La Rioja. L'abadia de Cañas

A pocs minuts de San Millán de la Cogolla, on es visiten els monestirs de Suso i de Yuso, tenim un altre petit municipi, Cañas, amb un monestir, que no té el renom dels anteriors, però que també té el seu interès: es tracta del Monestir de Santa Maria de Sant Salvador de Cañas, una de les primeres congregacions femenines del Císter en la península, i en la qual encara hi viuen una petita comunitat de monges, que pertanyen a l'Ordre Cistercenc de Sant Bernat, que es dediquen a l'oració i al treball manual, decorant porcellana, fent dolços, confeccionant rosaris i tenen una petita hostatgeria. I amb sort, les pots veure cantant, en funció de l'hora que es visiti el monestir, en una de les capelles.

L'any 1170, el comte Lópe Díaz de Haro i la seva esposa Aldonza Ruiz de Castro, senyors de Biscaia, van donar a la Comunitat de Monges del monestir d'Hayuela les villes de Cañas i Canillas, per a la fundació d'una abadia, més propera a la seva ciutat comtal de Nájera. Després de la mort del comte, poc després, la seva esposa i la seva filla amb només un any, Urraca López de Haro y Ruiz de Castro, van traslladar-se al monestir. En 1225, Urraca va ser nomenada abadessa, iniciant llavors la construcció de l'església, la sala capitular, la cuina, la bodega i el refectori i va manar constuir un hospital en Cañas.


Durante els segles XVII i XVIII es va completar el claustre en un estil neoclàssic bastant senzill. La portada principal del monestir data de mitjan segle XVIII, i en els segles XIX i XX es van construir algunes dependències del convent, que configuren la disposició actual, on avui en dia viuen les monges.


El monestir es troba envoltat d'un petit mur i la seva façana principal queda orientada cap a l'oest, on es troba la portada d'entrada, del 1757, a l'edifici abacial, formada per un arc de mig punt, i adornada en la seva part superior amb els escuts de l'abadia i de l'ordre cistercenc, i en el centre una imatge de Sant Bernat en l'interior d'una fornícula, i a sota, un altre escut.

Les entrades es compren en l'actual porteria, iniciant-se la visita pel claustre que es va anar construïnt a mida que es tenien els suficients recursos i és una mostra palpable de les diverses èpoques de construcció de l'Abadia. De planta quadrada, el seu centre està ocupat per un petit jardí. Mentre que el pis inferior està format per una galeria tancada amb arcs de mig punt, el claustre superior, també amb arcs de mig punt, però amb la particularitat que aquests han sigut cegats i s'ha deixat una petita finestra adovellada en el centre de cada arc.



Circumdant el claustre, trobem dotze portades en estil romànic, gòtic i mudèjar, destacant d'entre totes elles la de la Sala Capitular, decorada amb motius vegetals, entre els quals apareixen fulles de roure i de vinya i el cap d'un home, boca avall, que beu el suc d'un raïm situat sobre ell.



L'ala sud conserva part del paviment original del segle XIII que és el que s'ha reproduït en la resta del claustre. En el paviment, es pot veure l'escut de l'abadia.


D'estil gòtic-cistercenc, l'església destaca pels seus grans finestrals, coberts amb làmines d'alabastre blanc, distribuits en dos pisos amb arcs apuntats sobre l'àbsis central, on entra la llum amb una sensació dificil d'explicar. La llum blanca era identificada per Sant Bernat com la gràcia de Déu, i dins, amb l'església il·luminada pel sol, un pot imaginar-se la reacció que havia de ser per qualsevol persona acostumat a esglésies romàniques de petits finestrals, caminar entre aquests murs.



El retaule major renaixentista, del segle XVI, és obra d'Andrés de Melgar i de Guillén d'Holanda. Concebut a forma de tríptic, estava situat en l'àbsis central, lloc del qual va ser traslladat, en 1975, als peus de l'església, on s'ubica actualment. Té talles de la Verge, de Sant Bernat i de Leonor de Osorio, l'abadessa que va donar el retaule.

La Sala Capitular, dedicada inicialment a la reunió del Capítol de monges es va anar transformant en cementiri. Disposa d'una magnífica ornamentació basada en elements vegetals, directriu de l'ordre cistercenc, on segons Sant Bernat, la figuració humana distreia al monjo o monja de l'oració. Està cobert amb quatre trams de creueries, sostinguts per un pilar monolític que, com un tronc d'una palmera, reparteix les seves branques cap a les columnes adossades als murs.

Entre les tombes que hi ha, destaca per damunt de tot el sepulcre que acull el cos incorrupte -s'ha obert diferents cops i s'ha pogut comprovar que així és- de la beata Urraca López de Haro, la quarta abadessa de Cañas. Obra de l'escultor Ruy Martínez de Bureba està considerada com una de les obres més destacades de l'art funerari hispà del segle XIII. Es tracta d'un sepulcre exempt, de només dos peces, el taüt i la tapa, que es recolça sobre tres parelles de mènsules amb representacions de llops, una referència heràldica a la família dels López de Haro. En l'interior es troba el cos d'Urraca totalment incorrupte, i l'acompanyen als dos costats els de quatre abadesses dels segles XIII i XIV.

L'estàtua jacent de la beata és singular presentant, amb suma naturalitat, com s'entreté passant amb els dits de la seva mà dreta les comptes del rosari. El seu cap reposa sobre doss coixins i porta un bàcul a la part superior del qual figura cargolada una serp mentre que a la part inferior porta el cap d'un drac. Les quatre cares del sarcòfag presenten escenes historiades del seu enterrament. Al seu peu tres monges aguanten el seu hàbit.



En el relleu de la capçalera apareixen cinc figures que representen l'entrada d'Urraca al monestir sent molt nena, portant les obres de la seva vida i presentant-se davant de Sant Pere per a la seva entrada al cel.


En el lateral dret està representat els funerals i enterrament de la difunta, amb un seguici funebre amb vestits típics de l'època i on es poden veure abats, bisbes, acòlits, ploraneres, dames de la noblesa amb altes còfies, monjos i frares, alguns d'ells franciscans pel cordó que porten en la cintura.


En l'altre lateral tenim a un abat dóna el pèsam a un seguici d'onze monges que en diverses actituts d'esperit devot, representa en si, a la comunitat de monges del monestir. Alguna d'elles porta el llibre de la regla de Sant Benet, altres pasen els comptes del rosari i la última està girada cap a un altre abat que tanca el seguici.



I finalment, en el relleu dels peus es pot veure com superat feliçment l'últim examen o judici de Déu, l'alma de la beata Urraca, nua de tot el terrenal, es transportada al cel per dos àngels.

Sortint de la sala capitular, i resseguint el claustre, arribem a la Sala de les relíquies, un dels altres trets característics i importants del monestir per la quantitat de les mateixes que ha anat acumulant al llarg dels segles. D'acord amb la sobretat del Cister, les relíquies es mostren sense necessitat de luxosos receptacles no exempts d'interès i qualitat artística. Moltes d'elles es guardaven en un armari-relicari que va manar fer l'abadessa Leonor de Osorio en el segle XVI, i que en el seu moment es trobava en el cor de l'església. En aquest moble, es pot llegir una inscripció que diu "Estos retablos a su costa hizo doña Leonor de Ossorio, abbadesa que fué desta casa. Está enterrada junto a esta pared".

Entre les innomblables relíquies que hi ha en aquesta sala, destacar les ferradures del cavall de Sant Jaume, que recolliria Diego López II de Haro en la batalla de les Navas de Tolosa i que entregaria a la seva germana Urraca, diverses calaveres d'algunes de les 11.000 verges que segons la llegenda van ser martiritzades al costat de Santa Úrsula, un troç de la Creu de Crist i altres de martirs i sants.

La última sala que es visita i que comunica amb el claustre, és l'antic magatzem i bodega, on es guardaven les collites, que actualment és un petit museu que recull la gairebé totalitat dels fons propis de l'abadia, amb petits retaules, relleus, quadres i talles, que, a partir de finals del segle XVI, van anar engrandit aquesta col·lecció. Està disposada en cinc grans temes: Els Sants del Cister, Primers anys de la vida de Crist, La Passió i Redempció, La Verge i Els Sants.


Com a curiositat, destacar que tant aquesta sala com la de relíquies han incorporat la fibra òptica per il·luminar les sales amb total garantia de conservació de les obres exposades, sent un dels primers museus de tota Espanya que han incorporat aquest sistema.



A destacar que l'església no disposa d'una torre-campanari, trobant-nos en el seu lloc amb una espadanya amb dos cossos de campanes, d'estil barroc rematada per un frontó triangular.



Més informació en:
http://www.jdiezarnal.com/monasteriodecanas.html
http://www.elcisteriberico.com/Paginas/la%20rioja/canas.html
http://www.monestirs.cat/monst/annex/espa/rioja/canas00.htm

Tornar a: Uns dies per La Rioja

Reaccions:

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada