Calatayud i Daroca

(09/09/2009) Dediquem aquest segon dia a visitar la part sudest de la província de Zaragoza; concretament les poblacions de Calatayud i Daroca, i entremig el Monestir de Piedra.



CALATAYUD

Començem per Calatayud, arran del riu Jalón, en la qual viuen uns 22.000 habitants, sent la segona ciutat més gran de la província. Capital de la comarca que porta el seu nom, els seus origens es remunten a la romana Bílbilis (a uns 6km hi ha el jaciment romà amb les termes i un teatre), i la ciutat en si sorgeix en la època de domini àrab, coneixent-se amb el nom de Qal'at Ayyub (el recinte fortificat de l'emir Ayyub). Amb restes de cinc castells, Calatayud ofereix un ampli repertori de monuments religiosos i civils, que es poden anar coneixent...


Entrem al centre històric per la Porta de Terrer, que consisteix en dos torreons semicil·líndrics construïts en maó i rematats en teulades còniques d'agulla, i units per un arc rebaixat sobre el qual descansava l'àngel de la ciutat, avui desaparegut.




Davant, la Font de les vuit canelles (1598), que va ser trasl·ladada, al seu actuam emplaçament, a mitjans del segle XX amb fins ornamentals, desapareixent el rentador i el beurador.




Sobre el solar de l'antiga mesquita major, es va erigir la Col·legiata de Santa Maria, a partir del 1120. L'edifici actual, d'estil protobarroc, és del segle XVII. La seva portada retaule i les portes, del segle XVI, d'estil renaixentistes, és una obra en alabastre de Fuentes Jiloca, està concebuda a mode de retaule, amb cos principal i àtic, franquejades per columnes d'abalaustrades. Dins, destaca el seu claustre d'estil mudèjar (segle XIV), de planta rectangular, i el seu retaule major barroc, en fusta dorada i policromada.


Adosada a la part esquerra de l'àbsid hi ha la monumental torre-campanari, d'estil mudèjar. Allotja una capilla en la part inferior i damunt d'ella, una torre interior, de planta octogonal que permet el desenvolupament d'escales entre ella i la torre exterior.


L'església de San Andrés també disposa d'una torre octogonal, amb la mateixa forma i estructura que la de Santa Maria, però més petita. Diposada en tres cossos en alçada, l'inferior s'usa com a capilla baptismal, a la qual s'accedeix des de l'interior, i sobre ella s'eleva el segon cos amb estructura d'alminar àrab i el terçer, buit interiorment per complir la seva funció de cos de campanes.

Coincidim aquest dia, amb les festes de la patrona de la ciutat, la Virgen de la Peña, que es celebren del 6 al 12 de septembre, i una cercavila de gegants i nans. Passem per l'Arc de San Miguel (segle XVI). L'edifici s'usava com a porta que delimitava el barri cristià de l'àrab. Al costat, hi ha l'hotel-posada que porta el mateix nom format per l'arc en si i un edifici annex del segle XVII, que es va servir per a la manufacturació de la indústria del cànem fabricant-se maromes o cordes, sent alguna d'elles usades en les Carabel·les de Cristòfor Colom, en el descobriment d'Amèrica.



L'Orde del Sant Sepulcre té en Espanya la seva casa matriu en la Real Col·legiata del Sant Sepulcre. Estructuralment és una rèplica del de Jerusalem. Construïda l'any 1156 per canònics de l'orde, va ser arrassada a inicis del segle XVI per a construir l'edifici actual, que consta de tres naus amb creuer i elevada cúpula. El seu exterior és tot de maó i amb dos torres bessones, que dóna pas en el seu interior a un conjunt tot dedicat al Redemptor.


La Porta de Zaragoza, abans anomenada de Somajas o Somalías, va ser construïda el 1818, i és una de les portes que es conserven en la ciutat. Franquejada per dos torreons de planta quadrada, partia d'aqui la carretera a la capital, remontant el port del Cavero.

L'església de San Pedro de los Francos (segle XIV) és un dels altres temples mudèjars, celebrant-se les Corts de la corona catalon-aragonessa del 1411, on es plantejà el problema de la successió del rei Martí I l'Humà, que morí sense tindre fills, i va ser el darrer rei de la dinastia dels Comtes de Barcelona, sent succeït per la dinastia castellana dels Trastámara. La seva portada, d'estil gòtic llevantí, té una porta amb sis arquivoltes apuntades, i les escultures de Sant Pere i Sant Pau en els seus brancals, mentre que en el timpà apareix la Majestat entre la Verge i Sant Joan.

Entre els diferents castells que envolten la ciutat, el més important i més ben conservat és el Castell d'Ayub. Posseeix dos recintes, l'alt mirant a la ciutat i el baix de planta típicament musulmana. La part més antigua està constituïda per dos torres octogonals, un adarv que els uneix i un cub quadrangular que es destaca cap al nord.

Amb això acabem la visita a Calatayud, i ens dirigim cap al Monestir de Piedra, del qual dedicarem la següent entrada, on visitem el monestir, dinem, i després fem la passejada pel seu parc natural.

DAROCA

El següent lloc ens porta a la comarca del Campo de Daroca. La capital és Daroca, un poble d'una mica més de 2000 habitants, que destaca pel seu recinte amurallat que protegeix el seu casc històric. Situat en una cruïlla de camins, va ser frontera amb els musulmans i la corona castellana, i el seu ric patrimoni monumental i artístic que conserva, mereix fer una passejada per la tarda.

Fondada pels àrabs del Yemen, el segle VIII, el seu esplendor va vindre en l'Edat Mitjana, una vegada conquerida per Alfons I, quan Ramon Berenguer IV (comte de Barcelona i príncep de la corona aragonessa) va otorgar uns furs a la ciutat que la convertí en capital d'un extens terreny fronterer, i unes àmplies llibertats que provocà que molta gent del territori hipànic i francés hi vingués a viure. A principis del segle XII, la població superava els 4000 habitants, aportant molts d'ells en la presa de València als musulmans, un segle després.

L'enemic següent, va ser Castella, i les defenses del municipi van incrementar-se, convertint-se en una autèntica fortalesa urbana. El recinte amurallat, construït en tapial, maó i pedra, es convertí en el més extens d'Aragó, amb més de 4km de llarg, i a ell, es sumaren tres castells, més de cent torreons i diferentes portes. També, a partir del segle XV, contava amb deu esglésies, sis convents i desenes de palaus i cases nobiliars.



Iniciem la visita per la Porta Baixa. Originalment, era un simple arc protegit per una torre. Cap al 1451, s'edificaren les dues torres que perviuen actualment, coronades amb merlets i s'obrí en el cos central una galeria d'arcs de mig punt, a l'estil dels palaus renaixentistes aragonessos. En el segle XVI, es rebaixà l'arc d'accés, per a ficar l'escut imperial de Carles V. En el seu interior s'ubicà una capella dedicada a la Verge de la Porta. La seva vistositat era el símbol de l'orgull dels habitants per les seves llibertats i previlegis. La seva ubicació feia que fos la primera imatge que veien els viatgers de Llevant i Castella.

Abans d'entrar per la porta, a mà dreta, hi ha la Font de les vint canelles, un dels pocs exemples de font monumental del segle XVI que es conserven en la regió. Les canelles, a pars entre les pilastres, surten de la boca de vint rostres molts desgastats per l'erosió. Entre els rostres, la meitat d'ells amb llarga melena, es col·locaren com elements decoratius uns fruters, com uves i peres.

Passem per la porta, i pugem, seguint les muralles. Naturalment, la seva primera funció era la defensa de la població, però a final de l'Edat Mitjana amb la derrota dels musulmans i la unió dels regnes d'Aragó i Castella, les muralles es convertiren en el signe extern més visible del poder i prestigi de la ciutat. Així, alguns dels seus sectors s'adornaren amb bells motius ornamentals i en altres es realçà la seva funció simbòlica mitjançant grandioses edificacions. Podem trobar exemples d'aquestes funcions en la mateixa Porta Baixa (simbòlica), la Torre de Sant Cristòfor (defensiva) o la Porta de l'Arrabal (ornamental).



L'església de Santo Domingo és el primer edifici religiós que veiem. Iniciada durant el segle XII, i d'estil romànic, l'edifici actual, del segle XIV, es va fer segons l'estil gòtic-mudèjar. Destaca el seu àbsid semicircular, amb els seus finestrals allargats i la torre-campanari, que va ser iniciada per cristians i acabada per paletes musulmans, i que té la distinció de ser la torre mudèjar més antigua de les conservades en l'Aragó.



Al costat, l'hospital de Santo Domingo, que comunicava amb la veina església per un passatge situat sobre un arc de mig punt. Allotja avui en dia el Museu Municipal i comarcal de Daroca.



L'església de San Juan està molt transformada degut a les successives reedificiacions i restauracions. Com l'església de Santo Domingo, va ser iniciada durant el segle XII i es va acabar molts anys després en les tècniques mudèjars, sent referència una i altra de la transició entre els dos estils arquitectònics.

Baixem cap a la plaça de l'ajuntament, on hi ha l'església col·legial de Santa Maria (segles XII-XVI). En aquest punt, s'ha de comentar la llegenda dels Sagrats Corporals, que es remunta a la conquesta de València, i concretament al 23 de febrer del 1239, quan tropes cristianes de Daroca, Calatayud i Teruel es disposaven a prendre el castell de Chio, aprop de Xàtiva. En la misa prèvia es consagraren sis òsties, però un atac dels musulmans provocaren la suspensió de l'ofici i que les sagrades formes fossin guardades. Acabada la comtesa, les òsties varen apareixer banyades en sang, considerant-se un miracle, i fet que provoqués hostilitat entre qui havia de tindre la propietat sobre les mateixes. Finalment, es decidí que una mula portés els corporals i que on es parés, es quedaria en aquest lloc la càrrega. L'animal arribà fins a Daroca, i en aquesta església és on es guarden les proves del fet.

La gran afluència de devots i pelegrins va fer pensar en una nova ampliació, i així en el segle XVI, s'obrí aquesta porta, que consta d'un arc de mig punt, amb figures d'àngels i decoració vegetal. Als costats, entre columnes corínties, quatre figures de sants, i sobre el cos superior de la porta, a l'àtic, un sacerdot mostra a la tropa els Sagrats Corporals.



La Porta del Perdó (segles XIV-XV) va ser la principal fins que es va erigir l'altra. El timpà representa una escena del Judici Final extreta de l'Apocalipsi. Franquejen a Crist entronitzat, amb el sol i la lluna en lo alt, la Verge Maria i Sant Joan. Darrera d'ells, diferents angels porten els atributs de la Passió. I rodejant el timpà, un cor celestial.


Al costat de la casa consistorial, hi ha l'Almudí o Casa dels Soportals. L'any 1643, uns veins demanaren permís al Concejo construir uns soportals en les seves cases, amb la finalitat d'embellir la plaça. A canvi del permís, els oficials demanen que els baixos s'han de reservar per a l'almudí o càmara per a guardar el grà que entrava a la ciutat. Aqui hi ha l'oficina de turisme.

Tirem direcció al castell, i passem per l'ermita de Nazaret, excavada en la roca. Es diu que inicialment era una gruta dedicada a la deesa Diana. Un dia, un viatger va arribar a la població que predicava l'evangeli i convertint a tothom al cristianisme. Poc després, s'aparegué en somnis, a una de les vestals del temple, ordenant-li la construcció de l'ermita.


Finalment, arribem al Castell Major, la principal fortificació del recinte defensiu de Daroca. La seva part més elevada correspon a la primitiva fortalesa musulmana. Del que es conserva, destaca el complexe sistema de murs de defensa, una construcció de planta rectangular i la Torre de l'Homenatge.

La llegenda narra que Aben-Gama, l'últim rei moro de Daroca construí el més bell dels palaus per a la seva estimada Melilah, però aquesta estava enamorada del cavaller cristià Jaime Diez d'Aux, presoner en les masmorres del castell. Melilah alliberà al seu estimat, i a l'enterar-se el rei manà ajusticiar a la princesa. Daroca cau en mans cristianes i la melancolia invaeix a Jaime, després de coneixer la mort de Melilah. I des de llavors, totes les nits surt la morisca encantada i es passeja entre les restes del castell, a l'espera del retorn del seu cavaller...





Seguint per les muralles, i unes escales, en mal estat, et porten de nou al poble. Des d'aqui es pot arribar a l'altra porta principal del municipi: la Porta Alta i veure la resta de muralla i torreons.



Seguim pel Carrer Major, per tornar al cotxe, passant per davant del Palau dels Luna, una casa de tres plantes amb la façana plens d'escuts d'armes del llinatge dels Luna. Més endavant, en la plaça Santiago, el Palau dels Gil de Bernabé (segle XVII), amb un gran aleró de fusta i decorada a base de pinyes i motius vegetals.

Reaccions:

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada