Jordania (VI): El Wadi Rum i Aqaba

El Wadi Rum

(18/06/2009) Dia que ens portarà a veure el desert del Wadi Rum. D'acord amb el programa, ens haguessim estat un parell d'hores, donant una volta en jeep i després anar cap a Aqaba, on teniem la tarda lliure i a l'endemà, el matí també. Dos dies abans, el guia ens havia ofert fer un canvi en el programa, per 35JD, que acceptem: passar tot el dia en el desert, amb un dinar típic beduí, fins a la posta de sol... i llavors anar a fer nit a Aqaba.

Sortim a primera hora de l'hotel, per anar a recollir els dos 4x4 que ens conduirà al desert. Durant el trajecte, per l'autopista, és típic veure la senyal de vigilar amb els camells que poden creuar la carretera (a l'estil que veiem aqui a Europa, però amb cèrvols o altres animals). Arribem a un lloc, on som els únics turistes que estem en aquesta hora, en una mena de campament preparat per menjar i fer les migdiades els turistes.


"...inmens, solitari, com tocat per la mà de Deu"
Així va definir Thomas Edward Lawrence, més conegut com Lawrence d'Aràbia, el desert de Wadi Rum, del qual sobresurten grans formacions rocoses de granit, basalt i arenisca, a la manera d'illots.

En aquest lloc, es donaren els primers pasos del que avui en dia és el Regne de Jordània. Durant la I Guerra Mundial, l'imperi otomà, que lluitava al costat dels imperis centrals, dominava aquesta zona i la península aràbiga. Britànics i francesos, coneixedors del descontent àrab, contactaren amb un grup de revolucionaris diposats a enfrontar-se als turcs. El cap dels àrabs era Hussein Ibn Ali, besavi de Hussein, pare de l'actual rei del pais, Abdallah II. L'encarregat de mediar entre ells i el comandament britànic va ser un jove oficial apassionat pels castells croats, T.E. Lawrence.

Els britànics prometeren als àrabs la posterior independència d'aquests (fet que no es va donar, com es va veure després al repartir-se França i Gran Bretanya aquelles possessions). Així, el 1917, començà la revolta, amb el sabotatge de la línia ferroviària, la posterior conquesta d'Aqaba, port estratègic per a subministrar armes als àrabs. El fruit final va ser, a finals del 1918, quan arribaren a Damasc. Tota aquesta història està narrada en la gran película de David Lean, "Lawrence d'Aràbia" (1962), en escenes que es varen rodar en el mateix desert que visitem.

Quan es va veure les posibilitats turístiques de la zona, el rei Hussein, va decidir que fosin els mateixos moradors del desert, els beduins, quin tingueren l'exclusiva de treure partit al negoci. Mentre molts, van decidir fer vida sedentària al poble de Rum, altres encara segueixen establerts en el desert, a l'igual que els seus avantpassats. Inscripcions i petroglifs tallats en la paret eren missatges en clau per a comunicar-se entre ells. Els petroglifs (dels termes grecs petros (pedra) i glyphein (tallar)) són representacions gràfiques gravades en roques o pedres fets en la prehistòria, sobretot a partir del Neolític.



Arribem al massís més conegut d'aquest desert, i té el nom del llibre que va escriure T.E. Lawrence, "Els set pilars de la sabiduria", on va contar les seves peripècies en aquesta regió. Aqui va prendre contacte amb Faisal Bin Hussein, un dels quatre fills de Hussein Ibn Ali, i posterior rei de l'Iraq.



Arribem al campament beduí on dinarem i farem la migdiada, i estar protegits del sol quan aquest apreta més. El menjar, molt bó, consisteix en: xai, pollastre, arròs, patates i pestanaga.. i el couen sota terra, lentament, durant més de tres hores.










Després de dinar i descansar, seguim el trajecte, i voltar més pel desert, veient més montanyes, petroglífs, inclús una cisterna on s'emmagatzema aigua...






... passem per un dels molts ponts de pedra que hi ha en el desert...









... fins que ens aturem en un petit promontori on veurem la posta del sol, entre les 1900h i les 1915h...











Aqaba

Després de prendre un te, amb el guia i xofers, ens encaminem cap a l'autocar, per dirigir-nos cap a Aqaba. Després de veure alguna ciutat il·luminada d'Israel, diferents dipòsits on s'emmagatzema petroli i passar per l'aduana (a l'estil d'Andorra), doncs la ciutat és una àrea lliure d'impostos. Arribem a l'hotel, el Marina Palace, al voltant de les 21h, situat a les afores del centre urbà. Només sortir a l'aire lliure a la ciutat, ja notem una calor molt més asfixiant que en la resta del pais, i això que ja és de nit.

Situada en el sud del pais, Aqaba és la única ciutat marítima que disposa Jordània, tocant al Mar Roig, i centre portuari des de molts segles enrera. Avui en dia, no disposa de cap atractiu històric que valgi la pena veure (de fet, gairebé no vam veure res durant l'estada), i és un centre turístic amb molts hotels on es promociona la platja i les sortides al mar, amb el seu corall.


Després de sopar, veiem la segona part del futbol que jugaven aquell dia Egipte i Itàlia, al costat de la piscina de l'hotel, en la Copa Confederacions, i que va acabar amb victòria dels egipcis per 1 a 0... fet que provocà l'alegria dels treballadors de l'hotel (molts d'ells, egipcis).


(19/06/2009) El matí el teniem lliure, però el dia abans, contactem amb el guia, el poder sortir amb una barca, que té un vidre al fons, per a poder veure els coralls que ofereix el Mar Roig... i fer una mica de snorkel. La veritat, es que a pocs metres de la costa, es poden veure perfectament els coralls, i quan ens capbussem, pràcticament els pots tocar allargant la ma.


A l'altre costat de la costa, es pot veure els païssos que envolten el golf d'Aqaba: Aràbia Saudi, Egipte i Israel. Quan es va ampliar el port, el rei Hussein va haver de negociar amb l'Aràbia Saudi, l'any 1965, poder aconseguir una mica més de costa, a canvi de milers de km del desert.



Després, una hora de relax en la piscina de l'hotel, i recollida de tot el grup per anar a dinar al centre d'Aqaba, a menjar una mica de peix, després de tants dies de carn i pollastre: una daurada.




Acabem de dinar, i donem un passeig, de 15m pel carrer principal, que no té res a destacar, on comprem pistatxos, en Nuts Alshaaeb, el producte típic de la zona. Després, sortim per tornar a Amman (gairebé 4,5h), on fèrem nit al mateix hotel, que vam estar els primers dies.

Reaccions:

1 comentari :

  1. Guau, el Wadi Rum, quin lloc més extraordinari. M'encanta la sensació de buit del desert i la sensació de plenitud de la selva. M'anoto el Wadi Rum per un futur viatge. Bones fotos i fantàstic escrit!!!

    ResponElimina