La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

El nucli històric de Castell d'Aro

A uns quilòmetres de la costa de Platja d'Aro, es troba Castell d’Aro, un poble que va créixer al voltant del castell medieval  i l’església de Santa Maria, situada a la seva vora. En els carrers i carrerons que envolten a aquests dos edificis s'aixequen edificis dels segles XV a XVIII, que tot i estar restaurats mantenen l'estructura original, formant un conjunt històric declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. Són cases de pedra, de poca alçària, amb portals dovellats, finestres gòtiques, conupials i renaixentistes i llindes amb dates divereses.

Castell d'Aro

Al capdamunt d'un turó hi ha el castell d'Aro (castrum Dari), documentat des de mitjan segle XI com a castell de Benidormiens, que custodiava el monestir de Sant Feliu de Guíxols i protegia la vall d'Aro dels saquejadors sarraïns que arribaven per mar. Uns anys més tard es consagrava l'església de Santa Maria, com a capella del castell.

Castell d'Aro

L'antiga fortalesa, malmesa per dos incendis, al llarg del temps, conserva escasses restes d'època medieval i les diverses reformes li han llevat el seu aspecte de fortalesa. En altres èpoques, el recinte havia estat utilitzat com a escola, ajuntament i jutjat i actualment les seves sales formen una seu d’exposicions i esdeveniments de la cultura tradicional del municipi.

Tocant al castell, hi ha l'església de Santa Maria del Castell, d'estil gòtic tardà amb façana barroca, formada per una sola nau amb capelles laterals i capçalera poligonal. La portada, emmarcada per pilastres amb falsos capitells, té sobre la llinda la data 1784 i, més amunt, una fornícula amb relleus a banda i banda. El campanar s'alça al mur de migdia de la nau. A la plaça de Santa Maria, destaca la finestra renaixentista de la casa rectoral, amb guardapols acabat amb dues testes humanes a mena de mènsules, una petxina al centre i la data 1069. Al llarg dels segles, l'antiga capella del castell va passar a ser una parròquia.

Castell d'Aro

Castell d'Aro constitueix un clar exemple de nucli urbà format al voltant d'un castell preexistent, conformant una estructura inicial fàcilment defensable i amb excel·lents terres de conreu als seus peus. La majoria de les cases de Castell d'Aro són entre mitgeres amb la façana principal oberta sobre els carrers que formen els eixos en sentit est-oest i sobre la plaça de Santa Maria, mentre que els carrers del Sol i de l'Hospital només donen accés als patis posteriors de les cases.

Castell d'Aro

Les façanes acostumen a ser de paredat comú amb les cantonades escairades quan n'hi ha i amb obertures encerclades amb pedra tallada en la majoria dels casos, encara que en algunes edificacions més modestes aquest encerclat desapareix.

Castell d'Aro

A l’antic edifici de l’ajuntament hi ha el Museu de la Nina, on es recull una àmplia mostra de nines del món.

Bibliografia i més informació en: Fitxa inventari del patrimoni arquitectònic: Conjunt històric de Castell d'Aro

Una setmana per Platja d'Aro

Després de la sortida pels Midi-Pyrénées l'estiu passat, vam estar una setmana per Platja d'Aro, per a gaudir d'uns dies de platja i fer diverses sortides pel voltant. Emplaçada sobre una gran platja de sorra daurada i diverses cales, Platja d'Aro és un dels nuclis que formen part del municipi de Castell-Platja d'Aro, conjuntament amb Castell d'Aro -el més antic i situat a uns quilòmetres de la costa que va créixer al voltant del castell medieval i de l'església de Santa Maria-, s'Agaró -urbanització noucentista iniciada per Rafael Masó- i Fenals.


Platja d'Aro

Platja d’Aro, un lloc que s'ha desenvolupat sobretot a partir del boom turístic de mitjan segle passat, concentra la majoria dels serveis turístics del municipi. Els seus carrers formen una gran zona comercial i d'oci, tant diürn com nocturn, que es manté activa durant els 365 dies de l'any, amb una gran quantitat de botigues de roba, calçat, joieries... que comparteixen via amb bars, restaurants i locals d'oci.

Casa de la Vila de Platja d'Aro

El lloc triat per allotjar-nos va ser l'Aparthotel Ciutat del Palol, a pocs minuts dels carrers cèntrics de Platja d'Aro, i davant mateix d'una sèrie de caletes: Cala Rovira, Cala Sa Cova i la Cala del Pi, on poder gaudir d'unes aigües tranquil·les i bells paisatges. L'aparthotel, amb cuina incorporada, vam fer la gran majoria dels menjars, excepte algun dinar i sopars que els férem afora. Amb múltiples activitats, sobre tot per als infants, i una gran piscina, la tria ens va agradar moltíssim, encara que el preu no era dels econòmics.

Platja d'Aro

A la platja, anàvem cada matí molt a primera hora, concretament a la Cala Sa Cova, per trobar lloc a primera línia de mar. Anar amb una nena petita, era el millor, i també ens permetia gaudir d'una primera hora amb molta tranquil·litat.

Platja d'Aro
Cala Sa Cova

Cala Rovira, situada al final de l’extensa Platja Gran de Platja d’Aro, just al nord d’on es troba, en plena platja, el famós monòlit del Cavall Bernat.

Platja d'Aro
Platja Gran

Des d'aquí s'arriba a la Cala Sa Cova, ja sigui per un caminet entre les pedres o per unes escales, que forma part del camí de ronda que va des de Platja d'Aro fins a Calonge. Aquesta petita cala en forma d'"U", que queda més resguardada, els pescadors de l'Escala que anaven a comercialitzar les seves captures a Sant Feliu de Guíxols, deixaven les seves embarcacions mentre realitzen les seves vendes.

Platja d'Aro
Cala Sa Cova

El camí de ronda et porta, a través d'arcades i túnels, a la cala del costat, la Cala del Pi. Protegida per promontoris rocosos a banda i banda és fins i tot possible veure un illot en la seva part dreta, al com es pot accedir nadant.

Platja d'Aro
Cala del Pi
I seguint camí fins a Calonge ens podem trobar amb més caletes i platges...

Platja d'Aro

Platja d'Aro

A pocs metres de l'aparthotel i abans d'arribar al centre de Platja d'Aro, podíem veure les restes de la vil·la romana de Pla de Palol, formada per diversos edificis i sent un parc a l'aire lliure per passejar per damunt de passarel·les.

Platja d'Aro

Però no tot va ser platja i piscina a l'aparthotel. La ubicació de Platja d'Aro ens va permetre també fer alguna visita per les tardes, com les que vam fer pel nucli històric del municipi, Castell d'Aro, els jardins de Cap Roig o visitar l'Espai Carmen Thyssen que podem trobar en l'antic monestir de Sant Feliu de Guíxols.

Anar a: Castell d'Aro

El passeig marítim de Sant Vicenç Montalt

A banda de mar de Sant Vicenç de Montalt es troba el passeig marítim, anomenat com el Passeig del Marquès de Casa Riera, de més d'un quilòmetre de longitud, on es troben una sèrie de cases i torres de la burgesia catalana del segle XIX i XX, que a l'igual que a altres zones costaneres del Maresme es van assentar.


Moltes d'aquestes torres han estat substituïdes avui en dia per blocs d'apartaments i hotels, però encara podem trobar un conjunt d'habitatges unifamiliars amb jardí, i d'estil noucentista.

Número 6 | De planta baixa i dos pisos, destaca per la seva volumetria amb tribuna i la configuració de la coberta vidriada.


Número 7 | Coneguda com Can Sans, està formada per una planta baixa, amb un porxo, i pis. Les cobertes tenen una forta pendent i amb teules vidriades. També disposa d'una torre al centre de la casa que sobresurt un pis més i està coberta a quatre vents. Destaca les rajoles de ceràmica a la façana, decorant la planta baixa i les finestres.


Número 9 | Formada per una planta baixa i pis, i amb una petita golfa.


Número 12 | També formada per planta baixa i pis, presenta unes terrasses petites i porxos, unes golfes i una coberta a quatre vents, envoltat per un pati.


Número 13 | De característiques similars a l'anterior: planta baixa i un pis amb un pati al voltant, està cobert a dues aigües amb rajoles vidriades. A la mateixa alçada de la casa, té com a particularitat, una torre semicircular.


Número 14 | Formada per una planta baixa i pis, amb unes petites golfes, té una torre que s'alça un pis més. Sense elements decoratius a la façana, la coberta de la casa és a dues aigües i la torre a quatre.


Número 15 | Amb un gran jardí que l'envolta, destaca la torre elevada i els detalls en el tractament de les cobertes i baranes. Hi ha terrasses i porxo, amb coberta a dues aigües a la casa i de quatre a la torre, i amb un ràfec que envolta tota la casa.



Número 16 | A més de la planta baixa, amb un porxo amb columnes, té un pis i unes petites golfes. L'acabament forma un ràfec, i les cobertes són a dues aigües.


Número 18 | De planta baixa i dos pisos, amb una torre elevada i un porxo a la planta baixa, a l'entrada. Té una galeria amb barana de pedra i una coberta a diferents nivells, a quatre vents, igual que la torre. El coronament de la façana està fet de pedra, amb gerros decoratius també de pedra.


Les cases modernistes del carrer de Sant Pau a Vilassar de Mar

Vila de gran tradició marinera i emprenedora, Vilassar de Mar va viure intensament les onades migratòries a les Amèriques de les darreries del segle XIX. El comerç d'ultramar i la fabricació de vaixells van esdevenir les principals activitats de la població.

En el carrer de Sant Pau, gairebé a primera línia del mar, separada actualment per la carretera i les vies del tren, es troben una sèrie de cases modernistes i d'altres estils que van ser aixecades en la seva majoria per naviliers, comerciants i indians, tots ells beneficiats amb l'aventura americana. El passeig és un típic exemple dels eixamples de mar que van proliferar a les viles costaneres durant el segle XIX, amb sumptuosos edificis dels quals a Vilassar de Mar se n'ha conservat una bona mostra.

Vilassar de Mar. Cases del carrer de Sant Pau

Originàriament, la majoria de cases del poble tenien al seu davant, més enllà del carrer, un hort particular. En el cas del carrer de Sant Pau, quan es va rectificar el traçat de la carretera, a finals del segle XIX, aquest hort es va adossar a les façanes de les cases. Totes aquestes cases miren al mar, són de planta baixa i un o dos pisos i tenen una sortida posterior i un patí o jardí davanter tancat per reixes de ferro forjat. Malgrat no siguin del mateix estil arquitectònic, mantenen una certa homogeneïtat en el conjunt. Gran part d'aquestes cases van ser remodelades per l'arquitecte modernista i noucentista Eduard Ferrés i Puig, fill d'una família d'indians, el qual va introduir el formigó armat a Catalunya. La casa del carrer número 17 va ser el seu habitatge particular.

Casa Pau Jover | C/ Sant Pau, 2 | Arquitecte: Eduard Ferrés i Puig |
Petita torre d'estiueig encarregada per Pau Jover a començaments dels anys vint. Està formada per una planta baixa, un pis i un soterrani. El que més crida l'atenció és el gran color que hi ha a la façana on s'utilitzà rajoles de ceràmica vidriada de color blau i groc, amb motius florals per a decorar el primer pis. També es va utilitzar elements de ceràmica vidriada de color verd, blanc, blau i vermell per a decorar la barana del balcó. Per la decoració dels marcs de la porta i de la finestra de la planta baixa, s'utilitzà fragments de ceràmica vidriada de diferents colors. També es pot trobar elements d'aquest tipus en la decoració de les baranes de l'escala d'entrada a l'edifici.

Vilassar de Mar. Casa Pau Jover
 
Vilassar de Mar. Can Bassa
Can Bassa | C/ Sant Pau, 3-4 | Any: 1899 | Arquitecte: Eduard Ferrés i Puig |
És la casa més representativa d'aquest conjunt de cases i va ser construïda per encàrrec de l'indià Pere Sitges Bassa, fill d'una família de sagristans i campaners. La construcció està formada per planta baixa, pis, golfes i terrat amb una torre quadrada que queda a la part central de la façana. La façana està decorada amb grans relleus esculpits dins un repertori de guarniments florals d'inspiració medievalista que coronen les obertures (cap d'elles d'igual forma ni mida) amb trencaaigües amb escuts, florons, garlandes, figures himanes, impostes i capitells amb elements florals i animals, gàrgoles animals als angles de la torre.

Dins dels relleus de la façana destaca el particular escut de Vilassar, amb la data de construcció de l'habitatge, i la iconografia de motius americans, com el relleu esculpit del català del porró, que va amb barretina, i l'americà que beu mate, que vesteix robes cares, i que l'ha convertit en un símbol de l'arquitectura indiana de Catalunya, representant a tots els indians que van anar a Amèrica a enriquir-se i que van tornar als seus llocs d'origen, un cop havien fet els diners.


Vilassar de Mar. Relleus de Can Bassa

Vilassar de Mar. Can Nicet Matamala


Can Nicet Matamala | C/ Sant Pau, 7 | Any: 1916 | Arquitecte: Eduard Ferrés i Puig |
Edifici de tres plantes -planta baixa, dos pisos i un terrat- obra també d'Eduard Ferrés, on allunyat del ple modernisme de la seva primera època s'apropar a l'estil sezession vienès i que destaca per la galeria poligonal del pis principal que fa de balcó del superior.

Al coronament es troben quatre airosos pinacles coronats amb boles amb un plafó central on hi ha la inicial de la família d'industrials tèxtils Matamala. Els pinacles de la barana estan inspirats en els de l'edifici dels magatzems de can Damians -avui una botiga de C&A- al carrer Pelai de Barcelona que va construir el mateix arquitecte.




Vilassar de Mar. Can Pepito Calafat



Can Pepito Calafat | C/ Sant Pau, 8 |
D'aquesta casa destaca la sobresortint tribuna del primer pis, amb tres arcs de fusta i vidres d'aire cubà. El balcó va de banda a banda amb dues obertures al segon pis. A partir d'aquesta planta exhibeix bells esgrafiats i relleus amb el segell purament modernista, que arriben fins a la cornisa bombada acabada amb quatre capcims o pinacles. 

Igualment, cal remarcar la barana del balcó que reflecteix ben clarament l'empremta art nouveau amb les garlandes de ferro forjat.





Vilassar de Mar. Can Viladomiu



Can Viladomiu | C/ Sant Pau, 9-10 | Arquitecte: Josep Maria Ribas i Casas |
L'arquitecte Ribas i Casas bastí aquesta casa, on antigament hi havia dues cases de cós, a finals de la dècada dels anys 1920 per a la família de fabricants Viladomiu. D'estil noucentista, té unes obertures coronades amb un arc de punt rodó, amb ornamentació de terracotes arquitectòniques d'estil mediterrani.  L'entrada principal disposa de tres columnes que suporten una balconada superior.
 





Vilassar de Mar. Cal notari Peira



Cal notari Peira | C/ Sant Pau, 15 |
Casa que disposa d'una composició acadèmica ben estudiada amb un joc d'eixos harmònics, on destaca la simètrica i equilibrada disposició dels relleus sobre cada una de les obertures a cada planta, i que té una correspondència amb els ulls de bou al capcer de l'edifici. El balcó únic amb reixa de garlandes i dues obertures conserva la simetria de la planta baixa i la del segon pis. També són interessants la cornisa i la sanefa en relleu fent ziga-zaga.


Vilassar de Mar. Casa Fornas


Can Piera, ara casa Fornas | C/ Sant Pau, 16 |
Típica i notable casa noucentista, de correspondència d'eixos amb vertical, de planta baixa i dos pisos, acabada l'última amb obertures de tres arcs. Destaca el rigorós i acurat treball de la barbacana, construcció en voladís feta amb bigues de fusta, que sobresurt del plom de la façana que sosté una minuciosa ornamentació de notable rajoleria.

Tant en la porta de l'entrada de la casa com les obertures, es poden veure uns guarniments d'uns relleus a tall de fruiteres, dins el més clàssic esperit i serena atmosfera noucentista.




Vilassar de Mar. Casa Ferrés i Puig


Casa Ferrés i Puig | C/ Sant Pau, 17 | Arquitecte: Eduard Ferrés i Puig
Refet sobre l'antiga fonda de can Cassà, l'arquitecte Eduard Ferrés va disposar aquí el seu habitatge. L'any 1915 hi aixecà un altre pis i hi va instal·lar el seu taller d'arquitecte.

Destaca el finestral de la segona planta, d'ample a ample de la façana. Són importants la reixa i la porta de forja, d'indubtable influència sezession. A l'interior de la casa, el sòcol de la planta baixa està decorat amb dibuixos fets amb estucat planxat. És obra de l'any 1920 i és una de les mostres d'ornamentació més importants del Maresme.





Bibliografia: Cooltur | Festacatalunya | Ajuntament de Vilassar de Mar |
Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya

Un dia a Toulouse

Toulouse, capital administrativa de la regió de l'Occitània, es coneguda com la ciutat rosa pel color que domina els edificis antics, fets de maó vist. Banyada per les aigües del riu Garona i del Canal du Midi, té una història àmplia a les seves espatlles, capital del regne dels visigots, del comtat de Tolosa... la ciutat ha evolucionat cap al futur sent la quarta ciutat més gran de tota França, la segona quan a nombre d'universitaris i el centre de la indústria aeroespacial europea, amb les oficines centrals de la companyia Airbus i la Ciutat de l'Espai.

Una mica d'història

El nom de Toulouse ve de l'arrel tul que significa altura. Encara que Toulouse no es va construir sobre un turó, si que va conservar, al desplaçar-se a la planura, el nom de l'oppidum on es van instal·lar una tribu celta anomenada Volques Tectòsages a 9km al sud de l'actual ciutat.

Toulouse

Centre del comerç de vins en època romana, en el segle III s'instaurà el cristianisme en la ciutat i va tenir lloc el martiri del bisbe Serni. Després de ser capital visigoda en el segle V, passà a mans dels francs. Després de Carlemany, Toulouse es governada per uns comtes que aconsegueixen cada cop tenir més autonomia, degut a la llunyania del poder franc. Sota la dinastia dels comtes Raimon, entre els segles IX i XIII, la cort de Toulouse va ser la més sumptuosa de tota Europa. Els cònsols o capitouls, triats entre la burgesia comerciant, administraven Toulouse com una autèntica república italiana. El comte els consultava en tot el relacionat amb la defensa de la ciutat o amb les relacions exteriors.

Toulouse

En 1271 els dominis tolosans es van annexar al regne de França. Durant el segle XV, els mercaders de la ciutat es van enriquir notablement i les seves cases són testimoni d'aquella època. També va ser víctima d'epidèmies durant el segle XVII, i no obstant, es va construir el Canal du Midi, una obra mestra de l'enginyeria que comunica el Mediterrani amb l'Oceà Atlàntic.

Toulouse

La urbanització de Toulouse s'accelerà en el segle XIX construint-se els grans bulevards i amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial es va començar a desenvolupar la indústria aeronàutica, orgull de la ciutat.

Descobrint Toulouse

Deixem el cotxe en un dels parkings que hi ha a prop de la plaça del Capítol, centre de la ciutat. Concretament, un de situat en la plaça i mercat de Victor Hugo. L'oficina de turisme, situada al darrere del Capitole, o des de la seva web d'informació ofereix diversos itineraris a realitzar per la ciutat. Nosaltres vam fer una mescla de tots ells, sense seguir cap ordre estricte. A on havíem deixat el cotxe, teníem a pocs minuts la basílica de Sant Serni (o Saint Sernin), i allà ens vam dirigir en primer lloc.

Planol de Toulouse

La basílica de Sant Serni és la més famosa i bella de les grans esglésies romàniques del Midi francès i també la que disposa de més nombre de relíquies de tota França. També és l'església romànica més gran del món. A finals del segle IV ja existia en el seu emplaçament actual una basílica que allotjava les restes del sant, primer bisbe i màrtir de Toulouse que va morir l'any 250 arrastrat per un toro que anava a ser sacrificat.

Toulouse. Basílica de Saint-Sernin

Toulouse. Basílica de Saint-Sernin

Carlemany va portar a l'església nombroses relíquies per la qual cosa es va convertir en un important centre de peregrinació. Era, a més, una de les etapes del Camí de Sant Jaume. L'edifici actual va ser construït per a respondre a aquest fluxe de peregrins. S'inicià cap al 1080 i les obres no s'acabaren fins a mitjan segle XIV. Un magnífic claustre i una important abadia franquejaven el nord de la basílica, però tot això va ser enderrocat durant els primers anys del segle XIX. L'arquitecte i restaurador Viollet-le-Duc, fidel a la seva habitual imaginació, portà a terme una restauració general a partir de 1860.


La basílica es va fer amb pedra i maó. En la capçalera (la part més antiga del temple, del segle XI) domina la pedra, en la nau, el maó, utilitzat també en el campanar. Les cinc capelles de l'absis i les quatre capelles dels braços del creuer, juntament amb les teulades escalonades del presbiteri i l'esbeltesa del campanar, formen un conjunt magnífic. El campanar octogonal, de cinc cossos, s'alça sobre el creuer. Els tres pisos inferiors estan decorats amb arqueria romànica de mig punt (principis del segle XII). Els dos pisos superiors van ser afegits cent-cinquanta anys més tard.

Toulouse. Basílica de Saint-Sernin

Toulouse. Basílica de Saint-Sernin
La porta dels comtes, dedicada antany a Sant Serni, s'obre en el braç sud del creuer. Els capitells de les seves columnetes, fan referència a la paràbola del poble Llatzar i del ric (portada dreta) i, sobretot, als castics soferts pels que cauen en els pecats de l'avarícia i luxúria (portada esquerra). Als dos costats del pilar central de la portada, el ric, que demana retornar a la terra per advertir al seu germà, roman en l'infern. A l'esquerra de la portada, un nínxol, protegit per una reixa, alberga quatre sarcòfags que van servir de sepultura a diversos comtes de Toulouse. Més a l'esquerra es troba un arc renaixentista de l'antiga muralla que envoltava l'església, l'edifici del cabildo i els cementiris adjacents.

Toulouse. Basílica de Saint-Sernin

El primer que crida l'atenció a l'entrar en la basílica són les seves dimensions, 115m de llargada, 64m d'amplada i 21m d'altura. Sant Serni és un clar exemple d'església de pelegrinació (a l'igual que l'església de Sainte-Foy de Conques o la mateixa catedral de Sant Jaume a Compostel·la). Va ser concebuda per a facilitar el trànsit de grans grups de devots i fer posible que un grup de canonges poguessin celebrar els oficis: una nau central franquejada per dues naus laterals a cada costat, un inmens creuer i un presbiteri amb girola al qual s'asomen cinc capelles radials. La nau principal, de volta de canó, es recolça en una primera nau lateral amb volta d'arestes i rematada amb tribunes molt decoratives, que a la seva vegada es recolça en una segona nau lateral de menor altura, també amb volta d'arestes, i adossada a un contrafort. D'aquesta manera, tots els elements d'aquesta enorme estructura participen harmoniosament en la solidesa del conjunt.


Toulouse. Basílica de Saint-Sernin
Sota la cúpula del creuer es troba una bonica taula de marbre pirenaic procedent de l'antic altar romànic firmat per Bernard Gilduin i consagrat en 1096 pel papa Urbà II.

L'ampli creuer presenta tres naus i capelles orientades. Destaquen els capitells de la galeria de la tribuna i les pintures murals romàniques. El deambulatori, en l'absis de l'església, rodeja la tomba de Sant Serni alçat sota del baldaquí barroc. Coneguda aquesta zona també com el Tour des Corps Saints, ja que presenta als fidels part de les relíquies que té la basílica. Entre les cinc capelles es troben els nínxols destinats a rebre les relíquies dels sants més populars. Armaris esculpits i daurats, instal·lats en el segle XVII en les capelles veïnes, contenen els reliquiaris d'aquests mateixos sants, com els de sant Aciscle, santa Victòria, sant Hilari i sant Pau.

Toulouse. Basílica de Saint-Sernin

Toulouse. Basílica de Saint-Sernin. Cripta inferior
Mentre la cripta superior alberga les relíquies de sant Serní, a la cripta trobem més relicaris i estàtues d'apòstols.
Al costat mateix de la basílica es troba el Museu Saint-Raymond, instal·lat en una antiga escola del segle XVI. Aquest museu és el museu d'Antiguitats de la ciutat i exposa una important col·lecció de peces que evoquen la vida quotidiana de celtes i romans en la regió tolosana.

Toulouse. Museu Saint-Raymond

Tirem camí cap a la vora del Garona, després de passar per davant de les esglésies de Saint-Pierre des Chartreux i de Saint-Pierre-des-Cuisines, i arribant al pont de Saint-Pierre. Des d'aquesta vora del riu, es poden veure tant la grandesa del riu com dels edificis magnífics de l'altra vora:

El pont de Saint-Pierre va ser reconstruït totalment en 1987 entre la plaça de Saint-Pierre i el barri de Saint-Cyprien substituint a un pont penjant. Avui, la seva estructura de 240 metres de llarg és totalment metàl·lica. Darrere del pont, podem veure la cúpula de coure de la capella de Saint-Joseph de la Grave, de 64 metres d'altura. Va ser construïda en el segle XIX, dins de l'hospital per acollir a poblacions repudiades: apestats, bojos, pobres, nens abandonats, prostitutes... Des del segle XX, La Grave va albergar la principal maternitat de la ciutat, fins a la seva reubicacio en 2003.

Toulouse. El Garona

Tocant al pont Neuf, hi ha l'Hôtel-Dieu Saint-Jacques, on es troba dos museus dedicats a la història i als instruments de medicina. Antigament acollia a malalts, captaires, vagabunds i sobretot a peregrins del camí de Sant Jaume. I davant d'aquest gran edifici es pot veure un arc de l'antic pont medieval. Des del segle XII fins a l'apertura del pont nou en 1632, va ser el pont principal cobert i després fortificat de Toulouse
I per últim, destaquem el Pont Neuf. A diferència del que fa suposar el seu nom, és el pont més antic de la ciutat. La seva construcció durà gairebé un segle (1544-1632). Gràcies a la seva imponent estructura, el pont ha pogut resistir les diverses crescudes del riu.


Toulouse. Vora del riu Garona

Des de la mateixa vora on estem, passem per davant de l'església de Notre-Dame de la Daurade, i entrem dins, on es troba una verge negra vestida amb un luxós ropatge que es canviant segons el període litúrgic. 

Toulouse. Eglise de Notre-Dame de la Daurade

La seva façana recorda a un temple clàssic i data del segle XIX. El nom de l'església, del segle VI, li ve per la seva decoració (deurate significa daurada o recoberta d'or).

Toulouse. Eglise de Notre-Dame de la Daurade

Toulouse. Convent dels Jacobins

D'aquí tornem cap al centre de la ciutat on a pocs minuts arribem al Convent dels Jacobins, un dels monuments més preciosos de Toulouse. Davant l'empenta de l'heretgia càtara, sant Domènec va fundar en 1215 una orde de germans predicants. El primer convent de dominics va ser instal·lat en Toulouse en 1216. El nom de jacobins es déu a que quan els dominics arribaren a Paris en 1217 es van instal·lar en una capella dedicada a Sant Jaume (Saint Jacques, en francès).

La construcció de l'església i del convent, primera universitat de la ciutat, començà en 1230 i es va perllongar durant els segles XIII i XIV. Més tard, el conjunt va ser desfigurat al ser transformat en caserna d'artilleria durant el Primer Imperi. L'església va servir de quadra abans de ser integrada al liceu Pierre-de-Fermat. Importants treballs de desenrunament i de restauració va fer possible en 1974 la rehabilitació de l'església, del claustre i dels edificis conventuals que han pogut salvar-se, entre les quals, figura la sacristia.


L'església, de maó, és una obra mestra del gòtic meridional francès, que va aconseguir amb ella el seu màxim esplendor. L'església mare dels dominics, acabada cap a 1340, va rebre en 1369 el cos de Sant Tomàs d'Aquino. Per fora destaquen els arcs de descàrrega, disposats entre els contraforts i rematats per òculs, i la torre octogonal, decorada amb arcs mitrals que va servir de model a molts campanars de la regió.

Toulouse. Convent dels Jacobins

La nau és fruit de sobrelevacions i ampliacions successives, reflex de la importància de l'orde, de la seva riquesa i de les seves missions ben definides com és el culte diví i la predicació. En el sòl, cinc llosses de marbre negre (base d'antics pilars) i una filera de rajoles, també negres, recorden la planta del primer santuari rectangular i recobert amb un sostre de fusta. Les set columnes aguanten la volta de 28m.

Toulouse. Convent dels Jacobins

Toulouse. Convent dels Jacobins - La palmera







Sobre la última columna descansa la volta de l'absis: els seus 22 nervis alternativament prims i amples formen la famosa palmera.








Toulouse. Convent dels Jacobins
Altar de l'església, amb les restes de Sant Tomàs d'Aquino

El claustre, centre de la vida monàstica, està format per quatre galeries cobertes per un simple teulada de fusta sostingut per cent-seixanta columnetes geminades típiques del gòtic del Llenguadoc (altres exemples el podem trobar en Arles-sur-Tech). Els decorats esculpits representen motius vegetals estilitzats en les quals s'amaguen animals i alguns rostres. Les galeries sud i est, que havien desaparegut cap a 1830, han pogut reconstituir-se a partir de restes que s'han trobat dispersos per tota la regió, i d'altres fragments de la mateixa escola.

Toulouse. Convent dels Jacobins - Claustre

La Sala Capitular va ser construïda cap al 1300. Dos fines columnes prismàtiques suporten les voltes de la sala.
Toulouse. Convent dels Jacobins - Sala capitular

Toulouse. Convent dels Jacobins


Al costat, es troba la Capella de Saint-Antonin, erigida entre 1337 i 1341 com a capella funerària per Dominique Grima, futur bisbe de Pamiers. Els medallons inscrits en els segments de la volta estan dedicats a la segona visió de l'Apocal·lipsi. En les parets, sota dels àngels músics, es succeeixen les escenes de la llegenda de sant Antonin de Pamiers, que conclou en la clau de la volta: les relíquies del màrtir naveguen custodiades per dues àligues blanques.



El refectori, del 1303, és una àmplia sala amb un sostre de fusta que descansa sobre sis arcs diafragma. És un dels més grans de l'època medieval, fet que testimonia la importància de la comunitat de monjos.

Toulouse. Convent dels Jacobins - Refectori

La pròxima aturada era per a dinar, i després de fer un bon mos, visitàrem el Capitole, centre neuràlgic i polític de la ciutat. L'any anterior, en el viatge que vam fer pel Perigord, ja havíem entrat, i com ens va agradar, vam tornar a fer una visita ràpida a les seves sales principals. Per tant, més informació la podeu trobar en l'entrada que hi vam dedicar mesos enrere: El Capitole de Toulouse.

Toulouse. Place du Capitole

Després ens vam dirigir cap a la plaça de Saint-Étienne, on un griffoul (font, en occità) adorna aquesta plaça del segle XVI. Aquí trobem la Catedral de St-Étienne, que si la comparem amb la magnífica unitat de la basílica de Sant Serni, pot semblar bastant dispar. I és que les obres es van perllongar des del segle XI al segle XVII. Aquí es varen enfrontar les escoles gòtiques del nord i del sud de França. Per falta de fons, la nau i la volta del presbiteri van quedar inacabades. En la façana de l'església primitiva, iniciada en 1078, els bisbes van manar obrir una rosassa en el segle XIII. Posteriorment, en el segle XV es va erigir la portada. Ja en el segle XVI s'aixecà la torre-campanar rectangular.

Toulouse. Place de St-Etienne i catedral

Entrant per la porta de la façana, ja es pot veure com la nau i el presbiteri no es troben en el mateix eix, donant la impressió de no estar fets l'un per l'altre. Això va ser degut a què les obres de reconstrucció d'aquest últim es vam reprendre sense tenir en compte la nau aixecada en 1209, que es tenia pensat enderrocar posteriorment.

Toulouse. Catedral de Saint-Etienne

La nau única, d'igual altura que amplada, és el primer exponent de l'arquitectura gòtica del Midi francès. Sota el pilar d'Orleans, punt d'unió amb el presbiteri, es troba la tomba de Pierre-Paul Riquet, el pare del canal de Midi mort en 1680. La volta única mesura19m d'amplada, mentre que la volta romànica de Sant Serni només té 9m. L'austeritat dels murs es dissimula amb una bella col·lecció de tapissos dels segles XVI i XVII realitzats en Toulouse i en els quals s'il·lustra la vida de sant Esteve. En la clau de la tercera volta es pot veure la creu de les 12 perles, emblema dels comtes de Toulouse, que després passaria a ser el de la província del Llenguadoc i, posteriorment, de tota l'Occitània.

La construcció del presbiteri, iniciada en 1722, es va detenir quaranta-cinc anys més tard i l'edifici es va cobrir amb un sostre de fusta. En 1609 per culpa d'un incendi es va substituir per la volta actual, que només té 28 metres d'altura en lloc dels 37m previstos inicialment. El retaule de l'altar major, el cadirat, l'òrgue i les vidrieres dels cinc finestrals de l'absis són del segle XVII.

Toulouse. Catedral de Saint-Etienne

Sortint de la catedral fem part d'un dels itineraris que ens ofereix la guia, concretament la de carrerons i belles mansions. El carrer Croix-Baragnon és un dels principals eixos de la ciutat, i està plena de belles façanes i de botigues d'articles de luxe. La més famosa d'aquestes cases medievals, del segle XIV, es troba en el número 15; és de maó vist amb elegants decoracions.

Toulouse. Carrer Croix-Baragnon

Girem pel carrer Tolosane on es troben una sèrie de cases alineades dels segles XVII i XVIII amb façanes de maó, balcons de ferro forjat i petits patis i fonts. Seguidament ve la plaça i el carrer Mage. Aquest barri va ser antigament el dels carnissers i disposa de tresors arquitectònics com una porta monumental en el número 32, una torre gòtica en el 20, grans finestrals amb mascarons en el 16, un cap de lleó en el 4...

Toulouse. Plaça i carrer Mage

Al capdavall del carrer es troba el museu Paul-Dupuy, instal·lat en l'antic palauet Besson, i on s'exposen nombrosos objectes professionals de les arts gràfiques i decoratives com mobiliari, orfebreria, ceràmica, instruments de mesura i belles peces de rellotgeria.


Ben a prop, hi ha l'Hôtel du Vieux-Raisin, un dels més bells edificis de l'època (segle XVI) construït pel membre del Capítol, Béringuier-Maynier. Disposa d'una torre octogonal i d'una bella decoració en les seves façanes.

Toulouse. Hôtel du Vieux-Raisin


Pels voltants, en el carrer de la Daldabe, també es troba l'impressionant Hôtel de Pierre, conegut també com Hôtel de Bagis, pel seu primer propietari, el parlamentari Nicolas de Bagis, que va encarregar construir a Nicholas Bachelier aquest palau renaixentista (1538) amb una imponent façana de pedra tallada, novetat en una ciutat on totes les cases eren fetes amb maó. A més, la façana està ricament decorada, en pedra també, de pilastres, escuts d'armes, garlandes i escultures vàries, que van ser acabades en el segle XIX.

Toulouse. Hôtel de Bagis

En el mateix carrer hi ha el palauet dels cavallers de Sant Joan de Jerusalem. Aquest edifici va ser ocupat originalment pels hospitalers de Sant Joan de Jerusalem. Després va ser priorat de l'Orde de Malta, i a partir de 1668 es va transformar en un palau clàssic per Jean-Pierre Rivalz, arquitecte de la ciutat.

Toulouse. Palauet dels cavallets de Sant Joan de Jerusalem

I seguidament, hi ha l'església de la Dalbade, del segle XVI, la qual disposa d'una façana austera de maó amb un pòrtic renaixentista. El seu timpà de ceràmica de colors de Gaston Virebent representa la coronació de la Verge i data del 1874. El seu interior està formada per una única nau envoltada de capelles, i el nom ve donat pel color blanc original (albade) de la cal dels seus murs.

Toulouse. Església de la Dalbade

I tornant a la plaça del Capitole, vam donar com acabada la visita a la capital occitana.


No et perdis: la plaça del Capitole, la basílica de Sant Serni, el convent dels Jacobins i els marges del riu Garona entre el Pont St-Pierre i el Pont Neuf.
Aparcament: Al voltant del centre històric hi ha diversos aparcaments de pagament.
Durada de la visita: Almenys un dia per a visitar el casc històric i entrar en esglésies i museus. Disposant de més temps, es pot dedicar un segon dia a visitar la Ciutat de l'Espai i les instal·lacions d'Airbus.
Pels voltants: Albi
Més informació i bibliografia en: Turisme de Toulouse | Logitravel. Guia de viaje de Toulouse | guiarte.com Guia de Toulouse

Anar a: Deu dies pels Midi-Pyrénées