La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

Uns dies per La Rioja

Aprofitant un cap de setmana llarg, on dilluns era festiu a Barcelona per ser la Segona Pàsqua i agafant-nos un dia lliure el divendres, realitzem una sortida per la Rioja Alta, la part occidental de la Comunitat Autònoma de La Rioja, amb l'afegit de visitar un matí la ciutat de Burgos, a gairebé 1 hora de distància d'Haro, que és on fèrem nit aquells dies.

La Rioja és mundialment coneguda pels seus vins i bodegues, i un dels objectius principals de la sortida va ser conèixer alguna de les seves nombrosses bodegues, així com part del seu patrimoni cultural, que es concentren en els seus pobles medievals i monestirs, sent lloc fronterís entre els regnes de Navarra i de Castella.


Està banyada per 7 rius: Oja, Najerilla, Iregua, Leza, Jubera, Cidacos i Alhama, tots ells afluents de l'Ebre.

La Rioja és el punt de trobada de dues de les rutes del Camí de Sant Jaume. En la seva capital, Logroño, convergeixen el Camí Francès, que ve dels Prineus per Navarra i l'Aragó, i la Ruta Xacobea de l'Ebre, que des del Mediterrani utilitza la calçada romana entre Tarragona i Astorga, passant per les ciutats de La Rioja que van ser romanes: Alfaro, Calahorra i Varea. En canvi, el Camí Francès entra en la Rioja per Logroño, passant després per Navarrete, Nájera, Azofra, Santo Domingo de la Calzada i Grañón (Foto baixada de la web Camino de Santiago por la Rioja).


L'allotjament

Per passar les 3 nits, vam triar un estudi dels Apartaments Señorío de Haro, molt a prop del centre històric d'Haro, que estan formats per 8 estudis i 4 dúplex. L'estudi disposava d'una decoració agradable amb saló, cuina equipada amb nevera, vaixella completa, cafetera, exprimidor de suc elèctric, torradora, microones, planxa, rentadora, bany complet amb dutxa, llençols i tovalloles. També disposa de calefacció, tv, dvd i connexió a internet wifi gratuit.

Recomanat per a famílies amb nens, és un indret òptim per estar-hi, amb l'únic inconvenient que no hi ha una bona insonorització, i en funció dels veïns que et toquin, pots estar millor o pitjor.

El dia abans, per sms, i el mateix dia, trucant-te, et preguen que avisis minuts abans de l'arribada, per tal que una persona s'apropi als apartaments i fer el check-in i entregar-te les claus (no disposa de recepció 24h, encara que sempre tens un mòbil per indicar qualsevol incidència).


La ruta

Dia 1) Logroño-San Millán de la Cogolla-Abadía de Cañas-Haro (17-05-2013)


Arribem al migdia a Logroño, aparcant el cotxe en un parking de la Gran Vía, i a prop del centre històric de la capital. A peu, passem pel Paseo del Espolón, on es troba el monument al General Espartero, recordat entre altres coses pels catalans per haver ordenat el bombardeig de la ciutat de Barcelona després que es produís una insurrecció en la ciutat comtal el novembre de 1842. A pocs metres, es troba la Concatedral de Santa María de la Redonda, que es pot visitar lliurement.

Arriba l'hora de la gana i dinem en un dels nombrossos locals del carrer Laurel, famós carrer per un lloc típic de tapes de la ciutat, i que per les nits està a reventar. El lloc triat és la Taberna del Tío Blas que ofereixen nombrosses tapes i pinxos com hamburguesitas de Juanito, pincho de culetón a la brasa, croquetes així com un granissat especial de ví de criança.

Després de dinar, donem una volta més pel centre i tornem al cotxe, per fer camí fins a San Millán de la Cogolla, on es troben els monestirs de Suso i de Yuso, declarats Patrimoni Mundial de la Humanitat. Pel monestir de Suso, teniem hora a les 16:25h, però es demana arribar 30m abans per confirmar la reserva. Així ho fèrem, en la planta baixa de l'edifici administratiu de Yuso, i com encara no han arribat un grup que tenien visita prèvia, ens donen l'oportunitat de fer la visita de les 15:55h, fet que aprofitarem. En menys de 5 minuts, l'autobus et deixa als peus del monestir, que no és molt gran i en menys de 10 minuts, la guia t'explica l'origen del monestir i lloc de peregrinatge en l'època medieval per ser el lloc on va viure i tenia la seva tomba, San Millán (en català, Sant Emilià), patró del Regne de Castella i que posteriorment passà a ser co-patró d'Espanya amb Sant Jaume, fet que durà fins el Concili Vaticà II. Acabada l'explicació, pots quedar-te una estona més pel teu compte esperant que vingui el següent autobus que et torna a baixar a l'entrada de l'altre monestir.

En la planta alta del mateix edifici on es compra l'entrada per Suso, es ven l'entrada pel monestir gran, bressol de la llengua castellana i de l'euskera, ja que aquí s'han trobat les restes escrites més antigues d'aquestes dues llengues. La visita dura al voltant d'una hora, podent veure l'església, el claustre, la sacristia, la biblioteca dels cantorals (grans llibres que pesen de 20 a 60kg) i baixar per l'escala reial.

Un cop de nou al cotxe, camí cap a Haro, visitem l'abadia de Cañas, no previst en el trajecte, però al trobar-se al costat mateix de la carretera i veure que està ben conservat des d'afora va fer que ens aturàrem i entrar a aquesta petita joia d'estil gòtic, i que figura entre els primers monestirs femenins de l'orde del Císter en Espanya. Des dels seus inicis fins a l'actualitat, viuen monges de clausura. A punt de sortir d'allà, l'encarregat de l'entrada, ens indica que podem assistir per la porteria a veure com les monges canten, per l'hora que era, i assistirem durant uns minuts a veure-les.



Arribats finalment a l'allotjament, a Haro, i després de veure l'estudi assignat i deixada les coses, donàrem una volta ràpida per la ciutat, ja que estava plovent, abans de sopar en l'apartament.



Dia 2) Burgos-Briones-Bodega Dinastia Vivanco (Briones) (18-05-2013)

Jornada destinada a Burgos, a una hora d'Haro, on passàrem tot el matí. La primera visita ens porta al Monestir de Santa Maria la Real de las Huelgas, situat a menys de 2km del centre històric de la ciutat. Davant del monestir, hi ha llocs on poder deixar el cotxe. Al tenir mitja hora de temps fins a la propera visita guiada, tenim temps de fer un cafè en un bar dels voltants i aprofitar per fer fotografies de l'exterior. El monestir és espectacular, amb la seva església, panteó dels reis de Castella, capelles d'estil mudèjar i el seu museu de teles, format per vestits i ornaments de reis i nobles dels segles XII al XIV, que es van trobar intactes en els sarcòfags del cenobi i un pendó arrabassat als àrabs, en la batalla de les Navas de Tolosa (1212), el millor tapís almohade que es conserva de l'època.

Després, deixem el cotxe en un parking a prop del centre de Burgos i de la seva catedral. Després de passar pel monumental Arc de Santa Maria, la més important porta de les muralles medievals de la ciutat, fem la visita de la Catedral de Santa Maria, declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat, amb les seves nombrosses capelles. A l'entrar, et donen una audioguia on t'expliquen àmpliament la història de la catedral i dels seus llocs visitables, fet que fa que puguis estar tranquilament un munt d'hores veient i sentint tot el que et van narrant.


Per dinar, triem un lloc que ens havien recomanat prèviament: El Morito, que es troba al costat de la catedral, tirant cap a la Plaza Mayor. En el pis de dalt, funciona més com a restaurant, i a la planta inferior, t'has d'aixecar tu mateix de la taula a buscar el demanat, però és molt ràpid i efectiu.

Un cop dinats, passegem tranquilament pels voltants de la Catedral i de la Plaza Mayor, fins que tornem cap al cotxe i tornar cap a La Rioja, i concretament a Briones, on es troba la bodega Dinastia Vivanco i el Museu de la Cultura del Vi. Com tenim temps, fem una volta pel centre medieval de Briones, que es troba emplaçat en un turó a 80 metres, amb el seu vessant nord tallat sobre el riu Ebre en una pendent gairebé vertical.

A l'hora que havíem reservat, començem la visita a Dinastia Vivanco, on ens van explicant les diverses fases d'elaboració del vi i el seu emmagatzament, primer en barriques de roure i posteriorment en les ampolles de vidre. Després d'una cata amb un vi criança i un de reserva, visitem el museu, format per obres de tot tipus relacionat amb el món vinícola i que la família propietària de les bodegues ha anat arreplegant al llarg del temps. Es considera el museu d'aquest tipus més complet del món.

Arribats a Haro, passegem de nou pel seu centre històric, aprofitant que no plou, com ens havia passat la tarda anterior. Després sopem tranquilament a l'apartament.



Dia 3) Bodega Muga (Haro)-Santo Domingo de la Calzada-Ezcaray-Nájera-Bodega Marqués del Riscal (Elciego) (19-05-2013)

No havíem concretat cap visita a alguna de les bodegues que poblen el Barri de l'Estació d'Haro, en el qual tenen la seva seu bodegues com López de Heredia, CVNE, Bodegas Bilbaínas, Muga, Roda o La Rioja Alta. Voltant en cotxe per la zona, ens apropem primer a les instal·lacions de CVNE per si hi ha alguna vacant i podem visitar-la, però no hi ha sort. A prop, està la de Muga, i aquí si que tenim sort. Ens demanen esperar fins la primera visita del dia, a veure si hi ha alguna persona o grup que falli i així és, i aprofitem per veure aquestes bodegues, que destaquen per fer-se ells mateixos els seus barrils i barriques de roure. La degustació consisteix en un de blanc i un de negre, i amb la copa de cata de regal.

Seguim el dia visitant els pobles propers de Santo Domingo de la Calzada, lloc de pas del camí de Sant Jaume, i d'Ezcaray, on dinem en un dels bars que envolten la plaça central del poble.



Per la tarda, hem d'anar cap a la villa vasca de Elciego, en la Rioja Alavesa, però com anem de temps, parem primer a Nájera on fem una visita ràpida del monestir de Santa María la Real, panteó dels reis de Nájera-Pamplona, antecessor del regne de Navarra.

La visita a la bodega de Marqués de Riscal, ha guanyat en visitants els últims anys per la construcció de l'hotel que porta el mateix nom, inaugurat el 2006, una obra de Frank Gehry, arquitecte entre altres obres del museu Guggenheim de Bilbao. A l'hotel no es pot entrar, però durant la visita es pot veure per fora i fer fotografies diverses. La cata també es sobre dos vins, un de blanc i un de negre.

Tornem a Haro, i després d'arreglar-nos anem a sopar a un lloc especial: en el restaurant Las Duelas de Los Agustinos, un hotel que es troba en un edifici fondat el 1373 com a convent, i que al llarg del temps va ser guarnicií militar, hospital, escola i presó. Es menja en dues de les ales del claustre i es menja molt bé i no gaire car, comparat amb altres llocs d'aquest estil.



Dia 4) Bodega Castillo de Cuzcurrita (Cuzcurrita de Río Tirón)-Retorn a casa (20-05-2013)

L'últim dia ens porta abans de tornar cap a casa a Cuzcurrita de Río Tirón, on es troba la Bodega Castillo de Cuzcurrita al voltant del seu castell. Les visites són gairebé personals, sent els únics que estem en aquesta visita. El nostra amfitrió, Marcos, ens dedica gairebé dues hores a visitar les seves instal·lacions, des del seu vinyer principal fins les seves instal·lacions i la cata del vi en una de les sales inferiors del mateix castell, ja que els propietaris no estan aquell dia.

Amb aquest bon regust de boca, deixem el lloc i tenim al nostre davant gairebé 700km de carretera, per arribar a casa...


Relació d'entrades:

Logroño. Capital de La Rioja
El Monestir de Suso
El Monestir de Yuso
L'abadia de Cañas
Haro
Burgos
El Monestir de Santa Maria la Real de las Huelgas de Burgos
Briones
Bodegues Dinastía Vivanco
Bodegas Muga
Santo Domingo de la Calzada
Ezcaray
Monestir de Santa Maria la Real de Nájera
Bodegues Vinos de los Herederos del Marqués de Riscal
Bodega Castillo de Cuzcurrita


Informació:

San Millán de la Cogolla. Monasterio de Suso S'ha de reservar prèviament el dia i hora en la oficina d'Informació i Turisme a través del telèfon que s'indica en la seva pàgina web. Durant les hores de visites, cada 30m surt un petit autobus que t'apropa a l'entrada del monestir, al ser un espai d'accés restringit. Visites guidades (no es poden fer fotografies a l'interior per temes de conservació). Preu entrada: 3,00€

San Millán de la Cogolla. Monasterio de Yuso Les visites són guiades i no cal fer reserva prèvia. Es poden fer fotografies. Preu entrada: 5,00€

Burgos. Monasterio de Santa María la Real de las Huelgas: visites guiades sense reserva prèvia. El Patrimoni Nacional no permet fer fotografies en cap lloc del seu interior. Preu entrada: 7,00€

Burgos. La Catedral de Santa María: l'entrada costa 7,00€

Briones. Dinastia Vivanco: 8€ (visita bodega) + 7€ (visita museu)

Haro. Bodegas Muga: 8,00€

Nájera. Monasterio de Santa Maria la Real: 3,00€

Elciego. Marqués de Riscal: l'entrada costa normalment 10,25€ (si es realitza la última visita del diumenge, hi ha un descompte del 25%

Haro. Restaurant Las Duelas

Cuzcurrita de Río Tirón. Bodega Castillo de Cuzcurrita: amb la compra d'una botella de vi, hi ha un descompte amb la visita (visita 2pax + botella vi: 27,91€)

De Castellcir al Castell de la Popa

Sortida que ens durà des del petit poble de Castellcir, amb més de 600 habitants, situat en ple Moianès, al seu castell, conegut popularment com el Castell de la Popa, per la forma que té la roca que li serveix de base. A la tornada, aprofitarem per veure també l'església de Sant Andreu, una de les parròquies que forma part del terme municipal.



Venint de Barcelona, s'arriba per la C-59, passant Caldes de Montbuí i Sant Feliu de Codines, i un cop arribat a Castellcerçol, s'agafa un desviament cap a Castellcir, per la BV-1310. Un cop arribat al poble, es pot deixar el cotxe en un aparcament al costat d'un punt d'informació que hi ha en la rotonda, enfront d'una escola.




El terme de Castellcir està format per les antigues parròquies de Sant Andreu de Castellcir, Santa Coloma Sasserra, la Vall de Marfà i alguns masos de Sant Quirze Safaja. Fins al darrer terç del segle XX era un municipi rural d'hàbitat dispers, sense cap més nucli de població aglutinat que quatre cases arrenglerades en el Carrer de l'Amargura, on ara hi ha la Casa de la Vila, l'església parroquial actual amb la casa rectoral i les dependències parroquials annexes, el CEIP La Popa i els comerços del poble, a l'entorn de les places de l'Era i de Santa Maria.

El topònim de Castellcir està format per dos elements: el primer, òbviament, fa referència al castell del lloc i es considera que la segona part, cir, fa referència a un antropònim. Segons l’historiador Salvador Miralda, les primeres notícies de l’indret daten del segle XI i corresponen a la construcció de la primitiva església dedicada a Sant Andreu, la construcció de la qual va ser possible gràcies al noble Cir o Cirus. El castell, però, hauria estat edificat amb anterioritat.

El camí s'inicia per una pista, al costat mateix de l'escola i d'un pal indicador, en lleugera baixada, i s'ha de seguir sempre el camí principal, passant pel costat de la Riera de Castellcir -que esdevé el riu Tenes a partir de la població de Sant Quirze de Safaja-, fins més o menys al km 1,7 on en una nova bifurcació, s'ha d'agafar el camí de l'esquerra (el de la dreta va cap a l'església de Sant Andreu, camí que farem a la tornada).



Seguint per l'esquerra, es passa pel costat de la masia de Ca l'Antoja, documentat des de 1666. Era la casa pairal de Joan Antoja, un activista borbònic de Centelles durant la Guerra de Successió.

A partir d'aquí, sense estar gaire senyalitzat, de manera clara, es seguir una mica la intuició. Al menys, hi ha dos camins per arribar, i per l'anada sempre anem agafant la pista principal, i que va vorejant l'esperó rocós d'una petita serra on hi ha el castell, que va apareixent i amagant-se pel camí, fins que finalment, gairebé una hora després, s'hi arriba, a 858 metres, i passar diverses barreres metàl·liques que serveix per a què no s'escapi el ramat de la zona.

Els primers documents que parlen del castell daten del 1107 quan, pertanyent a Guillem Ramon d’Òdena, aquest noble va testar a favor d’Arnau i Ponç la Roca de Castellcir amb les seves batllies, parròquies i pertinences, tal com li havia llegat el seu pare, encara que es tenen constàncies prèvies de l'existència del lloc. Com és habitual en aquest tipus d'edificis, la seva propietat passà a mans de diferents cavallers i nobles, i va ser lloc de setges i escaramusses diverses, fins que l'any 1942 va ser venut a un particular.

Les edificacions que formaven el castell es van preservar força bé fins a la meitat del segle XX, perquè hi hagué masovers durant molt de temps, cosa que va propiciar que utilitzant les seves dependències evitessin abans de la seva ruïna si bé alterant bona part de les seves estructures com a castell. Una part de les dependències van ser aprofitades com a corrals, estables i pallers. En fotos, fetes al voltant del 1920, es pot veure com estava. A dia d'avui, ja no és així i només en tenim les seves restes i el deteriorament continu del temps, amb cap administració que se'n faci càrrec.

El conjunt del castell està format per les muralles, avui fragmentades, les restes de l'edifici principal i la capella de Sant Martí de la Roca. Les edificacions, encara imponents, ocupen una àrea de 570 metres quadrats, repartits en una fortalesa de planta i dos pisos. La longitud de la plataforma on s'assenta el castell és d'uns 100 metres, mentre que l'amplada no supera mai els 7. Això fa que el recinte sigui allargassat, amb el cos principal cap a ponent i la capella en el de llevant.


El castell té un únic accés, situat al sector nord-oest del cos principal. És un portal adovellat en arc de mig punt, resseguit per un segon arc fals que realça les dovelles del primer. Un cop traspassat aquest portal, hom es troba dins del cos principal, un rectangle cobert amb volta de canó. Els murs que el sustenten són gruixuts: 1,35 m. La sala de la planta baixa es clou amb tres espitlleres que donen al sud-est, i dues portes, una a cada costat, que s'obren a les altres dependències del castell. De la sala que hi havia al nord-est, només en queden els basaments de les parets, on es pot veure una sagetera; al sud-oest hi havia una altra sala, que tenia a l'interior una cisterna. Restes de més dependències i del murs que cloïa el recinte es conserven completant els elements d'aquesta plataforma superior.






A l'extrem est del penyal, hi ha l'antiga església romànica de Sant Martí de la Roca, reformada al segle XVI. Es té constància que hi havia un retaula d'escassa importància amb la imatge de Sant Martí.




Un cop vist el castell i baixades les escales de la porta principal, s'ha de envoltar l'esperó rocós, per la part est, i veure la seva forma abalmada i de vaixell, i que dóna el nom popular de la Popa al castell.



De baixada, agafàrem el mateix camí, fins a una bifurcació amb un camí que preveiem més recte, com així va ser, passant per un altra barrera metàl·lica. A prop es troba la Torrassa dels Moros, que no la vam veure, un lloc de guaita per a la seguretat dels senyors del Castell.

Un cop arribats al camí que condueix a l'església de Sant Andreu amb el seu cementiri i l'antiga rectoria, l'agafàrem, passant pel costat de l'embassament de Sant Andreu, conegut també com la Bassa Petita o de Cal Jaumet, una antiga bassa de molí, convertida en embassament, que recull l'aigua de la riera de Castellcir, i que forma part de la xarxa d'abastiment d'aigua al poble de Castellcir. En uns deu minuts s'hi arriba.

L'antiga església parroquial de Sant Andreu, tot i representar el centre neuràlgic de Castellcir en els seus origens, es troba allunyat de l'actual nucli urbà. L'església apareix documentada des del 939, i l'any 1011, ja constava com a parròquia de ple dret. Més endavant es va construir un nou temple consagrat el 1032 pel bisbe i l'abat Oliba, i és l'edifici que perdura fins a l'actualitat, amb substancials modificacions, transformacions que han suposat una mutilació important de l'església primitiva.


El temple, de planta basilical, està format per una nau central i dues naus laterals, una de les quals la situada al nord, conserva encara la seva absidiola original, recolzada sobre la roca i ornamentada a l'exterior per un fris d'arcuacions cegues i bandes llombardes i lesenes.

Totes les naus són de volta de canó seguida. La nau central apareix capçada per un cos de planta rectangular, on hi ha el presbiteri, i que dóna accés a la sagristia, també de forma quadrangular. Aquestes dues peces substitueixen els originals absis central i absidiola, respectivament. Es conserva també una interessant part de la tribuna o porxo d'un cor del segle XII, suportada per columnes amb capitells amb ornamentació idèntica de tipus vegetal geomètric.


El campanar està format per un prisma rectangular que s'integra als peus de la nau nord, de planta baixa i tres pisos, amb una línia d'imposta ressaltada.



Amb cementiri propi, l'antic cementiri de la parroquia i avui en dia esdevingut municipal i encara en ús, forma un petit veïnat no agrupat conjuntament amb la masia de Cal Tomàs, la Rectoria Vella i les properes de Can Gregori, Cal Jaumet i la Codina.

Cal Tomàs és una masia del segle XVIII, amb la façana principal orientada a migdia. Està coberta a doble vessant, tot i que el vessant que aiguavessa cap al nord correspon a la part més vella de conjunt, el que és pròpiament la Rectoria Vella, l'antiga rectoria de la parròquia. Aquesta part de la casa posseix una llinda amb la data de 1731 i una pedra angular amb la de 1718.



Vist el conjunt, tiràrem camí enrere, per anar a buscar el cotxe, i acabar l'excursió.


Resum de l'excursió (25-05-2013)

Distància: 9.78 km
Temps: 2:35:37
Altura guanyada: 305m
Altura mínima: 676m
Altura màxima: 825m


Girona. Temps de Flors 2013 (II)



Seguim explicant espais florals que vam veure pel centre històric de Girona, conjuntament amb la decoració, autors, una explicació del que representa, així com breus ressenyes dels espais on es trobaven:

Sarraïnes - primer pis (92) 'Una composició per ser retratada per Francisco de Goya' (Autoria: Eduard Maynegra) Aquí estava exposat un maniquí fet amb més de 4.500 provetes unides entre elles, juntament amb un desenvolupament floral i attrezzo, envoltat de tres marcs de quadres per gaudir així de tres punts de vista diferents de la mateixa figura. Amb aquesta obra, Eduard Maynegra va ser campió de la Copa d'Espanya d'Art Floral 2013, celebrat els dies 22 i 23 de febrer d'aquest any a Zaratoza. Els treballs que es van presentar en aquesta copa havien d'estar inspirats en diferents elements de la història i cultura aragoneses. Maynegra va composar aquesta obra a partir de les nombroses pintures que l'aragonès Francisco de Goya va dedicar a les dones.


Els Jardins dels Alemanys - Torre Gironella (71) La torre és una antiga fortificació i la més alta de la ciutat gironina | (Soterrani II) 'Corpus dels segadors' (Rosa Ferrer (florista), John Martín (escultura) i Colum pettit (música))


(Soterrani I) 'Rèquiem per les abelles' (Autoria: Xavier Lloveras i Michaela Schmidt) Les abelles ajuden a la pol·linització i, per tant, formen part de la cadena reproductora de les flors. La mel és el fluid dolç que produeixen les abelles en absorbir el pol·len de les flors. Així doncs, s'estableix una relació mútua en la qual les abelles produeixen mel a partir del pol·len de les flors i les flors es reprodueixen amb l'ajuda de les abelles, dos processos que ens donen als éssers humans dos productes naturals.



En aquest espai, el procés estava invertit: les flors no estaven al principi de la cadena, sinó que queden al mig. A l'espai es podia veure un prestatge amb 1.500 pots de vidre, decorats amb flors de jardí.



Universitat de Girona - Escales de Sant Domenech (43) Sergi Moreno (artista floral), Estefania Carrillo (creativa il·lustració) i Míriam Sánchez (tècnica d'arquitectura efímera)

Universitat de Girona - Edifici de les Àligues (44) De l'Estudi General, l'antiga Universitat, es conserven només la façana i la capella renaixentista, situada al pati de l'edifici construït modernament per a seu del rectorat de la nova Universitat de Girona. La portalada, del segle XVI, és un excel·lent exemple de porta dovellada de tradició gòtica, coronada per un relleu que a manera de templet clàssic amb frontó sobre pilastres conté una inscripció llatina, dos àngels afrontats que porten l'escut de Girona, i l'aguila bicèfala de la casa reials dels Àustries.



(Autoria: Ignasi Esteve, Lluís Vilar, Marc Vicens, amb la col·laboració de l’escola Forestal Casa Xifra de Santa Coloma de Farners)





Casa Boadas Formiga (45) Casal medieval situat al carrer dels Alemanys. El conjunt s'estructura entorn d'un pati. A la casa s'hi han realitzat diverses intervencions de millora per adaptar-la a usos residencials. Una torre veina amb merlets s'ha incorporat al conjunt. Al centre del pati, es troba un antic pou d'aigua.

'La forma de l'aigua' (Autoria: Elisa Cabalo, Paola Calvet, Raquel Cervera, Constanza Torio, Carles Vilà) Tema centrat en l'element essencial per a la vida: l'aigua, i més concretament en la idea de l'aigua hexagonal conformada per sis molècules d'aigua fortament lligades entre si formant un hexàgon. La idea ha sigut brollar l'aigua del pou, d'una manera abstracta.



Casa l'Ardiaca (61) Casal de grans dimensions, del segle XIV, resultat de la unificació d'anteriors construccions realitzades els segles XVI i XVII, on destaca la porta dovellada i la proporció del pati interior.

Escales de la Pera (59) 'Les línies de l'aigua' Autoria: ESPAIsatge) El conjunt de la instal·lació pretenia un passeig tàctil que evoqués les sensacions dels camps de canyís dels aiguamolls. El carrer s'entén així com un riu on el canyís, com a empremta de la presència de l'aigua, acompanya el visitant i l'envolta amb la seva olor, color, textura i fragilitat, en contrast amb la pedra, i convida a tocar.



La Pabordia (55) En aquesta casa medieval es trobava el projecte 'Nuvol de petals', amb disseny i idea creativa d'Irene Muñoz Díez.

Casa Foix Boschmonar (56) 'Arquitectura de somni' (Autoria: Mireia Iuzárraga i Alejandro Muño) La intenció dels seus autors va ser crear un paisatge que emboliqui al visitant. Sobre un buit a la trama urbana del call jueu, s'ha dibuixat una arquitectura de somni. Una casa per un col·leccionista amant de les flors. Només unes línies de façana i una coberta de margarides blanques omple l'espai d'un joc de sombres.


(Antigament en aquest espai s'aixecava la gran sinagoga del segle XIV, emblema de la important comunitat jueva de Girona, i clausurada el 1415 per orre de Benet XIII)


Centre Bonastruch ça Porta (50) Al segle XV contenia la darrera sinagoga jueva de Girona i acull actualment el Musu d'Història dels Jueus i l'Institut d'Estudis Nehmànides. Apart de les sales permanents, destaquen els patis construïts seguint els desnivells de l'entorn, en dos pisos, el superior dels quals és l'anomenat dels Rabins, i les sales temporals.



A més de l'exposició permanent del museu i l'exposició temporal 'Les llengues del judaisme', es podia visitar durant aquests dies l'exposició Patchwork i flors, una conjunció fascinant!, de les alumnes de l'escola Gironaartquilt i el muntatge floral de la Section fleuriste lycèe professionel EREA Joan Miró de Perpinyà.


Germanes Maria Gay (53) 'Al·lusió d'una il·lusió' (Autoria: Labaula estudi, Andres Siri, Maria Paola Coda) En un pati fosc d'aquest centre geriàtric s'ha generat un recorregut, activant els sentits dels visitants, que s'ha definit per negació, contrast i il·lusió. La il·lusió d'un miratge, d'un reflex al·lusiu a una flora captiva, es convertia en la guia del recorregut.




Casa Sambola - Pla Dalmau (49) (Autoria: Pau Sarquella i Carmen Torres)




Casa Estor (47) (Autoria: Albert Bosch, Pere Fina, M. Clara Riera)


Escales Dr. Oliva i Prats (42) 'Sabates florides' (Autoria: Mercè Ylla, Àngels Gratacós, Dolors Teixidor) Reduir, Reciclar i Reutilitzar; amb aquestes tres R s'han basat els seus autors en aquest espai, ideant una proposta on l'element principal era un objecte reciclat: les sabates.




Bosch escala - Pda. Sant Domenech, 2 (35) (Autoria: ADAC-Ateneu d'Acció Cultural, Muntsa Bosch, Anna Cumi, Dolors Vilaplana)

Escales de Sant Martí (38) 'Marietes voladores' (Autoria: Escola Viver Castell de Sant Foix) Represente uns insectes, en aquest cas unes marietes, de la forma el més real possible. La representació és la combinació de gespa com a fons, que està compost en forma de fulla sobre la qual hi ha les esmentades marietes, construïdes per una base metàl·lica que va permetre folrar-les de flors vermelles. El cap i les extremitats eren de xapa metàl·lica pintada per emular el millor possible els insectes. La grandària d'aquests insectes era de 3 o 4 m de llargada, per 1,5 m d'altura i 2 d'amplada, equiparable al volum que faria un vehicle de mida mitjana, a fi de fer-les ben visibles de lluny.

Jardí de l'església de Sant Martí Sacosta (39) 'L'essència de Sant Martí' (Autoria: Montse Galí...) L'espai representa un jardí amb els seus racons i sons, la seva verdor, frescor i colors, amb materials utilitzats molt senzills: l'efímer i delicadesa de clavells, roses... la resistència i fortalesa del ferro... que amb les arrels franceses de Sant Martí trasllada als delicats jardins francesos del segle XVIII.


Sant Martí fou un sant francès militar, bisbe de Tours i gran propagador de la fe cristiana a França. Quan l'any 801 la ciutat de Barcelona fou reconquerida pels cristians i les terres gironines restaren lluny d'invasions musulmanes, la gent de Girona va voler honorar sant Martí, personatge molt venerat pels francs.




Casa Agullana - Pda. Sant Domenech, 3 (37) (Autoria: Alumnes Arquitectura Eps, UdG & Co)

Can Forn (33) Una de les seus de la Diputació de Girona. L'edifici data de finals del segle XVI i consta de dos cossos afegits, amb un pati interior i amb elements que el doten de valor, com l’escala, la balustrada i l’enteixinat de fusta. La denominació Can Forn prové del fet que el notari Ramon Forn i Belled hi va residir des del 1899 fins al 1920, el qual hi tenia la notaria.

Església del Carme (34) Parròquia de la Catedral, amb seu des de 1835 a l'església del Carme, del s. XVIII. Té dins de la seva demarcació l'església de la Mare de Déu dels Dolors, del s. XVIII, que fou seu de la confraria del mateix nom, iniciada el 1527 i ampliada els anys 1732-1743, l'església del Sagrat Cor, alçada com a santuari expiatori els anys 1886-1901, i una capella per a l'atenció religiosa dels fidels del barri de Torre Gironella.

CaixaForum Girona - Fontana d'Or (31) CaixaForum Girona és la seu de l'Obra Social de "la Caixa" a Girona i ocupa l'espai conegut popularment com la Fontana d'Or, un edifici emblemàtic de l'arquitectura civil catalana d'època medieval. A la primera ressenya històrica de la Fontana d'Or, que data de l'any 1078, hi consta que hi havia un molí. Encara avui dia es poden veure al soterrani de l'edifici les restes dels seus fonaments, damunt dels quals es bastí posteriorment l'edifici. Al segle XIII ja es tenia notícia de l'existència d'un edifici romànic de caràcter civil amb una torre fortificada.

Al llarg del segle XVIII, la Fontana es converteix en una fonda de prestigi. La seva posició estratègica, al carrer dels Ciutadans, que fou durant molt temps l'artèria principal de la ciutat i que corresponia al traçat urbà de la carretera de Barcelona-França, féu de l'immoble una de les fondes principals de la ciutat fins a finals del segle XIX. Segurament, el nom actual de l'edifici li fou donat en aquesta època pels propietaris, que el copiaren, pel que sembla, d'un hostal de categoria de Madrid. Al llarg del segle XIX, la forta competència d'altres fondes féu que la Fontana anés decaient a poc a poc. Després d'una nova remodelació, l'edifici es transformà en seu de diverses institucions ciutadanes: seu de l'Ateneu de Girona, el Col·legi d'Arquitectes, la Cambra de Comerç, etc. L'any 1920, la propietària, la vídua Prim, va vendre l'edifici al Banc de Catalunya. Uns anys després, el 1933, s'hi instal·là la Caixa d'Estalvis de la Generalitat de Catalunya.

L'any 1973, després d'un llarg període de treballs d'investigació i restauració dirigits per l'arquitecte gironí Joan Maria de Ribot, les portes de la Fontana d'Or s'obriren a la ciutadania per acollir un centre cultural. Pel que fa a l'arquitectura, els elements més singulars de l'edifici són la loggia i el pati interior, on destaca l'escala d'accés a la primera planta, una reproducció de la que hi ha al claustre de la catedral.



En la Sala dels Tapissos, es troben en les seves parets dos tapissos: 'Alexandre rep el regne del seu pare Filip' (segles XV i XVI) - Filip, rei de Macedònia, allarga el braç i acosta una corona al seu fill i hereu Alexandre.



'El triomf d'Alexandre en la conquesta de nacions i regnes' (segles XV i XVI) - Alexandre desfila per Roma per celebrar els seus triomfs militars en un acte públic.



Casa Solterra (32) En els actuals Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat hi havia una sèrie de treballs escolars...

Cambra de la Propietar Urbana (25) En l'entrada es troba l'obra '29 rens', una peça feta per més de 2.000 cristalls negres, fulles naturals d'àlber, làtex barrejat amb pols d'àgata negra, resina i peluix. La història dels 29 rens va passar fa anys a la remota illa de Sant Mateu, ubicada al mar de Bering a Alaska: en plena Segona Guerra Mundial van arribar a la illa 19 militars i 29 rens que es quedaren a la illa quan s'acabà el projecte militar... Al cap d'uns anys la població de rens va incrementar-se exponencialment, arribant a la dècada del 1960 a la increible xifra de 6.000 rens.


Casa Audouard (24) 'Bones notícies' (Autoria: Lara Pujol) En l'espai interior de la caixa d'escala de l'anomenada Casa Salieti, s'ha muntat un estenedor de bones notícies com si fos d'un estenedor de roba típic dels paisatges en ciutats, pobles o barriades, a base d'un conjunt de fils entrecreuats amb tot de fulles de diari penjades amb pinces.


Teatre Municipal - Escales (19) La primera mostra de "Girona temps de flors" es ca celebrar en un dels salons del Teatre Municipal, edifici del segle XIX d'estil isabelí. La gran afluència que va registrar va fer que els organitzados busquessin un espai més idoni que permetés a més promocionar el conjunt històric-museístic de la ciutat.

Teatre Municipal - Vestibul pati interior (20) 'Jardí d'aigua i flors' (Autoria: Fundació Síndrome de Down de Girona i Comarques Astrid-21) L'objectiu d'aquest espai va ser crear un jardí on els visitants puguessin passejar i gaudir de la diversitat de flors que s'hi trobin, remarcant l'alimentació de les plantes i la importància de l'aigua per la vida dels éssers vius.




Teatre Municipal - Vestibul pati exterior (20) (Autoria: Grup Milfas Associació)




Edifici Forum (10) (Autoria: Grup Excursionista i Esportiu Gironí (GEiEG))




Casino Gironí (9) 'Els somriures del món' (Autoria: IES La Garrotxa, CFGM Jardineria i Agrària)




Església Sagrat Cor (3)

UNED (16) '25 anys' (Autoria: Manel Palahí) Coincidint amb l'aniversari dels 25 anys d'existència, el Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya demanà al col·legiat i també escultor Manel Palahí un motiu per participar en la mostra, que va consistir en una instal·lació unint els símbols de Catalunya, de Girona i de l'entitat en ferro, envoltats de flors i d'un cartell commemoratiu.


Església dels Dolors (8) 'Piràmides' (Autoria: Equip creatiu de l'Escola d'Art Floral Smilax) El punt de partida d'aquesta obra van ser, d'una banda les piràmides que la mateixa decoració de l'església dels Dolors té i, de l'altra, els passos de Setmana Santa que alberga al seu interior, que donen un fort caràcter a l'espai.

Centre Cultural la Mercè (7) 'Mandales en flor' (Autoria: Bénédicte Jouas, Emma Bover i Cristina Planellas) Ubicats en el nostre cos, es troben 7 xacres o centres d'energia física i psíquica en continu moviment. Cadascun d'ells controla una funció específica i energètica del nostre cos. L'equilibri d'aquests centres és de gran importància per la nostra salut. La música, sigui bona o dolenta, influeix de forma directa en aquests 7 centres. Existeixen sons particulars, o mantres que activen aquestes rodes energètiques i les equilibren, fent que el nostre cos es torni a harmonitzar i recuperi la vibració adient per un bon funcionament.




Càritas Diocesana de Girona (5)




Estació de Girona AVE (135)






Primera entrada de > Girona. Temps de flors (2013)