Modernisme a Sant Cugat del Vallès

Sant Cugat del Vallès va esdevenir ciutat el 1978 i va tenir fins a mitjan segle XX una activitat fonamentada en l'agricultura, i especialment en la vinya, conreu desenvolupat de manera significativa després de la Guerra del Francès i, sobretot, en obrir-se, el 1877, la carretera de Gràcia, que va afavorir el comerç amb Barcelona i va treure Sant Cugat del seu aïllament ancestral. Apart dels beneficis en permetre transportar els productes de Sant Cugat (vi i llenya principalment), també va significar un apropament i interès creixent dels barcelonins per Sant Cugat com a lloc de passeig i estiueig. La proximitat, i l’entorn agradable de la serra de Collserola, feien de la ciutat vallesana un indret ideal on construir-hi el somni d’una casa en l’estil que ja despuntava a molts carrers de Barcelona.

El tram entre Barcelona i Sant Cugat va rebre el nom de l'Arrabassada, i es va establir en aquesta època les primeres colònies d'estiuejants, com ho demostren les magnífiques torres modernistes a la banda sud, a banda i banda de la carretera. El 1887, però, amb l'aparició de la fil·loxera, el creixement econòmic va patir un fort sotrac, degut també a l'estancament de l'activitat constructora i l'absència d'una burgesia local d'economia prou sanejada per donar un impuls modernitzador a la vila, paral·lel al que s'havia engegat en altres llocs. Els terrenys de vinyes abandonades per culpa d'aquesta plaga van ser també claus per alçar torres i xalets prop del centre de la ciutat

A Sant Cugat hi ha magnífics exemples de cases d’estil modernista. El fet que cap dels tres grans noms de l’arquitectura modernista catalana, Gaudí, Domènech i Montaner, i Puig i Cadafalch, treballés a la ciutat, i que la majoria de cases segueixin avui en mans privades i no se’n pugui visitar els interiors, fa que modernisme i Sant Cugat siguin dos conceptes que no han acabat d’anar plegats des del punt de vista de l’interès turístic. Però un passeig per l’avinguda de Gràcia i altres carrers del centre pot sorpendre gratament a la gent.

La primera i millor aportació modernista a Sant Cugat vindria de la mà de l'arquitecte i urbanista Ferran Romeu i Ribot, que el 1899 va projectar una casa per a un estiuejant barceloní, Manuel Armet, a l'Eixample Sud. La Casa Armet, després coneguda com Can Massana ja que aquesta família la va adquirir, ocupa una parcel·la que confronta amb tres carrers: la carretera, avui avinguda, de Gràcia -aleshores batejada com carrer Cánovas del Castillo-, el carrer Bergara i el carrer de Barcelona. La casa està construïda amb maó d'obra vista, però té una rica decoració a totes les façanes. Hi ressalten la ceràmica vidriada decorada en gran part amb elements gòtics. La casa, orientada al migdia, té tres pisos i s'hi accedeix a través d'un extens pati.

A la façana que dóna a l'avinguda de Gràcia s'hi poden observar els volums en forma de mòduls de línies rectes amb elements neogòtics i un fris de majòliques de colors. Destaca la balconera del primer pis i un dintell gòtic que sembla una rèplica del finestral de la masia de Can Bell. L'imaginari local diu que quan van fer el motllo per la finestra gòtica sobre l'original de Can Bell, l'hi van escapçar l'orella a un angelot, i efectivament un dels angelots de la finestra de Can Bell no té orella.

Ferran Romeu va influir-se a l'hora de dissenyar-la en l'edifici d'Els Quatre Gats, projectat només dos anys enrere per Josep Puig i Cadafalch. Igualment queda palesa la influència dels edificis més representatius de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, especialment en la complexa concepció de les façanes, el joc de volums, la diversitat formal de les obertures i el cromatisme assolit per la combinació de l'obra vista amb la ceràmica vidriada.

Del conjunt destaquen altres elements com la torratxa que s'aixeca a la part esquerra de l'edifici, coronada per teulades estintolades de color blau i per una agulla de trencadís. Un altra singularitat és el pou i el molí de vent que hi ha al jardí. Aquests es van haver de construir l'any següent d'acabar la construcció per la necessitat de proveir-se d'aigua. També s'hi va fer un dipòsit d'aigua al costat, elevat sobre pilars de totxo vist.

Front al carrer Barcelona es troben les quadres i les antigues caves, de construcció més senzilla. La tanca està formada per arcs invertits amb un remat de majòliques i aparellat de totxos singular.

Un dels arquitectes que més empremta modernista van deixar a Sant Cugat va ser el barceloní Eduard Maria Balcells i Buïgas, autor d'un bon nombre de cases dins de la vila antiga i fora. Una d'elles és la Casa Mir. Manuel Mir i Foix li va encarregar, el 1908, el projecte d'una casa aïllada en una parcel·la de l'Eixample Sud, alineada a l'avinguda de Gràcia i propietat de la família Barnils des dels anys 60. L'arquitecte li donà un aire de castell, accentuat per la torre prismàtica emmerletada al centre de la qual emergeix una torrella cilíndrica amb coberta cònica revestida de trencadís de tons suaus. La imatge que ofereixen avui les façanes no correspon totalment a l'obra original, sinó a una reforma portada a terme pel mateix Balcells pocs anys després de construir-se.

L'edifici de dues plantes està decorat amb parets arrebossades imitant carreus amb la superposició d'un ampli repertori de formes naturalistes, de flors i garlandes i motius vegetals moldejades en morter i combinades amb un fons d'imitació de mamposteria rústica, no visibles actualment a causa de l'heura que recobreix gran part de la casa. La façana està dominada per un balcó-baldaquí amb unes esbeltes columnes trebolades amb capitells d'inspiració coríntia de quatre roses mig obertes. Al carrer Sant Josep hi dóna la masoveria i la torre del molí de vent.

També a l'avinguda de Gràcia, Balcells projectà la reforma d'una casa, la Casa Mònaco o Monés, per encàrrec de Josep P. Monès, afegint el balcó porxada, modificà les obertures i decorà el parament amb un fals carreuat i decoració floral sobre les finestres, transformant l'edifici en una obra modernista. La casa va passar per diferents propietaris, que la van reformar i ampliar. A la dècada del 1950 el propietari, Sr. Gil va ampliar-lo seguint la línia de Balcells i afegint als jardins elements d'estil noucentista com la pèrgola de columnes salomòniques fetes amb terracota, la llotja i la pèrgola del lleó. L'obertura d'un bar amb piscina a la dècada de 1960, el Mònaco, és l'origen del nom popular de la casa. Actualment, acull diversos serveis municipals.

Destaca l'esmentada pèrgola de columnes salomòniques de terracota en forma helicoïdal, amb motius geomètrics noucentistes, barroquitzants i naturalistes amb capitell i base d'ordre corinti, arrenglades per parelles sobre una mateixa pilastra. El model de les columnes fou extret del retaule barroc de l'accés a l'Església de Santa Maria de Taüll.

La lòggia de la piscina està formada per finíssimes columnes d'ordre dòric sobre les quals es recolzen les voltes per aresta. Finalment, hi ha la pèrgola del lleó, formada per columnes jònico-corínties que emmarquen un nínxol i una font amb el relleu d'un cap de lleó sobre majòlica blanca.

Altres elements d'interès és la tanca de l'avinguda de Gràcia, feta amb pilastrons d'obra de fàbrica de maons vistos, amb motllures formant marcs rectangulars, i paredat rematat amb un ampit de maons. Els pilastrons tenen un remat noucentista en forma de cornisa i una base per a recolzar uns gerros de morter moldejat. La serralleria de ferro és de disseny noucentista, i destaca l'elaborat cancell.

Dins del mateix eixample encara trobem dues obres més de Balcells que mostren la seva capacitat d'adaptació als estils i als capricis dels propietaris. Per molt que el modernisme pur i dur marqués la pauta, ja hi havia en aquells mateixos anys qui intentava distingir-se del seu veí. Justo Sánchez Juárez va encarregar l’any 1919 un habitatge d’estil neoàrab, a la cantonada dels carrers Sant Francesc Xavier i Elisenda Ribatallada, després d'una primera temptativa d'edificar una casa semblant en un solar proper. El resultat va ser la Casa Generalife, de llises parets blanques, on no manquen les finestres geminades i coronelles d'arcs ultrapassats, les tribunes mirador inspirades en l'Alhambra o l'autèntic Generalife de Granada, les arcuacions lobulades ni la torre minaret emmerlatada i cupulada.

La tanca amb merlets, que imiten els del Monestir, i un jardí magnífic arrodoneixen la composició del conjunt.

La segona d'aquestes obres es va portar a terme a prop, a la confluència del carrer Bergara amb l'avinguda de Gràcia i el carrer de Barcelona, tocant a la Casa Armet. És el conjunt conegut com les cases d'Àngela Salles. Maria Angeles Sallés encomanà a Balcells, el 1916, dues cases bessones, separades pel jardí i la reixa alineada al carrer Bergara, les façanes de les quals segueixen un procés d'esquematització tendent a la línia recta propera a l'estètica Déco i a la contenció ornamental.

L'edifici, però, més espectacular i monumental de Balcells s'alça al vessant nord de la serra Collserola, al començament de la carretera de l'Arrabassada, en un ampli terreny poblat de boscos, una part dels quals Balcells va domesticar en un jardí esquitxat de mobiliari d'acord amb l'estil de la casa. És la Casa Lluch, un encàrrec de Gabriel Lluch com a casa d'estiueig de la seva família, que anys després el va vendre a Robert Chaveaux Davin de Vasconcel, un escultor francès amic i deixeble d'Auguste Rodin, fet que ha provocat que també sigui coneguda com a Casa Vasconcel. L'artista va fer ampliar la casa a càrrec del mateix Balcells, i que es van fer amb motiu de la instal·lació en la casa de la fàbrica de cosmètics Vasconcel, que dirigia el mateix escultor al costat de les seves nebodes Emelina i Solange Chauveau.

Va ser una de les primeres obres de Balcells, bastida el 1906, un any després de debutar en la casa Calado -amb decoració arabesca i desapareguda avui en dia-, tot just en acabar la carrera. L'edifici, que amb merlets i finestres de caràcter gòtic sembla inspirat per un castell, segueix les tendències historicistes catalanes però exhibeix clares influències europees, especialment del secessionisme vienès. La façana combina falsos carreus de morter vermell, amb estucs blancs i ceràmica blava. Hi destaquen diferents treballs de ferro forjat. La construcció també consta d’una masoveria a part, que tot i ser un edifici independent, segueix la mateixa línia de construcció, de la mateixa manera que la torre del molí de vent.

En aquesta zona de Collserola, l'arquitecte Andreu Audet Puig, el constructor de teatres i sales d'espectacles aixecaria, per encàrrec de Josep Sabadell Giol, l'efímer Casino de l'Arrabassada, al costat del Gran Hotel Restaurante del mateix nom, bastit el 1899. El casino s'ignaugura el 1911, però va ser tancat definitivament per ordre governamental un any després, a causa dels suïcidis provocats per la pèrdua de grans fortunes. Del conjunt només en queden ruïnes: alguns elements de l'escalinata del jardí, amb delicats relleus escultòrics figuratius i florals, i algun pany de mur, que apareixen fantasmagòricament enmig de la vegetació.

Tornem cap al centre de la ciutat, i en la plaça d'en Coll, es troba un altra de les obres més reconegudes d'en Eduard Maria Balcells. Es tracta del Xalet Negre, que deu el seu nom a qui va la seva propietària, Josepa Negre, que va encarregar la seva construcció l'any 1917. Balcells va idear un xalet a quatre vents en el qual comença a abandonar els postulats modernistes cap a un eclecticisme amb voluntat de conjugar elements locals i clàssics. D'aquesta casa en destaquen especialment les finestres d'arc de punt rodó, l'ornamentació de ceràmica als ampits i les jardineres.

Una recent rehabilitació per part de l'Ajuntament, ha convertit l'antiga finca en un equipament municipal dedicat principalment a la gent gran.

Al costat mateix, hi ha un altre xalet, de formes molt semblants, que va encarregar la mateixa Josepa Negre, i en aquest cas el projecte fou signat per l'arquitecte municipal Enric Mora i Gosch. Destaca el torreó amb la galeria de tres finestres d'arc de punt rodó, les guirnaldes modernistes esgrafiades que decoren les obertures. A les dues cases cal destacar la tanca, tant per l'obra com per la feina de la serralleria.

Molts dels elements de les obres arquitectòniques d’aquells anys van sortir de la Terrisseria Arpí, propietat d’una família activa a Sant Cugat des de mitjans del XIX fins la guerra civil. Apropant-se a la plaça d'Octavià, es pot veure la seva façana, de principis del XX, on s'observen elements escultòrics policroms de ceràmica, el fris superior multicolor i la decoració de les obertures i de la balconada.

Fruit de la demanda dels estiuejants barcelonins, es va construir el Mercat Municipal, que es troba ben a prop en la plaça Pere San, l'única construcció municipal d'estil modernista i el primer mercat de la ciutat. Construït per Ferran Cels, l'any 1911, la seva façana és de maó vist amb ceràmica de motius en blau sobre blanc. Hi són remarcables les obertures, arcades, pilastres d'entrades, finestres i arcs parabòlics falsos. El 1927 s'amplià amb una segona nau dissenyada per l'arquitecte Enric Mora. I posteriorment, s'afegiren els porxos de les peixateries i una marquesina a l'entrada, damunt la qual sobresurten un rellotge amb ornamentació de ferro forjat i ceràmica, un panell piramidal amb un campanar, un parallamps i una sageta amb l'escut de Catalunya.

No podem acabar aquesta ruta modernista sense anar fins al carrer de Sant Medir, on es troben davant per davant el Celler Cooperatiu i les cases d'Enric Pi.

Cèsar Martinell, conegut pels seus cellers a les comarques tarragonines, va deixar per a la ciutat el Celler Cooperatiu que li va encarregar el Sindicat Vitivinícola i Caixa Rural de Sant Medir, una associació que agrupava molts dels pagesos locals per a l’elaboració, conservació i comercialització del vi. Malauradament, la manca de finançament va deixar el projecte inacabat, i només es va construir una part del projecte inicial. L'any 1988 va ser el darrer que va entrar raïm al celler, i poc després la cooperativa es dissolia, motivant anys després l'enderroc de la sala de tines i traspassant la sala d'elaboració a la ciutat. No obstant, es poden veure la bellesa de les línies amb els arcs parabòlics, els pilars, suports i nervis.

Al costat del celler, les cases adossades d'Enric Pi que destaquen sobretot per la seva ornamentació. Obra de l'arquitecte Juli Batllevell, van ser construïdes l'any 1907 amb un disseny modernista observable a la balustrada de coronament, els brancals, els dentells i els arrambadors, tots ells de decoració feta a base d'elements florals que envolten les obertures i que, al pis de dalt, envolten les espirals de la cambra d'aire. També cal mencionar el treball de serralleria aplicat als balcons i les baranes, amb un disseny amb ferro helocoïdal i els botons florals de l'artesania local. A sobre les portes, a més, hi ha un relleu amb les inicials del propietari.



Més informació i bibliografia en: Revista B30 N.23 /// 5.02.2010. Article 'Una ruta per sant Cugat. La petja de la burgesia que s'avenia amb els artistes' per Teresa Vallbona | L'art del segle XX a Sant Cugat 1900-2000 per Josep Canals i Gual | Diari de Sant Cugat núm. 1039 /// 20.02.2015. Llegat modernista | Catàleg patrimonial de Sant Cugat