La Casa de la Ciutat de Barcelona

(23/04/2013) Per la Diada de Sant Jordi, l'Ajuntament de Barcelona obre les seves portes podent visitar molt dels seus racons que habitualment estan tancats al públic general. Tractant-se d'un dels edificis més representatius de la ciutat, és un dels menys coneguts i el seu interior amaga un breu compendi d'història de Barcelona i de Catalunya i un museu que mostra l'obra d'artistes de diverses èpoques.

Una de les novetats d'aquest any, va ser la presència de personatges històrics durant la visita a alguns salons nobles de l’Ajuntament. Així, ees va poder trobar a Ramon Muntaner, el cronista del segle XIV al Saló de Cròniques i els consellers Joan Fivaller i Rafael Casanova al Saló de Cent. Al Saló de la Reina Regent, un periodista explicava la seva història.

L'edifici on es troba l'Ajuntament és la Casa de la Ciutat de Barcelona, que té els seus origens en el segle XIV quan el Consell de Cent que governava la ciutat va comprar un primer edifici, i a mesura que les necessitats ho requerien, anaven adquirint edificis i solars adjacents, cap a la plaça de Sant Jaume, configurant-se l'espai que avui ocupa l'actual edifici. Ni formalment ni històricament, és una construcció homogènia; la seva evolució al llarg dels segles ha comportat transformacions, modificacions i ampliacions, construint i fins i tot, deconstruint.

La gran façana neoclàssica es construí quan la plaça de Sant Jaume es va reformar a mitjan del segle XIX. Obra de l'arquitecte municipal Josep Mas i Vila, sobre el portal d'entrada sobresurt el balcó, cobert per una cornisa sostinguda per quatre columnes llises rematades per capitells jònics. A tots dos costats, unes fornícules aixopluguen les escultures del rei Jaume I i del conseller Joan Fiveller. A la part superior, una escultura al·legòrica de la ciutat i dels seus símbols heràldics, obra de Francesc Daniel Molina.

L'any 1399, el Consell de Cent encarregà al mestre d'obres Arnau Bergués la construcció de la façana de la seva casa de reunions, l'anomenada façana gòtica. En el portal principal destaca la seva decoració. Entre fulles i altres motius vegetals, es pot veure els escuts reials de Pere el Cerimoniós i de la ciuta; a la part superior, l'arcàngel sant Rafael, atribuït a Pere Sanglada, i considerada una de les obres més significatives del gòtic català.

Es puja a la primera planta per l'escala negra, que rep el seu nom pel color del marbre amb què es va fer. A la part superior es troba l'escultura de Josep Viladomat anomenada La bona acollida...





... i un gran mural, obra de Miquel Viladrich, que mostra personatges amb vestits tradicionals de les comarques de Catalunya, productes típics del pais i símbols al·lusius al poema Canigó de Jacint Verdaguer, a cançons populars i a altres motius relacionats amb Catalunya i les seves tradicions.

En el Saló de les Cròniques hi destaca la decoració dels murs realitzada per Josep Maria Sert. El seu nom fa referència a les cròniques de Ramon Muntaner i Bernat Desclot, que serviren a Sert per documentar-se sobre l'expedició de Roger de Flor a l'Orient al segle XIV, tema de la decoració de la sala. Va ser construït en els anys 1929-30, amb la finalitat de ser una sala per a festes i recepcions.

(La Gran Companyia Catalana va ser una companyia de mercenaris que va crear Roger de Flor i que estava formada majoritàriament per almogàvers aragonesos i catalans veterans de la Guerra de Sicília, un llarg conflicte que enfrontà la casa d'Anjou i el Casal de Barcelona pel domini del Regne de Sicília i el control naval del Mediterrani. L'any 1303, va ser contractada per l'emperador bizantí Andrònic II Paleòleg per lluitar contra els turcs otomans que amenaçaven el seu imperi)

A les parets es veuen representats diversos episodis de la campanya, com l'oferiment d'ajuda de Roger de Flor a l'emperador Andrònic, la conquesta d'Artaki, el pagament dels grecs amb moneda falsa, el desperta ferro, la defensa de Gal·lípoli, els cronistes Muntaner i Desclot, el rei Pere III, la presa de possessió de l'Acròpoli d'Atenes, l'assassinat de Roger de Flor, la venjança catalana i l'embarcament triomfal al Bòsfor.

I al sostre, la defensa de la torre d'Adrianòpolis. Les pintures es van fer a l'oli, sobre una tela recoberta prèviament de pans d'or barrejats amb argent.

En una sala annexa, hi ha la Capella del Bon Consell, de la qual es té notícia que es va construir entre ells segles XIV i XV. L'actual capella, es va inaugurar l'any 1966, i la presideix una talla policromada de la Mare de Déu de Montserrat, obra d'Enric Monjo, amb l'escut de la ciutat a la seva peanya. Damunt d'ella, hi ha un crucifix d'ivori i al gran plafó central uns grups d'imatges representant les autoritats i els personatges tradicionals del poble, fent les seves ofrenes a la Verge. A la seva part alta es troba el seguici dels sants barcelonins i mercedaris, com sant Oleguer, sant Josep Oriol, santa Eulàlia, sant Pere Nolasc i sant Ramon de Penyafort, entre uns altres, a cada costat es troben les quatre virtuts cardinals, prudència, justícia, fortalesa i temprança.





A les parets laterals també d'alabastre, hi ha dos grans retaules, el de la dreta representa la glorificació de la Verge i al de la paret esquerra, l'adoració a Jesús per part dels reis mags, pastors etc.





Al sostre s'aprecia una lluerna amb un mosaic que representa el cel i al seu centre la mà de Déu entre les lletres alfa i omega al seu voltant hi ha un conjunt d'escultures en fusta de til·ler, representant un conjunt de sants i àngels músics.

El recorregut continua per la Sala Tàpies, anomenada així per l'obra Completament miraculós, de l'any 2004, de l'artista Antoni Tàpies.

La següent sala és el Saló del Bon Govern, que pren el nom de les pintures de Josep Obiols, El bon govern. Decorada l'any 1961, el tema de les pintures són: el Treball i la Llei, la Fè, la Pulcritut, la Justícia i la Concòrdia.

Seguim pel Saló del Treball, on es pot veure en les seves parets els gremis i oficis que havien tingut importància en la història de la ciutat. Encarregada a Ramon Rogent quan aquest va morir, va ser acabada pel seu deixeble, Joan Bosco Martí.

Abans d'entrar en l'actual sala de plens de l'Ajuntament, es passa primer pel despatx de l'alcalde, relativament petit amb el que es pugui pensar, amb pintures de Joan Miró i Ramon Casas.

La sala que acull actual i mensualment els plens municipals és el Saló de la Reina Regent. La seva realització va ser encarregada a Francesc Daniel Molina, el 1860. Amb forma d'hemicicle, està cobert per una semicúpula amb una llanterna feta amb vidres de colors.

Com a curiositat, l'any 1888, durant la visita de la reina regent Maria Cristina en Barcelona per inaugurar l'Exposició Universal, aquesta sala es va utilitzar com a menjador reial.

La taula presidencial està envoltada de cinquanta escons de fusta dividits en dos blocs i de dues tribunes per al públic i la premsa. Decoren la sala dos canelobres de bronze; un retrat de la reina regent Maria Cristina i el seu fill Alfons XIII, encara infant (pintat per Francesc Masriera i Manovens l'any 1888, amb motiu de la visita que van fer a Barcelona durant l'Exposició Universal); un bust del rei Joan Carles I (on abans hi havia un bust d'Isabel II, desaparegut el 1936) i, a les fornícules, dues estàtues de marbre, Sant Jordi i Santa Eulàlia, totes dues obres de Josep Viladomat.

En l'eix de la sala s'obre una porta que la comunica amb el Saló de Cent, la sala noble i principal de l'edifici, que havia de servir per a les reunions dels membres del Consell de Cent. Encarregada al mestre d'obres Pere Llobert, el 1369, una làpida situada al fons de l'estança ens indica que el rei Pere III celebrà aquí el seu primer Consell dels Cent Jurats, el 17 d'agost de 1373. Inicialment es dissenyà una sala de planta rectangular coberta per un sostre pla amb bigues, dividit per dos arcs de pedra. La llum hi entrava a través d'una rosassa de grans proporcions i tres de més petites.

El gran saló patí diverses reformes al llarg del temps i la seva fesomia original fou modificada amb nous elements o bé restauraucions, com passà després del bombardeig de 1842 per part d'Espartero, que hi va produir importants reformes. L'última reforma és dels primers anys del segle XX, quan es va construir el cadiram d'estil gòtic i el retaule d'alabastre, que s'encarregà a Enric Monserdà i que mostra l'escut de la ciutat custodiat pels macers i les escultures de Joan Fiveller, sant Andreu, la Mare de Déu de la Mercè, Santa Eulàlia, els llibres de previlegis i Rafael Casanova.

A les parets trobem el rei Jaume I i Sant Jordi, escultures de Manuel Fuxà, ia les rajoles del terra, motius relacionats amb els gremis i l'escut de la ciutat.

Sortint del saló, per la porta del Trentenari, s'accedeix a la galeria gòtica, formada per arcs sostinguts per columnes amb capitells decorats. Al pis superior hi ha un seguit de finestres i gàrgoles del segle XVI. Dos bustos de Joan de Borbó i Battenberg i Maria Mercè de Borbó i Orleans de l'escultor Ramon Cuello, commemoren la celebració del 50è. aniversari de l'adopció dels títols de comtes de Barcelona (1991). El Trentenari era la sala on es reunia una comissió formada per trenta membres. La sala va ser enderrocada i només se'n conserven alguns fragments com la porta, muntada ara al revés, ja que la part que s'observa des de la galeria pertanyia a la part interior de la sala, mentre que la part més artística que donava a l'exterior, ara es pot veure des del Saló de Cent.

La següent sala que es visita és la Sala de Consolat de Mar, coneguda també com la sala de l'Expansió Catalana i que allotja les reunions dels regidors. L'any 1958 s'encarregà a Evarist Móra i Rosselló la seva decoració, que amb grans plafons de fusta cobreix totes les seves parets amb marqueteria, reproduïnt l'expansió catalana dels segles XIII i XIV.

Orientat cap a la plaça de Sant Jaume i més gran que l'actual despatx oficial de l'alcalde, hi ha el Despatx d'Honor de l'Alcalde, amb panells pintats per Xavier Nogués l'any 1932, simbolitzant els fets importants esdevinguts a la ciutat durant el segle XIX, com l'enderrocament de les muralles el 1854 per engrandir la ciutat, el moviment cultural de la Renaixença Catalana de principis dels anys 1830, els cors de Clavé i la industrialització.

Al costat, hi ha la el Saló Carles III, des del costat s'accedeix a la balconada principal de la façana neoclàssica. Per la seva decoració, s'encarregà al pintor Josep Pey i Farriol, l'any 1929. Al sostre i a les cornises està representada l'època borbònica a Barcelona durant el segle XVIII, al voltant de la imatge central de Carles III a la seva entrada a la ciutat.

La última sala que es pot veure abans de baixar cap al pati interior central és la Sala de la Ciutat, coneguda antigament com el Saló de la Mare de Déu del Pilar. En les parets hi ha uns murals d'Antoni Vila Arrufat, coneguts com Al·legories de la història de Barcelona (1958-70), on espot veure les principals etapes de l'evolució de la ciutat.

Al sostre hi ha el mural de l'Al·legoria del lema de la Junta de Comerç (1929) de Ricard Canals.

Des del vestíbul de la planta baixa fins a la galeria gòtica i el Saló de Cent, hi ha l'escala d'honor, construïda per Pere Falqués l'any 1894; però d'aquesta primera construcció poc en queda, ja que l'any 1929 la va reconstruir Adolf Florensa. En aquesta segona construcció, l'escala va passar de tenir dos trams a tenir-ne tres, per tal de donar-li una imatge més atractiva.

En ella es pot veure un escut de pedra de la ciutat, que va estar situat a l'antic portal de Sant Antoni, i els dos tapissos dels consellers, que mostren la protecció del Consell de Cent a les indústries de la ciutat, com la del vidre, i al comerç exterior.

El patí interior forma part de la construcció original de l’edifici, tot i que l’any 1830 es va destruir a causa d’obres i es va reconstruir l’any 1929. Originalment s’hi accedia des de la façana gòtica, però avui s’hi accedeix des de la plaça de Sant Jaume. Consta d'arcuacions d'arcs ogivals sobre columnes i entre elles hi ha tota una mostra d'escultures d'artistes vinculats a Barcelona, i dels quals es veuen obres als carrers i places de la ciutat, com ara el Sant Jordi de Josep Llimona, La deesa i la Puixança de Josep Clarà, Esperit Mediterrani de Frederic Marès, els tres gitanets i Maternitat de Joan Rebull, Dona de Joan Miró, Dona asseguda de Manolo Hugué, Urà de Pau Gargallo i altres.