i mecenes d'Antoni Gaudí, van fundar a Barcelona la societat
Compañía General de Asfaltos y Portland, Asland S.A., i van començar la construcció de la fàbrica de ciment al Clot del Moro, en el terme municipal de
Castellar de n'Hug, un edifici industrial dissenyat per l'arquitecte Rafael Guastavino i que va inaugurar-se l'any 1904. El resultat va ser un edifici modernista on es va utilitzar la volta catalana i estructures de ferro forjat, construït en forma esglaonada, de tal manera aprofitar la pendent, i per tant, la força de la gravetat, en el procés de fabricació del ciment. El nom de l'empresa va sorgir de la síntesi de les paraules
asfalt i pòrt
land.
La construcció de la fàbrica havia de ser fàcil, ràpida i barata d'edificar, i havia d'aprofitar al màxim la potència hidràulica dels salts d'aigua del riu Llobregat i, a causa de les condicions inhòspites de l'hivern d’aquesta zona, l'edifici havia de cobrir tot l'espai ocupat per la maquinària. Així, es va optar per voltes de maó de pla amb morter de calç que recolzaven sobre una encavallada metàl•lica. La singularitat de la façana recorden a una closca, deguda a la forma de les voltes.
L'antiga fàbrica Asland va funcionar fins el 1975. Els darrers propietaris, Lafarge-Asland, van vendre-la a la Generalitat de Catalinya l'any 1996, per un preu simbòlic de 498.000 pessetes. Des de llavors, hi ha ubicat el
Museu del Ciment, integrat en el Sistema del
Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), amb un centre d'interpretació i un itinerari extern per les ruïnes industrials de la fàbrica.
L'ensacadora
La visita, una vegada es pasa per la recepció, comença per l'antiga ensacadora, on un home omplia els sacs, uns deu per minut; un altre carregava el carretó amb uns set sacs i els traslladava al dipòsit. Els sacs, fabricats amb teixit de jute, es retornaven una vegada utilitzats ja que eren propietat de l'empresa. Quan arribaven buits a l'empresa, una de les poques feines que feien les dones consistia a cosir els que estaven estripats.
Actualment, aquesta sala és el
Centre d'Interpretació, on es troba una exposició dividida en tres apartats:
El somni de construir
Aquí s'explica l'evolució i materialització de la
volta catalana de maons, una tècnica ràpida i econòmica que van usar arquitectes modernistes com Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Muncunill o Jujol, que van explotar al màxim la flexibilitat i versatilitat de la mateixa per realitzar algunes de les configuracions arquitectòniques més originals mai construïdes. Durant segles, arquitectes, enginyers, constructors i químics van desitjar disposar d'un aglutinant que els permetés construir amb la geometria d'una closca. Un material que els ajudés a reinventar la volta massissa de la caverna primitiva i a materialitzar la volta perfecta del firmament en una construcció pròpia.
En la realització d'aquest somni, estaven condicionats per la cohesió limitada del conglomerat de què disposaven: la calç. En el segle XVIII, un enginyer anglés, John Smeaton, va descobrir el ciment hidràulic, però va ser en la dècada de 1830 en Anglaterra, quan el paleta William Aspdin, va descobrir el ciment artificial que va patentar amb el nom de pòrtland. Amb aquest material, van descobrir un conglomerant amb una resistència que ha permès crear noves geometries i dotar de lleugeresa a les noves construccions.
1900: Guastavino i Güell
Eusebi Güell, personatge destacat de la burgesia catalana de l'època, va estar vinculat en molts sectors de l'economia com bancs, companyies ferroviàries, d'acer i de tabac, farineres, molins de pa, vinicultura, transport marítim, mineria i tèxtil. Deu anys abans de la nova aventura de crear una empresa per a fabricar el pòrtland, havia traslladat la seva empresa cotonera fora de Barcelona, del Vapor Vell de Sants a la nova
colònia Güell.
Amb un petit grup d'amics i familiars, Güell va arriscar-se a crear l'empresa Asland, i va encarregar a un jove enginyer industrial, Isidor Pedraza, anar als EE.UU. per a consultar amb Guastavino les necessitats de la fàbrica, amb l'objectiu de comprar l'equipament necessari.
Rafael Guastavino tenia èxit a Barcelona, on dissenyà i edificà la fàbrica Batlló després de l'enderrocament de les muralles de Barcelona amb només 26 anys, quan es traslladà als Estats Units, a la recerca de materials de millor qualitat per desenvolupar el seu sistema: voltes de maó de pla aglutinades pels nous ciments artificials, de tal manera que els fulls de les voltes eren més rígides i amb menys força lateral. Conjuntament amb el seu fill petit va desenvolupar les edificiacions amb volta catalana més agosarades mai construïdes: biblioteca pública de Boston, l'estació Grand Central Terminal de Nova York... Quan va morir, el 1908, estava a punt d'iniciar la construcció de la cúpula de la catedral de Nova York, Saint John the Divine, amb un diàmetre només uns centímetres menor que el del
Panteó de Roma.
El gran repte del Clot del Moro (1901-1975)
A més de la construcció de la fàbrica i de la maquinària, eren indispensables tres matèries: la calç, l'aigua i el carbó. D'una banda, Joaquim d'Abadal, amic de Güell, era propietari d'unes muntanyes de pedra calcària situades a
Castellar de n'Hug amb un percentatge d'argila que els promotors consideraven ideal per a la fabricació del pòrtland. De l'altra, d'Abadal controlava també els salts d'aigua de les fonts del Llobregat, fet fonamental, ja que era necessari construir una canonada de 4.800 metres per portar l'aigua a les turbines de la fàbrica. Finalment, el cunyat de Güell, en Lluís Ferrer-Vidal i Soler, tenia mines de carbó ben a prop de la
Pobla de Lillet, combustible necessari per calcinar la pedra. Tot plegat, els ingredients imprescindibles eren doncs present en aquest lloc del Clot de Moro.
L'únic aspecte negatiu de l'indret era la dificultat del transport. Després de diferents sistemes de transport, el ferrocarril va ser la solució final per connectar la fàbrica amb la resta del món, inaugurant-se el 1912 una línia secundària fins a Guardiola de Berguedà que connectava amb la xarxa ferroviària.
Per a la instal·lació i posada en marxa de la fàbrica, Asland va responsabilitzar un equip d'enginyers americans i anglesos, que van viure uns quants anys a la Pobla de Lillet. Van ser els anglesos que introduiren als treballadors del poble en l'esport de futbol.
Com funcionava la fàbrica de ciment en cascada? 1) primer s'extraia la pedra calcària de les pedreres, 2) es triturava la roca i s'emmagatzemava, 3) es polvoritzava i dosificava les roques triturades per fer la mescla homogeneïtzada adequada, 4) es polvoritzava el carbó, 5) en el forn rotatori s'introduia la mescla, i al fondre's es descomponien en silicats càlcics, el clínquer, un material negre que s'assembla al carbó, 6) el clínquer calent queia als refrigeradors, 7) després passava pels molins rotatoris que el polvoritzava fins a obtenir una pols grisa finíssima, el ciment pòrtland, 8) S'emmagatzemava el ciment a la sitja, 9) el ciment s'ensacava i 10) els sacs de ciment surten cap a la seva distribució.
El magatzem
A partir de 1908, superades les dificultats econòmiques dels primers anys de funcionament, les comandes de ciment pòrtland van augmentar i l'empresa es va plantejar l'ampliació, així com l'adaptació del procés productiu. Durant aquestes ampliacions, adjacent a la fàbrica, va ser construït aquest edifici i va ser usat com a magatzem dels sacs de ciment i d'altre material.
Aquí es produeix un petit documental de la fàbrica en la qual gairebé 1.000 persones treballaven en tres torns, 24 hores al dia, 365 dies l'any. Les condicions de la feina eren dures, amb temperatures extremes, molta pols i maquinària oberta i perillosa, tal com es pot veure dins d'aquest documental amb escenes filmades pocs anys després de la inauguració, el 1920.
El dipòsit del clínquer
Sortim del magatzem i entrem en un dipòsit de grans dimensions que es va construir per l'increment de la producció, per emmagatzemar el clínquer que sortia dels forns rotatoris per ser convertit posteriorment en la pols del ciment. Aquest dipòsit tenia capacitat per a 8.000 tones de clínquers.
Les sitges del ciment
A través de transportadors helicoïdals s'anava distribuint el ciment a les sitges d'emmagatzematge. Sota les sitges, mitjançant un sistema de cargols sense fi, es descarregava el ciment fins al lloc de l'ensacada. Originalment, les sitges eren de fusta i la sala construïda seguint l'esquema inicial amb volta catalana i estructura metàl·lica, però l'any 1913 van ser cremades per un incendi. Posteriorment van ser reconstruïdes, però amb ciment pòrtland i sostre pla.
L'elevador de catúfols
Per aquest elevador es portava el clínquer des de la cinta transportadora fins a una de les sitges, des d'on es distribuia als molins i cilindres de refinació per a la molta, el resultat del qual era el ciment pòrtland.
Les galeries del clínquer
En aquestes galeries els treballadors obrien les comportes que es trobaven sota el dipòsit per deixar caure el clínquer sobre les dues cintes transportadores paralel·les, les quals alimentaven un altre elevador de catúfols mitjançant una altra cinta transportadora.
Seguim un camí de terra, des d'on podem veure l'última estació del tren del ciment i pugem a un nivell superior de la fàbrica...
Els forns rotatoris
En el nucli central del procés productiu de la fàbrica es trobaven els forns rotatoris. Asland en va tenir els tres primers que van arribar a Espanya des d'Amèrica. El 1909 es va instal·lar un nou forn danés, amb una capacitat de producció de 150 tones diàries de pòrtland, i dos anys més tard un americà, amb 120 tones diàries de producció.
Mentre els forns rodaven lentament, el clínquer candent sortia i queia en un altre cilindre rotatori, on es refredava. Hi havia una roda hidràulica a cada nivell de la fàbrica, la qual feia moure la maquinària amb politges i corretges, però l'empresa estava obligada a instal·lar-hi també una màquina de vapor d'auxili o per a èpoques de sequeres.
La pedra i el carbó
El clínquer es polvoritzava als molins rotatoris, esclafat per boles d'acer. Tant la fàbrica com els seus voltants, en un radi d'un quilòmetre, es veien afectats per la pols de la pedra i del carbó triturats, per la pols del ciment i pel fum que sortia de les xemeneies dels forns i les calderes de la màquina de vapor. Les parets de la fàbrica estaven encrostades de ciment, que queia en forma de pols i s'enduria posteriorment.
Per la seva capacitat calorífica, el carbó era indispensable per a l'obtenció del clínquer. La preparació del carbó que s'utilitzava en els forns rotatoris havia de tenir un procés propi, on s'havia de triturar i extreure-li la humitat prèviament, i posteriorment passava a un molí de boles per a la refinació i obtenir-ne pols. Aquest carbó en pols era transportat als dipòsits dels injectors dels forns rotatoris.
La ruta ens condueix per unes escales, cap a la recepción, on passem al costat de la sala de l'antic compressor del carbó, els vestuaris, la sala de la turbina, el taller dels electricistes i del...
El laboratori
Els químics de la fàbrica controlaven les característiques del ciment que, de fet, és un producte químic. Per mantenir la qualitat del producte calia prendre mostres constantment en cada fase del procés i analitzar-les al laboratori. Un cop obtinguts els resultats, ajustaven la composició de la primera matèria i el ritme i la temperatura dels forns rotatoris.
I arribats de nou a la recepció, s'acaba la visita a aquest museu i al món del ciment...
Bibliografia i informació obtinguda de la web oficial i dels plafons informatius del museu
