Pirineus aragonesos: el conjunt de San Juan de la Peña i Loarre

(16/08/2009) Ultim dia de la sortida que el dedicarem a visitar principalment el monestir de San Juan de la Peña i el castell de Loarre



CANAL DE BERDÚN

El Canal de Berdún dóna nom a una depressió orogràfica enclavada en la cordillera pirenaica que, entre Jaca i Yesa, és recorreguda pel riu Aragón.

Sortim de Jaca cap a Santa Cruz de la Serós, on trobem a l'entrada l'església parroquial de San Caprasio (segles X-XI). La planta i l'alçat de l'edifici s'ajusta a l'edificiació primitiva, després que a mitjans del segle XX, va sofrir una restauració despullant-la dels elements afegits al llarg dels segles, com dues naus col·laterals, un cos superior de la torre i una casa-abadia adossades.

A pocs metres, en la plaça, l'església de Santa Maria, únic vestigi existent del cementiri femení que va fondar Ramiro I, en la segona meitat del segle XI, pel recolliment de les seves filles Urraca, Teresa i Sancha. La torre, a més de campanari, era la residència palauenca de les princeses. Per això, destaca el seu accés elevat i les nombrosses finestres geminades d'arcs de mig punt. Al costat, una càmara aixecada sobre el primer tram de la nau.




Seguim la carretera cap al conjunt de San Juan de la Peña, format per dos monestirs... Passem primer pel vell, encaixonat en un abric pedregós conegut com El Galeón, però ens hem d'aturar al parking del monestir nou, a 1,5km, on es poden comprar les entrades, i un petit autocar, fa el trajecte entre els dos monestirs. Començarem visitant el vell...

Situat sota una roca enorme, amagat en el cor d'una cova, rodejat d'una espesa vegetació i amb molt poca llum solar, degut a la seva orientació, la llegenda indica que un jove de Saragossa, anomenat Voto, perseguia un cervol quan es va precipitar amb el seu cavall en un abisme. Encomanant-se a Sant Joan Baptista, el genet i la seva montura van descendre suaument fins al fons, on varen descobrir una gruta amb el cadàver d'una anacoreta, Juan de Atarés, que habia dedicat un oratori a Sant Joan. Voto va contar el succés al seu germà Félix, i tots dos decidiren ocupar el lloc d'aquest sant en l'eremitori.

Les dades històriques indiquen que en el segle X es va fondar un petit centre monàstic, sota la titularitat de Sant Julià i Santa Basilisa, pel comte Galindo Aznárez II d'Aragó, construïnt-se sobre un eremitori anterior. Va ser refondat sota el nom de San Juan de la Peña pel rei de Navarra Sancho el Mayor durant el primer terç del segle XI, introduint la regla de Sant Benet. El centre s'amplià amb noves construccions, i el seu fill Ramiro I l'escollí com seu del panteó real, i passà a convertir-se en el monestir predilecte de la incipient monarquia aragonesa que el dotà amb nombrossos bens.



Començem la visita, per la planta inferior, on hi ha en primer terme la Sala del Concili, que era el dormitori dels monjos. Coberta inicialment per fusta, va ser substituida per una bòveda de pedra, a finals de segle XI. Excavats en la pedra, hi ha un gran nombre de sepulcres antropomorfs, pertanyents als monjos. Els abats eren enterrats sota terra.




Al final, l'església prerromànica, orientada al sudest, condiciona per la roca que la cobreix. Diferents murals condicionen les bòvedes dels àbsids, amb pintures del martiri de Sant Cosme i Sant Damià.




Ja en la part superior, al costat del museu, hi ha el Panteó medieval, es poden veure els tauds sepulclars de diferents monarques aragonesos, que cobrien les sepultures, en decoració tallada en la pedra i amb inscripcions epigràfiques, que serví per a identificar quins reis van ser enterrats. Entre ells, els tres primers reis d'Aragó: Ramiro I, Sancho Ramírez i Pere I.




Una verja impedeix l'entrada a la necròpoli medieval, descoberta el 1985, on es descobriren un elevat número de sepulcres, de formes antropomorfes com de forma rectangular.




Seguim pel Panteó de Nobles on membres de l'alta aristocràcia aragonesa van decidir emular els seus sobirans i ser enterrats amb ells. L'últim enterrat va ser Pedro Abarca de Bolea, desè comte d'Aranda i ministre de Carles III. Dos files de tombes orlades, 22 en total, amb l'escaquer jaqués, sostingudes per petites columnes, cariàtides o lleons, i tímpans escolpits.














Per una porta, s'accedeix a l'església superior, d'una única i àmplia nau, està adaptada al terreny, on la pròpia pedra serveix de bòveda pel seu primer tram. Dedicada a Sant Joan, va ser consagrada l'any 1094 pel rei Pere I. La capçalera de l'església està constituida per tres àbdids.




La primitiva necròpoli real, de tombes excavades en la pedra, va ser alterada amb la construcció del sumptuós Panteó Real, el 1770, d'estil neoclàssic i impolsat per Carles III, seguint les indicacions de José Nicolás de Azara i del comte d'Aranda, que va voler ser enterrat en l'atri. Antigament era la sacristia.


Una porta, en forma d'arc de ferradura procedent de les antigues dependències mossàrabs, serveix per a conduir-nos al claustre. Sobre l'arc, es pot llegir PORTA PER HA(N)C CAELI FIT P(ER) VIA CVQVE FIDELI + SI STVDEAD FIDEI IVNGERE IVSSA DEI, que vol dir "Per aquesta porta s'obre el camí dels cels als fidels + que uneixin la fe amb el compliment dels manaments de Déu".

El claustre, un autèntic balcó obert al paissatge que utlitza el sortint pedregós per resguardar-se. En el seu temps, estava tancat cap al nord, mitjançant un mur, que seguir el mur de l'església i que avui en queden només els fonaments.





Gran part dels seus capitells recreen escenes del Gènesi, la vida de Xesus i la de Sant Joan, en una espècie de resum cristià de la història de la Humanitat, amb escenes com la Creació d'Adam i Eva, l'anunci als pastors, la Nativitat, la Epifania, l'últim Sopar... Els seus expressius personatges, sortiren de la mà d'un anònim artista, conegut com el Mestre de San Juan de la Peña. Un altre escultor va aportar un toc més decoratiu, amb una visió profètica i onírica, característica del món medieval, poblada d'essers imaginaris.





A un costat del claustre, tocant a l'església superior, la capella de San Victorían, d'estil gòtic del segle XV, on reposen restes d'alguns dels abats del monestir.





A l'altre costat del claustre, la capella de San Voto (segle XVII), un petit templet d'estil neoclàssic. Segons els textos, l'abad Briz Martínez passejava pel claustre quan dues pedres varen caure de la penya, donant una en el seu cos i l'altre caient aprop d'ell. Considerant la seva salvació un miracle, decidí contruir aquesta capella en honor dels primers ermitanys del monestir. Dins, un quadre, pintat per Juan Pérez Galván, representa el moment en què San Voto va trobar el cadàver de Juan de Atarés.


La tradició diu que el Sant Grial va romandre aqui. Sant Llorenç el va portar a Osca des de Roma, com a regal del Sant pare Sixte II, davant del seu inminent martiri, cap allà l'any 258. Va arribar al monestir cap el 713, per a protegir-lo dels exèrcits musulmans, amagant la reliquia en la cova habitada per l'ermitany Juan de Atarés. Custodiat i venerat fins el seu trasl·lat a Saragossa en el segle XIV, per acabar recaient en la Catedral de València, en el segle XV, que és on es conserva.

La pèrdua de poder, el deteriorament progressiu de les dependències i una sèrie d'incendis van determinar l'edificació d'un nou recinte a dalt de la montanya, en la prada de Sant Idaleci. Les obres començaren l'any 1675 i els monjos es trasl·ladaren set anys després, encara que els traballs continuaren fins el 1714. Un segle després, en 1835, va desapareixer la vida monacal amb la Desamortització de Mendizábal, i el flamant edifici barroc, aixecat en totxo i de proporcions monumentals, era abandonat.

Així, agafem de nou l'autocar, i ens deixa en el Nou Monestir, on destaca la façana de l'església, amb una exhuberant decoració vegetal. En les seves fornícules, trobem tres sants, vinculats a aquest lloc. En la portada central, Sant Joan Baptista, patró de la comunitat, a l'esquerra a Sant Indaleci (advocació de la prada on es troba l'edifici) i a la dreta Sant Benet (fondador de l'orde monàstica que regnava en el monestir).

A mitjans del segle XX, es va iniciar la seva rehabilitació, després del seu abandonament, ja comentat anteriorment, allotjant el Centre d'Interpretació del Regne d'Aragó, el Centre d'Interpretació del Monestir i una Hospederia, amb categoria d'hotel de quatre estrelles.

Sobre les restes del Monestir Nou, es troba el Centre d'Interpretació del Monestir de San Juan de la Peña, on es mostren diferents aspectes del conjunt monumental, des dels seus origens fins que els monjos van haver d'abandonar el monestir en el segle XIX. La seva estructura fa que caminem per un terra de vidre, on sota els peus, podem veure les diferentes dependències del que era el Monestir: habitacions de servei, cuina, el refectori... ambientades amb figures de monjos a tamany natural, mobles i eines, que ens fan comprendre millor com vivien en aquella època.














CAP A LOARRE

Tirem cap a Loarre, on entrarem en la comarca de la Hoya de Huesca, i dinarem en la vila d'Ayerbe, nucli urbà que gira al voltant de dues places vigilades pel que va ser el Palau dels Marquesos d'Ayerbe (segle XVI), construït en temps del vuitè senyor de la baronia d'Ayerbe, don Hugo de Urriés i la seva muller Greyda de Lanuza. Durant la Guerra de la Independència, els francesos es fortificaren en ell i avui en dia es troba una escola privada de música. Es un edifici de planta quadrada amb un pati interior, de dues alçades, propi dels palaus renaixentistes italians. Aquest pati va ser parcialment enderrocat i convertit en carrer de tal manera que passant per la porta principal del palau s'accedeix a la Plaça Alta, per les facanes del palau.



Al costat, es troba la Torre del Rellotge (1798-99), una torre única de gairebé 30 metres, sense cap edifici al costat, que acollia el rellotge de la vila, i es construí a l'enderrocar-se la torre de l'església de Santa María de la Cuesta, on es trobava el rellotge oficial. Com en la Casa de la Vila, ja es trobava envoltada d'edificis, es va decidir erigir-se a uns metres d'aquesta, quedant d'aquesta manera exempta.



Finalment, arribem al Castell de Loarre, la fortalesa romàmica més ben conservada d'Europa. Va ser un dels castells construïts pel rei Sancho III el Mayor de Navarra, en el prepirineu aragonès per a defendre els seus territoris dels musulmans. El castell dominava tota la planura de la Hoya de Huesca i particularment Bolea, principal plaça musulmana de l'època. S'assenta sobre un promontori de pedra caliça que s'utiliza com a fonaments, que suposava un aventatge defensiva, ja que els murs no podien ser minats.

El rei Sancho Ramírez amplià el seu nucli principal (1071), fondant la Capella Real i establint una comunitat monacal, que vint-i-sis anys després va ser trasl·ladada al castell de Montearagón (als voltants d'Osca) perdent així la seva importància militar i religiosa. L'any 1287, es construí la muralla perimetral exterior, que tancaria la vila assentada als peus de la ciutadella.



Entrem per la porta de la muralla (1), que rodeja tot el conjunt d'uns 10.000m2 pel sud, amb un perímetre de 172m, format per torreons semicirculars, excepte un rectangular, amb una entrada en recode per evitar l'atac dels invasors. El paissatge (2) ens ofereix la planura d'Osca, amb Saragossa al sud, i al nord, l'entrada als Pirineus. A mig camí, la singular Torre albarrana (4), de finals del segle XI, que servia per a vigilar.







La porta d'entrada (5), dóna accés al recinte militar i religiós d'estil romànic, mitjançant una escala (6), sota una espectacular bòveda de canó, decorada amb escaquer jaqués. La primera habitació, a mà esquerra, el cos de guàrdia, on hi havia els soldats que vigilaven la porta principal.



A mà dreta, la cripta de Santa Quiteria (7), un petit lloc de culte i enterraments en la qual es guardaren tresors, des de la qual s'accedeix per una escala, a l'església superior.




L'església de Sant Pere (8), és una capella reial d'estil romànic del segle XI. Un creuer de planta quadrada coronat per una gran cúpula de 26m d'alçada, separa la nau i l'àbsid semicircular de la capçalera. En l'àbsid, destacar la seva decoració amb columnes adosades a pilars on en els seus capitells es representen figures fantàstiques, vegetals i escenes de la Bíblia.















Passem per l'encreuament de pasadissos (9) i podem accedir als pavellons del monestir (10), de finals del segle XI, on hi havia les dependències dels canònigs i posteriorment, residència dels nobles.















En els calabosos (11), van ser utilitzars en un primer moment com a resbost dels monjos.



Ja en la planta superior, podem trobar la sala d'armes (12), que primer van ser dependències del monestir i posterior magatzem d'armes, quan el castell va ser residència dels nobles.




Des de les finestres (13), es tenen vistes de la zona, on fins el segle XVI, hi havia el poble de Loarre, als peus del castell.





En la zona sud del pati d'armes (16), en la zona sud, es pot visitar l'església de Santa Maria (capella primitiva del castell abans de la creació del monestir), el mirador de la Reina i els aljibs que podien arribar a acumular fins a 80.000 litres d'aigua.

En la zona nord (17), destaquen els pavellons militars, la Torre nord (del castell primitiu, enderrocada) i les cuines.

Des de la Torre de la Reina (18), un conjunt de finestres, orientades al sud, permeten vigilar i protegir la porta d'entrada a la fortalesa.


En la Torre de l'Homenatge (19), la més alta del castell amb 22m d'alçada, i de dificil accés, allotja en el seu interior cinc plantes, i era el refugi idoni ja que la única via de comunicació entre la torre i el castell era un pont llevadís podent quedar aillada del mateix en temps de setge.

Reaccions:

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada