Sant Pol de Mar

A la comarca del Maresme, entre Canet de Mar i Calella, trobem Sant Pol de Mar, tocant al mar i molt a prop de la muntanya, un exemple de poble mediterrani, amb els carrers estrets i les seves cases blanques i esglaonades i amb la costa retallada per les platges de sorra neta i granulada que recorden els seus orígens mariners. L'ermita de Sant Pau corona la vila i dóna un dels perfils més emblemàtics de la costa de Barcelona-Maresme. A l'altre extrem del poble, hi ha l'església gòtica de Sant Jaume, i en el centre del poble té un lloc destacat l'arquitectura modernista, que vingué donada per la descoberta com a lloc d'estiueig per la burgesia catalana. Més enllà del seu patrimoni cultural i paisatgístic, Sant Pol destaca singularment per la seva oferta gastronòmica amb restaurants especialitzats amb cuina casolana, marinera i de mercat, i on sobresurt el restaurant Sant Pau, de la popular cuinera Carme Ruscalleda.

L'origen de la població de Sant Pol rau en el veïnat que es va anar constituint a recer del monestir de Sant Pau -els primers documents del qual daten del segle X- i, llavors, es va unir a un altre nucli bastit a l'entorn de l'església parroquial de Sant Jaume (segle XVI), relativament allunyada. El 1599 Sant Pol s’independitzà de Sant Cebrià, esdevenint un municipi propi amb conreu de vinya, comercialització de vi amb Amèrica i una activitat pesquera.

Amb l'arribada del tren, el 1859, es visqué el desenvolupament del sector industrial, que junt amb una agricultura diversificada (olivera, vinya, ametller, garrofer i maduixera) i un importat sector pesquer, feren viure una nova etapa de creixement i bonança. Des de principis del segle XX va anar adquirint renom i es consolidà com a vila d’estiueig de les famílies de Barcelona i les rodalies.

Hi ha una coneguda expressió, de befa i burla, que es fa als santpolencs de 'Sant Pol, quina hora és?'. El seu origen és incert i es donen dues versions. Una d’elles basada en una llegenda, que explica que a l’època dels rellotges de sol, a la població, se’n va restaurar un que havia quedat malmès a causa del sol i la pluja i que, per evitar que els tornés a passar el mateix una altra vegada, se’ls va ocórrer de cobrir-lo, la qual cosa provocà que perdés la seva utilitat, i que serví a les poblacions veïnes per fer-ne mofa.

L’altre origen es basa en fets històrics: durant la Guerra de Successió, les tropes de Felip V passaven per Sant Pol, i els ciutadans s’organitzaren en sometents per defensar la població. Aquest fet va provocar una cruel venjança: les cases varen ser destruïdes i foses les campanes del rellotge de l’ajuntament i de l’església, amb prohibició de restaurar-los. L’acte de Felip V, va originar la dita 'Sant Pol, quina hora és?' i així els castellans i botiflers podien recordar als santpolencs i de forma provocativa aquest trist i tràgic record.

Amb el pas del temps, però, la població va aprendre a conviure amb l’anècdota fins al punt d’arribar a utilitzar-la com a eslògan de presentació de la pròpia població: 'Sant Pol, a tota hora'.

Ignasi Mas i Morell, arquitecte municipal de Sant Pol de 1910 a 1940, va projectar al poble una sèrie d'edificis entre 1906 i 1920, en alguns dels quals es repeteixen fòrmules compositives i motius de ceràmica vidriada, amb major o menor grau de contenció decorativa. La seva mà dreta en la materialització dels projectes, tant des del punt de vista constructiu com des de l'estètic, va ser el santpolenc Joan Vila Arcelos, paleta, mestre d'obres i pintor. D'aquesta actuació conjunta van sorgir una analgama d'elements gòtics, arabitzants, pairals, la influència notòria de l'arquitectura centreeuropea i els models en plena eclosió, dels grans edificis modernistes conjugat a una escala menuda, amb una innocent simplicitat.

Un bon lloc per començar una passejada pel poble és des del Parc del Litoral, situat a ponent i autèntic delta de la riera de la Vallalta, que recull bona part de l'aigua de la Serra del Montnegre i que serpenteja entre turons recollint l'aigua dels pujols, passant per Sant Iscle, Sant Cebrià i arribant a Sant Pol de Mar. El parc té una gran extensió amb zona verda, zona infantil i d'aparcament, que es troba al costat de la platja de Can Villar, la qual deu el seu nom a la masia de Can Villà, dels segles XVI i XVII.


Sortim del parc travessant el pont de fusta que creua la riera, d'on es té una magnífica vista de les cases vora la riera, el campanar de l'església de Sant Jaume i les cases de la cantonada Riera i Consolat de Mar, com Cal Doctor Roura que va construir Ignasi Mas i Morell entre els anys 1906-1907, amb façanes, asimètriques, que es caracteritzen per la cornisa escalonada del cos més alt, i un estilitzat disseny de les finestres. La nota cromàtica la proporcionen els aplics de ceràmica vidriada de color verd.


Es pot seguir pel carrer Consolat de Mar, nom de ressonàncies medievals ja que era el codi marítim que des del segle XIII Catalunya reglava les lleis de la mar. A pocs metres, en el número 9 es troba Can Coromines, que va ser la casa d'estiueig de Pere Coromines, notable polític i pare del lingüista Joan Coromines, seu de l'ajuntament i des del 2006 la Fundació Pere Coromines, dedicada als Estudis Filosòfics, Històrics i d’Investigació científica que conserva la biblioteca familiar. La portalada d’arc de mig punt i el finestral gòtic de tipus conopial, procedeixen d’una antiga masia del poble enderrocada el 1922, que datava del segle XIII o XV.

Al costat de l'Ajuntament, es troba l'anomenada Torre de la Plaça, projectada el 1919 per l'arquitecte Ignasi Mas i Morell i construïda el 1922 per al seu germà Josep Mas i Morell. D'estil monumental i amb referències classicistes exemplifica el pas del modernisme al noucentisme, amb principis com la simetria, l'equilibri i la contenció decorativa. Durant la guerra civil, la planta semisoterrani va servir de presó i més tard també va ser ocupada pel servei de la companyia telefònica.



Al final del carrer Consolat de Mar, s'arriba al carrer Nou, el carrer comercial més important de la vila i on es troba el Restaurant Santa Pau de la Carme Ruscalleda, que té la distinció de tres estrelles Michelin i obert des del 1988.




Aquest carrer connecta els antics veïnats de Sant Pau i de Sant Jaume, i es poden trobar edificis del darrer quart del segle XIX, on destaca, en el número 22, la casa eclèctica amb influència mudèjar de Mas Noguera, i en el número 28, una casa reformada per Ignasi Mas i Morell, i on estiuejà el músic Amadeu Vives, conegut per haver posat música a L'emigrant, lletra de mossèn Cinto Verdaguer.



En arribar al final del carrer, girem a mà dreta pel carrer Ferrocarril, i travessarem la via. L'estació és un edifici neoclàssic de finals del segle XIX, igual que les boques del túnel sota el turó de Sant Pau (any 1870).



Enfilem l'Avinguda del doctor Furest, que recorda al metge higienista Modest Furest i Roca (1852-1938), natural de Sant Pol i fill de pescadors, promotor de l'helioteràpia i altres hàbits saludables i fundador del balneari Vichy Catalán de Caldes de Malavella. En el número 8, es troba la Casa Camino, projectada per Ignasi Mas i Morell, i construïda el 1923 per Joan Vila Arcelos. L'originalitat de la façana la trobem a la meitat superior, en la curiosa decoració que envolta el balcó, a base de cercles ceràmics, material que s'utilitza també en forma geomètrica a la part del coronament.

Arribem al Mirador de la Punta, construït entre els penya-segats i la mar, des d'on es pot veure la platja i la mar de tota la comarca. Va ser un projecte del doctor Furest que tenia la funció d'oferir una passejada agradable als vianants. Avui en dia destaca el contrast de les antigues cases d'estiueig amb els moderns blocs d'apartaments turístics, que mostra l'evolució de Sant Pol els últims anys.

Passat el mirador, emprenem camí cap a l'actual ermita de Sant Pau (s. XI), que ofereix al visitant una panoràmica excel·lent de la costa del Mareme. Juntament amb la casa dels ermitans annexa (s. XVII) són les restes de l'antic monestir benedictí de Sant Pau, que donà nom a l'actual municipi. Els primers documents que parlen de l'existència del monestir daten del segle X, i els monjos provençals d'aquella època portaren la seva llengua i li posaren el nom llatí de Santi Pauli in Maritima que derivà probablement en Santi Pauli, Sant Pau i que, amb el temps, evolucionaria fins al Sant Pol català.

El monestir va passar per diferents vicissituds, i la seva millor època va ser entre els segles XI i XIV en la que esdevingué un important centre cultural que disposava d'una biblioteca i un scriptorium i en la que el prior de Sant Pau era l’encarregat de comprar els llibres pel rei. Però a finals del segle XV, els monjos abandonaren el monestir a causa de la crisi econòmica general, les pestes i les guerres civils i no fou fins el segle XVI que s’inicià la seva recuperació.

L'edifici presenta una superposició d'estils, des del període visigòtic, amb una cripta anterior al segle VI, fins al segle XVIII. De l'ermita original, sols en queda l'absis i una de les finestres de la façana nord, i en època moderna s'allargà la nau pel cantó de ponent i s'alçà amb una torre de dues espadanyes.


De nou al carrer Nou, anem cap al carrer de Manzanillo, nom de ciutat cubana com el nom d’altres travessies d’aquest mateix carrer, l’Havana o el paral·lel del que som, Santa Clara. La tria d’aquests noms de ciutats cubanes, com algunes de les cases vistes són degudes a la nostàlgia que van sentir els americanos quan van tornar de Cuba. En aquest carrer de Santa Clara en el número 2, es troba un dels edificis emblemàtics del poble...

... les Escoles Públiques, d’estil modernista construït l’any 1910 per Ignasi Mas i Morell. Les escoles es desenvolupà en una nau de planta baixa amb dues aules, amb entrades diferents per a nens i nenes, com era preceptiu a l'època, i finestres de proporció vertical en seqüències ritmades. La torre, que allotjava l'habitatge del mestre, té dues plantes més i s'estreny en l'últim pis formant dues galeries de finestres goticitzants i una garita de coberta cònica. El pati situat al darrere de la construcció, se separa del carrer per una tanca que segueix el desnivell existent. La ceràmica esmaltada, els còdols, la sorra i les petxines són recursos pictòrics que Ignasi Mas i Morell i Joan Vila van utilitzar a les facanes de les escoles i en altres cases unifamiliars.


Tornant al carrer de Manzanillo, tenim un altra casa d'Ignasi Mas, coneguda com Les tribunes. Es tracta de la Casa Josep Sala Agut (1915). Modernista de transició, destaca la decoració de rajola de València, parcialment en trencadís. El nom de la casa ve de les dues tribunes superposades que tenia originalment i que foren substituïdes pels actuals balcons arrodonits. Vorera avall es troba la casa vuitcentista, projectada un cop més per Ignasi Mas per a Maria Pujol de Roca. Vistosa per la seva façana rogenca amb franges horitzontals de maó vist alternant amb un estuc més clar, destaquen els motius arabitzants i medievalitzants.

Seguidament venen els Horts del carrer Manzanillo, un conjunt de jardins, coneguts com a horts, que pertanyen a les finques de la banda oposada del carrer i que evitaven, originalment, que s'aixequessin edificis que tapessin la vista del mar. La vegetació original combina plantes autòctones i altres, com les palmeres, que recorden les colònies d'ultramar. Les tanques de ferro forjat, els murets de separació, els bancs i les fonts denoten la privacitat dels espais o el seu ús com a zona d'oci i descans.


El carrer segúent és el d'Abat Deàs, on hi ha un conjunt de dues cases de cos típiques dels pobles del Maresme a partir del segle XVI-XVII. El seu nom prové del cos, o crujía, situat entre dues parets paral·leles que aguanten el sostre de bigues que separa la planta baixa (espai de treball) i el primer pis (residencial). A la façana destaquen les obertures emmarcades en pedra granítica, una solució arquitectònica típica de Sant Pol.


Al costat mateix d'aquestes dues cases, hi ha Can Planiol, una de les obres modernistes més representatives a Sant Pol d'Ignasi Mas i Riera. El contrast entre els dos conjunts mostra la imbricació d'estils al poble i com l'arquitectura d'estiueig es va fer un lloc en una trama urbana preexistent d'almenys dos segles. Planiol és un cognom santpolenc dels que també van fer les amèriques, concretament a Cuba, tal com ho corrabora en un detall de la façana, amb l'escut de Cuba i al costat el de Sant Pol.



Edificada entre mitgeres, Can Planiol, l'ornamentació té el protagonisme total de la casa, amb aplacats ceràmics de tons blaus i blancs que enllacen amb la balconada del primer pis i que tornen a aparèixer al fris de la barbacana. Els arcs i altres elements s'esquitxen de flors vermelles en una inusitada explosió de color. El balcó amb grans cartel·les escalonades són del mateix tipus que las que sostenen el ràfec.



Arribem finalment a l''església de Sant Jaume, una edificació d’estil gòtic tardà que data de l’any 1590, que es construí sobre una petita capella existent, que ja estava sota l’advocació de Sant Jaume i adossada a una torre de guaita del segle XVI que passà a fer, i encara fa, la funció de campanar. L'advocació de Sant Jaume denota la relació antigaamb el camí que venia del monestir de Sant Pau i la torre recorda tant la revolució remença del segle XV com el perill dels corsaris a l'època moderna.


La construcció té planta rectangular i absis poligonal amb contraforts i capelles laterals i la torre del campanar és de planta circular i compta amb uns murs de més de 2 metres de grossor i 10 metres d’alçada. El porxo que cobreix l’entrada és posterior a l’edificació, fou afegit als anys 50.



Bibliografia i més informació en: Una passejada per Sant Pol. Idea original i text de Lluís Cabruja (revista El nou santpolenc número 57) | Modernisme a l'entorn de Barcelona. Arquitectura i paisatge per Raquel Lacuesta i Xavier González Toran | Sauleda Pastissers. Una passejada per Sant Pol

Reaccions:

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada