Un passeig matinal per Rubí

De Rubí ja havíem parlat en una entrada anterior quan vam parlar sobre el seu celler modernista, obra de Cèsar Martinell, en un moment en què la ciutat vivia bàsicament de l'agricultura i d'indústries tèxtils que es van instal·lar a la vora de la riera, un curs d'aigua afluent del Llobregat, que travessa la ciutat.

Té coses a veure Rubí, una ciutat gens coneguda pel seu turisme? Doncs si, i un passeig pel matí o per la tarda pel seu centre et pot permetre veure cases interesants, el seu castell museu, i conèixer una mica més aquesta ciutat que va quedar marcada per un fet tràgic ocurregut el 25 de setembre de 1962 que va canviar la fisonomia de la vila amb una gran riuada provocant grans danys humans, amb centenars de morts, i materials en la comarca, i concretament al voltant de la riera.

Un bon lloc per començar a visitar la ciutat és per l'Escardívol, al costat mateix de la rieraon hi ha una zona àmplia de parking, o a prop del Castell-Ecomuseu Urbà.


En lo alt d'un petit turó, orientat de nord a sud, hi ha el Castell de Rubí, datat en 1233. L'edifici té fins a cinc etapes constructives, de les quals trobem restes, com les finestres geminades del pis superior (una romànica i dos gòtiques) o un grafit amb motius navals del segle XV ubicat en una de les sales nobles.

Amb la forma d'un gran casal gòtic, l'ajuntament el va adquirir i rehabilità i s'obrí definitivament en l'any 1996, convertint-se en el Castell-Ecomuseu Urbà, sent la col·lecció de l'antic museu de Rubí el punt central del fons que avui dia es pot visitar i que permet endinsar-nos en la història antiga i contemporània i el seu patrimoni social, cultural i natural.



A l'altre costat de la riera, hi ha el conjunt arquitectònic de l'Escardívol, una de les antigues fàbriques més importants de Rubí i seu actual de diverses dependències culturals i educatives. Consta de dues naus allargades comunicades per un estret corredor i la xemeneia d'obra vista. L'edifici era conegut popularment com la Pelleria, per l'antiga activitat industrial de tints i acabats.

Aquesta zona va ser fins el segle XIX un meandre de la riera, i llavors es va reconduir el curs de l'aigua i gran part de les terres drenades, convertides en horts, van passar a ser propietat de Francesc Escardívol. Quan arribà la indústria, aquest va esdevenir un lloc adequat per instal·lar-hi fàbriques, i ja al 1835 hi havia una filatura de seda, que va anar passant de mans i ampliant-se. El 1888 es va convertir en una pelleria i Rubí Industrial S.A. va adquirir l'edifici en 1921, i després d'un incendi que destruí part del complex, s'encarregà a Lluís Muncunill, arquitecte municipal de la vila durant un temps, el disseny de la nau nord el 1923, amb un ritme de dobles finestres separades amb pilastres.

D'aquí podem anar a l'Ajuntament, d'estil noucentista, que era la casa pairal de la família Rufé fins el 1922. Un any després, Lluís Muncunill va iniciar la reforma de la façana, amb un acabat que imita la pedra a la planta baixa i el maó vist a la planta noble, i afegint la tribuna sostinguda per dues columnes dòriques, habituals en el noucentisme. A pesar de l'estil neoclàssic predominant, s'afegí un coronament abarrocat amb un rellotge i l'escut heràldic del municipi.

Davant de l'edifici es va construir una plaça, on abans hi havia els jardins i horts de la casa. L’any 1988 es va fer una segona reforma, conservant els trets principals de l'estructura original, i es va substituir la llegenda de Casa Consistorial per la de Casa de la Vila.

El passeig de Pau Claris es projectà el pla d'eixamplament del municipi del 1875, que havia de donar continuïtat a la vila, en sentit nord, partint de la casa pairal de can Rufé. Durant el primer quart del segle XX es va construir un conjunt arquitectònic singular format per sis cases unifamiliars amb unes característiques semblants de regust afrancesat destacant especialment Ca l'Archs, al número 36. La forma de la mansarda coberta de pissarra permet un pis més que queda il·luminat per finestres decorades d'arc de punt rodó. La resta de cases no tenen aquest tipus de coberta, però mostren una teulada plana amb una balustrada decorada. Destaquen també les portes encapçalades per esgrafiats, estuc que imita els carreus punxonats i coronaments de cornisa i balustrada.

Pujant pel carrer d'Orso, s'arriba a la Torre Llopis o Torre Bassa, un edifici noucentista amb planta en forma de creu grega, amb soterrani, planta baixa, pis, golfa i una torre-mirador central de planta quadrada. Totes les obertures presenten esgrafiats i una jardinera de ceràmica vidriada blanca i blava recoberta amb la tècnica del trencadís. Destaquen les fusteries de les finestres, cobertes amb cristalls de colors i protegides per persianes mallorquines.

Van fer construir aquesta casa, en el seu moment als afores de Rubí en un lloc envoltat d'horts, el matrimoni Llopis, barcelonins que es van enriquir fent d'actors en el teatre Romea. L'interior de la torre ha estat molt remodelat per qüestions de funcionalitat i actualment és l'Espai Jove Torre Bassas i depèn del Servei de Joventut de l'ajuntament.

D'aquí ens arribem a la Plana de Can Bertrán on es troben un conjunt d'habitatges unifamiliars de caire colonial on l'estil urbà de les ciutats-jardí del moment queda palès, sent les residències d'alguns rubinencs retornats d'Amèrica, els indians, enriquits pel comerç del guano, i que volien demostrar la seva riquesa. És un conjunt format per les torres de l'Ateneu, Gaju o Marbà, Teixidor, Can Riba, Torre Samaranc i l'Escola Balmes.

Climent Riba que havia fet fortuna a Xile (fet que donà lloc al nom del carrer) va construir el 1912 la primera gran torre que s'edificava a Rubí. Estem parlant de l'actual Ateneu Municipal que s'allotja dins d'una torre modernista colonial coneguda amb el nom de Torre Riba o Ezpeleta. És l'edifici més representatiu del modenisme de Rubí, presentant elements d'una forta influència gaudiniana, fet que s'aprecia en les ondulacions i en els angles arrodonits de l'edifici, tant interiorment com exteriorment, en el trencadís que recobreix les dues pilastres que flanquegen l'entrada principal i en l'acurat treball de la forja de les baranes.

L'edifici, exempt i de planta rectangular, presenta un cos polièdric format per un soterrani, planta baixa, planta pis i una torre quadrangular de dos pisos amb teulada de ceràmica vidriada a quatre vertents. A més, consta d’un terrat on la torrassa o miranda s'orienta cap a una cantonada delimitada amb una baraneta d'elements prefabricats. Les finestres de la torrassa mostren uns interessants vitralls de colors que donen un gran dinamisme. La façana de la torre, tot i que es caracteritza per una patent sobrietat, veu interromput el seu acabat lliscat i pintat per la gran quantitat de finestrals amb arcs rebaixats i balcons que es distribueixen a les quatre bandes.

La distribució de l'interior ha sigut parcialment alterada pel canvi d'ús al llarg del temps. Dues plantes amb paviments hidràulics es comuniquen per una escala de volta a la catalana, compostos bàsicament pel passadís longitudinal de nord a sud que va, a la planta baixa, des de la porta d'accés fins a una altra que dóna als jardins, i a la planta superior, entre dos balcons. Els passadissos centrals donen un únic accés a les diferents estances, no comunicades entre elles. Remarcar que és un dels pocs edificis de la zona que conserva al seu interior les decoracions pintades pròpies de l’estil modernista, com demostra el trompée l’oeil del sostre amb motius celestials de la gran sala ubicada a la planta baixa, actualment reutilitzada com a sala d'actes.

La torre es envoltada per una zona ajardinada que originàriament eren les vinyes que delimitaven el conjunt. Les característiques de l'obra han fet sospitar que de forma directa o indirecta la participació de Lluís Muncunill en el projecte.

Amb l'Ateneu, la Torre Gaju o Marbà marca l'entrada a l'heteroni conjunt d'aquesta zona. El senyor Gaju, sogre del metge rubinenc Maximi Fornés, va fer aixecar aquesta torre. Era un vinyataire arruïnat a causa de la fil·loxera que, com Climent Riba, va emigrar a Amèrica per enriquir-se. El nom de Torre Marbà, ve a propòsit del cognom dels segons grans propietaris, que van comprar l'habitatge als hereus del senyor Gaju, després de la seva mort.


Va ser construïda cap l'any 1920 i es tracta d'una torre de planta quadrada amb una torre-mirador de dos pisos en un dels angles, i amb façanes molt ornamentades amb mènsules, relleus figurats i garlandes, que segueixen la tradició dels esgrafiats del segle XVIII. La torratxa està coberta amb una teulada a quatre vessants de ceràmica vidriada. Els balcons tenen tots la barana de balustres.


Al costat hi ha Ca la Rosa, construïda l'any 1912 aprofitant la pedra i alguns elements de l'antiga masia de can Bertran, situada en aquest mateix lloc, l'enderrocament de la qual va donar lloc a la zona residencial del carrer Xile. Destaquen especialment les finestres triforades de la galeria, amb columnes helicoïdals de maó massís, i la finestra gòtica procedent de la vella masia, d'arc conopial i traceria sobre l'eix de simetria.

Donant a la plaça d'Estanislau Figueras, hi ha la Torre Teixidor, construïda, al voltant del 1918, per a Vicenç Pérez, que va fer fortuna venent arnesos per als cavalls als combatents de la Primera Guerra Mundial. La seva muller, impressionada per les dimensions de l'habitatge, no la va voler i fou adquirida posteriorment pel barceloní Hugo Teixidor. La torre consta de soterrani, planta baixa i pis, a més de la típica torre-mirador coronada amb teulat de ceràmica. Les façanes estan ornamentades amb relleus, garlandes i esgrafiats.

Una mica més allunyada, en el carrer Plana de Can Bertran, es troba la Torre Vilardell, construïda el 1911, d'acord amb la indicació del capcer, amb una ornamentació de les façanes amb llindes ornades amb relleus de flors, un coronament ondulant i una balconada de pedra calada que s'inscriuen en el vessant més popular del modernisme. Els mestres d'obres van ser Rovira i Marcet, els mateixos de la Torre Riba, i va ser construïda pel fotograf Vicenç Vilardell, que va instal·lar el primer estudi fotogràfic de Rubí en aquesta casa.

Girem cua i anem cap a la plaça Catalunya on hi ha el Casino Espanyol, que s'atribueix a Lluís Muncunill, i que va ser reformat posteriorment per Antonio Puig Gairalt. Construït durant els anys 20 del segle XX, és d'un estil que barreja elements de l'ard déco amb altres de noucentistes. La seva façana principal està flanquejada per dos cossos a mode de torres amb unes obertures circulars enllaçades verticalment. Al centre hi ha l'entrada i la sala principal, amb un balcó semicircular, i tres finestrals amb les llindes decorades amb esgrafiats. Durant bona part del segle XX va ser el centre social de Rubí, amb balls, teatre, òperes i cine entre altres fets.

Seguim per la plaça del doctor Guardiet on es troba l'església de Sant Pere, que per les restes arqueològiques trobades es creu que es va erigir sobre un emple paleocristìa. Dedicat a Sant Pere, ha tingut diverses etapes constructives i la façana, amb una sèrie de petites arqueries, mostra l'estil romànic llombard. En el seu interior es troba un retaule barroc dels segles XVI-XVII.


Al costat mateix, hi ha Cal Palet, una de les cases més antigues del nucli urbà de Rubí i on havia estat l'antiga rectoria. En una de les finestres hi ha la data de 1600. L'edifici, que conserva el portal adovellat i algunes finestres amb llinda i brancals de pedra, va ser molt alterat el segle XIX, després de ser adquirit per la família Palet, l'any 1817, i ha estat restaurat modernament.


Tocant a la mateixa plaça, en el carrer Xercavins, es troba la Farmàcia Freixas, una de les primeres que va haver a Rubí, fundada per Agustí Pannon, i un dels primers exemples del modernisme aplicat a establiments públics del municipi. L'edifici destaca pel disseny modernista de la façana així com pel grau de conservació del mobiliari de la farmàcia i dels paviments originals. A l'espai destaquen les dues pilastres de l'accés i una esvelta columna central, totes de marbre blanc vetejat.


D'aquí ens dirigim cap al carrer Colom on es troba les Esglésies Evangèliques, un edifici inaugurat en 1930. La façana, d'estil neogòtic, té tres grans arcs ogivals separats per quatre pilastres que s'enlaire en forma de pinacles. Comunica amb les Escoles Evangèliques, que es troba al darrera mateix.



A continuació, anem cap a la plaça Pearson urbanitzada a partir de l'any 1875 i que va tenir el seu major impuls amb l'arribada del ferrocarril al 1918, l'antiga estació del qual es troba ben a prop. El nom de la plaça ret homenatge a Frank S. Pearson, un dels impulsors del ferrocarril de la línia del Vallès.


En una cantonada de la plaça, es troba la Casa Imbert, construïda al voltant dels anys de la Primera Guerra Mundial, i on va viure el barceloní Enric d'Imbert. Consta de planta baixa i dos pisos, amb un gran finestral que permitia contemplar, com si fos un aparador, el modus vivendi de la burgesia.



L'edifici és una mescla d'estil neogòtic amb elements modernistes, fet que es pot veure en els pinacles medievals o el tirador de ferro amb forma de drac de la porta principal, la qual es troba ornamentada amb columnes helicoïdals.



Al costat del finestral, es pot veure també un relleu en pedra de Sant Jordi i el drac.

En la mateixa plaça hi ha unes cases modernistes, projectades per Lluís Muncunill. Es tracta d'un conjunt de sis habitatges en planta baixa amb una façana unitària. Cada casa té un portal enmig de la façana, flanquejat per dos finestrals balconers. Les obertures de les tres primeres cases estan ornamentades d’una manera i les altres tres d’una altra. Unes presenten baranes de pedra esculpida i les llindes de les obertures decorades amb un relleu sota una motllura corbada. En les altres tres la decoració és més simple. En totes sis els respiralls es guarneixen amb un fris d’esgrafiats. Algunes de les cases s'ha afegit un pis posteriorment, trencant la unitat del conjunt.

Per últim, podem arribar-nos a les Escoles Riba, que es troba en el carrer Lluís Ribas, nom de l'industrial tèxtil que va morir l'any 1908 deixant un llegat per construir una escola per als fills dels treballadors. L'arquitecte Emili Sala i Cortés s'encarregà del seu disseny modernista format per diverses naus que conformen un claustre central.

En les ales laterals, corresponents al sector dels nens i el de nenes (separats com era habitual en l'època) destaquen els finestrals i cobertes a dues aigües, amb teula de ceràmica vidriada bicolor. En els timpoans de les entrades es troben relleus esculpits que fan referènci a les ciències i a les arts, de tradició noucentista, al costat d'altres elements més modernistes com el ferro forjat en la tanca del jardí, en la barana i en les cobertes, i la ceràmica de rajola verda, els botons ceràmics i les vidrieres. Té amplis jardins inspirats en les escoles angleses de l'època i les escoles van ser inaugurades en l'any 1916.


Bibliografia: Pobles de Catalunya | Rubí Identitat | Rubí inform@!

Reaccions:

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada