La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

El parc i el pantà de Vallvidrera

Al nord de Vallvidrera i a l'oest del Tibidabo s'estén una espessa zona boscosa rica en punts d'interès, tant naturals com de patrimoni, amb el paratge del pantà de Vallvidre com un dels seus elements de referència així com la Vil·la Joana o l'ermita romànica de Santa Maria de Vallvidrera.

Pantà de Vallvidrera

L'itinerari surt de l'estació dels FGC 'Baixador de Vallvidrera' i és molt assequible amb contínues pujades i baixades. Si bé el recorregut no està marcat en el seu conjunt, si que és possible orientar-se a partir de les fites de diversos senders i itineraris que resegueix en part, com el GR-92 o els itineraris de la Budellera.




Des de l'estació sortim per un camí ample que planeja a mà esquerra en direcció a la font Vella, deixant de banda el camí principal que puja fins a la Vil·la Joana. Aquest sender condueix a uns graons a ma dreta, guanyant alçada ràpidament, en passar per la font Nova primer i la font Vella després.

Passeig dels Plàtans de Vallvidrera
Des d'aquesta última font neix el passeig dels Plàtans, que recorre en línia recta la distància fins a la propera Vil·la Joana i que està flanquejat per aquests arbres a banda i banda i amb la font dels Plàtans a mig camí. En aquesta vil·la del segle XVIII va passar els últims dies de la seva vida mossen Cinto Verdaguer i que acull actualment el Museu-Casa Verdaguer, que ocupa les seves dues plantes.

Després de visitar aquest espai museístic, pugem pel camí cap al Centre d'Informació del Parc de Collserola i l'escola Els Xiprers. Des de l'escola, per una pista de terra i una pujada ascendent, resseguim el GR-92 i els itineraris de la Budellera. Més endavant, el camí es desvia cap a la dreta per un alzinar des d'on es pot contemplar algunes panoràmiques del Tibidabo, amb el temple al seu cim i la Torre de Collserola.

Font d'en Canet Collserola


Seguim pel GR-92 i després d'una pujada moderada arribem a la font d'en Canet que raja tot l'any i que es diu que les seves aigües eren molt apreciades pels mals del fetge i de l'estómac.

Font de la Budellera Collserola
Desfent part del corriol pel qual hem pujat, desemboquem en la pista principal i la seguim en pujada a mà esquerra en direcció a la font de la Budellera, guiant-se per les fites vermelles. El camí, que passa per la porta de can Mandó i per sota de can Xoliu, segueix fins creuar un nou fondal, fent un gir de 180º per recórrer l'altre vessant en direcció contrària. Un desviament a mà dreta condueix fins el paratge de la font de la Budellera, la més popular d'entre les que es conserven al parc de Collserola, ordenada a base de murs, terrasses i escales. L'entorn de la font es va restaurar el 1988, inspirant-se en el projecte original de Jean Claude Nicolas Forestier, del 1918.

Sobre l'origen del topònim hi ha versions diferents. Una el relaciona amb les propietats medicinals de l'aigua per prevenir i curar els mals d'estómac. L'altra fa referència a una casa que hi havia als seus peus, en la qual hi fabricaven cordes per guitarres, que es feien amb els budells d'animals assecats o salats, i que les budelleres estovaven amb aigua de la font abans de trenar-los.

L'aigua de la font, d'un sol broc que neix sota els porxos, s'escola avall per un caneló que s'obre a altres piques. L'escut de la ciutat de Barcelona presideix una de les terrasses reprodueix un disseny del pintor Antoni Tàpies.

Ermita de Santa Maria de Vallvidrera
Seguim pel corriol que baixa per la dreta del paratge de la font. Unes escales faciliten el descens que culmina al revolt de les Monges, una pronunciada corba de la carretera de Vallvidrera a Sant Cugat. Creuem la carretera i baixem per unes escales fins al fons del fondal de la Budellera, resseguint-la entre arbres diversos. Arribem a una àrea de lleure i una mica més endavant a l'ermita de Santa Maria de Vallvidrera. Documentat des del segle X, és on es va originar el primer nucli de Vallvidrera. L'aspecte actual respon a la reconstrucció del segle XVI en estil gòtic tardà.

Mina Grott
El carrer de Santa Maria de Vallvidrera desemboca a la zona urbanitzada del davant del Baixador de Vallvidrera, on neix el carrer Torrent del Rovelló, que condueix al pantà, objectiu final de la sortida. Passada una cadena que barra el pas als vehicles, veiem a mà esquerra l'entrada de la mina Grott, una galeria excavada el segle XIX per dur l'aigua del pantà fins a la vila de Sarrià. De gairebé un quilòmetre, el 1908 es va instal·lar el que va ser el primer trenet elèctric de passatgers, que va funcionar fins el 1916 com una atracció d'oci (més informació de la mina es pot trobar en una entrada del bloc Altres Barcelones).

Casa del Guarda de Vallvidrera

A l'altra banda del camí s'aixeca la casa del Guarda, d'estil neogòtic, al costat de la presa. Ambdues són obra de l'arquitecte Elies Rogent i Amat. La casa fou un edifici destinat a residència, taller i magatzem d'eines.

Pantà de Vallvidrera


La presa del pantà, que treballa per gravetat, està construïda amb maons -fet insòlit a l'època- i té forma d'arc Està considerada una joia de l'arquitectura hidràulica del segle XIX.

Pantà de Vallvidrera

Pantà de Vallvidrera


Darrere seu, s'obre un ampli paisatge dominat per les aigües tranquil·les de l'embassament.Un camí voreja el pantà i passa per davant de les cases del barri de Mas Sauró.




Desfent les passes donades, tornem al Baixador de Vallvidrera, punt final de l'itinerari.

El Palauet Albéniz i els Jardins Joan Maragall

Per les festes de la Mercè de Barcelona és habitual que s'obrin espais als ciutadans que són difícils d'accedir a l'estar restringida la seva entrada o que estan directament tancats a visites. Un d'aquests llocs que es poden visitar, des de fa pocs anys, és el Palauet Albéniz, una petita joia amagada en la muntanya de Montjuïc i envoltat dels jardins Joan Maragall, els quals si que estan obert al públic durant els caps de setmana i festius. Això si, les cues per entrar al palauet durant aquestes festes són infernals i s'ha de tenir paciència, per accedir-hi.


El palauet va ser construït com a lloc de repòs destinat als reis d'Espanya dins el recinte de l'Exposició Internacional de Barcelona l'any 1929, encara que per aquell temps ja disposaven del Palau Real de Pedralbes, construït poc temps enrere. La inauguració oficial del Pavelló Real, en presència del rei Alfons XIII, la reina Victoria Eugenia, les infantes i altres autoritats, va tenir lloc el 5 d'octubre de 1929.


El projecte s'encarregà a Juan Moya, arquitecte madrileny de la Casa Reial, que va dur a terme entre altres projectes la reforma del Teatre Reial de Madrid i continuà les obres de la catedral de La Almudena. Diferent dels altres palaus i pavellons de l'exposició, el palauet és d'estil neoclàssic inspirat en l'arquitecta palatina francesa del segle XVIII, proper als gustos borbònics i de la cort madrilenya de principis de segle. Fou construït amb pedra i totxo, amb cobertes de pissarra. Té fortes influències del Palau Reial de La Granja de San Ildefonso i del Monestir de l'Escorial. Malgrat els canvis que ha sofert a causa dels diferents usos, es pot dir que l'edifici conserva les característiques originals, que el feien diferent de la resta de l'exposició. Els lleons de la façana principal provenen del Palau Reial de Pedralbes.



La decoració i ornamentació interior és d'estil imperi. S'hi instal·laren armadures procedents de l'Armeria Reial, tapissos de la Fàbrica de Toledo, i gerros reproduïts prenent com a model els d'altres palaus reials. També hi treballà el pintor Jaume Llongueras.


L'edifici tenia al centre un pati amb pilars de pedra i al seu entorn es distribuïa un vestíbul, un saló estil imperi, una estança decorada amb tapissos que reproduïen uns originals de Goya, una sala de miralls, un menjador de gala, una sala de paraments i dues habitacions.


Prop del Pevelló Reial existen altres edificacions de l'exposició. L'enderrocament dels dos pavellons més propers: el Palau de les Missions i el d'Art Modern va permetre, dècades després, ampliar molt considerablement els jardins del Palauet, que van passar a anomenar-se com a Jardins Joan Maragall.

Acabada l'Exposició, es va plantejar ubicar en el palau el Museu Municipal de Música amb el nom de Palau o Pavelló Isaac Albéniz, projecte del qual només va perdurar el nom. Finalment, l'Ajuntament decidí ampliar amb noves construccions el Pavelló Reial per tal de donar al conjunt un ús representatiu de la Ciutat. El projecte es confià als arquitectes municipals Lozoya, Ros de Ramis i Serra Goday. Així, remodelat l'interior del 1929 i decorades les noves estances, quedà enllestida l'obra el 1970.
Cúpula de vidre emplomat. Carles Muñoz de Pablos (1968)

Les estances nobles del Palauet són distribuïdes d'acord amb les seves funcions d'acollida i recepció d'hostes il·lustres. Els elements artístics que el decoren formen part del patrimoni de la Ciutat al qual s'uneixen d'altres procedents dels fons del patrimoni de l'Estat. El Palauet Albéniz ha esdevingut el lloc d'acolliment i de recepció de visitants il·lustres de la ciutat. El seu recinte és sovint escenari d'actes de protocol, honor i representació de l'Ajuntament de Barcelona. És també la residència que la Ciutat ofereix a la Família Reial.


De l'ampliació i remodelació acabada l'any 1970, pertanyen les pintures de Salvador Dalí que presideixen una de les zones d'accés i que evoquen al·legòricament la Ciutat i la Cultura. A les petxines de la sala, les figures surrealistes de quatre personatges il·lustres: Cristòfor Colom, Ramon Llull, Cervantes i Joan Maragall (representat per un bust amb peanya en el qual només s’identifica al poeta per la silueta, amb barret d’ala tova, dintre de la qual s’hi veu un paisatge amb una gran rosa al mig, un àngel i una onada estilitzada a la manera d’Hokusai).

Els Jardins Joan Maragall, d'estil clàssic afrancesat, tenen l'origen en els que va projectar Jean Claude Nicolas Forestier al voltant del Pavelló Reial l'any 1929 i que més tard, l'any 1970, foren ampliats pel Servei de Parcs i Jardins de Barcelona. Forestier va ser un arquitecte paisatgista francès que va treballar en la urbanització de la muntanya de Montjuïc per a l'Exposició Universal, i també conegut per l'anivellació del Camp de Mart en Paris entre molts altres projectes.
La recreació vegetal, la constant referència als eixos, les perspectives i la panoràmica, són les claus d'aquest esplèndid indret. Arbres, flors i i parterres, juntament amb els brolladors i salts d'aigua evoquen èpoques i estètiques variades que foren dissenyades per Joaquim Casamor d'Espona, arquitecte de Parcs i Jardins de la Ciutat. Nombrosses escultures de regust clàssic marquen els diferents ambients dels Jardins. La presència femenina és el tema dominant en les nombrosses escultures a l'aire lliure.



Hi podem trobar obres de Lluïssa Granero, Ernest Maragall Noble, Teòfil Eugeni Victor Barrau, Eulàlia Fàbregas de Sentmenat, Jaume Duran-Millet, Antoni Casamor, Joan Rebull, Marifé Tey, Enric Monjo, Josep Viladomat, Josep Miret, Venanci Vallmitjana, Frederic Marés, Joan Borrell Nicolau, Pilar Francesc, Jean-Pierre Raunaud i Louis Sauvegeau.

El Monestir de Sant Pere de Casserres

En el terme de les Masies de Roda, un municipi osonenc a pocs minuts de Vic, es troba el monestir de Sant Pere de Casserres  a la part interior d'un meandre engorjat i molt pronunciat del riu Ter, actualment mig envoltat del pantà de Sau. És l'únic monestir de l'orde benedictí de la comarca i està considerat com un dels monuments més excepcionals de l'arquitectura catalana del segle XI,




Per arribar, s'accedeix des de l'Eix Transversal (Girona-Lleida) i s'agafa la sortida 183 a Roda de Ter. Un cop a la carretera C-153 i abans d'arribar a Roda es troba a mà dreta la carretera BV-5213 direcció Tavèrnoles i el Parador de Turisme de Sau. Passant la població i passant pel costat del parador hi ha una carretera que porta al monestir directament, deixant-te a uns 300 metres.


Un altra manera de fer el trajecte es fer a peu el PR C-40, un sender de petit recorregut que surt de la Catedral de Vic, amb un trajecte d'uns 19km i unes 4h de caminada. L'opció triada per nosaltres es fer un camí més curt, agafant el camí que surt del Parador de Turisme, deixant el cotxe poc abans d'arribar-hi, amb 3,5km de recorregut per dins del bosc, amb magnífiques vistes panoràmiques del pantà de Sau. El desnivell és molt baix i el camí no te cap mena de dificultat tècnica.

El Parador de Turisme de Sau, amb el massís de les Guilleries al fons, es va construir segons els plans de l'arquitecte José Osuna i reprodueix una típica masia senyorial catalana, i concretament la masia de les Ferreres de Sant Bartomeu del Grau, en la mateixa comarca, construïda durant el segle XVIII. Destaquen els grans finestrals amb arcs de mig punt, les reixes als balcons i les galeries i les arcades de pedra massissa.


Per la pista asfaltada que comença a l'esquerra del parador s'arriba després d'una breu pujada a una gran llosa de pedra amb indicacions que senyalen la ruta que s'endinsa dins del bosc.  En alguns trams el camí es retroba amb la carretera, i només cal anar seguint les senyals per arribar al monestir.





Després d'anar veient per diverses obertures el pantà de Sau, s'arriba al monestir a l'extrem de la cinglera, al cap d'una hora, la qual per la seva configuració geogràfica, forma una península rodejada pel meandre més espectacular que dibuixa el riu Ter quan abandona la Plana de Vic per endinsar-se cap a les Guilleries. Les afores del recinte es pot visitar lliurament, però cal comprar la corresponent entrada si es vol visitar-lo per dintre.


El terreny del voltant del monestir fou utilitzat com a pedrera, d'on s'obtingué el material per construir-lo. De les capes superiors de la roca s'extreien les lloses per a les cobertes i voltes, i les capes inferiors eren trencades amb falques, de les quals se'n conserven senyals, per obtenir els carreuons de construcció dels murs.


El lloc estava ocupat antigament per un castell del quan en queda un gros mur que tanca l'accés a la península. A l'interior hi havia una petita església dedicada a Sant Pere, que els vescomtes d'Osona-Cardona, i més concretament la vescomtessa Ermetruit, van decidir convertir en monestir benedictí cal al 1005. El 1080 fou unit a Cluny per tal d'assegurar una vida monàstica regular i en depengueren diverses terres i esglésies, en uns segles d'esplendor. El monestir entrà en decadència ja als segles XIV i XV i fou secularitzat el 1572; els seus béns passaren al Col·legi de Betlem, dels jesuïtes de Barcelona, als quals pertanyé fins a l'exclaustració de 1767. Fou venut després als propietaris del Pla de Roda. El 1998 es van inaugurar les obres de restauració del monestir, amb les quals s'ha retornat a aquest edifici tot el seu esplendor: nau central, campanar, claustre, dependències monàstiques...


El monestir alberga una exposició de caràcter permanent on s'interpreta la vida dels monjos, a Casserres, mitjançant la recreació de les sales que han conservat la mateixa disposició al llarg dels segles, així com un audiovisual on s'explica la llegenda, la història i el procés de construcció del conjunt monàstic.

Una llegenda explica que un dels fills d'una família noble, unes versions indiquen que dels vescomtes d'Osona i Cardona, va parlar només tres dies després de néixer per dir als seus pares que es moriria aviat i, un cop mort, havien de posar el seu cos sobre una mula que caminaria sense ningú que la guiés. El lloc on s'aturés, s'hi havia de construir un monestir en honor a Sant Pere, que era el seu nom propi.


El conjunt està format per l'església,el claustre rectangular al voltant del qual s'organitzen la resta de dependències monacals (cuina i refectori, cambra de l'abat o del prior, i una sala destinada a dormitori, sala capitular i arxiu). El campanar de planta quadrada es troba adossat a l'església i encaixat al claustre.

L'església és un compendi del romànic amb tres naus separades per pilars i capçades per absis semicirculars, finestres cegues, frisos dentats i un interior decorat amb pintures murals, encara que actualment només en queden algunes mostres molt deteriorades. Dos elements però, escapen al cànon: per una banda, l'església mideix més d'amplada que de llargada, fet poc habitual en el romànic català, on la planta basilical és gairebé omnipresent. De l'altra, el campanar, inusualment baix, ja que només té dos pisos i que es creu que segurament va ser la darrera construcció del conjunt.

Com a tot monestir, el claustre és l'element central de la seva organització arquitectònica. Construït a la fi del segle XI, és el claustre amb porxos de columnes més antic que es conserva a Catalunya i l'únic que es coneix amb columnes exemptes en tres de les cantonades. Al segle XV un terratrèmol va fer que s'hagués de reconstruir amb pilons rectangulars, aprofitant-se molts elements del claustre primitiu, com les columnes angulars. Aquestes peces, juntament amb la reproducció de sis capitells conservats al Museu Episcopal de Vic, han permès la reproducció completa de dues galeries, mentre que les altres dues s'han reconstruït seguint la forma que tenien en el segle XV.

El refectori es troba en una sala construïda a la fi del segle XI i forma un cos únic amb la cuina, de la qual se separava mitjançant un mur de maçoneria. La recreació de la sala amb el disseny dels mobles i objectes de taula s'han obtingut a partir de representacions d'àpats en miniatures i pintures del segle XI, on la presència de taules semicirculars amb una part recta per al servei és molt freqüent.

El dormitori es va construir en les fases inicials de l'edificació del monestir, i forma un sol cos amb la sala capitular, on es reunien els monjos, i l'scriptorium, on es copiaven i s'il·lustraven llibres. Els testimonis més antics que es coneixen d'un dormitori monàstic medieval es refereixen a una sala única, amb els llits distribuïts en grups. L'espai per a dormir constava del llit i una arca senzilla on el monjo podia guardar l'hàbit i els pocs objectes d'ús personal de què disposava.


En el celler els monjos rebien i emmagatzemaven els productes alimentaris procedents del mateix monestir o de les produccions pageses de les seves propietats. Posteriorment aquesta sala va ser destinada a allotjar als donats, persones que vivien amb la comunitat, a càrrec del monjo infermer. Sobre el celler es troba una sala construïda al segle XI, amb accés des del vestíbul que era la cambra prioral. El prior i, si era el cas, l'abat, tenia una cambra pròpia separada de la resta dels monjos, des d'on gestionaven les propietats i les rendes que mantenien el monestir. El caràcter representatiu de la sala i la seva condició jeràrquica li permetien disposar de llar de foc i comoditats no accessibles a la resta de la comunitat.

Aïllats dels recinte hi ha un petit edifici dedicat a hospital o sala d'hostatgeria de planta rectangular i dos pisos d'alçada, un altre edifici agropecuari de planta quadrada situat a l'oest del recinte principal i un cementiri adossat a paret exterior d'una de les naus de l'església, amb tombes antropomòrfiques excavades directament a la roca, que són anteriors a la construcció del monestir.



L'hospicium (hospital) era l'edifici on els monjos rebien i hostatjaven els pelegrins i pobres que arribaven al monestir. La regla de Sant Benet obligava als monjos a tractar-los com si fossin la mateixa persona de Jesucrist.




La tornada es pot fer pel mateix camí, o per la carretera, com vam fer nosaltres, per la pluja que queia.