La platja de Sant Pol

El paratge de Sant Pol, a Sant Feliu de Guíxols, era agrícola, però el primer quart del segle XIX es va fundar la fàbrica de manufactures de suro Estrada i Cia, propietat de Pere Màrtir Estrada i Basart que va condicionar la futura configuració de la zona, i que passà a ser des de principis del segle XX un lloc d'estiueig de les classes adinerades començant a construir torres a primera línia de mar. El primer edifici a construir-se va ser  la Casa Estrada, construït a partir d'una barraca que es va anar ampliant i reformant. Però la façana marítima de Sant Pol es configura entre els anys 1910 i 1915, quan la família Estrada edifica de cop tres xalets més davant del sorral del mar, a tocar de la seva casa. Són la casa Domènech Girbau, la casa Girbau Estrada, les dues realitzades per l'arquitecte Josep Goday i d'estil noucentista, i la casa Surís Estrada.

Durant els anys 20, es van construir edificis annexes als banys -inaugurats el 1915- i es va promocionar la urbanització de S'Agaró, l'Hostal de la Gavina (1932) i la Taverna del Mar (1936). El 1967 s'aprovà inicialment el projecte d'urbanització del primer sector de Sant Pol.

Així, avui en dia, podem veure concentrat un seguit d'edificis de notable interès que conformen la singular façana urbana de Sant Pol, en relació al Passeig i l'espai de la platja. Quan a la platja de Sant Pol, aquesta té forma de mitja lluna i flanquejada per dos caps rocallosos coberts de pins: la punta d’en Pau i la punta del Molar. En el costat de ponent, les roques formen una desena de belles cales idònies per al busseig. La platja té una longitud de gairebé un quilòmetre i una amplada mitjana d’uns cinquanta metres. La sorra és de gra mitjà i té un cert to rosat, i l’entrada al mar és poc pronunciada.

El primer xalet és la Casa Estrada, coneguda també com a Torre de les Punxes -pels elements constructius que el propietari feu bastir per commemorar el naixement de cadascun dels seus fills-, un edifici unifamiliar envoltat de jardí, al qual s'accedeix per un cos lateral que comunica amb el jardí i l'habitatge. El seu promotor, Pere Màrtir Estrada, va ser el primer en construir un edifici residencial a la zona de la platja de Sant Pol -quan aquesta encara estava allunyada del centre urbà- a les darreries del segle XIX. Inicialment, la casa era una barraca de pescadors i es desconeix l'arquitecte que la va convertir en residència d'estiueig.

L’edifici consta d'un cos principal de planta baixa i un pis, i un cos de planta baixa que conté l'accés i acaba en una espècie de pavelló amb una pèrgola. D'aquesta manera s'aconsegueix una aparença de majors dimensions per a l'edifici. El cos principal té una torre central rematada per una torratxa central i altres torres més petites al voltant, amb cobertes piramidals recobertes de trencadís ceràmic de tons blaus i blancs.

Destaquen també les motllures de les finestres que presenten una decoració modernista de tipus vegetal, així com el balcó de la façana principal, les reixes i baranes de ferro forjat.

A pocs metres, hi ha dos xalets contigus, construïts per l'arquitecte Josep Goday i Casals l'any 1910, de característiques similars. L'un està darrere de l'altre, per la qual cosa el segon queda apartat de la vista. Ambdues obres són de la primera etapa d'activitat professional de Goday, i corresponen al moment de transició del modernisme al noucentisme, i expressen la influència en l'arquitecte de l'obra de l'anomenada etapa "blanca" del seu mestre Josep Puig i Cadafalch.

El primer edifici, la Casa Girbau Estrada, consta de planta baixa, un pis principal i golfes, encara que la planta baixa és un espai obert que s'aprofita com a porxo -amb un arc de mig punt de maó i un altre més petit al costat esquerre d'arc esglaonat- o protecció i aparcament de vehicles, aconseguint així allunyar del terra les dues plantes superiors que són pròpiament l'habitatge. La teulada és de doble vessant amb ceràmica de color, que alterna unes tires de color blau i unes altres de color carmí.

Al pis principal hi ha dues obertures que donen la terrassa. Una d'elles, de grans dimensions, és allindada, amb angles arrodonits. La terrassa és coberta per una gran marquesina sostinguda per 4 columnes, que compten amb la seva pròpia decoració. Aquesta marquesina serveix de base a una terrassa a la qual donen dues obertures del segon pis. Un altra finestra s'obre a la banda esquerra.

A les golfes hi ha 3 estretes obertures rectangulars. A la part posterior de la casa hi ha un ampli jardí, des del qual s'accedeix al primer pis a través d'una escala. Tant en aquest edifici com en el següent es va renunciar a una ornamentació d'obra o pedra en relleu i tots els motius decoratius de les façanes són esgrafiats que representen garlandes, escuts i banderes, i en aquesta casa, concretament en dos escuts: un de Catalunya, i un segon amb garlanda floral.

El xalet posterior, la Casa Domènech Girbau, compta amb els mateixos nivells que el precedent, però la planta és més quadrada, més simètrica i l'ornamentació hi té més profusió de motius. Tot i amb això, l'aspecte de l'edifici presenta una gran simplicitat de formes, fins i tot d'una certa i perseguida ingenuïtat i amb un volum molt regular. La cara frontal de l'edifici dóna a una terrassa coberta amb una elegant pèrgola de fusta, aguantada amb columnes cilíndriques. Les dues línies ascendents dels capcers estan molt decorades amb formes esgrafiades que reprodueixen diferents tipus de garlandes. La separació entre el primer i el segon pis queda proclamada exteriorment per una línia d'esgrafiats d'amplada considerable, que alterna repetidament l'escut de Catalunya amb una nau antiga, motiu pel qual es coneix amb el nom popular de la Casa dels Barquets. Aquesta línia decorativa rodeja completament l'edifici. Els vessants de la teulada volen per damunt de les façanes laterals i el seu ràfec està decorat amb ceràmica i barbacanes de fusta que li donen suport. Tant en aquest xalet com en l'altre hi ha diverses xemeneies d'un, dos o tres cossos, acabades amb capellets de teulades de ceràmica, de diferents tipus.

Com a curiositat, dir que aquesta casa havia estat propietat dels sogres del conegut doctor Eduard Estivill i que encara avui pertany a la família. Durant la Guerra Civil va ser utilitzada com a caserna per les tropes republicanes i posteriorment per les de l’exèrcit franquista.

Al costat de la Casa Girbau Estrada, a primera línia de mar, es troba la Casa Surís Estrada, o Villa Mas, ocupada actualment per un restaurant, del qual es desconeix el seu arquitecte i el seu any de construcció. Tot i el seu canvi d'ús que ha sofert, l'aire colonial i la seva conformitat volumètrica i estructural, que es desenvolupa en la planta baixa amb un porxo davanter, la planta principal amb una terrassa lateral i una torre posterior, continuen pràcticament intactes.

Sense tractar-se d'un exemple tan brillant com les altres cases vistes, es manté com a testimoni d'una època d'esplendor en que es va saber entendre el valor paisatgístic de l'entorn.

A més a més de la bellesa d'aquestes edificacions del segle passat, la platja de Sant Pol disposa d'aigues clares i poc fondes i les restes d'un ecosistema fràgil i rar a Catalunya: les dunes litorals. L'ecosistema dunar de Sant Pol és de dimensions reduïdes, però el seu caràcter excepcional, fa que tingui una rellevància ecològica important. La seva existència ens dóna una lliçó històrica de com eren els paisatges d'aquesta costa, encara no fa gaires anys.

Antigament els habitants de Sant Feliu de Guixols anaven a banyar-se a Sant Pol a peu, per un camí costaner. A la platja encara s'hi poden veure els bigarrats banys de Sant Pol, aquestes casetes virolades que utilitzaven per canviar-se.

Els Banys de Sant Pol van ser inaugurats l’any 1919 per Manel Bosch. Un any després Vicenç Gandol es faria càrrec del negoci juntament amb Josep Ensesa, que tenia algunes propietats en aquella zona. A l’estiu de l’any 1923 Josep Ensesa va encomanar a l’arquitecte Rafael Masó la construcció de Senya Blanca, el primer xalet que hi va haver al racó de Llevant de Sant Pol, i llavor de la urbanització noucentista de S'Agaró. L’atractiu d’aquesta platja de Sant Feliu de Guíxols va fer que el nombre d’estiuejants anés creixent: l’any 1924 es calcula que hi van anar uns 4.000 banyistes. Atesa la gran afluència de gent, l’any 1929 es va iniciar la construcció del mític Hostal de la Gavina i també del restaurant annex als banys, la Taverna del Mar, tot a càrrec de Rafael Masó. L’hivern de 1935 es va incendiar la terrassa del restaurant i, com que Masó havia mort, va ser Francesc Folguera qui va projectar la construcció de l’edifici que encara avui existeix. La nova Taverna del Mar es va inaugurar el 19 de juliol de 1936.

Bibliografia: Sant Feliu de Guíxols per a forasters (per Josep Cullell-Ramis) | Modificació puntual del pla d'ordenació urbanística municipal de Sant Feliu de Guíxols. Usos hotelers al Passeig de Sant Pol (abril 2013)