Terezin. La Petita i la Gran Fortalesa

A uns 60km de Praga, trobem Terezin, allunyat dels circuits turístics típics del pais, que es mouen bàsicament entre la capital txeca i la ciutat-balneari de Karlovy-Vary. Els seus orígens es remunten al segle XVIII, quan l'emperador austríac Josep II va decidir construir una fortalesa, en la confluència dels rius Labe i Ohre, com a part d'un projecte de sistema de fortaleses de l'imperi, mai executat i acabat, per a protegir la regió de Bohèmia de les tropes enemigues durant les guerres entre els imperis austríacs i prussians. Tot i així, la fortalesa mai va ser provada contra les forces enemigues. El nom va venir donat en honor al nom de la mare de l'emperador, Maria Teresa d'Àustria, que va regnar entre 1740 i 1780. El complex militar consistia en la Gran Fortalesa i la Petita Fortalesa, separades entre elles per uns 500 metres, al costat d'una zona fortificada, amb bastions massius, baluards, fossars inundables i una extensa xarxa de passatges subterranis. Amb el temps, les fortaleses van canviar de funció, passant la gran a ser guarnició militar i la petita presó.

Quan l'Alemanya nazi va invadir els Sudets, la regió limítrofa entre Alemanya i Txecoslovàquia, en setembre de 1938 van ocupar les dues fortaleses i els li varen donar, de nou, funcions diverses. La Gestapo va continuar mantenint-la com una presó i va establir un camp de concentració en la Keline Festung (la Petita Fortalesa) i en novembre de 1941, la Grosse Festung (la Gran Fortalesa) va ser transformada en un gueto, presentant-la posteriorment els nazis al mon exterior com un model d'assentament jueu. Amb l'ocupació alemanya, Terezin passà a denominar-se Theresienstadt.

Per la petita fortalesa, van transitar més de 32.000 presoners, principalment ciutadans txecs. La vida era molt dura per les dolentes condicions de la presó, malalties, tortures i execucions per part del seus carcellers, morint més de 2.600 persones, en aquest lloc, que servia d'estació de trànsit cap als camps d'exterminis als quals eren transportats amb el temps.

El 3 de maig de 1945, el control del camp va ser transferit pels alemanys a la Creu Roja, i tres dies després, el 8 de maig, l'Exèrcit de la Unió Soviètica entrava en Terezin. Finalitzada la guerra, la petita fortalesa passà a ser un centre de detenció d'alemanys extradits a Txecoslovàquia. El 1947, per iniciativa dels que van ser presoners i familiars de les víctimes, el govern txecoslovac va crear el Memorial de Terezin i obrí les seves portes al públic, per recordar les desastroses conseqüències de la privació de llibertat, de democràcia i dels drets humans.

LA PETITA FORTALESA

S'accedeix a la petita fortalesa per un camí, amb un gran camp de color verd amb centenars de tombes, i presidit per unes grans creu cristiana i Estrella de David, diferenciant les dues parts del cementiri. Es tracta del Cementiri Nacional, establert el 1945 per les víctimes de la Gestapo en la Petita Fortalesa, el Gueto de Terezin i en el camp de concentració de Litomerice, que es trobava a uns quilòmetres de Terezin.

A petició d'aquests, van ser exhumats els cossos de sis foses comuns dels voltants de la Petita Fortalesa que havien sigut usades entre març i maig de 1945. En setembre de 1945, en presència d'antics presos i familiars dels morts, es va celebrar un funeral per les 601 víctimes exhumades, davant d'un nombrós públic i autoritats. Després de l'exhumació de diverses foses comuns, el Cementiri Nacional acull gairebé 2.400 tombes individuals. Molts milers més, estan enterrats en foses comuns marcades amb cinc pilons. En conjunt, descansen unes 10.000 víctimes en aquest Cementiri.

La visita es pot fer per lliure o agafant una guia, sent recomanable la segona opció ja que s'explica detalladament la història del lloc i les diverses instal·lacions que es poden veure (Preu entrada completa a tots els recintes de Terezin: 210Kč per persona més 50Kč per poder fer fotos en la Petita Fortalesa). Un cop comprades les entrades, la visita guiada s'inicia per les oficines on s'identificava i es fitxava a les persones que anaven arribant. Al costat es trobava la oficina del comandant de la presó, que com es podia esperar en un lloc d'aquest tipus, va ser dirigida pel comandant Heinrich Jöckel, conegut per la seva crueltat entre els presoners.

El lema Arbeit Nacht Frei - El treballs ens farà lliures - presideix l'entrada al primer pati, a l'igual que fa en els altres camps de concentració.

El primer pati estava dividit en els blocs A i B, en els quals hi havia 17 cel·les comuns i 20 confinaments independents, en els quals s'utilitzaven per aillar als presoners sentenciats a càstigs severs.

Habitació rere habitació es pot anar coneixent informació sobre els horrors que es produïen aquí, com una habitació de no més de 10m de llarg per 5m d'amplada, on passaven els seus primers dies en grups de 80 persones.

En la zona de cel·les, hi ha una de ben significativa: la que va estar, entre 1914 i 1918, el serbi-bosnià Gavrilo Princip, l'assassí de l'arxiduc Francesc Ferran d'Habsburg, en 1914, fet que va ser un dels detonants de la Primera Guerra Mundial, i desencadenant el joc d'aliances pel qual Alemanya donaria suport a Austria-Hongria i Rússia, França i la Gran Bretanya a Sèrbia. El 28 d'abril de 1918, va morir de tuberculosi.

Una instal·lació que pot sorprendre són els lavabos i la gent on es podia netejar i afaitar-se, ben amples, però que era simple façana per enganyar als membres de la Creu Roja que visitaven el camp, i poder mostrar a ells, que es respectaven les normes sanitàries.

Seguidament es passa per davant del mur on es va escapar un dels presoners, una autèntica fita, ja que gairebé ningú va aconseguir escapar-se d'aquest lloc.

Formant part de la fortificació original, es pot caminar per un passatge subterrani, estret, fosc i claustrofòbic, de més d'un quilòmetre de longitud, que permet accedir a altres llocs del recinte...

Un d'aquests llocs, és el patíbul, des d'on penjaven de la forca als presoners, i camp de tir i d'afusellament, on es pot veure restes dels trets en el mur sobre el qual disparaven.

Abans d'accedir a un quart pati amb més barracons, que es van construir-hi durant la Segona Guerra Mundial, es passa per un petit memorial on es poden veure terra dels diferents camps de concentració que van instal·lar el règim nazi tant d'aquest país com d'altres.

En 1994 es va crear una exposició permanent dedicada la història de la presó que va ser testimoni de la persecució de la nació txeca sota el domini nazi, i recorda els destins dels presos txecs transferits a altres camps de concentració. L'exposició està formada pels següents elements: una exposició d'art del Memorial de Terezin, Terezin entre 1780 i 1939, el camp de treball forçós de Litomerice 1944-45, camp d'internament per a alemanys i la Petita Fortalesa 1945-1948.




LA GRAN FORTALESA

Aquí es va establir el gueto jueu. Els primers jueus arribaren el 1941, provinents de Praga i Brno. A finals d'aquell any ja hi havien més de 7.000 jueus txecs en Theresienstadt, que vivien en un estricte confinament en els antics barracons austríacs i sense cap mena de contacte amb els altres 7.000 habitants civils de la ciutat, que no van abandonar les seves cases fins el juny del 1942.

El gener del 1943, Reinhard Heydrich, cap de les SS i el Reichsprotektor de Bohèmia i Moràvia, va anunciar en la Conferència de Wannsee que Theresienstat era un gueto especial per als jueus majors de 65 anys i jueus amb ferides o condecoracions de la Primerra Guerra Mundial. Per al món exterior, Theresienstadt havia de ser una colònia jueva model, i durant les visites de la Creu Roja, es seleccionaven els presoners que presentaven un millor aspecte per tal de fer veure que duien una vida tranquil·la i feliç. Altres presoners simulaven caminar pels carrers com si fossin lliures, amb nens i falses esposes amb ells. Inclús es va rodar una película amb el nom Der Führer schenkt den Juden eine Stadt (El Führer regala una ciutat als jueus). Després de la filmació, la decoració de falses botigues i cafès i els utensilis van desaparèixer i la realitat tornà al camp de concentració. Les persones que van intervenir, director, actors i altres, van ser seguidament portades a Auswitch on van morir.

D'acord amb l'entrada comprada en la Petita Fortalesa i la ruta indicada, el primer lloc a visitar és El Museu del Guetto, un edifici construït en el segle XIX per allotjar una escola. Durant el gueto servia com a la casa dels nens número L 417, per a nens entre 10 i 15 anys. Era famosa entre les altres cases per l'elevada qualitat dels seus treballs i els resultats que van obtenir en les diverses activitats que les que els nens estaven involucrats. Lliçons que estaven prohibides es va dur a terme aquí, així com reunions i programes culturals que van tenir lloc amb les figures més destacades del món acadèmic, l'art i la política que van ser empresonats també a Terezin.

La comunitat de Terezin es va assegurar que tots els nens del gueto rebessin una esmerada educació. Encara que els nazis van decretar que tots els nens a partir d'una determinada edat havien de dedicar-se a treballs productius, el treball en els escenaris era considerat com a treball, i l'educació dels nens sovint es va camuflar com a treball o activitat cultural. Aquesta situació afectà a 15.000 nens, dels quals només 1.100 van sobreviure al final de la guerra.

Una de les coses més impactants són els dibuixos dels nens, que van expressar d'una forma clara i crua l'horror que vivien, de la mà de la seva mestra, l'artista Frield Dicker-Brandejsová. En les diverses sales d'exposicions, es poden trobar fotos, eines diàries, roba, llibretes, nines, cartilles escolars i molts més objectes.

En una de les sales, hi ha una dedicada als nens que van morir en Terezin o que van ser enviats als camps d'extermini, amb un enorme mural que ocupa tres de les quatre parets de la sala on apareixen els noms i cognoms de tots aquells nens que van perdre la vida.

També hi ha un cine on es pot veure un documental amb la història d'aquest camp de concentració, a l'igual que es troba en la Petita Fortalesa, i amb fragments del film que els nazis van rodar i que s'ha comentat abans (Es pot demanar que et fiquin la Versió Original en espanyol).

El següent punt de la visita ens porta a les Casernes de Magdeburg, que durant el gueto era el centre del govern jueu, el Judenrat. Avui allotja el Centre de Convencions, juntament amb diversos elements d'exposició: una rèplica d'una habitació del període del gueto, música en el gueto de Terezin, art en el gueto, treballa literaris i teatre en el gueto de Terezin.

Com en altres guetos, el Judenrat controlava el seu govern i el seu treball cobria totes les branques de l'activitat del gueto: manteniment de registres estadístics, departament de treball, alimentació, neteja, allotjament, un departament financer i comptable, un departament tècnic que controlava el subministre d'aigua i electricitat, un de construcció i una brigada d'incendis, un de salut i assistència social, encarregat dels centres de salut, l'orfenat, l'asil i dels enterraments.

En aquestes casernes, també hi havia una sala en la qual es portaven a terme representacions teatrals, especialment l'òpera de nens Brundibar, que va ser representada més de 50 vegades. El seu compositor, Hans Krasa, un jueu empresonat en Theresienstadt va morir posteriorment en Auschwitz.

Les casernes, els edificis d'apartaments i cases, casernes de nova construcció de fusta, i també en moltes golfes desproveïdes de mobles, van ser utilitzades per allotjament. L'octubre de 1942, més de 6000 persones vivien a les golfes. Aquests allotjaments van portar grans problemes higiènics i van propiciar la propagació d'epidèmies. A més, la falta de privacitat i la lluita interminable amb els paràsits romania indeleble en la rutina diària del gueto.

Sortint de les muralles fortificades, hi ha les restes de les vies ferroviàries per on arribaven i sortien els presoners jueus cap als camps d'extermini de l'Est.

Les cendres de les víctimes cremades del gueto van ser guardades en un columbari, que forma part de la fortificació original. Milers de caixes de fusta o de paper contenen les cendres que van ser guardades en els prestatges de fusta entre 1942 i 1944. Seguint les ordres del comandament de les SS, unes 3000 urnes van ser enterrades a terra prop del camp de concentració de Litomerice al novembre de 1944, mentre que les cendres d'altres 22000 urnes van ser llançades al riu Ohre, a les afores de Terezin. Les dues mesures estaven destinades a encobrir les petjades dels crims perpetrats pels nazis a Terezin.

En les Sales Cerimonials i el Dipòsit Central de Cadàvers del gueto, els cossos dels morts eren recollits i les persones respectaven els seus últims respectes.

Una mica més allunyat de la fortificació es troba el Cementiri Jueu i el Crematori amb una exposició permanent sobre la mortalitat i els enterraments en el gueto.

Els morts en el gueto jueu van ser enterrats, des de l'inici, en fosses comunes i tombes individuals, desenvolupant-se així el Cementiri Jueu, en el qual descansen unes 9.000 víctimes del gueto.

Els nazis també van decidir crear un crematori, construït pels presoners del gueto, que va entrar en servei en el setembre de 1942, i que va ser utilitzat no només amb els morts del gueto, sino també amb els de la presó de la Gestapo de la Petita Fortalesa i, posteriorment, amb els que provenien de Litomerice. Segons els registres del crematori, unes 30.000 persones van ser cremades aquí.

En la part central de l'edifici es trobaven quatre forns dièsel. En la part frontal, s'aprofitava per a descarregar als taüts amb els morts. Les despulles eren introduïdes sense els taüts, únicament en les taules inferiors sobre les quals havien estat col·locats. D'aquesta manera, les parts superiors dels taüts eren re-aprofitades contínuament. Alguns cadàvers eren sotmesos a autòpsies abans de ser incinerats, per a determinar les causes de la mort. Un cop incinerats, i separats els fragments d'or de les restes de les pròtesis dentals, les cendres eren ficades dins d'urnes, que posteriorment es transportaven al Columbari.

El darrer punt de la visita ens porta a un edifici que va adquirir el Memorial Terezin, fa uns anys, en el carrer Dlouha número 17. Per entrar, s'ha de trucar al timbre, per tal que t'obrin la porta i accedir-hi.

Allà, en una antiga casa de camp d'un dels patis típics de la ciutat, hi ha una Sala d'Oració Jueva, amb pintures originals i inscripcions parcialment preservats en el sostre i les parets.

I en el mateix pati, pujant per unes escales, es pot veure com vivia una família jueva en aquells temps en un espai tan reduït, i ple de gent.





COM ANAR PEL TEU COMPTE

Sortint de la parada de metro de Nádrazí Holesovice (línia C), i travessant la carretera, hi ha una estació d'autobusos. El de Terezin surt des de l'andana número 7 i la línia arriba fins a Litoměřice. Els bitllets es compren en el mateix autobús i el trajecte costa 88Kč. Una vegada es passa per la Petita Fortalesa i el Cementiri Nacional, es pot prémer el botó de la parada, deixant-te l'autobús entre la Petita i la Gran Fortalesa.

Per a la tornada, l'autobús s'agafa des de la la plaça central de la Gran Fortalesa, al costat del Museu del Gueto. Per la plaça hi ha diverses parades de línies. Només es buscar la que porta a Praga.


Anar a: Index de Praga