L'Institut Pere Mata de Reus



El nucli principal del modernisme català el trobem a Barcelona, si bé aquesta corrent va arribar a diverses ciutats catalanes i Reus en va resultar una d'elles, especialment en el camp de l'arquitectura, amb edificis significatius com l'Institut Pere de Mata, que trobem als afores de la capital del Baix Camp, podent arribar per l'antiga Carretera d'Alcolea, que va de Reus a Falset.

El centre és un hospital psiquiàtric, impulsat pel doctor Emili Briansó i que va comptar amb el suport de l'advocat, polític i mecenes Pau Font de Rubinat, implicant a la societat benestant de Reus per a la seva construcció. Inspirada en els ideals humanistes, patriòtics i progressistes de l'època, van encarregar el projecte a l'arquitecte Lluís Domènech i Muntaner, amic de Font de Rubinat, que amb el seu estil modernista donava forma als objectius més innovadors de la iniciativa. Domènech i Montaner va aplicar renovadors conceptes d'urbanisme, de seguretat, de planificació d'espais, de modulació, ornamentació i ús de materials, sent l'Institut, de fet, el banc de proves per a la construcció, després, de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau de Barcelona.

Jardins amb el pavelló d'administració al fons
Una de les solucions que més tard es desenvolupà a l'hospital barceloní va ser la concepció del plànol general. Per ordenar el conjunt, es va construir una sèrie de pavellons separats per jardins i envoltat per un mur de tancament. Aquesta divisió en pavellons responia a l'idea que en els establiments sanitaris es creia preferible construir un edifici diferenciat per a cada una de les seves funcions. Així, el recinte és ideat com un conjunt de petits hospitals especialitzats, amb alguns serveis comuns, però que permeten prou independència entre si per garantir-ne un funcionament òptim. La separació entre pavellons per àmplies zones de jardí assegurava la bona insolació dels edificis i la il·luminació dels seus interiors, així com també una efectiva ventilació i proporcionava espais de passeig i esbarjo als malalts ingressats.


Paletes, pintors, fusters, ferrers i ceramistes van treballar junt a Domènech i Montaner i als seus col·laboradors habituals. Allí es va formar un equip d'artesans que seria la clau per la difusió del Modernisme a les obres de menor volum per tota la ciutat. Pere Caselles, arquitecte municipal, va ser el primer i principal col·laborador i deixeble en aquest equip.


L’1 de març de 1900 es va inaugurar l’institut psiquiàtric i el 1919 es van donar per acabades les obres sense que s’hagués completat el gran projecte original dissenyat per Domènech i Muntaner. El nom inicial del recinte va ser Manicomi de Reus, però l'any 1901 s'hi afegí el subtítol d'Institut Pere Mata, en homenatge al metge d'origen reusenc, el qual va ser el primer catedràtic de Medicina Legal i Toxicològica a Espanya, assignatura en la qual inclogué la psiquiatria. A partir de 1910, aquest passà a ser el nom oficial de l'entitat.


Al llarg de la seva existència, l'Institut ha estat Hospital de Sang, Hospital Militar i camp de refugiats. En el seu moment, va ser considerat l'hospital psiquiàtric més modern d'Espanya i un dels millors d'Europa. Actualment, el Pere Mata continua sent un hospital psiquiàtric privat, amb places concertades amb la salut pública.

Dels 19 pavellons existents, només es pot visitar el pavelló número 6. Construït al 1906, va estar en funcionament 80 anys, se'l coneix popularment com el Pavelló dels distingits, i estava destinat als pacients de les classes més benestants. Destaca per les seves dimensions, la seva immillorable ubicació dins el conjunt i per l'extraordinària riquesa decorativa exterior i interior. Va ser concebut arquitectònicament de manera tal que els residents es trobessin “com a casa”, oferint unes instal•lacions confortables, habitacions privades, sala de jocs amb billar, menjador, saló, i amb una estètica perfectament integrada en el conjunt. Destaquen sobretot les ceràmiques i els mosaics, les pintures, els estucats, els vitralls, i la riquesa del mobiliari amb decoracions de talla o marqueteria.

La intenció de fer possible una estada tan agradable com fos als pacients era fer desaparèixer la sensació de tancament i exclusió social, tenint en compte que molts dels ingressats ho feien per romandre-hi durant llargues estades, o fins i tot acabaven convertint el manicomi en la seva residència habitual. Així, per exemple, en les finestres dels pavellons s'eliminaren les reixes metàl·liques substituint-les per un procediment enginyós consistent a transformar part del plom dels vitralls de les finestres en discrets perfils de ferro, aconseguint així la integració de la reixa al vitrall.


El pavelló número 6 és un edifici, en forma de U molt oberta. La façana té als dos extrems dues torres amb ornamentació neoplateresca. Al cos central, una gran vidriera preserva la galeria interior del primer pis. Destaca la figura femenina realitzada en ceràmica que està ubicada a la part de alta d'aquest cos central, que representa un àngel de la guarda amb les mans creuades sobre el pit.


Més avall, a les cantonades, hi trobem a manera de finestres obertes, unes ceràmiques amb la figura d'àngels encarats, emmarcades en una estructura neogòtica, sota les quals hi ha dos lleons alats portant l'escut de la ciutat, i que marquen el punt de divisió de les dues parts d'aquesta façana. A l'esquerra i dreta del cos central, i damunt dels grans finestrals, podem veure representats els escuts de Catalunya i la rosa de Reus, emblema de la ciutat, realitzats en ceràmica.

Per facilitar l'adaptació dels interns, es tingué cura que aquests hi retrobessin la calidesa, experiències i les textures de les seves cases burgeses, reproduint a una escala diferent i fins on era possible l'estructura bàsica d'aquestes cases. Així, l'accés es realitzava a través d'un rebedor pavimentat amb un mosaic romà amb la inscripció Salve, model habitual en les residències burgeses per passar tot seguit al hall o sala d'estar.


Aquest era l'espai on els interns passaven la major part de les seves estones de lleure. Aquesta àmplia estança de doble alçada, amb vistes al jardí privat és moblada amb sofàs per descansar i taules i cadires per permetre fer la xerrada, prendre alguna cosa, escoltar música... A la part superior, i rodejant tota la sala, hi ha una balaustrada, formada per petits balustres de vidre groc, amb una espiral de ferro forjat a l'interior, i un passamà de fusta de melis. En aquesta galeria, un grup de músics de la ciutat delectava als interns amb un concert o ball tots els diumenges.



El sostre va ser realitzat en ceràmica, amb decoració de flors i fulles, un motiu que es va repetint per tot el pavelló. Als quatre cantons del sostre podem veure-hi uns paons. Aquests animals aporten al conjunt un aire misteriós, fins i tot mitològic.


A la part central hi trobem representada una figura femenina que ben bé sembla una valquíria, una guerrera, amb els ulls envenats i amb una torxa encesa a la mà, que representa la llum de l'esperança. A sota d'aquesta figura femenina es pot llegir el lema DE NOU LLIURÀ, que significa que després de l'estada a l'Institut Pere Mata, s'espera que els pacients retrobin la seva llum.


Fixant-nos en el terra, veurem que està format per petites tessel·les que formen un mosaic; i les parets estan decorades amb esgrafiats que representen fulles de castanyer. Seguidament podem veure portes i finestres amb vitralls, decorades novament amb motius vegetals.


Del hall passem al menjador, amb capacitat per a 50 persones aproximadament. El pavelló no disposa de cuina, ja que hi havia un pavelló especial dedicat a aquesta funció. A l'època, el que es feia era carregar en carros el menjar i anar-lo distribuint pavelló per pavelló. Cada pavelló disposava d'un lloc on escalfar el menjar. Entrant en aquesta sala, a ma dreta, hi podem descobrir l'obertura que dóna a aquest espai d'office.



El motiu decorat escollit per aquest espai és la taronja. L'arramblador de rajoles de ceràmica de les parets, d'uns 2 metres d'alçada, reprodueix aquesta fruita, i la seva continuació cap al sostre, representa els tarongers, realitzats amb la tècnica de l'esgrafiat.


Penjada del centre del sostre destaca una llum, de ferro forjat i vidre bufat amb bombetes que representen taronges. El moble bufet, dissenyat especialment per aquesta sala, també reprodueix taronges, amb tessel·les de ceràmica vidriada que formen un mosaic i amb un bonic treball de marqueteria.


A l'altre costat del hall, hi ha la sala de jocs, on s'hi jugava a cartes, escacs i a billar, aquest últim, un joc que es va posar de moda a principis del segle XX. L'espai destaca pel seu caràcter acollidor i pel seu bonic mobiliari i arrambador realitzat amb fusta de roure.



El terra està realitzat amb parquet en forma d'espiga i rematat per motius florals imitant una catifa. Una llum de llautó i vidre adorna la sala, per il·luminar bé el lloc.


Sortint de l'escala de jocs, accedim a la planta superior per unes amples escales de marbre. El sostre de l'espai està decorat amb esgrafiats de motius vegetals i un original arrambador, amb rajoles triangulars, en tons rosa i verd. Com es pot veure, l'escala està realitzada sense forat, per motius obvis de seguretat.


Pujant per l'escala, podem veure que la porta de vidre que accedeix a la galeria de músics, encara que no ho sembli, no deixa de ser una reixa de ferro. D'aquesta manera, si es trenquessin els vidres, l'estructura de ferro quedaria intacta, impedint que una persona pogués travessar-la. A totes les portes i finestres que donen a l'exterior s'ha emprat el ferro de la mateixa manera.



Vidriera



Ja en el primer pis, un ampli passadís ens permet accedir als diferents dormitoris i banys. Tot el passadís està decorat amb un arrambador ceràmic, amb rajoles de colors càlids amb motius florals. Els grans finestrals permeten l'entrada de llum natural, molt important al tractar-se d'un espai hospitalari.


Els malalts que ocupaven aquest pavelló disposaven d'habitació individual, algunes amb excusat propi, moblada amb un llit, la corresponent tauleta de nit, un armari amb lavabo incorporat que els pacients utilitzaven per a la seva higiene personal, una taula que podia fer les funcions d'escriptori, una cadira i una butaca.



Aquests dormitoris s'organitzaven en grups de tres al voltant d'un petit hall o sala comuna que a més de distribuïdor funcionava com una zona de socialització d'ús semiprivat, moblada adequadament, on els interns rebien visites de familiars, fer petar la xerrada o fumar-se un cigarret abans d'anar a dormir.


Des d'aquesta mateixa sala s'accedia a la trista cambra del cuidador, que podia controlar l'interior de les habitacions dels malalts i conversar amb ells, mitjançant espitlleres. No totes les habitacions del pavelló eren iguals, hi havia habitacions més luxoses que d'altres, i algunes fins i tot disposaven d'un espai annex on els interns podien tenir el seu despatx.



La cambra de bany es trobava fora de l'habitació, en una altra sala al final del passadís. Al mig d'aquesta sala estava ubicada la banyera, la situació de la qual facilitava la higiene del malalt si havia de ser assistida amb l'ajuda d'altres persones.



A l'extrem de les galeries que conduïen a les habitacions hi havia els lavabos, excusats i cambres de bany comunitaris per a cada sis habitacions, per equipar-los s'escolliren luxosos sanitaris de porcellana. Com la resta de l'edifici, tot està recobert amb rajoles de ceràmica (i en el lavabo de la foto es pot veure de nou l'escut de Reus: la rosa).





I amb això conclou la visita a l'Institut Pere Mata. Els jardins interiors o altres pavellons no es poden visitar, però el que es veu, val la pena venir i passejar entre aquesta joia del modernisme.


Data visita: 04-09-2013 | Preu entrada: 5,00€

Bibliografia: Espais interiors: casa i art des del segle XVIII al XXI (Publicacions i edicions de l'Universitat de Barcelona, 2007) | Futllet informatiu turisme de Reus

Reaccions:

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada