Del Planell d'Aigüestortes als estanys Llong i Redó

Aquesta excursió és una de les més clàssiques i conegudes que es fan pel Parc Nacional d'Aigüestortes, i es tracta d'acabar de remuntar la vall de Sant Nicolau per a conèixer l'Estany Llong, i en funció de les forces de cadascú, arribar fins a l'Estany Redó.

Es surt des del Planell d'Aigüestortes (1.822 m), al qual es pot arribar mitjançant un servei de transport públic, que es pot agafar des de Boí, o bé a peu, fent la ruta de la Lludriguera des de la Palanca de la Molina (2 hores més), on s'ha de deixar obligatòriament el cotxe particular.

Des de la caseta d'Aigüestortes surt una pista forestal que ens dirigeix d'oest a est cap la capçalera de la ribera de Sant Nicolau, i que ens permet descobrir a solana i obaga les diferents valls que es mantenen penjades sobre el fons de la ribera principal (Morrano, Dellui, Coticelles, Contraix, Coma de Mitges, Gavatxos i Colomers).

El primer tram és molt senzill i transcorre entre boscos i prats de pastures. Trobarem dos fonts, la del Planell Gran i la del Forn de la Pega. Poc després d’aquesta podrem apreciar la força destructiva de les allaus, abans d’anar una mica més endavant cap als Prats d’Aiguadassi, antic llac avui convertit en una formidable catifa de prats i aiguamolls de muntanya, en la que s'han habilitat pasarel·les de fusta per tal de salvar aquesta zona en la qual gairebé tot l'any l'aigua la inunda parcialment.

Comença llavors una pujada empinada, però curta per una pista que canvia la terra per la roca, cap a l’Estany Llong, situat al límit dels 2.000 m. Abans de l'estany, es troba el refugi, on es pot menjar i dormir durant els mesos de major afluència de visitants.

L'Estany Llong és un estany allargat, en forma de mitja lluna, on es concentra el bestiar que pasturen en l'estiu en la seva part dreta, mentre que la riba esquerra està cobert d'un bosc de pi negre.

Una mica més amunt en plena vessant solana, trobem l’Estany Redó, amb la seva característica morfologia circular, típica dels llacs de fons de circ (si es retrocedeix fins al Llong, es pot continuar fins al Portarró d’Espot, en poc més d'una hora amb un pendent moderat, pas natural per saltar a la veïna vall del Escrita, on es troba l’Estany de Sant Maurici).

Llegir més

De la Palanca de la Molina al Planell d'Aigüestortes

Apart de tot el seu conjunt romànic, en la Vall de Boí també trobem una de les entrades, a través de la Vall de Sant Nicolau, al Parc Nacional d'Aigüestortes i l'Estany de Sant Maurici, l'únic parc nacional de Catalunya amb un paisatge d'alta muntanya, amb un impressionant relleu i una gran riquesa de fauna i vegetació. L'aigua n'és la protagonista d'aquest lloc amb gairebé 200 estanys i innumerables rierols.



Anant per la carretera L-500 en direcció Caldes de Boí, hi ha un moment on hi ha un desviament, a mà dreta, que ens condueix a l'entrada del Parc Nacional, i el cotxe s'ha de deixar obligatòriament en l'aparcament de la Molina (1.381m). Qui vol accedir al parc en cotxe han de contractar en Boí un dels taxis totterrenys autoritzats per a pujar, o fer el camí a peu.

Al costat de l'aparcament, es troba l'Estació d'aforament en el riu Sant Nicolau. Per evitar l'impacte visual de l'estació amb l'entorn, es va integrar amb un revestiment de fusta la caseta de fusta, la seva passarel·la i el pont d'accés al Parc d'Aigüestortes adaptant el seu color al de la caseta de control de l'entrada al Parc, realitzant a més el cobriment del sostre amb pissarra.

A mà dreta de la caseta d'informació del Parc surt el camí, senyalitzat com la Ruta de la Llúdriga, fins a Aigüestortes (1.822m), per la ribera de Sant Nicolau i que transcorre per l'estany de Llebreta, el mirador de la Cascada i el planell de Sant Esperit. De dificultat baixa, és un itinerari de prolongat ascens que transcorre per camins ben conservats i senyalitzats al costat del riu Sant Nicolau.

El riu Sant Nicolau modela al seu pas paisatges molt variats. Les seves aigües baixen consecutivament per materials granítics, calcaris i pissarrosos, i permeten el desenvolupament d’ecosistemes aquàtics de gran diversitat. Seguint aigües amunt, la llúdriga penetra al Parc d'Aigüestortes a determinades èpoques de l’any (d'aquí el nom de la ruta).

L'itinerari remunta riu amunt fins a arribar a la Palanca del Pei, un petit pont de formigó, on hi ha dues opcions: continuar per la obaga, on es troba un dels millors boscos mixtos de caducifolis i coníferes del parc, o creuar cap a la solana. Escollint aquesta última opció es passa pel costat de l'ermita de Sant Nicolau, envoltada de prats de pastures i boixos, poc abans de tornar a unir-se els dos camins.



Al llarg del camí ens anem trobant amb diversos cartells intepretatius que ajuden a conèixer les belleses naturals del parc...

Situada sobre l'estany de Llebreta, a quasi 1.700m, l'ermita de Sant Nicolau és una ermita construïda després de l'esplendor romànic. La seva advocació protegeix de situacions difícils com les tronades, nevades, les pedregades... Conta la llegenda que al seu voltant hi ha enterrades les corones d'uns reis francesos i diuen que qui les trobi morirà a l'acte. Tots els anys, el primer diumenge de juliol, la gent de Boí hi celebra un gran aplec de germanor.

El camí segueix ara en desecens, fins arribar a la pista asfaltada a l'altura de l'Estany de Llebreta, que va ser originat després de les glaciacions per un corriment de terres de la riba esquerre. Presenta una flora aquàtica molt rica i és un bon habitat per a diverses espècies d’ocells aquàtics i d’amfibis.

D'aquí s'arriba en breu a la Cascada de Sant Esperit, un magnífic exemple geomorfològic de l’acció de les aigües sobre el llit rocós que dona lloc a un perfil del riu esglaonat, formant diverses tolles anomenades “marmites de gegant” i que poden assolir molta profunditat (més de 6 metres). Hi ha un mirador amb baranes de fusta per a mirar i fotografiar amb tranquil.litat l’espectacularitat del salt d’aigua.

El camí continua remuntant la vall, deixant enrere l'Estany de la Llebreta i la cascada del Sant Esperit, alternant camp obert amb trams de carretera, retallant algunes de les seves sinuoses corbes, per a arribar finalment a la caseta d'Aigüestortes, on hi ha una gran explanada on aparquen els taxis del parc, i al Planell d'Aigüestortes.

A pocs metres de la caseta d'Aigüestortes, es troba el Mirador de Sant Esperit, un espectacular punt panoràmic situat sobre d’una roca aborrallonada i que ens permet contemplar a vista d’ocell pràcticament tota la ruta de la Llúdriga.

En el Planell d'Aigüestortes, les aigües del riu de Sant Nicolau es calmen i serpentegen creant nombrosos meandres. Envoltat de prats de pastures i boscos de pi negre i tancat a la vegada per les altes muntanyes, dóna lloc a un dels paisatges amb més renom dels Pirineus.




A partir d'aquí, es tenen diverses alternatives: fer el circuit amb pasarel·les i petits ponts de fusta, adaptats a minusvàlids, de tal manera que es pogui admirar la bellesa d'aquest lloc, dins del Planell. Agafar el camí cap a l'Estany Llong o simplement, retornar al lloc d'origen utilitzant el mateix camí de pujada o be caminar per la pista de solana per a contemplar millor la vegetació colorista de l'obaga...


Anar a: El conjunt romànic de la Vall de Boí

Llegir més

La Vall de Boí. Santa Eulàlia d'Erill-la-Vall

A la dreta de la Noguera de Tor, emplaçat davant Boí, que és a l’esquerra del riu, hi ha el poble d’Erill-la-Vall, a 1.255 m d’alçada, al peu del pic d’Erill (2.627m). Aquí es troba el Centre d'Interpretació del Romànic, l'entitat encarregada de la gestió del conjunt romànic de la Vall de Boí, que s'encarrega de les visites, de l'obertura de les esglésies i una exposició permanent on proporciona als seus visitants les claus inicials per conèixer i entendre el conjunt d'esglésies romàniques.

L'església de Santa Eulàlia és un edifici del segle XI d'una sola nau capçada per un absis semicircular, amb absidioles, que es van afegir posteriorment, formant un petit creuer. També és posterior el pòrtic lateral que precedeix l'entrada, format per quatre arcs de mig punt sobre columnes.

La porta original, avui desapareguda, es trobava a la façana oest. Probablement, també en el segle XI, la nau es va ampliar cap a l’oest i es va obrir una nova porta d’arc de mig punt en el mur nord, que és la que es manté a l’actualitat. Coetàniament, just davant de la porta d’accés, es va construir una pila baptismal.

Adossat al mateix mur septentrional, es va afegir durant la segona meitat del segle XII un esvelt campanar, que segueix l'estructura i el caràcter de tots els de la vall. És un magnífic exemplar d'arquitectura llombarda, organitzat en sis pisos indicats per les arcuacions cegues que emmarquen els paraments on s'obren les finestres geminades amb columna central i capitell mensuliforme.

L’any 1907 es van descobrir les set figures tallades en fusta que formen el Davallament d’Erill, un dels pocs que es conserven de la Vall de Boí i el més complet dels que han arribat als nostres dies. Les peces originals estan dipositades algunes al Museu Nacional d’Art de Catalunya i d’altres al Museu Episcopal de Vic. Actualment es pot contemplar una reproducció de les set figures a la ubicació que sembla que era l’original, dalt d’una biga a la boca de l’absis. Cal destacar que en el Devallament, malmès, falten les creus i algunes parts de les escultures i ha perdut completament la policromia original. Com és habitual en l’art romànic, l’obra és d’autor anònim, tot i que la seva representativitat fa pensar als estudiosos en l’existència d’un “taller d’Erill” que podria haver fet també els Davallaments de Durro i Taüll.

Set personatges protagonitzen un conjunt singular, teatral i fortament impactant per als homes i dones medievals, temorosos de Déu i constantment sotmesos al seu judici. El grup dels Davallaments de la Creu fets als comtats catalans són autèntiques obres mestres de l’escultura en fusta del romànic. La seva composició, amb set talles, és insòlita en altres territoris europeus, on aquest tipus de representació es reduïa a cinc personatges.

El que identifiquem més clarament és Crist, la figura central. De forma molt diferent que en les majestats triomfants, aquí Crist apareix ja mort, amb el cap inclinat, els ulls tancats i el cos seminu, vestit només amb el faldonet o perizonium. Al costat de Jesús, Josep d’Arimatea sosté el seu cos. La imatge il·lustraria la petició que va fer Josep d’Arimatea de despenjar i donar sepultura al cos de Crist, tal com recullen breument els textos evangèlics. Nicodem apareix a l’altra banda, amb el braç alçat i el tronc mig girat, desclavant la mà esquerra de Crist. amb l'ajuda d'unes tenalles (desaparegudes).

Seguidament trobem, també a banda i banda, Maria i Sant Joan, mig inclinats i amb gest compungit; aquestes dos figures són les més importants del Davallament a nivell estilístic: els cossos esvelts i lleugerament corbats aconsegueixen transmetre tristesa i dolor. Els rostres d’aquests personatges són expressius i es diferencien de l’esquematització i el hieratisme que mostren els altres protagonistes. Els plecs de la roba i altres detalls com la còfia de Maria o el llibre que sosté Joan, sumat al gest d’aquest últim de sostenir-se el cap amb la mà dreta, ens fan més pròxim el seu patiment.

Tanquen el grup escultòric Dimes i Gestes, els dos lladres crucificats juntament amb Jesús, que apareixen encara penjats a la creu i amb els ulls tapats. Dimes, el lladre bo gira el seu cap en direcció a Crist, en senyal de reconeixement. Les marques a les cames ens mostren que li han estan trencades. Gestes, el lladre dolent, rebutja Crist, li gira el cap i treu la llengua en senyal de desaprovació.

Anar a: El conjunt romànic de la Vall de Boí | Sant Climent de Taüll | Santa Maria de Taüll | Sant Joan de Boí | Sant Feliu de Barruera | Nativitat de Durro | Santa Maria de Cardet | Assumpció de Cóll | Capella de Sant Quirc de Durro

Llegir més

La Vall de Boí. Sant Joan de Boí

Aigua amunt de la Noguera de Tor, emplaçats gairebé simètricament a banda i banda del riu, es troben els pobles d’Erill la Vall i de Boí, a l’esquerra. Boí situat sobre el riu de Sant Martí, prop de la seva confluència amb la Noguera, i l’antic camí a Cabdella.

Boí va ser el nucli de població més important de la vall, així com el seu castell, i també el seu centre polític. El poble de Boí apareix documentat l'any 1064, quan els comtes del Pallars Sobirà va vendre els llocs i les esglésies als del Pallars Jussà. La població estava vora l’església i el lloc rocós es conegut encara pel nom del Castell, bé que no en restin vestigis. La població era emmurallada; en resten encara panys de muralla, una torre rectangular i un portal d’accés, amb arc de mig punt i apuntada la volta interior.

L’església parroquial de Sant Joan de Boí, dedicada a Sant Joan Baptista, és probablement una de les més antigues de la vall, construïda a mitjans del segle XI, en un moment de gran activitat a la vall en què també s'estava treballant a Santa Eulàlia d'Erill-la-vall i a Sant Climent i Santa Maria de Taüll. L'edifici actual és pràcticament igual a l'original: una nau central separada de les dues laterals per dues columnes i un pilar, amb la capçalera formada per tres absis semicirculars. La coberta era de fusta, i l'entrada es feia per la porta de la façana nord.

Alterada al llarg dels segles, ha recuperat la serva aparença original després d'importants estudis i treballs de restauració. Entre els segles XVI i XIX, el temple va canviar extraordinàriament el seu aspecte. La senzilla coberta de fusta era ocultada per voltes de rajola, es van compartimentar les naus laterals construint capelles, i es va obrir una nova porta a la façana oest i el porxo va ser aterrat per ampliar el cementiri. Dels tres absis originals només en queden dos (les corresponents a les naus laterals), ja que el central es va enderrocar.

Al mur sud, s'adossà el campanar, de planta quadrada, similar als de la resta de la vall de Boí, típicament d'estil llombard. Probablement es va incorporar en el segle XII. Del campanar original es conserven els dos nivells més baixos, la resta és una reconstrucció posterior al segle XIII.





L’interior de l’església és il·luminat per finestres petites situades en els murs. Les naus estan separades per quatre arcades de mig punt que recolzen en pilars, alguns de secció circular i d’altres quadrangulars, que s'han d'imaginar pintada de cap a peus en el seu origen. La coberta és de pissarra sobre fusta.

Els murs interiors de l'església estaven decorats amb pintures murals, datades dins el segle XI, que van ser arrancades en diverses fases i conservades al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Enguixats i retaules amagaven pràcticament tota la decoració pictòrica del temple, fins que es van redescobrir durant el segle XX.

Joglars, acròbates, sants lapidats, esguerrats o animals terrorífics són alguns dels protagonistes de les pintures de Sant Joan de Boí, sens dubte la característica més rellevant de l’església. Un conjunt iconogràfic ric poc representat en pintura mural i que s'aparta dels altres conjunts pictòrics de la Vall de Boí, í també, en alguns casos, inèdit a Europa que decorava tant l'interior com l’exterior del temple.

Actualment, a l'església es poden contemplar rèpliques d’aquestes pintures. Vora la porta hi ha una escena ornamental amb la figura d’un camell; una altra conté, dins de quadrícules, els animals d’un bestiari; en una altra composició hi ha, contraposades, representacions del Paradís i de l’Infern.

Una de les escenes més cèlebres és la lapidació de sant Esteve, d’un gran dramatisme, que probablement formava part d'un cicle dedicat a diversos sants que no s'ha conservat: tres personatges de perfil apedreguen el sant, i aquest de genolls i sagnant per les ferides, dirigeix l'atenció de l'espectador cap a la cantonada superior dreta, on apareix la mà de Déu beneint-lo amb un raig de llum. Darrere el cap del sant hi ha la inscripció “Teodopoc”, és a dir, Teodor en grec, de la qual s’ha dit, sense que es pugui verificar, que es podria tractar del nom del pintor.

Una escena de joglaria, una insòlita referència festiva pel seu caràcter no religiós, mostra un músic tocant el psalteri, un equilibrista penjat cap per avall que afaga espases amb la boca i un malabarista de boles i ganivets. Per alguns historiadors, aquesta escena podria reflectir la festa de consagració de l'església.

En els arcs també es va identificar la representació de diversos animals, reals i fantàstics. Aquests conjunts d’imatges, representats sovints en capitells, llibres o, com aquí, en la pintura mural, tenien una finalitat moralitzant, ja que cada animal era el símbol d’un comportament positiu o negatiu. La principal font d'informació erne els llibres anomenats bestiaris, que recollien notícies dels animals coneguts (reals o fantàstics) amb descripcions de les seves característiques físiques i la interpretació moralitzant dels seus hàbits i costums.

Completen les pintures un grup d'animals fantàstics -destaca un gran monstre amb cos negre i set caps amb banyes relatiu a l’apocalipsi- i la figura de l'home esguerrat amb una pròtesi a la cama esquerra i tapant-se el sexe. Una anomalia física o un gest dubtós, freqüent en la iconografia romànica, representava també un defecte moral.

Des de la restauració de l’any 2000 es pot admirar la reproducció de les pintures exteriors en el pòrtic de l'església, un gran cercle sostingut per quatre àngels. A cada cantonada el sol i la lluna i, a l'esquerra, un evangelista o profeta que sosté un llibre a les mans.




Anar a: El conjunt romànic de la Vall de Boí | Sant Climent de Taüll | Santa Maria de Taüll | Santa Eulàlia d'Erill-la-Vall | Sant Feliu de Barruera | Nativitat de Durro | Santa Maria de Cardet | Assumpció de Cóll | Capella de Sant Quirc de Durro

Llegir més

La Vall de Boí. Sant Climent de Taüll

Seguim a Taüll, que en el seu moment d'esplendor (segles XII-XIII) va arribar a tenir quatre esglésies. Alguns historiadors pensen que l'església de Sant Climent, situada als afores del poble, va ser un intent fallit dels senyors d'Erill d’establir una comunitat monàstica a la vall.

L’església de Sant Climent es troba abans d’arribar a Taüll, al peu de l’actual carretera. Sant Climent de Taüll amb el seu campanar de planta quadrada que s'aixeca majestuós, de cinc pisos amb sòcol i finestres separades per columnes, és l’element exterior més característic del conjunt i l'imatge que tothom té al cap quan es parla de la Vall de Boí. Una fisonomia que no sempre es va veure així; tothom pensa que l'exterior dels edificis romànics era de pedra vista, però en alguns conserven sorprenents restes de la decoració original, com ara arrebossats de color blanc i dibuixos en vermell. A l'exterior de Sant Climent es poden apreciar aquests fragments a les finestres dels absis i en moltes de les arcuacions del campanar.

Consagrada un dia abans que Santa Maria de Taüll, una inscripció pintada en una columna de l’església confirma que ho va ser pel bisbe Ramon Guillem de Roda-Barbastre: ANNO AB INCARNACIONE / DOMINI MºCºXXºIIIº IIIIº IDUS DECEMBRIS / VENIT RAIMUNDUS EPISCOPUS BARBASTRE- / NSIS ET CONSECRAVIT HANC ECCLESIAM IN HONORE / SANCTI CLEMENTIS MARTIRIS ET PONENS RELI- / QUIAS IN ALTARE SANCTI CORNELII EPISCOPI ET / MARTIRIS (“L’any de l’Encarnació del senyor 1123, el 10 de desembre, vingué Ramon, Bisbe de Barbastre, i consagrà aquesta església en honor de sant Climent màrtir, i posà relíquies a l’altar de sant Corneli bisbe i màrtir”).

L’edificació reemplaçava una església de la segona meitat del segle XI, de la qual es conserven algunes parts que són aprofitades en la nova construcció, com ara la part inferior de l’absis central. Sant Climent és el temple més gran de tota la vall i pràcticament no ha sofert transformacions significatives des d’època romànica. Té la planta basilical pròpia del romànic, amb tres naus dividides per columnes cilíndriques, tres absis i una coberta a dues aigües.

Els murs estan fets amb carreus regulars, ben tallats i col·locats de forma regular; gairebé no hi ha obertures, tret de la porta i algunes finestres i ulls de bou. A l’exterior, l’única llicència en decoració la trobem als absis, on hi ha elements propis del romànic llombard, com arcs cecs, frisos i lesenes.

L’accés a l’església, per una porta d’arc de mig punt, se situa a la façana de ponent. Es conserven restes d’un antic porxo, avui desaparegut.

Poques presentacions necessita la que es considera l'obra mestra de la pintura mural romànica catalana. El conjunt iconogràfic de Sant Climent de Taüll, amb el famós pantocràtor al capdavant, n'és la seva màxima expressió per la composició, el dibuix, els colors i el poderós simbolisme que emana. Un autèntic referent a nivell europeu que segueix impressionant l'observador gairebé mil anys després de ser pintat.

Les pintures van ser arrancades del seu lloc original i traslladades a Barcelona durant els anys 20, i avui es poden contemplar al Museu Nacional d'Art de Catalunya, mentre que alguns fragments descoberts en els anys 2000 i 2001 es conserven en el seu indret original. A l'església s'instal·là una còpia sobre escaiola del 1960, recreació del pintor Ramon Millet. Fa poc, des del 23 de novembre del 2013, una acurada projecció virtual (una tècnica coneguda com a mapping) ha substituït la còpia, i es representa sobre l'absis amb tot detall i un realisme minuciós les pintures que s'han conservat des d'aquell llunyà 1123, quan l'església va ser consagrada (Foto: Interior de l’església amb les pintures murals «in situ», 1904 © Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Autor: desconegut).

Però la cosa va més enllà, perquè la presentació ofereix també la possibilitat d'admirar com hauria pogut ser l'absis pintat en la seva totalitat, omplint els fragments perduts amb imatges noves, que s'han realitzat després d'una llarga recerca. La projecció, sobre un cicle repetitiu de 30 minuts, inclou la presentació fixa de les pintures conservades (17 minuts); un espectacular audiovisual animat en què es mostra el procés de realització de la pintura fins a arribar al resultat final (10 minuts), i 3 minuts per contemplar la paret nua, però amb les traces de pintura deixades per l'arrencament del fresc el 1919. A més, es poden veure també els fragments originals trobats després d'extreure la reproducció d'escaiola i que fins ara no eren visibles (Foto de Judit Fernándeza, publicada en l'article 'Nova llum per al romànic. Sant Climent de Taüll virtual' del diari El Punt Avui+ del dia 24/11/2013).

Tornant a la pintura original, si es compara amb altres pintures d'igual temàtica, veurem que les de Sant Climent són innovadores perquè combinen la rigidesa pròpia del romànic amb certs elements ornamentals que les fan úniques i impressionants.

Els estudiosos no saben del cert quines influències va tenir el "mestre de Taüll": es parla de l'herència bizantina per la grandiositat, el hieratisme i la simetria gairebé perfecta de la composició. Però també trobem influències àrabs en la cal·ligrafia que decora algunes sanefes, i mossàrabs en les franges de color que ocupen el fons pla.

Però, qui va ser el "mestre de Taüll"? No se sap ni el nom ni la procedència. Els mestres pintors o escultors es consideraven artesans que treballaven per encàrrec i no signaven les seves obres. Però es pot reconstruir la seva obra  gràcies al llibre escrit pel pintor Cennino Cennini (s. XV), on explica la formació dels pintors del romànic: durava 13 anys com a mínim, començaven a dibuixar sobre taules, després les estucaven i pintaven i, per últim, es dedicaven a la pintura mural. Dominador de la tècnica i de la iconografia, el que es sap del cert és que el misteriós "mestre de Taüll" va ser el més gran pintor del segle XII a Catalunya i un dels més importants d'Europa.

Normalment l'absis es dividia en tres franges, que corresponen al cel, l'església i la terra, però a Sant Climent només hi ha les dues primeres, fet que realça la figura del pantocràtor.

La part celestial l’ocupa Crist en majestat, beneint els fidels amb la mà dreta i, amb l'esquerra, sostenint el llibre de les Escriptures on apareix ben visible la frase Ego sum lux mundi (jo sóc la llum del món). Com a símbol d'omnipresència i autoritat, dues grafies gregues es troben a banda i banda de Crist, l'alfa i l'omega, Déu com a principi i final de totes les coses.


Seguint la tradició iconogràfica del romànic, s'està davant d'un Déu-jutge totpoderós (en grec Pantocràtor), desposseït de qualsevol rastre d'humanitat, benevolència o amor. La seva figura, exageradament gran respecte a les altres, mira i jutja el comportament dels homes. Alguns autors extrapolen aquesta autoritat divina a la del senyor feudal, personatge de poder inqüestionable, encarregat de la llei, propietari de terres i amo del destí dels homes.


A nivell formal, crida l'atenció la precisió del dibuix i els detalls, com el cabell o la barba, per exemple. També destaca la gamma de colors utilitzats per la seva intensitat, predominant els blaus i els verds clars, que contrasten amb grocs i vermells. L'ús innovador dels colors és un dels punts destacats de Sant Climent de Taüll i un cas gairebé únic al romànic europeu.

Envoltant la figura de Crist es troba el tetramorf o la representació dels quatre Evangelistes, encerclats per medallons i sostinguts per serafins i querubins. La mare de Déu i els representants de l'Església són els protagonistes del segon registre. Maria, amb rostre allargat i hieràtic, sovint s'interpreta com la personificació l’església.

Altres elements destacats són a l'arc triomfal (just l'anterior a l'absis). Es tracta de la Dextera Domini o la mà de Déu que simbolitza el poder diví atemporal. Molt a prop i també alçant la vista, es pot veure l'Agnus Dei, el corder amb set ulls que simbolitza el triomf de Crist.

Els absis laterals de l'església també van ser pintats en època romànica. A la part baixa, darrera l'altar encara es pot veure diferents bandes de colors que formaven el sòcol. Al MNAC es conserva la continuació per la part superior d'aquestes pintures: uns àngels sobre el mateix fons de franges horitzontals.

Al MNAC també es pot contemplar un excepcional banc presbiterial de fusta, probablement construït el segle XIII (Foto extreta de la web del MNAC).

El poble de Taüll des del campanar de Sant Climent

Anar a: El conjunt romànic de la Vall de Boí | Santa Maria de Taüll | Sant Joan de Boí | Santa Eulàlia d'Erill-la-Vall | Sant Feliu de Barruera | Nativitat de Durro | Santa Maria de Cardet | Assumpció de Cóll | Capella de Sant Quirc de Durro

Llegir més