Modernisme a Sant Sadurní d'Anoia

Tant Sant Sadurní d'Anoia com la comarca de l'Alt Penedès provenen d'una llarga tradició vitivinícola que va viure moments d'eufòria sobretot a mitjans del segle XIX, fins que arribà la fil·loxera. Els esforços i la voluntat de lluita de pagesos i rabassaires aconseguí un ressorgiment vitícola que portà una millora en la infraestructura social i cultural, i que acollí l'arribada del corrent cultural modernista a l'Alt Penedès.

Els grans terratinents i propietaris de cellers, amb la voluntat d’aconseguir el reconeixement social derivat de la seva puixança econòmica, van contactar amb alguns arquitectes renovadors que destacaven a la Barcelona en expansió perquè donessin a les seves masies, cases pairals i als seus cellers l’evidència de pertànyer a la classe hegemònica. Com vam comentar a Gelida, el Modernisme a la comarca arriba amb retard i barrejat amb tendències eclèctiques i neomedievalitzants vinculades al tarannà propi dels centres culturals provincians, però en aquest panorama és de destacar l’excepcional figura de Puig i Cadafalch, amb les seves importants realitzacions per a la família Raventós i, en un segon terme, cal esmentar Miquel Madurell i Rius, amb distintes obres a l’interior de la vila, Santiago Güell i Josep Ros Ros (Foto: Les Caves Codorniu).

Les primeres edificacions modernistes que es troben a Sant Sadurní d'Anoia són obres fetes a partir del 1900, però anys abans, ja es van començar a introduir mostres d'aquesta tendència artística en elements decoratius i canvis en les formes i distribució dels balcons i obertures, afegint-se com una opció més a l'univers formal de l'eclecticisme. Així doncs, abans del 1900 no hi havia cases modernistes, sinó cases eclèctiques amb elements modernistes.

El Modernisme santsurdinenc és bàsicament ornamental tant als habitatges urbans com a les masies i als edificis industrials, i és també típicament tradicional quant al manteniment de fórmules i elements de la tradició constructiva popular catalana. Els arquitectes i mestres d'obres seguiren la usança autòctona i adaptaren les innovacions estilístiques als gustos i les possibilitats espacials i econòmiques dels clients locals. Així, d'una banda, comptem amb edificis vistosos per la decorativitat, amb poms de flors com rosasses i fulles com palmetes en alt relleu a les façanes, amb línies corbes i sinuoses als coronaments motllurats i l'ús de la ceràmica i el ferro forjat, com a Cal Calixtus, que exhibeix una galeria esplèndida de columnes de ferro forjat i vitralls a la part posterior. També cal destacar els motius vegetals de la decoració esculturada i les baranes de ferro de Cal Rigol, el coronament de la Casa Lluís Mestres, o els arrimadors de ceràmica vidriada, els mobles de marqueteria i els mosaics classicistes de l'interior de la Casa Baqués (Foto: Cal Calixtus).

D'altra banda, l'aparició de l'arquitectura industrial introdueix el treball amb nous materials, com ara el maó vist, les bigues i jàsseres de ferro, i unes estructures totalment innovadores que organitzen l'espai sota criteris de funcionalitat. El conjunt de les Caves Codorniu és l'exemple més remarcable d'aquest tipus d'arquitectura a Sant Sadurní d'Anoia.

L’empremta modernista és present en una tretzena d’edificis del terme i l'itinerari que ens proposa el patronat de turisme de la ciutat recorren en primer lloc, els principals carrers del centre urbà, partint de la plaça de l’Ajuntament i passant pel carrer Raval, Josep Rovira, Sant Antoni, Diputació i eventualment la plaça Homenatge a la Vellesa. En aquest recorregut es poden observar diferents tipus d’arquitectura, des d’habitatges fins a construccions industrials passant per edificis públics i de caire cívic. A continuació, val la pena desplaçar-se a un quilòmetre del centre, aproximadament, per visitar les caves Codorníu, catalogades com a Monument Històric i Artístic Nacional i considerades una de les joies del Modernisme català, i de les quals ja vam parlar en una entrada pròpia.

Partim de la plaça de l'Ajuntament on hi ha evidentment el propi consistori. La (1) Casa de la Vila (Ubald Iranzo i Eiras, 1896-1900 | Pl. Ajuntament, 1) es va construir sobre el solar ocupat per l'antiga Casa del Comú, datada de 1673, que a finals del segle XIX es trobava en estat ruinós. Les obres van començar el 1887 amb diverses modificacions i ampliacions posteriors. El campanar de ferro forjat que corona el segon cos fou incorporat el 1896, en substitució d'una torre que hi havia a la mateixa plaça. El treball del campanar fou executat per Joan Forns, ferrer de Sant Sadurní.

La darrera modificació es produí amb l'ampliació de la plaça quan el 1945 s'enderrocaren dos edificis deixant al descobert dos cossos més de la façana, fet que fa que la torre del rellotge, més alta i sobressortint de la resta, presenti un aspecte tan descentrat. Aquesta ampliació de les dependències municipals havia de donar cabuda al jutjat comarcal que s'acabava de crear. Posteriorment hi ha hagut altres reformes d'adequació. Hi havia el projecte de continuar ampliant la plaça enderrocant la resta de cases que la tancaven pel costat del carrer Sant Antoni, però no es va arribar a fer.

És un edifici marcat per l'allargada de la façana, de cinc cossos, vers la profunditat. El Modernisme està només intuït, hi resta encara l'encarcarement en la modulació clàssica i la constant utilització d'elements arquitectònics del període anterior. Fotografies de l'any 1905 mostren una façana encara sense decorar. Posteriorment fou arrebossada i decorada amb esgrafiats de motius florals i cortinatges. S'hi afegiren també els dos fanals, sobre suport de ferro, a cada costat del balcó. L'ampliació posterior reproduí aquesta decoració en els dos cossos nous. Per tal de crear un equilibri amb l'edifici antic, s'incorporà al quart cos un balcó amb balustrada, similar al de la torre del rellotge. Aquesta ampliació implicà la remodelació interior amb l'adaptació als nous usos de la casa que havia quedat al descobert, i una nova distribució dels espais.

Destaca damunt del rellotge la llegenda 'Casa Consistorial' i l'escut de la vila, l'acabament dels registres amb cornises i la disposició de llunetes semicirculars al coronament de l'edifici.

A un costat de la mateixa plaça de l'Ajuntament hi ha la casa Josep Mestres, un edifici entre mitgeres de planta baixa, dos pisos terrat i torratxa, provinent de la reforma encarregada al 1883 sobre la casa pairal del segle XVI. D'estil eclèctic, domina una composició de la façana que recorda els palaus renaixentistes. Si el primer pis es decora amb encoixinat, al segon la mida dels carreus disminueixen i apareixen relleus decoratius, distribuïts en diagonals creuades. Les referències neogòtiques són constants, en la modulació dels arcs de les nou finestres superiors, en la remarcada cornisa, en les motllures trencaigües de sobre portal, etc. igual com en els elements més típicament vuitcentistes com la balaustrada de terra cuita, el coronament de la façana, apte per el rellotge de sol o la tarja en ventall de la porta principal d'arc de mig punt.

La casa disposa de tres portals: el central que dóna accés a l'habitatge del pis principal, d'arc de mig punt, i els laterals, d'arc carpanell, pels locals comercials. Al costat del carrer Sant Pere, hi ha un accés al jardí i a les caves, mostra de la prosperitat de la família Mestres, propietàries de terres i que des del segle XIV ja es dedicaven a l'elaboració del vi.

Seguim pel carrer del Dr. Escayola on en els baixos de les cases d'aquest carrer, com al Raval, s'hi concentra el comerç de la vila, i destaca la casa Formosa (Francesc Folguera, 1928 | C/ Dr. Escayola, 7-9), un grandiós casal noucentista entre mitgeres de planta baixa i dos pisos. Remodelat darrerament per "La Caixa", només s'ha salvat la façana que talment està brodada d'esgrafiats representant a Sant Jordi, els balcons amb baranes de terracuita i els portals d'aquest mateix material.

Es desconeix l'origen de la casa. El 1881, Pere Carbó i Font encarrega una actuació sobre la façana per ennoblir-la obrint balcons on hi havia finestres i ressituant els dos portals. Al 1928, Josefa Formosa encarrega la reforma per engrandir la casa apujant la teulada i aixecant el sostre dels cossos laterals del primer pis. Aparentment, entre aquestes dues obres, hi ha l'ampliació de la propietat amb una altra casa, perquè s'ha passat d'un edifici de dues crugies a un de tres.

Al primer pis, destaquen els balcons amb balustrada de terra cuita, sostinguts per grans mènsules. Al segon, trobem tres conjunts de finestres aparellades d'inspiració gòtica. A la crugia central, entre les dues finestres, hi ha un petit balcó. La planta baixa està decorada amb un esgrafiat que imita un encoixinat. La decoració més destacable, però, són els esgrafiats que cobreixen la resta de la façana, d'estètica plenament noucentista, amb motius geomètrics i representacions de Sant Jordi i Sant Martí de Tours. Aquests dibuixos no es troben en el projecte original de Folguera, que sí és responsable dels relleus amb raïms, que decoren les llindes


Seguim el carrer i abans d'endinsar-nos en el Raval, girem a mà dreta pel carrer de Montserrat fins arribar a la plaça de l'Homenatge a la Vellesa, on hi ha les (2) Escoles Noves (Miquel Madurell i Rius, 1902 | Pl. Homenatge a la Vellesa, 9), un edifici aïllat amb planta en forma de "U" que envolta el pati. La façana principal, orientada a la plaça, té planta baixa i pis i es corona amb un capcer on es rotula el nom de l'escola. Les ales laterals, alineades amb els carrers Escoles i de l'Ensenyança, tenen una sola planta.

La decoració de l'edifici remet a un llenguatge modernista. Destaquen els trencaaigües que volten les finestres, de formes molt geomètriques i relleus amb motius vegetals, presents també en els capitells de les falses pilastres que remarquen els cossos de la façana.

El projecte de les escoles té un llarg procés d'elaboració. A finals del segle XIX, la societat sadurninenca mostrà la seva inquietud per dotar-se d'un nou espai adequat per l'ensenyament, ja que les classes es feien en cases particulars adaptades. Aprofitant l'eufòria econòmica que resulta del comerç del vi, es van fer els primers moviments per construir el nou edifici. L'Ajuntament va adquirir uns terrenys no urbanitzats a Marc Mir, llavors alcalde de la vila. El projecte, però, quedà aturat durant molt de temps, possiblement per la paràlisi que suposà la crisi de la fil·loxera. No serà fins a inicis del segle XX, a partir de la recuperació econòmica, que es reprendrà el projecte. L'escola s'aixecà sobre un solar que tanca la plaça, dibuixant dos nous carrers al seu costat, la qual cosa suposà la modificació del disseny inicial que contemplava un sol carrer alineat amb Milà i Fontanals i Tamarit. A finals de segle XX, després de traslladar les escoles municipals, es reconvertí per altres usos escolars.

Desfem el camí fet, per endinsar-nos pel carrer Raval, una de les zones de creixement de la vila des de mitjans del s.XIX. A finals de segle va créixer la seva importància quan passà a formar part del traçat de la carretera de Sant Boi a La Llacuna. És convertí en un carrer ample i modern que començà a atreure als propietaris de finques que s'instal·laven a la vila.

Fent angle per l'eixamplament del mateix carrer Raval hi ha (3) Ca la Maria Sàbat, o Cal Rigol (Miquel Madurell i Rius, 1903 | C/ Raval, 16). La casa es va construir en un sòlar estret i en cantonada, i això podia haver provocat que la construcció hagués tingut un aspecte cantellut, amb un angle molt pronunciat. Però, Miquel Madurell va trobar una solució senzilla i eficaç a aquest possible problema. En primer lloc va disposar que les dues façanes fossin idèntiques, de tal manera que cap de les dues sobresurt visualment per damunt de l'altra. En segon lloc, va arrodonir l'angle de la cantonada i va disposar un balcó continu al primer pis amb baranes de ferro que reforça la idea de continuitat, idea que també recalca el floró que remata la cantonada.

L'edifici té planta baixa, dos pisos, i acaba amb un terrat que es tanca amb una barana de ferro decorada amb els mateixos motius que el balcó. Destaquen les línies sinuoses tant a les baranes com en les motllures que emmarquen les obertures o els relleus sota les finestres, tot plegat amb motius vegetals.

Enfront, una al costat de l'altra, hi ha dues cases a destacar. En el número 23, fent cantonada amb el carrer de Josep Rovira, hi ha Cal Mota, d'estil eclèctic, i la casa Lluís Mestres, en el número 25, un edifici entre mitgeres d'estil modernista.

Cal Mota (Enric Figueras, 1893 | C/ Raval, 23) és una vivenda de planta
baixa, dos pisos, terrat i torratxa amb galeria i jardí posterior en el qual la barreja d'elements de diferents estils, característica de l'eclècticisme, és un fet: finestres medievalistes, encoixinats neo-renaixentistes, pilastres i capitells neoclàssics, estucat geomètric neomoresc, balaustrades de marbre, reixes de ferro forjat, columnes de ferro colat, escates de ceràmica vidriada, etc. que formen un conjunt molt ric.


 

La decoració de la façana es basa en emmarcar les obertures, d'arc deprimit. L'entrada principal, destacada per un arc de mig punt, trenca la regularitat d'aquestes solucions. En el vestíbul de l'entrada, es troba una pintura de paisatge en el sostre.

Les finestres i els balcons es distribueixen regularment, mantenint un equilibri. Els dos balcons de la façana del Raval estan destacats per una balustrada de marbre. Les finestres aparellades del segon pis, d'inspiració gòtica, combinen amb baranes de ferro. La façana lateral està decorada amb un fals encoixinat, de referents renaixentistes, mentre que la principal llueix un estucat neomoresc.

L'element més definidor és la torratxa de planta quadrada, coberta amb una cúpula apuntada de ceràmica vidriada, que sobresurt sobre la resta d'edificis. Tot i que està pensada per ser vista des de diferents angles, el fet de no ser una casa aillada va obligar que el costat que toca a la casa de Lluís Mestres fos cec. Es perfectament visible des del carrer de Josep Rovira.


La (4) casa Lluís Mestres (Santiago Güell i Grau, 1909 | C/ Raval, 25) té planta baixa i dos pisos, coronat per un reixat d'aspete molt lleuger. Destaquen les baranes de ferro dels balcons, decorades amb motius vegetals. Les formes ondulades d'aquestes reixes aconsegueixen donar un cert dinamisme a la façana. La decoració es complementa amb el fals encoixinat que la cobreix i l'emmarcament de les portes dels balcons.

A la planta baixa trobem tres portals: el central, amb forma d'arc rebaixat, dóna accés a la vivenda, mentre els altres dos, amb una llinda horitzontal, donen accés als locals comercials. Sobre l'arc central, hi ha un relleu representant una M. A la part posterior, la casa s'obre a un jardí a través d'una galeria tancada sostinguda per columnes de ferro.

Seguim pel carrer Josep Rovira, on veurem un gran edifici que destaca per la seva extensa façana amb una llarga balconada balustrada. Es tracta de (5) l'Ateneu Agrícola (Miquel Madurell i Rius (1908-1909) | C/ Josep Rovira, 14), promoguda per la Junta del Casino Alianza Fraternidad, que funcionava des de 1877, amb una seu al Raval. Enfront del Casino, l'altra entitat emblemàtica de finals del segle XIX de Sant Sadurní, en aquesta entitat s'hi aplegaven els sectors més populars. A principis del segle XX es planteja la necessitat de bastir una nova seu, que s'aixecarà sobre uns terrenys cedits pel senyor Formosa. El local oferia una sala d'actes, cafè i instal·lacions esportives. L'activitat social i cultural convertí l'entitat en una de les més destacades a principis del segle XX, un moment de gran vitalitat en els àmbits socials, culturals i polítics.

A partir d'aquest edifici de 1908, es succeïren ampliacions i reformes com un ala lateral (1911) o una reforma interior (1928). L'addició d'un pis a un dels costats, el 1934, va afectar la imatge de l'edifici. A nivell de decoració es va emprar motius naturalistes, dins de l'estètica modernista.

En el mateix carrer tenim els (6) Magatzems Santacana Roig (Domènec Boada i Piera, 1912 | C/ Josep Rovira, 27), mostra del modernisme aplicat als edificis industrials, i que van promoure els germans Rovira Santacana, probablement un celler, després de la recuperació de la producció vitivinícola.

És un edifici d'una sola planta, irregular i adaptat a la forma del solar, amb xamfrà, on hi ha la porta ornamentada amb una barreja d'elements d'inscripció clàssica i naturalista (palmeta de coronament, pinacles, garlandes florals al voltant de les finestres i de la porta d'accés...) que respón a un cert electicisme basat en les estètiques modernistes i noucentistes. La coberta és de sis voltes catalanes, sota bigues de gelosia, remarcades als paraments laterals de la façana, amb un coronament sinuós, amb els arcs separats per pinacles.

Tornem cap al Raval, i abans d'arribar-hi, girem a mà dreta pel carrer de Sant Antoni. En el número 75, trobem la Casa Bagués, un gran edifici senyorial de tres cossos, d'estil noucentista, amb una tribuna de gran projecció amb ordre de columnes corínties i relleus i esgrafiats d'arrel encara modernista. El terrat està coronat per un gracióssisim pavelló de forma ovalada, sustentat per columnes clàssiques i cúpula de ceràmica de colors. Destacar els treballs de forja dels balcons i de la porta d'entrada.

La (7) Casa Solà (1909 | C/ Sant Antoni, 17) és un exemple de com el Modernisme no es va limitar a edificis singulars d'una certa categoria, sinó que va intengrar-se també en construccions de caire més popular. Es tracta d'un edifici entre mitgeres, d'un crugia, amb un pati posteior, planta baixa i un pis. La coberta, de teula àrab, és a dues vessants.

La façana presenta en la part baixa una portalada formada per dues portes i un aparador central. En el pis es troba un balcó amb forja convexa, molt malmesa. Són remarcables els elements ornamentals, que s'inscriuen dintre del llenguatge modernista. A la part superior de la façana, centrada, apareix la data del 1909 dintre d'una motllura circular.

Seguim carrer avall, i a mà esquerra veiem part d'un edifici que ocupa tota la llargada del carrer de Francesc Moragues, però té també entrada pels carrers Hospital i el mateix carrer Sant Antoni. Es tracta d'un Edifici de la Caixa de Pensions (Agustí Domingo, 1931 | C/ Francesc Moragues). A finals de 1931, la Caixa presenta la sol·licitud per aixecar un edifici al llarg del carrer Vilaró, després anomenat Francesc Moragues. El projecte de la Caixa no es limitava simplement a obrir oficines sino que oferia una biblioteca i un museu, que no s'inauguraria fins la dècada dels cinquanta. El museu es dedicaria a l'Homenatge a la Vellesa, festa molt vinculada a Sant Sadurní ja que es va originar a aquesta el 1915, amb el patrocini de la Caixa, per després extendre's a altres poblacions catalanes.

Té tres cossos, cadascun destinat a usos diferents: el central a vestíbul i escala, el de l'esquerra a museu i biblioteca, i el de l'esquerra a oficines i habitatge. La imatge de l'edifici respon als criteris marcats per la institució ja que la mateixa estètica la trobem en altres edificis contemporanis de la Caixa. La decoració barreja elements classicistes, com les columnes i els frontons, i aspectes gotitzants en les finestres de les golfes.

Si les grans famílies s'havien ubicat a l'eix dels carrers Raval, Escayola i Hospital, el carrer Diputació acollirà majoritàriament artesans i constructors que s'havien vist afavorits pel creixement demogràfic i econòmic de la vila. A l'inici del carrer, fent xamfrà amb el carrer Marc Mir, hi ha la (8) Casa Formosa Ragué (Ramon Maria Riudor i Capella, 1892 | C/ Diputació, 1). Està format per una planta baixa, dos pisos i un terrat tancat amb balustrada. L'edifici destaca pel seu volum equilibrat i la forma de resoldre el xamfrà. En aquesta façana hi ha els elements més dinàmics, que apuntarien cap el modernisme: un capcer esglaonat i balcons amb baranes de ferro curvades. La façana oposada, que s'obre al jardí, tenia una galeria que es tancà amb finestres el 1935. La reforma feta al segon pis, amb finestres que no segueixen els models tradicionals, trenca l'harmonia del conjunt. La resta de façanes presenten el mateix model decoratiu. Una gran cornisa sota la balustrada envolta tota la façana, ajudant a crear aquesta unitat. Les cantonades estan ressaltades per un encoixinat, mentre la resta de la paret és llisa. Els elements decoratius es concentren al voltant de les obertures.

Sobre el portal, que dona accés a una entrada amb una doble escala, hi ha un relleu amb les inicials CF superposades. Al carrer Marc Mir hi ha una segona porta, més petita, que s'obrí als anys 30, eixamplant una finestra.


L'últim edifici a veure del centre de Sant Sadurní és (9) Cal Calixtus (Narcís Aran i Vidal, 1885 | C/ Diputació, 26), una casa de planta baixa, un pis, soterrani i terrat tancat per una balustrada que l'envolta per tres costats. Sota la balustrada sobressurt una cornisa sostinguda per mènsules. Al terrat hi ha una torratxa amb mirador.

La casa s'obre a un jardí que la volta per dos costats. Tot i que una de les façanes dóna al carrer, no hi trobem una entrada que destaqui, sinó que hi ha un petit portal. L'accés principal es troba dins el jardí. La porta es troba sota la galeria porxada sostinguda per columnetes de ferro colat, en un extrem de la qual hi ha una vidriera modernista afegida posteriorment de colors i formes curvilínies i vegetals, que trenquen amb la sobrietat de la resta de l'edifici. Sobre les portes dels balcons hi ha frontons amb influència clàssica.

A més a més de les (10) Caves Freixent i (11) Codorniu, en el barri de Can Catassús, es troben dos edificis més: (12) Cal Barber, un caseriu amb coberta de teula àrab a dues vessants, capcer amb quatre pinacles ornamentals, una façana encoixinada i amb ornamentació naturalista i (13) Ca la Remei, que destaca per l'ornamentació de la façana amb garlandes, pinacles amb boles de coronament i motius florals.


L'últim dissabte de cada mes es realitza una ruta guiada pel modernisme de Sant Sadurní d'Anoia. Cal fer sempre la reserva amb antelació a l’Oficina de Turisme.

Bibliografia i més informació en: El Modernisme de l'Alt Penedès. Un tomb entre vinyes | Ruta modernista de Sant Sadurní d'Anoia (Turisme de Sant Sadurní d'Anoia) | Tríptic Ruta Modernista (Sant Sadurní d'Anoia) | Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Sant Sadurní d'Anoia | Pat.mapa - Arquitectura (Generalitat de Catalunya) | Unes mostres d'arquitectura modernista a Sant Sadurní d'Anoia (per Albert Cubelles i Bonet)