Modernisme d'estiueig a l'Ametlla del Vallès

Situada entre les valls del Congost i del Tenes, per on transita l'eix de comunicacions que uneix el Vallès amb Osona i el Pirineu, l'Ametlla del Vallès s'assenta al peu dels cingles de Bertí, a l'inici de la plana vallesana. Havia estat sota el domini comtal del castell de Montbui en els seus orígens medievals i tot i que el municipi manté la dispersió que ha caracteritzat la població des dels orígens, amb nombroses masies disseminades pel terme, cap al segle XVI va començar a créixer un petit nucli al voltant de l'església de Sant Genís.

El seu caràcter rural no es va transformar fins a principis del segle XX, en quan va esdevenir vila d’estiueig i, més tard, centre de segones residències. El caràcter residencial del municipi es va reforçar amb els projectes urbanístics i arquitectònics de Manel Joaquim Raspall, arquitecte municipal de l’Ametlla des de 1906, tot just acabada la carrera, fins l’any 1912. Durant els sis anys que va exercir el càrrec, l'arquitecte barceloní va deixar-hi una vigorosa empremta urbanística, amb diversos edificis de gran interès, tots ells marcats per les formes genuïnament modernistes que van caracteritzar les obres de la seva primera època, i amb el projecte d'eixample de la vila, dissenyat per enllaçar el barri de la sagrera (el nucli antic) i el barri del raval –al camí entre la Garriga i Sant Feliu de Codines– amb l'objectiu de planificar la ràpida expansió urbanística de l'Ametlla arran de l'esclat del fenomen de l'estiueig.

La ruta la farem de nord a sud passant per nou llocs d'interès:


Can Xammar de Dalt (Can Millet) (1908, Camí de Puiggraciós s/n) | Els Xammar, una de les famílies més antigues de l'Ametlla, es van escindir en dues branques al segle XVI. Una va seguir vivint a la masia original de Can Xammar de Dalt -avui més coneguda com Can Millet i seu d'una residència per a la gent gran- i l'altra va construir a cent metres escassos Can Xammar de Baix, també anomenada Mas Magí. Edificada al segle XII, la masia primitiva era un edifici d'estructura basilical, amb teulada a dues aigües, planta baixa, pis i golfes. Cap a finals del segle XIX, l'activitat del mas va experimentar una gran davallada, sobretot a causa de la plaga de la fil·loxera, que va acabar amb el conreu de la vinya. Aquest fet va precipitar la seva venda el 1906 a Joan Millet i Pagès, industrial cotoner i germà de Lluís Millet, director i cofundador de l'Orfeó Català. Dos anys després, el nou propietari va encarregar a Manuel Joaquim Raspall una remodelació completa del mas d'acord amb els gustos modernistes de moda entre la burgesia de l'època, amb la intenció de convertir-la en la casa d'estiueig de la família.

Ametlla del Vallès. Can Millet

Raspall va saber conjugar l'estil modernista amb el respecte pels elements del passat, conservant la tipologia general de masia. Va refer les façanes, construí una terrassa orientada a ponent i va dissenyar una torre-mirador amb coberta a quatre vessants coronada per una reixa de ferro forjat. A la façana principal, coronada per un capcer amb tres pilastres, l'arquitecte va conservar l'arc de mig punt de l'entrada original -amb l'escut del llinatge Xammar a la clau- i obrí finestres d'inspiració gòtica -geminades i conopials- i d'altres amb la llinda esglaonada típicament modernista.

Des de l’interior de la residència es poden apreciar altres vitralls amb una gran riquesa de dibuixos i varietat de colors. A l'interior destaca, també, una llar de foc amb forma de drac, amb ceràmica de trencadís i ferro forjat dibuixant l’escut de Catalunya, així com un plafó ceràmic amb la Verge de Montserrat. Can Millet, avui residència geriàtrica, va ser lloc de trobada clandestina durant la dictadura franquista, continuant així la tradició catalanista dels promotors de la reforma.

Reforma de la Casa Moncau (1907, Carrer Major, 6) | El 1907, Joan Millet va encarregar a l’arquitecte Raspall la reforma de l’antiga Can Moncau, reculant la façana en cantonada, per accedir millor amb automòbil a la seva finca de Can Xammar de Dalt, avui Can Millet, a través del carrer Major, molt estret en aquest punt en concret. L'arquitecte projectà un nou llenç exterior de la casa d'acord amb els gustos modernistes, però marcat per una gran contenció formal. Les finestres estan cobertes per un arc rebaixat de maons disposats verticalment i, al ràfec, dues alineacions de teula n'emmarquen una altra de central amb forma de punta de diamant. A la façana de migdia, Raspall hi va recol·locar una finestra de pedra de la casa antiga.

L'Ametlla del Vallès. Can Moncau

Escalinata i jardins de l’església (1911-1912, Plaça de l’Església) | L'església parroquial de Sant Genís va ser construïda al segle X i va ser reformada al segle XVII. Entre els anys 1911 i 1912 es va enretirar el cementiri, que estava situat davant l’entrada de l’església, i es va urbanitzar l’espai, segons el projecte de M.J. Raspall, amb una àmplia plaça i unes escalinates amb una barana de forma
corba.

L'Ametlla del Vallès. Església de Sant Genís

Reforma de Can Bachs (1904, Carrer Major, 12) | El periodista i diplomàtic Eugeni Xammar, fill de l'hereva que es va vendre la masia familiar de l'Ametlla a l'industrial Joan Millet i Pagès, va ser un crític implacable de l'estil modernista que Raspall va implantar a diversos edificis de la vila i va critica la reforma que va fer de la masia familiar, assegurant, amb ironia, que l'arquitecte li havia "passat el raspall". Una de les obres de l'arquitecte que va suscitar més queixes de Xammar va ser la reforma de la masia de Can Bachs, a l'antiga plaça Vella, un casal del segle XVI al qual Raspall va fer una tímida intervenció, afegint una torre amb una barana d'obra vista a l'angle dret i un capcer del mateix material que es prolonga al llarg de tota la cornisa i emmarca un rellotge de sol.

L'Ametlla del Vallès. Can Bachs

L'Ametlla del Vallès. Can Blancher



Casa Blancher (1906, Carrer de la Torregassa, 1-3) | Aquest edifici entre mitgeres consta de planta baixa i dos pisos, amb una coberta de teula àrab a dues vessants, i va ser projectat per un arquitecte desconegut per a l'espardenyer Josep Blancher. La façana, simètrica, compta amb dos balcons superposats. El de baix està sostingut per un arc escarser que, estès cap avall, emmarca la porta principal de la casa, mentre que el del pis superior -més estret- es recolza sobre un arc conopial.

A les decoracions de la façana -bàsicament els marcs de les obertures- hi predominen les línies corbes, que destaquen del llenç tant pel relleu com pel color. Al damunt de tot, l'acroteri de formes sinuoses inclou un medalló amb l'any de construcció i les inicials del promotor: J.B. 1906.




Cal Barber (1904, Carrer de la Torregassa, 5) | Primera obra de l’arquitecte Raspall a l’Ametlla, encàrrec de Jaume Alern i Monrós per instal·lar-hi una barberia. Es tracta d'un edifici de planta baixa situat paret per paret amb Can Blancher. La façana va quedar inacabada i pendent de revestir, però en destaca la finestra de la planta baixa, amb barana de ferro i uns singulars vitralls a la part alta amb el nom de la casa 'Ca'l Barber' amb grafia plenament modernista.


Casa Anna Viñas (1906-07, Carrer de la Torregassa, 9) | L'any 1906, la barcelonina Anna Viñas demana llicència a l'Ajuntament per construir la que seria la segona casa d'estiueig al municipi, situada just al costat de la primera, la residència del doctor Grífols, de la qual avui només en queda la tanca i una font al mig del jardí. De planta rectangular i encaixat en una parcel·la molt estreta, l'edifici s'alça per damunt del nivell del terreny, elevació que permet crear una terrassa davant del portal i comunicar-la amb el jardí a través de quatre graons que realcen el conjunt de l'entrada. La casa consta de planta baixa i terrat, amb una coberta plana envoltada d'una barana que alterna el muret de pedra de perfil sinuós i el ferro forjat amb el coup de fouet típicament modernista, mètode decoratiu també utilitzat a la tanca exterior de la finca.

L'Ametlla del Vallès. El Cafè
Casa-cafè Dr. Bassa. "El Cafè" (1906, Carrer de Torregassa, 25) | Cafè i residència del Dr. Sebastià Bassa i Barbany, metge i alcalde de l’ Ametlla del 1902 al 1915 i promotor de la transformació urbanística de la vila com a centre d’estiueig. "El Cafè", nom amb que es coneix l'edifici, és una brillant combinació dels elements constructius més definitoris en l’obra de Raspall. La façana està revestida de pedra i en ella s’hi combinen, com a únics motius decoratius, el totxo i la ceràmica. El totxo serveix per marcar els límits de la façana i els diferents tipus d’arcs de les finestres de les tres plantes decorades amb ceràmica vidrada de color verd i groc: arcs escarsers al segon pis, esglaonats al primer pis i catenaris als baixos. La imposta, de la mateixa ceràmica, uneix les tres obertures de la planta baixa i el pis. Una altra nota de color es troba a les finestres dels baixos, amb el trencadís ceràmic de mil colors. Cal remarcar el treball de les reixes dels balcons i baranes, amb una sinuosa corba a coup de fouet que acaben amb una clara estilització vegetal. L’interior d’El Cafè conserva els arrambadors ceràmics originals i l’estètica de cafè de primers de segle, funció que avui encara conserva.


Ajuntament i escoles (1910-1913, Plaça de l’Ajuntament, s/n) | Impulsat per l'alcalde Sebastià Bassa i projectar per Raspall, el pla urbanístic de l'Ametlla va néixer el 1907 amb l'objectiu de connectar els petits nuclis d'un municipi molt dispers i ordenar el creixement d'una vila que es trobava en plena esplendor del fenomen de l'estiueig. El Passeig, un nou eix paral·lel al camí tradicional, va ser una de les principals vies traçades en aquest Eixample. A l'extrem superior, el gran edifici de l'Ajuntament i les escoles va ser planificat per actuar com a fita visual que tanqués la nova perspectiva.

L'Ametlla del Vallès. L'Ajuntament i les escoles

Les Escoles i l’Ajuntament de l’Ametlla formen un conjunt característic de l'època, repetit en altres poblacions amb aquesta doble funció: un cos central dedicat a dependències municipals -en aquest cas, l'Ajuntament- i dos cossos laterals annexos destinats a escoles, un per a nois i un altre per a noies. La seva composició és simètrica respecte a l’eix que forma el cos central amb funcions municipals.

El cos central consta de planta baixa, pis i golfes, amb coberta a dues vessants que genera un ampli capcer rematat per una faixa d'esgrafiats de motius vegetals que flanquegen un rellotge de sol. L'entrada principal està formada per un arc de mig punt amb dues columnes amb capitells florals que delimiten l'accés. A l'alçada de la planta baixa, un sòcol esglaonat de pedra rematat per una filera de maó dóna continuïtat al conjunt, incloent-hi els cossos laterals, que consten d'una sola planta, amb una decoració exterior més sòbria en què destaquen les finestres tripartides coronades amb un arc rebaixat. La unificació entre els tres cossos la realitza el sòcol de pedra, coronat amb un filet de totxo.

L'Ametlla del Vallès. L'Ajuntament i les escoles

L'Ametlla del Vallès. Vil·la Lola
Vil·la Lola (1911, Carrer de Sebastià Bassa, 7) | Ubicada en un terreny estret i allargassat a la confluència dels carrers de la Torregrassa i de Pompeu Fabra, la Vil·la Lola és una de les cases més singulars de l'Ametlla, sobretot per la presència de la torre punxeguda que la remata, i que li va donar el sobrenom de "la casa de la Punxa". Va ser construïda com a residència d'estiueig per a la família d'Antoni Rosselló, un comerciant de Barcelona, i se'n desconeix l'arquitecte, però si el mestre d'obres que va ser Ramon Ribera i que signà el projecte. Envoltada de jardins que s'estenen per davant i per darrera de l'edificació, la casa constava originalment de planta baixa i terrat, però arran d'una reforma feta el 1992 s'hi van afegir un pis superior i un soterrani habilitat com a garatge. El coronament actual presenta un seguit de perfil corbs on s'allotgen les antigues baranes de ferro forjat, ornamentades amb motius vegetals. Tot i la nova alçada de la casa, la torre continua marcant el conjunt. Es tracta d'una agulla de planta octogonal que es projecta cap al cel i es fa visible des de lluny gràcies al revestiment de teules planes de ceràmica vidriada que reflecteixen la llum. En una de les cares de l'estructura es pot llegir el nom de la casa, traçat amb la mateixa tècnica que els esgrafiats sobre estuc de calç que decoren altres sectors de la casa.

A l'interior, la reforma va comportar l'addició d'una escala al hall d'entrada i la divisió clàssica de les estances: la zona pública -menjador, sala d'estar i cuina- a la planta baixa i la privada -les habitacions- al pis de dalt.

L'Ametlla del Vallès. Vil·la Lola


Més informació i bibliografia en: Guia del modernisme d'estiueig al Vallès Oriental. L'Ametlla del Vallès (Consell Comarcal del Vallès Oriental; Coordinació editorial: Ricard Regàs; Textos: Ricard Regàs i Àlex Blancafort) | Tríptic Modernisme d'estiueig a l'Ametlla del Vallès. Ruta Raspall (www.turismevalles.net) | Tríptic El modernisme d'estiueig al Vallès Oriental (Edició i producció: Institut d'Edicions, Diputació de Barcelona; Textos: Lluís Cuspinera i Carme Clusellas)

Reaccions:

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada