Castell i Monestir de Sant Miquel d'Escornalbou

Sant Miquel d'Escornalbou
Del conjunt de Sant Miquel d'Escornalbou ja havíem parlat en una entrada de fa uns anys, però en aquella visita encara no es podia visitar tota la residència amb els seus salons i habitacions, i per l'hora que era, tampoc vam poder passejar pels seus voltants. Una nova visita ens ha permès conèixer l'ambient d'aquesta casa benestant del segle XX en una època en què la burgesia va habilitar antics edificis històrics per convertir-los en les seve residències. Enmig de la restauració que va fer amb total llibertat el diplomàtic reusenc Eduard Toda i Güell, que va comprar l'antic monestir el 1911, s'entreveuen les seves restes, preservant alguns elements com l'església i el claustre, tot i que el va reformar per convertir-lo en un jardí des d'on gaudir d'una de les millors vistes de les comarques tarragonines, amb el Mediterrani al sud.

Sant Miquel d'Escornalbou
El Castell Monestir s’aixeca en un petit relleix del turó de Santa Bàrbara (649m) amb la serra de l’Argentera com a teló de fons. Aquestes condicions geogràfiques generen un entorn microclimàtic humit que permet el creixement de formacions boscoses de pinassa, roure i alzina, tot i que també s’hi troben alguns peus de surera. Destaquen també els gresos vermells que conformen majoritàriament el rocam de la muntanya, que sovint presenten originals formes a causa de l’erosió.

Sant Miquel d'Escornalbou
El monestir de Sant Miquel d’Escornalbou va ser erigit a partir segle XII damunt d’unes antigues fortificacions. Sembla que era féu d'un espai pròxim d'on hi havia hagut una antiga fortalesa sarraïna, dependent del regne de Siurana. Els inicis de la fundació del monestir, els hem d’ubicar cronològicament el dia 8 de maig de 1162, quan les ordes cristianes derrotaren als sarraïns. El rei Alfons II d’Aragó va fer donació de les terres al canonge Joan de Sant Boi, elegit prior per l’arquebisbe de Tarragona. Es va encarregar, a ell i a una petita comunitat de frares agustinians, la construcció d’una canònica agustiniana dedicada a Déu i a Sant Miquel, a fi i efecte, de fortificar i repoblar la zona. Acte seguit, es va crear la Baronia d’Escornalbou, que sota el control dels priors del monestir, comprenia els pobles de l’Argentera, Colldejou, Duesaigües, Riudecanyes, Vilanova d’Escornalbou al Baix Camp i de la Torre de Fonatubella i Pradell de la Teixeta a la comarca del Priorat.

Sant Miquel d'Escornalbou

Durant els segles, la comunitat va tenir els seus altibaixos habituals a l'història -durant el segle XVI quan només hi havia un canonge el bisbe cedí l'edifici als franciscans, primer als recol·lectes i després als observants- amb guerres i conflictes diversos, fins a la seva exclaustració l'any 1835, per la desamortització de Mendizábal.

Sant Miquel d'Escornalbou
Al començament del segle XX Eduard Toda va fer una reconstrucció lliure i imaginativa del monestir basada en l’aprofitament dels materials i d’alguns espais preexistents. Per exemple, a la planta baixa del mur de l’església, situat a la dreta de la porta principal, hi ha restes que probablement pertanyen a una l’antiga fortificació romana construïda en pedra sorrenca blanca que, segons Toda, hauria precedit al monestir romànic de pedra vermella. A les diverses estances de la casa queden mostres de les col·leccions que Toda havia reunit en els seus viatges. Vicecònsol a Macau, Hong Kong i Shangai, i cònsol a Egipte, aprofità aquestes experiències per conèixer diferents cultures. Es va interessar especialment per l'antic Egipte: va participar en les excavacions de Tebes i va reunir una col·lecció privada d'art egipci que cedí al Museo Arqueológico Nacional de Madrid i al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

Sant Miquel d'Escornalbou
L'any 1926 Toda el cedí al bisbat de Tarragona reservant-se'n l'usdefruit. Aquell mateix any, el rei Alfons XIII va visitar Escornalbou. L'arquebisbat no podia mantenir el castell i s'acordà amb Toda la seva venda, però no s'aconseguí portar a bon terme l'operació. Acabada la Guerra Civil, Eduard Toda estava arruïnat i sense avaladors. El 1941, el vicari general Rial va vendre el monestir, amb el mobiliari i els terrenys, al comerciant reusenc Josep Maria Llopis, afecte al regim franquista que utilitzà la casa senyorial com a segona residència. Posteriorment passà a mans del Banc Urquijo, fins que va ser adquirit conjuntament per la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Tarragona que s'encarreguen des d'aleshores, de la seva conservació i restauració.

Eduard Toda i Güell moria el 26 d'abril de 1941 al monestir de Poblet, del qual va ser el gran impulsor de la seva restauració i on va passar els últims anys de la seva vida.

Sant Miquel d'Escornalbou
En l'entrada fortificada del recinte es troba un escut amb la lletra T (tau) i l'any 1912 -quan es va restaurar l'arc- sobre un fons de barres ondulades que simbolitzen Tarragona i que col·locà Toda. La T representa tots els elements relacionats amb l’orígen del monestir: la seu de Tarragona de la qual depenia Escornalbou. La Tau, era un dels símbols de la seu tarragonina. Representa la inicial de Teos, el nom de Déu en grec, i també de Tecla, patrona de la diòcesi i també és la inicial del cognom d’Eduard Toda.

Sant Miquel d'Escornalbou

L'habitatge particular de Toda s'estructura a partir de tres plantes. A la planta baixa es troben els espais d'ús quotidià de la família. Un petit rebedor dóna accés a l'escala per pujar als pisos superiors i també al menjador, la cuina i el celler, des del qual s'accedeix al pati.

Sant Miquel d'Escornalbou
Al primer pis es diferencia dos espais. D'una banda, el que ocupava la biblioteca i el despatx d'Eduard Toda i, de l'altra, el gran saló principal i diversos dormitoris. Tant el primer com el segon pis s'organitzen com a apartaments independents, ja que a tots dos s'accedeix a partir d'un rebedor. El primer pis estava reservat especialment al seu propietari i a amics seus il·lustres, com el cardenal Vidal i Barraquer.

Sant Miquel d'Escornalbou
La visita de les diverses sales comença per la biblioteca. Es tracta de dues sales on Eduard Toda hi va disposar d’una excepcional biblioteca. La col·lecció de llibres consta d’uns 5.000 volums de diferents temàtiques, entre les quals destaquen un conjunt de miscel·lànies de viatges, botànica..., i de diverses llengües, amb el francès i l’anglès com les més utilitzades. Una de les curiositats és observar el globus terraqüi del segle XIX. A l’estança posterior, Eduard Toda s’hi instal·là el despatx.

Sant Miquel d'Escornalbou

El Saló blau és la sala principal de la casa on es pot veure la decoració que imperava a la casa quan Eduard Toda i els següents propietaris, la van habitar. Hi localitzem la col·lecció de ceràmica dels viatges. Per una petita finestra darrere d’un piano de mitja cua, es veu el menjador de la casa.

Sant Miquel d'Escornalbou

Sant Miquel d'Escornalbou
Les habitacions del primer pis estaven destinades als homes i convidats masculins, com hem comentat anteriorment. A través d’un rebedor, s'accedeix a un conjunt de sis habitacions més, de les quals, quatre són dormitoris, una sala i escriptori, i una sala d’armes. Destaca la zona destinada al Cardenal Vidal i Barraquer, en la qual hi es troba una gran cambra amb unes vistes espectaculars sobre el Camp de Tarragona i la costa, un espai destinat al repòs i un petit escriptori.

Sant Miquel d'Escornalbou
Vuit són les habitacions del segon pis, quatre d'elles són dormitoris, destacant l’habitació de la mare d’Eduard Toda, Fransesca Güell i Mercader. Aquesta planta seria reservada a les convidades femenines que pogués tenir la família. Des de totes les finestres, es poden gaudir de les vistes que ens donen vers el claustre del monestir i del mar, més enllà.

Sant Miquel d'Escornalbou
El menjador, com altres sales, està decorat amb una sèrie d'objectes, reflex dels nombrosos viatges de Toda i de l'esperit col·leccionista del seu temps. El petit balcó que es pot veure s'anomena el balcó dels músics i a sota una petita porta per on el servei accediria a la cuina. A la vegada, des d'aquesta cuina, també es tindria accés a l'entrada de servei de la casa i a l'entrada de l'edifici senyorial. Aquestes zones són les que hauria d'utilitzar el servei per no haver de fer servir l'espai de dia dels senyors com a zona de pas.

Sant Miquel d'Escornalbou

A l'altre cantó de la sala, per una porta vidriada, s'accedeix a la sala d'estar amb mobles isabelins. Finalment s'arriba a la sala de la ceràmica i a l'espai habilitat com a celler durant l'estada de la família Llopis.

Sant Miquel d'Escornalbou

En la sala de la ceràmica es pot veure el gust pel col·leccionisme de la casa, en matèria de ceràmica. S’hi localitzen rajoles d’èpoques i procedències distintes, dins de les quals, destaquen la col·lecció de ceràmiques de “blau català”, una petita auca dels oficis i les peces del “Delft Blau” que Eduard Toda va aconseguir durant els seus viatges i estades a l’extranger.

Sant Miquel d'Escornalbou

Sant Miquel d'Escornalbou
L´última sala de la casa és el celler, on es pot observar l’aprofitament de les antigues estructures del monestir per a la construcció de la casa. En la sala hi trobem tres murals pintats a la paret. Un d’ells explica la llegenda dels frares franciscans que tenien prohibida la ingesta de carn. El segon, ens parla dels amors prohibits entre una princesa sarraïna i un rei cristià. El tercer, la llegenda de com es va construir el monestir i què se’n va fer de la pedra que en va sobrar.

Sant Miquel d'Escornalbou
Sortim al claustre, situat a la banda sud de l'església i que feia d'espai distribuïdor de la resta de dependències del monestir. Avui el trobem transformat en el jardí de la casa senyorial. A l'ala de llevant es conserven les úniques dependències del monestir, la sagristia i la sala capitular. A l'ala sud trobem el mirador que féu construir Eduard Toda aprofitant set arcs de l'antic claustre, a més de pedres i capitells.

Durant l'estada dels frares franciscans (segles XVI a XIX) es van fer obres de reforma al claustre. Van desfer el claustre romànic d'un sol pis i el van substituir per un de parets tancades que s'aixecava en tres pisos fins a la teulada de l'església. A l'arribada dels franciscans obersvants és quan hi hagué més reformes a l'espai. Així, al costat del claustre, al primer pis s'hi van construir les habitacions dels frares i, al segon pis, un total de 60 cel·les, entre altres modificacions.

Sant Miquel d'Escornalbou
La sala capitular, on es reunien els monjos per tractar dels afers interns del monestir, és una sala quadrada amb finestres apuntades i coberta amb volta de creueria. Amb Eduard Toda, passà a ser una capella dedicada a a la Mare de Déu del Llibre, patrona dels bibliòfils. A la paret, s’hi guarden restes de decoració de pedra del monestir. Als vitralls, es pot veure, Sant Miquel com derrota al dimoni, la mitra i un altre cop la lletra 'T' (tau).

Sant Miquel d'Escornalbou

De l'antic monestir també resten l'església i la cripta. L'església fou construïda entre els segles XII i XIII, on hi havia unes antigues torres, que s’ensorraren en part per a la construcció del presbiteri. L’església és d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, amb un altar elevat, atès que sota seu, es troba la cripta.

Sant Miquel d'Escornalbou

La porta principal del temple, a la façana de ponent, té el timpà llis, resolt amb tres arquivoltes que s'aguanten sobre tres columnes. A la part exterior de la façana s'entreveuen quatre permòdols que indiquen l'existència d'un porxo, que en la darrera reforma de principis del segle XX es va eliminar.

Sant Miquel d'Escornalbou

Sota el paviment del presbiteri, hi ha la cripta, del segle XIII, que es pot accedir pel pati que hi ha darrera del claustre, encara que l'entrada original era per l'interior de l'església. La cripta està formada per tres naus perpendiculars separades per dues fileres d'arcs amb un pilar central.

Sant Miquel d'Escornalbou

La reconstrucció d'Eduard Toda incorporà unes cares a llocs estratègics de la fortificació, amb l'esperit que exercissin de "guardians protectors". Possiblement, van ser importats de Xina. Aquests rostres encara es poden veure, per exemple havent-ne un al costat de la porta de la casa senyorial.

Sant Miquel d'Escornalbou
Un cop acabada la visita al recinte, es pot recórrer el passeig dels frares que es va obrir entorn l'any 1818, d'una banda per a obtenir pedra per a les ampliacions del monestir i d'altra banda per proporcionar un espai de lleure als frares. Avui en dia, és un camí que permet contemplar el camp de Tarragona amb una panoràmica que abasta des de l'Hospitalet a les muntanyes de Prades, i a la costa, des d'El Garraf a l'Ebre. En dies clars hi ha qui diu que es poden veure també les muntanyes de Mallorca a l'horitzó. A mig camí es troba l'ermita de les Tres Verges, arrecerada per les pedres de la muntanya. Possiblement fou construïda en el moment que es va obrir el camí. Al costat de l’entrada, a mà dreta hi ha una oració a la Mare de Déu, del poeta de Víctor Balaguer gravada sobre una placa de pedra.

Sant Miquel d'Escornalbou
Seguint el camí, i pujant el desnivell enmig d'un bosc frondós de pis i alzines, s'arriba al final del passeig, on es troba l'ermita de Santa Bàrbara, datada dels segles XVIII-XIX. Consagrada a la santa i protectora dels llamps i de les tempestes, havia de protegir als habitants del convent i de les poblacions de la baronia que residien més vall. Eduard Toda mantenia la hipòtesi que l'ermita es va aixecar sobre les restes d'una torre que ell considerà d'origen romà, i que des d'època sarraïna es coneixia amb el nom de Zaloquia o Aguait degut al seu emplaçament.

Bibliografia i més informació en Museu d'Història de Catalunya

Reaccions:

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada