Les Cinco Villas (II): Sádaba, Ejea de los Caballeros i Tauste

Sortim de Uncastillo em direcció a Sádaba. Ens aturem un moment a Layana, un petit poble aprop del riu Reguel, on es ben visible una restaurada torre de defensa medieval del segle XII, que ja es anomenada en un document de l'any 1186, pel qual el rei Alfons II confirma la seva posessió a Sancho de Biota.



Al costat mateix, l'església de Santo Tomás de Canterbury del segle XIII, on es conserven retaules dels segles XVI i XVII. D'aqui, surt un camí que et pot portar al jaciment roma de Los Bañales, que pertany al municipi de Uncastillo, on destaca les seves termes i l'aqüeducte, del qual es conserven 32 columnes.

Sádaba

Arribem a Sádaba, coneguda en els seus origens com Sebub, que s'ha desenvolupat al costat del riu Reguel, en una planura on es veu la torre de la seva església gòtica i les set torres del seu castell. Com les restants villes que hem anat visitant, Sádaba estava en zona fronterera, primer amb els musulmans i després amb el regne de Navarra. Durant anys va pertanyer a aquest regne, fins que el rei Jaume I la reconquereix, en 1261. Finalment, en el 1400, el rei Martí I l'Humà confirma els previlegis dels anteriors reis i ratifica la incorporació del castell i la villa a la corona catalanoaragonessa. Amb la unificació dels regnes hispànics, durant l'època dels Reis Catòlics, la comarca de les Cinco Villas va perdre la seva importància estratègica.

El castell va ser construït en el segle XIII en època del rei Sancho VII de Navarra. Amb una planta rectangular de més de 1000m2, disposa de set torres amb merlets on sobresurt, en el mur sudoest, l'anomenada Torre del Rei que presenta diferents elements nobles. En l'interior, es pot veure el pati d'armes i una capilla decorada amb elements cistercencs. Un passeig de ronda permet la vigilància de tot el perímetre. Després de segles d'abandonament, el castell ha sigut últimament rehabilitat i restaurat.

A un costat, hi ha un pou de gel, orientat cap al nord, que permetia emmagatzemar i la conservació del gel pel seu consum en l'època estival. Aquests exemples d'arquitectura varen començar a mitjans del segle XVI i deixaren d'usar-se a principis del segle XX amb la fabricació artificial del gel. El que veiem, presenta un aspecte exterior de túmul, revestida per parets de mamposteria de pedra arenisca amb una coberta abovedada.

Seguidament ens endinsem en el nucli medieval, passejant pels seus carrers estrets, amb sobris caserons senyorials, com el que ocupa l'Hospederia, del segle XII, situada en el carrer Mayor. Al costat de la façana pot veure's un passadís que comunica amb la terrassa, en la qual seveix com a tallavents un troç de l'antigua muralla romana.


L'altre edifici important de Sádaba és l'església de Santa María, consagrada el 1549, d'estil gòtic llevantí. Presenta un planta de nau única, a la qual s'afegiren posteriorment dues capilles, al costat del presbiteri, el que li dóna una forma falsejada d'una planta de creu llatina.



La portada principal està organitzada mitjançant arquivoltes apuntades sota relleus de tipus flamíger, amb alguns detalls de tipus renaixentista posteriors. La seva torre es considerada con un dels millors exemples del gòtic aragonés.


Després de dinar, anem a veure les restantes dues villes que queden del recorregut marcat. Una llarga recta, de gairebé 20km, ens porta a la capital de la comarca...

Ejea de los Caballeros

Tercera població de la província de Zaragoza, amb més de 15000 habitants, l'enclau d'Ejea es coneix des de 600 anys abans de Crist, quan es coneixia com a Sekia. Durant l'època que pertanyia a la Taifa de Zaragoza, s'anomenava Siya, fins que Alfons I va conquerir el 1105 la villa, passant a anomenar-se Exea. Va obtindre molts drets reials, al llarg del temps i va contar amb un important call jueu, fins a l'expulsió dels jueus, l'any 1492. També va sofrir forts cops com el saqueig del futur rei Felip V, el 1706, i el setge de les tropes franceses durant la Guerra de la Independència.

Només entrar al poble, ens trobem amb la impresionant imatge de l'església de San Salvador, romànica i gòtica, del segle XIII, presidint la zona baixa del casc històric, en un punt estratègic que temps enrera donava entrada al recinte enmurallat. La torre gòtica enmerlada i trets defensius li donen un aire de baluart militar de l'època medieval.




Té dues portades historiades, decorades amb magnífics relleus del mestre de San Juan de la Peña. La portada oest es l'anomenada de penitents i recull un perfecte cristograma sostingut per dos angels en el timpà, acompanyat de capitells decorats.






La nord és la portada principal i conté en el recorregut de les arquivoltes una evolució de la vida de Crist. En el timpà està representada l'Últim Sopar i una escena d'un flautista i una ballarina.




Pels diferents carrers, existeix una bona mostra de caserons palaus d'estil aragonés, que abarquen des del segle XVI fins al XVIII. Un dels més destacats, és la Casa del Carlista (s. XVI).



En el lloc més elevat de la població, tenim l'església de Santa María de la Corona (s. XIII). De nau única, un àbsid semicircular i un cor de grans dimensions, els seus merlets exteriors denuncien la seva antigua condició d'església fortificada.



De les dues portades, només la sud roman en l'estat original, una síntesi de la senzillesa del primer romànic, amb les arquivoltes i columnes adosades decorades amb elements geomètrics i ornaments florals. La torre campanari, de maó, no es original i va construïda, amb la façana oest, entre els anys 1649 i 1650.



Situada en els extramurs de la villa històrica, hi ha l'església de Nuestra Señora de la Oliva, una construcció barroca popular del segle XVIII, i que va ser ermita des del segle XIII. Dins es troba la imatge de la Verge de l'Oliva, patrona d'Ejea.




Tauste


Per últim, passem per Tauste, porta natural de la comarca, ubicada en el marge esquerre del riu Arba, ja proper a la desembocadura de l'Ebre. Destaca per sobretot la seva torre mudèjar de Santa Maria (s. XIV), octogonal i esbelta, fins el punt que se la coneix amb el nom de la ben plantada. El seu remat enmerlat recorda una constant de la majoria de les edificacions religioses de la comarca, i que hem anat fent esment: la seva condició d'esglésies i fortaleses.