L'Ajuntament de Terrassa

Terrassa necessitava un edifici emblemàtic que allotjés el poder municipal, ficant fi a la itinerància dels alcaldes per diversos espais del centre de la ciutat i deixar clar el protagonisme de Terrassa enfront al poble de Sant Pere, que llavors envoltava per complet al municipi. Sobre aquests tres fets, es va inaugurar el juliol de 1903, amb motiu de la Festa Major de la ciutat, l'actual edifici de l'Ajuntament, encarregat a l'aleshores arquitecte municipal, Lluís Muncunill i Parellada, que amb aquest disseny va fer un breu parèntesi de la seva obra modernista.

L'Ajuntament havia ocupat diversos espais en el centre de la ciutat. Fins a finals del segle XVIII en el perímetre de la Plaça Major (avui en dia, la Plaça Vella), però cap d'ells definitiu. Ara es tractava d'edificar una construcció sòlida, ben gran, i en el que ja es perfilava com a nou espai de referència per al poder municipal, el Raval de Montserrat.

Antigament, es feien reunions i consells al porxo de l’església de Sant Fruitós, a la mateixa plaça de la vila (actualment plaça Vella). A partir del 1560, els Llibres de consells parlen d’un nou lloc de reunió, la Casa dels Consells, que es podria situar entre el castell palau i l’església de Sant Fruitós, és a dir a la banda nord de la plaça Vella. L’Ajuntament o Universitat de la Vila, com es deia en aquella època, va estar instal·lada a les dependències del castell palau fins al 1661, any en què la ciutat es ven el Castell Palau al mercader Pere Fizes. Aleshores la Casa de la Vila es devia traslladar a una casa (que ja no existeix) davant de l’església del Sant Esperit, al damunt d’on antigament hi havia hagut el cementiri del Sant Esperit de Terrassa.

Més tard, l’Ajuntament es va traslladar a un nou edifici, construït l’any 1836, al Raval, on actualment hi ha la seu del Centre Excursionista de Terrassa. Aquest edifici va ser la seu de l’Ajuntament fins al 1898, any en què l’Ajuntament permuta l’edifici propi pel que ocupava l’Institut Industrial, situat davant per davant. Així, s'enderrocà la Casa Galí per construir l'actual edifici. Al cap d’uns anys s'hi van annexionar les dues cases contigües (una d’elles l'antic jutjat), i en els anys 1959-60 es va ampliar amb un edifici de dues plantes construït per la part del darrere de l'antic edifici (al pati). Finalment, l’any 1988-89 es va fer la darrera ampliació amb l’adquisició de la fàbrica Càtex, a la plaça Didó, i es va construir un nou edifici per ubicar-hi tots els serveis i departaments municipals, inaugurant-se el febrer de 1989 (Foto: antic ajuntament de la vila i de la seu de l'Institut Industrial, situat davant per davant de l'actual ajuntament).

En el 1900 Muncunill era l'arquitecte municipal i un dels màxims exponents del modernisme de principis de segle, però en la construcció de l'Ajuntament va triar l'estil historicista-neogòtic. En aquella època, només la burgesia s'atrevia amb els dissenys més vanguardistes per a les seves residències, inclús per a les seves fàbriques. Quan es tractava de construir un edifici públic, inclús els arquitectes més creatius, com el mateix Muncunill, optaven per dissenys sobris. Lluís Muncunill dirigeix les obres fins a l'any 1903, en què dimiteix del càrrec, deixant bastit el primer pis. La construcció és continuada pel nou arquitecte municipal, Antoni Pascual, que finalitza el segon pis, i que no segueix estrictament el projecte de Muncunill, que proposava una galeria correguda de deu finestres i un plafó central amb l'escut de la ciutat. No és fins al 1986 que s'acaba la façana segons el projecte original de Muncunill, que consistia en un coronament de pinacles i un gablet central apuntat destinat al rellotge.

L'edifici, de planta rectangular, consta de la planta baixa i de dos pisos. La façana principal bastida amb paredat de pedra arenisca de Montjuïc, presenta a la planta baixa una portalada amb tres arcs apuntats per accedir a l'atri, franquejada per dues pilastres tractades com a pinacles. El pis principal té cinc finestres en arc apuntat amb un guardapols, més ressaltada la central, i que queden incloses en una balconada de motius gòtics amb les corresponents obertures d'arcs apuntats amb arquivoltes llises i guardapols molt ornat.

El segon pis, de menys qualitat i de més simplicitat estilística, respecta les directrius de la façana existent, seguint el ritme vertical d'obertures. Disposa de quatre finestres verticals amb balcons i un cos central on figura l'escut de la ciutat orlat amb elements gòtics, la llegenda 'Casa consistorial' i un cos triangular que dona cabuda al rellotge. L'element vegetal predomina en tots els relleus escultòrics de la façana: guardapols, pinacles, capitells i mènsules.


Pel que fa als interiors de l'edifici, el Saló de Sessions, també dissenyat per Muncunill és l'estança més representativa del pis principal, on destaca la triple portalada gòtica d'ingrés, els treballs de fusteria de Pau Güell i l'enteixinat de guix del sostre d'estil neogòtic, obra de Jeroni Abladó.



En les parets, hi ha la Galeria de Terrassencs Il·lustres, amb els retrats dels personatges més destacats de la història de la ciutat, segons una iniciativa nascuda l'any 1914 amb motiu de l'homenatge a Joaquim de Sagrera (1777-1825), heroi en la guerra contra els francesos durant la invasió napoleònica, i que el rei Ferran VII el va honorar, fent-lo ciutadà honrat de Barcelona, cavaller i noble el 1817 i alcalde de Terrassa. Per a cada retrat, hi ha en el marc l'escut de Terrassa de l'època, i es pot veure com ha anat evolucionant i canviant al llarg del temps.

                                                     (Foto: Despatx oficial de l'Alcalde)


De totes les ampliacions i reformes que ha sofert l'edifici amb el pas dels anys, cal destacar l'escala monumental neogòtica d'accés al primer pis que es va construir l'any 1945. Feta de pedra, està coronada per una claraboia amb vitralls.



Anar a: Terrassa, modernista i industrial: ruta pel centre

Reaccions:

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada