La Masia Freixa de Terrassa

La Masia Freixa és l'edifici més gaudinià de l'arquitecte Lluís Muncunill i Parellada, construït entre el 1905 i el 1910 sobre l’estructura d’una antiga fàbrica tèxtil dels industrials Josep i Alfons Freixa i Argemí. Tot va començar quan la firma Freixa i Sans es veu en la necessitat d'aixecar una nova fàbrica per a la filatura d'alpaques i ho fa en un descampat entre els actuals carrers Galileu, Dr. Ullés i la plaça Zamenhof, aleshores terrenys boscosos i de conreu dins el bosc de Ca n'Aureli. La fàbrica estava destinada a la filatura d'alpaques, fibra aleshores nova a la Península per la qual cosa els germans Freixa havien adquirit una patent de procediment per a cinc anys i arribaren a ser els primers productors d'alpaca a Espanya.

El 1899 Muncunill projecta la fàbrica, una nau rectangular amb sostre a doble vessant, amb una estructura interior de ferro i feta amb maó, i amb encavallades de fusta a l'interior, les quals encara es poden veure sota les voltes actuals de l'edifici. Aquesta indústria era moguda amb petits motors elèctrics per la qual cosa no va tenir xemeneia. El mateix any que la fàbrica, Muncunill també projecta la porta d'accés al recinte. Una tanca amb portalada central i dependències laterals per a cotxeres i porteria. Aquesta portal s'enderrocà el 1960 en urbanitzar-se la plaça Josep Freixa i Argemí.

Josep Freixa decideix transformar la fàbrica en residència familiar i confia l'obra novament a Lluís Muncunill. El projecte de Muncunill de 1905, va mantenir l'estructura de la fàbrica, com a base per a la nova residència dels Freixa, incloent la teulada a dos aiguavessos amb la seva armadura de fusta i les teules. Sobre els murs, es recolzen unes voltes de maó de pla, les úniques que fa servir Muncunill en habitatges particulars.

La forma allargassada de l'antiga quadra és la que condiciona la nova construcció. En el seu aspecte extern es reforcen els recursos visuals horitzontals per la successió de trams coberts amb voltes semiesfèriques. El mur es presenta arrebossat en color blanc, contrastant amb el material utilitzat per cobrir les voltes de la coberta que agafa un to fosc. S'aconsegueix aquest acabat mitjançant un arrebossat de morter amb incrustacions de petits vidres que li donen uns reflexes molt característics quan brillen amb el sol.

Al cantó sud s'obre la gran galeria formada per una successió d'arcs parabòlics de maó estucat en vuit trams sobre una àmplia vorera que fa un dibuix jugant amb formes arrodonides. Un gran arc tanca aquesta galeria pel sector oest, que es presenta també cobert per una cúpula que sobresurt sobre les altres (Fotos: façana sud formada per acs parabòlics i porxo de la façana oest tancat per dos arcs parabòlics de diferent tamany).

La façana d'accés, la part nord, és la més austera, amb els finestrals parabòlics, on sobresurt el gran pòrtic d'entrada concebut com un dels trams de la galeria, i seguint les formes sinuoses generals de l'edifici.

En l'extrem est s'afegeix un nou cos, l'únic que sobrepassa l'antiga quadra tèxtil, destinat a hostatjar una rotonda, amb grans finestrals al carrer que pot fer recordar a una estructura d'àbsis i amb un cos superior destinat a dipòsit d'aigua (Fotos: visió exterior i interior del cos afegit).

En la concepció dels interiors hi és present la disposició de la planta preexistent, que dibuixava una simple planta rectangular, la qual s’obria al mig en un ampli vestíbul. Cap a l’est se situaven els dormitoris, i a l’oest els salons i la cuina. L’antiga nau va ser recoberta amb un doble mur, en el qual es varen situar les portes i les
finestres colisses, ajudant així a l’aïllament tèrmic de l’habitatge. Les condicions d’habitabilitat eren prou estudiades. A més, en aquesta primera intervenció feta sota la pressió de les teories higienistes, en lloc de tancar les cambres de dormir amb portes, es va fer amb cortinatges.

L’habitatge devia ser petit i incòmode per a l’ús d’una gran família, i es va emprendre una nova reforma. Sobre la part central de l’edifici, s’hi va afegir un doble pis, concebut com una gran cúpula composta amb tambor.

En el primer s’hi va fer una nova cuina i una cambra de jocs...

...i al superior, s’hi ubicaren les cambres per al personal de servei. Així mateix, es va embolcallar amb grans arcs de volta de maó de pla l’antiga coberta, que es va recobrir de ciment i petits vidres com la resta de voltes. L’antiga coberta va quedar amagada sota les voltes, convertida en unes originals golfes que conserven les encavallades de fusta i, fins i tot, el teulat complet. D’aquesta manera es va consolidar l’aïllament tèrmic del conjunt.

A l’angle nord-oest es va aixecar una torre-mirador, a mode de minaret que dóna a l'edifici un aire oriental, i que acaba de donar el toc personal a l'obra: simplicitat ornamental i domini de les formes arrodonides i sinuoses guiades pels arcs parabòlics i les voltes. Durant molt de temps va quedar incomplet.

De l'exterior també cal destacar l'arrambador blanc de ceràmica, dissenyat també per Lluís Muncunill, i que va realitzar la firma Pujol i Bausis, d'Esplugues de Llobregat (Fotos: Detalls de l’arrambador ceràmic).

A l'interior trobem el treball d'artesans locals, col·laboradors de Muncunill. Només entrar al vestíbul s'observen bancs, armaris, paraigües i penjadors que estan a banda i banda l’entrada. A la dreta del rebedor, pel passadís, s'arriba a una gran sala amb finestrals, podent observar pel camí les frontisses de ferro en forma de papallona que adornen una de les portes.

A l’altre costat del vestíbul, el corredor segueix mostrant unes espectaculars obertures de fusta i també el vidralls originals.

Els jardins daten aproximadament de 1917. Els executà el mestre d'obres Pau Gorina a partir dels plànols del dibuixant Rafael Benet. El jardí original era d'estil italià, a base de roserars i severitat en la distribució de les avingudes convergents i sobretot pel fet que el mateix Josep Freixa s'encarregà de comprar escultures classicistes, entre elles còpies d'originals grecs i de grans escultures italianes del Renaixement. També tenia un cert regust anglès per la zona de bosc desbrossat (Foto: reproducció del Sant Jordi de Donatello).

La vegetació era d'espècies mediterrànies. D'aquest aspecte original se'n conserva poca cosa, bàsicament l'espai al voltant de la bassa, els roserars, la glorieta i els castanyers d'Índia de la plaça Freixa i Argemí que vorejaven el passeig enjardinat d'accés a la residència dels Freixa.

Durant la Guerra Civil va allotjar les oficines de la Delegació de l'Escola Nova Unificada (CENU) al Vallès Occidental i a partir de l'any 1939 va tornar novament a la família Freixa. En els anys 50, els jardins del cantó del carrer Galileu són parcel·lats i edificats, moment en el qual, gràcies a una campanya ciutadana, es preserva el conjunt. L'Ajuntament va comprar la finca el 1958 i converteix del que queda dels jardins en el primer parc públic de la ciutat. El parc de Sant Jordi, fou inaugurat el 4 de juliol de 1959. El mateix any s'inaugura el Conservatori Professional de Música de Terrassa, de titularitat municipal que ocupà la Masia Freixa fins al juliol de 2003 en què es trasllada a un nou edifici.

El 1989 es fa una primera remodelació al voltant de la bassa, i el 1992 una altra que consolida la zona infantil. Actualment el parc de Sant Jordi té una superfície de 22.000 metres quadrats i segueix sent un espai públic de passeig i lloc de celebració de festes populars, tal i com ha estat des del seu origen (Foto: galeria de la façana Sud formada per arc parabòlics).

L'any 2006 a l'edifici de la Masia es fan nous treballs de rehabilitació per acollir la Regidoria de Turisme i Projecció de la Ciutat i s'estudien nous usos relacionats amb el patrimoni industrial. Actualment allotja l'oficina de turisme de Terrassa (Foto: Cos afegit de dues plantes des del pòrtic d'entrada).

Josep Freixa i Argemí neix el 1862 fill de modestos comerciants d'Olot. Als 10 anys es trasllada amb la seva família a Terrassa, on havia nascut la seva mare, i on els seus familiars ja tenien tradició tèxtil llanera. Marxa uns anys a França, d'on torna convertit en un industrial ben qualificat i entra a treballar a Vieta Mata y Cia. El 5 d'agost de 1894 crea la Societat Freixa i Sans. El 1920, ja casat amb Consuelo Ubach Solà i pare de 7 fills funda la raó social José Freixa e Hijos. Per al negoci de l'estam, s'associa amb el seu germà Alfons i neix A y J. Freixa y Cia. El 1895 presideix l'Institut Industrial de Terrassa. Ocupa altres càrrecs públics de gran rellevància com ara Alcalde de la Ciutat i membre de la Junta Directiva del Banc de Terrassa. En aquestes dates gran part de la producció dels Freixa anava al mercat estranger: Xile, Mèxic, Argentina i el Japó entre d'altres. Josep Freixa mor el 23 d'abril de 1925.


Bibliografia: La indústria tèxtil: Actes de les V Jornades d'Arqueologia Industrial. Manresa, 26, 27 i 28 d'octubre de 2000 (per l'Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya) | TOT PASSEJANT: Masia Freixa | Masia Freixa. Edificis de catàleg 5 (Ajuntament de Terrassa) | Masia Freixa i Sala Muncunill. Estudi històric, anàlisi i comparatiu (per Olga Marín García i Cristina Limiñana Fernández) | La Masia Freixa revisitada (per Mireia Freixa i Serra)

Anar a: Terrassa, modernista i industrial: ruta pel centre

Llegir més

L'Ajuntament de Terrassa

Terrassa necessitava un edifici emblemàtic que allotjés el poder municipal, ficant fi a la itinerància dels alcaldes per diversos espais del centre de la ciutat i deixar clar el protagonisme de Terrassa enfront al poble de Sant Pere, que llavors envoltava per complet al municipi. Sobre aquests tres fets, es va inaugurar el juliol de 1903, amb motiu de la Festa Major de la ciutat, l'actual edifici de l'Ajuntament, encarregat a l'aleshores arquitecte municipal, Lluís Muncunill i Parellada, que amb aquest disseny va fer un breu parèntesi de la seva obra modernista.

L'Ajuntament havia ocupat diversos espais en el centre de la ciutat. Fins a finals del segle XVIII en el perímetre de la Plaça Major (avui en dia, la Plaça Vella), però cap d'ells definitiu. Ara es tractava d'edificar una construcció sòlida, ben gran, i en el que ja es perfilava com a nou espai de referència per al poder municipal, el Raval de Montserrat.

Antigament, es feien reunions i consells al porxo de l’església de Sant Fruitós, a la mateixa plaça de la vila (actualment plaça Vella). A partir del 1560, els Llibres de consells parlen d’un nou lloc de reunió, la Casa dels Consells, que es podria situar entre el castell palau i l’església de Sant Fruitós, és a dir a la banda nord de la plaça Vella. L’Ajuntament o Universitat de la Vila, com es deia en aquella època, va estar instal·lada a les dependències del castell palau fins al 1661, any en què la ciutat es ven el Castell Palau al mercader Pere Fizes. Aleshores la Casa de la Vila es devia traslladar a una casa (que ja no existeix) davant de l’església del Sant Esperit, al damunt d’on antigament hi havia hagut el cementiri del Sant Esperit de Terrassa.

Més tard, l’Ajuntament es va traslladar a un nou edifici, construït l’any 1836, al Raval, on actualment hi ha la seu del Centre Excursionista de Terrassa. Aquest edifici va ser la seu de l’Ajuntament fins al 1898, any en què l’Ajuntament permuta l’edifici propi pel que ocupava l’Institut Industrial, situat davant per davant. Així, s'enderrocà la Casa Galí per construir l'actual edifici. Al cap d’uns anys s'hi van annexionar les dues cases contigües (una d’elles l'antic jutjat), i en els anys 1959-60 es va ampliar amb un edifici de dues plantes construït per la part del darrere de l'antic edifici (al pati). Finalment, l’any 1988-89 es va fer la darrera ampliació amb l’adquisició de la fàbrica Càtex, a la plaça Didó, i es va construir un nou edifici per ubicar-hi tots els serveis i departaments municipals, inaugurant-se el febrer de 1989 (Foto: antic ajuntament de la vila i de la seu de l'Institut Industrial, situat davant per davant de l'actual ajuntament).

En el 1900 Muncunill era l'arquitecte municipal i un dels màxims exponents del modernisme de principis de segle, però en la construcció de l'Ajuntament va triar l'estil historicista-neogòtic. En aquella època, només la burgesia s'atrevia amb els dissenys més vanguardistes per a les seves residències, inclús per a les seves fàbriques. Quan es tractava de construir un edifici públic, inclús els arquitectes més creatius, com el mateix Muncunill, optaven per dissenys sobris. Lluís Muncunill dirigeix les obres fins a l'any 1903, en què dimiteix del càrrec, deixant bastit el primer pis. La construcció és continuada pel nou arquitecte municipal, Antoni Pascual, que finalitza el segon pis, i que no segueix estrictament el projecte de Muncunill, que proposava una galeria correguda de deu finestres i un plafó central amb l'escut de la ciutat. No és fins al 1986 que s'acaba la façana segons el projecte original de Muncunill, que consistia en un coronament de pinacles i un gablet central apuntat destinat al rellotge.

L'edifici, de planta rectangular, consta de la planta baixa i de dos pisos. La façana principal bastida amb paredat de pedra arenisca de Montjuïc, presenta a la planta baixa una portalada amb tres arcs apuntats per accedir a l'atri, franquejada per dues pilastres tractades com a pinacles. El pis principal té cinc finestres en arc apuntat amb un guardapols, més ressaltada la central, i que queden incloses en una balconada de motius gòtics amb les corresponents obertures d'arcs apuntats amb arquivoltes llises i guardapols molt ornat.

El segon pis, de menys qualitat i de més simplicitat estilística, respecta les directrius de la façana existent, seguint el ritme vertical d'obertures. Disposa de quatre finestres verticals amb balcons i un cos central on figura l'escut de la ciutat orlat amb elements gòtics, la llegenda 'Casa consistorial' i un cos triangular que dona cabuda al rellotge. L'element vegetal predomina en tots els relleus escultòrics de la façana: guardapols, pinacles, capitells i mènsules.

Pel que fa als interiors de l'edifici, el Saló de Sessions, també dissenyat per Muncunill és l'estança més representativa del pis principal, on destaca la triple portalada gòtica d'ingrés, els treballs de fusteria de Pau Güell i l'enteixinat de guix del sostre d'estil neogòtic, obra de Jeroni Abladó.

En les parets, hi ha la Galeria de Terrassencs Il·lustres, amb els retrats dels personatges més destacats de la història de la ciutat, segons una iniciativa nascuda l'any 1914 amb motiu de l'homenatge a Joaquim de Sagrera (1777-1825), heroi en la guerra contra els francesos durant la invasió napoleònica, i que el rei Ferran VII el va honorar, fent-lo ciutadà honrat de Barcelona, cavaller i noble el 1817 i alcalde de Terrassa. Per a cada retrat, hi ha en el marc l'escut de Terrassa de l'època, i es pot veure com ha anat evolucionant i canviant al llarg del temps.

                                                     (Foto: Despatx oficial de l'Alcalde)

De totes les ampliacions i reformes que ha sofert l'edifici amb el pas dels anys, cal destacar l'escala monumental neogòtica d'accés al primer pis que es va construir l'any 1945. Feta de pedra, està coronada per una claraboia amb vitralls.

Anar a: Terrassa, modernista i industrial: ruta pel centre

Llegir més

El Magatzem Pasqual Sala de Terrassa

En els terrenys que antigament eren la jardineria de la masia Cal Segala, i on s'ubicà el Teatre Principal que va quedar destruït per un incendi l'any 1847, van ser adquirits per l'industrial Pasqual Sala i Sallés. El 1893, Pasqual Sala encarregà a l'arquitecte Joan Trays Urgellès i els mestres d'obra Baltasar Gorina i Vicens Aymerich, la construcció d'un magatzem de teixits. La construcció d'aquest edifici no fa pensar que era un magatzem, sinó més bé a un petit palau; i es què a Terrasa, els magatzems situats als carrers pròxims a l'Estació del Nord per on arribaven els viatjants a la ciutat, eren l'aparador de les fàbriques tèxtils, i es presentaven amb solucions constructives més arriscades o façanes més originals. Així, el modernisme es va manifestar abans en un magatzem que en edificis públics o particulars.

Actual seu de la patronal catalana Cecot, resultat de la fusió que va tenir lloc l'any 1978, entre l'Institut Industrial de Terrassa i la Unió Comercial i Industrial. L'Institut Industrial va néixer el 1873 a arrel de la industrialització de Terrassa, que va provocar la presència constant de gremis i organitzacions amb la finalitat de propiciar el desenvolupament econòmic de la ciutat, i l'Institut Industrial estava interessat sobretot per la defensa de la indústria tèxtil. L'altra organització, Unió Comercial i Industrial, naixia per cobrir les necessitats de la resta de sectors econòmics de Terrassa. El 1952, l'antic Magatzem Pascqual Sala s'inaugura com a seu de l'Institut Industrial de Terrassa, fent l'adaptació de l'edifici l'arquitecte barceloní Salvador Soteras i Taberner.

L'edifici és d'estil eclèctic, amb una estructura clàssica i decorat amb referents històrics, envoltat d'un jardí d'estil anglès, façana a quatre carrers i cercat per una tancat de ferro treballat. La façana principal és simètrica, amb un cos central que sobresurt en alçada. Així, apart d'aquest cos frontal orientat al sud, cap al carrer Sant Pau, la construcció consta d'una part formada per una gran sala octogonal coberta amb una cúpula envoltada d'una construcció en planta baixa.

El cos frontal tenia la funció d'acollir les oficines i serveis, amb una alçada de dos pisos amb dues obertures a banda i banda d'una gran portalada central coberta amb un arc de mig punt. Aquesta gran porta que abraça els dos pisos de l'edificicació sobrepassa el nivell de la cornisa, reblada per un frontó amb llinda a dues alçades amb un rosetó al centre.

La integració entre aquest accés i l'interior de l'edifici està resolta a través d'un gran vestíbul que ocupa també tota l'alçada de l'edifici, cobert amb una volta de mig punt amb petits cassetons ornamentals.

Presideix el vestíbul un relleu referent al deu Mercuri, símbol del comerç i en el seu entorn està representada la indústria amb edificis, xemeneies... i l'escut de Catalunya i una bandera amb el nom de Terrassa, està il·luminatper llums a la paret de l'època.

En la Sala Eusebi Cima es troba la gran cúpula octogonal, de la qual no s'ha aconsegit identificar l'empresa constructora, d'il·luminació zenital amb claraboia i una alçada de 14 metres des del terra fins el punt més alt.

El gran espai central de la cúpula s'utilitzava com a sala d'exposició i vendes, i es conserven velles fotografies que permeten veure com estaven disposats els taulells i el mobiliari.

En el vestíbul que dóna accés a vàries dependències hi ha, a les parets, quadres de reconeguts pintors i que formen part de la pinacoteca de la Cecot. La foscor de l'espai permet la correcta conservació d'aquestes obres pictòriques. Entrant a mà esquerra es poden veure diverses portes auxiliars que es van obrir a la dècada del 1980, amb accés a la cúpula central.

En el vestíbul interior, hi ha una vitrina on es guarda el Llibre d'Or de l'Institut Industrial-Cecot, així com medalles i objectes atorgats a l'Institut Industrial i a la Cecot per diferents organitzacions culturals, industrials i econòmiques. A la part baixa de la vitrina hi ha exposats els primers llibres de constitució de l'Institut Industrial, els quals daten de 1873, i altres llibres antics referents a qüestions tèxtils

En el despatx de la Presidència hi ha un quadre de Joan Marquès Casals, obra del pintor terrassenc Ramon Cortés Casanovas, on figura una placa que diu “Joan Marqués Casals 1893-1978 Benemèrit industrial terrassenc important propulsor, a l’any 1943, de la canalització de l’aigua a Terrassa que propicià el desenvolupament industrial i comercial de la ciutat i el benestar als seus ciutadans”.

La Sala d'Actes està recoberta de marbres de diferents tonalitats i il·luminada per quatre llums de cristall de dimensions importants i a les parets hi ha vuit figures de marbre, representant cadascuna d'elles un sector de la indústria tèxtil. Un gran pany de paret encobert per un gran tapís amb l'escut de l'Institut Industrial presidia les reunions de l'associació.

Poc abans de la guerra civil, l’Institut Industrial posava en funcionament un nou servei per als seus associats: la Biblioteca Tecnicotèxtilimpulsada pel catedràtic de l’Escola Industrial Daniel Blanxarti Pedrals que es va inaugurar el 15 de febrer de 1933. Allotjada a la planta baixa de la Biblioteca soler i Palet, des de l’Institut Industrial es va incrementar el fons bibliogràfic. Després de la guerra civil, la Biblioteca Tecnicotèxtil s’instal·lava a la mateixa seu de l’Institut, i quan aquesta es traslladà, el 1952, a l’actual edifici del carrer de Sant Pau, la biblioteca també hi va trobar el seu lloc. Inaugurada el 22 d’octubre d’aquell mateix any, estava instal·lada al primer pis de l’antic magatzem Freixa.

Als anys 80 l’Institut va donar el seu fons bibliogràfic al Museu Tèxtil de Terrassa per una correcta conservació dels materials i la sala de l’antiga biblioteca es convertí en museu, en la sala coneguda com sala Joan Pujals i Vallhonrat.



| Arquitecte: Joan Trays | Any: 1893 | C/ de Sant Pau, 6 | www.cecot.org

Bibliografia: Guia de visita. Edifici de l'antic Magatzem Pasqual Sala. Seu de la patronal catalana Cecot

Anar a: Terrassa, modernista i industrial: visita pel centre

Llegir més