Milà (Milano) - dia 2

El segon dia el vam dedicar a coneixer bàsicament la zona compresa entre les basíliques de Sant'Ambrogio i de San Lorenzo, per traslladar-nos després a veure l'estadi de San Siro, i dedicar a la tarda a visitar el Cementiri Monumental i la Pinacoteca de Brera.

Basílica de Sant Ambrosi (Sant'Ambrogio)
L’església de Sant Ambrosi és un lloc especial per als milanesos ja que conserva les relíquies de Sant Ambrosi, sant patró de la ciutat. La basílica va ser construïda pel mateix Ambrosi, quan era bisbe, entre els anys 379 i 386 sobre un antic cementiri dels primitius cristians, com part d’un programa de reorganització del cristianisme en Milà.

El seu estat actual és el resultat de les reconstruccions portades a terme en els segles X i XII pels benedictins del proper monestir, els quals la convertiren en un model de l’arquitectura llombarda. Tot el que queda del segle IV és l’arc de triomf i les columnes, que passaren a formar part de l’absis. La basílica presenta un aspecte exterior poc comú format per dues torres de maó de diferents altures i un enorme atri, gairebé tan gran com l’església.

L’atri actual, amb els seus arcs cecs, data del segle XII i reemplaça al que va construir l’arquebisbe Ansperto en el segle IX. Aquest gran pati actua com a vestíbul de l’església i fica de relleu la façana, i era utilitzat per la gent per a refugiar-se en cas de perill abans que es construïssin les muralles de la ciutat. Una filera de pilars (alguns dels quals són romans) amb capitells esculpits s’interna en la basílica. La forma rítmica dels arcs, les mitges columnes i els petits arcs suspesos, així com les proporcions, d’acord amb les de l’església, creen una harmoniosa continuïtat entre l’exterior i l’interior. L’atri també alberga les troballes arqueològiques i tombes de la zona, que van ser trobats durant la restauració de la basílica.

El campanar dels Cànons, el de l’esquerra, va ser construït en 1142 per tal que superés en altura i bellesa al del proper monestir benedictí.

L’interior està caracteritzat per les solemnes proporcions típiques del romànic llombard. La nau esta coberta de voltes de creueria recolzades sobre enormes pilars.

Situat sota el púlpit, decorat amb els símbols dels evangelistes Joan (l’àliga) i Mateu (l’home assegut), es troba el sarcòfag de Stilicho, una obra mestra del segle IV, poblada de detallats relleus religiosos que representen (en el sentit de les agulles del rellotge) a Crist entregant els manaments a Sant Pere, quatre escenes de l’Antic Testament, Crist entre els apòstols i el sacrifici d’Isaac.

Un petit baldaquí del segle X que es recolza en quatre columnes romanes de pòrfir i decorat amb estucs, protegeix a l’altar daurat, creat per Volvinius en el segle IX per a guardar les restes de Sant Ambrosi. Els relleus narren les vides de Crist (davant, cisellades sobre làmines d’or) i de Sant Ambrosi (darrere, cisellades sobre làmines de plata daurada).

La cripta va ser construïda en el segle X, encara que l’actual estat és el resultat de les intervencions que es van realitzar en el segle XVIII. Alberga les restes, que es poden veure, dels sants Ambrogio, Gervasio i Protasio, amb els seus vestits de gala.




Universitat Catòlica del Sagrat Cor (Università Cattolica del Sacro Cuore)
A la dreta de l’església de Sant Ambrosi, en l’antic monestir benedictí, es troba la universitat que va fundar el pare Agostino Gemelli en 1921, i que dissenyà Giovanni Muzio en els anys 30 i 40. El projecte combinà l’antic monestir de Sant Ambrosi amb una sèrie de nous edificis acadèmics i de serveis. El complex està organitzat al voltant de dos grans claustres –un amb columnes dòriques i l’altre amb columnes jòniques- que pertanyen a un conjunt de quatre que va dissenyar Bramante en 1497. En l’antic refectori està la obra Les bodes de Caná (1545), de Callisto Piazza.

Basílica de San Lorenzo Maggiore
Aquesta basílica del segle IV és una de les esglésies rodones més antigues del món cristià d’occident i probablement va ser la vella capella palatina imperial. L’església es va construir utilitzant materials d’un amfiteatre romà proper. De fet, el primer que sorpren són les setze columnes corínties romanes que es troben davant de la basílica; són dels segles II i III, i formaven part d'un temple no identificat i que van ser col·locades en el seu emplaçament actual en el segle IV.

L'església s'aixeca sòbria i imponent, amb la seva planta quadrada a les quals s'adhereixen quatre semicercles que donen forma a les diferents capelles. La gran cúpula és posterior, reconstruïda en el segle XVI en estil barroc després que l'original s'esfongués. També en l'entrada principal, l'aspecte del qual es fruit de la última reforma realitzada en el segle XIX, destaca una còpia de l'estàtua de l'emperador Constantí, autor de l'Edicte de Milà, que en l'any 313 va acabar amb les persecucions als cristians (l'original es troba en Roma).

L'interior de la basílica té una mescla de mausoleu, església i palau (es diu que en l'època de l'emperador Teodoric, va formar part d'un antic palau romà). El més interessant de la visita és la capella de Sant'Aquilino,on es conserva la urna sarcòfag amb les relíquies de Sant'Aquilino, i uns magnífics mosaics que adornen les parets i la cúpula central, i que estan considerats com uns dels millors del nord d'Itàlia.


Piazza della Vetra i Porta Ticinese
Aquesta zona verda està dominada per una columna amb una estàtua de Sant Llàtzer (1728), i també se la coneix com el Parco delle Basiliche, per estar situada entre les basíliques de de San Lorenzo i Sant’Eustorgio, els absis dels quals es poden veure perfectament des d’aquest lloc. El nom de Vetra sembla procedir de l’expressió llatina castra vetera, que probablement al·ludia als campaments militars romans, instal·lats aquí per a defendre el proper palau imperial; també era el nom d’un canal que travessava la part nord de la plaça franquejat per tallers de curtidors (vertraschi). Fins el 1840, la plaça fou utilitzada per a les execucions públiques dels reus plebeus, ja que els nobles eren decapitats davant del jutjat Broletto. Durant l’època romana hi havia aquí un petit port, en el lloc on els rius Seveso i Nirone convergien en el canal navegable de Vettabia.

En el segle XII, quan les muralles de la ciutat s’ampliaren per a incloure a San Lorenzo, la porta romana, en l’actual Largo Carrobbio, va ser substituïda per una nova porta medieval: la Porta Ticinese. Un fossat discorria al llarg de les noves muralles i de l’actual Via Molino delle Armi, anomenada així pels molins utilitzats per a forjar les armes.

La Porta Ticinese va ser renovada en el segle XIV per Azzone Visconti i decorada amb un tabernacle de La Verge i el Nen Jesus amb sant Ambrosi, del taller de Giovanni di Balduccio. Aquesta porta va ser fortificada amb dos torres en 1865.

La basílica de Sant Eustorgious (Sant'Eustorgio)
És una de les esglésies més antigues i més il•lustres de la ciutat, fundada ja sigui en el segle IV pel bisbe de Milà, Sant Eustorgius, o més probablement pel seu successor Eustorgius II en el segle VI. Durant segles, la basílica va ser lloc de peregrinació per les relíquies que es conservaven, ja que segons la llegenda Sant Eustorgius va fer transferir les relíquies dels Reis Mags de Constantinopla a Milà, fins que un atac de la ciutat per Barbarossa, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, en el 1190, van ser transferides a la catedral de Colònia.

L’església ha passat per moltes transformacions al llarg d’aquests segles; sota l’absis encara es poden veure les restes de l’església paleo-cristiana.

Darrere de l’absis es troba la capella Portinari (1462-1468), feta construir pel noble florentí Pigello Portinari, i que està considerada una obra mestra del renaixement milanès. El disseny està inspirat en la vella sacristia de Brunelleschi de Florència, però la pedra i les decoracions de maó estan fetes en un disseny llombard.


L’estadi de San Siro
Un dels estadis de futbol amb més renom del panorama mundial, i on juguen els dos equips de la ciutat: l’A.C. Milan i l’Inter de Milà. També es conegut l’estadi com a Giuseppe Meazza, en honor al davanter italià que va morir l’any 1980 i que va jugar amb els dos equips milanesos.

Ubicat a l’oest del centre de la ciutat, en el districte de San Siro a uns 6km del centre, la seva construcció s’inicià en 1925, a instància de Piero Pirelli, fill de fundador de l’empresa Pirello i president del Milà durant una pila d’anys, segons un projecte de l’enginyer Alberto Cugini i sota la direcció de l’arquitecte Ulisse Stracchine.

L’estructura s’edificà d’acord amb el model anglès, amb quatre grades separades i espai per a 35.000 espectadors, i el partit inaugural va ser el 19 de setembre del 1926 entre l’Intern i el Milà, amb victòria dels primers per 6 a 3. Fins anys després l’Inter no hi va jugar aquí com a equip local de forma permanent. Amb el pas del temps, reformes i ampliacions ha anat guanyant capacitat, i avui caben al voltant dels 80.000 espectadors. Aquí es va disputar partits de la Copa del Món, en 1934 i 1990. Del seu exterior actual destaca la seva estructura ultramoderna amb detalls com les rampes d’accés helicoïdals, les cridaneres torres cilíndriques i la teulada de disseny avantguardista que cobreix perfectament tots els seients.

El museu permet conèixer la història dels dos clubs milanesos en les seves diverses sales a través de fotografies, trofeus, camisetes històriques (de Rivera a Mazzola, de Pelé a Maradona, de Zidane a Cruff), objectes d’art, pilotes i altres tipus d’objectes.

Va ser el primer museu d’Italià dins d’un estadi i es va inaugurar el 5 d’octubre de 1996. A més, hi ha la botiga de l’estadi que permet comprar alguns dels productes oficials com a camisetes, escuts,...




El cementiri monumental
El gran cementiri de Milà és tot un museu a l’aire lliure que mostra impressionants obres realitzades des del segle XIX fins a l’actualitat, amb un gran nombre de tombes d’alt nivell artístic. Va ser construït en 1866 per a unificar els petits i insalubres cementiris que es trobaven distribuïts per la ciutat. La idea inicial va néixer en el 1807, però per raons diferents (votacions, projectes descartats...) no va ser fins el 1837 que es va donar l’ordre per a iniciar el projecte, que finalment va portar a la realitat l’arquitecte Carlo Maciacchini.

Importants famílies milaneses es troben aquí representades en forma de bells mausoleus. També il·lustres personatges de camps molts diversos com el compositor Giuseppe Verdi, el novel·lista Alessandro Manzoni, el doctor Carlo Forlanini o el poeta premi Nobel Quasimodo Salvatore han trobat descans aquí en un lloc que guarda obres de gran valor artístic d’escultors i arquitectes italians contemporanis.

En l’entrada principal es troba el famedio (del llatí famae aedes – temple de la fama) , una construcció d’estil neo-medieval de marbre i maons. Va ser construït inicialment per a ser una església, però des del 1870 es va transformar en un lloc de sepultura d’alguns dels ciutadans més importants del país.

Amb un terreny de més de 250.000 metres quadrats, el cementiri disposa d’una àmplia gamma d’escultures italianes, temples grecs, obeliscs i inclús una versió a petita escala de la Columna de Trajà. Entre les tombes que criden més l’atenció es troben una espècie de torre blanca en lqual es troba esculpida la vida de Jesús, que pertany a la família Bernocchi, una curiosa piràmide que pertany a la família Bruni i diverses escultures en representació de L’Últim Sopar de la família Campari.

Al final de la via central, a uns 625m de l’entrada, es troba un temple crematori, que encara que no està en ús, és testimoni de l’autèntica revolució per a la societat milanesa de finals del segle XIX, amb la conciliació de la ciència sobre les creences religioses de la resurrecció de la carn. Va ser el primer crematori que es va ficar en funcionament en Itàlia.



Pinacoteca de Brera
La pinacoteca de Brera és un dels museus més importants de Milà i es troba a l’Accademia di Belle Arti di Brera (Acadèmia de Belles Arts de Brera) que compateix ubicació amb el Palazzo Brera, construït per als jesuïtes en els segles XVI i XVII, sobre l’antic convent de l’orde dels Umiliati. Aquí, els monjos van crear un complet centre cultural fundant una prestigiosa escola, una biblioteca i un observador astronòmic.

En 1773, despès de la dissolució del Col·legi Jesuïta de Brera, va passar a propietat de l’estat i l’emperadriu Maria Teresa d’Àustria va fundar l’Acadèmia de les Belles Arts. En 1882, la pinacoteca es va independitzar de l’acadèmia.

Giuseppe Piermarini ultimà la porta d’entrada i l’acabament del pati, així com l’estàtua de bronze, que es va col·locar el 1859, que representa a Napoleó com a pacificador Mart.

Les obres es troben ordenades cronològicament i dins de la seva extensa col·lecció trobem obres de grans artistes com Rafael i Caravaggio. Entre les obres més destacades es troben ‘Troballa del cos de Sant Marc’ de Tintoretto (foto següent), ‘El petó’ de Francesco Hayez, ‘Crist jacent’ de Mantegna, ‘Boda de la Verge’ de Rafael o el ‘Retaule  Montefeltro’ de Piero della Francesca.