Milà (Milano) - dia 1

El primer dia per Milà el dediquem a visitar el centre històric on es troben els monuments més importants i reconeguts de la ciutat, com el Duomo, la Galeria Vittorio Emanuelle II, el Teatre de la Scala, el Castello Sforzesco... Iniciarem la ruta del dia amb el Duomo, icona de la ciutat, i l'acabarem, veient l'obra mestra de Leonardo da Vinci: L'Últim Sopar, que vam tenir sort de veure'l al trobar entrades per casualitat.

La Catedral (Duomo)
Es tracta d’una de les catedrals més grans del món i el monument gòtic més important d’Itàlia, amb 157 metres de llarg distribuïts en cinc naus i el seu punt més alt arriba als 108 metres, coronant-se amb la l’estàtua de la Verge Maria coneguda com la Madonnina. Si bé predomina l’estil gòtic, ja que va tardar diversos segles en acabar-se, es pot veure reflectit en el temple una mescla d’estils arquitectònics (renaixentista, neoclàssic...) i el treball de diversos arquitectes.

La construcció del Duomo s'inicià en 1386 sota el patrocini del bisbe de la ciutat, Antonio da Saluzzo. El Duc Gian Galeazzo Visconti va convidar a arquitectes llombards, alemanys i francesos a supervisar les obres. Inicialment la catedral s'havia de construir en maó refractari, com s'ha pogut comprovar en excavacions de la sagristia septentrional, però el duc volia plasmar el seu poder i va insistir en què utilitzaren marbre de Candoglia, que era transportat pels canals Navigli. Els blocs de pedra estaven exempts d'aranzels gràcies al segell AUF (ad usum fabricae), estampat en cadascú d'ells. La catedral, va ser consagrada en 1418, però va continuar inacabada fins el segle XIX, quan Napoleó va fer acabar la façana.

Els elements exteriors més característics són, apart de la seva façana de marbre, els milers d’estàtues que es troben repartides per ella, totes elles diverses i típicament medievals que representen a sants, animals, monstres..., així com innombrables arcs, agulles, arcbotants i pinacles. Hi ha la possibilitat de pujar a la terrassa, ja sigui en ascensor o per una escala, per a observar d’a prop tots aquests elements, i obtenir unes vistes magnífiques sobre la ciutat.

Des de la terrassa panoràmica que ocupa gran part de la teulada, es pot veure de més a prop l’agulla central, amb la Madoninna, molt estimada pels milanesos, una verge daurada de 4,16m d’altura, esculpida per Giuseppe Bini en 1774. Durant molts anys, va ser el punt més alt de la ciutat de Milà.

Si l’aspecte exterior del Duomo és el que més impacta, el seu interior també disposa de molts atractius. L'accés a la catedral s'efectua a través de cinc grans portes de bronze, amb relleus diversos que expliquen capítols bíblics diferents. La porta central va ser dissenyada i realitzada per l’escultor milanès Ludovico Pogliaghi i destaca el relleu La flagel·lació.

L'interior, amb capacitat per a 40.000 persones, està format per altes voltes de creueria i una nau principal dividida en cinc passadissos, separats per 52 pilars (un per a cada setmana de l'any) amb capitells decorats amb estàtues de sants.

Moltes de les vidrieres mostren escenes de la Bíblia i daten del segle XIX. La més antiga data de 1470-1475 i relata la vida de Crist. Sarcòfags, relíquies, estàtues i tot tipus d’objectes litúrgics es poden admirar en la catedral, i entre tots aquestes peces destaca la cripta amb la sepultura de sant Carles Borromeu, arquebisbe de Milà i cardenal, que va ser proclamant sant per l’església catòlica.

Entre els elements que criden més l’atenció es troba l’estàtua de Bartolomé l’Apòstol, patró dels curtidors, en la qual apareix amb la pell arrancada i penjant sobre les seves espatlles fent referència al martiri que va patir.

En la volta que hi ha sobre el cor, una llum vermella assenyala la situació del nínxol on des de 1461, es conserva un clau de la creu de Crist. El clau, que es guardava abans en l’església medieval de Santa Maria Maggiore, té forma de ferradura i va ser trobat per santa Elena i més tard llegat al seu fill, l’emperador Constantí. Després va passar a sant Ambrosi i va ser portat en processó per sant Carles Borromeu durant la pesta de 1576.

La Galeria Victor Manel II (Galleria Vittorio Emanuele II)
Amb l’objectiu de connectar la Piazza del Duomo amb la Piazza della Scala, i formant part d’un ambiciós projecte de desenvolupament urbà, s’inicià el 1865 la construcció d’aquesta galeria comercial, que va ser inaugurada pel rei Vittorio Emanuele II, dissenyada per Giuseppe Mengoni, qui va trobar la mort aquí mateix al caure d’una bastida el 1877, poc abans de la seva solemne inauguració.

Com a galeria comercial, hi ha diversos establiments, majoritàriament botigues de moda, cafeteries i restaurants, totes elles, amb preus no gaire aptes per a la majoria de turistes i visitants d’aquest lloc.

Les dues principals entrades de la galeria estan presidides per imponents arcs triomfals. Està dissenyada seguint la planta de creu llatina, amb dos braços, de 196 metres i 105,50 respectivament, que es creuen formant una plaça octogonal, coronada per una innovadora cúpula de ferro i cristall de 47 metres d’altura. En la volta es troben mosaics que representen a Àsia, Àfrica, Europa i Amèrica.

En el terra de la zona central octogonal es troba l’emblema heràldic de la família Savoia: una creu blanca sobre fons vermell. Al seu voltant estan els escuts d’armes de les quatre grans ciutats italianes: el toro de Torí, la lloba de Roma, el lliri de Florència i la creu vermella sobre fons blanc de Milà. Sobre el toro de Torí, es podrà veure molta gent fent girs. Una tradició indica que tindràs molta sort si fiques el taló del teu peu sobre els testicles del toro i dones tres voltes completes.


La Plaça de la Scala (Piazza della Scala)
La Galeria Vittorio Emanuelle II desemboca en l’elegant Piazza della Scala, que es desplega al voltant al monument a Leonardo da Vinci. Construïda en 1858 després de la demolició d’una zona densament poblada que ocupava el lloc des de l’Edat Mitjana.

Al voltant de la plaça trobem una de les façanes del Palau Marino (l’altra, en el seu origen la principal, s’obre sobre la Piazza San Fedele), i en el costat oposat de la plaça el Teatre de la Scala.

El Teatre de la Scala (Teatro alla Scala)
La Scala és un dels teatres d’òperes més importants del món i lloc d’estrena d’importants obres al llarg de la seva història, com Otello i Nabucco de Verdi, o Madame Butterfly de Giacomo Puccini. El gran compositor italià Giuseppe Verdi va mantenir una relació molt estreta amb La Scala, encara que durant molts anys es va negar a què es representessin aquí les seves obres ja que estava convençut de què l’orquestra modificava les seves composicions.

Quan un incendi va destruir l’antic Teatre Ducale en 1776, l’arxiduc Ferran d’Àustria va ordenar d’alçar-ne un de nou, que va ser construït per Giuseppe Piermarini entre 1776 i 1778. El seu nom es déu a què es va edificar sobre els terrenys de l’església de Santa Maria della Scala, construïda en 1381 per a Regina della Scala, esposa de Bernabò Visconti. El teatre va ser inaugurat en 1778. Va ser afectat pels bombardeigs de 1943 i reconstruït tres anys després.

D’acord amb el dissenys tradicional dels teatres italians, l’auditori és en forma de ferradura, amb quatre fileres de llotges, dues galeries i un escenari profund. La façana principal té un pòrtic conegut com la Galeria dels carruatges, al nivell de la planta baixa, un primer pis amb pilastres i semi-columnes adossades i un timpà adornat amb baix relleus.

L’òpera inaugural el 1778 va ser Europa Riconosciuta, d’Antonio Salieri, una obra que també va representar-se el 2004, quan el teatre es va obrir de nou després d’una profunda restauració i la incorporació d’un nou escenari dissenyat per Mario Botta. Des de 1951, la temporada sempre comença el 7 de desembre, coincidint amb el patró de Milà, Sant Ambrosi.

La visita al teatre inclou la visita al gran vestíbul del teatre, una estància harmoniosa encara que amb escassa decoració, podent accedir a les petites llotges revestides de vellut vermell i poder veure l’auditori. El teatre també disposa d’un museu format per una gran col•lecció de pintures, bustos, vestits i diferents elements relacionats amb el món de l’òpera.



El Palau Marino (Palazzo Marino)
Construït en 1558 per Galeazzo Alessi per al banquer genovès Tommaso Marino, però no va ser acabat fins 1892, quan Luca Beltrami va completar la façana. Segons la tradició, en el palau, seu de l’ajuntament de Milà des del 1860, va néixer Marianna de Leyva, néta de Marino, en la qual l’escriptor romàntic Alessandro Manzoni es va inspirar per a la figura de la monja de Monza, en la seva novel•la Els nuvis, considerada una obra mestra de la literatura italiana.

San Fedele
En la Piazza San Fedele podem veure la façana principal del Palazzo Marino, així com l’església de San Fedele, seu jesuïta de Milà i encarregada per sant Carles Borromeu a Pellegrino Tibaldi en 1569. Les obres foren continuades per Martino Bassi, i la cúpula, la cripta i el cor foren construïts per Francesco Maria Richini entre 1633 i 1652.

Amb la seva austera arquitectura i la seva nau central sense laterals, és típica de la Contrarreforma i conserva en el seu interior tres quadres interessants: a prop del primer altar a la dreta, hi ha La visió de Sant Ignasi, de Giovan Battista Crespi; en l’atri, darrere el segon altar de l’esquerra hi ha una Transfiguració de Bernardino Campi, el qual també va pintar la Verge i el Nen del segon altar a l’esquerra. Aquestes dues últimes obres procedeixen de l’església de Santa Maria della Scala, que va ser enderrocada per a construir el Teatre de la Scala.

Al centre de la plaça hi ha una estàtua de bronze d’Alessandro Manzoni, realitzada per Francesco Barzaghi (1883).

Plaça del Mercat (Piazza Mercanti)
En aquest racó medieval on es celebraven esdeveniments públics i cívics, estava instal·lada la presó, i va ser durant l’Edat Mitjana el centre comercial i administratiu de la ciutat. Aquest racó conserva l’ambient medieval d’altres temps gràcies als edificis que l’envolten, i que continuen pràcticament intactes:

El Palazzo della Ragione, també conegut com Broletto nou, és un imponent edifici d'aires llombards de maó vermell inaugurat en 1233 per albergar els tribunals de justícia de la ciutat. En la part inferior tenia lloc el mercat diari de la ciutat.

En el costat oposat, tenim la Loggia degli Osii, construïda per Mateo Visconti en 1316; és edifici amb un exterior de marbre blanc i negra amb grans arcades obertes i que està decorat amb estàtues de sants i de la Verge i escuts d’armes dels barris de Milà que albergava les oficines dels jutges i notaris. Des del seu balcó s’anunciaven diferents assumptes de caràcter públic, com les bodes, edictes o sentències.

Tancant de donar forma a la plaça, es troben el Palazzo delle Scuole Palatine que es va convertir, durant l'Edat Mitjana, en l’escola superior més prestigiosa de milà, a la qual acudiren gran part dels ciutadans notables de la època (en la seva façana es poden veure les estàtues de sant Agustí i del poeta llatí Ausonio)...

... i la Casa dei Panigarola, un edifici d’estil gòtic que destaca pels seus cridaners arcs apuntats; era el lloc on es transcrivien els decrets ducals

Per últim, hi ha el Palazzo dei Giureconsulti, seu actual de la Camara de Comerç, amb la seva Torre dei Comune que conté un rellotge, que va ser l’encarregat d’indicar l’horari comercial de la ciutat durant molts anys.






Castell dels Sforza (Castello Sforzesco)

Construït com a fortalesa en 1368 per Galeazzo II Visconti, el castell dels Sforza va ser ampliat en el segle XIV per Gian Galeazzo i després per Filippo Maria, el qual el va transformar en un esplèndid palau ducal. Va ser parcialment enderrocat en 1447, durant la República Ambrosiana, nom del govern república amb el qual es conegué el Ducat de Milà entre 1447 i 1450, que es va produir a arrel de la mort sense descendència de Filippo Maria Visconti. Però Francesco Sforza, senyor de Milà en 1450, i el seu fill Ludovico El Moro van convertir el castell en una de les corts més magnífiques de la Itàlia renaixentista, amb convidats com Bramante i Leonardo da Vinci. Sota el domini espanyol i austríac el castell va anar declinant paulatinament. Va ser salvat de l’enderroc per l’arquitecte Luca Beltrami, qui el va restaurar entre 1893 i 1904 i el va convertir en un important museu.

El castell està dominat per la Torre de Filarete, que es va enderrocar en 1521 quan va explotar la pólvora que en ella s’emmagatzemava. Va ser reconstruïda per Luca Beltrami, en 1905, el qual va seguir el disseny original de Filarete per a la torre central del castell.

Avui, l’esplèndid castell, alberga diferents museus com el Museu d’Art Antic (on es poden veure frescos de la família Sforza i escultures de gran valor, com la última obra de Michelangelo, la inacabada Pietà Rondanini), la Pinacoteca (on es mostra pintures dels segles XIII al XVIII), el museu Egipci, el Museu d’Instruments Musicals (que atresora curiosos instruments de diversos llocs del món)...

La Rocchetta era l’últim refugi en cas de setge. Els seus tres porxos, antigament decorats amb frescos, foren dissenyats per Filarete, Ferrini i Bramante. L’ala més antiga (1456-1466), enfront a l’entrada a la Corte Ducale, era l’apartament de Ludovico Sforza i la seva esposa abans de convertir-se en duc.

La Cort Ducal era el cor del castell, la part reservada únicament als membres de la cort i els seus convidats. L’arquitecte Ferrini va fer més còmodes les habitacions destinats a l’ús de la cort així com embellir les grans sales usades per a recepció i la cancelleria ducal.




Parc Sempione i l’Arc de la Pau (Arco della Pace)
Ubicat al costat del castell dels Sforza, el parc és un gran espai verd, construït entre 1890 i 1893, i dissenyat amb l’estil dels jardins anglesos, per Emilio Alemagna. Amb més de 47 hectàrees, el parc només ocupa una part de l'antic jardí ducal dels Visconti, ampliat pels Sforza en el segle XV per a convertir-lo en un vedat de caça de 300Ha. El parc disposa d’edificacions diverses com un aquari, un amfiteatre o l’Arc de la Pau, un dels monuments neoclàssics més importants de Milà.

La construcció de l’Arc s’inicià en 1807 i Luigi Cagnola s’inspirà en els Arcs de Constantí i de Septimius Severus en Roma, però també imitant els arcs més nous com el de l’Arc du Carrousel de París. Amb la caiguda de Napoleó el 1814, els treballs van ser interromputs i no es van reprendre fins el 1826 a petició de l’emperador Francesc I d’Àustria. Si el projecte originar era fer un ‘Arc de la Victòria’, per a celebrar les victòries imperials de Napoleó, es va passar a ser un ‘Arc de la Pau’ per a commemorar la fi d’un període de guerres sanguinàries en Europa.

L’estructura principal del monument és de granit de Baveno i les decoracions són de marbre de Crevola d’Ossola i d’Ornavasso. Les dues cares tenen quatre columnes corínties. La secció superior, les inscripcions de la qual van ser substituïdes en 1859 per a celebrar la independència, està coronades per la Sestiga della Pace, un carro de bronze tirat per sis cavalls, franquejades per quatre Victòries muntades a cavall.

L’església de Santa Maria delle Grazie
Aquesta església té l’honor de tenir en l’antic refectori del convent dels dominics, la famosa pintura de Leonardo da Vinci, el Cenacolo Vinciano, L’Últim Sopar. En 1943, una bomba va destruir el claustre principal, però l’absis i el refectori van romandre per miracle intactes.

Dissenyada per Guiniforte Solari, l’església es va construir entre 1453 i 1490; dos anys més tard, Ludovico El Moro va demanar a Bramante que la convertís en un mausoleu familiar. L’absis de Solari va ser enderrocat i reemplaçat per un absis renaixentista. Quan Ludovico va perdre el seu poder, en 1500, els dominics continuaren decorant l’església assistits pel tribunal de la Inquisició, que s’havia traslladat aquí en 1558.

En l’exterior destaca l’àmplia façana de maó de Solari. La porta va ser dissenyada per Bramante i va precedida d’un porxo suportat per columnes corínties. En la volta hi ha una pintura de Leonardo da Vinci que representa a la Verge entre Ludovico i la seva esposa, Beatrice d’Este.

A l’entrar en l’església es pot veure el contrast entre la nau de Solari, reminiscent de l’arquitectura gòtica llombarda, totalment coberta de frescos i amb arcs ogivals, i el disseny de l’absis, de Bramante, més gran, millor il·luminat i gairebé nu d’elements decoratius.

L’Últim Sopar, obra mestra de Leonardo da Vinci, va ser pintada per a Ludovico El Moro en el refectori de Santa Maria delle Grazie entre 1495 i 1497. Leonardo plasma el moment just després que Crist pronunciés les paraules ‘un de vosaltres em traicionarà’. L’artista capta la sorpresa dels apòstols d’una forma notablement realista. Tècnicament no és una pintura al fresc, sinó pintà l’escena al sec en la paret del refectori.

Foto obtinguda de: http://novabitacora.wordpress.com/2012/05/23/top-10-lugares-imprescindibles-milan/

A l’altra banda de la sala, hi ha una altra pintura, que no té ni molt menys la importància del Cenacolo. Es tracta de la pintura Crocifissione de Giovanni Donato Montorfano, que l’acabà en 1495.

Foto obtinguda de: https://www.flickr.com/photos/anch_jm/5483612956/in/photostream/

La sala va ser usada com a estable en l’època napoleònica, i resultà danyada pels bombardejos de 1943. Afortunadament, l’obra es salvà perquè havia sigut protegida amb sacs d’arena.