La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

La platja de Sant Pol

El paratge de Sant Pol, a Sant Feliu de Guíxols, era agrícola, però el primer quart del segle XIX es va fundar la fàbrica de manufactures de suro Estrada i Cia, propietat de Pere Màrtir Estrada i Basart que va condicionar la futura configuració de la zona, i que passà a ser des de principis del segle XX un lloc d'estiueig de les classes adinerades començant a construir torres a primera línia de mar. El primer edifici a construir-se va ser  la Casa Estrada, construït a partir d'una barraca que es va anar ampliant i reformant. Però la façana marítima de Sant Pol es configura entre els anys 1910 i 1915, quan la família Estrada edifica de cop tres xalets més davant del sorral del mar, a tocar de la seva casa. Són la casa Domènech Girbau, la casa Girbau Estrada, les dues realitzades per l'arquitecte Josep Goday i d'estil noucentista, i la casa Surís Estrada.



Durant els anys 20, es van construir edificis annexes als banys -inaugurats el 1915- i es va promocionar la urbanització de S'Agaró, l'Hostal de la Gavina (1932) i la Taverna del Mar (1936). El 1967 s'aprovà inicialment el projecte d'urbanització del primer sector de Sant Pol.




Així, avui en dia, podem veure concentrat un seguit d'edificis de notable interès que conformen la singular façana urbana de Sant Pol, en relació al Passeig i l'espai de la platja. Quan a la platja de Sant Pol, aquesta té forma de mitja lluna i flanquejada per dos caps rocallosos coberts de pins: la punta d’en Pau i la punta del Molar. En el costat de ponent, les roques formen una desena de belles cales idònies per al busseig. La platja té una longitud de gairebé un quilòmetre i una amplada mitjana d’uns cinquanta metres. La sorra és de gra mitjà i té un cert to rosat, i l’entrada al mar és poc pronunciada.

El primer xalet és la Casa Estrada, coneguda també com a Torre de les Punxes -pels elements constructius que el propietari feu bastir per commemorar el naixement de cadascun dels seus fills-, un edifici unifamiliar envoltat de jardí, al qual s'accedeix per un cos lateral que comunica amb el jardí i l'habitatge. El seu promotor, Pere Màrtir Estrada, va ser el primer en construir un edifici residencial a la zona de la platja de Sant Pol -quan aquesta encara estava allunyada del centre urbà- a les darreries del segle XIX. Inicialment, la casa era una barraca de pescadors i es desconeix l'arquitecte que la va convertir en residència d'estiueig.

L’edifici consta d'un cos principal de planta baixa i un pis, i un cos de planta baixa que conté l'accés i acaba en una espècie de pavelló amb una pèrgola. D'aquesta manera s'aconsegueix una aparença de majors dimensions per a l'edifici. El cos principal té una torre central rematada per una torratxa central i altres torres més petites al voltant, amb cobertes piramidals recobertes de trencadís ceràmic de tons blaus i blancs.



Destaquen també les motllures de les finestres que presenten una decoració modernista de tipus vegetal, així com el balcó de la façana principal, les reixes i baranes de ferro forjat.

A pocs metres, hi ha dos xalets contigus, construïts per l'arquitecte Josep Goday i Casals l'any 1910, de característiques similars. L'un està darrere de l'altre, per la qual cosa el segon queda apartat de la vista. Ambdues obres són de la primera etapa d'activitat professional de Goday, i corresponen al moment de transició del modernisme al noucentisme, i expressen la influència en l'arquitecte de l'obra de l'anomenada etapa "blanca" del seu mestre Josep Puig i Cadafalch.

El primer edifici, la Casa Girbau Estrada, consta de planta baixa, un pis principal i golfes, encara que la planta baixa és un espai obert que s'aprofita com a porxo -amb un arc de mig punt de maó i un altre més petit al costat esquerre d'arc esglaonat- o protecció i aparcament de vehicles, aconseguint així allunyar del terra les dues plantes superiors que són pròpiament l'habitatge. La teulada és de doble vessant amb ceràmica de color, que alterna unes tires de color blau i unes altres de color carmí.

Al pis principal hi ha dues obertures que donen la terrassa. Una d'elles, de grans dimensions, és allindada, amb angles arrodonits. La terrassa és coberta per una gran marquesina sostinguda per 4 columnes, que compten amb la seva pròpia decoració. Aquesta marquesina serveix de base a una terrassa a la qual donen dues obertures del segon pis. Un altra finestra s'obre a la banda esquerra.

A les golfes hi ha 3 estretes obertures rectangulars. A la part posterior de la casa hi ha un ampli jardí, des del qual s'accedeix al primer pis a través d'una escala. Tant en aquest edifici com en el següent es va renunciar a una ornamentació d'obra o pedra en relleu i tots els motius decoratius de les façanes són esgrafiats que representen garlandes, escuts i banderes, i en aquesta casa, concretament en dos escuts: un de Catalunya, i un segon amb garlanda floral.

El xalet posterior, la Casa Domènech Girbau, compta amb els mateixos nivells que el precedent, però la planta és més quadrada, més simètrica i l'ornamentació hi té més profusió de motius. Tot i amb això, l'aspecte de l'edifici presenta una gran simplicitat de formes, fins i tot d'una certa i perseguida ingenuïtat i amb un volum molt regular. La cara frontal de l'edifici dóna a una terrassa coberta amb una elegant pèrgola de fusta, aguantada amb columnes cilíndriques. Les dues línies ascendents dels capcers estan molt decorades amb formes esgrafiades que reprodueixen diferents tipus de garlandes. La separació entre el primer i el segon pis queda proclamada exteriorment per una línia d'esgrafiats d'amplada considerable, que alterna repetidament l'escut de Catalunya amb una nau antiga, motiu pel qual es coneix amb el nom popular de la Casa dels Barquets. Aquesta línia decorativa rodeja completament l'edifici. Els vessants de la teulada volen per damunt de les façanes laterals i el seu ràfec està decorat amb ceràmica i barbacanes de fusta que li donen suport. Tant en aquest xalet com en l'altre hi ha diverses xemeneies d'un, dos o tres cossos, acabades amb capellets de teulades de ceràmica, de diferents tipus.

Com a curiositat, dir que aquesta casa havia estat propietat dels sogres del conegut doctor Eduard Estivill i que encara avui pertany a la família. Durant la Guerra Civil va ser utilitzada com a caserna per les tropes republicanes i posteriorment per les de l’exèrcit franquista.

Al costat de la Casa Girbau Estrada, a primera línia de mar, es troba la Casa Surís Estrada, o Villa Mas, ocupada actualment per un restaurant, del qual es desconeix el seu arquitecte i el seu any de construcció. Tot i el seu canvi d'ús que ha sofert, l'aire colonial i la seva conformitat volumètrica i estructural, que es desenvolupa en la planta baixa amb un porxo davanter, la planta principal amb una terrassa lateral i una torre posterior, continuen pràcticament intactes.



Sense tractar-se d'un exemple tan brillant com les altres cases vistes, es manté com a testimoni d'una època d'esplendor en que es va saber entendre el valor paisatgístic de l'entorn.



A més a més de la bellesa d'aquestes edificacions del segle passat, la platja de Sant Pol disposa d'aigues clares i poc fondes i les restes d'un ecosistema fràgil i rar a Catalunya: les dunes litorals. L'ecosistema dunar de Sant Pol és de dimensions reduïdes, però el seu caràcter excepcional, fa que tingui una rellevància ecològica important. La seva existència ens dóna una lliçó històrica de com eren els paisatges d'aquesta costa, encara no fa gaires anys.



Antigament els habitants de Sant Feliu de Guixols anaven a banyar-se a Sant Pol a peu, per un camí costaner. A la platja encara s'hi poden veure els bigarrats banys de Sant Pol, aquestes casetes virolades que utilitzaven per canviar-se.


Els Banys de Sant Pol van ser inaugurats l’any 1919 per Manel Bosch. Un any després Vicenç Gandol es faria càrrec del negoci juntament amb Josep Ensesa, que tenia algunes propietats en aquella zona. A l’estiu de l’any 1923 Josep Ensesa va encomanar a l’arquitecte Rafael Masó la construcció de Senya Blanca, el primer xalet que hi va haver al racó de Llevant de Sant Pol, i llavor de la urbanització noucentista de S'Agaró. L’atractiu d’aquesta platja de Sant Feliu de Guíxols va fer que el nombre d’estiuejants anés creixent: l’any 1924 es calcula que hi van anar uns 4.000 banyistes. Atesa la gran afluència de gent, l’any 1929 es va iniciar la construcció del mític Hostal de la Gavina i també del restaurant annex als banys, la Taverna del Mar, tot a càrrec de Rafael Masó. L’hivern de 1935 es va incendiar la terrassa del restaurant i, com que Masó havia mort, va ser Francesc Folguera qui va projectar la construcció de l’edifici que encara avui existeix. La nova Taverna del Mar es va inaugurar el 19 de juliol de 1936.

Bibliografia: Sant Feliu de Guíxols per a forasters (per Josep Cullell-Ramis) | Modificació puntual del pla d'ordenació urbanística municipal de Sant Feliu de Guíxols. Usos hotelers al Passeig de Sant Pol (abril 2013)

La ruta dels indians de Begur

Begur es troba a migdia del puig on s'alça el seu castell medieval -la imatge més coneguda de la vila- en un indret amagat de la mar, com a mesura preventiva contra la pirateria, equidistant dels nuclis de la zona, abans de pescadors i després turístics, com Aiguablava, Sa Tuna, Fornells, Aiguafreda o Sa Riera. Begur va ser un dels primers centres en la pesca i el comerç de corall, també conegut com a or vermell. El nucli va créixer al voltant de l'església, agrupant-se les cases en carrers estrets i sinuosos, d'urbanisme poc estructurat i adaptat a la irregularitat del terreny.

Però també trobem altres indrets interessants per visitar, com les nombroses cases indianes, que van construir els americanos al seu retorn del Nou Món, durant la segona meitat del segle XIX, o les torres de defensa dels segles XVI i XVIII, llegat del temps en que els pirates assetjaven les costes del Mediterrani i construïdes pels seus habitants com a mitjà de refugi contra els seus assalts.


Durant el segle XIX, la quarta part de la població -500 homes joves i aventurers- se n'havia anat a 'fer les Amèriques', especialment a Cuba, la perla del Carib. Entre les causes d'aquest èxode massiu n'hi havia dues d'econòmiques prou importants: la plaga de la fil·loxera, que va arruïnar la pagesia, i la davallada del peu del corall, arran dels descobriments de grans jaciments a Itàlia.

Al cap d'uns anys, alguns retornaren a Begur amb una enraonada fortuna a la butxaca. Bona part d'aquells diners els varen invertir a construir-se grans i ostentoses mansions, amb una arquitectura que trencava completament amb les velles edificacions del poble. Aquella gent aviat varen ser coneguts pels seus convilatans com els americanos o els indianos. Havia nascut el que s'anomenaria l'arquitectura colonial. Els casals indians, d'estil vuitcentista amb un fort alè colonial, es caracteritzen per les façanes neoclàssiques i galeries porxades amb pintures murals, a la part posterior, sobre petits horts i, a l'interior, amb parets amb frescs. Algunes d'aquestes cases han estat destruïdes, d’altres s’han salvat i moltes són cases de segona residència i estiueig. A més de fer-se construir els magnífics edificis, quan van tornar, els indians de Begur van invertir en la indústria surera i corallera locals.


L'itinerari indià de Begur s'inicia a la plaça de l'església, al davant de la qual s'hi troba Can Sabater, l'actual Ajuntament (1), un edifici d'estil indià format per una planta baixa i un pis, amb soterrani i terrat. Construïda el 1902, moment en què ja s'havia produït el retorn massiu de begurencs d'Amèrica. Tot i que no era indià, el seu promotor es va deixar contagiar pels refinaments decoratius de l'onada ultramarina del moment. Disposa d'un pati davanter amb graons d'accés a la porta principal i una palmera. Les obertures (tres per planta) són allindades i les del primer pis formen un balcó corregut. Algunes obertures presenten motllures guardapols amb mènsules figuratives. Els coronament és amb cornisa i barana de terrat esglaonada. Són remarcables els elements decoratius de l'interior (paviments, enteixinats, esgrafiats, arrambadors, pintures dels sostres, llar de foc de fusta,...), d'estil pre-modernista i modernista.




De l'església de Sant Pere es té notícies de la seva construcció des del segle XII, però la principal ampliació és del segle XVII. D'estil gòtic tardà, consta d'una nau amb capelles laterals, una portalada rectangular, una torre de planta quadrada i un campanar.






Al segle XVIII es va construir una nau paral·lela la nau principal que es va dedicar al culte de Santa Reparada, patrona dels corallers.



En la façana lateral de l'església, hi ha es pedrís llarg (a Begur encara s'usa l'article salat), un banc de pedra allargat. Pel seu emplaçament, és un mirador perfecte de la vida social del poble i ha estat, per a diverses generacions de begurencs, un lloc on parar-hi la fresca i fer-hi tertúlia, com ho testimonien les seves pedres arrodonides i gastades pel pas dels anys.



Al costat de l'ajuntament, en un carrer lateral, hi ha el Centre Artístic Begurenc (21) que va aplegar la vida social i cultural del poble, des dels darrers anys del segle XIX, fins l'esclat de la Guerra Civil. Va ser fundat per la família Forgas Estrabau i pels obrers de la Fàbrica Forgas. El 1918 Marià Frigola Forgas llogava la sala de ball i el teatre per fer cinema mut. El cinema va seguir actiu fins el 1978.


Una mica més amunt, hi ha la Torre Pella i Forgas (4), edificada entorn del segle XVI i destinada a la defensa contra les escomeses pirates. Construïda sobre la roca natural destaquen els motius arabescos de les finestres. Va ser propietat del polític, advocat i historiador begurenc Josep Pella i Forgas (1852-1918).

Seguim amb la Casa Bonaventura Caner i Bataller (5), avui l'Hotel Aigua Clara, el palauet més majestuós de Begur, que data de 1866. Bonaventura Canet va emigrar a Cuba amb el seu germà, Pere, el 1833. Les seves inicials B.C.B. es poden veure tant a la llinda de la porta d'entrada a l'hotel, esculpit en pedra, com a la reixa d'entrada al restaurant, l'antic jardí, forjades en ferro. Molt a prop, s´hi troben les cases de Paco Font i Pi, indià de Puerto Rico, de Ramon Silvestre Darder -de Cuba- i de Pere Pont, Can Petu, també de Puerto Rico.


Tornem a la plaça de l'Església i avancem pel carrer de Ventura Sabater, cap al carrer Onze de Setembre. Immediatament, a mà dreta es troba la Casa Termens (3), del 1869, que duu les inicials F.M.I. de Francesca Mató, vídua de l'indià Santiago Mauri i Carreras. Destaquen les motllures de la planta baixa, les pilastres acanalades del primer pis i les baranes de ferro dels balcons. Santiago Mauri tenia una botiga de teixits per a l'exèrcit espanyol a Santiago de Cuba, concretament el Gran Bazar del Siglo, i que va morir abans que la casa estigués acabada.


                                 (Foto: Botiga Gran Bazar del Siglo | Fons: Ramon Térmens)



A l'altre costat del carrer, al número 1, es troba la casa del senyor Puig, del 1872, amb uns frescos a la façana del jardí que reprodueixen escenes ultramarines on predominen els colors blaus i ocres. Sebastià Puig Carreras no va ser indià però va escollir l'estil colonial quan es va fer construir la seva casa.





La casa de Josep Forment (16), del 1866, és un esplendorós casal indià amb entrada del carrer de Concepció Pi i Tató. La casa disposa de la tradicional galeria colonial, sempre elegant i distintiva malgrat que algunes arcades van ser tapiades per posar-hi habitacions. Josep Forment Pi va marxar a l'Havana el 1845, hi va viure quasi 20 anys, i en tornar -com tot bon indià- es casà en segones núpcies amb una noia 26 anys més jove.



A la barana del balcó es poden veure les inicials del seu propietari J.F.P.. La façana és d'estil neoclàssic, amb uns carreus a la planta baixa i unes pilastres que recorren els dos pisos superiors.



A la vora s'hi troba la casa de Pere Cortada i Sabater (15) que va nèixer l'any 1815 i va iniciar l'aventura americana a mitjan dels anys 30, juntament amb els seus germans Manuel i Josep, on van fer fortuna a Santiago de las Vegas i Matanzar. D'aquesta casa destaquen les pintures murals que decoren les parets de tota la planta noble.

                          (Foto: Detall de les pintures de l'interior de la casa de temàtica romàntica)



Si tirem camí del castell, trobem la Torre de Sant Ramon (12), o Torre d'en Caixà, un altra de les torres defensives de Begur. L'accés a aquestes torres es feia mitjançant una escala de fusta que es retirava quan tota la gent era al seu interior, dificultant així l'accés als atacants.


Al costat, hi ha un dels antics carrers medievals que donen accés al castell. Segons la tradició, els veïns del carrer havien d'oferir un vas d'aigua als senyors feudals del castell quan hi passaven. Això era considerat com un autèntic tribut d'homenatge.



Si tornem enrere cap al centre, en un dels carrers laterals ens trobem amb la casa de Ramon Silvestre Darder (18), construïda el 1887. En Ramon, juntament amb els seus germans, Josep i Joan, van emigrar a Cuba entre el 1835 i 1840. Era habitual que l'indià deixés petjada a la casa, i les inicials del seu nom apareixen a la llinda de les portes, a les reixes o balconades

                                      (Foto: vista posterior de la casa | Autor Maties Carreras).



Can Pallí (17) és un casalot indià de planta baixa i dos pisos, amb sostres molt alts, cambres espaioses, i cuina i serveis molt rudimentaris. A la galeria porticada de la planta baixa hi ha una cisterna, que apareix en alguns poemes a El Callat i al Llibre d'amic del poeta Joan Vinyoli, i és que el poeta va arribar a Begur l'agost del 1954 i va repetir cada estiu fins al 1978, amb la seva família i amics, i Can Pallí va ser la primera casa que va llogar la família Vinyolí, i on s'allotjaren fins al 1958. Avui allotja el CLUC Hotel Begur.



En Pere Pont Puig, promotor de Can Petu (19), va emigrar a Ponce (Puerto Rico) on es va dedicar al comerç. En retornar a Begur es va fer construir, l'any 1889, una casa senyorial, per viure amb la seva esposa Joaquima Carreras i la seva família.

                                    Foto: Vista interior de Can Petu | Autor: Maties Carreras)


Can Sora (13) va ser construïda entorn del 1870, quan la família Cama-Martí va tornar enriquida de l'Havana. A l'interior de la porxada es conserven frescos que representen paisatges romàntics de les terres americanes. A la reixa de la porta es poden veure les inicials J.C. que corresponen a Josep Cama Rovira, primer propietari de l'immoble.

Al costat d'aquesta casa, hi ha el carrer de Vera, també conegut com el carrer dels corallers. Vera és una localitat d'Almeria on molts begurencs anaven a buscar corall des del segle XIV fins al segle XIX. El corall era una de les activitats econòmiques més importants de la població. Les cases d'aquest carrer, conjuntament amb les del carrer Sant Antoni, són senzilles i d'estètica molt modesta.

El Casino Cultural (8) fou construït per iniciativa dels indians més acabalats i inaugurat l'any 1870; d'aquí que es conegués com a Casino dels Senyors o Casino Vell. Representa la fusió dels dos antics casinos de la població: El Bagurense i La Unión. Arquitectònicament cal destacar la monumentalitat de l’edificació: grans finestrals i portes resseguits per motllures, i les parets exteriors de pedra sense treballar.


A partir d'aquí, pel carrer de Bonaventura Carreras, trobem tota una sèrie de cases indianes, una al costat de l'altra, pràcticament.


La Casa Josep Pi Carreras (11) va ser edificada el 1860 per Josep Pi Carreras. Ell i el seu germà Pere van obrir a l’Havana una botiga de queviures anomenada La Industrial i una fleca, que complementava amb negocis d'importació i exportació de suro. D'estil neoclàssic, a la part posterior de la casa es conserva una galeria amb vistes al jardí, com totes les del carrer.

             (Foto: vista de la part posterior de la casa de Josep Pi Carreras, des del Camí del Mar)

Adjacent a la casa anterior, s'hi troba la casa de Pere Roger (10) fou comprada el 1859 per Pere Roger a l'indià Josep Carreras i Frigola. Pere Roger i el seu fill Francesc van emigrar a Cuba, on va fundar una fàbrica de tabac, La Rosa, a la zona de Santiago de Las Vegas. A les parets i sostres interiors es conserven dibuixos i frescos de temàtica i estil plenament indians. A la porxada que dóna al pati hi ha frescos de temàtica marina, i està considerada com la més característica del Begur indià.


                 (Foto: vista de la part posterior de la casa de Pere Roger des del Camí del Mar)

 
Josep Carreras i Frigola, comerciant de Begur, va fer fortuna a Santiago de Cuba, on es va casar amb la cubana Manuela Grave de Peralta y Severino i on va néixer el seu fill Bonaventura Carreras i Peralta, que a la llarga seria un conegut oftalmòleg a Girona. En tornar de Cuba, Carreras va restaurar la masia més gran del poble, que llavors comptava amb una torre de defensa i uns camps adjacents.Alguns d'aquests camps els va vendre a altres indians per a construir el Casino Cultural. Mas Carreras (7) és una casa majestuosa d'autèntic estil indià amb habitacions molt àmplies i curosament adornades, i es troba a l'altra banda del carrer.



Si abans havíem vist la casa de Josep Pi Carreras, aquí hi ha la del seu germà gran, en Pere: Can Pi (20). El negoci que tenien, el van complementar amb negocis d'importació i exportació de suro.




Acabant la filera de cases indianes d'aquest carrer, ens trobem amb una petita joia: la casa modernista de Vicenç Ferrer i Bataller (9), edificada el 1877. L'ornamentació de la casa, les baranes i les reixes són modernistes amb esgrafiats i dibuixos que fan referència a motius naturals. Vicenç Ferrer compleix el clixé de l'indià ja gran, que des de Cuba es va casar per poders amb una joveneta a qui, una vegada vídua, no deixaven sortir de casa. A Begur es va dedicar al negoci del suro, mentre que a Cuba s'havia dedicat a la indústria del tabac i al comerç de farines.





                (Foto: vista de la part posterior de la casa de Pere Roger des del Camí del Mar)



Seguim pel carrer de Bonaventura Carreras, que fins a l'any 1906 era conegut com el carrer de les torres, i és que ben a prop tenim dues defensives més. A mà esquerra, la Torre Hermenac de Can Pi, edificada al segle XVI tot i que al segle XIX es va incorporar a un mas. A l'any 1577 es va concedir una llicència reial per edificar torres a Begur i així poder defensar la població dels atacs pirates.



L'altra torre, a mà dreta, és la Torre de Can Marquès, que com l'anterior es va aixecar al segle XVI i incorporada a un mas del segle XIX. A la part de dalt, s'hi guardaven pedres i altres objectes per llançar als enemigs en moments de setge.



Des del camí del Mar es pot observar la millor panoràmica indiana de Begur: un magnífic quadre que formen les façanes  posteriors de tres cases indianes indispensables: d'esquerra a dreta, les de Vicenç Ferrer, Pere Roger i Josep Pi, amb el castell al darrere, els jardins i hortes al davant i el Mar Mediterrani a la dreta.


Per acabar i saber més dels indians indicar que anualment, des de 2004, el primer cap de setmana de setembre, es celebra a Begur la Fira d'Indians, en homenatge a tots aquests begurencs que contribuïren a l'enriquiment del poble, recreant l'ambient de les acaballes del segle XIX.