La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

El Born Centre Cultural

El 9 de setembre del 2013 es va inaugurar en l'antic mercat del barri de la Ribera, el Born Centre Cultural, un espai singular on es relliga tres segles de la història de Barcelona i Catalunya. Sota l'estructura d'un edifici emblemàtic de l'arquitectura del ferro del segle XIX, l'antic mercat del Born, es troba la Barcelona que va patir el setge del 1714. Dies després, el dia 23, durant les festes de la Merçè, aprofitem per conèixer aquest lloc que s'hauria de convertir durant tot l'any una de les referències emblemàtiques del Tricentenari a la ciutat barcelonina.


Una vegada la fortalesa de la Ciutadella, construida després de la Guerra de Successió, va ser enderrocada, es van donar nous usos tant a l'espai que ocupava l'edificació militar, que va ser urbanitzat com a parc, com als seus entorns. Entre les intervencions que l'Ajuntament de Barcelona va projectar, una de les més ambicioses va ser la construcció d'un mercat cobert que hauria d'encabir les parades del vell Born, el mercat d'origen medieval del barri, i les de la vella Peixateria, un edifici porxat que va desaparèixer amb els enderrocaments que es van fer a la Ribera.

El mercat s’havia de situar a l’antiga plaça mercant medieval del Born, un indret estratègic de la vida ciutadana no només del barri, sinó de tota la ciutat. D’una banda, el Born era el lloc on se celebraven les justes organitzades per la noblesa (born vol dir torneig) i on tenien lloc les principals festes religioses o profanes, com ara el carnestoltes. D’altra banda, en aquesta zona hi havia una gran efervescència econòmica, com testimonia la toponímia gremial dels carrers de l’entorn: Vidrieria, Argenteria, Carders, etc.


El 1871 l'ajuntament de Barcelona va convocar un concurs públic del qual va resultar guanyador Josep Fontserè i Mestre, que un any abans ja havia guanyat el concurs per dissenyar la urbanització del parc de la Ciutadella. En l’elecció del projecte de Fontserè va ser decisiva la intervenció de Josep Maria Cornet i Mas, enginyer de La Maquinista Terrestre i Marítima, la companyia que després el va construir. També hi va ser rellevant la participació d’Antoni Rovira i Trias, aleshores arquitecte municipal.

El projecte de Fontserè proposava un mercat de ferro i de vidre, un edifici que importaria a Barcelona una tendència moderna que havia esdevingut avantguarda arquitectònica a Europa. A França ja s’havien alçat uns quants mercats d’aquest estil, que comportava, a més de la nova estètica, la modernització dels criteris higiènics, morals i funcionals. Inaugurat el 1876, l’Antic Mercat del Born va ser el primer gran edifici de l’arquitectura del ferro que es va projectar a Barcelona, coronada per un cimbori que entrecreua les dues naus principals. L'estructura metàl·lica del mercat cercava la funcionalitat i la lleugeresa de les noves estructures basades en ferro. L'espai és ampli, cobert, tancat i ben airejat, fet que ajudava a garantir la salubritat dels productes que s'hi venien, especialment fruita i verdura.

Els 95 anys que va fer la funció per a la qual havia estat construït es divideixen en dues grans etapes: la inicial, en què era el mercat del barri de la Ribera amb la venda de peix com activitat més freqüent, i la segona, a partir del 1921, de mercat central de fruita i verdura, per alliberar càrregues al mercat de la Boqueria, fins que va tancar les portes cinquanta anys més tard amb la inauguració de Mercabarna a la Zona Franca, davant del creixement continuat de Barcelona i la seva població, del tansport comercial i del negoci.

Els anys van anar passant i el futur de l'edifici no era gaire clar fins que es va decidir que seria la seu de la Biblioeca Provincial. L'inici de les obres va comportar unes excavacions arqueològiques en què es va localitzar el jaciment, fet que va paralitzar el projecte. Anys després es va decidir el projecte del Born Centre Cultural, amb el jaciment com a eix vertebador i l'edifici de l'antic mercat com a contenidor de luxe, i rememorar els fets del 1714 en un dels escenaris on van tenir lloc i sobre les pedres de la ciutat que va ser assetjada i en bona part devastada.


Una plataforma, al mateix nivell que el carrer, permet circular a les persones pel seu interior, deixant tres grans obertures que, envoltades per una barana de vidre amb passamà de fusta, generant un balcó per a contemplar el jaciment des de diversos punts de vista i llegir els diferents plafons expositius -més d'una vintenta- que expliquen detalls tant de l'àrea aqueològica com de la història i l'estructura del mercat, així com dels fets històrics del 1714. El jaciment, de 8.000m2, està format per 11 illes de cases, 9 carrers i 150 àmbits distribuïts en 60 cases diferents.


Quatre sala laterals estan destinades a exposicions i activitats. Una d'elles està formada per l'exposició temporal "Fins a aconseguir-ho! El setge de 1714", centrat de manera molt concreta en el setge de Barcelona i el seu desenllaç, l'assalt de l'Onze de Setembre del 1714, en un viatge en el temps on s'uneix l'èpica de les batalles i la vida quotidiana dels assetjats, les gestes heroiques i el dia a dia dels resistents d'una ciutat en guerra.


El títol de l'exposició “Fins a Aconseguir-ho!” figurava en la bandera del regiment de Guàrdies Catalanes i expressa l'esforç en la lluita dels catalans per defensar i acréixer les llibertats. L'exposició compta amb peces extraordinàries, destacant la bandera de Santa Eulàlia, que ha estat restaurada pel Museu d'Història de Barcelona.


L'altra exposició, de caire permanent a la Sala Villarroel, és "Barcelona 1700: de les pedres a les persones", que rememora la societat barcelonina del segle XVIII, dinàmica i moderna, però també marcada per les guerres que la van assetjar del 1691 al 1714. Es mostren centenars d'objectes que es van trobar durant la intervenció arqueològica al jaciment i que han aportat nous i valuosos coneixements per conformar un retrat de la vida quotidiana de com vivien els habitants de la Barcelona de fa tres segles.


Bibliografia: web El Born Centre Cultural

Modernisme a Sant Sadurní d'Anoia

Tant Sant Sadurní d'Anoia com la comarca de l'Alt Penedès provenen d'una llarga tradició vitivinícola que va viure moments d'eufòria sobretot a mitjans del segle XIX, fins que arribà la fil·loxera. Els esforços i la voluntat de lluita de pagesos i rabassaires aconseguí un ressorgiment vitícola que portà una millora en la infraestructura social i cultural, i que acollí l'arribada del corrent cultural modernista a l'Alt Penedès.

Els grans terratinents i propietaris de cellers, amb la voluntat d’aconseguir el reconeixement social derivat de la seva puixança econòmica, van contactar amb alguns arquitectes renovadors que destacaven a la Barcelona en expansió perquè donessin a les seves masies, cases pairals i als seus cellers l’evidència de pertànyer a la classe hegemònica. Com vam comentar a Gelida, el Modernisme a la comarca arriba amb retard i barrejat amb tendències eclèctiques i neomedievalitzants vinculades al tarannà propi dels centres culturals provincians, però en aquest panorama és de destacar l’excepcional figura de Puig i Cadafalch, amb les seves importants realitzacions per a la família Raventós i, en un segon terme, cal esmentar Miquel Madurell i Rius, amb distintes obres a l’interior de la vila, Santiago Güell i Josep Ros Ros (Foto: Les Caves Codorniu).

Les primeres edificacions modernistes que es troben a Sant Sadurní d'Anoia són obres fetes a partir del 1900, però anys abans, ja es van començar a introduir mostres d'aquesta tendència artística en elements decoratius i canvis en les formes i distribució dels balcons i obertures, afegint-se com una opció més a l'univers formal de l'eclecticisme. Així doncs, abans del 1900 no hi havia cases modernistes, sinó cases eclèctiques amb elements modernistes.

El Modernisme santsurdinenc és bàsicament ornamental tant als habitatges urbans com a les masies i als edificis industrials, i és també típicament tradicional quant al manteniment de fórmules i elements de la tradició constructiva popular catalana. Els arquitectes i mestres d'obres seguiren la usança autòctona i adaptaren les innovacions estilístiques als gustos i les possibilitats espacials i econòmiques dels clients locals. Així, d'una banda, comptem amb edificis vistosos per la decorativitat, amb poms de flors com rosasses i fulles com palmetes en alt relleu a les façanes, amb línies corbes i sinuoses als coronaments motllurats i l'ús de la ceràmica i el ferro forjat, com a Cal Calixtus, que exhibeix una galeria esplèndida de columnes de ferro forjat i vitralls a la part posterior. També cal destacar els motius vegetals de la decoració esculturada i les baranes de ferro de Cal Rigol, el coronament de la Casa Lluís Mestres, o els arrimadors de ceràmica vidriada, els mobles de marqueteria i els mosaics classicistes de l'interior de la Casa Baqués (Foto: Cal Calixtus).

D'altra banda, l'aparició de l'arquitectura industrial introdueix el treball amb nous materials, com ara el maó vist, les bigues i jàsseres de ferro, i unes estructures totalment innovadores que organitzen l'espai sota criteris de funcionalitat. El conjunt de les Caves Codorniu és l'exemple més remarcable d'aquest tipus d'arquitectura a Sant Sadurní d'Anoia.

L’empremta modernista és present en una tretzena d’edificis del terme i l'itinerari que ens proposa el patronat de turisme de la ciutat recorren en primer lloc, els principals carrers del centre urbà, partint de la plaça de l’Ajuntament i passant pel carrer Raval, Josep Rovira, Sant Antoni, Diputació i eventualment la plaça Homenatge a la Vellesa. En aquest recorregut es poden observar diferents tipus d’arquitectura, des d’habitatges fins a construccions industrials passant per edificis públics i de caire cívic. A continuació, val la pena desplaçar-se a un quilòmetre del centre, aproximadament, per visitar les caves Codorníu, catalogades com a Monument Històric i Artístic Nacional i considerades una de les joies del Modernisme català, i de les quals ja vam parlar en una entrada pròpia.

Partim de la plaça de l'Ajuntament on hi ha evidentment el propi consistori. La (1) Casa de la Vila (Ubald Iranzo i Eiras, 1896-1900 | Pl. Ajuntament, 1) es va construir sobre el solar ocupat per l'antiga Casa del Comú, datada de 1673, que a finals del segle XIX es trobava en estat ruinós. Les obres van començar el 1887 amb diverses modificacions i ampliacions posteriors. El campanar de ferro forjat que corona el segon cos fou incorporat el 1896, en substitució d'una torre que hi havia a la mateixa plaça. El treball del campanar fou executat per Joan Forns, ferrer de Sant Sadurní.


La darrera modificació es produí amb l'ampliació de la plaça quan el 1945 s'enderrocaren dos edificis deixant al descobert dos cossos més de la façana, fet que fa que la torre del rellotge, més alta i sobressortint de la resta, presenti un aspecte tan descentrat. Aquesta ampliació de les dependències municipals havia de donar cabuda al jutjat comarcal que s'acabava de crear. Posteriorment hi ha hagut altres reformes d'adequació. Hi havia el projecte de continuar ampliant la plaça enderrocant la resta de cases que la tancaven pel costat del carrer Sant Antoni, però no es va arribar a fer.

És un edifici marcat per l'allargada de la façana, de cinc cossos, vers la profunditat. El Modernisme està només intuït, hi resta encara l'encarcarement en la modulació clàssica i la constant utilització d'elements arquitectònics del període anterior. Fotografies de l'any 1905 mostren una façana encara sense decorar. Posteriorment fou arrebossada i decorada amb esgrafiats de motius florals i cortinatges. S'hi afegiren també els dos fanals, sobre suport de ferro, a cada costat del balcó. L'ampliació posterior reproduí aquesta decoració en els dos cossos nous. Per tal de crear un equilibri amb l'edifici antic, s'incorporà al quart cos un balcó amb balustrada, similar al de la torre del rellotge. Aquesta ampliació implicà la remodelació interior amb l'adaptació als nous usos de la casa que havia quedat al descobert, i una nova distribució dels espais.

Destaca damunt del rellotge la llegenda 'Casa Consistorial' i l'escut de la vila, l'acabament dels registres amb cornises i la disposició de llunetes semicirculars al coronament de l'edifici.

A un costat de la mateixa plaça de l'Ajuntament hi ha la casa Josep Mestres, un edifici entre mitgeres de planta baixa, dos pisos terrat i torratxa, provinent de la reforma encarregada al 1883 sobre la casa pairal del segle XVI. D'estil eclèctic, domina una composició de la façana que recorda els palaus renaixentistes. Si el primer pis es decora amb encoixinat, al segon la mida dels carreus disminueixen i apareixen relleus decoratius, distribuïts en diagonals creuades. Les referències neogòtiques són constants, en la modulació dels arcs de les nou finestres superiors, en la remarcada cornisa, en les motllures trencaigües de sobre portal, etc. igual com en els elements més típicament vuitcentistes com la balaustrada de terra cuita, el coronament de la façana, apte per el rellotge de sol o la tarja en ventall de la porta principal d'arc de mig punt.

La casa disposa de tres portals: el central que dóna accés a l'habitatge del pis principal, d'arc de mig punt, i els laterals, d'arc carpanell, pels locals comercials. Al costat del carrer Sant Pere, hi ha un accés al jardí i a les caves, mostra de la prosperitat de la família Mestres, propietàries de terres i que des del segle XIV ja es dedicaven a l'elaboració del vi.

Seguim pel carrer del Dr. Escayola on en els baixos de les cases d'aquest carrer, com al Raval, s'hi concentra el comerç de la vila, i destaca la casa Formosa (Francesc Folguera, 1928 | C/ Dr. Escayola, 7-9), un grandiós casal noucentista entre mitgeres de planta baixa i dos pisos. Remodelat darrerament per "La Caixa", només s'ha salvat la façana que talment està brodada d'esgrafiats representant a Sant Jordi, els balcons amb baranes de terracuita i els portals d'aquest mateix material.

Es desconeix l'origen de la casa. El 1881, Pere Carbó i Font encarrega una actuació sobre la façana per ennoblir-la obrint balcons on hi havia finestres i ressituant els dos portals. Al 1928, Josefa Formosa encarrega la reforma per engrandir la casa apujant la teulada i aixecant el sostre dels cossos laterals del primer pis. Aparentment, entre aquestes dues obres, hi ha l'ampliació de la propietat amb una altra casa, perquè s'ha passat d'un edifici de dues crugies a un de tres.

Al primer pis, destaquen els balcons amb balustrada de terra cuita, sostinguts per grans mènsules. Al segon, trobem tres conjunts de finestres aparellades d'inspiració gòtica. A la crugia central, entre les dues finestres, hi ha un petit balcó. La planta baixa està decorada amb un esgrafiat que imita un encoixinat. La decoració més destacable, però, són els esgrafiats que cobreixen la resta de la façana, d'estètica plenament noucentista, amb motius geomètrics i representacions de Sant Jordi i Sant Martí de Tours. Aquests dibuixos no es troben en el projecte original de Folguera, que sí és responsable dels relleus amb raïms, que decoren les llindes


Seguim el carrer i abans d'endinsar-nos en el Raval, girem a mà dreta pel carrer de Montserrat fins arribar a la plaça de l'Homenatge a la Vellesa, on hi ha les (2) Escoles Noves (Miquel Madurell i Rius, 1902 | Pl. Homenatge a la Vellesa, 9), un edifici aïllat amb planta en forma de "U" que envolta el pati. La façana principal, orientada a la plaça, té planta baixa i pis i es corona amb un capcer on es rotula el nom de l'escola. Les ales laterals, alineades amb els carrers Escoles i de l'Ensenyança, tenen una sola planta.


La decoració de l'edifici remet a un llenguatge modernista. Destaquen els trencaaigües que volten les finestres, de formes molt geomètriques i relleus amb motius vegetals, presents també en els capitells de les falses pilastres que remarquen els cossos de la façana.

El projecte de les escoles té un llarg procés d'elaboració. A finals del segle XIX, la societat sadurninenca mostrà la seva inquietud per dotar-se d'un nou espai adequat per l'ensenyament, ja que les classes es feien en cases particulars adaptades. Aprofitant l'eufòria econòmica que resulta del comerç del vi, es van fer els primers moviments per construir el nou edifici. L'Ajuntament va adquirir uns terrenys no urbanitzats a Marc Mir, llavors alcalde de la vila. El projecte, però, quedà aturat durant molt de temps, possiblement per la paràlisi que suposà la crisi de la fil·loxera. No serà fins a inicis del segle XX, a partir de la recuperació econòmica, que es reprendrà el projecte. L'escola s'aixecà sobre un solar que tanca la plaça, dibuixant dos nous carrers al seu costat, la qual cosa suposà la modificació del disseny inicial que contemplava un sol carrer alineat amb Milà i Fontanals i Tamarit. A finals de segle XX, després de traslladar les escoles municipals, es reconvertí per altres usos escolars.

Desfem el camí fet, per endinsar-nos pel carrer Raval, una de les zones de creixement de la vila des de mitjans del s.XIX. A finals de segle va créixer la seva importància quan passà a formar part del traçat de la carretera de Sant Boi a La Llacuna. És convertí en un carrer ample i modern que començà a atreure als propietaris de finques que s'instal·laven a la vila.

Fent angle per l'eixamplament del mateix carrer Raval hi ha (3) Ca la Maria Sàbat, o Cal Rigol (Miquel Madurell i Rius, 1903 | C/ Raval, 16). La casa es va construir en un sòlar estret i en cantonada, i això podia haver provocat que la construcció hagués tingut un aspecte cantellut, amb un angle molt pronunciat. Però, Miquel Madurell va trobar una solució senzilla i eficaç a aquest possible problema. En primer lloc va disposar que les dues façanes fossin idèntiques, de tal manera que cap de les dues sobresurt visualment per damunt de l'altra. En segon lloc, va arrodonir l'angle de la cantonada i va disposar un balcó continu al primer pis amb baranes de ferro que reforça la idea de continuitat, idea que també recalca el floró que remata la cantonada.

L'edifici té planta baixa, dos pisos, i acaba amb un terrat que es tanca amb una barana de ferro decorada amb els mateixos motius que el balcó. Destaquen les línies sinuoses tant a les baranes com en les motllures que emmarquen les obertures o els relleus sota les finestres, tot plegat amb motius vegetals.


Enfront, una al costat de l'altra, hi ha dues cases a destacar. En el número 23, fent cantonada amb el carrer de Josep Rovira, hi ha Cal Mota, d'estil eclèctic, i la casa Lluís Mestres, en el número 25, un edifici entre mitgeres d'estil modernista.




Cal Mota (Enric Figueras, 1893 | C/ Raval, 23) és una vivenda de planta
baixa, dos pisos, terrat i torratxa amb galeria i jardí posterior en el qual la barreja d'elements de diferents estils, característica de l'eclècticisme, és un fet: finestres medievalistes, encoixinats neo-renaixentistes, pilastres i capitells neoclàssics, estucat geomètric neomoresc, balaustrades de marbre, reixes de ferro forjat, columnes de ferro colat, escates de ceràmica vidriada, etc. que formen un conjunt molt ric.


 
La decoració de la façana es basa en emmarcar les obertures, d'arc deprimit. L'entrada principal, destacada per un arc de mig punt, trenca la regularitat d'aquestes solucions. En el vestíbul de l'entrada, es troba una pintura de paisatge en el sostre.

Les finestres i els balcons es distribueixen regularment, mantenint un equilibri. Els dos balcons de la façana del Raval estan destacats per una balustrada de marbre. Les finestres aparellades del segon pis, d'inspiració gòtica, combinen amb baranes de ferro. La façana lateral està decorada amb un fals encoixinat, de referents renaixentistes, mentre que la principal llueix un estucat neomoresc.

L'element més definidor és la torratxa de planta quadrada, coberta amb una cúpula apuntada de ceràmica vidriada, que sobresurt sobre la resta d'edificis. Tot i que està pensada per ser vista des de diferents angles, el fet de no ser una casa aillada va obligar que el costat que toca a la casa de Lluís Mestres fos cec. Es perfectament visible des del carrer de Josep Rovira.


La (4) casa Lluís Mestres (Santiago Güell i Grau, 1909 | C/ Raval, 25) té planta baixa i dos pisos, coronat per un reixat d'aspete molt lleuger. Destaquen les baranes de ferro dels balcons, decorades amb motius vegetals. Les formes ondulades d'aquestes reixes aconsegueixen donar un cert dinamisme a la façana. La decoració es complementa amb el fals encoixinat que la cobreix i l'emmarcament de les portes dels balcons.



A la planta baixa trobem tres portals: el central, amb forma d'arc rebaixat, dóna accés a la vivenda, mentre els altres dos, amb una llinda horitzontal, donen accés als locals comercials. Sobre l'arc central, hi ha un relleu representant una M. A la part posterior, la casa s'obre a un jardí a través d'una galeria tancada sostinguda per columnes de ferro.

Seguim pel carrer Josep Rovira, on veurem un gran edifici que destaca per la seva extensa façana amb una llarga balconada balustrada. Es tracta de (5) l'Ateneu Agrícola (Miquel Madurell i Rius (1908-1909) | C/ Josep Rovira, 14), promoguda per la Junta del Casino Alianza Fraternidad, que funcionava des de 1877, amb una seu al Raval. Enfront del Casino, l'altra entitat emblemàtica de finals del segle XIX de Sant Sadurní, en aquesta entitat s'hi aplegaven els sectors més populars. A principis del segle XX es planteja la necessitat de bastir una nova seu, que s'aixecarà sobre uns terrenys cedits pel senyor Formosa. El local oferia una sala d'actes, cafè i instal·lacions esportives. L'activitat social i cultural convertí l'entitat en una de les més destacades a principis del segle XX, un moment de gran vitalitat en els àmbits socials, culturals i polítics.

A partir d'aquest edifici de 1908, es succeïren ampliacions i reformes com un ala lateral (1911) o una reforma interior (1928). L'addició d'un pis a un dels costats, el 1934, va afectar la imatge de l'edifici. A nivell de decoració es va emprar motius naturalistes, dins de l'estètica modernista.

En el mateix carrer tenim els (6) Magatzems Santacana Roig (Domènec Boada i Piera, 1912 | C/ Josep Rovira, 27), mostra del modernisme aplicat als edificis industrials, i que van promoure els germans Rovira Santacana, probablement un celler, després de la recuperació de la producció vitivinícola.

És un edifici d'una sola planta, irregular i adaptat a la forma del solar, amb xamfrà, on hi ha la porta ornamentada amb una barreja d'elements d'inscripció clàssica i naturalista (palmeta de coronament, pinacles, garlandes florals al voltant de les finestres i de la porta d'accés...) que respón a un cert electicisme basat en les estètiques modernistes i noucentistes. La coberta és de sis voltes catalanes, sota bigues de gelosia, remarcades als paraments laterals de la façana, amb un coronament sinuós, amb els arcs separats per pinacles.


Tornem cap al Raval, i abans d'arribar-hi, girem a mà dreta pel carrer de Sant Antoni. En el número 75, trobem la Casa Bagués, un gran edifici senyorial de tres cossos, d'estil noucentista, amb una tribuna de gran projecció amb ordre de columnes corínties i relleus i esgrafiats d'arrel encara modernista. El terrat està coronat per un gracióssisim pavelló de forma ovalada, sustentat per columnes clàssiques i cúpula de ceràmica de colors. Destacar els treballs de forja dels balcons i de la porta d'entrada.


La (7) Casa Solà (1909 | C/ Sant Antoni, 17) és un exemple de com el Modernisme no es va limitar a edificis singulars d'una certa categoria, sinó que va intengrar-se també en construccions de caire més popular. Es tracta d'un edifici entre mitgeres, d'un crugia, amb un pati posteior, planta baixa i un pis. La coberta, de teula àrab, és a dues vessants.

La façana presenta en la part baixa una portalada formada per dues portes i un aparador central. En el pis es troba un balcó amb forja convexa, molt malmesa. Són remarcables els elements ornamentals, que s'inscriuen dintre del llenguatge modernista. A la part superior de la façana, centrada, apareix la data del 1909 dintre d'una motllura circular.

Seguim carrer avall, i a mà esquerra veiem part d'un edifici que ocupa tota la llargada del carrer de Francesc Moragues, però té també entrada pels carrers Hospital i el mateix carrer Sant Antoni. Es tracta d'un Edifici de la Caixa de Pensions (Agustí Domingo, 1931 | C/ Francesc Moragues). A finals de 1931, la Caixa presenta la sol·licitud per aixecar un edifici al llarg del carrer Vilaró, després anomenat Francesc Moragues. El projecte de la Caixa no es limitava simplement a obrir oficines sino que oferia una biblioteca i un museu, que no s'inauguraria fins la dècada dels cinquanta. El museu es dedicaria a l'Homenatge a la Vellesa, festa molt vinculada a Sant Sadurní ja que es va originar a aquesta el 1915, amb el patrocini de la Caixa, per després extendre's a altres poblacions catalanes.

Té tres cossos, cadascun destinat a usos diferents: el central a vestíbul i escala, el de l'esquerra a museu i biblioteca, i el de l'esquerra a oficines i habitatge. La imatge de l'edifici respon als criteris marcats per la institució ja que la mateixa estètica la trobem en altres edificis contemporanis de la Caixa. La decoració barreja elements classicistes, com les columnes i els frontons, i aspectes gotitzants en les finestres de les golfes.

Si les grans famílies s'havien ubicat a l'eix dels carrers Raval, Escayola i Hospital, el carrer Diputació acollirà majoritàriament artesans i constructors que s'havien vist afavorits pel creixement demogràfic i econòmic de la vila. A l'inici del carrer, fent xamfrà amb el carrer Marc Mir, hi ha la (8) Casa Formosa Ragué (Ramon Maria Riudor i Capella, 1892 | C/ Diputació, 1). Està format per una planta baixa, dos pisos i un terrat tancat amb balustrada. L'edifici destaca pel seu volum equilibrat i la forma de resoldre el xamfrà. En aquesta façana hi ha els elements més dinàmics, que apuntarien cap el modernisme: un capcer esglaonat i balcons amb baranes de ferro curvades. La façana oposada, que s'obre al jardí, tenia una galeria que es tancà amb finestres el 1935. La reforma feta al segon pis, amb finestres que no segueixen els models tradicionals, trenca l'harmonia del conjunt. La resta de façanes presenten el mateix model decoratiu. Una gran cornisa sota la balustrada envolta tota la façana, ajudant a crear aquesta unitat. Les cantonades estan ressaltades per un encoixinat, mentre la resta de la paret és llisa. Els elements decoratius es concentren al voltant de les obertures.



Sobre el portal, que dona accés a una entrada amb una doble escala, hi ha un relleu amb les inicials CF superposades. Al carrer Marc Mir hi ha una segona porta, més petita, que s'obrí als anys 30, eixamplant una finestra.


L'últim edifici a veure del centre de Sant Sadurní és (9) Cal Calixtus (Narcís Aran i Vidal, 1885 | C/ Diputació, 26), una casa de planta baixa, un pis, soterrani i terrat tancat per una balustrada que l'envolta per tres costats. Sota la balustrada sobressurt una cornisa sostinguda per mènsules. Al terrat hi ha una torratxa amb mirador.


La casa s'obre a un jardí que la volta per dos costats. Tot i que una de les façanes dóna al carrer, no hi trobem una entrada que destaqui, sinó que hi ha un petit portal. L'accés principal es troba dins el jardí. La porta es troba sota la galeria porxada sostinguda per columnetes de ferro colat, en un extrem de la qual hi ha una vidriera modernista afegida posteriorment de colors i formes curvilínies i vegetals, que trenquen amb la sobrietat de la resta de l'edifici. Sobre les portes dels balcons hi ha frontons amb influència clàssica.

A més a més de les (10) Caves Freixent i (11) Codorniu, en el barri de Can Catassús, es troben dos edificis més: (12) Cal Barber, un caseriu amb coberta de teula àrab a dues vessants, capcer amb quatre pinacles ornamentals, una façana encoixinada i amb ornamentació naturalista i (13) Ca la Remei, que destaca per l'ornamentació de la façana amb garlandes, pinacles amb boles de coronament i motius florals.


L'últim dissabte de cada mes es realitza una ruta guiada pel modernisme de Sant Sadurní d'Anoia. Cal fer sempre la reserva amb antelació a l’Oficina de Turisme.

Bibliografia i més informació en: El Modernisme de l'Alt Penedès. Un tomb entre vinyes | Ruta modernista de Sant Sadurní d'Anoia (Turisme de Sant Sadurní d'Anoia) | Tríptic Ruta Modernista (Sant Sadurní d'Anoia) | Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Sant Sadurní d'Anoia | Pat.mapa - Arquitectura (Generalitat de Catalunya) | Unes mostres d'arquitectura modernista a Sant Sadurní d'Anoia (per Albert Cubelles i Bonet)

Gelida modernista

A finals del segle XIX la zona de l'Alt Penedès va viure un procés de transformació relacionat amb el fenomen social de l'estiueig i el ressorgiment vitícola que es produeix després de la crisi de la fil·loxera. Els propietaris agraris i els comerciants de vins, que gaudien d’una posició social benestant, van impulsar la construcció d’edificis d’estil modernista. En molts casos es tracta d’edificis que combinen un espai residencial per a la família, amb un espai destinat a l’activitat professional, sobretot magatzems i caves. També es troben edificis modernistes construïts per agrupacions sindicals i cooperatives agràries: bodegues, ateneus,...

Diverses poblacions del Penedès, com Vilafranca, Sant Sadurní d'Anoia i Gelida, es convertiran en destins atractius de la burgesia, desitjosa d'establir-hi les seves segones residències per tal de passar-hi els estius. Moltes d'aquestes segones residències seguiran el corrent estètic modernista que s'havia anat imposant a Barcelona. Aquest corrent va arribar a l'Alt Penedès amb cert retard i barrejat amb tendències eclèctiques, podent-lo trobar tant en edificis privats com també públics. Es tracta d'un modernisme bàsicament ornamental que manté elements de la tradició constructiva catalana però que, alhora, utilitza els nous materials que es van imposant (ferro forjat, ceràmica vidrada, paviments hidràulics, trencadís, etc.).

El cas de Gelida difereix força de la resta de la comarca, ja que el modernisme s’introdueix per mitjà dels mestres pràctics que realitzen cases entre mitgeres per a les classes treballadores del poble amb elements modernistes com Casa Delgado, Ca l’Adela o Cal Boada.


El Modernisme es va començar a aplicar a l’arquitectura d’estiueig a partir de la primera dècada del segle XX, en cases com Ca la Sara, Cal Jové o la Casa Pallejà. L'estiueig va tenir una gran incidència a Gelida; l’arribada del ferrocarril l’any 1865 suposa una millora substancial en el transport de persones i mercaderies, tant per la comoditat i seguretat del viatge, com pel temps que es trigava en realitzar un desplaçament. A partir de la dècada del 1880 s’estableix una petita colònia d’estiuejants a la vila, atrets per la proximitat amb Barcelona, i per un paisatge pintoresc on podien entrar en contacte amb la natura i el món rural, i on podien fer salut prenent les aigües i gaudint de l’aire pur. Aquestes famílies benestants van començar a construir-se les seves torres d’estiueig prop del nucli antic del poble, el primer eixample on es concentren aquest tipus d’habitatges és l’eix format pels carrers Sant Lluís i Barceloneta.

La ruta la podem iniciar en el carrer Mossèn Jaume Via, un dels eixos principals de la vila, on trobem una sèrie de cases entre mitgeres construïdes a principis del segle XX que, en la decoració, totes inclouen detalls, formes o conceptes constructius modernistes.



Per exemple, la Casa del senyor Font, al número 59, d'estil eclèctic, però en l'ornamentació de la façana hi trobem motius vegetals i florals que ens introdueixen el llenguatge modernista. Consta de soterrani, planta baixa i un pis. La coberta és de teula àrab, i al coronament de la façana es troba una imatge del Sagrat Cor.




Més avall, trobem la Caseta d'en Tauler (Mariano Mas Civil, 1910), coneguda també com Cal Boada, al número 63 i...


...la Casa Perelló, al número 67, ambdues d'una sola planta que segueixen l'estil modernista popular amb reminiscències d'un cert medievalisme: ús del totxo vist, acabats de façana ondulants, forjats i finestres lobulades de mida petita.

Entremig de les dues cases trobem la Casa Delgado (Joan Rubió Bellver, 1910), al número 65, plenament modernista en la concepció de la construcció i en la utilització dels materials: totxo vist i coronament de façana trencat i amb línies ondulants. La façana presenta un porxo davant l'entrada, el qual es tanca a la línia del carrer amb una reixa de forja, a banda i banda d'una columna central de maó vist, que enllaça amb el balcó arrodonit que es projecta cap enfora i que està protegit per un voladís de ceràmica vidriada.

A la façana també ressalta l'esplèndid treball de ferro forjat al cancell i als balcons del primer pis. La forma poligonal del pis i el coronament mixtilini, li confereixen a la casa l'efecte característic de les cases modernistes més atrevides i una de les més peculiars de Gelida.


Continuem carrer avall per veure Ca l'Adela (Mariano Mas Civil, 1912), també coneguda com Casa Figueras, al número 71, fent cantonada amb el carrer de la Font. Consta de soterrani, planta baixa i un pis, sota coberta de teula àrab, i jardí lateral i posterior. Els elements més remarcables de la façana, de composició simètrica, són el balcó corregut del primer pis, amb la seva forma sinuosa i la seva barana de ferro forjat, i les motllures d'inspiració floral.


Anem cap al carrer Sant Lluís, passant pel carrer Major on veiem la Casa Vallribera Mir, construïda als volts del 1888, éssent una de les primeres mostres de l'arquitectura d'estiueig a Gelida, i on vivia el mestre Pere Vallribera, director del Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona. Es tracta d'una torre senyorial, quadrangular, formada per planta, pis, golfes i torratxa lateral amb teulades de quatre vessants de teules i crestes afiligranades de ceràmica de colors, voltada d'un jardí.


Un cop en el carrer Sant Lluís, trobem magnífics exemples de torres d'estiueig, aïllades envoltades per un pati o un jardí, construïdes a principis de segle als afores del nucli antic del poble.

Al número 9-11, al començament del carrer, tenim la Casa Sara (Pere Ros i Tort, 1909). Té forma quadrangular i té un jardí lateral i una sola planta, amb soterrani i terrat. Al lateral esquerre trobem una glorieta acristallada amb columnes dòriques i a la façana podem veure els acabats amb formes ondulants del terrat típicament modernista, igual que els relleus de les cantoneres, les llindes de les obertures i els respiralls, amb decoració de tipus floral i vegetal.

L'interior, disposat a l'entorn d'un passadís central acabat amb galeria i habitacions a banda i banda, posseïa mobiliari de l'època, avui desaparegut. Una part molt important dels jardins fou destruïda els anys 60 per a fer-hi una fàbrica. Constava d'una bona pineda, un petit pavelló i escalinates, esdevenint un pulmó verd al centre del població d'interès total. 

Més avall, al número 13-19, trobem la Casa Jové (Arnau Calvet Peyronill, 1911), amb terrassa, jardí i una interessant tanca. Va ser projectada en un estil modernista influït per la sezession vienessa; això es fa ben palès a la façana de llevant, la qual planteja un balcó suportat amb columnes de maó vist, material que es fa servir també a la barana, amb l'obertura emmarcada amb un gran arc ogival farcit de ceràmica de tons blaus i decorat amb altres motius ceràmics de diferent color.

El cos central, cobert a dues aigües amb teula plana d'encaix, de ceràmica negra, és més alt que no els laterals, amb terrat i balustrada. La casa va ser construïda entre 1911 i 1913 sobre la base d'una construcció més antiga, del 1886. Va ser promoguda per Joaquim Jové i Costa, Marquès de Gelida, i protagonista d'una de les èpoques d'or de la fàbrica de paper La Gelidense.

El gran jardí estava tancat per una tanca de disseny especial i va ser mutilat per tal de construir-hi pisos, perdent en molta part l'encís i vegetació originals. Segons Raquel Lacuesta, gran experta del modernisme, recorda les estacions del funicular de Vallvidrera i l'edifici d'Hidroelèctrica de Catalunya, tots de 1905 i del mateix autor.

Continuant pel mateix camí veiem a mà dreta Can Castells, de la qual parlarem més endavant, i a mà esquerra, Can Valls (1891), coneguda també com les Escoles Velles, al número 21. Es tracta d'una torre de planta quadrada aïllada amb jardí, d'estil eclèctic amb algunes insinuacions modernistes. Es compon de planta baixa, principal i pis, amb una coberta de terrat amb balustrada i torratxa. S’hi accedeix per una doble escalinata d'un sol tram, a través d'una tribuna hexagonal.


Des del temps de la Segona República va servir d'escola, alterant-se la distribució interior, i la seva funció com a centre d'ensenyament va durar fins l'any 2002. Una campanya popular en va evitar l'enderrocament, anys abans, l'any 1977.

Més avall, tenim la Torre Monturiol (Joan Pascual i Batlle, 1868 / Modest Tauler (ampliació el 1917)), coneguda també com Can Barba, una gran casa que pot recordar a un petit palau francès del XVIII, amb la seva mansarda de la teulada. Consta de tres plantes, un soterrani i un mirador elevat. Hi destaca la galeria d'arcades i la terrassa amb columnes i coberta de bigues.

Al jardí existeix un monument a Narcís Monturiol instal·lat l'any 1941 amb el seu bust i la llegenda 'Monturiol, 1819-1866'. D'aquí, el nom de la casa, encara que vox populi sempre relacionava aquesta torre amb l'inventor del submarí, malgrat haver molt el 1886, dos anys abans d'inaugurar la casa, afirmant que havia estat a Gelida.




Pujant per unes escales s'arriba al carrer Barceloneta on hi ha una sèrie de cases entre mitgeres a banda i banda, de planta baixa i un o dos pisos. La tipologia de les construccions és la de torres d'estiueig i cases populars, que combinen elements de l'eclecticisme, modernisme, noucentisme...



En els números 27-31, veiem un altre cop Can Castells (Joan Pascual i Batlle / Amadeu Llopart Vilalta (reforma)), una casa d'estiueig de grans dimensions, amb jardí, que ocupa un ampli xamfrà, a tres vents. Va ser construïda l'any 1885 per a Ramon Riba i Bayona i reformada en estil noucentista l'any 1919.



Amb cossos esgraonats formant quatre plantes, es caracteritza per les seves àmplies terrasses, amb balustrades, i una destacada torratxa-mirador.



... i en el número 41, hi ha Cal Pallejà, que fou la casa del poeta local Ramon Pallejà i Camaló i on s'hi celebraven jocs florals, teatre i actuacions de la coral de Gelida, reunint-se el bo i millor dels estiuejants barcelonins que passaven l'estiu al poble i de la societat de Gelida. La casa mostra trets modernistes, molt evidents al coronament sinuós i a la forma de les motllures que envolten les finestres.

Seguint el carrer, arribem de nou al carrer Major, l'eix central que articula el nucli urbà de Gelida i que conserva moltes cases del darrer terç del segle XIX, la major part d'estil eclèctic, que conviuen harmònicament amb altres edificis posteriors, modernistes o noucentistes, de les primeres dècades del segle XX.


L'any 1877 es va construir el Centre Cultural i Recreatiu de Gelida (C/ Major, 51), que va aglutinar la vida lúdica i cultural de la vila fins l'any 1933, quan es va obrir el cafè del Casal Gelidenc. L'any 1939 va ser ocupat pel Frente de Juventudes i posteriorment va ser adquirit per l'Ajuntament.

És un gran casal entre mitgeres, d'aire neoclàssic, amb grans sales a l'interior: hi ha una gran sala amb pilastres i voltes i una escala que condueix al pis superior on existeix una espaiosa sala amb motllures, pintures i cel-ras del 1877, i diversos serveis annexos. La façana sorprèn perquè no és simètrica, la porta principal i la finestra central del balcó estan esbiaixades respecte a l'eix de simetria que marca el frontó superior

La Casa Comelles (C/ Major, 41) amb jardí i galeries a la part del darrera, va ser construïda l'any 1892 d'acord amb la inscripció de la façana dins d'un estil eclèctic, molt ornamentat, especialment la part del coronament, de gran sumptuositat. Inicialment era un habitatge unifamiliar. Reformes posteriors van convertir un dels finestrals en porta d'accés al pis superior.



Un altre edifici entre mitgeres és la Casa Ràfols (C/ Major, 18) i consta de planta principal elevada i un pis, sota coberta de teula àrab. Com a element remarcable esmentar el gran finestral de la planta principal, amb decoració modernista, i el capcer amb esgrafiats i rajoles vidriades. Presidint el coronament destaca el mosaic de la Mare de Déu de Montserrat.

Gairebé al costat, hi ha la Societat coral d'artesans o Casal gelidenc (C/ Major, 14), construït per l'arquitecte Josep Ros i Ros. El projecte, conservat encara per l'entitat 'Societat Unió del Casal Gelidenc', porta la data del 1917, any que figura també a la façana de l'edifici. Va ser utilitzat com a sala de ball, cafè i billar fins l'any 1924, en què es va construir un saló d'espectacles en els terrenys annexes. El 1923 va enderrocar-se totalment, salvant-se únicament la seva façana modernista amb un disseny molt lineal i monumental pròxim a l'Art Déco, per tal de destinar-lo a ball, cinema i centre de reunió.

A l'inici del carrer Major, tocant amb l'església parroquial de Gelida, hi ha una masia del segle XVII restaurada modernament (al rellotge de sol hi ha escrites les dates 1633 i 1989). Es tracta de Can Terra. Té planta rectangular i consta de planta, un pis, golfes i coberta de teula a dues aigües. El portal és adovellat, de punt rodó, i les finestres estan emmarcades amb pedra.

L'església parroquial de Sant Pere (1857-1871) va substituir a l'església del castell. D'estil neoclàssic, consta d'una sola nau, amb capelles laterals entre els contraforts, façana classicista, amb frontó triangular i campanar de torre, octogonal. La capella del Santíssim, coberta amb arcs parabòlics, compta amb una cúpula coronada amb llanterna.

Fent cantonada amb la plaça de l'Església i el carrer del Marquès de Gelida, hi ha Ca l'Aleix (Lluís Mas Civil, 1903), un casal eclèctic de notables dimensions, amb un cos lateral a mode de torre, de planta baixa i dos pisos. Les obertures estan emmarcades amb guardapols motllurats que a casa pis tenen formes diferents. Al capcer hi ha escrit Villa Sebastian.


En el carrer Marquès de Gelida número 14-16 està la Casa Miquel Valls, construïda l'any 1924, dins d'un estil modernista, ja fora d'època, que es fa palès especialment al coronament, de línies ondulades i en alguns relleus, com el medalló on hi figura l'any de construcció o l'abarrocat escut amb les inicials del propietari.




Molt a prop, en el carrer Àngel Guimerà número 35, acabem la nostra ruta, on hi ha la Casa Delfí Mas (Ramon Raventós Ferrerons, 1926), una casa noucentista de situació privilegiada sobre els voltants, de dues plantes, celler, golfes i jardí.


Està formada per dos cossos rectangulars units amb teulades de pissarra a quatre vents. l'interior que s'obre a partir d'un porxo que sustenta una galeria, es divideix a partir d'uns escala central, i és d'una gran lluminositat i elegància.



El Centre d'Interpretació del Castell de Gelida ofereix un recorregut guiat per nou cases modernistes del centre de Gelida: Cal Boada, Casa Delgado, Ca l’Adela o Casa Figueras, Cal Palahí, Casa Folch, Casa Sara, Cal Jové (que habitualment es pot visitar per l’interior), Can Valls o Escoles Velles i Casa Pallejà. La ruta s’ofereix l’últim diumenge de cada mes si hi ha un mínim de 8 persones inscrites. S'ha de reservar prèviament en el Cd'I, i també es pot combinar amb una visita guiada al mateix castell.


Bibliografia: Ruta modernista de Gelida | Pobles de Catalunya, Gelida | pat.mapa (Generalitat de Catalunya) | El modernisme de l'Alt Penedès. Un tomb entre vinyes (Diputació de Barcelona)