La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

Zaragoza (II): el seu centre històric

Visitada l'Aljaferia, anem caminant cap al centre, passant per la Plaça del Portillo, que forma part de la Ruta dels Sitios. Els carrers d'aquesta zona van ser escenari de durs combats, especialment en el primer Sitio, en l'estiu del 1808. El seu nom, el Portillo, ve d'una petita porta que s'obria entre els murs de la ciutat. En la propera església de Nuestra Señora del Portillo estan les restes d'Agustina de Aragón, heroina de la Guerra de la Independència.

En direcció cap a la Plaça del Pilar, passem per davant del Palau dels Luna (segle XVI), construït per Pedro Martínez de Luna, noble aragonés que va ser virrei d'Aragó. La façana es imponent amb les seves torres, als laterals, una gran portada decorada i dos gegants que la franquejen.


En la Plaça de Sant Felip, articulada al voltant d'espais històrics i artístics, hi ha l'església de San Felipe y Santiago el Menor (1686), parròquia barroca construïda a iniciativa pels marquesos de Varverde, que vivien en el palau del costat.


La casa de Francisco Sanz de Cortés també es coneguda com el Palau dels Comtes d'Argillo i és la seu del Museu de Pablo Gargallo, amb obra diversa de l'artista aragonés. En la seva façana destaca el seu aleró volat, decorat intensament per motius vegetals. A l'entrada, dues figures eqüestres donen la benvinguda al visitant i conegudes com Salut Olímpic representant a l'atleta clàssic i al modern, encarregades el 1929 per l'Estadi Olímpic de Barcelona.




Al costat del Pilar i del Mercat Central, tenim les antigues muralles romanes de Cesaraugusta, construïdes entre els segles I i III. Van arribar a tindre una longitut de 3.000 metres, amb uns 120 torreons defensius. Tenien un gruix de més de 7 metres...



Arran de les muralles, el Torreó de la Suda, única resta del Palau de la Suda, l'edifici musulmà on inicialment vivia el governador de la ciutat. Amb la conquesta cristiana de Zaragoza, passà a ser palau dels reis d'Aragó, fins que usaren l'Aljaferia com a residència. Avui en dia, hi ha una Oficina de Turisme, en la seva planta baixa.


Davant mateix, l'església de San Juan de los Panetes (segle XVIII), que deu el seu nom a què antigament es repartien panets pels pobres. La seva inclinada torre, de forma octogonal, s'usà, durant el primer Sitio (algo hem comentat en l'entrada anterior) de la ciutat d'atalaia espia per un vigia francés que dirigia des de dalt les bateries franceses de la zona, fins que va ser descobert i afusellat. Els seus soterranis s'usaven com a polvorí.

Entrem ja en la Plaça del Pilar, on es troba la Basílica del Pilar i altres edificis i monuments importants. La plaça és de les més grans d'Europa i des del segle XVI s'han anat celebran diferents actes. En primer terme, hi ha la Font de la Hispanitat (1991) que representa el mapa de Llatinoamèrica; en la part superior esquerra una estría o canal és la Península del Yucatán i l'Amèrica Central. La cascada representa el nord de Sudamèrica i l'estanc és la resta del continent fins a la Terra de Foc.

La Basílica de Nostra Senyora del Pilar, a la vora del riu Ebre, és el temple barroc més gran d'Espanya i on passen anualment milers de peregrins. L'actual edifici està lligat a l'increment de la devoció pilarista, al llarg del segle XVII. Es va començar a construïr-se l'any 1681 i s'acabà l'any 1961 amb l'acabament de les últimes torres, i va substituir al temple gòtic, del 1515, que a la seva vegada va substituir al romànic destruït per un incendi el 1443. El temple s'articula en tres naus, d'igual alçada, cobertes amb bòvedes de canó, en les quals s'intercalen cúpules i bòvedes de plat, que descansen sobre pilars. L'exterior, és de maó caravista, d'acord amb la tradició aragonesa i l'interior revocat en estuc.

Està considerat el primer temple marià de la cristiandat, i conserva i es venera el pilar que segons la tradició va ficar la Verge Maria quan va vindre a Zaragoza a consolar i animar a l'apòstol Santiago. La Verge és una petita figura de fusta, d'uns 36cm d'alçada, coronada per una corona imperial.

Al costat de la basílica, l'edifici de l'Ajuntament (1965), que respon interior i exteriorment a la tipologia dels palaus reneixantistes que s'articulen al voltant d'un gran pati interior obert. Destaca la seva façana amb l'aleró aragonés i les escultures, al costat de la porta principal, de San Valero i l'Angel de la Ciutat, obra de Pablo Serrano.

La Llotja (segle XVI), és l'edifici adjacent que hi ha. Es tracta d'un edifici renaixentista que allotjava la llotja de mercaders, i que va ser encarregat pel Concejo de la ciutat a Juan de Sariñena. La seva façana d'estil italià estan adaptats al treball en maó, amb matissos del mudèjar aragonés. De planta rectangular, estructurant-se en tres pisos que no té correspondència amb el seu interior que ocupa un gran saló amb naus separades per columnes anillades i cobert per bòvedes estrellades, i que es fa servir avui en dia com a sala d'exposicions de l'Ajuntament.

Darrera la Llotja, caminem sobre el Pont de Pedra (segle XV), un dels molts que creuen el riu Ebre, i el més antic de la ciutat. Disposava de portes pel cobrament del pontatge i altres edificis annexos. El 1991, es ficaren en els seus extrems quatre lleons monumental de bronze, realitzats per Francisco Rallo.




Tornem cap a la plaça i davant de la Llotja, hi ha el Monument a Goya, obra de Frederic Marés, que rendeix homenatge al pintor aragonés més important de la comunitat. La figura del pintor, en un alt pedestal, presideix el conjunt, on també es poden veure dues majes.


Presidint la plaça de la Seo, al costat del Pilar, la Catedral de San Salvador. S'aixeca sobre el lloc on va haver l'antic forum romà, l'església visigoda i la mesquita Major musulmana. Iniciada el segle XII, ha sofert diferentes remodelacions i ampliacions durant els segles posteriors, provocant mescles d'estils. Destaca el seu mur de la Parroquieta, una de les obres majors del mudèjar. Realitzada per mestres aragonesos en col·laboració amb alarifs sevillans, que convertiren un simple mur de maó en un autèntic tapis policromat.




Darrera de la catedral, hi ha l'Arc i casa del Deán (segle XIII), que comunicava la catedral amb la nova casa del deán, cap del cabild, després del prelat. Destaca el mirador amb finestrals de traceria gòtic mudèjar.



Al costat de la catedral, també hi ha el Museo del Foro de Cesaraugusta, on com indica el nom es poden veure restes del forum de l'antigua ciutat romana. L'accés es realitza mitjançant un prisma de plaques d'onix iraní.


Caminant pels carrers, trobem el Teatre romà (segle I), perfectament visible des de fora les reixes, que està englobat dins del Museu del Teatro de Caesaraugusta. Començat a construir en la època de l'emperador romà Tiberi, segueix el model dels altres teatres construïts en el món mediterrani romà. A diferència d'altres teatres on la graderia es recolçava en la pendent d'una muntanya, aquest és de tipus aeri, el que originà l'existència de càmares cegues i galeries abovejades sobre les quals es descarregava el seu pes.



Apart de tot el centre històric, la capital aragonesa ens ofereix àmplies avingudes i places, així com el recinte de la Expo. Des del 14 de juny al 14 de septembre de l'any 2008, es celebrà l'Exposició Internacional de Zaragoza dedicada a l'Aigua i Desenvolupament sostenible. Avui en dia es pot passejar al voltant d'alguns dels pavellons que s'han mantingut, el Pont del Tercer Mileni, les telecabines...

Zaragoza (I): Història i el Palau de l'Aljaferia

(08 al 11/09/2009) En les properes entrades, visitarem la província de Zaragoza, tant la seva capital, com les comarques del voltant... La ruta que fèrem va ser:

Dia 1) Zaragoza
Dia 2) Calatayud, el Monestir de Piedra i Daroca
Dia 3) Borja, el Monestir de Veruela, Tarazona i Olite
Dia 4) La comarca de les Cinco Villas

ZARAGOZA

La ciutat disposa d'un ampli i ric patrimoni, fruit dels seus 2000 anys d'història en la qual ibers, romans, musulmans, jueus i cristians han deixat petjada del seu pas per la ciutat. El nom de la mateixa té els seus origens en la època romana, quan veterans de l'exèrcit van crear una colònia, nucli inicial de la ciutat, l'any 24 a.C., que l'anomenaren Caesaraugusta, en honor a l'emperador Cesar August, fins que va anar evolucionant a l'actual nom.

Amb la desmembració del Califat de Còrdoba, en el segle XI, apareixen els primers regnes de taifes, i entre ells el de Zaragoza, anomenat Medina Albaida Sarakosta,on Mundir I, de la dinastia Tuyibí, va ser el primer rei independent. Anys després, els Banu Qasi, procedents de Lleida, la convertiren en capital del seu regne de taifa, que controlaven la frontera nord de l'Islam en l'Occident, i arribant a estendre's fins a Tudela, Lleida, Dènia i Gandia.

L'any 1118, Alfons I el Batallador la conquerí i la convertí en la capital del regne aragonès. En el segle XVIII, al perdre Aragó els seus furs pels decrets de Nova Planta, la ciutat deixà de ser importants institucions del regne d'Aragó. Durante la guerra de la Independencia (1808-1814), Zaragoza va resistir al setge de les tropes franceses. A finals del segle XIX, es convertí en el centre d'una forta inmigració rural atreta pel procés d'industrialització de la ciutat. Avui en dia, la capital aragonesa acull a més d'un terç de la població de la regió.

(08/09) Deixem les maletes i el cotxe en l'Hotel Conquistador (el parking és molt barat... 3€+IVA per dia), que aconseguim mitjançant la web d'Atrapalo, a pocs metres de la Puerta del Carmen. Es tracta d'una senzilla porta de pedra, amb estructura d'arc de triomf romà, format per un arc central més elevat i dos laterals. Marcava el punt on començava la ciutat en el segle XVIII, i és el símbol més important dels anomenats Sitios de Zaragoza, dos setges que va sofrir la ciutat durant la Guerra de la Independència que enfrontaren als exèrcits napoleònics i les forces espanyoles lleals a la dinastia borbònica. Apropant-se a la porta es poden veure les marques de les bales de fussells, que daten d'aquella època.

Com a curiositat, el monument va ser la imatge de l'antigua moneda de cinc pessetes de l'any 1994, dedicada a la comunitat d'Aragó. A l'anvers, la ballarina de Gargallo.

Iniciarem la visita del centre històric de la ciutat en el Castell-Palau de l'Aljafería, actual seu de les Corts d'Aragó i que inicialment va ser construït com a palau dels reis de Taifes. Posteriorment passà a ser residència dels reis cristians (on destaquen les renovacions en l'època de Pere IV i dels Reis Catòlics), i va ser seu del Tribunal de la Inquisició i quarter militar.

Construït per Abú Ya'far Ahmad ibn Sulaymán al-Muqtadir Billah, també conegut com a Jafar (d'aqui deriva el nom del palau: lloc de Jafar). Exteriorment estava format per un recinte rectangular amurallat i reforçat amb setze torreons semicirculars, amb l'afegitó d'un torre de més grans proporcions coneguda com la Torre del Trovador. Interiorment, adapta la disposició dels castells omeies de Síria i Jordània. El palau taifal disposa d'un gran pati rectangular a cel obert, dos pòrtics laterals amb arqueries mixtilínies, i al fons, estàncies tripartites destinades a l'ús cerimonial i privat. Pel seu estil artístic, està considerat la baula entre l'art de la mesquita de Còrdoba i el nazari de l'Alhambra de Granada.




Entrem pel costat nord on es troben les estances més importants del palau islàmic amb el Saló Daurat i l'oratori. El terra era de marbre i les recorria un zòcal d'alabastre. Circundaba aquestes sales una banda de decoració epigràfica amb caràcters cúfics que reproduien sures coràniques.


El Saló Daurat, o dels Marbres, era la sala principal on el rei rebia als seus visitants. No ha quedat gairebé res de la seva decoració original, on tot el saló era una reproducció del firmament còsmic, amb símbols de poders que sobre l'univers exercia el rei de Zaragoza, apareixent així com a hereu dels califes. En el pòrtic d'entrada, es poden veure entre les filigranes la representació d'una au, el que és molt inaudit en l'art islàmic que prohibia les formes d'animals o persones.



En el racó oriental, hi ha un petit oratori de planta octogonal, on resava el rei, amb una portada que ofereix una decoració de guix amb motius vegetals i geomètrics que enmarquen un accés en forma de ferradura, d'inspiració cordobessa. En el seu interior, es pot apreciar, un fris amb text de l'Alcorà i restes pictòriques en la galeria superior d'arcs.




Totes aquestes sales s'obrien al Pati de Santa Isabel, amb uns curiosos recs i que rebé el seu nom, modernament, en record d'Isabel d'Aragó, filla de Pere III el Gran, que va neixer aqui i que va ser reina de Portugal i canonitzada en 1625.




Una vegada la ciutat passa a mans cristianes, l'Aljaferia passa a habilitar-se com a palau dels reis d'Aragó i església cristiana, i no va ser gaire canviada substanciament fins el segle XIV, amb l'actuació de Pere IV el Cerimoniós. Així, pujem a la primera planta, per accedir al Palau medieval, amb diverses sales. En la Sala de Pere IV es pot veure clar l'estil mudèjar aragonés i que impulsà el rei per tot el territori. Destaca els seus sostres mudèjars de fusta.

Des dels seus finestrals podem veure les reformes exteriors que a finals del segle XVI Felip II va ordenar al seu enginyer Tiburcio Spanocchi, constructor de la Ciutadella de Jaca, per tal d'adaptar-lo a les noves peces d'artilleria de l'e`poca, afegint baluarts pentagonals en els angles i un ampli fossar.



Un pasadís comunica amb la Torre del Trobador, la part més antigua del palau (segle IX o X), coneguda amb aquest nom pel drama romàntic d'Antonio García Gutiérrez (El trovador, de 1836), i convertit en llibret per a la òpera Il Trovatore, de Verdi. Usada com a torre de defensa i de l'homenatge, posteriorment va ser usada com a calabós de la Inquisició i pressó en els últims segles.



A continuació ve el Palau dels Reis Catòlics (1488-95), construït per ordre d'aquests en l'ala nord del recinte taifal, configurant una segona planta al damunt del palau existent. Primer, veiem la Sala de Santa Isabel que allotja un sostre pintat amb els emblemes reials i que destaca per les seves games cromàtiques utilitzades, i que ajuden a imaginar con havia de ser l'escalinata que veurem posteriorment, abans d'haver perdut la vivacitat dels seus colors.




Al costat, el Saló del Tron, concebut per a la celebració d'actes i cerimònies on destaca l'artesonat que decora el sostre, en fusta policromada decorada amb un gros pà d'or. El els seus casetons alternen florons de fullarasca i pinyes penjants amb els emblemes reials del nus tallat i les fletxes. Per sota, una galeria d'arcs conopials que podia servir com a tribuna d'invitats, i el terra imita, a mode de mirall, les formes del sostre, que reprodueix els quadrats amb els seus respectius octògons inscrits.





El proper lloc a visitar són les Sales dels passos perduts, on la gent esperava que els reis els rebessin.



La galeria era el pasador de les sales del palau, que dóna als jardins mitjançant banos soportats per columnes helicoidals. La porta que dóna al Saló del Tron mostra el conjunt heràldic de la Monarquia Hispànica, sostinguda per lleons, amb Castella i Lleó, Aragó i Sicília i una àmplia Granada, regne conquerit feia poc.



Finalment l'espectacular escalinata que dónava accés al palau reial, formada per un doble tram i il·luminats per finestrals ornamentats amb l'estil Reis Catòlics. El sostre, ricament adornat com les restants sales, estan decorades amb jous, símbol de Ferran el Catòlic i de fletxes, símbol d'Isabel la Catòlica.














Baixem al Pati de Santa Isabel, i al costat, podem veure el pati d'armes de l'antic quarter militar que hi havia durant els segles XVIII i XIX. Una espècie de rosa dels vents, al terra, indica les ciutats i anys on es celebraren les Corts Aragoneses.

Tornant, ens dirigim a les estances del sud, on es pot veure l'espectacular pòrtic amb una arqueria d'arcs mixtilínics de decoració geomètrica, amb major atreviment que en la part nord. Era l'avantsala a un gran saló amb la mateixa disposició tripartita de l'existent en la part nord.













A partir d'aqui, s'accedeix a la Sala dels Plens de les Corts d'Aragó, que reuneix als 67 diputats regionals (18 per Huesca, 14 per Teruel i 35 per Zaragoza). Des de l'any 2005, una reproducció d'una obra de l'artista Pablo Serrano presideix l'hemicicle, que representa un parlament obert, plural i transparent.





Finalment, i que hem vist al principi, a l'accedir al recinte del palau, hi ha l'església de Sant Martí (segle XIV), que va substituir a la capella romànica cistercenc del segle XII. La seva portada mudèjar en maó és del segle XV. Com en altres llocs del palau, abunden les quatre barres vermelles sobre l'or, senyera de la corona catalano-aragonessa.

Castells de l'Urgell



(07/09/2009) Al costat de Tàrrega, capital de la comarca de l'Urgell, es troba la vila de Verdú, que disposa d'uns 1000 habitants. La seva història es remonta a molts temps enrera. Conquerida l'any 1055-56 pel comte de Barcelona Ramon Berenguer I, la donà a Arnau Company i la seva família. El 1184 li es otorgada la carta de població, per Berenguera d'Anglesola, qui va cedir alhora els terrenys per construir les cases amb la condició que els habitants han de bastir les muralles, les torres i els portals. L'any 1227, la vila passa a Poblet, quan Guillem III de Cervera el va empenyorar per una croada a Terra Santa. Fins a la desamortització de Mendizabal, el 1835, els abats del monestir van regir els destins de la vila.

Al centre del poble es pot visitar el Museu de Joguets i Autòmats, en l'antigua Col·lectoria del monestir de Poblet, una casa del segle XVII, que allotja la col·lecció de Manel Mayoral, on destaquen objectes de futbol, joguets de llauna, atraccions de fira, entre els centenars de peces que es pot trobar.

El castell es troba tot envoltat de cases, que van començar a aixecar els carrers i places que formen ara la vila de Verdú, tal com s'ha comentat abans. Amb el traspàs de propietari a Poblet, l'antigua fortalesa es va convertir en residència palau, amb diverses sales (La Inferior, la Intermitja, destinada a magatzem i estables, la Sala Noble...). Destaca per sobre de les cases, la torre circular, d'uns 22m d'alçada situada al mig del pati.













Al costat, en la plaça Bisbe Comelles, es troba l'església parroquial de Santa Maria (segle XIII). Originalment d'una sola nau, amb l'ampliació de la població, va acabar sent un edifici amb tres naus, cobertes la central, amb una volta de canó lleugerament apuntada i les dues laterals amb volta de creueria.




A l'encreuament dels camins vells de Bellpuig i Anglesola, hi ha l'ermita de Sant Miquel (segle XIV). Segons la tradició, va ser erigida per un exvot de la família dels Cervera, per agrair l'ajut de l'aparició de Sant Miquel, que donà la conquesta de Cervera als sarraïns.


Ben aprop, trobem Ciutadilla, on al capdamunt d'un turonet es troba el seu castell, actualment en procés de rehabilitació, doncs es troba en estat semiruinós. Es té constància del castell, al segle XI, amb una referència de les muralles del mateix, en una sentència arbitral. Amb el castell de Verdú, formava part de la frontera que vigilava la darrera plaça musulmana de la zona, situada a la ciutat de Lleida. Gairebé sempre ha format part de la família dels Guimerà. A finals del segle XVI, Gispert de Guimerà va convertir l'antigua fortalesa medieval en un palau renaixentista, sent la part més signifitiva i la més remarcable del conjunt actual, la seva torre de l'homenatge.













Sortint del poble, i anant cap a Guimerà, trobem a la dreta de la carretera, les restes d'una església gòtica amb grans finestrals, que formava part del Monestir de Vallsanta, que es va començar a edificar l'any 1235. amb l'assentament de la comunitat de monges cistercenques de la Bovera (avui en dia, un santuari), també proper. Finalment, l'any 1589, les poques monges que hi havien, varen marxar.




L'atractiu de Guimerà és el nucli medieval de la població, un laberint de carrers que van pujant cap a l'església de Santa Maria o cap a la Torre, creant un original joc de formes arquitectòniques, amb arcades, porxos, cobertes, escales...




Al capdamunt del tot es troba el castell (segle XI), arran del procés de reconquesta i repoblació. Posteriorment es va anar ampliant, i amb el temps es convertí en un palau residencial. L'element més destacable que queda és la seva Torre de guaita, un edifici fortificat destinat a la vigilància i salvaguarda de la vall del Corb, que formava part d'una xarxa defensiva que es comunicava visualment amb altres torres de la zona.



Envoltant tota la vila, i les seves antigues muralles, hi ha una sèrie de portals. El Portal de l'església és un d'ells i era l'entrada que comunicava el castell amb les parets del campanar de l'església. També es conegut pel nom dels
Senyors d'Evol, per l'escut de la família que es pot veure al damunt de l'arc.


L'església de Santa Maria (segle XIV) va construir-se a iniciativa de Guerau Alemany de Cervelló i la seva muller. Amb una planta en forma de creu llatina, la nau central té tres trams amb voltes de creu i acaba en un absis pentagonal decorat amb un retaule d'alebastre de Josep Maria Jujol, deixeble de Gaudí. El campanar és de base quadrada amb una coberta de terrat i adossat a la part esquerra de la façana, la qual té una portada amb motllures gòtiques, dins d'un esquema de quatre arquivoltes amb arcs apuntats.

La porta d'entrada està edificada amb una sèrie d'arcs reentrants, assentats damunt d'altres pilastres, amb capitells ricament treballats amb escuts heràldics i mascarons, entrelligats per fulles i branques d'heura. Sobre la porta, podem veure un finestral de tipus ogival.













Davant, en la plaça de l'esgésia, podem veure una sèrie d'arcades per aguantar la rampa de la plaça cap al portal d'Evol. En una d'elles, s'aixopluga un sarcòfag d'estil gòtic, amb l'àliga dels Aguiló, envoltada per escuts amb les torres dels Bellpuig.













A partir d'aqui, es començar a passejar pels seus carrers, i trobar-se amb la seva Plaça Major, la capella de Sant Esteve... i el Museu de Guimerà, on entre altres coses hi ha un monogràfic sobre els monestirs del Cister a l'Urgell.

Seguint la carretera, i ja en la comarca de la Conca de Barberà, trobem Vallfogona de Riucorb, que disposa d'un ampli balneari, a 1,5km, fondat a inicis del segle XX, per aprofitar les aigües mineromedicinals. El personatge històric i més important de la població és Francesc Garcia i Torres, conegut com el rector de Vallfogona, autor d'una àmplia obra poètica conservada només en part de comèdies.