Haro. Ciutat de Palaus i capital del vi

Haro i la seva comarca és la més lligada amb el món del vi de tot el nord d'Espanya, i on es troben moltes de les bodegues que han donat fama als nombrossos vins de La Rioja, establertes en aquesta zona fa més d'un segle. Inclús, en la ciutat hi ha tot un barri on hi ha concentrades vàries d'aquestes bodegues centenàries, però d'això ja en parlarem més endavant.

Amb uns 12.000 habitants actualment, es creu que l'origen d'Haro rau en un antic far que il·luminava la desembocadura del riu Tirón en l'Ebre, que en aquell temps era navegable. De la paraula faro, va derivar l'actual denominació. Aquesta zona va estar habitada per tribus celtes i durant l'ocupació romana, en els cingles de Bilbio va existir un castro de defensa, el Castrum Bilbium. La primera menció a Haro data del 1040 en un document del rei navarrès García Sánchez III en el qual donava a la seva esposa, Estefania de Foix, mitjançant una carta d'arres, Bilbium cum Faro.

Passà per diferents mans i famílies fins que Joan II de Castella, en 1430, donà la villa a Don Pedro Fernández de Velasco, amb el títol de Comte d'Haro. Fins el 1811, quan s'abolí els senyorius i altres prerrogatives per les Corts de Cadis, la família Fernández de Velasco van mantenir el senyoriu d'Haro. Durant la Guerra de Successió, entre els Àustries, que els catalans recolçaven, i Borbons, la ciutat acollí a la futura reina María Luisa Gabriela de Saboya, i el rei Felip V, com a gratitut, la va titular 'Molt noble i molt leal'. Molts anys després, en 1891, la Reina Regent María Cristina li va otorgar el reconeixement de ciutat.

En el centre de la ciutat d'Haro destaca l'obra civil, sent un clar exemple la quantitat de palaus senyorials que podem trobar-nos en molts dels seus carrers, construïts la majoria entre els segles XVI i XVIII. La mescla d'estils és patent en les seves facanes i interiors: renaixentistes, barrocs, neoclàssics... podent apreciar l'evolució decorativa passant dels estils més sobris als més recarregats, i que ens transporta a una època en la qual el poder de les grans famílies es plasmava en les seves cases. Una de les característiques comuns que podem trobar en molt d'ells i en altres monuments és que estan construïts en pedra de cadirat (blocs de pedra tallats en forma de paral·lelepípede).

El Palau de les Bezaras és un edifici barroc del segle XVIII de planta rectangular de grans dimensions. També se'l coneix com el Palau de les Cigonyes ja que la llanterna de la seva volta disposa d'un gran niu per aquestes aus, molt presents en aquesta regió. Destaca del seu interior, la seva gran escala de pedra i la cúpula de mitja taronja, i en els seus baixos es troba una bodega medieval. En el recinte exterior, es pot veure una picota d'arenisca que s'usava per a l'administració de justícia (les picotes són columnes de pedra sobre les quals s'exposaven els reus i els caps o cossos dels ajusticiats)

El Palau de Tejada deu el seu nom a un propietari recent, Teodoro Tejara, ja que es desconeix el seu primer propietari i constructor- Es un palau plateresc del segle XVIII, de tres plantes en un estil de transició entre el barroc (frontons corbs trencats sobre mènsules) i el neoclàssic (pillastres laterals i la disposició regular de la decoració), i amb alguna influència del rococó francès. En la segona planta destaquen dues fornícules envoltades en una estructura recarregada de columnes, cornises, capitells i frontó. L'escut de la tercera planta, datat en 1733, té una decoració típicament barroca. En el segle XIX els seus baixos s'usaren com a oficina de Correus i Telègrafs.


El Palau dels Comtes d'Haro va ser construït entre els segles XVI i XVII pels mestres picapedrers Juan Martínez Pellón i Santiago de Lierno, per a la família Ollauri, reconeguts nobles de La Rioja, que van venir de la villa d'Ollauri, propera a Haro. El 1945, el seu propietari, Fernando Virumbrales Zarain, va vendre el palau a l'Ajuntament, realitzant-se posteriorment obres de restauració, i destinant-se a usos diversos com sala d'assaigs de la Banda Municipal de Música, casa de la Juventut o Arxiu Municipal.


La portada, amb motllures de línies mixtes, que recorden ornaments florals, té una doble parella de columnes salomòniques, gens habitual en els edificis civils. Un gran escut nobiliari de la família Ollauri centra i justifica la portada, i amb detalls que deixen entreveure el seu posible parentiu amb els Comtes d'Haro.

En la Plaça de la Pau, al costat de l'ajuntament, i assentada sobre l'antiga muralla, hi ha el Palau de Bendaña, també anomenat Palau Paternina ja que va pertànyer a la família Paternina i residència del pintor Enric Paternina. Durant la Guerra de Successió, va acollir a la esposa i fill del primer rei espanyol de la casa Borbó, el futur Felip V, fet que ja hem comentat anteriorment. D'estil plateresc, l'edifici és resultat de la unió de dues Cases-Palaus dels segles XVI i XVII.




En una de les portades, presenta dues cariàtides amb el pit nu sobre uns pedestals que suporten la part superior, amb un frís decorat amb caps d'àngels en actitut de diàleg.

Centre neuràlgic d'Haro, la Plaça de la Pau es va anar formant paulatinament, després de l'autorització del segon Comte de la Casa Velasco, Pedro Fernández de Velasco, per poder construir vivendes extramurs. Durant bona part del segle XIX serviria com a plaça de braus en certes festivitats. En el centre de la plaça hi ha un quiosq, del segle XX, de planta octogonal de dos cossos, construït a la manera d'un templet d'estil oriental. Sobre el parament del cos inferior es poden veure dos medallons de ferro fos, un amb l'escut de la ciutat i l'altre amb la data d'inauguració de l'obra.

Presidint la plaça, hi ha l'Ajuntament, un edifici aixecat de nova planta en 1769, amb una planta inferior amb porxades amb arcs de mig punt i una planta superior amb una bacolnada correguda. Rematant adalt de tot, l'escut de la ciutat format en la seva part central per un castell, sobre un camp de plata amb tres torres en referència a les tres torres que existien en el seu a prop, amb dos lleons rampants als costats com a mostra de poder, la porta tancada, en senyal de ningú podia entrar sense autorització i una corona comtal sobre tot això, símbol de cap de comtat.

Des de la plaça, també es pot veure i arribar fàcilment a una Torrassa gòtica del segle XIV, i un Palau del segle XVI adossat en el qual es troba la porta de Sant Bernat, amb un arc de mig punt, que servia d'accés a la villa. El palau, amb una portada plateresca, disposa en la clau un relleu de l'escut nobiliari. La planta superior, de factura moderna, allotja un Museu d'Art Contemporani.



La torrassa, de planta quadrada, mideix gairebé catorze metres d'altura. Té una obra voladissa formada per mènsules llaurades i unides per arcs de mig punt a la part alta del parament i disposa d'obertures allindades desiguals oberts posteriorment.

En l'actual lloc que ocupa l'Hotel Los Agustinos, es trobava el Convent de Sant Agustí que es començà a edificar en 1373 en una gran casa que el fill de l'últim Senyor de la villa de la Casa Vizcaya, Diego López de Haro, home molt devot a l'orde dels Ermitanys de Sant Agustí, tenia extramurs de la villa. Els primers frares que van venir van ser Fra Sancho Fontanelli i nou monjos més, procedents del convent de Burgos. Va ser governat en tot moment per l'orde dels Agustins, fins que el segle XVII va ser incautat per l'estat per cedir-lo, el 1639, a l'Ajuntament d'Haro.

Després de nombrosses reformes en el seu interior, va tenir molts usos com presó, Casa de Caritat i Beneficiència i la seva església es transformaria en Teatre. D'entre totes les seves instal·lacions, destaca el seu magnífic claustre cobert avui en dia per una cúpula de vidre i climatitzada, sent un marc ideal per a la celebració de tot tipus d'events. Entre les seves arcades, es pot menjar, servei que ofereix el restaurant Las Duelas de l'hotel.

En l'antiga església del convent, al costat de l'hotel, hi ha el Teatre Bretón de los Herreros, un edifici de tres plantes i construït en pedra de cadirat amb una façana estructurada en tres eixos de forats amb tres accessos en arc de mig punt, franquejats per pilastres adossades. Com altres llocs de la ciutat, el teatre va ser resultat de la necessitat de dotar a Haro de serveis donada la bonança econòmica. El complex va acabar-se de construir el 1842, i va ser inaugurat per la màxima autoritat del regne de l'època, el regent Espartero.


Respecte a edificis religiosos, destaquen la Basílica de la Nostra Senyora de la Vega i la parròquia de Sant Tomàs. La primera està dedicada a la patrona d'Haro. Tradicionalment, es diu que la basílica va existir des dels temps de l'aparició de la Verge, cap al segle X, situada en la plana o vall d'inundació (vega en castellà), extramurs de la villa. El primitiu edifici es va anar ampliant successivament. L'edifici actual és d'estil barroc, de tres naus. La portada en arc de mig punt té imatges de Sant Pere i Sant Pau, rematada en espadanya.



Quan a la Parròquia de Sant Tomàs Apòstol, situada als peus del turó de La Mota, nucli primitiu de la villa, té una particularitat en la seva torre que va servir com a precedent per a altres torres de La Rioja, com les de la catedral de Santo Domingo de la Calzada o les de Santa María de la Redonda de Logroño. Mentre que la part inferior és d'estil gòtic i de forma quadrada, la superior és d'estil barroc amb un cos de campanes octogonal i coronat per una cúpula amb llanterna.

La història de l'església és molt complexa, començant a construir-se l'any 1535. Un altre element exterior a destacar és la seva portada principal, d'estil plateresc, amb escenes del Calvari i imatges dels Apòstols i del Pare Etern. Entre els dotze apòstols es pot veure a Sant Jaume, vestit de pelegrí. En el centre, es troben dues portes amb arc de mig punt, amb un fris ornamentat amb cares d'àngels. En la fornícula de dalt, es pot veure a Jesucrist amb la corona imperial, portant en la seva mà esquerra el globus terraqui i als dos costats, l'escut d'armes dels Fernández de Velasco, llinatge que ostentà el títol de comtes d'Haro.

Escenes de la portada principal

Deixem els monuments i parlem del que dóna fama a aquesta regió. Encara que en La Rioja es feia vi des de temps de la romanització, i era una indústria florent sobre tot en el segle XIX, quan es produien ja exportacions a Amèrida de vins de la regió, la veritable revolució en l'elaboració es produeix gràcies a la plaga de la fil·loxera que arrassà les vinyes franceses. Llavors, celleres francesos van instal·lar en La Rioja magatzems des dels quls exportar vi a Burdeus, suposant un gran impacte econòmic. A aquests negociants francesos es van associar alguns empresaris d'origen biscaí comprant el raïm a la gent local, i fixant les seves bodegues en les proximitats de l'incipient ferrocaril, el que avui es coneix com el barri de l'estació d'Haro. La inauguració de la línia ferroviària Bilbao-Haro facilitava i abaratia l'enviament de vi a l'extranger des del port de Bilbao. França precisava de 500.000 hectolitres mensuals per a compensar la plaga que sofria.

La producció de vi va impulsar la inauguració en 1892 de l'estació enològica d'Haro i una sucursal del Banc d'Espanya -una de les set poblacions no capital de província que van tenir aquest previlegi- per a gestionar els capitals procedents de la creixent explotació vinícola. L'alcalde Norberto Salazar va sol·licitar la sucursal davant les grans avengatges que "para el comercio, industriales y almacenistas de vinos reportaría su establecimiento". L'antiga oficina va quedar obsoleta i es buscà un nou edifici, ubicada en l'actual Plaça de Sant Agustí.

En 1899 es va detectar la fil·loxera en La Rioja, i concretament en Sajazarra, a prop d'Haro. En 1918 es va poder recuperar el vinyer, gràcies a l'experiència francesa, empeltant les varietats autòctones sobre peus d'origen americà als quals no afectava la plaga. Encara que els francesos van recuperar la seva producció, la expansió dels vins de La Rioja va continuar degut als nous mètodes d'elaboració i a l'expansió dels mercats gràcies a l'exportació masiva mitjançant la millora dels transports.

Les bodegues amb visita turística, especialment les centenàries, es concentren en el barri de l'Estació, encara que també poden trobar-se en altres punts de la ciutat i en localitats del voltant. López Heredia, CVNE (La Compañía Vinícola del Norte de España), Bodegas Bilbaínas, Muga, Rioja Santiago, Berceo i moltes més, són algunes de les bodegues de prestigi que es poden visitar a Haro.



Ja per acabar aquesta entrada, assenyalar que com la ciutat de Logroño que té la seva particular zona de bars i restaurants de tapes típiques, en Haro també trobem aquesta zona en La Ferradura, en el centre històric de la ciutat.


Tornar a: Uns dies per La Rioja

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.