El Castell de Praga (Pražský hrad)

Visible des de molts llocs i dominant la ciutat de Praga, sobre un turó de la vora esquerra del Moldava, en el barri de Hradčany, es troba el Castell de Praga, construït en el segle IX i considerat el castell més gran del món. Allunyat de la idea de castell medieval amb aspecte fortificat, el Castell de Praga està format per un conjunt de bells palaus i edificis connectats per petites i pintorescs carrerons, semblant gairebé un petit poble en si mateix, amb més uns 570m de llarg i uns 130m d'amplada.


Totalment lligat a la història de Praga, un dels primers dirigents de la dinastia premyslida, el príncep Borijov, ordenà el 870 la construcció del castell, originalment de fusta, sobre un terraplè a mode de fortificació. Residència dels reis de Bohèmia, dels emperadors del Sacre Imperi Romà i dels presidents de Txecoslovàvia i de l'actual República Txeca, el complex és un dels més notables, suntuosos i emblemàtics vestigis del passat històric, cultural i social de la capital txeca, malgrat els successius incendis, invasions i els efectes de les Guerres Mundials que ha hagut de patir. Els estils arquitectònics presents en el castell reflexen pràcticament l'arquitectura de tot un mil·lenni i l'empremta dels reis més recordats: el gòtic amb Carlos IV, neogòtic amb el rei Vladislav Jagiello, renaixentista amb Rodolf II i les últimes modificacions importants en estil barroc de la mà de María Teresa d'Àustria, última reina de la dinastia dels Habsburg i que encarregà a Nicola Pacassi.


Informació bàsica

El Castell de Praga és obert diàriament de 5h a 24h en l'horari d'estiu (1-Abr/31-Oct) i de 6h a 23h en l'horari d'hivern (1-Nov/31-Mar) i els monuments històrics obren tots els dies excepte el 24 de desembre, de 9h a 17h en la temporada d'estiu i de 9h a 16h durant l'hivern.

El canvi cerimonial de guàrdia que inclou fanfàrria i la cerimònia de la bandera es celebra diàriament a les 12h en el primer pati. En les hores en punt, de 7h a 20h durant l'estiu i fins a les 18h en l'hivern, es produeix el canvi de guàrdies en les portes del Castell.

Les habitacions de l'Oficina del President de la República Txeca estan tancades al públic, i només es poden visitar el primer dissabte després del 8 de maig, con a norma general. I els jardins només estan oberts durant la temporada d'estiu.

Hi ha diferents tiquets per entrar en els diferents monuments històrics. L'entrada completa inclou les visites a la Catedral de Sant Vito, el Vell Palau Reial, l'exhibició permanent de 'La història del Castell de Praga', la Basílica de Sant Jordi, el Carreró de l'Or, la Torre Daliborka, la Galeria de Pintures del Castell de Pragues, la Torre de la Pòlvora i el Palau Rosenberg.



L'entrada principal i els patis

L'entrada principal al Castell es troba en Hradcanské Namestí, una gran plaça envoltada de bells palaus construïts per la noblesa, un cop l'incendi de 1541 va enderrocar les modestes vivendes que inicialment hi havia. Es pot arribar caminant des de Malá Strana, pel carrer Nerudova fins agafar unes escales, darrere del Palau Schwarzenberg o per una de les més populars: agafar el tramvia 22 fins a les parades de Pražký Hrad o Pohořelec, i visitar els jardins laterals del castell.

Ocupant tota la cara est de la plaça, l'entrada està franquejada per la Porta dels Gegants, nom donat per l'obra Lluita dels Titans, còpia de l'original d'Ignác Platzer el Vell, realitzada entre 1770 i 1771. Es tracta de dues figures gegantines, al damunt de les bases de la tanca de ferro, empunyant un d'ells una daga i l'altre un garrot, a punt d'infligir cops mortals en les seves respectives víctimes. Al llarg de la tanca, desfilen escultures de querubins, una àguila (animal símbol de la monarquia dels Habsburg), un lleó (animal símbol del regne bohemi), en una articulada galeria d'obres contemporànies encara d'Ignác Platzer. Totes aquestes obres que es poden veure són, no obstant, còpies ja que els originals, realitzats en pedra d'arenisca, molt sensible a les influències climàtiques, sent substituïts a principis del segle XX.

L'entrada està qustodiada per un un parell de soldats del castell, lluint uniformes blau marí i gris, que s'assemblen als uniformes que es portaven durant la Primera República, i que van ser dissenyats pel guanyador d'un Oscar al millor disseny de vestuari, Theodor Pistek, en el film Amadeus de Milos Forman, un encàrrec del mateix president del pais, Vaclav Havel. A les dotze, es produeix el canvi de guàrdia més cerimonial.

Passant la porta, s'accedeix al primer pati, on es troba la Porta Maties (Matyášova brána - 1614), el monument barroc més antic de la República Txeca. Estava ubicada inicialment de manera separada en l'espai entre Hradčanské náměstí i el Castell, a mode d'un arc de triomf antic que permetia entrar a la residència dels reis. La porta de pedra arenisca, amb una entrada central ampla per a carruatges i dues laterals per a peatons, porta el nom de l'emperador Maties II. La inscripció llatina en el frontó enumera els seus càrrecs: D.MATTHIAS.EL.ROM.IMP.S.AUG.HVNG.BOH.REX.2C FF.ANO.MDCXIV (Senyor Maties triat Emperador Roma sempre August i Rei Hongarès i Bohemi, etc. erigit en l'any 1614). Més avall es troba l'escut imperial de Maties i sota de la cornisa hi ha els escuts de les seves terres. Durant la remodelació del Castell per l'arquitecte Pacassi, la porta va ser incorporada en la façana principal dels edificis nous, i dóna accés al segon pati.

El primer pati s'exten cap on s'obria originalment un profund barranc, límit natural entre la ciutat històrica de Hradčany i els antics edificis del Castell que només podia superar-se travessant uns ponts. Per encàrrec de la reina Maria Teresa d'Aústria, Pacassi projectà aquesta plaça després d'emplenar el fossat que havia, erigint tres refinats edificis d'estil vienés al voltant del pati amb l'objectiu de donar i reforçar el caràcter de residència imperial, que posteriorment es perllongà en els edificis que envolten el segon pati amb el sorgiment del Palau Nou.

Més antic que l'anterior, el segon pati va ser edificat igualment sobre un fossat que hi havia, que protegia el contorn de les muralles. Originalment el pati estava envoltat d'edificis diferents quant a estil, època i funció, i amb freqüència ni tan sols contigus. Amb la intervenció de Pacassi, es donà un conjunt unitari al pati.

A l'esquerra del segon pati, hi ha els antics Estables Imperials i la Galeria de Pintura del Castell de Praga i es pot accedir des d'aquí també als Jardins Reals. La Galeria, ubicada en els vells estables, conté una petita part de la col·lecció de pintures de l'emperador de Rudolf II, així com d'èpoques posteriors, amb quadres de Tintoretto, Tiziano i Rubens, entre altres. Rudolf II, amant de les arts i de les ciències, va ser un apassionat col·leccionista, i amb la Guerra dels Trenta Anys i els successius pillatges, gran part d'aquesta col·lecció original es va perdre i/o robar.

Al mig del pati, hi ha la Font de Kohl (1686), una de les més antigues de Praga, que proporcionava la principal provisió d'aigua al castell. Amb el pas del temps, i amb corrents com el Renaixement i el Barroc, poc a poc aquests elements es varen tornant-se en obres d'art, construïnt-se fonts cada vegada més cridaneres. Porta el nom del seu autor, Hieronymus Kohl, encara que també se la coneix com la font dels Lleons o la font Leopold, l'emperador d'aquella època. La font s'aixeca dalt de tres graons de pedra, encarregats de sostenir la taça principal que conta amb una particular forma de trèvol de quatre fulles. El bol inferior descansa directament sobre les estàtues dels déus antics Mercuri, Vulcà, Neptú i Hèrcule, mentre que el superior, més petit, el fa directament sobre dos Tritons. Al capdamunt de la font, una esfera es aguantada per tres lleons. Al costat de la font, hi ha un pou, creat a principis del segle XVIII, d'uns 14 metres de profunditat, amb un brocal octogonal i una reixa metàl·lica forjada que acaba en una roseta de metall.

A mà dreta del segon pati, la Capella de la Santa Creu (1763), que guarda el Tresor de la Catedral de Sant Vito, amb més de 400 articles de gran valor històric i artístic, reunits a través dels segles. Un dels objectes de més valor és una creu daurada del segle XIV per guardar relíquies, que forma part de les joies de coronació dels sobirans de l'antic regne txec, i que manà fabricar el rei Carles IV. Així mateix, també destaquen objectes litúrgins com custòdies processionals, un casc i una espasa daurada del segle X, que pertanyien a Sant Wenceslau, patró del pais.

L'entrada al tercer pati es realitza per un passadís de l'ala oriental, i porta a l'entrada oest de la Catedral de Sant Vite. Aquest pati va ser pavimentat durant la dècada de 1920 i cobreix les restes de les estructures medievals originals com una església i un cementiri. Ja sigui passant la catedral pel carrer Vikarska, que porta a la Torre de la Pòlvora, o continuant davant l'Antic Palau Reial s'arriba a la plaça U Sv. Jiri i a la Basílica i Convent de Sant Jordi. Des d'aquí, el carrer Jirská condueix a l'esquerra al Carreró de l'Or, la Torre Daliborka i a la Torre Blanca, i al fons a la Torre Negra i al Palau Lobkowicz, havent arribat a la sortida del castell, o a una entrada secundària, amb les antigues escalinates reials.


La Catedral de Sant Vito (Katedrála svatého Víta)

Seu de l'Arquebisbat de Praga i lloc de coronació dels reis i reines de Bohèmia, la Catedral de Sant vito és l'església més important de la República Txeca i un dels seus millors exemples d'arquitectura gòtica. Els seus origens són tant vells com el castell mateix quan cap el 925, el príncep Wenceslau I va construir una rotonda, un temple circular. L'església guanyà en importància, convertint-se en una basílica de tres naus amb dues agulles, quan es va establir en Praga el primer bisbat, al voltant de l'any 973. Carles IV, en 1344, ordenà la construcció d'una catedral gòtica, sent els seus primers arquitectes, Matthias d'Arras i posteriorment Petr Parler, que van dissenyar l'altar envoltat de capelles, així com el Portal Daurat i la part baixa del campanari. Durant segles, la catedral va romandre inacabada, i finalment cap a mitjan segle XIX, una comissió s'encarregà dels treballs de reparació del temple i acabar-se el mateix en l'estil neo-gòtic, sent consagrada l'any 1929.

El 23 d'abril de 1997, el cardenal Miroslav Vlk va promulgar un decret mitjançant el qual el recinte va recuperar el seu nom original de la Catedral dels Sants Vito, Wenceslau i Adalbert. El príncep Wenceslau, després santificat, va fundar la rotonda abans esmentada de Sant Vito. Havia rebut com a regal del rei saxó Enric I l'Oceller una relíquia, el braç, de Sant Vito, que va ser guardada en la rotona. Després de l'assassinat de Wenceslau, la rotonda es convertí a més en la seva tomba, i ell mateix en el patró de Bohèmia. El tercer sant patró de la Catedral, Sant Adalbert, va ser el segon bisbe txec, assassinat durant una missió en la regió de l'Elba. Les seves restes retornaren a Praga en 1039, i enterrats en un annex a la rotonda.

Entre el passatge del segon i el tercer pati, hi ha la porta principal de la catedral que es troba a l'oest, que es caracteritza per dues altes torres -decorat amb 14 estàtues de sants en les columnes i amb les estàtues de Carles IV i de l'arquebisbe Arnošt z Pardubic- i una gran roseta central. A la catedral s'accedeix per una porta de bronze, decorada amb 10 escenes de la història de la catedral i llegendes dels sants Wenceslau i Sant Adalbert. La roseta, de més de 10 metres de diàmetre, va ser dissenyada cap a l'any 1925 per František Kysela. Les seves vidreres descriuen escenes bíbliques sobre la creació.



La porta de bronze està rematada per un frontó de pedra arenisca, on hi ha les escenes de la Passió de Crist amb la Crucifixió, la disputa per la túnica de Crist i la baixada de la creu.

La porta monumental central, del segle XX és obra de O. Spaniel, explica la història de la Catedral amb les escenes (d'esquerra a dreta, de dalt a avall): Sant Wenceslau rep les restes mortals de Sant Vito | Carles IV fa entrega a l'arquebisbe de les restes mortals de Sant Vito | La construcció de la rotonda de Sant Vito | Carles IV amb el seu fill en el taller de Peter Parler | La sepultura de les restes mortals de Sant Vito en la Rotonda | Matías d'Arrás construeix la Catedral | La fundació de la basílica | V.M. Pesina i la finalització de la Catedral | La consagració de la basílica | La consagració de la Catedral.

La nau principal de la Catedral de tres naus està coberta amb una volta de creueria contínua. Les naus laterals, més baixes, estan connectades per una corona de 18 capelles i per l'antiga i la nova sacristia. Tot l'interior del temple a l'alçada d'uns 14m està envoltat per una galeria d'arcades, anomenat trifori, que destaca per la sèrie de 21 rostres retrat, que representen a membres de la família de Carles IV, arquebisbes, arquitectes i directors de les obres.


Les capelles es van succeïnt des des de la nau central fins a l'àbsis i la torre meridional. Totes elles es mereixen una menció especial com la Capella de Sant Segismund, restaurada en el segle XIX, on es troben les tombes gòtiques dels prínceps Borijov II i Bretislav II i les dels arquebisbes Antonín Brusa de Mohelnice i Martin Medek.


Després dels seients del cor, es troben uns relleus de fusta del segle XVII que recorden els aconteixements relacionats amb la revolta dels Estats bohemis entre 1618 i 1620, sent la més important l'anomenada Fugida de Frederic del Palatinat després de la Batalla de la Muntanya Blanca. També es pot veure com era Praga en aquella època.



Des de 1840, sota el vitrall de la Santissima Trinitat hi ha l'altar que destaca la presència de la tomba de Sant Vito i que mira cap a la Capella de la Verge Maria. L'estàtua, en pedra d'arenisca, és una obra del segle XVIII d'Emanuel Max.



Els vitralls són del segle XX i van ser dissenyats per Max Švabinský. El vitrall més gran de la Catedral conté temes del Judici Final.

Davant el cor de la catedral, es troba el mausoleu reial de marbre blanc creat per l'escultor holandès Alexander Colin en 1589. Conté les restes mortals de Ferran I -mort l'any 1564- i la seva dona i el seu fill, Maximilià II. A sota, hi ha la cripta, que s'accedeix des de la Capella de la Santa Creu, on hi ha sepultat varis reis de Bohèmia com Carles IV i les seves quatre esposes, el seu fill Wenceslau IV, Jordi de Podebrady i Rodolf II, entre altres.

Darrera de l'altar, anant cap a la dreta, i davant de la Capella de Sant Joan Nepomucè ornamentada amb un altar que guarda les restes de Sant Adalbert, es troba la tomba de Sant Joan Nepomucè, martir que va ser vicari general de l'arxidiòcesi de Praga, i fet presoner l'any 1393 per ordre del rei Wenceslau IV, per no revel·lar un secret de confessió de la reina, i que va ser tirat al riu Moldava des del Pont Carles. La tomba és de plata i va ser construïda en 1736 per un encàrrec de Carles VI i finançada per subscripció popular. La temàtica de l'obra remarca l'apoteosi del sant. La seva figura apareix agenollada sobre el seu sarcòfag que està aguantat per àngels. Es van utilitzar dues tones de plata per recobrir la tomba.

El major orgull de la catedral és la Capella de Sant Wenceslau (Kaple sv. Václava), ricament decorada amb una planta de 14m per 14m, que guarda les relíquies del sant i per on s'accedeix a l'antiga Cambra de Coronació. La capella va ser construida per Carles IV sobre l'antiga rotonda en la qual va ser sepultat Wenceslau. Petr Parler, arquitecte favorit del rei, s'encarregà del disseny. Les parts més baixes de les parets van ser cobertes amb més de 1300 pedres semi-precioses de Bohèmia i les juntes entre elles van ser cobertes d'or. Els frescs gòtics en la part superior, que cobreixen uns 230 metres quadrats, mostren escenes de la vida de Sant Wenceslau i de la Bíblia. En una escena de la Crucifixió de Crist, el rei Carles IV hi surt representat.

En el centre de la capella hi ha la tomba del sant, decorada profusament i connectada a un altar. Les relíquies del sant es troben en una caixa dins de la tomba. També es pot veure un singular relicari daurat en forma de torre. Una porta en una cantonada condueix a les escales que porten a la Cambra de Coronació, la part més vigilada de tot el complex del Castell de Praga, on es guarden les Joies de la Corona de la República Txeca. Aquí, el monarca, després de fer el Camí Reial que el conduia al Castell des de la Torre de la Pòlvora que es troba en la Plaça de la República, venia a resar i començava la cerimònia de coronació. La capella no està oberta al públic, i només es fa misa el 28 de setembre, en el dia de Sant Wenceslau.

Les joies només poden ser exhibides dins de l'àrea del castell, el qual passa molt rares vegades i per exclussiva decisió presidencial. La porta té set claus, en poder cada una d'elles per una persona diferent: el president del pais, el primer ministre, l'arquebisbe de Praga, els presidents de la Cambra de Diputats i del Senat, el diakonos de la Catedral i l'alcalde de Praga. Només per comú acord dels set, la cambra pot ser oberta. Es una decissió que va establir Leopold II, en 1791, el qual va accedir retornar les joies a Praga des de Viena, on havien estat portades per seguretat. El conjunt inclou la Corona de Sant Wenceslau, el Ceptre, l'Orbe Reial, el Mantell de Coronació, així com altres objectes menors.

La Corona de Sant Wenceslau va ser realitzada per a la coronació de Carles IV, en 1347 i consagrada a Sant Wenceslau, sent utilitzada des de llavors per a les cerimonies de coronació d'un nou rei. Feta d'or pur està decorada amb pedres precioses i perles que inclouen zafirs, un rubí i maragdes.

El Ceptre i l'Orbe Reial no són tant antics com la corona; els dos elements són d'or pur, i a l'igual que la corona, el ceptre conté pedres precioses i perles. L'orbe, una esfera rematada amb una creu, també està ricament decorat amb pedres i escenes bíbliques en relleu.

El Mantell de Coronació és una capa semicircular de 3,12 metres d'amplada i 2,36 metres de llarg, realitzada en seda entreteixida amb fils d'or i enterament vorejada en pell d'ermini, que per la seva raresa era considerada una pell per a vestir només reis.


En la façana sud destaca el campanari renaixentista de 99 metres d'altura, començat per Petr Parler, i acabat en estil barroc, que té Zikmund, la campana més gran del pais, que pesa més de 18 tones amb 256cm de diàmetre en la part d'avall i 203cm d'alt, i que està decorada amb retrats de Ferran I i Anna Jagellon, la seva dona. En la seva part renaixentista hi ha un gran rellotge de dos quadrants, un per a les hores i l'altre per als quarts.

Al costat de la torre, hi ha el Portal Daurat, l'antiga entrada de la catedral, amb els seus tres arcs ogivals que dóna accés a un pòrtic gòtic de pedra amb una volta de nervadures inclinades. El seu nom ve donat pel fons vermell i daurat dels mosaics venecians, realitzat en les fàbriques de cristall de Bohèmia amb la col·laboració d'artistes italians, que representa el Judici Final. En el centre d'aquests mosaics es pot distingir la figura de Jesucrist sobresortint en mig dels sis sants patrons de la República Txeca. Als dos costats de Jesucrist es troben representades les ànimes salvades i les condemnades, podent-se reconeixer en elles, de genolls, al rei Carles IV i a la seva última esposa Isabel de Pomerània. Per a la seva realització, es van necessitar més de 40.000 peces. L'entrada llueix una reixa de bronce, feta l'any 1955 per Jaroslav Horejc, decorada amb imatges en relleu del calendari i dels signes del zodiac.


En la zona de la capçalera semicircular, dominada pel seu ampli absis, i envoltant l'exterior es concentren una sèrie de magnífics arcs arbotants, molt estilitzats. Superposats en dues altures entre els alts finestrals que s'alcen en el seu traçat poligonal, constitueixen una bella mostra de l'arquitectura gòtica i es troben rematats per esvelts pinacles.



El Nou Palau Reial (Nove kralovsky palac)

L'anomenat Nou Palau Reial compren la major part del conjunt palatí del complex i inclou els despatxos presidencials i les seves oficines administratives. Els salons més espectaculars i ricament decorats de tot el castell es troben en el primer pis i normalment són usats en recepcions oficials i durant la visita de convidats especials. El palau va guanyar homogeneitat durant els extensos treballs de reconstrucció que es realitzaren durant la segona meitat del segle XVIII per la reina Maria Teresa, intentant unificar el conjunt formant un anell. Les ales del palau van ser designades segons la seva ubicació i envolten completament el segon pati i part del terçer.



Ala Oest: és la que es veu des de l'entrada del castell. En ella es troba la Porta Maties i l'Escala Pacassi, que permet accedir als despatxos oficials de l'ala sud, i a l'ala nord pel Saló de les Columnes i el Saló Rothmayer,




Ala Nord: es veu a l'entrar per la Porta Maties, a l'esquerra, i és on es troba el Saló Espanyol, que va prendre el seu nom dels cavalls espanyols que el rei Rodolf tenia en els estables que estaven sota. Aquest saló de 43x21x12 metres es va construir per a guardar la col·lecció d'estàtues del rei, usant-se també com a saló de ball en esdeveniments especials com coronacions. Decorat amb candelabres daurats i miralls, és un dels salons més majestuosos.



Ala Central: aquesta ala separa el segon pati del tercer, i a traves del Gran Corredor s'accedeix als diferents salons culminant en l'Octagon, que connecta amb l'Ala Sud.




Ala Sud: és la més gran i els seus salons són ús específic del president de la República.





L'Antic Palau Reial (Stary kralovsky palac)

En el tercer pati es troba l'Antic Palau Reial, seu dels prínceps bohemis. Fundat en el segle X com un primitiu palau de fusta. Cap a 1135, el rei Sobeslav va reconstruir el palau convertint-lo en un sòlid palau de pedra d'estil romànic, els temps dels quals es conserven algunes restes en el subsòl. En el segle XIV, Carles IV, li va imprimir l'estil gòtic que tant li agradava amb interiors amb voltes i arcades i el seu fill Wenceslau IV li afegí dues ales perpendiculars.


Quan Vladislav Jagiello accedí al tron, en 1483, va decidir emprendre grans canvis i va construir l'impactant Saló Vladislav en el pis superior del palau i una nova ala anomenada Ludwig en honor al seu fill. Els Habsburg van usar aquest palau per a les coronacions, assamblees, oficines del seu govern i dipòsits.



El Saló Vladislav (1492-1502), obra de Benedict Ried, va ser la sala més gran de la Praga medieval i el major espai interior gòtic de Centreeuropa amb els seus 62m de longitut, 16m d'amplada i 13m d'alt. Il·luminat per grans finestrals d'estil renaixentista, constitueix una gran sala de cerimònies que destaca pel disseny dels nervis de l'elegant volta curvílinia. En els dies de prosperitat s'hi celebraven tornejos de cavallers, mercats, banquets, balls i festes de coronacions.


Els reis i cavallers entraven al saló amb tot i cavall per unes escales especials, anomenades Escales dels Genets. Conta amb una complexa i sorprenent volta d'estil gòtic amb nervis que s'entrellaçen, formant un dels espais més bonics del palau.

Per una cantonada, s'accedeix a l'ala meridional anomenada Ala Ludwig, on es troben les dues Sales de la Cancilleria de Bohèmia, l'òrgan institucional suprem després del sobirà. La primera d'elles, seu dels funcionaris, destaca novament per la seva elegant volta amb nervis; la segona, per haver sigut el marc de l'episodi històric conegut com la Segona Defenestració de Praga en 1618, on governants catòlics (dos alts funcionaris i un secretari) van ser tirats per les finestres pels protestants, fet que va desencadenar la Guerra dels Trenta Anys, encara que els catòlics van sobreviure al caure damunt d'una pila de fem.

També hi ha la Sala de la Dieta, l'antiga Sala del Tron on es reunien els nobles amb el rei, i que va ser convertida en sala del Parlament o Dieta. La sala es mostra en l'actualitat amb decoracions del segle XIX que reprodueixen, no obstant, el que devia ser el seu aspecte un parell de segles abans, quan en 1627 el rei, sentat en el tron i franquejat per l'arquebisbe de Praga, va promulgar les noves disposicions de govern que reduien dràsticament les prerrogatives i els drets dels Estats txecs rebels.



En aquesta sala destaquen la tribuna reservada als escribans i els grans retrats dels principals exponents de la família imperial, Maria Teresa i el seu consort Francesc Esteve de Lorena, Josep II, Leopold II i Francesc II.



També hi ha una vitrina on hi ha rèpliques de les Joies de la Corona: la corona, el ceptre i l'orbre. Van ser dissenyades per Josef Gočár per la conmemoració de la finalització i la consagració de la Catedral de Sant Vito, en 1929.


Al costat de la Sala Vladislav, també es troben unes escales de cargol que donen accés a una sèrie d'habitacions del Nou Cadastre Immobiliari, on es troba una sèrie de parets i les voltes pintades amb els escuts d'armes de la gent que treballava aquí entre els segles XVI i XVIII.


Una disposició típica dels escuts d'armes va prendre la forma d'una piràmide amb els escuts del Regne de Bohèmia, de l'Alt Camarlenc, l'Alt Jutge, l'Alt Escribà, el Diputat Camarlenc, el Diputat Jutge, el Diputat Escribà, l'Escribà Menor, el Secretari Adjunt del Camarlenc i de la Secretaria de la Reina als Registre de Terres.

En la planta baixa del Palau, a l'alçada de l'Escala dels Genets, es troba la planta gòtica que va pertanyer al Palau de Carles IV, amb l'oficina del Vell Cadastre Immobiliari o també coneguda com la Sala dels Antics Registres de Terres, afectat per l'incendi de 1541 que va suposar la pèrdua de la majoria dels arxius. També hi ha la Sala de Carles IV i la Sala de Columnes de Wenceslau IV. En aquestes sales amb voltes, es troba l'exposició permanent de la Història del Castell de Praga que porta al visitant, revivint els segles passats, per tota la història del castell i, al mateix temps, dels païssos txecs.


La Basílica i el Convent de Sant Jordi (Bazilika a klášter Sv. Jiri)


Darrera de la Catedral, es troba la façana vermella de la Basílica de Sant Jordi i les seves dues torres blanques que no són del tot idèntiques. Originalment va ser la segona església del Castell, després de la rotonda de Sant Vito. No obstant això, la seva aparença externa no fa notar realment la seva antigüitat i només visitant l'interior es fa evident. Fundada pel príncep Vratislav l'any 920, en 925 van quedar dipositades les restes de l'avia de Sant Wenceslau, l'assassinada princesa Ludmila, primera martir txeca. Mig segle després, es va convertir en un convent de monges benedictins, sent el convent més antic de Bohèmia.

Un gran incendi, el 1142, va acabar amb ell com tants altres monuments de la ciutat, i la posterior reconstrucció li va donar l'aspecte romànic actual al conjunt. Les naus laterals van ser ampliades en el costat est amb les torres blanques amb sostres de pedra i dues files de finestres romàniques. La torre nord, més esbelta, va refre el nom d'Eva, i la del sud, més ampla i construïda sobre una capilla original separada, el nom d'Adam.

La basílica va servir com a cementiri oficial dels Premyslides fins l'any 1055, abans de la construcció de l'església de Sant Vito. Acull les restes del príncep Vratislav així com altres membres de la dinastia fundadora de Praga, els premyslides. En la volta del cor i en l'adjacent capilla de Santa Ludmila es conserven restes de murals romànics, que representa a la Verge coronada pels àngels, les abasesses Mlada i Berta de genolls i al costat el príncep Přemysl Otakar I amb l'abasessa Anežka, que era la seva germana.

En el pòrtic que dóna al carrer Jiřská, creat al voltant del 1520, es pot veure el timpà decorat amb la figura de Sant Jordi lluitant contra el drac, obra de Benedict Ried, el mateix arquitecte de la Sala Vladislav. Es la imatge clàssica amb la qual es representa al sant atacant al drac amb la seva espasa mentre que la princesa capturada a l'esquerra contempla l'escena. En l'art medieval és molt comú que tots els personatges vesteixin de la mateixa forma que ho feien en l'Edat Mitjana i no en l'època en què va ocórrer l'escena representada. Així, es pot veure a Sant Jordi, que era un soldat de l'imperi romà, vestit amb una armadura de l'època amb proteccions en forma de plaques.


El Carreró de l'Or (Zlata Ulicka)


Aquest carreró existeix des de la construcció de les fortificacions del costat nord del castell a finals del segle XV. En 1597, l'emperador Rodolf II va decidir donar aquest espai als guardies que protegien el castell per a que construïssin les seves vivendes, però l'espai era molt reduït, i es va haver de construir cases molt petites, on vivien a més a més les seves famílies. A més, l'emperador va prohibir que s'obrissin finestres cap als jardins del castell i que es vengessin o lloguessin les cases a altres persones. També es diu que van viure aquí alquimistes de la cort que treballaven per a ell i que tractaven de convertir metalls en or.

Amb el pas del temps, diverses cases van ser destruïdes i a finals del segle XVII només en quedaven catorze. Els antics guàrdies ja no eren necessaris i altres persones van venir a ocupar aquestes cases: artistes, clergues i cortesans. Un dels ocupants més famosos va ser l'escriptor Franz Kafka, que va viure en la casa número 22, entre els anys 1916 i 1917, i es creu que aquest període li va servir d'inspiració per a la seva obra El Castell, que va escriure anys després. En la casa número 14, va viure Madame de Thebes, una vident que va ser assassinada per la Gestapo a finals de la Segona Guerra Mundial per haver anunciat la fí del nazisme.



Després de la guerra, les cases del carreró van ser nacionalitzades, restaurades i pintades, i actualment hi ha botigues de records i mostres de com eren les cases de l'artiller, del ferrer...




El Palau Lobkowicz (Lobkovický palác)

L'últim palau del costat sud és el Palau Lobkowicz. Fins el segle XIII només hi havia en aquest sector vivendes modestes. Més tard, nobles txecs van construir dues cases gòtiques que van ser reemplaçades en el segle XVI per aquest palau, la construcció del qual la va iniciar el noble Wolf Krajir de Krajek i continuada per Jaroslav de Pernštejn. En l'època era coneguda com a Palau Pernštejn i va ser aquí on va arribar per primer cop el Nen Jesus de Praga. Quan la neboda de Jaroslav va contraure matrimoni amb el primer príncep Lobkowicz, el palau va passar a aquesta família, i va prendre el seu nom actual.

Durant 300 anys el palau va anar passant de generació en generació en la família Lobkowicz. Després de l'abolició dels títols nobiliaris en 1918, va ser adaptat per a oficines governamentals. Més tard, els nazis i després els comunistes van confiscar el palau i les pertinències de la família, i finalment l'any 2002, van poder recuperar el palau.

El palau renaixentista té quatre ales que envolten un pati i que impressiona per la seva rica decoració, destacant la Capilla del Palau i els salons de recepció com són el Saló de Concerts, l'Habitació del Balcó i el Saló de Marbre. Després d'una restauració i acondicionament, està obert al públic un museu amb la col·lecció privada de la família amb pintures de Velázquez, Brueghel, Canaletto, Rubens i altres mestres, així com valuosos objectes dels segles XII al XX i una col·lecció única d'armes.


Museu de la Joguina (Muzeum hraček)

Davant del Palau Lobkiwicz, es troba la que va ser fa segles la Casa del Suprem Burgrave del Castell de Praga (el burgrave era el comte o senyor d'una ciutat o territori) que es va convertir en un dels museus de joguines més grans de tot el món. Els dos pisos del museu conté una enorme col·lecció d'antigues joguines europees i americanes. Entre elles, hi ha part de la col·lecció privada d'Ivan Steiger, artista polifacètic que ha aconseguit reunir una gran quantitat de joguines, i va decidir exposar bona part d'ells en el Castell de Praga i més en la Torre de l'Antic Ajuntament de Munich.


El Palau Rosenberg (Rožmberský palác)

Construït en el segle XVI, després de l'incendi de 1541, es va erigir en un primer moment un palau de quatre ales amb arcades en les dues ales curtes i amb una porta cap al carrer Jiřská. Més endavant, quan els rosenberg van adquirir les cases veines, van afegir un jardi gran al costat oest del palau, envoltant-lo per una galeria amb arcades. L'any 1600, després d'un bescanvi, el palau va passar a mans de Rodolf II connectant-lo per un llarg passadís de fusta sobre pilars amb l'ala Ludwig del Palau Reial, que avui ja no existeix.


En el segle XVIII el palau va ser ampliat amb la segona planta i el seu interior va ser dividir amb envans. L'any 1753 es va remodelar per al Capítol de Dames Nobles, que es dedicava a l'educació de filles de famílies nobles majors de 24 anys o de 18, en cas d'òrfenes, que estaven solteres. De l'edifici original, es va conservar la seva distrubució al voltant de dos patis, afegint-se un tecer, i també la planta baixa amb l'entrada amb arcades, l'ala est, els soterranis de sota del pati central i altres elements.




El Capítol de Dames Nobles va ser disolt el 1919. Després d'una remodelació i renovació general, el Palau es va obrir al públic, des del 2010, formant part del recorregut de la visita al Castell de Praga.




Les torres del Castell

La Torre Daliborka va ser una presó fins a finals del segle XVIII, que pren el nom del seu primer presoner, Dalibor de Kozojed, condemnat a mort per ajudar a uns esclaus durant una revolta en temps del rei Vladislav II. La llegenda diu que el jove va demanar un violí i va aprendre a tocar-lo tancat en la torre mentre aguardava la seva mort. Les seves melodies eren tant belles que la gent s'apropava a escoltar-les i donar-li menjar i beguda. Es va fer tant estimat pel poble que els encarregats d'avisar la data de l'execució no s'animaven a fer-ho, fins que un dia, el violí va deixar-se d'escoltar i tots van saber que Dalibor havia mort. En 1868, el compositor Bedřich Smetana va escriure l'òpera Dalibor, basant-se en aquesta llegenda. La veritat és que l'associació del presoner amb un violí és què en aquesta època el violí era un instrument de tortura semblant a l'instrument musical -amb fortats pel cap i els braós- i els sons que atreien al poble eren els crits del presoner, sens dubte molt lluny de la dolça melodia que produeix un violí.

En l'entrada est del castell, al costat del palau Lobkowicz, es troba una de les més antigues edificacions del castell, la Torre Negra, construïda en 1135 com a part de les fortificacions. El nom li ve donat després de l'incendi de 1541, quan les seves parets van ennegrir-se pel foc i es va quedar així molt temps. Durant el regnat de Carles IV, també va anomenar-se la Torre Daurada pel seu sostre, cobert llavors de plaques daurades. També va ser usada com a presó per a deutors, considerats millors presoners que altres i que gaudien de determinats previlegis.

En l'extrem oest del Carreró de l'Or, hi ha la Torre Blanca, usada com a presó per a integrants de la noblesa. La presonera més famosa va ser Katerina de Lazany, considerada com una de les dones més cruels de la història txeca, acusada en 1534 pels cruels assassinats de catorze persones, especialment dones joves. Va ser tancada en el soterrani, sense finestres i lligada amb una soga, morint de fred, fam i sed. Altres presoners importants van ser l'angés Edward Kelley, un alquimista que va ser tancat per Rodolf II per no complir la seva promesa de convertir el plom en or, i també van ser tancats diversos liders protestants després de la seva derrota en la Batalla de la Muntanya Blanca, en 1620, abans de ser portats a la Plaça de la Ciutat Vella per a la seva execució.

Formant part de les fortificacions defensives del castell, hi ha la Torre de la Pòlvora, o Torre Mihulka, que data del segle XV. Destruïda per l'incendi de 1541, va ser reconstruïda per Tomar Jaros, un armer i fabricant de campanes que va viure i treballar en la torre i que entre altres coses, va crear Zikmund, la campana més gran de la Catedral de Sant Vito. Rodolf II també va usar la torre com a laboratori per als seus alquimistes. Amb el temps, la torre va usar-se com a polvorí. Una explosió la va va danyar seriosament, en 1649, però va continuar amb aquesta funció fins 1754, i posteriorment va ser acondicionada com a residència dels sacristants de la catedral.


Entre 1967 i 1980, Mihulka va ser acondicionada com a museu on exposar la història de la fabricació de campanes i les pràctiques alquimistes durant el regnat de Rodolf II. Avui en dia, la torre allotja una mostra de l'Institut d'Història Militar, amb una exposició permanent dedicada a la Guàrdia del Castell.


Els jardins del Castell

Al llarg del perímetre sud del Castell hi ha els Jardins Meridionals, formats per una sèrie de jardins. A la part nord, hi ha els Jardins Reials que destaca per les seves plantes tropicals, fruits exòtics i fèrtils horts. Va ser així mateix el primer jardí de tulipans, els bulbs dels quals es van importar d'Estambul, i d'aquí passà als Païssos Baixos. Entre els edificis que hi ha en aquests jardins, destaca la Gran Sala del Joc de Pilota, l'Orangeria i el Palauet d'estiu de la reina Anna.


Anar a: El districte del Castell | Index de Praga

Reaccions:

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada