Terrassa, modernista i industrial: ruta de Vallparadís

Estem al segle XIX i Terrassa era una de les ciutats catalanes capdavanteres en la revolució industrial. El sector tèxtil, especialitzat en la indústria de la llana, va ser durant més d'un segle el motor econòmic de la ciutat, creixent espectacularment, i el seu paisatge es va poblar de fàbriques, magatzems, habitatges d'obres i de fabricants, edificis de serveis, seus d'institucions, espais d'oci... Tots aquests edificis ajuden a comprendre, de forma global, aquest ric període històric i artístic que va tenir lloc a Terrassa, amb un important llegat modernista i industrial, sent un dels conjunts més destacats de Catalunya.

L'expansió de la indústria tèxtil llanera va venir per les millores tècniques que s'inidicaren amb la introducció de la màquina de filar (1832) i la màquina de vapor 1833), però no gaire més tard, a partir del 1845, es van començar a implantar els telers Jacquard, peça cabdal en l’expansió al sector tèxtil. Aquest procés va ser afavorit per la millora de les comunicacions i per la construcció de la carretera de Barcelona l’any 1845, però de forma excepcional per l’arribada del ferrocarril del nord el 1856, que comunicava Terrassa amb Barcelona, Manresa i Saragossa. Aquesta nova via de comunicació va permetre una fluïdesa d’arribada de matèries primeres, com són el carbó i la llana, i també la sortida de productes tèxtils elaborats cap als mercats catalans i espanyols.

A l'inici del segle XX, les fàbriques tèxtils ocupaven illes senceres, en perfecte veïnatge amb els habitatges tradicionals i amb l'arquitectura culta que anava construint la burgesia industrial. Sorgeix, a més, un tipus arquitectònic i funcional que a Terrassa va fer fortuna, el magatzem, lloc de depòsit i d'exhibició de les mercaderies als possibles clients. Alguns d'ells ocupaven senzilles parcel·les de cós i formalment podien confondre's amb l'arquitectura residencial. Per la seva banda, les institucions públiques, les entitats financeres i les de caràcter associatiu construeixen els seus edificis, tant en el nucli antic com en els nous eixamples, dotant-los d'una monumentalitat que sigui digna de la funció representativa que exerceixen. La vila de Terrassa es va expandir més enllà de l’estructura medieval en direcció a l’estació del Nord i, el que és més important, va trencar a principis del segle XX els límits naturals tradicionals, la riera del Palau i el torrent de Vallparadís.

Les noves edificacions van evolucionar des de l'acceptació dels historicismes d'arrel medieval a la culminació del modernisme, passant per totes les versions eclèctiques possibles, fins a delectar-se en el llenguatge de procedència centreeuropea i seguir el camí cap a les un cop més reinvidicades fórmules clàssiques del noucentisme. La renovació de la ciutat va lligada a l'arquitecte Lluís Muncunill, que acapara un bon nombre de projectes. El maó, aparent o enlluït, li ofereix totes les possibilitats plàstiques i expressives per a una determinada manera de fer arquitectura i ciutat. Per contra, l'arquitecte Josep Maria Coll i Bacardí, tendí a incorporar les arts aplicades, amb uns resultats escenogràfics i cromàtics més acusats. Altres arquitectes importants van ser Melcior Viñals i Antoni Pascual i Carretero.

El Modernisme arquitectònic en general es caracteritza pel predomini de la línia corba sobre la recta –l’ús d’arcs parabòlics i el·líptics, la volta catalana de revoltó i els cantells arrodonits–, la riquesa i el detallisme de la decoració, l’ús freqüent de motius vegetals i el dinamisme de les formes. Els materials més utilitzats són el
totxo vist, encara que l’estuc i la pedra també hi són presents, i l’ús de la ceràmica decorativa, el ferro forjat i els esgrafiats. Aquests trets generals s’apliquen a Terrassa sobretot en aspectes essencialment pràctics i funcionals d’ús dels edificis. Les decoracions exteriors acostumen a ser austeres, mentre que els interiors són finament decorats: destaquen els arrambadors ceràmics, els vitralls emplomats i els treballs de fusteria i de serralleria.

Als anys 70 del segle XX, la crisi econòmica va arrossegar moltes de les grans empreses de la vella Terrassa tèxtil, i alguns dels edificis més emblemàtics es van convertir en museus, sales d’exposicions, edificis de serveis, etc. Ara, Terrassa pot oferir als visitants un patrimoni industrial únic en el seu gènere a Catalunya, amb un atractiu turístic i cultural de primer ordre. Les antigues fàbriques i vapors, els habitatges, les xemeneies, permeten conèixer de prop l’arquitectura, les arts, l’estil de vida del segle XIX i començament del segle XX


Castell cartoixa de Vallparadís/Museu de Terrassa
| C/ de Salmerón, s/n |

El Castell Cartoixa de Vallparadís és un edifici original del segle XII, que va ser la fortalesa de la família Sanlà i, posteriorment de la família Terrassa, que es converteix en la Cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís en els segles XIV-XV. Fou restaurat durant els anys cinquanta i des del 1959 es va conertir en museu i actualment és la seu principal del Museu de Terrassa.

L'exposició permanent del Castell Cartoixa de Vallparadís, inaugurada l'any 1994, mostra l'evolució del territori i l'ocupació humana de Terrassa i la seva comarca, i en l'àmbit de l'etapa contemporània es pot veure el període d'expansió industrial de la vila de Terrassa, a partir de la primera meitat del segle XIX.




Hospital i casa de Caritat de Sant Llàtzer
| Arquitecte: Lluís Muncunill i Parellada | Any: 1907 | C/ de la Riba, 90 / Plaça del doctor Robert |

El conjunt està format per les dependències de l'antic convent de Sant Francesc del segle XVII, l'antic Dipòsit Carcelari Provincial i l'Hospital i Casa de Caritat de Sant Llàtzer instal·lat el 1869 (abans estava a l'actual emplaçament del Mercat de la Independència) i ampliat el 1907 per Lluís Muncunil, per tal de construir l'edifici de Seguro Tarrasense, que més endavant va passar a acollir la clínica del Remei.



Pont del Passseig
| Arquitecte: Jacint Mumbrú | Any: 1895 | Avinguda de Jacquard

Amb l’enderroc de les muralles el segle XVI, el creixement urbanístic terrassenc dels segles següents cap a l’est s’aturà al torrent de Vallparadís. El torrent era una barrera natural que dificultava la urbanització més enllà del barranc. La única manera de passar d’una banda a l’altra era pel pont de Sant Pere insuficient pel tràfic del segle XIX, a part que aquest estava sota la jurisdicció del poble de Sant Pere. Aquesta carència de ponts dificultava la comunicació amb les poblacions veïnes del cantó de llevant; Sabadell, Castellar, Sant Quirze. Amb aquest pont, es va trencar un dels límits naturals de la ciutat i va permetre la seva expansió cap a l'est.


Casa Josep Maria Coll i Bacardí (Casa Baumann)
| Arquitecte: Josep Maria Coll i Bacardí | Any: 1913 | Avinguda de Jacquard, 1 |

L'arquitecte Josep Maria Coll i Bacardí va construir aquest habitatge unifamiliar, de notables dimensions i voltat per un jardí, com a residència particular pròpia, l'any 1913. Aquí podem veure la seva influència de la secessió austríaca amb façanes arrebossades i esgrafiades amb motius florals; la teulada, formada per teules en ceràmica vidriada i la tanca del jardí presenta pilars decorats amb trencadís de ceràmica i reixes de ferro forjat.

Ernest Baumann, un representant de llanes, hi instal·là a partir dels anys 20 la seva residència i despatx comercial. I finalment, l'Ajuntament va comprar la casa el 1963, i actualment hi ha el Servei de Joventut i Lleure Infantil.




Palau d'Indústries (Escola Industrial)
| Arquitecte: Lluís Muncunill i Parellada | Any: 1901 | C/ de Colom, 1 |

Muncunill es va inspirar en l’edifici de la Universitat de Barcelona d’Elies Rogent, que data del 1856, intoduint-hi elements ornalmentals típicament modernistes, com el maó vist o els aplics ceràmics. L’edifici original, el Palau d’Indústries, era de planta rectangular amb una planta baixa i dos pisos i tenia un pati interior central formant claustre. Dominat per un cos orientat a l’oest (la façana principal) que destaca de la resta pel seu capcer escalonat. És en aquest cos on se situa el vestíbul i on es va ubicar l’antiga Biblioteca, al pis superior, ara destinada a sala d’estudi. Les obertures són totes en arc de mig punt.

El 1912 s'hi van afegir unes naus al voltant, destinades a tallers, projectades per Josep Domènech Estapà i Josep Domènech Mansana. Aqui es van formar molts especialistes del tèxtil, la química, la mecànica o l'electricitat, i on es va traçar el camí per conjuminar la indústria amb les arts.


Bibliografia: Terrassa, industrial i modernista (tríptic Diputació de Barcelona, xarxa de municipis

Anar a: Terrassa, modernista i industrial: ruta del centre | Palau d'Indústries (Escola Industrial)

Llegir més

Sant Pol de Mar

A la comarca del Maresme, entre Canet de Mar i Calella, trobem Sant Pol de Mar, tocant al mar i molt a prop de la muntanya, un exemple de poble mediterrani, amb els carrers estrets i les seves cases blanques i esglaonades i amb la costa retallada per les platges de sorra neta i granulada que recorden els seus orígens mariners. L'ermita de Sant Pau corona la vila i dóna un dels perfils més emblemàtics de la costa de Barcelona-Maresme. A l'altre extrem del poble, hi ha l'església gòtica de Sant Jaume, i en el centre del poble té un lloc destacat l'arquitectura modernista, que vingué donada per la descoberta com a lloc d'estiueig per la burgesia catalana. Més enllà del seu patrimoni cultural i paisatgístic, Sant Pol destaca singularment per la seva oferta gastronòmica amb restaurants especialitzats amb cuina casolana, marinera i de mercat, i on sobresurt el restaurant Sant Pau, de la popular cuinera Carme Ruscalleda.

L'origen de la població de Sant Pol rau en el veïnat que es va anar constituint a recer del monestir de Sant Pau -els primers documents del qual daten del segle X- i, llavors, es va unir a un altre nucli bastit a l'entorn de l'església parroquial de Sant Jaume (segle XVI), relativament allunyada. El 1599 Sant Pol s’independitzà de Sant Cebrià, esdevenint un municipi propi amb conreu de vinya, comercialització de vi amb Amèrica i una activitat pesquera.

Amb l'arribada del tren, el 1859, es visqué el desenvolupament del sector industrial, que junt amb una agricultura diversificada (olivera, vinya, ametller, garrofer i maduixera) i un importat sector pesquer, feren viure una nova etapa de creixement i bonança. Des de principis del segle XX va anar adquirint renom i es consolidà com a vila d’estiueig de les famílies de Barcelona i les rodalies.

Hi ha una coneguda expressió, de befa i burla, que es fa als santpolencs de 'Sant Pol, quina hora és?'. El seu origen és incert i es donen dues versions. Una d’elles basada en una llegenda, que explica que a l’època dels rellotges de sol, a la població, se’n va restaurar un que havia quedat malmès a causa del sol i la pluja i que, per evitar que els tornés a passar el mateix una altra vegada, se’ls va ocórrer de cobrir-lo, la qual cosa provocà que perdés la seva utilitat, i que serví a les poblacions veïnes per fer-ne mofa.

L’altre origen es basa en fets històrics: durant la Guerra de Successió, les tropes de Felip V passaven per Sant Pol, i els ciutadans s’organitzaren en sometents per defensar la població. Aquest fet va provocar una cruel venjança: les cases varen ser destruïdes i foses les campanes del rellotge de l’ajuntament i de l’església, amb prohibició de restaurar-los. L’acte de Felip V, va originar la dita 'Sant Pol, quina hora és?' i així els castellans i botiflers podien recordar als santpolencs i de forma provocativa aquest trist i tràgic record.

Amb el pas del temps, però, la població va aprendre a conviure amb l’anècdota fins al punt d’arribar a utilitzar-la com a eslògan de presentació de la pròpia població: 'Sant Pol, a tota hora'.

Ignasi Mas i Morell, arquitecte municipal de Sant Pol de 1910 a 1940, va projectar al poble una sèrie d'edificis entre 1906 i 1920, en alguns dels quals es repeteixen fòrmules compositives i motius de ceràmica vidriada, amb major o menor grau de contenció decorativa. La seva mà dreta en la materialització dels projectes, tant des del punt de vista constructiu com des de l'estètic, va ser el santpolenc Joan Vila Arcelos, paleta, mestre d'obres i pintor. D'aquesta actuació conjunta van sorgir una analgama d'elements gòtics, arabitzants, pairals, la influència notòria de l'arquitectura centreeuropea i els models en plena eclosió, dels grans edificis modernistes conjugat a una escala menuda, amb una innocent simplicitat.

Un bon lloc per començar una passejada pel poble és des del Parc del Litoral, situat a ponent i autèntic delta de la riera de la Vallalta, que recull bona part de l'aigua de la Serra del Montnegre i que serpenteja entre turons recollint l'aigua dels pujols, passant per Sant Iscle, Sant Cebrià i arribant a Sant Pol de Mar. El parc té una gran extensió amb zona verda, zona infantil i d'aparcament, que es troba al costat de la platja de Can Villar, la qual deu el seu nom a la masia de Can Villà, dels segles XVI i XVII.

Sortim del parc travessant el pont de fusta que creua la riera, d'on es té una magnífica vista de les cases vora la riera, el campanar de l'església de Sant Jaume i les cases de la cantonada Riera i Consolat de Mar, com Cal Doctor Roura que va construir Ignasi Mas i Morell entre els anys 1906-1907, amb façanes, asimètriques, que es caracteritzen per la cornisa escalonada del cos més alt, i un estilitzat disseny de les finestres. La nota cromàtica la proporcionen els aplics de ceràmica vidriada de color verd.

Es pot seguir pel carrer Consolat de Mar, nom de ressonàncies medievals ja que era el codi marítim que des del segle XIII Catalunya reglava les lleis de la mar. A pocs metres, en el número 9 es troba Can Coromines, que va ser la casa d'estiueig de Pere Coromines, notable polític i pare del lingüista Joan Coromines, seu de l'ajuntament i des del 2006 la Fundació Pere Coromines, dedicada als Estudis Filosòfics, Històrics i d’Investigació científica que conserva la biblioteca familiar. La portalada d’arc de mig punt i el finestral gòtic de tipus conopial, procedeixen d’una antiga masia del poble enderrocada el 1922, que datava del segle XIII o XV.

Al costat de l'Ajuntament, es troba l'anomenada Torre de la Plaça, projectada el 1919 per l'arquitecte Ignasi Mas i Morell i construïda el 1922 per al seu germà Josep Mas i Morell. D'estil monumental i amb referències classicistes exemplifica el pas del modernisme al noucentisme, amb principis com la simetria, l'equilibri i la contenció decorativa. Durant la guerra civil, la planta semisoterrani va servir de presó i més tard també va ser ocupada pel servei de la companyia telefònica.

Al final del carrer Consolat de Mar, s'arriba al carrer Nou, el carrer comercial més important de la vila i on es troba el Restaurant Santa Pau de la Carme Ruscalleda, que té la distinció de tres estrelles Michelin i obert des del 1988.

Aquest carrer connecta els antics veïnats de Sant Pau i de Sant Jaume, i es poden trobar edificis del darrer quart del segle XIX, on destaca, en el número 22, la casa eclèctica amb influència mudèjar de Mas Noguera, i en el número 28, una casa reformada per Ignasi Mas i Morell, i on estiuejà el músic Amadeu Vives, conegut per haver posat música a L'emigrant, lletra de mossèn Cinto Verdaguer.

En arribar al final del carrer, girem a mà dreta pel carrer Ferrocarril, i travessarem la via. L'estació és un edifici neoclàssic de finals del segle XIX, igual que les boques del túnel sota el turó de Sant Pau (any 1870).

Enfilem l'Avinguda del doctor Furest, que recorda al metge higienista Modest Furest i Roca (1852-1938), natural de Sant Pol i fill de pescadors, promotor de l'helioteràpia i altres hàbits saludables i fundador del balneari Vichy Catalán de Caldes de Malavella. En el número 8, es troba la Casa Camino, projectada per Ignasi Mas i Morell, i construïda el 1923 per Joan Vila Arcelos. L'originalitat de la façana la trobem a la meitat superior, en la curiosa decoració que envolta el balcó, a base de cercles ceràmics, material que s'utilitza també en forma geomètrica a la part del coronament.

Arribem al Mirador de la Punta, construït entre els penya-segats i la mar, des d'on es pot veure la platja i la mar de tota la comarca. Va ser un projecte del doctor Furest que tenia la funció d'oferir una passejada agradable als vianants. Avui en dia destaca el contrast de les antigues cases d'estiueig amb els moderns blocs d'apartaments turístics, que mostra l'evolució de Sant Pol els últims anys.

Passat el mirador, emprenem camí cap a l'actual ermita de Sant Pau (s. XI), que ofereix al visitant una panoràmica excel·lent de la costa del Mareme. Juntament amb la casa dels ermitans annexa (s. XVII) són les restes de l'antic monestir benedictí de Sant Pau, que donà nom a l'actual municipi. Els primers documents que parlen de l'existència del monestir daten del segle X, i els monjos provençals d'aquella època portaren la seva llengua i li posaren el nom llatí de Santi Pauli in Maritima que derivà probablement en Santi Pauli, Sant Pau i que, amb el temps, evolucionaria fins al Sant Pol català.

El monestir va passar per diferents vicissituds, i la seva millor època va ser entre els segles XI i XIV en la que esdevingué un important centre cultural que disposava d'una biblioteca i un scriptorium i en la que el prior de Sant Pau era l’encarregat de comprar els llibres pel rei. Però a finals del segle XV, els monjos abandonaren el monestir a causa de la crisi econòmica general, les pestes i les guerres civils i no fou fins el segle XVI que s’inicià la seva recuperació.

L'edifici presenta una superposició d'estils, des del període visigòtic, amb una cripta anterior al segle VI, fins al segle XVIII. De l'ermita original, sols en queda l'absis i una de les finestres de la façana nord, i en època moderna s'allargà la nau pel cantó de ponent i s'alçà amb una torre de dues espadanyes.


De nou al carrer Nou, anem cap al carrer de Manzanillo, nom de ciutat cubana com el nom d’altres travessies d’aquest mateix carrer, l’Havana o el paral·lel del que som, Santa Clara. La tria d’aquests noms de ciutats cubanes, com algunes de les cases vistes són degudes a la nostàlgia que van sentir els americanos quan van tornar de Cuba. En aquest carrer de Santa Clara en el número 2, es troba un dels edificis emblemàtics del poble...

... les Escoles Públiques, d’estil modernista construït l’any 1910 per Ignasi Mas i Morell. Les escoles es desenvolupà en una nau de planta baixa amb dues aules, amb entrades diferents per a nens i nenes, com era preceptiu a l'època, i finestres de proporció vertical en seqüències ritmades. La torre, que allotjava l'habitatge del mestre, té dues plantes més i s'estreny en l'últim pis formant dues galeries de finestres goticitzants i una garita de coberta cònica. El pati situat al darrere de la construcció, se separa del carrer per una tanca que segueix el desnivell existent. La ceràmica esmaltada, els còdols, la sorra i les petxines són recursos pictòrics que Ignasi Mas i Morell i Joan Vila van utilitzar a les facanes de les escoles i en altres cases unifamiliars.

Tornant al carrer de Manzanillo, tenim un altra casa d'Ignasi Mas, coneguda com Les tribunes. Es tracta de la Casa Josep Sala Agut (1915). Modernista de transició, destaca la decoració de rajola de València, parcialment en trencadís. El nom de la casa ve de les dues tribunes superposades que tenia originalment i que foren substituïdes pels actuals balcons arrodonits. Vorera avall es troba la casa vuitcentista, projectada un cop més per Ignasi Mas per a Maria Pujol de Roca. Vistosa per la seva façana rogenca amb franges horitzontals de maó vist alternant amb un estuc més clar, destaquen els motius arabitzants i medievalitzants.

Seguidament venen els Horts del carrer Manzanillo, un conjunt de jardins, coneguts com a horts, que pertanyen a les finques de la banda oposada del carrer i que evitaven, originalment, que s'aixequessin edificis que tapessin la vista del mar. La vegetació original combina plantes autòctones i altres, com les palmeres, que recorden les colònies d'ultramar. Les tanques de ferro forjat, els murets de separació, els bancs i les fonts denoten la privacitat dels espais o el seu ús com a zona d'oci i descans.

El carrer segúent és el d'Abat Deàs, on hi ha un conjunt de dues cases de cos típiques dels pobles del Maresme a partir del segle XVI-XVII. El seu nom prové del cos, o crujía, situat entre dues parets paral·leles que aguanten el sostre de bigues que separa la planta baixa (espai de treball) i el primer pis (residencial). A la façana destaquen les obertures emmarcades en pedra granítica, una solució arquitectònica típica de Sant Pol.

Al costat mateix d'aquestes dues cases, hi ha Can Planiol, una de les obres modernistes més representatives a Sant Pol d'Ignasi Mas i Riera. El contrast entre els dos conjunts mostra la imbricació d'estils al poble i com l'arquitectura d'estiueig es va fer un lloc en una trama urbana preexistent d'almenys dos segles. Planiol és un cognom santpolenc dels que també van fer les amèriques, concretament a Cuba, tal com ho corrabora en un detall de la façana, amb l'escut de Cuba i al costat el de Sant Pol.

Edificada entre mitgeres, Can Planiol, l'ornamentació té el protagonisme total de la casa, amb aplacats ceràmics de tons blaus i blancs que enllacen amb la balconada del primer pis i que tornen a aparèixer al fris de la barbacana. Els arcs i altres elements s'esquitxen de flors vermelles en una inusitada explosió de color. El balcó amb grans cartel·les escalonades són del mateix tipus que las que sostenen el ràfec.

Arribem finalment a l''església de Sant Jaume, una edificació d’estil gòtic tardà que data de l’any 1590, que es construí sobre una petita capella existent, que ja estava sota l’advocació de Sant Jaume i adossada a una torre de guaita del segle XVI que passà a fer, i encara fa, la funció de campanar. L'advocació de Sant Jaume denota la relació antigaamb el camí que venia del monestir de Sant Pau i la torre recorda tant la revolució remença del segle XV com el perill dels corsaris a l'època moderna.

La construcció té planta rectangular i absis poligonal amb contraforts i capelles laterals i la torre del campanar és de planta circular i compta amb uns murs de més de 2 metres de grossor i 10 metres d’alçada. El porxo que cobreix l’entrada és posterior a l’edificació, fou afegit als anys 50.



Bibliografia i més informació en: Una passejada per Sant Pol. Idea original i text de Lluís Cabruja (revista El nou santpolenc número 57) | Modernisme a l'entorn de Barcelona. Arquitectura i paisatge per Raquel Lacuesta i Xavier González Toran | Sauleda Pastissers. Una passejada per Sant Pol

Llegir més

La Biblioteca Nacional de Catalunya

Les dependències que avui ocupen les biblioteques Sant Pau-Santa Creu i la Nacional de Catalunya formaven part de l'antic Hospital de la Santa Creu, traslladat des del principi del segle passat al modern complex de l'actual Hospital de Sant Pau que va projectar Lluís Domènech i Montaner.

Com a institució hospitalària, l'Hospital de la Santa Creu és una de les més antigues del món. El seu origen es remunta al final del segle X, quan era asil i hospital de pelegrins.En aquella època la ciutat de Barcelona tenia diferents hospitals, però entre els segles XII i XIII es va decidir centralitzar tots els hospitals en un de sol. El lloc triat va ser la casa de Pere Prim i la seva muller, ja que hi tenien cura dels malalts. El canonge Guillem Colom va ser qui va convertir aquesta casa del Raval en hospital i va aconseguir la protecció del papa Honori.

Però una cosa era la decisió de centralitzar tots els hospitals en un de sol i l'altra, dur-ho a terme. Per a això es va haver d'esperar fins al segle XV. L'any 1401 es van col·locar les quatre primeres pedres del nou edifici. El fet que hi hagués quatre primeres pedres i no només una, com és habitual, va ser degut a la implicació de les principals "forces vives" de la Barcelona del moment. Així, una la va posar el rei Martí I; l'altra, la reina Maria de Luna; la tercera, la va col·locar en Jaume de Prades en nom del príncep hereu, i la darrera, el bisbe Joan Armengol i els consellers en nom de l'Església i la ciutat.

Tot el complex hospitalari es va anar construint en fases successives, i cada espai construït en cada fase era utilitzat tan bon punt estava acabat. L'Hospital de la Santa Creu es va construir d'acord amb un projecte de planta rectangular amb dos pisos al voltant d'un pati amb porxo, seguint les formes dels claustres eclesiàstics, però la quarta ala que havia de tancar el pati no es va arribar a construir. El claustre està construït per trams de volta de creueria oberts al pati amb arcs apuntats, i al damunt del claustre es troba una terrassa.

L'estructura de les naus és diferent als pisos inferior i superior. La del pis inferior està coberta amb voltes de creueria molt rebaixades, i estaven destinades a les dones malaltes i als dements, però també a magatzems i a diferents serveis. La del pis superior, amb naus molt més altes i airejades, ho està amb una teulada de fusta a dos vessants. Aquesta diferència en l'estructura es pot veure si es visita la Biblioteca Sant Pau-Santa Creu, al pis inferior, i la Biblioteca de Catalunya, al pis superior.

Un altre element característic del complex són les dues escales monumentals construïdes a partir de l'any 1585. La seva funció era, i és, comunicar el pati amb les naus del pis superior. En una d'elles, amb la imatge de Sant Roc, trobem al seu costat, una reixa del segle XVI que correspon a l'antiga farmàcia de l'Hospital. Simètrica a l'escala de Sant Roc, hi ha l'escala de la Caritat.

El fort augment de població que va viure la ciutat de Barcelona durant el segle XIX i el principi del segle XX, va fer palesa la necessitat de traslladar-lo a uns terrenys molt més amplis situats, aleshores, a l'extraradi de la ciutat de Barcelona. El nou hospital és l'actual Hospital de Sant Pau. Ara bé, el vell hospital encara es va haver de fer càrrec de les darreres hores de vida de l'arquitecte Antoni Gaudí, que hi va morir el 7 de juny de 1926.

A partir de l'any 1929 es va restaurar el conjunt d'edificis hospitalaris i se'ls va buscar una nova utilitat. El nou ús va ser el cultural i, fruit d'aquesta decisió, s'hi van anar establint diversos equipaments culturals de la ciutat. Hi tenen seu, a més de la Biblioteca Sant Pau-Santa Creu, la Biblioteca Nacional de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans (en l'antiga Casa de Convalescència de l'hospital), l'Escola Massana, la Reial Acadèmia de Medicina i la Reial Acadèmia de Farmàcia.

La Biblioteca Nacional de Catalunya (BC)

La Biblioteca de Catalunya va ser fundada l'any 1907 per Enric Prat de la Riba com a biblioteca de l'Institut d'Estudis Catalans, amb les funcions i el caràcter de biblioteca nacional. Es va obrir al públic el 1914 ens uns locals, de l'actual Palau de la Generalitat. A petició de l'IEC, l'Ajuntament de Barcelona va adquirir l'antic hospital per dedicar-lo a la BC. La instal·lació dins dels murs de l'antic hospital, després que l'Ajuntament aprovés la cessió d'ús de les instal·lacions, es va realitzar entre 1936 i 1939, en plena Guerra Civil. La dictadura franquista (1939-1975) va eliminar l'esperit de catalanitat de la institució en el seu intent d'ofegar qualsevol singularitat lingüística o cultural. La instauració de la democràcia va definir la missió, funcions i estructura de la BC que des de 1981, s'ha vist consolidada per llei parlamentària com a Biblioteca Nacional.

En alguna de les jornades de portes obertes, com el dia de Sant Jordi, es pot visitar part de la Biblioteca de Catalunya, a través d'un recorregut per alguns dels principals espais de la seva seu, que es comença per la Sala Prat de la Riba, oberta el juny de 2003, que és la Sala de consulta de reserva, l'espai destinat a l'investigació dels fons més antics i valuosos del patrimoni de la Biblioteca. La consulta i reprografia d'aquests materials es fa d'acord amb les mesures adients per a la seva seguretat, preservació i conservació. Aquesta sala havia acollit l'antic auditori de la BC, i posteriorment va ser la sala de consulta general.

En una de les parets de la sala, es troba un vitrall, obra de l'artista Xavier Aballí, fet amb aquarel·la i acrílic sobre vidre, i on es pot veure tres fulls del diari del diumenge, 15 de desembre de 1996, dia en què es va finalitzar l'obra.




Es segueix per un pont de vidre que comunica l'edifici gòtic amb l'edifici de quatre plantes, inaugurat el 1998 i destinat a serveis tècnics. El jardí que dóna al carrer d'Egipcíaques cobreix el dipòsit general, amb una capacitat de 3.600 metres quadrats de superfície. Consta de quatre plantes subterrànies equipades amb els sistemes més avançats en climatització, seguretat i distribució.

Per la Nau de Ponent, s'accedirà a la sala de consulta general. La BC té com a missió recollir, conservar i difondre la producció bilbiogràfica del país, i fica a disposició dels usuaris tots els llibres, revistes, enregistraments sonors i visuals, mapes, cartells i impresos produïts a Catalunya.

La sala de consulta general és l'espai destinat a la consulta de documents proncipalment dels segles XIX-XXI, en diferents suports. Per accedir-hi, cal cercar en els catàlegs a través dels ordinadors de la sala, que tenen a més accés a altres catàlegs de biblioteques, bases de dades de subscripció, ofimàtica i internet.

Sobre els murs de la nau de tramuntana es poden observar unes pintures monocromàtiques del segle XV, constituïdes per diversos grups decoratius que, segons algunes tesis, podrien haver servit com a marc d'una altra imatge o retaule. A la part central, destaquen unes pintures amb escenes bíbliques.

En aquesta mateixa nau, hi ha unes cabines per a investigadors, destinades als usuaris que duen a terme treballs d’investigació. Aquests espais es lloguen, per un període mínim d’una setmana, amb l’objectiu de facilitar la comoditat i l’agilitat en els processos de consulta. Al final de la nau, hi ha un taulell de reprografia, posada a disposició dels usuaris per a poder fer reproduccions sense malmetre el document.

En la sala anomenada del Via Crucis, i que data de finals del segle XVII, hi ha el Museu del Llibre Frederic Marès, on es mostra una selecció d’entre els gairebé dos mil documents –manuscrits, pergamins, impresos, gravats i enquadernacions– que l’escultor Frederic Marès i Deulovol (1893-1991) va donar a la Biblioteca de Catalunya.

Els documents exposats abasten un ventall de peces que s’inicia amb un pergamí del segle XI, on destaca una relligadura carolíngia de plata repussada (probablement del segle IX o X), ornada amb un camafeu romà datable al segle III. Els documents es distribueixen en vitrines que acullen pergamins, manuscrits, impresos (segles XV-XVIII), gravats, i enquadernacions (segles XV-XX).

Presideix la sala una taula gòtica que representa el beat Ramon Llull, donada també per Frederic Marès. A les parets del voltant, es poden veure les efigies de personalitats del pensament i les lletres catalanes, esculpides pel mateix Marès.

En una avantsala, on en temps de l’Antic Hospital de la Santa Creu s’havien atès malalts del Gremi de Carders de llana, ens trobem amb tres elements a destacar. El primer d'ells és un arrambador de rajoles vidrades (segles XVII-XVIII).

Penjada sobre una de les parets hi ha un tapís teixit amb seda i llana, que formava part d’un conjunt de vuit tapissos, anomenat 'Els amors de Mercuri i Hersé'; aquesta escena correspon a Mercuri en el moment en què veu Hersé. Fabricat a Brussel·les en la segona meitat del segle XVI, mostra certa influència italiana i porta la marca de l’empresari Guillem Panemark.

El tercer element és el mapamundi de Juan de la Cosa (1450-1510); es tracta d’un facsímil d'inicis del segle XIX, que reprodueix un mapamundi que abasta Europa, Àfrica, bona part d’Àsia i, per primera vegada, la costa oriental americana. L’original d’aquesta carta de navegació es conserva a Madrid, al Museo Naval.

El següent espai visitable és la Sala Cervantina, que reuneix bona part d’una de les millors col·leccions públiques mundials especialitzades en l’obra de Miguel de Cervantes. Originals de les primeres edicions, exemplars de bibliòfil i publicacions de l’obra cervantina en més de vint idiomes, entre d’altres, palesen el valor d’aquest material. La col·lecció inicial va pertànyer a Isidre Bonsoms, que la va cedir a la BC.

Abans d'acabar la visita, es pot passejar pel balcó gòtic, situat al damunt del claustre, des del qual s'observa el pati del recinte, al centre del qual hi ha la creu barroca, del segle XVII, feta pr Bernat Vilar.

Llegir més