Montjuïc (I): Entre l'Exposició Universal i els Jocs Olímpics

L'Exposició Universal de 1929

L'any 1929 es va realitzar a la ciutat de Barcelona, per segona vegada després de la del 1888, la Exposició Universal per tal de promoure la imatge de la indústria catalana a l'exterior i els últims avanços tecnològics. Va tindre lloc entre el 19 de maig i el 15 de gener del 1930. El gran impulsor del projecte va ser l'arquitecte i polític Josep Puig i Cadafalch. Després de moltes discussions sobre on s'hauria de fer, finalment el lloc triat va ser al voltant de la muntanya de Montjuïc, enllaçant-ho amb la Plaça Espanya. La construcció va ser llarga i lenta, entre els anys 1917 i 1929.

El recinte de l'exposició es va construir segons les idees de Puig i Cadafalch, diferenciant dos tipus d'edificis: els palaus, per a les seccions oficials, i els pabellons, representant als païssos i institucions. El conjunt partia de la Plaça Espanya, amb la seva font monumental, obra de Josep Maria Jujol, deixeble de Gaudí. Es va plantejar com un homenatge a l'aigua, on cada grup escultòric representa a cadascú de les tres mars que banyen el territori espanyol, amb les seves respectives conques hidraúliques: el Mediterrani, amb el riu Ebre, representat com un home jove i atlètic rodejat de joves. L'Atlàntic, amb el Tajo i el Guadalquivir, representats per dos vells amb les seves respectives corts de joves afluents. I finalment, el Cantàbric, amb un grup de adolescents que representen els rius curts i ràpids de la seva conca hidraúlica.

En la mateixa plaça es pot veure on hi havia la plaça de braus de Las Arenas, de la qual només es conserva la façana original d'estil neoaràbiga, per donar cabuda a un centre comercial.

L'entrada al recinte es feia per les torres venecianes, obra de Ramon Reventós, construïdes en forma de campanile, inspirades en les de la catedral de Sant Marc de Venècia. Construïdesamb pedra artificial, tenen planta quadrada, mideixen 47m d'alçada i dóna la benvinguda a l'Avinguda Maria Cristina, dissenyada per Pere Domenech, amb una monumental font a la fi de l'avinguda, amb el Palau Nacional al fons. Als dos costats de l'avinguda, es troba l'actual Fira de Barcelona, sobre els antics edificis principals de l'exposició: el de Treball, el de Comunicacions i Transports i el de la Electricitat i Força Motriu.

Abans de pujar per les escales, a mà dreta es troba l'edifici actual del CaixaForum. Construïda originalment com a fàbrica textil, per part de Puig i Cadafalch (1913), va ser propietat de l'empresari Casimir Casaramona, nom que es pot veure encara en les torres de la fàbrica. L'any 1963, la entitat de La Caixa, el va adquirí i reformar-ho per a ser el centre social i cultural de la Fundació "La Caixa", amb una àmplia agenda de conferències, exposicions i diferentes activitats culturals.

Davant es troba el Pabelló Mies van der Rohe que va allotjar el pais d'Alemanya que destaca per la seva arquitectura racional, funcionalitat i ús intel·ligent d'estructures i materials. Va ser tirat a terra l'any 1930, però es va decidir reconstruir-se segons els planols originals entre els anys 1983 i 1986. Seguint per l'Avinguda Marquès de Comillas, una mica més amunt, trobem el Poble Espanyol. Era un dels recintes que formaven part de la secció L'art en Espanya, segons una idea de Puig i Cadafalch i realitzat pels arquitectes Francesc Folguera i Ramon Reventós, juntament amb els pintors Xavier Nogués i Miquel Utrillo. Es va concebre com un poble en el qual es va voler reunir característiques de diferents pobles d'Espanya. L'èxit del recinte, d'uns 49000 metres quadrats, va fer que es conservés fins als nostres dies. Apart de passejar-se pels seus carrers, trobem també diferents locals d'hosteleria i botigues d'artesania.

Tornant cap a l'Avinguda Maria Cristina, i pujant per les escales, trobem la Font Màgica, de l'enginyer Carles Buïgas, que va idear una font sortidora amb diferents jocs de llum i aigua. Avui en dia, en diferents dies i hores, es continua fent un espectacle de música, llum i aigua i també és el centre de l'espectacle piromusical de les Festes de la Merçè. Als costats es troben els Palaus d'Alfons XIII i de Victoria Eugenia. Les façanes són tancades sent il·luminades per les claraboies que hi ha en les seves cobertes. Exteriorment, destaca les columnes salomòniques esgrafiades d'inspiració barroca. Els remats dels àngles segueixen el model del Pont Reial de Venècia, i els porxos d'accés, que ornamenten les portes, reprodueixen la portada de l'església de Caldes de Montbui.

Dominant tot l'entorn, hi havia l'edifici més important: el Palau Nacional (1926-29), obra d'Enric Catà, Pedro Cendoya i Pere Domènech. En la seva Sala Oval, es va fer la cerimònia d'inauguració, presidida pels reis Alfons XIII i Victoria Eugenia. Va allotjar una exposició d'art espanyol amb més de cinc mil obres provinents de tot el territori espanyol. L'edifici és de planta simètrica centrada per l'esmentada sala oval amb una gran cúpula i dos de menors, aixecant-se en els angles quatre torres. Des del 1934, hi ha el Museu Nacional d'Art de Catalunya, que acull una extraordinària col·lecció d'art romànic i gòtic.

Per a més informació, la podeu trobar en la següent guia didàctica, obra de Francesc-Xavier Mingorance i Ricart.


Els Jocs Olímpics del 1992

Darrera del Palau Nacional es troba l'Anella Olímpica, on es van disputar gran part dels Jocs Olímpics de l'any 1992. La instal·lació més emblemàtica és l'Estadi Olímpic de Montjuïc Lluis Companys, construït arrel de l'Exposició Universal. Un dels temes monogràfics de l'exposició va ser l'esport i es va decidir constuir aquest estadi projectat per Pere Domènech, que va ser el segon més gran d'Europa, en la seva època, després de l'estadi Wembley de Londres. Després d'estar molts anys en una decadència total, va ser remodelat amb ocasió de les esmentades olimpiades. Amb un aforament de 55000 persones, apart d'esdeveniments esportius (les proves d'atletisme dels JJOO, partits de futbol...), també es celebren importants concerts musicals, per on han passat gent com els U2, Bruce Springsteen i Rolling Stones, entre altres.

Al costat, hi ha el Palau Sant Jordi, dissenyat per l'arquitecte japonès Arata Isozaki, amb una capacitat per a unes 17000 persones. Es va desenvolupar la competició de gimnàsia artística i rítmica, així com les finals de voleibol i handbol, i és un pabelló multifuncional on s'han fet esdeveniments de tot tipus com motocross, trial, aqüàtics... Destaca la seva coberta, dissenyada per Mamoru Kawaguchi, formada per una gran red metàl·lica còncava que aguanta les teules de ceràmica vidriada i les planxes de zinc que aseguren la impermeabilitat.

Tocant al Sant Jordi i visible des de diferents llocs de fora de Barcelona, es troba la Torre Calatrava, dissenyada pel valencià Santiago Calatrava (autor també d'edificis emblemàtics de la Ciutat de l'Art i de les Ciències de València). Per a donar cobertura als jocs olímpics, la companyia Telefónica de España S.A. va encarregar la construcció d'aquesta torre de telecomunicacions. L'estructura de 130 metres té forma d'una figura d'un atleta de la Grècia antigua, a l'agenollar-se al recollir una medalla. La orientació de la torre aconsegueix que es converteixi en un gegantí rellotge de sol, que marca les hores sobre la Plaça d'Europa.