La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

Camprodon: el Passeig Maristany


A finals del segle XIX i a començaments del XX moltes famílies benestants de Barcelona van escollir com a zona d'estiueig Camprodon i la seva vall. Després d'urbanitzar el Passeig de la Font Nova i el carrer Freixenet, el següent lloc que va tocar va ser el Passeig Maristany, un dels llocs més impressionants de Camprodon, pels seus grandiosos arbres així com per les mansions que es troben a les dues bandes del passeig.


El passeig Maristany fou concebut per Francesc Carles Maristany i Garriga l'any 1923, juntament amb l'arquitecte Bernardí Martorell i el contractista Francesc Suriñach, als terrenys de can Aulí, una masia situada a on ara hi ha el passeig i que Maristany comprà, per construir una residència per a la seva família. El passeig va anar agafant forma i es van emplenar la resta del lloc amb noves edificacions. Inclús, Llorenç Birba va adquirir els terrenys necessaris per a una nova fàbrica de galetes (les conegudes galetes Birba), més gran i espaiosa al nou eixample Maristany, inaugurant-se el 1927 (Foto: Xalet Maristany, construït amb pedra de riu escairada, el seu estil té un cert aire victorià anglès. A la part posterior del mateix es troba una galeria coberta d'amples mides que es torna accessible per les habitacions del pis superior).


El resultat va ser una ample vorera central, que actua de passeig, on es van disposar faigs alternant-se amb castanyers d'índies i de plàtans falsos. A cada banda de la part central, herbosa i vorejat d'arbres, es troba una calçada, actualment pavimentada amb llambordins. A l'entorn del passeig, parcel·les de grans dimensions amb cases senyorials, tanques de base de pedra i reixes metàl·liques.




La composició general del passeig podria tenir influències del paisatgisme d’Anglaterra, ja que Alejandro, el fill de Francesc Maristany, hi visqué durant 4 anys i es té constància que envià una postal de Balmoral Castle a l’arquitecte Bernardí Martorell l’any 1901, expressant-li com li havia agradat aquell paisatge.


L’estiueig de les famílies barcelonines es va trencar el 18 de juliol de 1936 però, ben acabada la guerra, es va tornar a reprendre i continua actualment. Va ser durant la guerra civil, que s’aprofitaren totes les cases senyorials del passeig per reclutar i instruir milicians republicans i refugiats. En una d'elles - a la casa del banquer Garcia Nieto - va ser, durant un breu temps, punt de trobada del Govern de la República, ja que Juan Negrín, president del govern espanyol de la Segona República Espanyola, i la seva família s'estaven. Aquí es trobaven més segurs que no pas a Barcelona, quan la seu del govern va ser traslladada a la ciutat comtal, i també estaven més a prop de la frontera francesa (Foto: Xalet el Casalet. Situat dins un extens jardí i construït amb pedra de riu respon a una adaptació d'algunes tipologies de cases de pagès de la comarca).


Entre els arquitectes que van participar en la construcció de les diverses cases hi trobem a Raimon Durán y Reynals, fundador del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània), Josep Antoni Coderch, Enric Sagnier o Francesc Mitjans, arquitecte del Camp Nou (Foto: Xalet Costa Font. Inclou elements neogòtics i una gran porta adovellada a manera d'una masia pairal, i amb les parets fetes amb materials del país).




Una de les finques més destacades i curioses és l'anomenada Vora el Ter, que disposa d'una petita església i un claustre traslladats des de San Esteban de Gormaz, en la província de Sòria. En el següent article del bloc Picota y cepo, s'explica la història peculiar d'aquesta curiositat (Foto: Vora el Ter).





Bibliografia i més informació en: QRCamprodon

Anar a: La vila de Camprodon | El Passeig de la Font Nova | Rocabruna i Beget

Camprodon: el Passeig de la Font Nova

Des del segle XIX Camprodon ha estat un indret on diverses famílies de la burgesia catalana hi ha passat l’estiu, i els primers estiuejants van començar a construir les seves residències en el passeig de la Font Nova, que es va desenvolupar seguint el curs del Riutort fins a trobar la carretera de Molló, a la Vila de Dalt, prop del monestir de Sant Pere.


Aquest lloc va ser remodelat fins a convertir-lo en un passeig que condueix a la Font Nova, que no és l'original. Aquesta va ser destruïda quan es va construir la desviació que porta a Coll d'Ares. Originalment era una font amb tres dolls. Allà on era, trobem un monolit i un bust de bronze del doctor Bartomeu Robert, impulsor de la colònia estiuejant de l'època. Aquest metge, que també va ser alcalde de Barcelona, va descobrir el poble l'any 1882 de la mà de la família Oliveda, una de les primeres famílies d'estiuejants reconegudes, i des d'aleshores, va recomanar a tots els seus pacients, membres de l'alta burgesia barcelonina, que passessin uns dies a l'estiu a Camprodon per prendre els aires saludables i guarir-se dels mals. D'aquesta manera, van començar a arribar un gran nombre de famílies de la capital que, seguint les passes de la família Oliveda, van començar a construir-se segones residències al voltant d'aquest passeig. És té constància que l'any 1897 ja eren 125 famílies, provinents de la capital catalana, les que passaven l'estiu a Camprodon i que l'any 1908, el nombre de forasters superava les 1000 persones. Va ser el primer lloc de tota la vila que va tenir enllumenat públic.

L'any 1924, Francesc Maristany, va inaugurar una nova zona residencial a Camprodon quan es va fer construir una torre a la sortida del poble, tocant amb el terme municipal de Llanars, de la qual parlarem en la propera entrada.

El passeig està vorejat per les cases d’aquests estiuejants, la més antiga de les quals és de 1880. Els edificis són de diversos estils i els seus arquitectes són bastants coneguts.

La primera que trobem és Can Pomar, construïda entorn els anys 1882-83, de l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanova, el mateix que va portar a terme el projecte de l’Arc de Triomf de Barcelona. D'estil eclèctic, es tracta d'un edifici de planta quadrada amb les cantonades aixamfranades. La coberta és de teula àrab a quatre vessants i una llanterna d’il·luminació zenital en el centre amb façanes arrebossades i pintades amb esgrafiats representant elements naturalistes i geomètrics.


Després segueix Can Vincke, propietat en els seus orígens d’una família d’industrials alemanys. Per aquesta raó, la construcció té característiques d'una típica casa alpina alemanya: façana amb motlluratges de fusta i obra de fàbrica de pedra pintada per sobre l'arrebossat. El teulat està cobert amb plaques artificials que s'utilitzaren molt en tota la vall amb el nom eternita. Al 1928, es va fer al voltant de la casa un jardí noucentista.


També hi trobem Ca l’Oliveda, construïda entorn l'any 1880 i d'estil eclèctic. Va ser el xalet de la primera saga d'estiuejants del poble propietat del matrimoni Oliveda-Llopart i  bons aficionats a la caça. Arquitectònicament, ens trobem amb un edifici de planta quadrada, de tres pisos. La coberta és de teula àrab a dues vessants i les façanes estan arrebossades i pintades amb elements ornamentals eclèctics i rematades per una barbacana superior suportada per bigues de fusta. En els seus inicis, hi havia un jardí neo-barroc i uns pavellons alineats amb el passeig que avui ja no existeixen. Va patir vàries destrosses durant la Guerra Civil



Finalment, cal destacar també Can Torrent on el rei Joan Carles I hi va passar una temporada. També d'estil eclèctic, va ser edificada entre els anys 1880 i 1890. De planta quadrada, té tres pisos amb coberta de teula àrab a quatre vessants i una mansarda transversal. Les façanes són arrebossades amb canvis de textura i color a les cantonades. Al fons del jardí s'hi va construir una gruta artificial feta amb rocalla.


Ben a prop de tots aquests edificis, al començament del passeig, hi havia el casino de Camprodon, lloc on es feien representacions teatrals, cinema, balls… Actualment, en el mateix emplaçament, hi ha l’antic pavelló poliesportiu. El lloc per construir al passeig era escàs i ben aviat es van acabar les parcel·les. Llavors es va urbanitzar el carrer Freixenet, a l’altra banda del riu, on també hi trobem cases d’estiuejants com Can Cabot o Can Roig.


Anar a: La Vila de Camprodon | El Passeig Maristany | Rocabruna i Beget

La vila de Camprodon

La vila de Camprodon, capital de la vall prepirinenca de Camprodon, es troba a 947m d'altitud, a la confluència dels rius Ter i el seu afluent, el Ritort. El seu terme municipal era un dels més reduïts del territori català, fins que a mitjan segle XX hom hi annexà el municipi de Freixenet, un petit sector de Llanars i el municipi de Beget, de la comarca de la Garrotxa, i així es va convertir en el segon municipi més gran del Ripollès. Cap de municipi, té altres nuclis urbans (Beget, Rocabruna i la Colònia Estevenell) i també una gran quantitat de poblament disseminat. Hi ha, a més, la urbanització de Font-rubí.

Camprodon és el punt de partida obligatori per a dirigir-se cap a la part alta del Ter, ja sigui per a anar a Molló i el coll d’Ares, i des d'allà entrar a França, o bé per a arribar fins a Setcases i el circ de Morens.

La confluència dels rius Ter i Ritort, sota el Pont Nou, divideix la vila de Camprodon en dues parts ben diferenciades al llarg de la història: la Vila de Dalt, que es formà al voltant del monestir i de l'església de Santa Maria, i la Vila de Baix, dominada pel puig de les Relíquies, on es trobava el castell i que estava emmurallada.

El sector meridional, ja sobre el Ter, s’inicia amb el característic Pont Nou, la silueta del qual és un dels símbols de la vila i que fou construït a finals del segle XII i principis del XIII; té un gran arc sobre el riu, de 20,30m de diàmetre, i un altre de petit que dóna pas al carrer de Sant Roc. Aquest pont, de doble pendent, amb una alçada de 13,90m, des del carener a nivell d'aigua, constituïa un accés a la vila murada per l’anomenada Porta de Cerdanya, refet al segle XVI i que té l'escut de Camprodon de l'any 1362.



Aquest sector correspon a la Vila de Baix, formada en època medieval i voltada de muralles, de les quals hi ha restes. Hi ha una plaça amb l'església del Carme, l’antiga església gòtica del convent dels carmelitans, erigida a partir del 1352, l’antiga Casa Ribes, coneguda actualment com Cal Marquès, un casal gòtic molt deteriorat però encara imposant, i la casa de la vila, casal de pedra també de línies gòtiques, amb l'escut de la vila sobre la porta (l’interior és totalment renovat), i que per la seva singularitat va ser reproduïda en el Poble Espanyol de Barcelona (Foto: façana de la casa de la vila).

Foto: Interior de l'església del Carme

L'antiga Casa Ribes és un gran casal gòtic construït per Pere Ribes, propietari d'una farga a la població de Setcases. La vila de Camprodon li va atorgar el títol de Burgès Honrat, un títol nobiliari local. Posteriorment, la finca passa a ser propietat del seu nét, Marquès del Farràs, d'on li ve el nom actual de Cal Marquès (el títol va ser donat l'any 1702 per part de Felip V). La casa estava unida a l'església del Carme a través d'una tribuna, coneguda com 'passatge de la Trígona' i on, encara, es pot observar la porta en forma d'arc per on passaven els habitants de la casa per anar a missa sense haver de barrejar-se amb la resta de la població.

En plaça de la vila podem trobar edificis interessants com l'antic Hotel Güell que com la majoria dels edificis importants de Camprodon de principis del segle XX (1933), fou construït per la família Surinyach. En Francesc Surinyach, constructor, també fou alcalde de Camprodon. També era conegut com Can Puixà, i aquí paràven els carruatges i cotxes que feien la línia Camprodon-Sant Joan. El cos central és més alt que els laterals i les façanes estan arrebossades imitant l'especejament de la pedra seguint una composició vertical. Les balconeres estan emmarcades per guardapols de reminiscències renaixentistes i formats per lloses de pedra emmotllada. A part de l'hotel, també albergà la seu de Transports Güell.

Al costat esquerre d’aquest edifici s’hi troba la casa on va néixer el músic-compositor Isaac Albèniz, d'altra banda accidental. A la façana de la casa hi ha una placa que ho indica.

També tenim Can Roqué, un edifici construït a inicis del segle XX i que fou propietat de Cèsar August Torras, un agent de canvi i borsa, però més conegut per la seva faceta excursionista. Va ser president del Centre Excursionista de Catalunya i de l'Associació catalanista d'excursions científiques. A partir del 1902, edità les 'Guies del Pirineu català' dins les quals, l'any 1923, es publicà la que fa referència a la vall de Camprodon.

Domina aquest sector el puig de les Relíquies, on hi hagué el castell (1196-1698) i l’església de Sant Nicolau, en la qual s’establí un hospici o hospital, regit per canongesses augustinianes, fins el 1581; l’església desaparegué també el 1698, quan fou volada junt amb el castell per les forces del duc de Vilafermosa. Fa uns anys fou aterrada la moderna capella del Sagrat Cor, que hom havia construït a la part occidental de l’antic emplaçament del castell. Al capdamunt del puig, trobem la torre del rellotge, construït l'any 1761, que encara dóna les hores a través de dues campanes.

Abans d'anar cap al sector modern, a la plaça del Dr. Robert, tenim l'antic Hotel Rigat, i actual Hotel Camprodon, un edifici de principis del segle XX (1914), l'arquitecte del qual fou Juli Mª Fossas i Martinez. Va ser construït per Alfons Rigat amb els diners que li van tocar a la loteria transformant, d'aquesta manera, la fonda Can Borrat en un modern hotel i convertint-se en el lloc preferit pels estiuejants per passar les seves estones d'oci que, inicialment, passaven al 'Casino de la Unión Veraniega' promogut per la família Oliveda (un dels primers a estiuejar a Camprodon a mitjans del segle XIX) i el doctor Robert entre d'altres.

Es tracta d'un edifici de planta rectangular que compren varis estils com el modernisme i el noucentisme. La marquesina que es pot veure a la façana és d’estil Art–Decó (afegida amb posterioritat) i també podem veure, als balcons, la unió de les les lletres RR amb ferro forjat. A l’interior es poden trobar elements de caire romàntic i modernista que, cohesionats, donen sensació d’harmonia.


 El 1948, Francesc Mitjans i Miró, arquitecte de l'estadi de futbol del Barça, el Camp Nou, va portar a terme el projecte de piscina i zona enjardinada que queda a l'altra banda del riu Ter i que s'accedeix des d'un pont (elements que queden dins de la finca de l'hotel i que són visibles des del Pont Nou).

Al costat mateix hi ha el Cinema Rigat o Can Rigordosa, construït al voltant del 1914 i pel mateix Juli Mª Fossas. D'estil modernista tardà, la seva façana imaginativa fa recordar a l'estil de les primeres construccions de Puig i Cadafalch. Les obertures estan conformades de diverses maneres des d'arcs dovellats en la planta baixa, quadrades en el primer pis i arcs romànics en forma de galeria en el segon i últim pis. Les finestres del primer pis estan, a més, cobertes per unes marquesines protegides per teulades, sent el del balcó el més gran.

Un pont uneix el nucli medieval amb els sectors més antic i més modern; aquest, vers la carretera que va a Llanars, passant pel sector d’expansió, es formà per la funció de lloc de residència i estiueig que adquirí la vila des de la fi del segle XIX. El passeig Maristany projectat i iniciat a la fi del primer quart del segle XX, centra aquest sector, ornat amb notables torres i xalets i ben urbanitzat i enjardinat.

Camprodon gaudeix arreu de la fama de fabricar galetes de qualitat i es deu, en gran part, a la família Birba. L'any 1910, Llorenç Birba decideix fabricar galetes amb productes del país, naturals i de qualitat. La seva acollida va ser tant bona que aviat exportarà afora de la comarca ampliant la producció. Aquest èxit és la raó que porta a Llorenç Birba l'any 1927 a adquirir terrenys a prop del passeig Maristany per fer una gran fàbrica de galletes que quedarà inaugurada dos anys més tard.


Tornem cap al centre neuràlgic del poble, passant pel carrer València, un dels carrers més comercials, amb diverses cases interessants a destacar, com:



Can Vila (C/ València, 28), construït per l'arquitecte Antoni Coll i Fort, l'any 1916. Va ser durant molts anys la seu de la companyia Telefònica en el poble. Les façanes són arrebossades amb elements decoratius de caire modernista realitzats amb carreus, rajols de ceràmica i rierencs, i on sobresurt la tribuna amb balcó a la planta superior sobre el xamfrà. Les obertures del primer i segon pis tenen balcons amb baranes de ferro forjat, no així el tercer pis que només té finestres. La coronació de l'angle de l'edifici que uneix les dues façanes, és un pinacle esglaonat.


Can Suris (C/ València, 44): construït entorn el 1912, és obra de l'arquitecte Josep Renom i Costa, el qual té la majoria de la seva obra a Sabadell, i barreja el modernisme i eclecticisme. En seu origen fou un magatzem de vins i licors de Jaume Serra, de Vilafranca del Penedès. Va ser adquirit l'any 1935 per les religioses de l'Immaculat cor de Maria, d'aquí que també se la conegui com la Casa de les Monges.

La façana davantera dóna al carrer principal i la posterior al riu, sent la façana lateral que dóna a un carrer estret la menys interessant. Edifici de dues plantes construïda en pedra, la façana mostra alguna decoració ceràmica que trenca la uniformitat de la pedra i que es prollonga longitudinalment al llarg de la façana principal.

La planta baixa d'estructura simètrica té un gran finestral amb una arcada sostinguda també per quatre columnes de pedra dividides per la decoració ceràmica de color verd. El pis té cinc obertures amb tres balcons amb baranes de ferro forjat, dels quals el central, engloba les tres obertures centrals.


La façana posterior mostra al revés que la principal una variació de volums amb una part central lleugerament bombada i dos cossos laterals asimètrics. La part més baixa mostra tres obertures per a la il·luminació i ventilació del soterrani protegides per reixes de ferro lleugerament decorades.



Can Blanc (C/ València, 46), construït a inicis del segle XX, és d'estil eclèctic, amb les façanes arrebossades amb elements decoratius a les llindes. El seu element més característic és la tribuna-falcó de fusta situada en el xamfrà amb l'element decoratiu de ceràmica pintada, a la part superior, obra de Joaquim Claret i Vallès i que representa el miracle de Sant Patllari. Actualment desapareguda, l'edifici tenia una porta d'accès amb elements modernistes i d'art-decó.


Can Campa (C/ València, 56) es tracta d'una obra popular del segle XVIII, de planta quadrangular amb façana a tres carrers i la quarta mirant al Ritort. La coberta és de teula àrab i les façanes són de pedra irregular amb carreus arrodonits a les cantonades.


El conjunt monumental més notable de Camprodon és l'església de l'antic monestir benedictí de Sant Pere, consagrada entorn de l'any 904; des de bon principi rebé el nom de Camp-rodó que probablement era el del predi on s'erigí el temple. Anys després, el comte Guifré de Besalú establí en aquesta església (situada en un dels extrems del seu comtat) el monestir benedictí, que tingué un paper preponderant en la primitiva història de Camprodon., i que esdevingué el tercer gran cenobi ripollès, després de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses.


De l’antic monestir resta només l’església romànica, erigida a mitjan segle XII i consagrada el 1169, dins uns models d’austeritat d’influència cistercenca. Té una planta de creu llatina amb cinc absis quadrats, el més gran dels quals de la mateixa amplada de la nau, i els dos de cada costat oberts als braços del transsepte; la volta és d’arc apuntat, reforçada per arcs torals, i sobre el creuer s’alça una cúpula, revestida exteriorment d’una llanterna octagonal, que fa de base al campanar, de dos pisos, amb elegants obertures en cada pis.

A prop seu, s'alça un altre temple religiós, l'església de Santa Maria, d'estil gòtic iniciat al segle XIV, que guarda l'arqueta de les relíquies de sant Patllari (venerades tradicionalment al monestir), patró de la vila, quatre capitells probablement de la portalada de la primitiva església romànica de Santa Maria (desapareguda), i altres records de la seva tradició religiosa.



Davant d’aquestes antigues esglésies hi ha una espaiosa plaça, en la qual es trobà situat l’hospital i on un monòlit recorda la naixença a la vila, l’any 1860, d'Isaac Albéniz i Pascual, compositor i intèrpret de piano català de renom internacional.


Seguint el riu Ritort, es troben la primera zona residencial de Camprodon, en el Passeig de la Font Nova, amb les cases dels primers estiuejants. Al final del passeig hi ha una font i una bust del doctor Robert que recorden a un dels principals impulsors de l'activitat turística de la vall. Un cop es van acabar les parcel·les del passeig, els estiuejants van urbanitzar el carrer Freixenet, a l'altra banda del riu, on trobem cases com:

Can Cabot (C/ Freixenet, 15) és un xalet unifamiliar tradicional d'estil modernista construït entre els anys 1900 i 1905 pel prestigiós arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia. Està format per planta baixa, pis i golfes. La façana, sense balcons i d'estructura molt senzilla mostra obertures amb arcs i trenca lleugerament la seva línia en les golfes, en què tres estretes obertures permeten assegurar la il·luminació i la ventilació. El teulat és elegant i es perllonga en un aler sostingut per bigues i suports de fusta. Els jardins de la casa que rodegen la casa s'acabaren d'urbanitzar el 1925.


Can Roig (C/ Freixenet, 19) és un edifici modernista de gran presència i riquesa ornamental, i que malauradament presenta un estat avançat de deteriorament. Va ser construïda com a segona residència, durant els anys 1900-1901, del Dr. Roig, cunyat del Dr. Robert. L'arquitecte del projecte va ser Simó Cordomí Carrera, dissenyant una obra amb una gran complexitat compositiva amb elements neogòtics que s'utilitzen de forma lliure i eclèctica i amb façanes arrebossades amb elements de pedra natural i artificial, i una torre quadrada principal.

La porta principal de l'edifici avui desapareguda, d'un gòtic molt ornamentat, estava coberta per una mena de loggia d'arcades romàniques coronades per merlets. Encara es pot veure algun element de la riquíssima decoració exterior amb peces escultòriques en pedra. A l'interior, en estat ruïnós, destaquen el vestíbul, l'escala amb barana de fusta calada, i un gran saló amb decoració escultòrica gòtica mutilada.






Can Mas de Xaxas (C/ Freixenet, 28): construït a inicis del s.XX, d'any desconegut però que apareix en el plànol urbanístic de 1907 realitzat per Coll i Font, i d'estil modernista. La façana principal està flanquejada per dues torres altes quadrades i ha sofert modificacions importants respecte l'original.





Can Vidal i Ribes (C/ Freixenet, 52): a l'igual que l'anterior de l'edifici, es desconeix el seu any de construcció però també ja apareix en el planol urbanístic de 1907 de Coll i Font. Es de planta rectangular i amb façanes arrebossades imitant l'especejament de la pedra a les cantonades i a la part central de la façana principal. La teulada fou refeta l'any 1938 a causa d'un incendi.

Però Camprodon és molt més, com descobrir les seves fonts escampades en paratges naturals de gran bellesa, visitar l'ermita de Sant Valentí de Salarça i la de Santa Maria de Bolós, ambdues a la Vall de Bolós; l'ermita de Sant Miquel molt a prop de la torre de Cavallera; baixar fins a Rocabruna per admirar l'església de Sant Feliu i pujar al castell per gaudir de la bona vista; continuar fins a Beget per veure un municipi de postal on es pot admirar l'església romànica de Sant Cristòfol i la seva esplèndida "Majestat", una talla de fusta, o pujar fins a l'ermita de Sant Antoni, són només algunes de les propostes.


Bibliografia i més informació en: QRCamprodon | Turisme a Camprodon | Gran Enciclopèdia Catalana


Anar a: El Passeig de la Font Nova | El Passeig Maristany | Rocabruna i Beget

El Reus d'Antoni Gaudí

Malgrat ser la ciutat d'origen d'Antoni Gaudí i Cornet, Reus no en conserva cap obra; el seu projecte de reforma del Santuari de Misericòrdia quedà avortat, i el pendó que, amb la col·laboració del pintor Aleix Clapès, realitzà per encàrrec de l'Associació de reusencs residents a Barcelona i que es conservava en el mateix santuari fou destruït durant la Guerra Civil.

Antoni Gaudí i Cornet nasqué a Reus el 25 de juny de 1852. Va ser en la capital del Baix Camp on el futur arquitecte va viure la seva infantesa i adolescència, va trobar amics i va realitzar els seus primers estudis abans d’anar a Barcelona. D’allà eren també alguns dels seus més estrets col·laboradors, com els arquitectes Joan Rubió i Bellvé, Domènec Sugranyes i Francesc Berenguer, i alguns dels seus futurs clients. Gaudí era fill de calderers; tant el seu pare com el seu avi matern exercien aquest ofici, i l’arquitecte recordava sovint la importància d’haver observat durant la seva infantesa a Reus aquest treball, que dóna volum a les planxes planes de metall, i que li permetia imaginar mentalment formes tridimensionals.

Reus conserva la memòria de l'arquitecte reusenc amb una ruta sentimental anomenada "Gaudí & Reus" inaugurada el 2011, que permet seguir la seva empremta per la ciutat durant els 16 anys que hi va viure, i que complementa la Ruta del Modernisme que permet descobrir 26 dels edificis modernistes més destacats de la ciutat i la inauguració del Gaudí Centre l'any 2007.

Cada un dels espais de l’itinerari està identificat amb un plafó explicatiu, on consta la informació més destacada de cada indret i on s’explica breument quina és la seva vinculació amb Gaudí. Aquesta informació està en català, castellà, francès, anglès i rus. La ruta està pensada perquè els visitants la puguin realitzar lliurement, seguint pel seu compte l’itinerari marcat en el plànol turístic de la ciutat i en la nova Guia del Modernisme. Tot i que es tracta d’un itinerari de visites exteriors, també es podran visitar alguns interiors, com el del Gaudí Centre, l’església prioral de Sant Pere i el santuari de Misericòrdia, en els seus horaris habituals d’obertura.

Els edificis que formen part de la ruta són 7 i són els següents:

(https://mapsengine.google.com/map/edit?mid=zC067VGFN48g.kBSYly0_uJ20 Segueix la ruta per Google Maps)

|1| Gaudí Centre | Plaça del Mercadal, 3

El centre d'interpretació dedicat a la vida i l'obra de Gaudí és el punt de partida de la ruta. Es tracta d'un equipament de turisme cultural de nova generació i de referència internacional ubicat al centre mateix de Reus, on es pot entendre de manera interactiva les claus de l'arquitectura gaudiniana i modernista en general. A la vegada, s'hi pot descobrir la personalitat del geni reusenc i la seva vinculació amb Reus i l'entorn que va inspirar la seva obra.

A la seva oficina també podrà trobar el plànol turístic de la ciutat i la Guia del Modernisme, els dos materials en què es troba senyalitzada la ruta.

Web: Gaudí Centre


|2| Casa natal | Carrer de Sant Vicenç, 4

Casa privada i que no es pot visitar, només té l'interès històric de ser la casa natal de Gaudí. Va ser propietat de la família materna de Gaudí, i aquí tenia el seu taller de caldereria el seu avi matern a la planta baixa, ofici al que en diferents ocasions el propi arquitecte en va fer referència manifestant que ell era 'fill, nét i renét de calderers'. La casa va continuar en mans de la família fins l'any 1878. L'any 2002 es va col·locar a la façana del carrer de Sant Vicenç la placa on consta que Gaudí va néixer en aquest indret el 25 de juny de 1852 i hi va viure durant la seva infància i joventut. Actualment, la casa natal d’Antoni Gaudí és privada i no es pot visitar.


|3| Gaudí nen | confluència dels carrers de Santa Anna i de l'Amargura

A prop de la casa natal, es troba l’escultura “Gaudí nen” obra d’Artur Aldomà de l’any 2002, que representa a l’arquitecte jugant durant la seva infantesa. L’escultura, homenatge de la ciutat de Reus al seu cèlebre arquitecte, és de bronze, d'1,10 metres, i està situat en un banc on hi descansa l'adolescent Gaudí jugant amb unes boles daurades amb efecte rotatori, que amb els seus dibuixos estranys li suggereixen el camí de la seva vocació, de la seva identitat i el seu futur.


|4| Església Prioral de Sant Pere | Plaça de Sant Pere, s/n

El dia 26 de juny de 1852 Antoni Gaudí fou batejat en aquesta església d'estil gòtic, aixecada al segle XVI i dedicada a Sant Pere, patró de la ciutat. D’acord al que apareix al Llibre de Baptismes de la Prioral, l’arquitecte va rebre els noms d’Anton, Placido i Guillem, i consta que havia nascut a dos quarts de deu del matí del dia anterior. La pila baptismal no es conserva perquè va ser destruïda l'any 1936. En aquesta mateixa església Antoni Gaudí també hi va rebre la confirmació l’any següent, el dia 10 de setembre de 1853, com consta al llibre de confirmacions d’aquell any.


|5| Campanar de la Prioral de Sant Pere | Plaça de Sant Pere, s/n

El campanar és un dels elements més emblemàtics de l’església prioral de Sant Pere i de Reus. De planta hexagonal, té una alçada de 60 metres. D’ell en parla Gaudí com a model de campanar que comparteix l’ús religiós amb el civil, com a punt de guaita. D'altra banda, Gaudí va recrear el disseny de la seva escala interior, una escala helicoïdal amb l’eix buit, a les escales d’accés als campanars de la Sagrada Família, tal com recull l’arquitecte César Martinell a la monografia que va escriure sobre l’arquitecte.


|6| IES Salvador Vilaseca | C/ de Misericòrdia, 12

El Col·legi de les Escoles Pies ocupava l'antic Convent de Sant Francesc, edifici que actualment allotja l'Institut d'Ensenyament Secundari Salvador Vilaseca. Gaudí va començar aquí la seva formació l'any 1863 i s'hi va quedar fins el 1868, en què es va traslladar a Barcelona per acabar els estudis i començar els d'Arquitectura.

Entre els companys amb què l’arquitecte va conviure en aquest centre es trobava Eduard Toda, l’insigne reusenc que va portar a terme la reconstrucció del castell-monestir d’Escornalbou i dels monestirs de Pedralbes i de Poblet, i Josep Ribera, que va realitzar estudis de medicina i va esdevenir catedràtic de patologia i pràctica quirúrgica. Entre 1867 i 1868 els tres amics, Gaudí, Toda i Ribera, es van encarregar de l’edició d’una revista manuscrita, 'El Arlequín', en la qual, el jove Gaudí es va encarregar de realitzar alguns dibuixos, una de les primeres mostres que es conserven del seu geni creatiu.


|7| Santuari de Misericòrdia | Plaça del Santuari de Misericòrdia, s/n

Un altre dels lligams que Gaudí tenia amb Reus era la devoció que professava a la Mare de Déu de Misericòrdia, patrona de la ciutat, com demostra el fet que participés en diferents ocasions en les peregrinacions que es realitzaven al Santuari. D’entre elles, destaca especialment la seva participació a la peregrinació de l’any 1900, què va tenir una significació especial. Per aquesta ocasió Gaudí va dissenyar l’estendard que va portar el grup de reusencs que residien a Barcelona, i que es va cremar durant la Guerra Civil, l’any 1936. Aquest estendard tenia una pintura realitzada per l’artista Aleix Clapés, amb una representació de la Mare de Déu de Misericòrdia i amb la imatge de la pastoreta que havia rebut l’aparició, Isabel Basora.

El 1903 la Junta d’Administració del Santuari de Misericòrdia encarregava a Antoni Gaudí la realització d’un projecte important a la ciutat: la reforma de la façana del Santuari de Misericòrdia, que hauria estat la gran obra de l’arquitecte a la seva ciutat. Per diferents circumstàncies el projecte de Gaudí no es va poder portar a terme. D'aquest projecte es conserva un petit esbos que es pot veure exposat al Gaudí Centre. Finalment va ser reformat per l’arquitecte municipal, Pere Caselles i Tarrats, el qual, havia treballat anteriorment amb Lluís Domènech i Montaner en la realització del conjunt de l’Institut Pere Mata, i autor d'un gran nombre dels edificis modernistes de la ciutat de Reus.


Anar a: El Modernisme a Reus | La ruta modernista de Reus | L'Institut Pere Mata