La Rioja. El Monestir de Yuso

Un cop vist el monestir de Suso, toca conèixer el monestir més nou, el de Yuso. Construït pel rei García Sánchez III de Pamplona, a mitjan segle XI, els seus origens està envoltat d'una llegenda en la qual s'explica que tant el rei com el bisbe i nobles van creure convenient que les relíquies de Sant Emilià es traslladesin de Suso al nou monestir que havia manat construir en Nájera (el de Santa Maria la Real). A l'anar el rei a realitzar el seu propòsit, va ocórrer l'inesperat: un cop van carregar les restes del sant sobre un carruatge tirat per bous i la comitiva havia vaixat a la vall, els animals es pararen i no va haver força humana que els fes avançar ni retrocedir. El rei va entendre això com una senyal del cel i va decidir construir un nou monestir sobre el lloc on s'havien aturat els animals: el Monestir de San Millán de Yuso.

El 26 de setembre de 1067 s'inaugura l'església amb el trasllat de les relíquies des de l'enfermeria, on havien romàs per espai de quinze anys, a la nova església. Fins l'any 1100 van coexistir els dos monestirs, el de dalt, Suso, i el d'a baix, Yuso, amb les seves respectives comunitats. Suso roman fidel a la tradició: regla mossàrab i comunitat masculina i femenina; el segon abraça la regla de Sant Benet. A partir del segle XII només hi ha una comunitat de monjos, la benedictina, amb una casa principal, el monestir d'a baix. Són anys de màxim esplendor espiritual, religiós, artístic i cultural.

Com s'ha comentat en entrades prèvies, els dos monestirs van ser declarats Patrimoni de la Unesco, concretament el 4 de desembre de 1997, per raons històriques, artístiques, religioses, lingüístiques i literàries. En l'antic scriptorium del monestir de Suso es tenen les primeres referències en llengua romanç (llengua que va evolucionar cap al castellà), les conegudes Glosas emilianenses. Es tracta d'unes anotacions al marge, escrites en un còdex del segle X, en les quals un copista traduia paraules del llatí molt complexes o dificils d'entendre a la llengua vulgar que el poble parlava en aquell moment. El citat còdex, conegut com l'Aemilianensis 60, es troba en l'Acadèmia de la Història de Madrid, i és la primera manifestació escrita de la llengua castellana. En el marge dret del foli 72r es pot llegir la més important d'aquestes gloses:

"Cono aiutorio de nuestro dueno dueno Christo, dueno Salbatore; qual dueno get ena honore et qual duenno tienet ela mandatione cono Patre cono Spiritu Sancto enos sieculos delo sieculos, facamus Deus Omnipotes tal serbitio fere ke denante ela sua face gaudioso segamus. Amén." (Con la mediación de nuestro Señor, don Cristo, don Salvador, que comparte el honor y la jerarquía con el Padre y con el Espíritu Santo por los siglos de los siglos, Dios omnipotente nos haga servir de tal manera que nos encontremos felices en su presencia. Amén)

També es van trobar en aquest còdex, en altres pàgines, unes poques paraules escrites en euskera, fet que s'interpreta o bé que el copista era d'origen vasc o que en la zona es pogués parlar en aquella època l'euskera. També es tracta del més antic testimoni escrit conservat d'aquesta llengua:

"izioqui duguguec aiutuezdugu" (Hem estat posats a recer, hem estat salvats a nosaltres no se'ns ha donat ajuda)

Estudis realitzats en el Còdex 46, també de la biblioteca de Yuso i que data del 13 de juny de 964, fixen encara més els origens del castellà escrit. Es tracta d'un diccionari enciclopèdic amb més de 20.000 entrades ordenades de la "A" a la "Z", en el qual les veus romançs formen part no només de les anotacions al marge, sinó també de part de text escrit en llatí molt contaminat pel parlar popular. Aquest manuscrit recull el saber del poble i aclara nombrosses llacunes sobre l'alta Edat Mitja.

Relacionat també amb els dos monestirs, trobem a Gonzalo de Berceo, el primer poeta de nom conegut en llengua espanyola. Va rebre la seva primera educació en el monestir de Suso, i en l'època adulta va compaginar la seva tasca de clergue amb la de notari eventual del Monestir de San Millán, fet que li permetia accedir a la biblioteca del monestir, que per aquella època, podria haver-se traslladat parcial o totalment a Yuso. D'aquest contacte, li va sorgir la seva vocació literària, i entre altres obres, va escriure la Vida de Sant Emilià i la Vida de Sant Domenech de Silos.

De l'antic monestir romànic dels segles X i XI no queda pràcticament cap resta. L'edifici actual s'erigeix durant els segles XVI i XVII. Construït pels monjos benedictins, hi varen viure fins el 1835. Des de 1878, els frares agustins recol·lectes l'habiten.


La portada barroca amb columnes corínties que dóna accés al monestir, va ser erigida durant els anys 1661-65, és obra de l'arquitecte Pablo de Basave i de l'escultur Diego de Lizarraga. El relleu de sant Emilià a cavall és una imitació simplificada del llenç del retaule major de l'església.



Traspassada la portada, es troba un pati, i en una ala del mateix monestir es troba una hostatgeria.


El vestíbul d'entrada, datat del 1689, dóna accés al Saló dels Reis, anomenat així pels llenços que la decoren i que representen als reis benefactors del monestir com Fernán González i Garcia de Nájera. Sobre una de les parets, també hi ha les làpides conmemoratives del milenari de la llengua castellana i vasca, que es celebrà en 1977, així com una reproducció facsímil de l'Aemilianensis 60.




Els escuts de l'Escala Reial porten la data de 1697 i són els de l'abadia i els de Castella; és la última gran construcció dels frares benedictins.


El claustre s'inicià en 1549, obra de Juan Pérez de Solarte. Encara que les seves voltes són gòtiques, la concepció general és renaixentista. Es tracta d'una obra inacabada, amb arcs apuntats, doblats, entre contraforts rematats per pinacles gòtics amb ganxos. Les voltes estan decorades amb 300 medallons que representen personatges bíblics o motius florals. La decoració, obra d'Andrea de Rodi va quedar inacabada per falta de recursos econòmics.



Entre les imatges que l'adornen es pot reconèixer a Sant Emilià, Sant Fèlix, el mestre espiritual d'Emilià i Sant Benet, fondador de l'orde benedictina.


Les estàtues que envolten el claustre no estan completes: o li falta el cap, o un braç o un altra extremitat. Això era obra de les tropes franceses, en plena Guerra de la Independència, que indicava a altres regiments francesos que passaven per allà, que el recinte ja havia sigut saquejat.




De la decoració, destaca la portada plateresca que dóna accés a l'església, obra també d'Andrea de Rodi durant el govern de Fra Gonzalo de San Millán. Datada en 1554, ens dóna una idea de la decoració que tenien pensada per la resta del claustre inferior, i que no s'arribà a executar.

La primera construcció del monestir va ser l'església. Iniciada el 1504 per l'abad Fra Miguel de Alzaga, s'acabà 36 anys després. És el primer exemple espanyol d'església de Planta de Saló (edifici de tres naus a la mateixa altura). L'església era per a ús dels monjos; per això, en la part davantera, des del cor central, passant pel presbiteri fins el relicari estava destinat momés per a ells. La part posterior, des de darrera del cor fins a la porta era la zona que utilitzava el poble quan aquest podia accedir al tempe. Per tant, ens trobem amb dos espais litúrgins dins del mateix edifici.

El retaule de l'altar major conté llenços de Fra Juan de Rizzi, de l'escola d'El Greco, que representa a Sant Emilià a cavall en la batalla d'Hacinas (any 939), l'Assumpció de la Verge Maria i altres quadres. En total vuit. L'extraordinària reixeria (1676) completa el conjunt artístic de la capella major.

Juan de Rizzi, frare bendictí, arribà a San Millán l'any 1653 i l'abad Fra Ambrosio Gómez li encarregà enriquir l'església amb un gan retaule que reinvidiqués el patronatge d'Espanya, un retaule a l'altura de la importància del monestir. Així ho va fer Rizzi. Pintà a l'anacoreta Emilià ataviat amb un hàbit benedictí (encara que no era d'aquesta orde, però que els benedictins feren pròpia la figura del sant i a partir d'aquest moment, en el segle XI, el representen com un dels seus) i la creu en el pit lluitant contra l'Islam. Juan de Rizzi va nèixer en Madrid l'any 1600 i va aprendre la pintura en el mateix taller del seu pare. Hereda del Greco moltes característiques de la composició de les figures, del color i l'àgil maneig del pinzell.

L'espai intern de l'església està distribuit segons les grans abadies benedictines. Aquest esquema de divisió suposa l'existència de dos cors: un alt, utilitzat a diari i un de baix per a les grans solemnitats, tots dos del segle XVII. En el cor baix destaca l'orgue barroc espanyol de l'any 1768. Originalment estava policromada amb vius colors en tons vermells, daurats i blaus.

El cadirat del cor va ser realitzada per un tallista flamenc en 1640. Al centre del cor, es troba un faristol giratori amb quatre cares, per poder ficar els cantorals, uns llibres de gran format utilitzats en les esglésies durant l'Edat Mitja i el Renaixement, amb un gran tamany de lletra que permetia als monjos de cor poder llegir les notes musicals a distància. Només es ficava un llibre, i s'anava girant el faristol, cantant a veus intermitents.

En els equinoccis -en els dies d'igual duració del dia i de la nit, el 21 de març i el 21 de setembre- al voltant de les 17:30h el sol entra per la vidrera circular de la part superior, després travessa l'òcul de la porta barroca i dibuixa una el·lipse perfecta en el centre de l'església, per a demostrar que està perfectament ben construïda i orientada a l'Est (Jerusalem, Terra Santa, punts principals del cristianisme).


L'abat Fra José Hernández va transformar la que era Sala Capitular en sacristia, una de les més belles d'Espanya. Els frescos del sostre del segle XVIII conserven tota la riquesa dels colors originals, gràcies a l'alabastre del sòl, que absorbeix la humitat i manté constant la temperatura de la sala.



La calaixera és de fusta de noguera, damunt de la qual hi ha vint-i-quatre olis sobre coure d'estil flamenc. Completa la col·lecció diversos llenços portats de Nàpols.



Presideix la sala un retaule barroc amb una talla de la Nostra Senyora dels Àngels, amb ceptre i corona, de la millor època de la imagineria espanyola i que pertany a l'escola sevillana, del segle XVIII.

El claustre superior, del segle XVII, és classicista amb columnes toscanes adosades a pilars. Està decorat amb vint-i-quatre quadres del segle XVIII de José Vexés, amb representacions de la vida i miracles de Sant Emilià, tal com refereix el seu biograf, el bisbe de Saragossa, Sant Brauli. Les petites portes de fusta que es veuen al llarg del claustre eren les antigues cel·les dels monjos benedictins. D'altra banda, les portes de fusta que es veuen mirant a l'interior són balcons. Originalment els arcs del claustre estaven oberts, a l'aire lliure, però a principis del segle XVIII, els benedictins van decidir tancar el claustre per protegir els quadres i el terra de fang cuit.

En una sala del claustre superior es troba l'exposició "Còdexs i cantorals" formada per una sèrie de panells on s'explica com es copiaven els llibres i els materials que usaven com el pergamí, les diverses clases de plomes, les tintes... però el que destaca de l'habitació és l'armari original amb la col·lecció completa de cantorals que la comunitat monàstica resava al llarg de tot l'any: vint-i-cinc volums copiats, entre 1729 i 1731.

Per a la seva elaboració, els monjos usaven pergamins -pell de vedells nounats- i darrera de cada cantoral hi ha la vida d'una persona dedicada a això: en un foli s'emprava una setmana, un còdex, cinc anys. Per quatre línies llatines a pols i amb una ploma d'au es requeria deu o dotze hores de treball. També s'havia de fer la tinta natural: el color verd s'aconseguia amb herbes i fulles, el vermell era sang d'animal diluïda amb aigua i engreixada amb farina, el color negre era la mescla de cendra amb vi negre de Rioja.

En l'actualitat, en Espanya, només queden quatre col·leccions completes de cantorals, dues d'elles en Madrid (en el Palau Reial i el Monestir de El Escorial), un altre en el Monestir de Guadalupe i la última la que podem veure aquí en Sant Millán de la Cogolla. Els llibres es conservaven en aquesta sala degut a la seva proximitat amb el cor de l'església (el pes dels mateixos ho feia aconsellable, ja que el seu pes és considerable).

Com la pell d'aquests cantorals corrien risc de podrir-se, es va obrir un forat en el lateral de la paret de la sala pel qual entrava l'aire fred. Sota els llibres van ficar un filtre de 20cm, emplenat de pedres poroses que retenen la humitat de l'aire i converteix l'aire humit en sec. Aquest, més lleuger, puja i surt per un altre forat a l'exterior.

En l'oratori es poden veure les arquetes, amb peces d'ivori, que avui en dia guarden les relíquies de Sant Emilià i de Sant Fèlix de Bilibi, i un Crist realitzat en coure daurat per l'italià Benvenuto Cellini, que data del segle XVI. Les dues arquetes es conservaren fins el segle XIX, quan les tropes franceses de Napoleó van arrancar les làmines de metall i les pedres precioses, deixant les peces en un estat llastimós. A més, la sortida de la comunitat benedictina va afavorir el robatori de les plaques d'ivori, algunes de les quals van desapareixer per sempre, i altres van anar a parar a col·leccions de San Petersburg, Berlin, Florència, Washington i Nova York.

De l'arqueta original de Sant Emilià queden catorze peces d'ivori, del segle XI que narra la vida i miracles del sant, més les de l'abad Don Blas i de l'escribà Don Munio, com si fos un còmic, seguint el text de Vita sancti Emiliani, de Sant Brauli. D'aquesta manera, el poble podia interpretar les escenes perfectament. Fixant-nos bé en les figures, es pot veure com en els ulls de les persones, estan pintats amb un puntet negre, excepte en un personatge: el cec.



Quan a l'arqueta de Sant Fèlix, es conserven quatre de les sis peces, del segle XII, amb personatges més hieràtics, menys narratius i més convencionals, que mostren passatges bíblics com l'escena de l'Últim Sopar, curiosa per la presència dels vells símbols cristians del pa i dels peixos en lloc de l'anyell o el vi.




Anar al Monestir de Suso
Tornar a: Uns dies per La Rioja

Reaccions:

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada