La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

La Roque Saint-Christophe

A mig camí entre Eyzies i Montignac-Lascaux, i a menys de 2 minuts de la Maison Forte de Reignac, es troba la Roque Saint-Christophe, un penya-segat que s'estèn sobre un passeig d'un quilòmetre i que domina des d'uns cent metres la carretera i el riu Vézère. Es tracta d'una antiga fortalesa i ciutat troglodita inatacable i enganxada a la paret, formada per cinc terrasses excavades des del seu origen per l'erosió de les aigües del riu des de fa milions d'anys i sobretot per l'acció del gel sobre la cal durant els períodes glacials de la era quaternària.

La Roque Saint-Christophe
Foto extreta de la web oficial: http://www.roque-st-christophe.com/
Els diversos objectes que s'han trobat durant les excavacions arqueològiques permeten conèixer la successió dels períodes d'ocupació d'aquest lloc des de la prehistòria. En un principi, va ser utilitzada per l'home de Neandertal (50.000 anys a.C.) i més tard per l'home de Cromanyó (25.000 anys a.C.). Després del sedentarisme humà en el Neolític (3.000 anys a.C.) la Roque Saint-Christophe es ocupada ininterrompudament (Edat de Bronze, Edat de Ferro, Època Gal·loromana, Edat Mitjana) fins el Renaixement, en 1588, data en la qual el lloc queda destruït, víctima de les Guerres de Religió.

La Roque Saint-Christophe

El període àlgid d'ocupació va ser durant l'Edat Mitjana, a partir del segle X, quan el bisbe Frotaire de Périgueux decideix construir una xarxa de cinc fortaleses per protegir a la població de les invasions víkings i controlar així l'accés a les valls principals del Périgord i tallar les vies d'accés: Bassillac, Agonac, Corgnac, Auberoche i la Roque Saint-Christophe.

La Roque Saint-Christophe

La Roque Saint-Christophe



La fortalesa troglodita, d'un quilòmetre de longitud i a 80 metres d'altura és l'emplaçament troglodita més gran d'Europa. La seva entrada única era objecte d'un sistema defensiu múltiple: era un pas estret, amb una passarel·la mòbil i un lloc de sentinella des d'on es podien tirar pedres i projectils sobre els assaltants. Una porta fortificada i després un fossar, cobert per un pont llevadís, constituïen la última trampa.







La paret constitueix el mur del fons i la teulada de les cases. Durant l'Edat Mitjana, les parets eren de tova i fusta i més tard, es van construir de pedra.

La Roque Saint-Christophe

El lloc que ocupava l'estable va estar ocupat des de la Prehistòria, trobant-se restes de sílex tallats d'aquella època. Posteriorment, es va excavar de nou aquest lloc per convertir-lo en estable. Una sèrie de cèrcols s'utilitzava per lligar el bestiar. Quan hi havia conflicte es pujaven els animals més importants com les vaques i els cavalls, el que permetia protegir-los i tenir menjar fresc a la seva disposició.

La Roque Saint-Christophe

Més endavant en una paret trobem una caixa forta del segle XII, que destaca els seus reforços laterals i les restes de prestatgeries i el sistema de tancament. Quedava tancada per una porta grossa de fusta, subjectada per frontisses i que disposava d'un sistema de cadenat.

La Roque Saint-Christophe

Després de passar un túnel que es va obrir durant els anys 70 del segle XX amb l'objectiu de facilitar la vista, arribem al poblat/ciutat troglodita, amb una àrea de més de 300 metres. En l'Edat Mitjana, l'home va modificar aquesta gran terrassa per engrandir-la, aprofundir-la i disposar d'habitatges, una església, estables, canteres de pedres... A partir de l'Edat Mitjana, el poblat, protegit pel fort, podia donar cabuda aproximadament a unes mil persones.

La Roque Saint-Christophe
La Roque Saint-Christophe

En l'església destaquen les creus gravades, les piles baptismals, les tombes (un total de sis). Cap a l'exterior, en una mitja volta, es va tallar un campanar en la roca.

La Roque Saint-Christophe

Seguidament trobem tota una sèrie de màquines medievals com diversos tipus de grues que s'utilitzaven per a aixecar i baixar càrregues pesades, aigua, minerals.

La Roque Saint-Christophe

La Roque Saint-Christophe

El lloc també disposava d'una cantera que permetia als seus habitants trobar fàcilment la matèria prima per als seus habitatges.

Tornant sobre els nostres passos arribem a una gran escalinata. Es tracta de la major escala monolítica d'Europa amb 32 escales que permeten accedir a la cinquena terrassa, on s'han descobert petits llocs d'armes de tir.

La Roque Saint-Christophe


| 24620 Peyzac-le-Moustier, França | Preu entrada 2015: 8,50€ | http://www.roque-st-christophe.com/ |

Anar a: El Perigord

Maison Forte de Reignac

Construït a peus d'un precipici que domina el riu Vézère, la Casa fortalesa de Reignac és un castell troglodita únic en el Périgord que es conserva de forma intacta. Edificat en el segle XV i ocupat des de la prehistòria, va obrir les seves portes al públic en abril del 2006, i alberga en el seu interior una àmplia gama d'objectes de col·lecció que van des de la prehistòria fins al Renaixement, passant per l'Edat Mitjana. El tema de la tortura s'aborda al final de la visita, al costat de la casa fortalesa, amb tota una pila d'instruments que retrata la terrible història de la crueltat humana.

Maison Forte de Reignac

Aquest recinte no només era una poderosa guarida penjada de la falda del precipici, sinó també el centre d'unes terres en les que el senyor vivia envoltat de la seva família i servents. La seva situació permetia tenir una terrible i àmplia potència de foc en cas de setges, i les seves coves superiors formaven un refugi gairebé inexpugnable.

Maison Forte de Reignac

La visita s'inicia per la cuina, un lloc dominat per una gran xemeneia, i on els criats menjaven, i que també servia com habitació per a la cuinera i els seus ajudants.

Maison Forte de Reignac

Seguidament s'entra per unes coves inferiors on van viure centenars de segles abans els homes prehistòrics deixant diverses empremtes de la seva estada.

Maison Forte de Reignac

Tornem a la fortalesa, i entrant en la sala gran, que feia les funcions de menjador. El terra de l'habitació està feta amb petites pedres calcàries anomenades pisé, unes 250 per metre quadrat i tenint en compte que la sala és de 70m2 ens trobem que hi ha unes 1.700 en tot el conjunt.

Maison Forte de Reignac

La següent sala és un dormitori on per la pobresa del mobiliari i el poc confort que hi havia es pot veure que aquí dormien servidors de tota classe.

Maison Forte de Reignac

Pugem per l'escala per arribar a la sala dels grans homes, on es celebraven festes i diversos esdeveniments, el que no impedia que la vida quotidiana es desenvolupés en ella.

Maison Forte de Reignac

Maison Forte de Reignac




Passem per diverses sales i tallada en la roca trobem la capella, un petit oratori que permetia apropar-se als senyors de la fortalesa a Déu.





Unes noves escales permet pujar a les terrasses superiors de la fortalesa, en les quals també trobem una cova. Totalment inexpugnable pels atacants, els defensors tenien en les pedres de riu una arma per a defensar-se.

Maison Forte de Reignac

Seguim les indicacions, baixant per les escales per les quals havíem pujat prèviament, per trobar-nos amb el dormitori de la baronessa, ricament decorat amb mobiliari de l'època.

Maison Forte de Reignac

I sortint de la fortalesa, al costat de la botiga de records, tenim l'exposició sobre la tortura, la inquisició i la pena de mort, on es tracta de la manera amb la qual es feia justícia abans de 1789 i més àmpliament sobre els sofriments infligides als presos.

Maison Forte de Reignac

| 24620 Tursac, França | Preu entrada 2015: 7,80€ | www.maison-forte-reignac.com |

Anar a: El Perigord




El castell de Puymartin

Entre Sarlat i Les Eyzies les torres emmerletades de Puymartin emergeixen del bosc. El castell va ser construït en el segle XIII -al seu voltant hi havia un poble, del qual no en queden restes- i va ser enderrocat durant la Guerra dels Cent Anys, gairebé un segle després. Al voltant del 1450, Radulphe de Saint-Clar el va reconstruir i ampliar gràcies a importants recursos econòmics que va obtenir. El seu nét, en Raymond de Saint-Clar va ser el cap dels catòlics del Périgord Negre, durant les Guerres de Religió, i va haver de defensar el castell dels hugonots. Acabades les Guerres de Religió, Puymartin va recobrar una certa serenitat enterbolida al final del segle XVII per un conflicte familiar que va durar 40 anys, per la possessió del castell entre un germà i una germana, resultant guanyadora aquesta última i que va fer que el castell no fos venut.

Château de Puymartin

Quan començà la Revolució Francesa, Puymartin va pertànyer al Marquès François Roffignac de Marzac el qual va aconseguir conservar a l'igual que altres tres castells més que tenia (Marzac, Reignac i Lasserre del Dugat).

Château de Puymartin

El castell va ser restaurat parcialment durant el segle XIX (sobre el 1890) pel seu descendent, el Marquès de Carbonnier de Marzac, ancestre de la família actual de Montbron. És d'aquesta època que Puymartin conserva bens familiars com el mobiliari, tapissos, pintures i el Gabinet Mitològic, únic en el Périgord. Així, des de fa més de cinc segles que el castell roman en mans de la mateixa família encara que els cognoms han anat canviat pels casaments: Saint-Clar, La Pleynie, Roffignac de Marzac, Carbonnier de Marzac i actualment de Chérade de Montbron.

Château de Puymartin

La visita al castell comença per la capella que es troba just a la dreta, entrant per la gran porta.

Castell de Puymartin. Capella

 Restaurada en el segle XIX es poden veure en la paret dues estàtues de pedra policromades que es van descobrir amagades en el castell durant les restauracions. Es creu que van ser amagades en el segle XVI durant les guerres de religió. A l'esquerra, hi ha una Pietat del segle XV i a la dreta Saint Sacerdos (s. XVI), un sant local (la catedral de Sarlat porta el seu nom).

Capella del Castell de Puymartin

En la part afegida durant el segle XIX es de destacar un detall en la vidriera: el cap representat en l'aureola no és la de Sant Marc sinó la del Marquès Marc de Roffignac de Carbonnier de Marzac, el restaurador del castell i avi del propietari actual. La capella es usada un cop a l'any en una missa privada que es celebra cada 15 d'agost.

Capella del Castell de Puymartin

Per unes escales s'accedeix al pati de Sant Lluís, anomenada així per la estàtua que hi ha i que es va col·locar en el segle XIX pel propietari del castell d'aquella època, que era catòlic i monàrquic. A l'esquerra es troba la torre de l'homenatge, que va ser bastant modificada durant la restauració del segle XIX per l'arquitecte Léo Drouyn, un alumne de Viollet le Duc, un arquitecte famós de l'època per les seves restauracions interpretatives d'edificis medievals.

Castell de Puymartin. Pati de Sant Llúis

A continuació s'entra per la torre sud dins del castell per una gran escala de cargol que arriba fins a les golfes. S'accedeix primer a l'habitació d'honor -aquí ja no es poden fer fotos- destinada a atendre als convidats, i amb tapissos del segle XVIII que representen la vegetació. Sobre la xemeneia  un quadre que data del 1671 i que mostrava originalment a Dànae, mare de Perseus, rebent la Pluja d'Or llançada per Zeus. Estava pintada totalment despullada però en el segle XIX, per pudor, se la va vestir, se li va modificar la ma i s'afegí un crucifix sota la Pluja d'Or convertint-la en una Maria Magdalena penedida.

Castell de Puymartin. Habitació d'honor

Al costat, el gabinet mitològic, una petita sala totalment pintada en blanc i negre, i que és la joia del castell, i és que en les parets es troben diverses escenes tretes de la mitologia grega, fetes entre 1650 i 1671 per l'artista francès Philippe Lemaire per a l'abat Henri-Claude de La Pleynie, propietari del castell d'aquella època. Aquesta sala era un gabinet de meditació que es va convertir en el segle XIX en una habitació per als nens de la casa.

El següent espai és la Gran Sala, coneguda també per la Sala dels Tapissos, adornada per tapissos flamencs dels segles XVII al XIX i que són una al·legoria de la guerra de Troia. Així, un d'ells mostra el famós cavall de Troia, un altre la ciutat de Troia en flames i el més gran representa el rapte d'Helena per París. El sostre a la francesa data del segle XVII així com les pintures i el quadre sobre la xemeneia.

En la Sala dels Guàrdies -aquí ja es pot tornar a fer fotografies- es troba una reproducció de les pintures del gabinet mitològic. Des d'aquesta sala sortien els camins de ronda i permetia comunicar la torre sud amb la torre nord.

Castell de Puymartin. Reproducció de les pintures del gabinet mitològic

Château de Puymartin
Al costat d'aquesta sala trobem una petita habitació que té una terrible història i que dóna origen a la llegenda de la Dama Blanca: en el segle XVI, Thérèse de Saint-Clar sorpresa pel seu marit, de tornada de la guerra, en braços del seu amant va ser empresonada aquí. El marit gelós va matar a l'amant i la dóna infidel va estar tancada durant una quinzena d'anys. La porta va ser tapiada, per una petita trapa se li donava el menjar i dormia sobre una màrfega en males condicions. Quan va morir, no va deixar aquesta sala ja que va ser emparedada aquí, i des de llavors, una llegenda diu que Thérèse apareix pel castell al voltant de mitjanit. El propietari actual, creu en la llegenda, i afirma que ha vist el fantasma de la Dama Blanca en diversos cops.


Al final de l'escala de cargol de 93 esglaons es troben les golfes, amb una coberta en forma de casc de vaixell invertit i la fusta és de roure i castanyer.

Castell de Puymartin. Les golfes

Baixem de nou al peu de l'escala a la sala que es troba a nivell del pati de Sant Lluís. Aquesta sala baixa és en certa manera el museu del castell amb diversos tapissos, mobles i retrats de família.

Castell de Puymartin. La sala baixa

Castell de Puymartin. La sala baixa


| 24200 Sarlat-la-Canéda, França | Preu entrada 2015: 8,00€ | www.chateau-puymartin.com |

Anar a: El Perigord


La Roque Gageac

La Roque-Gageac és un dels pobles més especials i màgics amb una fisonomia única del Périgord: a un costat tenim el riu discorrent plàcidament i just al costat un penya-segat.

La Roque Gageac

Al peu de l'abrupte penya-segat, coronat per alzines, les cases del poblet s'arrauleixen contra l'escarpada roca que es fonen en aquest marc majestuós i mirar-se en les verdes aigües del riu Dordgone. Segons la posició del sol i l'hora del dia, totes les varietats de l'ocre, del blanc i del gris transformen el poble i al seu doble reflectit en l'aigua en un magnífic espectacle de colors brillants.

La Roque Gageac

Els orígens del poble són molt antics i la zona ha estat ocupada des de la prehistòria. De l'època gal·loromana, queden els vestigis d'una antiga via i l'emplaçament d'una vil·la, així com un pou romà. L'ocupació coneguda del lloc és tanmateix menys llunyana, ja que és sobre els voltants de l'any 849 amb la vinguda dels normands al Perigord. Època d'invasions, víkings, amb els seus drakkars pujant la Dordogne, queden els antics forts construïts al penya-segat pels locals, per protegir-se d'aquests últims. Altres vestigis d'aquesta època són els recintes amb cases fortificades, que van fer de La Roque Gageac una veritable fortalesa. Aquesta veritable plaça forta va resistir les rivalitats entre els Capets i Plantagenets (francesos i anglesos).

La Roque Gageac
Al fons, els forts troglodítics i la Maison de Tarde
Durant l'Edat Mitjana, era una petita ciutat lliure i pròspera de 1.500 habitants i on els bisbes de Sarlat tenien la seva segona residència. El port d'aquest poble tenia una gran activitat en el negoci de la fusta, del vi, del ferro, de la sal i de tot tipus de productes. Nobles i burgesos es van instal·lar, atraient a rics, lletrats i savis. Després de la Guerra dels Cent Anys, La Roque Gageac va viure un temps de tranquil·litat, embellint-se de voltes emmerletades, teulades punxegudes, finestres amb l'estil de l'època...

La Roque Gageac

La Roque Gageac. Casa de Jean Tarde
D'aquella època queden les ruïnes de l'antic castell senyorial dels bisbes, els forts troglodítics, les muralles de l'antiga fortalesa i les cases fortificades dels nobles, entre les quals destaca el casalot de la família Tarde, amb una elegant torre rodona. Jean Tarde, que va néixer i morir en La Roque Gageac, va ser un cèlebre astrònom, filòsof, matemàtic, arqueòleg i historiador, les cròniques del qual són la base de la història medieval del poble. Després d'un viatge a Itàlia, va portar un telescopi, que li va donar el mateix Galileu, i va donar suport a les teories de Copèrnic, on els altres giren al voltant del sol i sobre ells mateixos. Tanmateix, aquestes teories eren rebutjades per l'església i l'astròleg va ser obligat a abjurar d'aquestes idees davant d'un Tribunal de la Inquisició.

Els segles van passar, i la història del poble té els seus alts i baixos com a qualsevol altre lloc. El 1957, un gran bloc de la roca es va separar i va caure al poble, destruint cases, matant a diverses persones, i la carretera va quedar tallada durant diversos anys. Així, La Roque Gageac es va haver de refer amb una nova cara, sense trair el seu antic aspecte.

La Roque Gageac

Per valorar tot l'encant del poble s'ha de caminar pels seus carrerons que semblen córrer sobre els teulats. Podem trobar una església del segle XIV amb un campanar d'espadanya, l'absis de la qual prolonga la roca sobre la qual s'alça, així com edificis típics del Périgord envoltats d'una sorprenent vegetació mediterrània que afavoreix el microclima creat pel sol al escalfar la roca.

La Roque Gageac

Prop de l'església s'hi troba un jardí tropical creat pel científic Gerard Dorin, on es poden trobar diverses varietats de palmeres, de llorers roses, cactus, tarongers, llimoners, etc. René Deushère és avui el propietari del penya-segat i ha restaurat l'escala per accedir als forts.

Al final del poble, es troba el castell de la Malartrie, del segle XIX i d'estil renaixentista, que no desentona en aquest decorat medieval i que va fer construir el comte de Saint Aularie.

La Roque Gageac. Château de la Malartrie

Un cop passejat pel poble, un altre atractiu és poder donar una volta en gavarra pel riu i gaudir de diverses panoràmiques excepcionals, tant del poble, com dels seus voltants, amb els seus castells i els jardins de Marqueyssac.

Mapa de La Roque Gageac
Plànol de La Roque Gageac

Anar a: El Périgord

Domme

Domme es troba sobre un altiplà que domina la vall de la Dordogne. Construïda en temps de guerra, aquest lloc afegeix a un entorn excepcional la extraordinària unitat d'estil de les seves velles cases e pedra clara, cobertes per teulades morenes i amb balcons florits.

Domme. Porta des Tours
Porta des Tours (Domme)
A principis del segle XIII, la ciutat actual no existia, alçant-se en aquella època el castell de Domme-Vielle. Amb l'objectiu de frenar l'exèrcit anglès, Felip III l'Atrevit, reconeixent la importància estratègica del llocm va comprar en 1280 part de l'altiplà per a fundar en ella la bastida del Mont-de-Domme. La construcció de la ciutat va durar des de 1280 fins 1310 i es va topar amb nombrosos obstacles: un accés difícil, la població molt pobre... Poc a poc es va anar convertint en una de les bastides franceses més belles del Périgord. A diferència de ciutats emmurallades com Carcassonne, una bastida tenia una planta rectangular, però a Domme és de forma trapezoïdal per l'orografia del lloc.

Domme

En 1346, els anglesos es van apropiar d'ella a traïció, gràcies a què alguns habitants els li van obrir les portes. A l'any següent, el senescal del Périgord va alliberar la ciutat i va manar a la forca als traïdors. En 1348, Felip VI de Valois va acordar una Carta que atorgava l'autonomia de la ciutat. Durant la Guerra dels Cent Anys, Domme canviaria diversos cops de bàndol.

Domme

Després de més d'un segle de pau, les Guerres de Religió tornaren a ficar a Domme en la palestra. En 1572, el capità hugonot Geoffroy de Vivans, del castell de Castelnaud,  va fracassar dos cops davant Domme. Ni el setge de la ciutat ni la traïció van poder obrir-li les portes de la ciutat. El 25 d'octubre de 1588, una gesta d'una gran temeritat li va permetre per fi aconseguir el seu objectiu. Uns quants soldats seus van escalar de nit, els penya-segats de la cornisa de Domme (la Barre de Domme) que no estaven vigilats per ser considerats obstacles insalvables. Un cop dins de la bastida, van obrir les portes i Vivans es va apropiar de la ciutat. Quatre anys més tard, els catòlics van recuperar la ciutat.

Domme. La Barre de Domme
La Barre de Domme
La visita de Domme es pot iniciar amb el recorregut per la muralla de principis del segle XIV, puntejada de ressalts, que té una longitud de varis centenars de metres. Té tres portes: la Porte des Bos, fortificada, i que en altres temps estava tancada amb una reixa llevadissa, la Porte de la Combe, que dóna accés a una font i la Porte des Tours, la porta fortificada considerada com una de les més boniques del Périgord, edificada a finals del segle XIII. Protegida en altres temps per un pont llevadís i una reixa, la fortalesa estava defensada per dues enormes mitges torres bombades, que servien de cos de guàrdia, i també de presó per a uns setanta templaris entre 1307 i 1318. Aquests van cobrir les parets d'inscripcions i de dibuixos per clamar la seva innocència i amenaçar als seus opressors, el rei Felip el Formós i el papa Climent V.

Traspassada la porta de Tours, s'arriba al cap d'uns metres a la Place de la Rode, on tenien lloc les execucions. Aquesta plaça presenta quatre belles cases, entre les quals es troba la de l'acunyador de monedes, amb finestres triples.

Domme. Place de la Rode
Place de la Rode (Domme)
Anant per la Grand-Rue (carrer Major) es passen per diverses cases amb façanes nobles, amb arcs ogivals i portes antigues, fins arribar a la Place de la Halle, en ple cor de la ciutat, on s'erigeix la Casa del Governador dels segles XV i XVI. El mercat del segle XVII amaga l'entrada a la Grotte du Jubilé, una cova de 450 metres de longitud, ple d'estalactites i estalagmites on es van trobar ossamentes de bisons i de mamuts.

Església parroquial de Domme
Església parroquial (Domme)
Després de passar davant de l'església parroquial amb un campanar d'espadanya del segle XVII es troba la Barre de Domme, un dels miradors més magnífics del Périgord i de la vall de la Dordogne, que s'alça a 150 metres sobre els meandres del riu i la seva rica planura cultivada.

Vall de la Dordogne. Mirador de Domme

Vall de la Dordogne des de Domme


Anar a: El Périgord