La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

Troia (Turquia)

Sobre el turó de Hisarlik, des d'on es domina l'estret dels Dardanels, que uneix el mar Egeu i el de Màrmara, trobem les restes arqueològiques de Troia. Fins a finals del segle XIX, Troia era una mescla de llegenda i mitologia que només semblava cobrar vida en la I·liada d'Homer. L'arqueòleg alemà Heinrich Schlieman inicià les excavacions en 1870 que durà vint anys, buscant la Troia d'Homer. La seva feina també va ser molt criticada, doncs va estar més interesat en trobar tresors que no pas en examinar el jaciment. En 1998 es varen reanudar les excavacions i els estudis indicaren que en el seu inici, Troia estava estratègicament sitada en una elevació del terreny i propera a la costa en una bahia. L'evolució orogràfica del terreny i els meandres, van fer que el mar es trobi a dia d'avui a varis quilòmetres de la costa.



S'han trobat 9 nivells que corresponen a nou ciutats d'èpoques diferents superposades unes sobre altres. Aquests nivells els anirem veient, passejant pel jaciment, amb etiquetes i numerades cardinalment i que corresponen a:

Troia I: (3000-2600 a.C.) era un petit recinte fortificat que vivia de l'agricultura, la caça i la pesca. Tenien relacions amb altres pobles de l'Egeu, i es creu que va ser destruït per un incendi.

Troia II: (2600-2300 a.C.) les muralles eren més grans i reforçades amb grans torres. L'accés es realitava per grans rampes empedrades, i es van construïr les primeres cases de pedra. Un terratremol va destruir la ciutadella.

Troia III: (2300-2200 a.C.) Es tornà a reforçar les muralles arribant a 10m d'espessor. Després d'un nou terratremol, el seus habitants deixaren la ciutat i els seus bens. Schliemann va trobar moltes peces d'orfebreria i joieria de l'època que va atribuir erròniament al tresor de Priam (rei de Troia en la narració d'Homer). A partir d'aquí va haver una temporada de decliu i...

Troia IV: (2200-2050 a.C.) va tancar-se en les seves muralles, dedicant-se bàsicament a la cria ganadera. Després del decliu, els seus habitants abandonaren la ciutat.

Troia V: (2050-1900 a.C.) Un altre poble hi arribà i va introduir el cavall en la zona. La ciutat va tornar a prosperar de forma ràpida.

Troia VI: (1900-1300 a.C.) L'edat d'or de la ciutat. Es va construir una muralla de 550m de llargària, amb nombrossos intercanvis comercials amb Grècia. La ciutat s'omplí de palaus. Per desgràcia, un nou terratremol colpejà la ciutat.

Troia VII: (1300-1100 a.C.) Els estudis diuen que en aquesta època es quan va tenir lloc la guerra de Troia contra els grecs, que narrà Homer. Finalment Troia va resultar una vegada més danyada i els seus habitants l'abandonaren.

Troia VIII: (700-350 a.C.) Quatre segles després, els seus nous habitants van ser els eolis, que van ser expulsats pels perses en el segle VI. L'any 334 a.C. Alexandre Magne va alliberar la ciutat. Lisimac, el seu succesor, va canviar el nom de la ciutat passant a anomenar-se la Nova Il·lió.



Troia IX: (350 a.C.-400 d.C) Amb Juli Cesar (85 a.C.) va passar a ser ciutat romana, i ell i August van engrandir la ciutat, construïnt nous palaus i temples.







El jaciment és considerat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, i apart de la història i importància del mateix, la visita pot decepcionar, en comparació amb altres restes que vam veure. Queda molt poc i en gairebé tots els edificis, només queden els fonaments. El cavall de fusta de l'entrada va ser construït el 1974 i és obra de l'arquitecte Kadir Izzet Senemoglu.





Entrada: inclós en el paquet turístic


Tornar a Turquia
Tornar a Les regions de l'Egeu i del Mediterrani de Turquia

Bursa (Turquia)


Bursa és la quarta ciutat més gran de Turquia i la visitem molt ràpidament. Es coneguda com la ciutat verda, ja que és el color predominant en les seves construccions més antigues i emblemàtiques. Va ser capital de l'imperi otomà després de conquerir la ciutat a l'imperi bizantí l'any 1326. Posteriorment, el 1365, amb la conquesta d'Edirne, la capital es trasl·ladà cap a la nova ciutat otomana.




La cria del cuc de seda des de l'època bizantina va fer que la ciutat fos pròspera al llarg del temps. En els seus tallers es feia la seda i en els seus caravanserails s'allotjaven les caravanes provinents d'orient que transportaven les millors sedes perses. Així, Bursa va convertir-se en referència de l'anomenada Ruta de la Seda, que arribava fins a la Xina.



L'autocar ens deixa al costat de la Ulu Camii (1396-99), la mesquita més gran de la ciutat i una mostra de l'arquitectura otomana inicial, com veurem a l'entrar, molt diferent a les que vam veure per Estambul. Va ser construïda per Ali Neccar, seguint les ordres del sultà Beyazid I. Es un edifici de planta rectangular amb vint cúpules distribuides en quatre files per cinc cada una d'elles, sostingudes per dotze columnes. El número es degut a què el sultà va prometre construir vint mesquites al guanyar la batalla de Nicopolis.


Té dos minarets i en el seu interior hi ha 192 inscripcions monumentals en els murs escrits per cal·lígrafs de renom. També destaca, exemple de l'arquitectura d'aquella època, la font de marbre en l'interior de la mesquita on els fidels fan les seves ablucions. La cúpula que s'alça sobre la font està coronada amb un tragallum. Així, la font reflexa la llum i ajuda a il·luminar l'interior de la mesquita. Com hem vist, posteriorment la font es construïa fora de la mesquita.











Després tenim uns trenta minuts per a donar un tomb pels voltants, on hi ha basars dedicades majoritàriament a la venda de mocadors de seda i altres productes, i que estan situats en els caravanserails que hem esmentat anteriorment. El més important és el basar Koza Han, construït pel sultà Bayezid II, durant els anys 1490-91. Està format per un edifici principal de dues plantes al voltant d'un pati gairebé quadrat, amb un segon pati, situat a l'est, on hi havia els estables i magatzems. Disposa de 95 habitacions, que formen les botigues d'avui en dia.








Al centre del pati hi ha una mesjid, una petita mesquita, feta de pedra amb una font. El mesjid amb la seva planta octogonal descansa sobre vuit pedestals en les cantonades, i una altra al centre.




Agafem l'autocar, i després d'uns minuts, ens deixa al costat Yesil Türbe, el Mausoleu Verd que allotja la tomba del sultà Mehmet I, fill de Beyazid I, i considerat com el restaurador de l'imperi otomà, que s'havia desmembrat per la successió al tron del seu pare i la invasió de tribus bàrbares. El guia ens explica llavors les condicions del funeral musulmà, on el cos es enterrat sota terra, amb el cos mirant cap a la Meca, i l'ataud es conserva d'ornament.



El mausoleu té una àmplia decoració de ceràmica, tant per dins com per fora, amb rajoles de color turquesa. Degut a un terratremol, el 1855, moltes d'elles van ser substituïdes per altres més modernes, i els colors són de caire més blau que no pas verd. La tomba de Mehmet és una obra amb inscripcions grogues sobre un fons de lacería, típics decorats de línies rectes entrellaçades, en aquest cas blaus i adornades amb garlandes de flors. Apart de la seva tomba, hi ha la de familiars seus.








Com no podem visitar la Mesquita Verda, tancada per reformes, ens anem cap a dinar...


Tornar a Turquia
Tornar a Les regions de l'Egeu i del Mediterrani de Turquia

Les costes de l'Egeu i del Mediterrani de Turquia

Index de Turquia

Dia 7 (Dissabte, 20/08/2011)

Dia en el qual deixem Estambul i iniciem la segona etapa del viatge i el circuit que ens durà a coneixer bàsicament les regions de l'Egeu i del Mediterrani, acabant en la regió central on visitarem la Capadòcia. També és el dia en què ens aixecarem contínuament aviat, i el primer dia no és una excepció, i es fa per evitar el posible colapse circulatori de la ciutat quan la gent entra a treballar. Així, a les 6:15h ja estem dempeus, i fem el check-out i ens donen el picnic amb el qual esmorçarem més tard. L'autocar ens ve a recollir i passem per diferents hotels d'Estambul, començant a coneixer al guia i als companys i companyes que ens acompanyaran durant tot el circuit, on la gran majoria del grup som catalans.


El primer lloc que visitarem és la ciutat de Bursa, antiga capital de l'imperi otomà, ja en ple continent asiàtic, i havent de creuar la mar de Màrmara. Per això, passarem pel pont del Bòsfor per arribar a la riba asiàtica d'Estambul i d'aqui, dirigir-nos al Eskihisar, a uns 40 minuts de la metròpoli turca, on agafarem un ferry que ens portarà a Topçluogu.



La Mar de Màrmara, Marmara denizi en turc, és un mar interior que separa el Mar Negre del Mar Egeu, separant la vora europea de Turquia de l'asiàtic, per l'estret del Bòsfor i dels Dardanels. Té una superfície de 11.350 quilòmetres quadrats, i unes dimensions de 200km de llarg per 75 d'amplada. Hi ha dos grups d'ulles principals anomenades Illes Príncep i de Màrmara. L'últim grup es ric en marbre i d'aqui ve el nom d'aquesta mar.


Entre 45m i una hora arribem a l'altra riba, i seguim en autocar fins arribar a Bursa, on baixarem al costat de la gran mesquita de la ciutat. Després de passar pel ritual d'entrada, descalçar-nos abans d'entrar, les noies cobrir-se amb un mocador, el guia ens explica quatre coses de la mesquita. Després tenim 30 minuts per passejar pels voltants, on es troba el Basar de la Seda. Seguidament, tornem a pujar a l'autocar on visitem el Mausoleu Verd. Davant es troba la Mesquita Verda, que també entrava en el programa, però per reformes, no hi podem accedir. Anem a dinar en el primer restaurant del circuit, i concretament en un que hi ha al costat del Parc Botànic.


Després de dinar, tenim una llarga ruta, de 4 hores, passant pel costat de l'estret dels Dardanels, fins arribar al jaciment arqueològic de Troia, a tocar de la costa egea. Aquesta visita estava prevista per l'endemà, però per aprofitar millor el trajecte i no fer tants quilòmetres, el veiem per la tarda. Encara que sigui patrimoni mundial de la humanitat, el que hi ha són ruines, i sense cap edifici a destacar dempeus. Encara que ja ho havíem llegit pels foros, decepciona.



Una vegada hem visitat les ruines, l'autocar ens porta cap a l'hotel, l'Assos Eden Garden, que es troba a la vora del mar Egeu, i davant de la illa grega de Lesbos.

La costa de l'Egeu té més de 2.800km i va atraure als grecs des de l'època micènica (segle XIV a.C). Durant els propers dies veurem restes de les ciutats i cultures helenístiques i romanes que van instal·lar-se al llarg dels segles.

Dia 8 (Diumenge, 21/08/2011)

Ens aixequem a les 7h, i després d'esmorçar i ficar les maletes a l'autocar, fem camí cap a Bergama, on arribem després de dues hores, on hi ha les restes arqueològiques de Pèrgam. Primer de tot visitarem la part de l'Acròpolis que es troba al capdamunt d'un turó, a una mica més de 300 metres, i al qual accedirem per un funicular, des del qual podrem veure les restes de les muralles i d'un pantà, a mà dreta que recull les aigues d'un riu. Després de les explicacions oportunes i donar una volta ràpida pel recinte, tornem a baixar pel funicular i arribar-nos a l'Asklepion, que es troba a 3,5km del centre del poble. Es tracta d'un dels hospitals més famosos del mon antic, dedicat a Esculapi, déu de la salut.


Seguim camí, després de dinar, cap a la ciutat d'Esmirna, l'antiga Izmir, on farem una aturada d'uns 30 minuts per estirar les cames. Es tracta de la tercera ciutat més gran de Turquia i d'un dels llocs més occidentals de Turquia. Al ser diumenge, veus molta gent, joves sobretot, noies sense mocador al cap... prenent-se algo en les terrasses dels bars i restaurants del passeig marítim. Tot un contrast amb el que havíem vist fins ara i el que ens queda de veure. Esmirna s'ha anat ampliant cap als turons del voltant encerclant el golf d'Izmir. Des de l'antiguetat, aquest lloc va ser un important port comercial i un enclau estratègic pels diferents pobles i imperis que han passat per Turquia. De l'antiga ciutat poca cosa queda; Atatürk va reconquerir la ciutat, que estava a mans dels grecs pel armistici de la Primera Guerra Mundial, i va ser devastada per un incendi.


Acabarem el dia a la ciutat de Selçuk, però abans de deixar-nos a l'hotel, visitarem la Casa de la Verge Maria. D'aquesta manera, a l'endemà podrem anar directament a visitar les restes arqueològiques d'Ephesus a primera hora del matí i estalviar-nos les aglomeracions de turistes que hi sol haver. Des de la ciutat, es pot veure al capdamunt del turó de Ayosoluk (contracció del grec Hagio Theologo, que vol dir el Sant Teòleg, en referència a Sant Joan l'Evangelista), la ciutadella d'Ayosoluk on hi ha la tomba de Sant Joan que segons la tradició va morir al voltant de l'any 100 d.C. En el segle VI, l'emperador bizantí Justinià I va fer construir una basílica, de la qual encara queden restes, al voltant de la tomba. En els segles VII i VIII, amb l'amenaça arab, els habitants de la ciutat van construir la ciutadella al voltant del turó rodejant-la amb una robusta muralla.


La Meryemana, la Casa de la Verge Maria, és on creu que va viure els últims anys de la seva vida la Verge Maria, venint acompanyat de Sant Joan. En les escriptures no s'indica res, i van ser les visions de l'alemanya Anna Katharina Emmerick (1774-1824) qui va indicar el lloc. Des de 1951, el lloc és reconegut per les esglésies catòliques i ortodoxes, i han vingut aqui els papas Pau VI (1967), Joan Pau II (1979) i Benet XVI (2006). En la casa/capella es pot veure ofrenes que varen deixar els pontífexs.



Està prohibit fer fotos dins del santuari. A la sortida pots ficar un ciri, agafar aigua del manantial de la Casa, i un mur on deixar un paper amb desitjos o peticions, lligats. La tradició indica que al desfer-se el nus, es complirà el que s'ha demanat.




Arribem finalment a l'hotel Hitit, i abans de sopar ens donem un bany a la piscina.

Dia 9 (Dilluns, 22/08/2011)

Sortim de l'hotel a les 7:50h, per estar a les portes d'Efes a les 8:00h, hora en que obren les portes del jaciment arqueològic, un dels més visitats de Turquia, ja que apart de les visites de la gent que fa el programa turístic pel pais, també és un dels punts de parada dels grans creuers que naveguen sobre l'Egeu i que solen aturar-se a Esmirna. Estem al voltant de dues hores, passejant i coneguent l'antiga capital romana de l'Asia Menor, en la qual destaca la façana de la biblioteca de Cels.


La següent destinació és una visita a una fàbrica de pells, anomenada Kircilar. En el programa en tenim tres visites d'aquest tipus i aquesta és la primera d'elles. Primer de tot, entrem en una sala de desfilada, on et conviden a una copa de tè, vi o un refresc i pots presenciar una desfilada de diferentes xaquetes i abrics de pells per joves models que estan encara en època d'estudis. A la part final, tres persones del nostre grup són convidades a provar-se alguna peça i també desfilar per la pasarel·la. Seguidament et porten a un altre edifici on tota una munió de venedors estant esperant-nos per comprar algun dels productes que hem vist o que veiem exposats en les sales.


Tornem cap a l'autocar i ens espera dues hores més de camí on dinarem segons el guia en un dels millors restaurants del circuit, fet que no és així. Després de menjar, ens toca visitar les restes d'Afrodisias, volcada al culte de la deesa de l'amor Afrodita, on destaca les restes del temple d'Afrodita, del tetrapylon i de l'estadi, un dels més ben conservats de l'època romana. Després de l'explicació guiada, tenim una mica de temps per a fer una visita ràpida al museu que hi ha dins del jaciment on es guarden les peces més importants del lloc.


Tornem cap a l'autocar i una hora i mitja després arribem a la zona de Pamukkale-Hierapolis on ens allotjarem a l'hotel Pam Thermal Hotel on podrem gaudir de les seves piscines termals, amb diverses temperatures. Després de sopar, prenent algo al costat de la piscina, presenciem un espectacle de dansa del ventre, d'uns 30 minuts, i amb participació del públic, tant masculí com femení.




Dia 10 (Dimarts, 23/08/2011)

L'hora de sortida és a les 7h, i ens dirigim cap a Hierapolis-Pamukkale, on visitarem la necropolis més gran de l'Asia Menor, veurem molt parcialment la ciutat romana i acabarem a la zona termal de Pamukkale, castell de cotó en turc, amb les seves piscines naturals d'aigua sobre pedra calcària blanca. Tota aquesta zona estava envoltat d'hotels que aprofitaven les seves aigues naturals, però la degradadació de la zona, va fer que el govern obligués a prendre mesures i tirar-los al terra. Al costat d'aquestes piscines naturals, hi ha un complex anomenat les piscines de Cleopatra, d'on surten les aigues de la zona, on s'ha de pagar per banyar-se. Està tot ple de turistes, rusos en la seva majoria.


Quatre hores en autocar ens porta a Antalya, en plena regió del Mediterrani, i on dinarem en una terrassa d'un restaurant, al costat de la platja. La calor es sofocant, i el menjar no és dels millors; les begudes són cares, en relació amb altres llocs i el servei de cambrers tampoc està a l'alçada. Per la tarda, sota un sol de campionat visitarem la ciutat romana de Perge i encara tindrem temps per entrar en el Teatre d'Aspendos, un dels més ben conservats de l'imperi romà.


Després tornem a la ciutat d'Antalya on passarem dues nits. Ens allotjem al Ring Hotel. El guia ens havia indicat que no era dels millors hotels del circuit. Pensant-nos el pitjor, ens trobem encara que està bé, amb les habitacions àmplies i un sopar tipus bufet. Antalya està tot ple d'hotels i resorts de categoria, sent els seus clients majoritaris els rusos. Després de sopar, tirem carrer avall, un dels carrers més cèntrics de la ciutat amb botigues de tot tipus obertes per la nit, arribant a la zona del mar, on prendrem algo amb altra gent del grup.

Dia 11 (Dimecres, 24/08/2011)

Dia lliure per Antalya, però finalment vam agafar el dia abans l'excursió opcional que costa 60€. La majoria del grup l'agafa. Primer haviem d'anar a les ruines de Phaselis, però hi passem de llarg. El guia ens va convençer per no fer-ho i estar més temps de creuer per les bahies del voltant. Sortim a les 7:30h i després de tres hores d'autocar vorejant la costa mediterrània arribem a Demre, on veurem les restes de l'antiga ciutat de Myra, famosa per les seves tombes que es troben sobre els turons.


Dinem molt aviat, aprop de Demre, en un restaurant que és dels pitjors que ens hem trobat en el circuit. No hem tingut sort en cap dels dos dies que hem estat per Antalya. Seguidament, anem a fer el creuer per la bahia de Kekova. El vaixell està adaptat per veure el fons del mar. Passem per una ciutat subterrània, encara que no podem veure gaire, i només podem observar la part que està tocant a la vora. Després passem per davant del petit poble pescador de Kaleköy, amb la seva fortalesa bizantina i la seva necròpoli al capdamunt del turó. Parem en quatre cales diverses on ens banyem en cada una d'elles. L'aigua és calenta, excepte en la últim lloc que parem. Es tracta d'una cala més tancada, i l'aigua baixa directament de les muntanyes.

Tornem cap a Antalya, i després de sopar tornem a donar un tomb pels voltants a prendre una cerveseta.

Dia 12 (Dijous, 25/08/2011)



Sortim a les 7:00h, i abans de deixar Antalya, veiem les cascades de Düden. El riu Düden cau en forma de catarata des de dalt del penya-segat.







Deixem la costa mediterrània i ens endinsem cap a l'interior del pais on farem una parada puntual a Konya on visitarem el museu de Mevlana, fondador de la ordre dels dervitxes, una ordre religiosa que va ser abolida, a l'igual que moltes altres ordres, per Atatürk.








Dinem a les afores de Konya en el restaurant Horozluhan, una antiga posada medieval. Algun d'aquests llocs, coneguts com caravanserails, pernoctaven els comerciants que feien la Ruta de la Seda. Mengem bastant bé i és un dels restaurants més macos de l'itinerari.







Després de menjar, ens dirigim i ens endisem a la Capadòcia...


Index de Turquia

Entrades ampliades dels diferents llocs:

Bursa
Troia
Pèrgam: l'Acropolis
Pèrgam: l'Asklepion
Efes
Afrodisias
Hierapolis-Pamukkale
Perge i el Teatre d'Aspendos
Myra
La bahia de Kekova
El museu de Mevlana de Konya

El Palau de Dolmabahçe (Estambul)

Una vegada hem baixat a la parada Kabatas, del metro, anar cap al Palau de Dolmabahçe és cosa de pocs minuts. Abans d'arribar-hi, es troba la Dolmabahçe Camii, la Mesquita de Dolmabahçe (1853-55), encara que el seu nom oficial correspon a Mesquita de Bezmialem Valide Sultan. Va iniciar-se per ordres de la vàlida Bezmialem, mare del sultà Abdulmecit, i formava part del Palau. L'edifici té una planta geomètrica amb una base de 25x25 metres i una única cúpula, dissenyat per l'arquitecte Karabet Balyan. Per obres, no es podia visitar, i per tant no vam poder entrar en el seu interior, i continuem cap a l'entrada del Palau...



Passem per un arc de seguretat, i hem de fer cua per a comprar les entrades. Només hi ha una finestreta oberta i la venda no és ràpida. Al costat de la cua, en els jardins, i davant d'una de les portes monumentals d'entrada al Palau, la Porta del Tresor, hi ha la Torre del Rellotge (1890-94), construïda per l'arquitecte Sarkis Balyan. Construïda en estil neo-barroc otomà, reflexa l'estil del Palau que veurem i que ja vam veure, la seva gran façana monumental, des del Bòsfor. Amb quatre plantes, la torre s'aixeca a uns 27 metres d'alçada.




En la planta d'entrada, es poden veure baròmetres dins dels arcs de les portes i de les finestres. El rellotge va ser fabricat per la casa del rellotger francés Jean-Paul Garnier. L'any 1979, el rellotge mecànic va ser convertit en un d'elèctric.





Mentre seguim esperant a la cua, podem veure el canvi de guàrdia, que no és res de l'altre món. Sorpren com l'oficial de guàrdia comprova minuciosament la vestimenta i posició del soldat que es queda en el centre de la Porta del Tresor. Sota el sol, cada cert temps, el mateix oficial se li apropa i vigila que tot estigui correcte i li treu la suor de la seva front.




Comprem les entrades que estan a 20TL per persona. El preu inclou visitar tant el Palau com l'Harem, i no ens fan pagar res per portar càmara de fotos, tal com havíem llegit en blocs i webs. Després ho entenem; no permeten fer fotos dins dels recintes tancats. Desconeixem si és una mesura temporal, a l'època d'estiu per la gran multitut de gent que visita el Palau, o es que han eliminat totalment aquesta opció.





Dolmabahçe era inicialment una bahia en el Bòsfor que va ser emplenada gradualment durant el segle XVIII, per a servir de jardins imperials al sultanat. D'aqui ve el nom: dolma, que vol dir plé, i bahçe, que significa jardí. El sultà número 31 de l'imperi otomà va ser Abdulmecit I, que va pujar al tro l'any 1839. D'acord amb un projecte dels arquitectes armenis Karabet Balyan i el seu fill Nikogos, el 1843 s'inicià la construcció del Palau, acabant-se el 1856. El 1853, es trasl·ladà aquí la cort des del Palau de Topkapi. El seu cost va ser astronòmic, finançant-se amb prèstecs de bancs extrangers, i la seva opulència no reflexa el decliu que estava patint l'imperi otomà.

El Palau es divideix en tres zones diferenciades: el Mabeyn-i Hümâyûn o Selamlık, amb les habitacions i sales reservades als homes, connectats per una impresionant escala de vidre, el Muayede Salonu que inclou les habitacions cerimonials i el Saló del Tron de més de 2.000 metres quadrats, i per últim l'Harem-i Hümâyûn, l'harem que inclou els apartaments de la família del sultà.



Tota l'àrea del palau ocupa més de 45.000 metres quadrats, amb 285 habitacions, 46 salons i 6 hamams. Es va construir imitant l'estil dels palaus europeus, com els de Buckingham, a Londres o del Louvre de París per semblar més europeus als ambaixadors estrangers i als convidats europeus. Els marbres utilitzats en la seva construcció van ser portats del mar de Marmara, l'alabastre és d'Egipte, les columnes de pòrfir procedeixen de l'antiga ciutat de Pèrgam. Els quadres i els sostres pintats per artistes italians i francesos decoren l'interior del palau. A més, nombrosos quadres del pintor rus Ayvazowsky enriqueixen la decoració del palau.

Després del sultà Abdulmecit, que va viure quinze anys al palau, molts altres sultans van preferir viure en altres palaus més petits construïts per ells al Bòsfor. Per aquesta raó, el Dolmabahçe generalment s'utilitzava per rebre els ambaixadors estrangers. També va ser usat com a residència per als convidats de l'estat. Després de la proclamació de la República l'any 1923 el palau va ser assignat al servei d'Ataturk i es va convertir en la seva residència, quan estava a Estambul. Després de la mort d'aquest el 10 de novembre de 1938, el palau va ser restaurat i més tard s'obrí al públic com a museu del Palau de Dolmabahçe.



Passada la Porta del Tresor, entrem als jardins imperials on destaca la Font dels Cignes, i a mà esquerra hi ha l'altra gran porta monumental i principal accés al Dolmabahçe, la Porta Imperial, per on entrava el sultà i els seus ministres.




El primer recinte que visitarem és el Selamlık, i les visites es fan amb una guia oficial una vegada hi ha format un grup, i pot ser en anglès o en turc. A l'entrada, t'has de ficar uns plàstics als peus per tal de no embrutar el terra i les moquetes. La visita es bastant ràpida, gairebé sense parar en molt dels salons, però és impresionant veure-ho. Destaca en aquesta part l'Escala de Vidre amb forma de doble ferradura i feta de cristall de Baccarat i caoba, i que comunica amb la planta superior.


Nombrossos salons, gabinets i despatxos formen un laberint de marbre, or i cristall. Adalt hi ha la Sala dels Ambaixadors precedits de dos grans ullals d'elefants. També passem per la planta inferior, baixant per un altra escala, per les cuines, on hi ha exposades multitut de peces d'orfebreria, cristalleria i porcellana. La part final de la visita ens porta a l'espectacular Saló del Tron, o de Cerimònies, on poden cabre més de dues mil persones. Una llum de 4,5 tones de pes i regal de la reina Victoria d'Anglaterra, presideix el sostre a 36 metres d'alçada. Les dones no podien entrar aqui, i només podien veure els aconteixements que tenien lloc des de dalt de tot, darrera d'una gelosia on ningú les podia veure. Sortim per una porta que dóna al costat del Bòsfor, i per on els convidats podien arribar des d'un vaixell.


Donem la volta a l'edifici, per la vora del Bòsfor, i a fer cua per entrar a l'altra zona del Palau, l'Harem-i Hümâyûn. La següent visita que toca és en turc; per no esperar més, hi entrem igualment. Ens tornem a ficar els plàstics al peu per no xafar les catifes, i la visita encara és molt més ràpida que en l'anterior recinte. Veurem el despatx i l'habitació on va morir Atatürk, el 10 de novembre de 1938, a les 9:05, hora que es reflexa en tots els rellotges del palau que assenyalen la mateixa hora.




Seguidament un llarg pasadís que estava qustodiat en tot moment per assegurar-se que ningú passés, acull les estances de les dones, la vàlida i concubines del sultà. Estan distribuides idènticament i ho formen un dormitori, banys, un saló gran i un de petit. La decoració d'aquesta part és molt sòbria, comparant-ho amb la resta del palau.





Sortim de l'Harem pel mateix lloc per on havíem entrat i seguim donant la volta al Palau, i arribem al Museu del Rellotge que es pot visitar de forma individual i on s'exposa la col·lecció de rellotges del Palau.





En els jardins també es troba el Pavelló de les Aus, on en la seva època, portaren aus de totes parts del món. A dia d'avui, encara es segueixen criant diverses espècies. Al costat, hi ha el Pavelló de Cristall, un dels edificis subsidiaris més importants del Dolmabahçe, i d'on els sultans podien veure les desfilades militars i altres processons. Aquest pavelló connecta amb els apartaments privats del sultà, per un llarg corredor de dos pisos a través del mur del jardí que separa la part del Mabeyn i el Saló del Tron.



Adjacent al pavelló hi ha una sala coberta de vidre, que dóna al Pavelló de les Aus, amb una petita piscina amb una font de cristall. La decoració i els objectes fan que valgui la pena donar un tomb per aquí. I amb això, i després de passejar una mica més pels jardins, donem per acabada la visita al Dolmabahçe.
















Preu entrada: 20TL (Palau+Harem) || Tancat dilluns i dijous



Tornar a Turquia
Tornar a Cinc dies per Estambul