El Monestir de Sant Pere de Casserres

En el terme de les Masies de Roda, un municipi osonenc a pocs minuts de Vic, es troba el monestir de Sant Pere de Casserres  a la part interior d'un meandre engorjat i molt pronunciat del riu Ter, actualment mig envoltat del pantà de Sau. És l'únic monestir de l'orde benedictí de la comarca i està considerat com un dels monuments més excepcionals de l'arquitectura catalana del segle XI,




Per arribar, s'accedeix des de l'Eix Transversal (Girona-Lleida) i s'agafa la sortida 183 a Roda de Ter. Un cop a la carretera C-153 i abans d'arribar a Roda es troba a mà dreta la carretera BV-5213 direcció Tavèrnoles i el Parador de Turisme de Sau. Passant la població i passant pel costat del parador hi ha una carretera que porta al monestir directament, deixant-te a uns 300 metres.


Un altra manera de fer el trajecte es fer a peu el PR C-40, un sender de petit recorregut que surt de la Catedral de Vic, amb un trajecte d'uns 19km i unes 4h de caminada. L'opció triada per nosaltres es fer un camí més curt, agafant el camí que surt del Parador de Turisme, deixant el cotxe poc abans d'arribar-hi, amb 3,5km de recorregut per dins del bosc, amb magnífiques vistes panoràmiques del pantà de Sau. El desnivell és molt baix i el camí no te cap mena de dificultat tècnica.

El Parador de Turisme de Sau, amb el massís de les Guilleries al fons, es va construir segons els plans de l'arquitecte José Osuna i reprodueix una típica masia senyorial catalana, i concretament la masia de les Ferreres de Sant Bartomeu del Grau, en la mateixa comarca, construïda durant el segle XVIII. Destaquen els grans finestrals amb arcs de mig punt, les reixes als balcons i les galeries i les arcades de pedra massissa.


Per la pista asfaltada que comença a l'esquerra del parador s'arriba després d'una breu pujada a una gran llosa de pedra amb indicacions que senyalen la ruta que s'endinsa dins del bosc.  En alguns trams el camí es retroba amb la carretera, i només cal anar seguint les senyals per arribar al monestir.





Després d'anar veient per diverses obertures el pantà de Sau, s'arriba al monestir a l'extrem de la cinglera, al cap d'una hora, la qual per la seva configuració geogràfica, forma una península rodejada pel meandre més espectacular que dibuixa el riu Ter quan abandona la Plana de Vic per endinsar-se cap a les Guilleries. Les afores del recinte es pot visitar lliurament, però cal comprar la corresponent entrada si es vol visitar-lo per dintre.


El terreny del voltant del monestir fou utilitzat com a pedrera, d'on s'obtingué el material per construir-lo. De les capes superiors de la roca s'extreien les lloses per a les cobertes i voltes, i les capes inferiors eren trencades amb falques, de les quals se'n conserven senyals, per obtenir els carreuons de construcció dels murs.


El lloc estava ocupat antigament per un castell del quan en queda un gros mur que tanca l'accés a la península. A l'interior hi havia una petita església dedicada a Sant Pere, que els vescomtes d'Osona-Cardona, i més concretament la vescomtessa Ermetruit, van decidir convertir en monestir benedictí cal al 1005. El 1080 fou unit a Cluny per tal d'assegurar una vida monàstica regular i en depengueren diverses terres i esglésies, en uns segles d'esplendor. El monestir entrà en decadència ja als segles XIV i XV i fou secularitzat el 1572; els seus béns passaren al Col·legi de Betlem, dels jesuïtes de Barcelona, als quals pertanyé fins a l'exclaustració de 1767. Fou venut després als propietaris del Pla de Roda. El 1998 es van inaugurar les obres de restauració del monestir, amb les quals s'ha retornat a aquest edifici tot el seu esplendor: nau central, campanar, claustre, dependències monàstiques...


El monestir alberga una exposició de caràcter permanent on s'interpreta la vida dels monjos, a Casserres, mitjançant la recreació de les sales que han conservat la mateixa disposició al llarg dels segles, així com un audiovisual on s'explica la llegenda, la història i el procés de construcció del conjunt monàstic.

Una llegenda explica que un dels fills d'una família noble, unes versions indiquen que dels vescomtes d'Osona i Cardona, va parlar només tres dies després de néixer per dir als seus pares que es moriria aviat i, un cop mort, havien de posar el seu cos sobre una mula que caminaria sense ningú que la guiés. El lloc on s'aturés, s'hi havia de construir un monestir en honor a Sant Pere, que era el seu nom propi.


El conjunt està format per l'església,el claustre rectangular al voltant del qual s'organitzen la resta de dependències monacals (cuina i refectori, cambra de l'abat o del prior, i una sala destinada a dormitori, sala capitular i arxiu). El campanar de planta quadrada es troba adossat a l'església i encaixat al claustre.

L'església és un compendi del romànic amb tres naus separades per pilars i capçades per absis semicirculars, finestres cegues, frisos dentats i un interior decorat amb pintures murals, encara que actualment només en queden algunes mostres molt deteriorades. Dos elements però, escapen al cànon: per una banda, l'església mideix més d'amplada que de llargada, fet poc habitual en el romànic català, on la planta basilical és gairebé omnipresent. De l'altra, el campanar, inusualment baix, ja que només té dos pisos i que es creu que segurament va ser la darrera construcció del conjunt.

Com a tot monestir, el claustre és l'element central de la seva organització arquitectònica. Construït a la fi del segle XI, és el claustre amb porxos de columnes més antic que es conserva a Catalunya i l'únic que es coneix amb columnes exemptes en tres de les cantonades. Al segle XV un terratrèmol va fer que s'hagués de reconstruir amb pilons rectangulars, aprofitant-se molts elements del claustre primitiu, com les columnes angulars. Aquestes peces, juntament amb la reproducció de sis capitells conservats al Museu Episcopal de Vic, han permès la reproducció completa de dues galeries, mentre que les altres dues s'han reconstruït seguint la forma que tenien en el segle XV.

El refectori es troba en una sala construïda a la fi del segle XI i forma un cos únic amb la cuina, de la qual se separava mitjançant un mur de maçoneria. La recreació de la sala amb el disseny dels mobles i objectes de taula s'han obtingut a partir de representacions d'àpats en miniatures i pintures del segle XI, on la presència de taules semicirculars amb una part recta per al servei és molt freqüent.

El dormitori es va construir en les fases inicials de l'edificació del monestir, i forma un sol cos amb la sala capitular, on es reunien els monjos, i l'scriptorium, on es copiaven i s'il·lustraven llibres. Els testimonis més antics que es coneixen d'un dormitori monàstic medieval es refereixen a una sala única, amb els llits distribuïts en grups. L'espai per a dormir constava del llit i una arca senzilla on el monjo podia guardar l'hàbit i els pocs objectes d'ús personal de què disposava.


En el celler els monjos rebien i emmagatzemaven els productes alimentaris procedents del mateix monestir o de les produccions pageses de les seves propietats. Posteriorment aquesta sala va ser destinada a allotjar als donats, persones que vivien amb la comunitat, a càrrec del monjo infermer. Sobre el celler es troba una sala construïda al segle XI, amb accés des del vestíbul que era la cambra prioral. El prior i, si era el cas, l'abat, tenia una cambra pròpia separada de la resta dels monjos, des d'on gestionaven les propietats i les rendes que mantenien el monestir. El caràcter representatiu de la sala i la seva condició jeràrquica li permetien disposar de llar de foc i comoditats no accessibles a la resta de la comunitat.

Aïllats dels recinte hi ha un petit edifici dedicat a hospital o sala d'hostatgeria de planta rectangular i dos pisos d'alçada, un altre edifici agropecuari de planta quadrada situat a l'oest del recinte principal i un cementiri adossat a paret exterior d'una de les naus de l'església, amb tombes antropomòrfiques excavades directament a la roca, que són anteriors a la construcció del monestir.



L'hospicium (hospital) era l'edifici on els monjos rebien i hostatjaven els pelegrins i pobres que arribaven al monestir. La regla de Sant Benet obligava als monjos a tractar-los com si fossin la mateixa persona de Jesucrist.




La tornada es pot fer pel mateix camí, o per la carretera, com vam fer nosaltres, per la pluja que queia.

Reaccions:

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada