Barcelona. La plaça Vila de Madrid

A prop de les Rambles i de la plaça Catalunya de Barcelona es troba la plaça Vila de Madrid, on envoltat d'elegants façanes es troba el jaciment sepulcral més important de Barcino, la Barcelona romana, i que forma part d'un dels espais patrimonials del Museu d'Història de Barcelona.

La plaça va sorgir per un projecte urbanístic de finals dels anys cinquanta del segle XX. Bona part del solar va estar ocupada pel Convent de Santa Teresa de les carmelites descalçes. La comunitat, formada per set religioses, es va establir al barri l'any 1558. L'any 1601 s'hi va construir l'església del convent, de la qual fou capellà Mossèn Jacint Verdaguer entre els anys 1885 i 1892. Durant la Guerra Civil, es van aprofitar unes galeries subterrànies del convent per construir-hi un refugi antiaeri.

L'any 1944 es va decidir reordenar la superfície que havia estat ocupada pel convent i per alguns edificis afectats pels bombardejos. Deu anys després, durant la construcció d'un nou edifici d'habitatges per la banda del carrer de Francesc Pujols, es va descobrir la via sepulcral romana que es van mantenir in situ, a un nivell inferior i integrada dins de l'enjardinament. Les tombes, dels segles I a III d.C., corresponen a enterraments de persones de clases populars i estan situades irregularment a banda i banda d'una de les vies d'accés que comunicava la colònia de Barcino amb l'actual zona de Sarrià. La llei romana prohibia enterrar els difunts dins de les ciutats, de manera que les necròpolis se situaven a l’exterior, prop de les vies d’entrada.

Els sepulcres trobats són de tipologies diferents: caixes semicilíndirques de pedra, túmuls cònics o quadrangulars de pedra i morter, inhumacions protegides amb teules, etc. També hi havien monuments funeraris, anomenats cupae, que coronaven les sepultures i que reproduïen la forma d'una bóta de fusta. Diferents objectes, col·locats dins les sepultures, acompanyaven el difunt en el més enllà. Habitualment una inscripció recordava la persona enterrada. La inhumació i la incineració van coexistir en aquesta necròpolis durant els dos primers segles, però al segle III la inhumació es va generalitzar totalment.


Al costat de l’àrea arqueològica es troba el Centre d’Interpretació, on es poden veure els objectes trobats al jaciment i on s’explica l’organització del territori de Barcino, la centuriació, les vies, els camins i també el complex món funerari romà, gràcies als diversos ritus documentats a la necròpolis.


Adolf Florensa, arquitecte municipal, va concebre la disposició de la plaça de manera que permetés incorporar la via sepulcral com a conjunt monumental a l'aire lliure. Els grans edificis de veïns del carrer Duc de la Victòria i del passatge del mateix nom, així com la façana de l'Ateneu, en el palau de Savassona, que donen a la plaça, van ser projectats pel mateix Florensa, entre els anys cinquanta i seixanta, i promoguts per la Caixa de Pensions. L'estil clàssic de les façanes s'inspira en les façanes dels carrers del voltant, de mitjan segle XIX, amb la voluntat de configurar un espai homogeni, sense contrastos ni estridències, que fan de teló de fons de la plaça, com si es tractés d'un decorat teatral.


La decisió de deixar al descobert el conjunt de les restes arqueològiques obeïa a una voluntat de
donar valor el patrimoni arqueològic, i també al requeriment de disposar d’un element patrimonial que dotés de contingut històric l’esperit classicista que inspirà l’estructuració d’aquest espai.

El Palau Savassona, d'estil neoclàssic, va ser projectat pel mateix baró de Savassona, Josep Francesc Ferrer de Llupià, en 1796. Va ser àmpliament reformat per Josep Font i Gumà i Josep Maria Jujol i Gibert, en 1906, per habilitar-lo com a seu de l'Ateneu Barcelonès, que actualment encara ocupa. Amb la reforma de la plaça, el palau va quedar obert després de l'enderrocament de part de l'estret carrer d'en Bot a la qual originalment donava el palau, i Adolf Florensa va dignificar la façana que donava a la plaça, amb motius clàssics.



El nom de la plaça ret tribut a la capital espanyola, i queda accentuat per detalls ornamentals i d'altres amb caràcter commemoratiu. Un d'ells és la font amb l'escultura en marbre blanc d'una "maja" madrilenya, obra de Lluís Montané i Mollfulleda, del 1958. Als peus de la maja apareixen els escuts de Madrid i de Barcelona.


Reaccions:

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada